Vora la independència

Diuen que hi som a la vora. Que cal aprofitar aquest moment històric per aconseguir allò que hem anhelat durant tant de temps. L’esperança i la il·lusió es palpen en l’ambient i prenen diferents formes: concerts, concentracions, cadenes humanes, xerrades i també literatura. Novel·les, llibres d’assaig, poesia i contes, com els “22 contes a la vora de la independència (Voliana Edicions), en el qual he tingut la sort i l’honor de participar. Ficció? En part sí i en part no. 22 autors d'arreu dels Països Catalans hem creat històries fruit de la imaginació, però que alhora parteixen d’unes vivències, d'uns fets històrics i, sobretot, de sentiments i desitjos compartits. 
Des que tinc ús de raó, que vull la independència del meu país. L’estelada fa anys que corre per casa. M’acompanyava de ben joveneta a les manifestacions de l’11 de setembre, compartia amb mi les hores d’autocar un dia d’abril fins a València i al novembre cap a Perpinyà. Ara l'estelada inunda els carrers i la paraula independència és en boca de tothom. Però no és sols independència el que volem. Volem un estat per construir un país millor, per crear, en definitiva, un futur de llibertat. La llibertat per la qual van lluitar els avis, la que va dur alguns familiars a l’exili. A ells i als qui vindran, els devem la victòria.

Perquè hi som a la vora. Perquè volem. Perquè podem.

La Lleva del biberó: 75 anys d'una generació perduda

Salut Vila i Àlex Romaguera 
(Quaderns d'Illacrua 172, Directa 20-11-13)

Enguany es commemora el 75è aniversari de la 'Lleva del biberó', que va cridar gairebé 30.000 joves a combatre al costat de les tropes republicanes durant la Guerra Civil, la majoria a la fatídica Batalla de l’Ebre. Més de la meitat no va tornar mai.

A mitjans d’abril de 1938, prop de 27.000 nois d’entre disset i divuit anys van ser reclutats per ordre del president de la Segona República espanyola, Manuel Azaña, i van passar a formar part del que seria coneguda com la Lleva del biberó, per la seva joveníssima edat. Si bé en un inici aquests joves nascuts entre 1920 i 1921 van ser destinats a cobrir tasques auxiliars, com ara missatgeria, serveis d’infermeria i de menjadors, pocs mesos després ja van incorporats a primera línia de batalla.

La Lleva del biberó és coneguda per la seva participació a la Batalla de l’Ebre, iniciada el juliol de 1938, la més llarga i sagnant de tota la Guerra Civil. Tanmateix, el primer combat en foc real per als biberons va ser el front del Segre, al cap de pont de Balaguer i a la poc coneguda batalla de Baladredo, durant la primavera i estiu de 1938. Al cap de pont de Balaguer, molts van perdre la vida durant l’assalt a la posició del Merengue (situada entre Balaguer i Camarasa).

Adolescents a la línia de foc

Com relata el periodista i expert en la Batalla de l’Ebre, Andreu Caralt, la decisió de cridar a files aquests joves va venir després de la derrota de l’exèrcit republicà durant l’ofensiva d’Aragó, on va patir nombroses baixes. “La República necessitava nous soldats per suplir les baixes i reforçar el front de guerra que de manera definitiva arribava a Catalunya, principalment als rius Segre i Ebre. L’única bossa existent de soldats es trobava a Catalunya, ja que el país estava incomunicat de la resta de l’Estat. Així doncs, es va decidir cridar a files les lleves situades a la part alta i baixa de la franja edat. Eren set lleves i un total de 60.000 soldats. La lleva del 41, cridada el mes d’abril, corresponia a l’anomenada Lleva del biberó”, explica Caralt.

A la Batalla de l’Ebre, alguns dels biberons van ser destinats a encapçalar l’ofensiva, mentre que d’altres ho van fer en posicions de segona fila. Els joves soldats van sostenir el combat durant dies, malgrat les terribles condicions climàtiques, de material i la manca de menjar i aigua. Les memòries d'alguns dels seus superiors remarquen la valentia dels biberons, tot i la seva joventut i la poca implicació ideològica de bona part d’ells.

Il·lustració: Raul Soria

Causes de la derrota

La Batalla de l’Ebre finalitzà el 16 de novembre de 1938 i va suposar la derrota republicana i l’avanç definitiu de les tropes franquistes per tot el territori. No es pot atribuir aquesta derrota, però, a la inexperiència dels biberons. Tal com apunta Caralt, l’esforç principal de la batalla de l’Ebre el van dur a terme soldats experimentats, tant de les Brigades Internacionals com de diverses Divisions integrades per soldats comunistes (11a Divisió de Líster i 3a Divisió de Tagueña). La majoria de veterans coincideixen en què l’ajuda estrangera a Franco, sobretot per part de la Itàlia de Mussolini i l’Alemanya de Hitler,  va ser determinant per la desfeta. Així, mentre l’exèrcit franquista rebia soldats i armament pesat (sobretot aviació i artilleria), el republicà patia l’aturada de subministrament per part del govern francès. Molts dels supervivents recorden que només duien espardenyes i no comptaven amb prou armament per aturar l’ofensiva feixista.

Ferides a tota una generació

La Lleva del biberó va quedar marcada per aquell esdeveniment. No sols pel fet de lluitar a la guerra; també pel que va deparar-los la repressió franquista: molts d’ells van ser empresonats i enviats a camps de concentració de l’Estat espanyol i francès i, posteriorment, a batallons de treballadors. Allà, van servir de mà d’obra forçada o esclava per a construir infraestructures –canals, carreteres– o per fer tasques de neteja i arranjament d’espais destruïts per la guerra. A més, tots van ser obligats a fer el servei militar amb el règim franquista durant dos anys. Com recorda Andreu Caralt, molts d’aquests joves van ser mobilitzats el 1938 i no van tornar a la vida civil fins els 1942 o 1943. D’altres, en canvi, van optar per exiliar-se.

Un cop van reprendre les seves vides, la gran majoria no van prendre part en la lluita antifranquista. “Els biberons reneguen dels dos bàndols, en el sentit de revolució anarcosindicalista/comunista versus règim feixista i nacional-catòlic. No eren joves de forta ideologia d’esquerres, sinó joves que vivien a casa dels seus pares i que van ser cridats a files quan encara eren adolescents”, assenyala Caralt. Segons l’historiador ebrenc, “l’únic que volien era tornar a casa i viure en pau. Lamentaven haver perdut la joventut per culpa de la guerra i les seves conseqüències.”

El testimoni, antídot contra l’oblit

L’any 1983, 307 supervivents i 412 familiars de combatents van fundar l’Agrupació de supervivents de la Lleva del Biberó-41. A través d’aquesta i altres entitats, han organitzat actes on recorden un periple sobre el qual encara hi ha força desconeixement entre la població. Als punts on la majoria van deixar la vida, s’han erigit monuments d’homenatge. És el cas del turó del Merengue (entre Balaguer i Camarasa), l’Alt dels Aüts (entre Faió i Mequinensa) o la Cota 705 de la Serra de Pàndols, a Pinell del Brai. En aquest últim indret, hi trobem el Monument per la Pau, als peus del qual es va celebrar el passat mes de juliol una jornada commemorativa dels 75 anys de l’inici de la Batalla de l’Ebre, on van acudir una quinzena de biberons.

El testimoni dels supervivents és fonamental per entendre la tragèdia que va suposar la Guerra Civil, alhora que la seva experiència en camps de concentració i en batallons de treballadors resulta vital per recuperar aquesta història amagada pel franquisme i oblidada per la democràcia. Avui dia, la Lleva del biberó, juntament amb les Brigades Internacionals, són els grups de combatents republicans més recordats i homenatjats a Catalunya i una altaveu en defensa de la pau i les llibertats.

Monument al turó del Merengue

Recerca de desapareguts

Molts dels biberons morts durant la Guerra Civil es troben encara en fosses sense identificar. En el cas dels cementiris de Tarragona i de Lleida s’ha treballat per dignificar-les, però les restes continuen sent majoritàriament anònimes. Cal recordar que moltes de les restes van ser exhumades pel règim franquista i transportades al Valle de los Caídos sense identificar. El Memorial de les Camposines, situat al municipi de la Fatarella, alberga les restes dels soldats que, encara avui, apareixen pel territori, mentre una placa recull els noms dels desapareguts identificats fins el moment.

La identificació passaria per una anàlisi genètica que permetés comparar l’ADN de les restes amb l’ADN d’algun familiar. Un objectiu pel qual treballa una iniciativa particular engegada per dos familiars de desapareguts, de la mà de la Universitat de Barcelona.

Per tal que el projecte tiri endavant, han reclamat el suport de la Generalitat de Catalunya, que a hores d’ara encara no ha arribat. A part de la manca d’ajudes de l’administració, el sector historiador també destaca que molts dels supervivents no han parlat fins al final de les seves vides, mentre que els seus fills han restat importància al testimoni del pare. “La majoria han preferit mirar endavant i oblidar el passat”, diu Andreu Caralt. "Som la generació dels néts la que avui fa aquesta gran tasca de recuperació de la memòria. Malauradament, en alguns casos, ja és massa tard”, afegeix.

Marc Antoni Malagarriga i Roger Heredia han impulsat el primer banc d’ADN de Catalunya per identificar els desapareguts durant la Guerra Civil.

Per a més informació, podeu adreçar-vos a: www.dom.cat/5br i al Twitter: @OnEtsOncleGuill

Pouant els somnis

Em desvetllaré a mitjanit i perseguiré ansiosa imatges i records abans no caiguin en el pou de l'oblit. Mentre la raó pretén ofegar-los, inundant la ment de pensaments i preocupacions, jo em capbusso en l'inconscient i hi nedo contracorrent, amb l'anhel desesperat de tornar allà on era fa uns instants,  trobar-t'hi novament, i recuperar allò que m'has dit en somnis.

Lluna plena

Serà nit de lluna plena.

Ja puja la marea i amb ella afloren sentiments que semblaven oblidats. 

Buscaràs estrelles per guiar-los, per guiar-te, però avui serà en va.

Hauràs d'esperar, pacient, que la lluna decreixi i torni la foscor que permet als estels brillar amb força. 

I potser aleshores, trobaràs el nord que avui has perdut.

Màrtirs del segle XX

Fa uns mesos, vaig tenir ocasió de visitar alguns dels espais de la Batalla de l'Ebre, com la Serra de Pàndols, el municipi de Corbera d’Ebre i el Memorial de les Camposines. En aquest conjunt, situat als peus de l'Ermita de Sant Bartomeu, a la Fatarella, s’hi dipositen els ossos dels soldats que encara avui apareixen per la zona, alhora que serveix com a monument a tots els qui van perdre la vida en la fatídica Batalla. Unes plaques amb centenars de noms omplen les parets del recinte. Corresponen als soldats morts que han pogut ser identificats.  Hi busco noms familiars, en va. Els dos germans del meu avi, que hi van lluitar i no van tornar, no hi figuren. No sabem on, ni com van morir, i probablement no ho sabrem mai. Ells formen part d’una llista massa llarga de vides que es van perdre al camp de batalla i de noms que, amb el pas del temps, cauran en l’oblit.

Diumenge passat, els noms d’una altra llista rebien tots els honors i passaven a ser reconeguts com a màrtirs del segle XX. Un total de 522 persones, assassinades per motius religiosos durant la Guerra Civil, van ser beatificades per l’Església, en una celebració que va transcórrer sense fer la més mínima menció a les víctimes del bàndol republicà. Evidentment, no necessitem que ningú ens santifiqui a aquells que hem perdut, però la beatificació massiva celebrada a Tarragona em sembla terriblement injusta. Mentre uns són elevats a l’altar, els altres jeuen en fosses comunes sense identificar. No volem la seva beatificació, però sí el retorn de les cartes i documents que encara resten retinguts als arxius dels vencedors, així com la nul·litat dels judicis sumaríssims que van condemnar a mort a tants innocents, com el mateix President de la Generalitat, Lluís Companys, afusellat avui fa 73 anys.

Si la definició de màrtir, fugint de l’estrictament religiosa, ens diu que és la persona que pateix per restar fidel a una causa, em sembla que en trobaríem uns quants entre totes les persones anònimes que van lluitar pels valors democràtics i per la llibertat.

Diuen que la història posa cadascú al lloc que li pertoca. Potser serà així el dia que aconseguim que la història la deixi d’escriure el poder.

Inèrcia

Vivim en un món d'inèrcies preocupant, teixides per la rutina i el conformisme del dia a dia. 

Poca gent s'atura a fer-se preguntes, a qüestionar-se la realitat. 

Com s'explica, sinó, que algú hagi deixat correu comercial a la bústia d'una casa tapiada?

Temps de sega

Passat el juny, guardem la falç, però no el puny. Caminarem pels camps segats amb el record de la primavera i el somriure de la revolta. Conscients que les llavors plantades en forma de lluita i esforç acaben donant els seus fruits i que, un cop tallades les espigues altives, en queda el gra, finalment, lliure.

Concert per la llibertat...plena!

Dissabte 29 de juny a la tarda, volts del Camp Nou. Els turistes que han escollit aquest dia per fer un tomb pel voltant de l’estadi d’un dels millors clubs de futbol del món, aviat se n’adonen que la munió de gent que hi va arribant no ho fa per veure jugar l’equip blaugrana. Les banderes estelades, amb les quals segurament ja s’hauran familiaritzat, i la desfilada de samarretes amb missatges independentistes són indicatius d’un altre tipus d’esdeveniment.

Mentre observo la gentada que no para d’augmentar i les corrues d’autocars que omplen els carrers, penso que si algun d’aquests estrangers volgués aprofundir en la realitat del país, faria bé d’entrar al Camp Nou i gaudir de l’espectacle. Sis hores seguides de concert, amb més de 60 artistes a l’escenari són una mostra prou representativa de la música del país. I no només de la música. Si alguna cosa caracteritzava el concert organitzat per Òmnium Cultural, és que era més que un concert. Com ha passat en tants moments de la història d’aquest país, la música esdevé l’instrument per expressar els sentiments col·lectius i una eina que ens dóna força per seguir en la lluita pels nostres drets. Algunes de les cançons que ressonaven en les èpoques més fosques del franquisme van tornar a sentir-se el passat dissabte. Amb les mateixes veus i amb veus més joves, veus d’arreu dels Països Catalans, que deixaven clar que, malgrat que el procés d’independència abraci ara per ara tan sols el Principat, la consciència de la nació completa hi és. També veus vingudes de fora, fet que demostra que no estem sols en el nostre camí. Veus de solidaritat entre pobles, com el basc, el gallec o el palestí. I veus que anaven més enllà del clam independentista i aprofitaven l'avinentesa per denunciar les retallades, defensar la televisió pública, recordar a Esther Quintana o a Guillem Agulló. Algunes d'aquestes veus no han agradat a tots els presents i han incomodat a més d'un. Segurament a aquells que veuen la independència com una fita, quan en realitat és un mitjà per canviar les coses. 
Des d'aquí, el meu agraïment a totes les persones professionals i voluntàries que han fet possible aquest concert, i a tots els artistes que l'han omplert de contingut actuant com a altaveu de les inquietuds del poble. 
Volem la independència per construir un país de persones lliures. Només lluitant pels drets individuals i col·lectius i solidaritzant-nos amb la resta de pobles oprimits, estarem treballant veritablement per la llibertat i omplint la paraula de sentit. És així com aconseguirem que qualsevol nit surti el sol en aquest país petit i podrem alliberar-nos de les estaques a les quals encara estem lligats.

Les llengües en el nou Estat a debat

El passat dissabte 15 de juny a la tarda va tenir lloc a la Biblioteca Vapor Badia de Sabadell el seminari titulat “Les llengües en el nou Estat”. L’acte, organitzat per la CAL Sabadell i Tallers per la Llengua, amb la col·laboració d’Òmnium Cultural Sabadell, la Plataforma per la Llengua Vallès Occidental i Sabadell per la Independència-ANC, tenia per objectiu posar sobre la taula el debat entorn l’estatus legal del català i les altres llengües en un futur Estat català. Un tema de plena actualitat i que desperta gran interès entre la ciutadania, com ho demostrà la seixantena llarga de persones que hi van acudir.

El seminari va servir per unir la visió d’experts sociolingüistes amb la de les principals entitats de foment de la llengua catalana. Així, durant la primera part, es van poder escoltar les opinions dels sociolingüistes Carme Junyent, Jordi Solé i Camardons i Xavier Vila, així com la de l’actual responsable lingüístic del Diari Ara, Albert Pla Nualart. Tot seguit fou el torn dels representants de les entitats: Jaume Marfany va parlar en nom de la CAL, Ferran Suay ho féu en nom de la Federació Llull (que engloba ACPV, Òmnium Cultural i l’Obra Cultural Balear), Bernat Gasull venia en representació de la Plataforma per la Llengua i David Vila i Ros de Tallers per la Llengua.

Al llarg de gairebé quatre hores, es van discutir temes com l’oficialitat única del català, l’opció d’usar termes com llengua nacional o llengua comuna o els perills que pot suposar pel català la cooficialitat amb el castellà. També es van repassar els estatus de les llengües en altres països i es va posar èmfasi en la importància del moment històric que estem vivint, el qual ens ofereix l’oportunitat de crear una nova i millor política lingüística, que protegeixi  les prop de 300 llengües que es parlen actualment a Catalunya. Un altre aspecte que es va remarcar fou el paper dels parlants en la pervivència i normalització de la llengua.

Finalment, el públic també hi va poder dir la seva, en un intens debat que encara va seguir hores després a les xarxes socials sota l’etiqueta #llengüesnouEstat, creada especialment per l’esdeveniment.

L’objectiu de generar debat, doncs, quedà acomplert. Ara les entitats organitzadores i col·laboradores de l’acte treballen en l’edició d’un llibret digital que recollirà les ponències i les principals conclusions del seminari. 

De ben segur que el tema continuarà tractant-se des de diferents àmbits i caldrà continuar-hi treballant, tot esperant que les opinions d’aquells qui porten anys treballant per la llengua siguin tingudes en consideració quan arribi el moment de dissenyar la política lingüística del nou Estat.

Article publicat a La Drecera el dimecres 26.06.2013:  http://www.vilaweb.cat/noticia/4129223/20130626/llengues-debat.html

Somni d'una nit d'estiu

Aquesta nit he somniat que milers de flames enceses recorrien el meu país per reclamar-ne la llibertat. He somniat que més de 80 cims havien estat coronats en una setmana per reivindicar la nostra unitat com a poble. He somniat en les tradicions d’aquesta nit màgica: he sortit a collir plantes remeieres a mitjanit, per curar-nos de tots els mals, també aquell que ve d’Almansa. He somniat que m’endinsava en el bosc, col·locava un mocador de seda blanc sota una falguera per després tornar-hi a recollir-ne les llavors, caigudes com una pols d’or. D’elles se n’obté riquesa i una capacitat irresistible d’enamorar. Riquesa de drets i llibertats, i capacitat d’enamorar qui vingui de fora a estimar aquest país com a seu. He somniat que m’entretenia comptant estrelles. Diuen que com més en comptes a la mitjanit de Sant Joan, més ric et faràs. Rics en valors i sentiments compartits. Ja de matinada, he sortit a trepitjar la rosada, la del matí de Sant Joan dóna l’eterna joventut a allò que toca. La joventut i la força que necessitem per aconseguir fer realitat els anhels d’aquest poble.

Crisàlides del sistema

El so repetitiu del despertador marca l'inici d'un nou dia. Mig d'esma, et desfàs dels llençols que t'embolcallen en el món de Morfeu i entres al món de la raó, on les teles d'un sistema que no has triat et lliguen i t'impedeixen moure't amb llibertat.

El puny, clos, guarda els records d'un passat ple de ferides obertes, la ràbia d'un present injust, i l'anhel pel futur que ha d'arribar. Els somnis de la nit queden tapiats pels murs de la rutina. El temps, hipotecat en obligacions i deures. Els drets, diluïts. El vestir, cenyit a les modes homogenitzadores. La vida, esclava de les xifres que ballen en caixers i oficines.

 

Però els sentiments són ingovernables i per moltes lleis i normes que t'imposin, dins la crisàlide, el cor et batega fort. Et deleixes per fer quelcom més que habitar el món. Vols viure'l! Ignorar les busques del rellotge. Endevinar que passen les hores perquè el sol s'enrogeix fins a fondre's amb l'horitzó. No saber d'on bufa el vent, però deixar que et despentini i s'endugui els pensaments enllà. Córrer nua entre camps de gallerets. No planificar absurdament la vida, deixar que sigui ella qui et sorprengui.

 

I com a crisàlide que ets, dins teu la papallona va forjant-se. Lentament, en veus créixer les ales, tenyides de colors, que et permetran, finalment, esquinçar el tel de la presó i volar.

Canvi d'armari

El sol que decideix quedar-se més hores escalfant-nos, els camps que trenquen la monotonia del verd i s’omplen de colors, els xiscles dels falciots que anuncien la seva arribada... I a casa, el canvi d’armari. Com una mena de ritual per impedir al fred repensar-se i tornar, amagaré les mantes, la llana i la pana, i retrobaré les samarretes i els vestits de tirants.  Faré lloc a les paraules provinents d’indrets més càlids: els pantalons de les illes Bermudes (1) arraconaran l’anorac (2) inuit. I enlloc de vestir-nos a l'illa de Jersei (3), anirem a un atol del Pacífic a buscar el biquini (4) i el seu efecte explosiu.

A la capsa de les bufandes hi quedaran atrapats els records càlids del temps hivernal: les estampes d’un matí nevat, el fred d’esperar-te, oblidat amb un segon del teu somriure, els llençols gèlids, i els meus peus glaçats que busquen l’escalfor dels teus.

La calor inundarà tots els racons de la llar i el radiador hivernarà tot l’estiu, com un drac de costelles fredes endormiscat. De tant en tant, sentirem el crec-crec de la sorra de platja passejant-se per casa.

Al balcó, apareixerà la tauleta dels sopars a la fresca i el tendal ens resguardarà de les hores de més sol. 
Alguna cosa però, restarà immutable: l’estelada onejant-hi, faci fred, vent, pluja, calor o glaci, com una metàfora del poble que, malgrat tots els embats, resisteix.

(1) Bermudes: del nom de les illes Bermudes, a l'Atlàntic Nord, on són molt corrents aquests pantalons.

(2) Anorac: de l'inuit (la llengua dels esquimals) anorak, derivat d'anoré, que significa 'vent'.

(3) Jersei: prové de l'illa anglesa de Jersey, productora de llana.

(4) Biquini: prové del nom de l'atol Bikini, en ple Pacífic, on els Estats Units van realitzar proves nuclears després de la Segona Guerra Mundial. Quan poc després va aparèixer la peça de bany, se la va anomenar així per l'efecte explosiu que va provocar.

Somniant desperta (llegenda particular)

En els meus somnis no hi ha dracs amenaçadors, sinó inofensives feres ferotges que s'escapen de les gàbies perquè necessiten més espai, petits dracs màgics que juguen amb els infants a la platja.

En els meus somnis no hi ha cavallers amb espases, sinó homes que, com les dones, treballen dia a dia per un futur més just i lliure.

En els meus somnis no hi ha princeses, amb pares que ofereixin les seves mans com a trofeu d'una absurda batalla, sinó dones hereves de la lluita per la igualtat de drets, que decideixen el seu propi futur, sense cap veu que els el dicti per elles.

En els meus somnis no hi ha combats de sang, sinó petites revoltes quotidianes que es guanyen amb esforç constant i permeten fer camí.

En els meus somnis no hi ha roses vermelles nascudes de gotes de sang, sinó flors de tots els colors que creixen lliures i escampen el seu dolç perfum, aquell que em transporta i em permet continuar somniant desperta.



La indiferència juga contra la llengua catalana

Entrevista a David Valls, autor del documental ‘Són bojos, aquests  catalans!?’

(La Directa, 17-04-13)

 

Àlex Romaguera

Salut Vila i Ros

 

 

El 26 d’abril s’estrena a Barcelona el documental ‘Són bojos, aquests catalans!?’,

una radiografia sobre l’estat del català en els diferents àmbits de la vida quotidiana. Rodat a Catalunya, la Franja de Ponent, la Catalunya Nord i Andorra, el treball neix per iniciativa de David Valls, estudiant de lingüística i diplomat en cinema i televisió, que a través del format road movie i una mirada crítica no exempta d’ironia ens apropa

a les contradiccions entre les pautes lingüístiques de les catalanes i el coneixement de l’idioma en aquesta part del territori. El projecte, realitzat per Zeba Produccions i finançat mitjançant el micromecenatge a través de la plataforma Verkami, ha comptat amb l’apadrinament de Tallers per la Llengua i la Plataforma per la Llengua i amb

l’assessorament del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) i del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació (CUSC) de la Universitat de Barcelona. El documental tindrà continuïtat amb una segona part dedicada a la resta del país: el País Valencià, les Illes i l’Alguer.

Amb què t’inspires per preparar el documental?

La idea sorgeix de veure un reportatge en què un parlant de gaèlic volta per Irlanda sense canviar de llengua en cap moment. En set o vuit episodis, mostra les dificultats de viure només utilitzant el seu idioma. Vaig pensar que, a Catalunya i salvant les distàncies respecte a la situació del gaèlic, calia fer un reportatge similar.

 

Com a estudiant de lingüística, ja tenies interès en aquest tipus de treballs?

La sensibilitat lingüística em ve de petit. Això, sumat als estudis de cinema i televisió, a la creació de la productora i a la meva labor en el departament de lingüística de la Universitat de Barcelona, em van empènyer a realitzar el documental. Fa molts anys que ho tenia en cap, però tots els factors van confluir per fer-lo possible.

 

Sobre quina hipòtesi el planteges?

La meva teoria és que el català no està tan bé com ens volen fer creure. És evident que la situació ha millorat, sobretot si ho comparem amb la dictadura. Ara bé, 38 anys després de la mort de Franco, la comparació s’hauria de fer respecte a l’etapa posterior. I avui, el catalanoparlant sol canviar de llengua quan s’adreça a un castellanoparlant i, en àmbits com l’etiquetatge, el cinema o la justícia, no avancem com caldria. Hem dipositat la normalització lingüística en la immersió a les escoles i, amb això, no n’hi ha prou.

 

Què revela el documental?

Que, a Catalunya, cal saber el castellà per viure, però no pas el català. Per demostrar-ho, vam utilitzar com a element subversiu el cas d’una noia alemanya que es va instal·lar aquí aprenent el català d’inici. Entre d’altres situacions, es va trobar que el llibre per treure’s el carnet de conduir o les instruccions dels medicaments estaven en castellà. Un fet davant el qual la gent no para atenció. Estem tan acostumats que sigui així, que, en lloc de sorprendre’ns, ho veiem com a normal. El testimoni d’aquesta noia és alliçonador de l’ambient en què ens movem.

 

Quines conclusions n’has tret?

Que la majoria de la població es mostra passiva respecte a la salut del català i que, en contextos on l’ha de parlar, sovint, ho viu com un conflicte. En sociolingüística, d’això, se’n diu llengua marcada. Ens han fet creure que, mentre el castellà no té ideologia i el seu ús no causa cap tipus de problema, el català té una connotació política equiparable a ser militant de la causa. Potser per això el català és tan potent a

Internet, ja que pots escriure el que vols i ningú no t’interpel·la quan l’utilitzes. En definitiva: com ens ensenya la noia alemanya, no pots viure en català en tots els àmbits socials.

 

Això és especialment colpidor en algun territori?

Més que l’entorn geogràfic, el fenomen és preocupant en el camp de l’etiquetatge o

de la justícia, on hem assimilat que l’idioma vehicular és el castellà. El conflicte, doncs, no existeix per l’enfrontament, sinó per la renúncia a evitar-lo, cosa que és símptoma d’un problema no resolt. És a dir: el coneixement del català, que segons les estadístiques es troba en el 93%, contrasta amb l’ús social dels seus parlants, el 75% dels quals se solen passar al castellà.

 

Amb el documental, pretens apel·lar a la responsabilitat?

Em donaria per satisfet si serveix perquè siguem coherents i prenguem consciència dels drets que ens emparen com a catalanoparlants; uns drets sobre els quals tenim un gran desconeixement. La indiferència juga contra la nostra llengua.

Un fràgil equilibri

Hi ha segons que són eterns,

hi ha silencis que diuen molt,

hi ha horitzons que es palpen amb els dits,

hi ha sentiments sense sentit,

hi ha mirades que parlen,

hi ha nits plenes de llum

i dies sense albada.

El camí de la raó és massa estret

i esdevenim funàmbuls de la vida.

Avancem fent acrobàcies,

resistint els embats dels sentiments, les pors i els anhels.

Sempre amb l’esperança de trobar aquell equilibri, lleuger, potser sí, però equilibri després de tot,

que ens permeti gronxar-nos lliurement, com infants que no pensen en el passat ni temen el futur.

Un mar de dubtes

Era un mar de dubtes, i va caldre una tempesta per arrossegar-los fins a la platja, on ara pescadors i banyistes els recullen inconscients, barrejats amb sorra i sal, fent que les seves vides siguin menys dolces.

Bufa el vent

M’ompliré les butxaques de pedres, per aferrar-me a la terra dels records i els sentiments, i ompliré les pedres de butxaques, per guardar-hi els sentiments i els records de la terra.

...

Va voler fer un punt i a part a la seva vida, però li va tremolar el pols i es va quedar amb punts suspensius...

Enderrocant murs

El sistema que ens porta a un món amb gent sense casa i cases sense gent ha d'acabar esfondrant-se. Mireu, els murs que ens ofeguen ja han començat a caure. Només cal que empenyem una mica més i podrem obrir la porta cap a una societat més justa, digna i lliure.