dilluns, 22 d’abril del 2013

Somniant desperta (llegenda particular)






En els meus somnis no hi ha dracs amenaçadors, sinó inofensives feres ferotges que s'escapen de les gàbies perquè necessiten més espai, petits dracs màgics que juguen amb els infants a la platja.

En els meus somnis no hi ha cavallers amb espases, sinó homes que, com les dones, treballen dia a dia per un futur més just i lliure.

En els meus somnis no hi ha princeses, amb pares que ofereixin les seves mans com a trofeu d'una absurda batalla, sinó dones hereves de la lluita per la igualtat de drets, que decideixen el seu propi futur, sense cap veu que els el dicti per elles.

En els meus somnis no hi ha combats de sang, sinó petites revoltes quotidianes que es guanyen amb esforç constant i permeten fer camí.

En els meus somnis no hi ha roses vermelles nascudes de gotes de sang, sinó flors de tots els colors que creixen lliures i escampen el seu dolç perfum, aquell que em transporta i em permet continuar somniant desperta.



La indiferència juga contra la llengua catalana


Entrevista a David Valls, autor del documental ‘Són bojos, aquests  catalans!?’
(La Directa, 17-04-13)
 
Àlex Romaguera
Salut Vila i Ros
 
 
El 26 d’abril s’estrena a Barcelona el documental ‘Són bojos, aquests catalans!?’,
una radiografia sobre l’estat del català en els diferents àmbits de la vida quotidiana. Rodat a Catalunya, la Franja de Ponent, la Catalunya Nord i Andorra, el treball neix per iniciativa de David Valls, estudiant de lingüística i diplomat en cinema i televisió, que a través del format road movie i una mirada crítica no exempta d’ironia ens apropa
a les contradiccions entre les pautes lingüístiques de les catalanes i el coneixement de l’idioma en aquesta part del territori. El projecte, realitzat per Zeba Produccions i finançat mitjançant el micromecenatge a través de la plataforma Verkami, ha comptat amb l’apadrinament de Tallers per la Llengua i la Plataforma per la Llengua i amb
l’assessorament del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) i del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació (CUSC) de la Universitat de Barcelona. El documental tindrà continuïtat amb una segona part dedicada a la resta del país: el País Valencià, les Illes i l’Alguer.

Amb què t’inspires per preparar el documental?
La idea sorgeix de veure un reportatge en què un parlant de gaèlic volta per Irlanda sense canviar de llengua en cap moment. En set o vuit episodis, mostra les dificultats de viure només utilitzant el seu idioma. Vaig pensar que, a Catalunya i salvant les distàncies respecte a la situació del gaèlic, calia fer un reportatge similar.
 
Com a estudiant de lingüística, ja tenies interès en aquest tipus de treballs?
La sensibilitat lingüística em ve de petit. Això, sumat als estudis de cinema i televisió, a la creació de la productora i a la meva labor en el departament de lingüística de la Universitat de Barcelona, em van empènyer a realitzar el documental. Fa molts anys que ho tenia en cap, però tots els factors van confluir per fer-lo possible.
 
Sobre quina hipòtesi el planteges?
La meva teoria és que el català no està tan bé com ens volen fer creure. És evident que la situació ha millorat, sobretot si ho comparem amb la dictadura. Ara bé, 38 anys després de la mort de Franco, la comparació s’hauria de fer respecte a l’etapa posterior. I avui, el catalanoparlant sol canviar de llengua quan s’adreça a un castellanoparlant i, en àmbits com l’etiquetatge, el cinema o la justícia, no avancem com caldria. Hem dipositat la normalització lingüística en la immersió a les escoles i, amb això, no n’hi ha prou.
 
Què revela el documental?
Que, a Catalunya, cal saber el castellà per viure, però no pas el català. Per demostrar-ho, vam utilitzar com a element subversiu el cas d’una noia alemanya que es va instal·lar aquí aprenent el català d’inici. Entre d’altres situacions, es va trobar que el llibre per treure’s el carnet de conduir o les instruccions dels medicaments estaven en castellà. Un fet davant el qual la gent no para atenció. Estem tan acostumats que sigui així, que, en lloc de sorprendre’ns, ho veiem com a normal. El testimoni d’aquesta noia és alliçonador de l’ambient en què ens movem.
 
Quines conclusions n’has tret?
Que la majoria de la població es mostra passiva respecte a la salut del català i que, en contextos on l’ha de parlar, sovint, ho viu com un conflicte. En sociolingüística, d’això, se’n diu llengua marcada. Ens han fet creure que, mentre el castellà no té ideologia i el seu ús no causa cap tipus de problema, el català té una connotació política equiparable a ser militant de la causa. Potser per això el català és tan potent a
Internet, ja que pots escriure el que vols i ningú no t’interpel·la quan l’utilitzes. En definitiva: com ens ensenya la noia alemanya, no pots viure en català en tots els àmbits socials.
 
Això és especialment colpidor en algun territori?
Més que l’entorn geogràfic, el fenomen és preocupant en el camp de l’etiquetatge o
de la justícia, on hem assimilat que l’idioma vehicular és el castellà. El conflicte, doncs, no existeix per l’enfrontament, sinó per la renúncia a evitar-lo, cosa que és símptoma d’un problema no resolt. És a dir: el coneixement del català, que segons les estadístiques es troba en el 93%, contrasta amb l’ús social dels seus parlants, el 75% dels quals se solen passar al castellà.
 
Amb el documental, pretens apel·lar a la responsabilitat?
Em donaria per satisfet si serveix perquè siguem coherents i prenguem consciència dels drets que ens emparen com a catalanoparlants; uns drets sobre els quals tenim un gran desconeixement. La indiferència juga contra la nostra llengua.




dimecres, 17 d’abril del 2013

Un fràgil equilibri



Hi ha segons que són eterns,
hi ha silencis que diuen molt,
hi ha horitzons que es palpen amb els dits,
hi ha sentiments sense sentit,
hi ha mirades que parlen,
hi ha nits plenes de llum
i dies sense albada.
El camí de la raó és massa estret
i esdevenim funàmbuls de la vida.
Avancem fent acrobàcies,
resistint els embats dels sentiments, les pors i els anhels.
Sempre amb l’esperança de trobar aquell equilibri, lleuger, potser sí, però equilibri després de tot,
que ens permeti gronxar-nos lliurement, com infants que no pensen en el passat ni temen el futur.

dimecres, 10 d’abril del 2013

Un mar de dubtes


Era un mar de dubtes, i va caldre una tempesta per arrossegar-los fins a la platja, on ara pescadors i banyistes els recullen inconscients, barrejats amb sorra i sal, fent que les seves vides siguin menys dolces.

Bufa el vent

M’ompliré les butxaques de pedres, per aferrar-me a la terra dels records i els sentiments, i ompliré les pedres de butxaques, per guardar-hi els sentiments i els records de la terra.




...


Va voler fer un punt i a part a la seva vida, però li va tremolar el pols i es va quedar amb punts suspensius...


divendres, 5 d’abril del 2013

Enderrocant murs









El sistema que ens porta a un món amb gent sense casa i cases sense gent ha d'acabar esfondrant-se. Mireu, els murs que ens ofeguen ja han començat a caure. Només cal que empenyem una mica més i podrem obrir la porta cap a una societat més justa, digna i lliure.