Un cel de plom

Anar a veure l'obra "Un cel de plom" sobre la vida de la Neus Català i prendre (encara més) consciència de l'absurditat de les guerres. Veure com passen els anys i la humanitat no canvia. Que la pau no és possible mentre tornem odi per odi i violència per violència.

I malgrat tot, tenir esperança. La que transmeten les persones que han sobreviscut a l'horror i lluiten contra el silenci i l'oblit perquè res del que van patir no es torni a repetir.

Navegar sense barques

Cauen les busques del rellotge a l'embarcador sense barques.

El sol davallant i enrogint el cel és l'únic indici que el temps segueix avançant.

Agraeixes la calma, mentre algú justifica la quietud dient que som fora de temporada. Com si calgués justificar la solitud. Com si hi hagués una època concreta per gaudir dels llocs. Com si hi haguessin dies marcats al calendari per estimar.

Avui no et calen barques, ni recorreguts turístics per descobrir(-te) nous paisatges.

Fent camí

Algú, avui, no sabrà on portar flors. Potser en una cuneta, potser en algun racó bosc endins, on diuen que el veieren per darrer cop.

Algú, avui, remenarà fotografies i cartes desgastades, aferrant-se al record, com s'aferrà en va a l'esperança de tornar a veure els seus ulls.

Algú, avui, no plorarà sols l'absència, també els anys de silenci i el dolor d'una ferida mal tancada. Perquè hi ha quelcom pitjor que la mort, i és l'oblit. Per això es nega a esborrar el seu nom i el sent bategar en cada lluita, en els somnis i anhels que encara perviuen. I avui, entre llàgrimes, mig dibuixarà un somriure, sabent que, sense ell, tot el camí que hem fet, no hauria estat possible.