Sense rostre i sense flors

Tots Sants. Dia per recordar els morts, diuen.
Els nostres, els de casa, cadascú els seus.
I dur-los flors.
Qui sàpiga on.
Hi ha qui les durà en una cuneta.
Hi ha qui sospirarà mirant el mar.
Pels sense rostre, pels sense flors.
També en la mort hi ha distincions.

"Rosa SOS" d'Àngel Sanchez Anglès, 

dins l'exposició "Rostres de la Mediterrània", de la plataforma Stop Mare Mortum. 

Poemes a les butxaques

Cada dia, a mig matí, dues dones amb gairebé cent anys a les espatlles es troben davant del port i s'asseuen en un banc guaitant les barques. Parlen poc, en tenen prou intercanviant mirades i, amb mans tremoloses, allò que duen a les butxaques. Poc s'imaginen els vianants de l'atrafegada ciutat mexicana de Veracruz que en aquell banc el temps s'atura.O més ben dit, retrocedeix al passat  i viatja a milers de quilòmetres de distància. Per uns instants, les ancianes tornen a ser aquelles joves que passaven hores entre el so eixordador dels telers. A les butxaques, hi guardaven poemes que havien trobat remenant la biblioteca del poble. Cada dia, s'intercanviaven discretament aquells papers mig rebregats plens de versos. I els seus pensaments volaven lluny de la fàbrica, i ordien i tramaven somnis i il·lusions. Però els poemes d'amors i esperances es convertiren tot d'una en poemes de guerra, d'absències i d'exili. 

Avui, malgrat el futur esquinçat, hi ha un fil que les uneix amb la seva enyorada terra. I somriuen sabent que els poemes en la llengua que tant estimen segueixen corrent, que la cultura perviu i que la llibertat és aquell estel que brilla en un horitzó cada cop més proper.

Accèssit al Concurs de microrelats del 20è aniversari de la CAL http://www.cal.cat/la-celebracio-del-20e-aniversari-de-la-cal-reuneix-mes-de-250-persones-a-lateneu-barcelones/

Somnis de guerra i de pau

Et desvetlles a mitjanit. Pel cap encara et volten imatges de bombardejos, violència i camins desesperats per escapar de l'horror. Respires alleujada, només era un malson.

En un altre racó del món, algú somia que viu una vida tranquil·la, a casa, amb els seus. Que pot simplement viure, enlloc de maldar per sobreviure. Es desperta enmig de camins de neu i tremola de fred i de por. Quan surti el sol, seguirà el malson de la guerra.

Memòria

Avui fa 77 anys de l'entrada de les tropes franquistes a Sabadell. Civils i militars fidels a la República van sortir en massa de la ciutat, van creuar el pont de la Salut i van emprendre el camí de l'exili cap a França.

Diuen que la memòria serveix perquè la història no es repeteixi. Però la història es repeteix, i avui Europa s'omple de camins de refugiats.

Diuen que la memòria serveix per fer justícia, però els crims del franquisme encara no han estat jutjats. I, sense anar més lluny, a Sabadell tenim una gran plaça dedicada a l'alcalde falangista Marcet.

Diuen que la memòria serveix per dignificar a les víctimes, però molts dels qui no van tornar a casa després de la guerra, reposen en fosses comunes que el govern no es digna a exhumar.

Cal fer de la memòria, lluita, i de la lluita, camí per construir un futur més just i més lliure.