El somni de Leonardo

L'habitació on es troba fa aquella olor de tancat i d'humitat, pròpia de les cases antigues. A jutjar pel desordre i la pols acumulada, dedueix que fa temps que ningú no hi posa els peus. És incapaç de recordar com hi ha anat a espetegar. Pel seu cap circulen imatges estranyes, mig borroses. Una figura amb expressió d'esglai i pànic, amb un embolic de serps al cap en lloc de cabells, el perseguia. Imagina que, tot fugint-ne, ha anat a parar a aquella sala.

La Medusa ha quedat enrere, però ara, des d'un racó de l'estança, l'esguard d'una dona l'intimida.  El seu rostre és plàcid i serè, però igualment enigmàtic. Els seus ulls el miren fixament i el seu tímid somriure, il·luminat per la tènue claror que s'escola per una finestra lateral, pren un aire encara més misteriós.
Quan intenta moure's per escapar de la seva mirada, ensopega una i altra vegada amb el reguitzell d'objectes i ginys que omplen el terra. N'hi ha de ben curiosos, construïts amb fusta, ferro, cuir, lli, alguns proveïts de manetes, engranatges, molles, o fins i tot amb rodes i hèlices.

S'entreté observant-los, encuriosit com un infant en una botiga de joguines.
De seguida es penedeix d'haver abaixat la guàrdia. Davant seu, un home completament nu i inexpressiu com un mur de pedra, avança cap a ell. Té els braços i les cames en creu i els mou lateralment amunt i avall, tot fent l'efecte que en lloc de quatre extremitats en tingui vuit. El millor que pot fer és sortir d'allà. Gira el cap a banda i banda buscant la porta i és aleshores quan s'adona, desconcertat, que no n'hi ha cap. L'única sortida a l'exterior és la finestra, situada a massa alçada per arribar al carrer.


Nerviós, mira al seu voltant cercant algun objecte que li pugui ser útil. Hi ha catapultes, ballestes, canons... Però ell, incapaç de fer mal a cap ésser viu, ni tan sols contempla la possibilitat d'usar un aparell bèl·lic. Veient-se sense escapatòria, opta per arraulir-se i camuflar-se entre andròmines i llibres esgrogueïts.

Mentre resta a la gatzoneta, aguantant-se la respiració, els seus ulls s'aturen sobre un aparell que sembla imitar el cos d'un ocell. L'agafa amb cautela i li'n treu la pols, il·lusionat com qui acaba de trobar un tresor. La idea és bastant forassenyada, però no veu alternativa si vol escapar. Vacil·la uns instants, l'home nu és ja gairebé a tocar. Sense pensar-s'hi més, obre la finestra de bat a bat, s'aferra amb força a l'estructura de fusta proveïda d'una mena d'ales de roba, agafa embranzida i es llança al buit.

La sensació de volar és indescriptible. La ciutat que tan bé coneix i estima, ara sota els seus peus sembla una d'aquelles maquetes amb les quals treballa. Albira el riu Arno creuat pel singular Ponte Vecchio. A un cantó destaca el Duomo amb la cúpula de Brunelleschi i el campanar de Giotto, i una mica al sud la Piazza della Signoria amb el Palazzo Vecchio. A l'altra riba, hi reconeix el gran edifici del Palau Pitti.


De sobte, quelcom en el cel li crida l'atenció. Per sobre d'ell, entre els núvols, hi entreveu una imatge que li resulta familiar. Una taula parada amb tretze homes, o potser hi ha una dona? Un d'ells, situat al centre, clarament presideix l'àpat, mentre la resta se'l miren amb atenció.
Absort per aquell curiós miratge, no s'adona que està perdent alçada, l'aparell ja no sosté més el seu pes i es precipita cap al terra. Es desperta sobresaltat, amb el cor bategant-li amb força. El sol encara no ha sortit, però està massa desvetllat per seguir dormint. Es lleva, trasbalsat encara per les imatges del somni, i mecànicament es dirigeix a l'habitació contigua que utilitza com a taller. Rodejat d'esbossos de dibuixos, esborranys de projectes i maquetes a mig muntar, intenta trobar respostes a les seves dèries, aprofitant aquell moment en què Morfeu i el món real s'abracen.

_________________________________________

El sueño de Leonardo

La habitación donde se encuentra desprende aquel olor a cerrado y humedad, típico de las casas antiguas. A juzgar por el desorden y el polvo acumulado deduce que hace tiempo que nadie la habita. Es incapaz de recordar com ha ido a parar a allí. Por su cabeza circulan imágenes extrañas, medio borrosas. Una figura con expresión de espanto y pánico, con un embrollo de serpientes en la cabeza en lugar de cabellos, le perseguía. Imagina que huyendo de ella, ha entrado en aquella sala.

Medusa ha quedado atrás, pero ahora, desde un rincón de la habitación, la mirada de una mujer le intimida. Su rostro es plácido y sereno, pero igualmente enigmático.  Sus ojos le miran fijamente y su tímida sonrisa, iluminada por la tenue luz que llega a través de una ventana lateral, toma un aire aún más misterioso.

Cuando intenta moverse para escapar de su mirada, tropieza una y otra vez con la sarta de objetos y artilugios que llenan el suelo. Los hay de muy curiosos, construídos con madera, hierro, cuero, lino, algunos provistos de manivelas, engranajes, muelles, o incluso ruedas y hélices.

Se entretiene observándolos con curiosidad, como un niño en una juguetería.

Enseguida se arrepiente de haver bajado la guardia. Un hombre completamente desnudo y inexpresivo como un muro de piedra avanza hacia él. Tiene los brazos y las piernas en cruz y los mueve lateralmente arriba y abajo, dando la impresión de que en vez de cuatro extremidades tenga ocho. Lo mejor que puede hacer es salir de allí. Gira la cabeza de un lado  a otro buscando la puerta y es entonces cuando se da cuenta, desconcertado, que no hay ninguna. La única salida al exterior es la ventana, situada a demasiada altura para alcanzar la calle.
Mira a su alrededor buscando algún objeto que pueda serle útil. Hay catapultas, ballestas, cañones... Pero él, incapaz de hacer daño a ningún ser vivo, ni siquiera contempla la posibilidad de usar un aparato bélico. Viéndose sin escapatoria, opta por acurrucarse y camuflarse entre trastos y libros amarillentos. Mientras permanece en cuclillas, aguantándose la respiración, sus ojos se detienen sobre un aparato que parece imitar el cuerpo de un pájaro. Lo coge con cautela y le saca el polvo, ilusionado como quien acaba de encontrar un tesoro. La idea es bastante descabellada, pero no tiene alternativa. Vacila unos instantes, el hombre es ya a un palmo. Sin pensarlo más, abre la ventana de par en par, se agarra con fuerza a la estructura de madera provista de una especie de alas de ropa, coge impulso y se lanza al vacío.

La sensación de volar es indescriptible. La ciudad que tan bien conoce y ama, ahora bajo sus pies parece una de aquellas maquetas con las que trabaja. Divisa el río Arno, cruzado por el singular Ponte Vecchio. A una lado, destaca el Duomo con la cúpula de Brunelleschi y el campanario de Giotto, y un poco al sud la Piazza della Signoria con el Palazzo Vecchio. Al otro lado, reconoce el gran edificio del Palacio Pitti. 

De repente, algo en el cielo le llama la atención. Por encima suyo, entre las nubes, vislumbra una imagen que le resulta familiar. Una mesa con trece hombres, o quizá hay una mujer? Uno de ellos, situado en el centro, claramente preside la cena.

Absorto por aquel curioso espejismo, no se percata de que está perdiendo altura, el aparato no sostiene más su peso y se precipita hacia el suelo. Se despierta sobresaltado, con el corazón latiéndole con fuerza. El sol todavía no ha salido, pero se ha desvelado demasiado para seguir durmiendo. Se levanta, trastornado aún por las imágenes del sueño, y mecánicamente se dirige a la habitación contigua que utiliza como taller. Rodeado de bocetos de dibujos, borradores de proyectos y maquetas a medias, intenta encontrar respuestas a sus delirios, aprovechando aquel momento en que Morfeo y el mundo real se abrazan.

_________________________________________

Aquest relat participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVLeonardo