Tenia intenció de declarar-li el seu amor, però finalment va desestimar-ho.

M'entretinc pensant-te,

mentre tinc nostàlgia de tu.

- Tens hora?

- Per tu, totes les que vulguis.

I el temps es va aturar.

Cap d'any

En acabar l'any arrepleguem records, farcits d'imatges i paraules. Alguns ben vius, d'altres mig oblidats al fons dels calaixos de la memòria. Els retrobo i hi descobreixo la teva empremta, i la de tots aquells que han forjat quelcom en mi, potser sense ni tan sols adonar-se'n. També la d'aquells que ja no hi són.

Amb tots ells faig l'equipatge per continuar el camí. Amb plans i reptes, dubtes i certeses i, sobretot, un grapat de somnis. Els teus, els meus, els nostres!

La memòria amagada a l'ADN

(Publicat a la Directa núm. 343, 18-12-13)

Dos familiars de desapareguts a la Guerra Civil impulsen un banc d’ADN i reclamen l’exhumació de les fosses comunes.

El primer banc d’ADN de Catalunya destinat a identificar les persones desaparegudes durant la Guerra Civil ha sorgit d’una iniciativa particular de dues famílies de víctimes: Guinau-Heredia-Jornet i Malagarriga-Picas/Sort-Sala-Ribalta. L’estudi es fa amb la col·laboració de la Universitat de Barcelona a través del Laboratori de Medicina Legal i Genètica Forense de la Facultat de Medicina, on es processen i es conserven les mostres d’ADN.

El projecte científic

Roger Heredia Jornet és besnét d’un soldat desaparegut a la Batalla de l’Ebre. Com ell, Marc Antoni Malagarriga Picas també busca un parent desaparegut durant el conflicte bèl·lic, en aquest cas, el seu oncle. Després de coincidir en un cicle de xerrades sobre fosses comunes, les dues famílies van decidir engegar el projecte del banc d’ADN. Com expliquen els dos impulsors, ara mateix, l’única manera per identificar els desapareguts durant la Guerra Civil, passa per comparar l’ADN de les restes dipositades a les fosses amb l’ADN dels familiars vius.

El banc fa més d’un any que està en marxa  i compta amb el suport tècnic i les garanties legals necessàries, assenyala Malagarriga. El protocol que s’ofereix a les persones que tinguin un familiar desaparegut és senzill i rigorós (podeu consultar-lo a http://dom.cat/5br). Després d’elaborar un esquema genealògic familiar, el laboratori determina les extraccions de sang necessàries per a cada cas. El cost de cada extracció és de 150 euros que, per ara, corren a càrrec del familiar. Una despesa, que segons remarca Malagarriga, hauria d’assumir la Generalitat. Paral·lelament al recull d’aquestes mostres, que es conserven al laboratori de la UB, cal tirar endavant l’exhumació de fosses, per tal de procedir a la comparació genètica.

Segons el cens elaborat pel Memorial Democràtic, unes 4.300 famílies han fet gestions per buscar un familiar desaparegut, si bé és segur que n’hi ha moltes més, tal com apunta Heredia. Fins al moment, són sis les famílies que han cedit el seu ADN per a l’estudi. Malagarriga i Heredia lamenten la manca d’interès per part de la Generalitat, que fins al moment s’ha negat a fer-ne difusió. La recollida de testimonis genètics s’ha de fer amb la màxima rapidesa, afegeix Heredia. És important que els familiars siguin el més directes possibles a la persona desapareguda i, per tant, com més temps passa, més es dificulta l’estudi donat que queden menys familiars vius.

Clam a les institucions

El setembre d'enguany, el Grup de Treball sobre les Desaparicions Forçades o Involuntàries de l’ONU (WGEID) va instar el Govern espanyol a complir un acord establert pel Dret Penal Internacional: identificar les persones desaparegudes durant un període de guerra civil i dictadura. Aquest informe va esperonar els impulsors del banc d’ADN, que van aprofitar la visita de l’ONU per presentar el seu projecte als comissaris.

Coincidint amb la visita del WGEID, els impulsors del banc van fer arribar una carta als 135 diputats i diputades del Parlament. D’aquesta missiva, se n’ha derivat una interpel·lació al Parlament, que es va presentar el 5 de desembre a través de la Comissió de Justícia i Drets Humans, i que properament serà sotmesa a votació. Mitjançant aquesta interpel·lació, demanen, per una banda, la divulgació del protocol del banc d’ADN entre el Cens de desapareguts, i per l’altra, la modificació de la Llei de fosses sobre la localització i identificació de les persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura franquista. Segons afirma Malagarriga, la llei de fosses actual, aprovada el 2009, no permet que se n’obri pràcticament cap, donat que només tenen dret a exhumar-les aquelles persones que poden documentar l'indret on estan enterrats els seus familiars. El 90% de les famílies de desapareguts no saben el punt exacte on van morir i van ser enterrats els seus familiars, remarca Heredia. De les 240 fosses comunes que hi ha identificades al país, tan sols se n’han exhumat dues, gràcies a la documentació aportada per les famílies, afegeix.

Marc Antoni i Roger esperen el suport dels grups polítics per avançar en el seu projecte. Caldria que almenys un miler de famílies participessin en el banc d’ADN per tal que aquest arribés a tenir sentit, apunten els impulsors. Les tècniques genètiques avancen amb rapidesa i, segurament, d’aquí uns anys les identificacions milloraran, expliquen, però ara cal obtenir i conservar aquestes mostres i exhumar les fosses, les restes de les quals també es van degradant amb el pas del temps.  Això permetrà creuar dades en un futur, identificar els cossos i possibilitar que siguin enterrats amb dignitat al costat de les seves famílies.

Vora la independència

Diuen que hi som a la vora. Que cal aprofitar aquest moment històric per aconseguir allò que hem anhelat durant tant de temps. L’esperança i la il·lusió es palpen en l’ambient i prenen diferents formes: concerts, concentracions, cadenes humanes, xerrades i també literatura. Novel·les, llibres d’assaig, poesia i contes, com els “22 contes a la vora de la independència (Voliana Edicions), en el qual he tingut la sort i l’honor de participar. Ficció? En part sí i en part no. 22 autors d'arreu dels Països Catalans hem creat històries fruit de la imaginació, però que alhora parteixen d’unes vivències, d'uns fets històrics i, sobretot, de sentiments i desitjos compartits. 
Des que tinc ús de raó, que vull la independència del meu país. L’estelada fa anys que corre per casa. M’acompanyava de ben joveneta a les manifestacions de l’11 de setembre, compartia amb mi les hores d’autocar un dia d’abril fins a València i al novembre cap a Perpinyà. Ara l'estelada inunda els carrers i la paraula independència és en boca de tothom. Però no és sols independència el que volem. Volem un estat per construir un país millor, per crear, en definitiva, un futur de llibertat. La llibertat per la qual van lluitar els avis, la que va dur alguns familiars a l’exili. A ells i als qui vindran, els devem la victòria.

Perquè hi som a la vora. Perquè volem. Perquè podem.

La Lleva del biberó: 75 anys d'una generació perduda

Salut Vila i Àlex Romaguera 
(Quaderns d'Illacrua 172, Directa 20-11-13)

Enguany es commemora el 75è aniversari de la 'Lleva del biberó', que va cridar gairebé 30.000 joves a combatre al costat de les tropes republicanes durant la Guerra Civil, la majoria a la fatídica Batalla de l’Ebre. Més de la meitat no va tornar mai.

A mitjans d’abril de 1938, prop de 27.000 nois d’entre disset i divuit anys van ser reclutats per ordre del president de la Segona República espanyola, Manuel Azaña, i van passar a formar part del que seria coneguda com la Lleva del biberó, per la seva joveníssima edat. Si bé en un inici aquests joves nascuts entre 1920 i 1921 van ser destinats a cobrir tasques auxiliars, com ara missatgeria, serveis d’infermeria i de menjadors, pocs mesos després ja van incorporats a primera línia de batalla.

La Lleva del biberó és coneguda per la seva participació a la Batalla de l’Ebre, iniciada el juliol de 1938, la més llarga i sagnant de tota la Guerra Civil. Tanmateix, el primer combat en foc real per als biberons va ser el front del Segre, al cap de pont de Balaguer i a la poc coneguda batalla de Baladredo, durant la primavera i estiu de 1938. Al cap de pont de Balaguer, molts van perdre la vida durant l’assalt a la posició del Merengue (situada entre Balaguer i Camarasa).

Adolescents a la línia de foc

Com relata el periodista i expert en la Batalla de l’Ebre, Andreu Caralt, la decisió de cridar a files aquests joves va venir després de la derrota de l’exèrcit republicà durant l’ofensiva d’Aragó, on va patir nombroses baixes. “La República necessitava nous soldats per suplir les baixes i reforçar el front de guerra que de manera definitiva arribava a Catalunya, principalment als rius Segre i Ebre. L’única bossa existent de soldats es trobava a Catalunya, ja que el país estava incomunicat de la resta de l’Estat. Així doncs, es va decidir cridar a files les lleves situades a la part alta i baixa de la franja edat. Eren set lleves i un total de 60.000 soldats. La lleva del 41, cridada el mes d’abril, corresponia a l’anomenada Lleva del biberó”, explica Caralt.

A la Batalla de l’Ebre, alguns dels biberons van ser destinats a encapçalar l’ofensiva, mentre que d’altres ho van fer en posicions de segona fila. Els joves soldats van sostenir el combat durant dies, malgrat les terribles condicions climàtiques, de material i la manca de menjar i aigua. Les memòries d'alguns dels seus superiors remarquen la valentia dels biberons, tot i la seva joventut i la poca implicació ideològica de bona part d’ells.

Il·lustració: Raul Soria

Causes de la derrota

La Batalla de l’Ebre finalitzà el 16 de novembre de 1938 i va suposar la derrota republicana i l’avanç definitiu de les tropes franquistes per tot el territori. No es pot atribuir aquesta derrota, però, a la inexperiència dels biberons. Tal com apunta Caralt, l’esforç principal de la batalla de l’Ebre el van dur a terme soldats experimentats, tant de les Brigades Internacionals com de diverses Divisions integrades per soldats comunistes (11a Divisió de Líster i 3a Divisió de Tagueña). La majoria de veterans coincideixen en què l’ajuda estrangera a Franco, sobretot per part de la Itàlia de Mussolini i l’Alemanya de Hitler,  va ser determinant per la desfeta. Així, mentre l’exèrcit franquista rebia soldats i armament pesat (sobretot aviació i artilleria), el republicà patia l’aturada de subministrament per part del govern francès. Molts dels supervivents recorden que només duien espardenyes i no comptaven amb prou armament per aturar l’ofensiva feixista.

Ferides a tota una generació

La Lleva del biberó va quedar marcada per aquell esdeveniment. No sols pel fet de lluitar a la guerra; també pel que va deparar-los la repressió franquista: molts d’ells van ser empresonats i enviats a camps de concentració de l’Estat espanyol i francès i, posteriorment, a batallons de treballadors. Allà, van servir de mà d’obra forçada o esclava per a construir infraestructures –canals, carreteres– o per fer tasques de neteja i arranjament d’espais destruïts per la guerra. A més, tots van ser obligats a fer el servei militar amb el règim franquista durant dos anys. Com recorda Andreu Caralt, molts d’aquests joves van ser mobilitzats el 1938 i no van tornar a la vida civil fins els 1942 o 1943. D’altres, en canvi, van optar per exiliar-se.

Un cop van reprendre les seves vides, la gran majoria no van prendre part en la lluita antifranquista. “Els biberons reneguen dels dos bàndols, en el sentit de revolució anarcosindicalista/comunista versus règim feixista i nacional-catòlic. No eren joves de forta ideologia d’esquerres, sinó joves que vivien a casa dels seus pares i que van ser cridats a files quan encara eren adolescents”, assenyala Caralt. Segons l’historiador ebrenc, “l’únic que volien era tornar a casa i viure en pau. Lamentaven haver perdut la joventut per culpa de la guerra i les seves conseqüències.”

El testimoni, antídot contra l’oblit

L’any 1983, 307 supervivents i 412 familiars de combatents van fundar l’Agrupació de supervivents de la Lleva del Biberó-41. A través d’aquesta i altres entitats, han organitzat actes on recorden un periple sobre el qual encara hi ha força desconeixement entre la població. Als punts on la majoria van deixar la vida, s’han erigit monuments d’homenatge. És el cas del turó del Merengue (entre Balaguer i Camarasa), l’Alt dels Aüts (entre Faió i Mequinensa) o la Cota 705 de la Serra de Pàndols, a Pinell del Brai. En aquest últim indret, hi trobem el Monument per la Pau, als peus del qual es va celebrar el passat mes de juliol una jornada commemorativa dels 75 anys de l’inici de la Batalla de l’Ebre, on van acudir una quinzena de biberons.

El testimoni dels supervivents és fonamental per entendre la tragèdia que va suposar la Guerra Civil, alhora que la seva experiència en camps de concentració i en batallons de treballadors resulta vital per recuperar aquesta història amagada pel franquisme i oblidada per la democràcia. Avui dia, la Lleva del biberó, juntament amb les Brigades Internacionals, són els grups de combatents republicans més recordats i homenatjats a Catalunya i una altaveu en defensa de la pau i les llibertats.

Monument al turó del Merengue

Recerca de desapareguts

Molts dels biberons morts durant la Guerra Civil es troben encara en fosses sense identificar. En el cas dels cementiris de Tarragona i de Lleida s’ha treballat per dignificar-les, però les restes continuen sent majoritàriament anònimes. Cal recordar que moltes de les restes van ser exhumades pel règim franquista i transportades al Valle de los Caídos sense identificar. El Memorial de les Camposines, situat al municipi de la Fatarella, alberga les restes dels soldats que, encara avui, apareixen pel territori, mentre una placa recull els noms dels desapareguts identificats fins el moment.

La identificació passaria per una anàlisi genètica que permetés comparar l’ADN de les restes amb l’ADN d’algun familiar. Un objectiu pel qual treballa una iniciativa particular engegada per dos familiars de desapareguts, de la mà de la Universitat de Barcelona.

Per tal que el projecte tiri endavant, han reclamat el suport de la Generalitat de Catalunya, que a hores d’ara encara no ha arribat. A part de la manca d’ajudes de l’administració, el sector historiador també destaca que molts dels supervivents no han parlat fins al final de les seves vides, mentre que els seus fills han restat importància al testimoni del pare. “La majoria han preferit mirar endavant i oblidar el passat”, diu Andreu Caralt. "Som la generació dels néts la que avui fa aquesta gran tasca de recuperació de la memòria. Malauradament, en alguns casos, ja és massa tard”, afegeix.

Marc Antoni Malagarriga i Roger Heredia han impulsat el primer banc d’ADN de Catalunya per identificar els desapareguts durant la Guerra Civil.

Per a més informació, podeu adreçar-vos a: www.dom.cat/5br i al Twitter: @OnEtsOncleGuill