Fills d'estrelles i bacteris

 "We are stardust, we are golden..." ("Som pols d'estrelles, som daurats...") cantava Joni Mitchell a la dècada de 1970. La cançó Woodstock de l'artista canadenca ressonava en el moviment contracultural i hippie de l'època, també de la mà de Crosby, Stills, Nash & Young. Des del món científic seria Carl Sagan qui difondria el terme "pols d'estrelles", amb la seva gran habilitat per transmetre el coneixement científic d'una manera poètica i atractiva. Després d'incloure'l per primera vegada en el seu llibre The Cosmic Connection l'any 1973, el cèlebre astrònom i divulgador científic va popularitzar el concepte en el primer episodi de la seva famosa sèrie documental Cosmos l'any 1980.

Carl Sagan en un dels seus programes (Tony Korody)

“The Cosmos is within us. We are made of star-stuff. We are a way for the Universe to know itself.” ("El cosmos és en el nostre interior. Estem fets de pols d'estrelles. Som el mitjà per al qual l'Univers es coneix a si mateix".). 

La idea feia anys que es forjava. Abans que es pogués demostrar físicament, alguns científics i escriptors ja ho havien intuït un segle enrere L'any 1882, el científic francès Jules Janssen va afirmar que les estrelles estan fetes de la mateixa matèria que nosaltres. També l'astrofísic Harlow Shapley, l'any 1929, en una entrevista al New York Times, va assenyalar que els éssers vius estem fets de la mateixa matèria que les estrelles. 

Al llarg del segle XX, l'anàlisi de la llum estel·lar (espectroscòpia), els models de física nuclear, així com l'estudi de meteorits i grans presolars, van permetre demostrar que gairebé tots els elements del cos humà, excepte l'hidrogen, es van originar en nuclis estel·lars o en explosions de supernoves abans de formar la Terra.

És poc habitual que una teoria científica prengui un caire poètic i acabi formant part d'una cançó. El més comú és que desperti recel a la població en general i a vegades també dins la pròpia comunitat científica. Una dècada abans de la publicació de The Cosmic Connection, una científica estatunidenca va postular que les nostres cèl·lules són fruit de fusions de bacteris. Lynn Margulis, que justament havia estat esposa de Carl Sagan, va tenir la valentia de contradir la teoria de Darwin amb la seva teoria de l'endosimbiosi. 

Lynn Margulis. National Portrait Gallery.
(John Feldman)

Margulis va recuperar les teories de científics oblidats, com Andreas Franz Wilhelm Schimper, Konstantín Merezhkovski, Boris Mihailovich Kozo-Polyansky o Ivan Wallin. Tots ells havien imaginat l'evolució de la vida més enllà de les teories establertes, amb idees que podien semblar extravagants, segons les quals alguns orgànuls cel·lulars, o fins i tot alguns organismes, no serien el fruit del mecanisme gradual de la selecció natural postulada per Darwin, sinó el resultat d'associacions simbiòtiques entre diferents organismes. Tanmateix, sense microscopis prou potents, ni tècniques genètiques, no van poder-ho demostrar i les seves teories van ser descartades. Margulis va aprofundir en aquestes teories, proposant que els mitocondris, les fàbriques d'energia de les cèl·lules animals, i els cloroplasts, responsables de la fotosíntesi en les cèl·lules vegetals, serien descendents d'antics microorganismes, que s'haurien unit a un altre tipus de bacteri donant lloc a l'estructura de les cèl·lules actuals. Una idea revolucionària, que va generar escepticisme i va ser rebutjada per 15 revistes científiques. Gràcies a la seva persistència, va aconseguir publicar-la l'any 1967 a la revista Journal of Theoretical Biology. 

Si bé la teoria no es va popularitzar com va passar en el camp de l'astronomia amb la pols d'estrelles, sí que encaixava en l'esperit dels moviments hippies i contraculturals dels anys seixanta. El neodarwinisme clàssic basava el procés evolutiu en la competència individual i la supervivència dels més adaptats , una visió que sovint s'associava al capitalisme i a la Guerra Freda. Margulis, en canvi, parlava de cooperació, d'ajuda mútua i convivència, en lloc de competència, com a motor de l'evolució, ressonant amb els ideals comunitaris i pacifistes de la contracultura. En un moment en què els joves qüestionaven les jerarquies polítiques i acadèmiques, Margulis, una científica jove i dona en un món encara molt masculinitzat, va desafiar el dogma científic oficial. 

Posteriorment, durant la dècada de 1970 i 1980, l'avenç de les tècniques de seqüenciació genètica i la microscòpia electrònica van transformar en evidència científica allò que tan recel i rebuig havia generat, fins al punt que la teoria endosimbiòtica va passar a incloure's a tots els llibres de text de biologia.

Si busquem una cançó relacionada amb les teories de Lynn Margulis, també la trobarem. A principis dels setanta, Margulis va col·laborar amb el químic anglès James Lovelock per desenvolupar la hipòtesi Gaia, que entén la Terra com un sistema únic que s'autoregula, com un súper organisme viu, en el qual el conjunt d'éssers vius i l'entorn físic interactuen per mantenir les condicions òptimes per la vida. En aquest cas, la idea es va convertir en una icona filosòfica i espiritual per als moviments alternatius i ecologistes. I és aquí on entra el món de la música amb cançons com Gaia, de James Taylor. "Someone's got to stop us now, save us from us Gaia, no one's gonna stop us now". "Algú ha d'aturar-nos ara, salvar-nos de nosaltres mateixos, Gaia, ningú ens aturarà ara"

La imaginació i la intuïció son, sens dubte, motors per fer avançar la ciència. Allà on les tècniques no arriben, podem formular hipòtesis, que potser amb els anys s'arribaran a demostrar i passaran a considerar-se com a certes. I algunes potser, esdevindran populars en forma de poemes i cançons.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVSaberONoSaber 

 ________________________________________________

Hijos de estrellas y bacterias

"We are stardust, we are golden..." ("Somos polvo de estrellas, somos dorados...") cantaba Joni Mitchell en la década de 1970. La canción Woodstock Woodstock de la artista canadiense retumbaba en el movimiento contracultural y hippie de la época, también de la mano de Crosby, Stills, Nash & Young. Desde el mundo científico sería Carl Sagan quien difundiría el término "polvo de estrellas", con su gran habilidad para transmitir el conocimiento científico de una forma poética y atractiva. Tras incluirlo por primera vez en su libro The Cosmic Connection en 1973, el célebre astrónomo y divulgador científico popularizó el concepto en el primer episodio de su famosa serie documental Cosmos en 1980.

Carl Sagan en uno de sus programas
(Tony Korody)

“The Cosmos is within us. We are made of star-stuff. We are a way for the Universe to know itself.” ("El cosmos está dentro de nosotros.r. Estamos hechos de material estelar. Somos la forma en que el Universo se conoce a sí mismo). 

La idea hacía años que se forjaba. Antes de que se pudiera demostrar físicamente, algunos científicos y escritores ya lo habían intuido un siglo atrás. En 1882, el científico francés Jules Janssen afirmó que las estrellas están hechas de la misma materia que nosotros. También el astrofísico Harlow Shapley, en el año 1929, en una entrevista al New York Times, señaló que los seres vivos estamos hechos de la misma materia que las estrellas.

A lo largo del siglo XX, el análisis de la luz estelar (espectroscopía), los modelos de física nuclear, así como el estudio de meteoritos y granos presolares, permitieron demostrar que casi todos los elementos del cuerpo humano, excepto el hidrógeno, se originaron en núcleos estelares o en explosiones de supernovas antes de formar la Tierra.

Es poco habitual que una teoría científica tome un tono poético y acabe formando parte de una canción. Lo más común es que despierte recelo en la población en general y a veces también dentro de la propia comunidad científica. Una década antes de la publicación de The Cosmic Connection, una científica estadounidense postuló que nuestras células son fruto de fusiones de bacterias. Lynn Margulis, que justamente había sido esposa de Carl Sagan, tuvo la valentía de contradecir la teoría de Darwin con su teoría de la endosimbiosis.

Lynn Margulis. National Portrait Gallery.
(John Feldman).

Margulis recuperó las teorías de científicos olvidados, como Andreas Franz Wilhelm Schimper, Konstantín Merezhkovski, Boris Mihailovich Kozo-Polyansky o Ivan Wallin. Todos ellos habían imaginado la evolución de la vida más allá de las teorías establecidas, con ideas que podían parecer extravagantes, según las cuales algunos orgánulos celulares, o incluso algunos organismos, no serían el fruto del mecanismo gradual de la selección natural postulada por Darwin, sino el resultado de asociaciones simbióticas entre diferentes organismos. Sin embargo, sin microscopios lo suficientemente potentes, ni técnicas genéticas, no pudieron demostrarlo y sus teorías fueron descartadas. Margulis profundizó en estas teorías, proponiendo que las mitocondrias, las fábricas de energía de las células animales, y los cloroplastos, responsables de la fotosíntesis en las células vegetales, serían descendientes de antiguos microorganismos, que se habrían unido a otro tipo de bacteria dando lugar a la estructura de las células actuales. Una idea revolucionaria, que generó escepticismo y fue rechazada por 15 revistas científicas. Gracias a su persistencia, consiguió publicarla en el año 1967 en la revista Journal of Theoretical Biology.

Si bien la teoría no se popularizó como ocurrió en el campo de la astronomía con el polvo de estrellas, sí que encajaba en el espíritu de los movimientos hippies y contraculturales de los años sesenta. El neodarwinismo clásico basaba el proceso evolutivo en la competencia individual y la supervivencia de los más adaptados, una visión que a menudo se asociaba al capitalismo y a la Guerra Fría. Margulis, en cambio, hablaba de cooperación, de ayuda mutua y convivencia, en lugar de competencia, como motor de la evolución, resonando con los ideales comunitarios y pacifistas de la contracultura. En un momento en que los jóvenes cuestionaban las jerarquías políticas y académicas, Margulis, una científica joven y mujer en un mundo todavía muy masculinizado, desafió el dogma científico oficial.

Posteriormente, durante la década de 1970 y 1980, el avance de las técnicas de secuenciación genética y la microscopía electrónica transformaron en evidencia científica aquello que tanto recelo y rechazo había generado, hasta el punto de que la teoría endosimbiótica pasó a incluirse en todos los libros de texto de biología.

    

Si buscamos una canción relacionada con las teorías de Lynn Margulis, también la podemos encontrar. A principios de los setenta, Margulis colaboró con el químico inglés James Lovelock para desarollar la hipótesis Gaia, que entiende la Tierra coml un sistema único que se autoregula, como un súper organismo vivo, en el cual el conjunto de seres vivos y el entorno físico interactuan para mantener las condiciones óptimas para la vida. En este caso, la idea se convirtió en una icona filosófica y espiritual para los movimentls alternativos y ecologistas. Y es aquí donde entra el mundo de la música con canciones como Gaia, de James Taylor. "Someone's got to stop us now, save us from us Gaia, no one's gonna stop us now". "Alguien tiene que detenernos ahora, salvarnos de nosotros mismos Gaia, nadie va a detenernos ahora".

La imaginación y la intuición son, sin duda, motores para hacer avan la ciencia. Allá donde las técnicas no llegan, podemos formular hipótesis, que quizás con los años llegan a demostrarse y pasaran a considerarse como verdaderas. Y quizás algunas se harán, populares en forma de poemas y canciones.

Este text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVSaberONoSaber 

Dones llum

 Un nou batec, una nova vida creix dins teu. Primer de manera imperceptible, després com un suau bombolleig i a mesura que passen els dies, com fortes onades xocant contra les parets del teu ventre. Emanes il·lusió, però també temor; tot allò t'és nou i desconegut. I et sents infinitament afortunada de viure en aquest temps i en aquest racó de món. Tens a l'abast informació a mansalva. I el cap se t'omple de conceptes que fins ara t'eren llunyans o fins i tot desconeguts: contraccions de Braxton Hicks, línia alba, preeclàmpsia, calostre,... I no pots evitar pensar en totes les dones que en un passat no pas llunyà o encara avui dia en tants indrets del món, no han tingut accés a aquests coneixements. I tanmateix, pareixen des d'aquell instint animal que connecta a totes les dones del món. I per descomptat, amb l'ajuda d'unes mans expertes, les d'aquelles que exerceixen la professió femenina més antiga que existeix, les llevadores. A diferència de la resta de mamífers, l'espècie humana necessita ajuda per donar a llum, degut al gran tamany del crani, al bipedisme i a la forma corbada del canal del part. Tradicionalment, han estat sempre dones les que assisteixen el naixement d'un infant. 

Sents curiositat i comences a buscar informació sobre les llevadores al llarg de la història. Sembla ser que hi ha referències a elles en textos de les cultures grega i romana, així com en la Bíblia.

A l'antiga Grècia, es creu que Fenàreta, mare de Sòcrates, a part de donar llum a un dels principals filòsofs de la història, treballava com a comadrona. Això es dedueix de les paraules del filòsof que compara la seva feina amb la de la seva mare: així com ella ajuda a les dones a parir, ell ajuda als homes a donar llum a coneixements que ja tenen per endavant. La figura de Fenàreta es difon entre la realitat i el mite. Si bé no se sap del cert si realment exercia com a llevadora, és força probable, donat que era pràcticament la única professió que podien tenir les dones en la civilització grega. En qualsevol cas, podem dir que la figura de dona llevadora és inspiradora del mètode socràtic.

A l'Edat Mitjana, l'ofici de comadrona segueix sent l'única pràctica mèdica exercida per dones. Si bé el part és assistit per familiars, amigues i veïnes, també hi acudeixen llevadores, amb coneixements d'herbes i ungüents, per facilitar l'infantament i vetllar per la salut de la mare i del nadó.  

Dona donant a llum en una il·lustració del llibre sobre el part del metge germànic Eucharius Rösslin Der Rosengarten (1513).

Són figures respectades, però alhora estan rodejades d'un cert misteri, fruit del desconeixement. Un misteri que es vesteix de desconfiança a l'Europa dels segles XV al XVII sota la tètrica ombra de la caça de bruixes. Les seves pràctiques i el seu rol com expertes remeieres, les posen al punt de mira, sobretot en aquells casos en què l'embaràs i el part no tenen un bon desenllaç. El llibre Malleus Maleficarum publicat l'any 1484 i considerat el tractat més important sobre la persecució de la bruixeria, titlla les llevadores com el tipus de bruixa més perillós que existeix pel mal que poden provocar a les noves famílies.

El segle XVIII deixa enrere la Inquisició, però queda un masclisme imperant i els metges homes, que comencen a estar presents en els parts i a practicar cesàrees, tendeixen a menystenir el paper de les llevadores. El domini masculí de les ciències mèdiques al llarg dels segles s'ha traduït en un gran desconeixement del cos de la dona i de la salut femenina. Afortunadament, les llevadores atresoren el saber entorn la salut reproductiva i són gestants d'un coneixement creixent, que transmeten com una herència preuada de generació en generació. Gràcies al seu esperit incansable, esdevenen les primeres dones a cursar estudis universitaris, donant llum a la professió d'infermera llevadora.

És el cas, per exemple, d'Angélique Marguerite du Coudray. Nascuda el 1714 a la localitat francesa de Clermont-Ferrand, és pionera en formar-se en l'àmbit sanitari, especialitzant-se com a llevadora. La seva gran aportació són els cursos gratuïts que imparteix per ciutats i zones rurals d'arreu del país.  Muntada en un carruatge, arriba a formar a més de 5.000 dones, les quals transmeten els coneixements apresos a milers de dones més. D'aquesta manera aconsegueix millorar les condicions del part i reduir la mortalitat infantil i de les mares, en un temps en què una de cada 10 dones embarassades perdia la vida donant a llum. El Musée Flaubert de Rouen conserva un artilugi que du Coudray va inventar per a les seves classes. Es tracta d'un model anatòmic de tela i pell que reprodueix la pelvis de la dona i el fetus i permet explicar els gestos i moviments adequats durant el part. El model és motiu de burla per part d'alguns metges, però el cert és que resulta de gran ajuda fer més entenedores les classes en un entorn on la majoria de dones no sap llegir ni escriure.  Du Coudray marca un abans i un després en la salut reproductiva, alhora que lluita pel reconeixement de la gran tasca exercida per les llevadores.

Maniquí dissenyat per du Coudray,
conservat al Musée Flaubert de Rouen.

   .

Dos segles després i a l'altra banda de l'oceà, una altra dona revoluciona el món de la llevadoria. El seu nom és Mary Breckinridge. Nascuda a Memphis l'any 1881, cursa estudis d'infermeria, malgrat l'oposició materna. Després de patir la mort prematura dels seus dos fills i de constatar que les dones de l'entorn pobre i rural de Kentucky on resideix amb prou feines tenen accés a la sanitat, decideix dedicar la seva vida a millorar la salut dels infants i les famílies. L'ofici de llevadora està poc professionalitzat al seu país, així que viatja a França i a Anglaterra per formar-se. L'any 1921 tornar als Estats Units i funda el Comitè per les Mares i els Nadons de Kentucky, que poc després es converteix en el Servei d'Infermeria de la Frontera (Frontera Nursing Service). L'acompanyen dues llevadores que ha conegut a Londres i junt amb altres infermeres, recorren a cavall les terres rurals mancades de carreretes i tren, fins a les zones més remotes. La comitiva sanitària arriba a més de 1000 famílies i aconsegueixen reduir notablement les taxes de mortalitat de dones i nadons. Uns anys després, funda l'Escola de Llevadores i d'Infermeria Familiar de la Frontera, la primera amb aquest tipus de formació dels Estats Units. 

Mary Breckinridge i el seu grup d'infermeres.

A casa nostra, a finals del s.XIX i principis del s.XX, les primeres dones trenquen la barrera de l'exclusivitat masculina al món universitari, bona part d'elles formant-se en l'àmbit sanitari. Algunes s'especialitzen com a llevadores. L'arribada del règim franquista estronca la labor d'aquelles que s'involucren en moviments sindicals i polítics. És el cas de Quitèria Tarragó. Titulada a la Universitat de Barcelona, defensa el dret de les dones a parir en hospitals i clíniques en bones condicions higièniques i sanitàries. Perseguida pel règim, és condemnada a 12 anys de presó. Posteriorment és desterrada i desapareix de la vida pública. Una altra llevadora perseguida pel franquisme és Cinta Font. Exiliada a França, no aconsegueix treballar com a llevadora ni infermera, malgrat tenir-ne el títol. Amb l'entrada de les tropes nazis a França durant la Segona Guerra Mundial, s'exilia amb la família a Mèxic. Allà aconsegueix obrir una consulta pròpia de ginecologia i obstetrícia i imparteix classes en una escola de comadrones. També dirigeix un consultori psicològic en una revista adreçada a dones i escriu articles sobre salut sexual i reproductiva. Com ella, altres llevadores, infermeres i metgesses van patir exili i van aportar els seus coneixements als països d'acollida.

Llevadores, comadrones, comares... Diferents noms per designar unes dones poc reconegudes, que al llarg de la història han fet el seu camí, malgrat els obstacles, com fan camí els nadons que elles ajuden a portar al món. Als pocs noms que han transcendit, hauríem de sumar-hi infinitat de llevadores anònimes que juguen un paper crucial en el moment del part, així com en la lactància, la salut sexual i reproductiva, i també en la lluita contra la mutilació genital femenina.  Cada dona que ha sigut mare, té una llevadora a qui agrair l'acompanyament en un moment tan vital de la seva vida. 

Mentre uns ulls menuts acabats d'obrir al món et miren de fit a fit i una boca ansiosa de vida se t'aferra al pit, penses que has de recordar els noms de Maria del Mar i de Yaiza. Elles t'han acompanyat durant les llargues hores de part i la primera nit en vetlla amb la criatura en braços, seguint el fil mare-llevadora que ens uneix a la vida des de l'inici dels temps.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVmujerciencia24.

      ________________________________________________

Mujeres que alumbran

 Un nuevo latido, una nueva vida crece en tu interior. Primero de forma imperceptible, después como un suave burbujeo y a medida que pasan los días, como fuertes olas rompiendo contra las paredes de tu vientre. Emanas ilusión, pero también temor; todo aquello es nuevo y  desconocido para ti. I te sientes infinitamente afortunada de vivir en este tiempo y en este rincón del mundo. Tienes a tu alcance información a mansalva. Y la cabeza se te llena de conceptos que hasta ahora te eran lejanos o incluso desconocidos: contracciones de Braxton Hicks, línea alba, preeclampsia, calostro... Y no puedes evitar pensar en todas las mujeres que en un pasado no muy lejano  o  todavía hoy en día en tantos lugares del mundo, no han tenido acceso a estos conocimientos. Y sin embargo, parieron desde aquel instinto animal que conecta a todas las mujeres del mundo. Y por supuesto, con la ayuda de unas manos expertas, las de aquellas que ejercen la profesión femenina más antigua que existe, las matronas. A diferencia del resto de mamíferos, la especie humana necesita ayuda para dar a luz, debido al gran tamaño del cráneo, al bipedismo y a la forma curvada del canal del parto. Tradicionalmente, han sido siempre mujeres las que asisten a los nacimientos. 

Sientes curiosidad y empiezas a buscar información sobre las matronas a lo largo de la historia. Parece ser que hay referencias a ellas en textos de las culturas griega y romana, así como en la Biblia.

En la antigua Grecia, se cree que Fenáreta, madre de Sócrates, a parte de dar a luz a uno de los principales filósofos de la historia, trabajaba como matrona. Esto se deduce de las palabras del filósofo que compara su trabajo con el de la su madre: así como ella ayuda a las mujeres a parir, él ayuda a los hombres a dar a luz a conocimientos que ya tienen de antemano. Aunque no se sabe a ciencia cierta si realmente ejercía como comadrona, es bastante probable, dado que era prácticamente la única profesión que podían tener las mujeres en la civilización griega. En cualquier caso, podemos decir que la figura de mujer partera es inspiradora del método socrático.

En la Edad Media, el oficio de matrona sigue siendo la única práctica médica ejercida por mujeres. El parto es asistido por familiares, amigas y vecinas, pero también acuden matronas, con conocimientos de hierbas y ungüentos, para facilitar el alumbramiento y velar por la salud de la madre y del bebé.

Mujer dando a luz en una ilustración del libro sobre el parto del médico germano Eucharius Rösslin Der Rosengarten (1513).

Son figuras respetadas que a la vez estan rodeadas de misterio, fruto del desconocimiento.  Un misterio que se viste de desconfianza en la Europa de los siglos XV al XVII bajo  la tétrica sombra de la caza de brujas. Sus prácticas y su rol como expertas curanderas, las ponen en el punto de mira, sobre todo en aquellos casos en los que el embarazo y el parto no tienen un buen desenlace. El libro Malleus Maleficarum publicado en 1484 y considerado el tratado más importante sobre la persecución de la brujería, considera a las matronas como la clase de bruja más peligrosa que hay, por el dolor que pueden provocar a las nuevas familias.

El siglo XVIII deja atrás la Inquisición, pero queda un masclismo imperante y los hombres, que empiezan a estar presentes en los partos y a practicar cesáreas, tienden a menospreciar el papel de las matronas. El dominio masculino de las ciencias médicas a lo largo de los siglos se ha traducido en un gran desconocimiento del cuerpo de la mujer y de la salud femenina. Afortunadamente, las comadronas han atesorado el saber entorno a la salud reproductiva y son gestantes de un conocimiento creciente, que transmiten como una herencia preciada de generación en generación. Gracias a su espíritu incansable, se convierten en las primeras mujeres a cursar estudios universitarios, dando a luz a la profesión de enfermera matrona.

Es el caso, por ejemplo, de Angélique Marguerite du Coudray. Nacida en 1714 en la localidad francesa de Clermont-Ferrand, es pionera en formarse en el ámbito sanitario, especializándose como comadrona. Su gran aportación son los cursos gratuitos que imparte por ciudades y zonas rurales de todo el país. Montada en un carruaje, llega a formar a más de 5.000 mujeres, las cuales transmiten los conocimientos aprendidos a millares de mujeres más. De este modo, consigue mejorar las condiciones del parto y reducir la mortalidad infantil y de las madres, en un tiempo en el que una de cada 10 mujeres embarazadas perdía la vida dando a luz. El Musée Flaubert de Rouen conserva un artilugio que du Coudray inventó para sus clases. Se trata de un modelo anatómico de tela y piel que reproduce la pelvis de la mujer y el fetus y permite explicar los gestos y movimientos adecuados durante el parto. El modelo es motivo de burla por parte de algunos médicos, pero lo cierto es que resulta de gran ayuda para hacer más entendedoras las clases en un entorno donde la mayoría de mujeres no sabe leer ni escribir. Du Coudray marca un antes y un después en la salud reproductiva, a la vez que lucha por el reconocimiento de la gran labor ejercida por las matronas.

Maniquí diseñado por du Coudray,
conservado al Musée Flaubert de Rouen.

Dos siglos después y al otro lado del oceáno, otra mujer revoluciona el mundo de la partería. Su nombre es Mary Breckinridge. Nacida en Memphis en 1881, cursa estudios de enfermería, a pesar de la oposición materna. Después de sufrir la muerte prematura de sus dos hijos y de constatar que las mujeres del entorno pobre y rural de Kentucky donde reside apenas tienen acceso a la sanidad, decide dedicar su vida a mejorar la salud de los niños y las familias. El oficio de matrona está poco profesionalizado a su país, así que viaja a Francia y a Inglaterra para formarse. En 1921 regresa a los Estados Unidos y funda el Comité para las Madres y los Bebés de Kentucky, que poco después se convierte en el Servicio de Enfermería de la Frontera (Frontera Nursing Service). La acompañan dos comadronas que ha conocido en Londres y junto con otras enfermeras, recorren a caballo las tierras rurales desprovistas de carreretas y de tren, hasta las zonas más remotas. La comitiva sanitaria llega a más de 1.000 familias y consigue reducir notablemente la tasa de mortalidad de mujeres y bebés. Unos años después, funda la Escuela de Matronas y de Enfermería Familiar de la Frontera, la primera con este tipo de formación de los Estados Unidos. 

Mary Breckinridge y su grupo de enfermeras.

En nuestro país, a finales del s.XIX y principios del s.XX, las primeras mujeres rompen la barrera de la exclusividad masculina en el mundo universitario, gran parte de ellas formándose en el ámbito sanitario. Algunas se especializan como comadronas. La llegada del régimen franquista interrumpe la labor de aquellas que se involucran en movimentos sindicales y políticos. Es el caso de Quitèria Tarragó. Titulada en la Universitat de Barcelona, defiende el derecho de las mujeres a parir en hospitales y clínicas en buenas condiciones higiénicas y sanitarias. Perseguida por el régimen, es condenada a 12 años de prisión. Posteriormente es desterrada y desaparece de la vida pública. Otra matrona perseguida por el franquismo es Cinta Font. Exiliada en Francia, no consigue trabajar como comadrona ni enfermera, a pesar de tener el título. Tras la entrada de las tropas nazis en Francia durante la Segunda Guerra Mundial, se exilia con la familia a México. Allá logra abrir una consulta propia de ginecología y obstetricia e imparte clases en una escuela de parteras. También dirige un consultorio psicológico en una revista dirigida a mujeres y escribe artículos sobre salud sexual y reproductiva. Como ella, otras matronas, enfermeras y médicas sufrieron exilio y aportaron sus conocimientos a los países de acogida.

Matronas, parteras, comadronas, comadres... Distintos nombres para designar a unas mujeres poco reconocidas, que a lo largo de la historia han hecho su camino, a pesar de los obstáculos, como hacen camino los bebés que ellas ayudan a llevar al mundo. A los pocos nombres que han trascendido, tendríamos que sumar la infinidad de matronas anónimas que juegan un papel crucial en el momento del parto, así como en la lactancia, la salud sexual y reproductiva, y también en la lucha contra la mutilación genital femenina. Cada mujer que ha sido madre tiene una matrona a quien agradecer el acompañamiento en un momento tan vital de su vida. 

Mientras unos diminutos ojos recien abiertos al mundo te miran fijamente y una boca ansiosa de vida se te agarra al pecho, piensas que deberás recordar los nombres de Maria del Mar y de Yaiza. Ellas te han acompañado durante las largas horas de parto y la primera noche en vela con el bebé en brazos, siguiendo el hilo madre-matrona que nos une a la vida desde el inicio de los tiempos.

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVmujerciencia24.

L'eclosió de la mirada

 Foren milions els anys de silenci. El silenci de l'absència de paraules per descriure el planeta. Planeta novell, solitari i replet d'energia. Energia bategant, impuls i guspira generadora de vida. Vida minúscula, cèl·lula primitiva que fa els primers passos. Passos microscòpics que s'expandeixen, es fusionen i evolucionen fins a esdevenir grans petjades. Petjades de multitud d'espècies entrellaçades, colonitzant la Terra i, entre elles, la humanitat. Quan la humanitat entra en escena sorgeix la mirada. La mirada que tot ho esguarda, des de la part més minúscula de la matèria fins als grans cossos celestes. La mirada que omple el món de paraules. La mirada que crea la ciència. La ciència que escodrinya cada racó del planeta i, amb afany d'entendre, teoritza sobre els inicis de la Terra, quan tot era silenci.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVmiradas.

           ________________________________________________

La eclosión de la mirada

Fueron millones los años de silencio. El silencio de la ausencia de palabras para describir el planeta. Planeta novel, solitario y lleno de energía. Energía latiendo, impulso y chispa generadora de vida. Vida minúscula, célula primitiva que da los primeros pasos. Pasos microscópicos que se expanden, se fusionan y evolucionan hasta convertirse en grandes huellas. Huellas de multitud de especies entrelazadas, colonizando la Tierra y, entre ellas, la humanidad. Cuando la humanidad entra en escena surge la mirada. La mirada que todo lo contempla, desde la parte más minúscula de la materia hasta los grandes cuerpos celestes. La mirada que llena el mundo de palabras, la mirada que crea la ciencia. La ciencia que escudriña cada rincón del planeta y, con afán de entender, teoriza sobre los inicios de la Tierra, cuando todo era silencio.

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVmiradas.

Icones que reneixen

 

En una de les parets de la sala, l'enorme fresc llueix imponent, captant l'atenció dels visitants, alguns vinguts expressament per contemplar-lo. En la pintura, els grans savis de l'antiguitat coexisteixen compartint un espai inamovible des de fa més de cinc segles. Si bé l'artista renaixentista Raffaello Sanzio no va deixar constància dels noms dels personatges que apareixen en la seva famosa obra L'escola d'Atenes, pintada entre 1509 i 1512, hi ha cert consens entre els estudiosos respecte a qui representen. L'encàrrec de decorar els salons del Palau Apostòlic del Vaticà, en aquest cas l'anomenada Stanza della Segnatura, usada aleshores com a biblioteca, va portar a l'artista italià a plasmar la història de la filosofia i la ciència antigues a través de les seves figures més icòniques. 

Quan mirem l'obra, inevitablement, la nostra mirada es dirigeix cap al centre, on Plató i Aristòtil conversen amb posat majestuós, conscients del seu gran paper en la història del coneixement humà. Avancen rodejats de personatges, entre els quals podem trobar a Sòcrates, Heràclit, Epicur, Averrois, Diògenes, fins a un total de cinquanta-vuit filòsofs, matemàtics i astrònoms. Podem veure a Pitàgores mostrant a Parmènides les relacions que hi ha entre l'harmonia de la música i les lleis matemàtiques amb el diagrama anomenat epogdoon. Un home, que podria ser Euclides o Arquímedes, apareix demostrant un teorema amb un compàs. Darrere seu, Ptolomeu és representat sostenint un globus terraqüi.

Enmig de tots ells, a la part esquerra i sense interactuar amb ningú, hi ha la figura d'una dona. Està mirant cap al públic, com si volgués reclamar atenció, com han hagut de fer les dones al llarg de la història per tal de no ser menystingudes. Aquesta és l'única figura femenina present en la pintura i és bastant clar que es tracta de la cèlebre filòsofa i científica Hipàtia d'Alexandria. Segurament pocs visitants pararan atenció en aquest rostre de mirada profunda i serena. Ni pensaran que una dona pugui ser representada en aquest context, tenint en compte que l'art ens té habituats a la figura de la dona coma a model o musa, destacant-ne la seva bellesa física, o en temps més foscos, ens és presentada com a bruixa o com a font de pecat. Però aquí està Hipàtia, trencant l'uniformitat masculina, com ho va fer en vida, liderant tertúlies filosòfiques i ensenyant matemàtiques i astronomia a l'escola neoplatònica. 

Dona influent i amb gran prestigi social, Hipàtia també va ser malauradament motiu d'enveja. Acusada de bruixa pel bisbe d'Alexandria, Ciril, i de convertir els cristians en ateus, va ser lapidada fins a la mort per part d'un grup de fanàtics cristians.

El seu llegat però, perviu al pas dels segles. La seva vida ha arribat a la literatura i al cinema i amb el seu nom s'anomenen escoles, blogs, premis i projectes científics. Un d'ells és el que recentment ha portat a nou científiques catalanes al desert d'Utah en una estació de la Mars Society, en la qual es reprodueixen les condicions de vida del planeta Mart.

Poc s'imaginava Hipàtia d'Alexandria, quan estudiava el moviment dels astres i defensava la teoria heliocèntrica que, segles després, seguiria sent admirada i  que un grup de dones científiques, seguint la seva passió per l'astronomia, investigaria un d'aquells planetes que ella observava detingudament en el cel.

Les condicions han millorat molt per a les dones en el món de la ciència i del coneixement, però encara queda molt camí per recórrer per tal d'aconseguir que els seus rostres no passin desapercebuts enmig de l'hegemonia masculina.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PViconos

               __________________________________________________

Iconas que renacen

En una de las paredes de la sala, el enorme fresco luce imponente, captando la atención de los visitantes, algunos venidos expresamente con el fin de contemplarlo. En la pintura, los grandes sabios de la antigüedad coexisten compartiendo un espacio inamovible desde hace más de cinco siglos. Aunque el artista renacentista Raffaello Sanzio no dejó constancia de los nombres de los personajes que aparecen en su famosa obra La escuela de Atenas, pintada entre 1509 y 1512, hay cierto consenso entre los estudiosos respeto a quien representan. El encargo de decorar los salones del Palacio Apostólico del Vaticano, en este caso la denominada Stanza della Segnatura, usada entonces como biblioteca, llevó al artista italiano a plasmar la historia de la filosofía y la ciencia antiguas a través de sus figuras más icónicas. 

Cuando miramos la obra, inevitablemente, nuestra mirada se dirige hacia el centro, donde Platón y Aristóteles conversan con semblante majestuoso, conscientes de su gran papel en la historia del conocimiento humano. Avanzan rodeados de personajes, entre los cuales podemos encontrar a Sócrates, Heráclito, Epicuro, Averroes, Diógenes, hasta un total de cincuenta y ocho filósofos, matemáticos y astrónomos. Podemos ver a Pitágoras mostrando a Parménides las relaciones que hay entre la harmonía de la música y las leyes matemáticas con el diagrama denominado epogdoon. Un hombre que podría ser Euclides o Arquímedes aparece demostrando un teorema con un compás. Detrás, Ptolomeo, es representado sosteniendo un globo terráqueo.

En medio de todos ellos, en la parte  izquierda y sin interactuar con nadie, hay la figura de una mujer. Mira hacia el público, como si quisiera reclamar atención, como han tenido que hacer las mujeres a lo largo de la historia para no ser menospreciadas. Esta es la única figura femenina presente en la pintura y es bastante claro que se trata de la célebre filósofa y científica Hipatia de Alejandría. Seguramente pocos visitantes prestaran atención en este rostro de mirada profunda y serena. Ni pensaran que una mujer pueda estar representada en este contexto, teniendo en cuenta que el arte nos tiene acostumbrados a la figura de la mujer como modelo o musa, destacando su belleza física, o en tiempos más oscuros nos es presentada como bruja o como fuente de pecado. Però aquí está Hipatia, rompiendo la uniformidad masculina, como hizo en vida, liderando tertulias filosóficas y enseñando matemáticas y astronomía en la escuela neoplatónica. 

Mujer influyente y con gran prestigio social, Hipatia fue lamentablemente motivo de envidia. Acusada de bruja por el obispo de Alejandría, Cirilo, y de convertir a los cristianos en ateos, fue lapidada hasta la muerte por parte de un grupo de fanáticos cristianos.

Sin embargo, su legado pervive al paso de los siglos. Su vida ha llegado a la literatura y al cine y llevan su nombre escuelas, blogs, premios y proyectos científicos. Uno de ellos es el que recientemente ha llevado a nueve científicas catalanas al desierto de Utah en una estación de la Mars Society, en la cual se reproducen las condiciones de vida del planeta Marte.

Poco se imaginaba Hipatia de Alejandría, cuando estudiaba el movimiento de los astros y defendía la teoría heliocéntrica que, siglos después, seguiría siendo admirada y que un grupo de mujeres científicas, siguiendo su pasión por la astronomía, investigaría uno de aquellos planetas que ella observaba detenidanente en el cielo.

Las condiciones han mejorado mucho para las mujeres en el mundo de la ciencia y dell conocimiento, pero todavía queda mucho camino por recorrer con tal de conseguir que sus rostros no pasen desapercibidos en medio de la hegemonía masculina.

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PViconos

Dues dones i una nova moda

Boston, primavera de 1886.

Amb l'arribada del bon temps, els parcs i jardins de la ciutat s'omplen de colors i de passejants. Harriet Hemenway i la seva cosina, Minna Hall, seuen en un banc enmig del Public Garden, des d'on contemplen l'anar i venir de les dones de les classes benestants, com si es tractés d'una desfilada de moda. El país viu una gran expansió econòmica, industrial i demogràfica, una etapa que anys més tard serà coneguda com la Gilded Age (Edat Daurada). La vida no es pas daurada pels milions d'immigrants que arriben d'Europa i d'altres zones dels Estats Units per treballar, però sí per aquells que s'estan enriquint amb les noves indústries, el sector de la construcció i el ferrocarril. Els elegants vestits que llueixen per passejar, anar a teatre o a l'òpera, són una demostració de la seva prosperitat econòmica. En la indumentària de les dones destaquen els barrets extravagants, adornats amb vistoses plomes, a vegades fins i tot amb ocells sencers dissecats. Sembla talment que competeixin per veure qui porta el barret més original i que causi més admiració. 

Dona amb un barret de plomes.
Font: National Audubon Society

En els ulls de les dues cosines però, no hi ha ni un bri d'admiració, sinó un sentiment d'indignació i de ràbia. Miren aquelles plomes i no poden evitar imaginar els ocells dels quals provenen, batent les ales i sentint el vent i l'escalfor del sol. Ara les plomes es mouen sobre els barrets inerts, buides de vida i de gràcia. Aquesta moda creixent, impulsada en gran part per les fàbriques de barrets de Nova York i de Londres, ha generat un important negoci i comerç internacional. S'arriben a pagar veritables fortunes per plomes de determinades espècies d'aus. 

Dona amb un barret de plomes, pels volts de 1912.
Font: Biblioteca del Congrés dels Estats Units.

Portada de la revista Vogue
amb la il·lustració de quatre dones
amb diferents barrets primaverals.
28 d'abril de 1898
Font: Vogue

                                                             

Tanmateix, Harriet i Minna saben que lluir aquells barrets suposa la mort de milers d'ocells, fins al punt que algunes espècies podrien arribar a extingir-se. En alguns casos, com el del martinet blanc americà (Egretta thula) i altres espècies d'ardeids com l'agró blanc (Ardea alba) o el bernat americà (Ardea herodias), la caça es realitza en l'època d'aparellament i de cria, quan aquestes belles aus habitants d'aiguamolls presenten unes llargues plomes filamentoses, molt preuades pel seu aspecte de tul. D'aquesta manera, la mort de les aus adultes suposa l'abandonament de les cries, que acaben morint de fam o a mans de depredadors. 

Martinet blanc americà  (Egretta thula).
Font: naturalista.mx

Harriet és naturalista i junt amb la seva cosina Minna, està decidida a moure fitxa per tal d'acabar amb aquesta moda absurda. Ja tenen ideada l'estratègia. A partir del registre social del Llibre Blau de Boston, contactaran amb el major nombre de dones possible i les convidaran a berenar. Mentre degusten te i pastes, les informaran de tot el que hi ha darrere els seus preciosos barrets. L'objectiu és conscienciar-les de la crueltat que suposa aquella moda. El següent pas serà crear una societat de protecció de les aus i aconseguir que les dones s'hi afiliïn.

Estan entusiasmades amb la idea. Al seu davant segueixen desfilant tota mena de barrets, però ara han convertit la ràbia en esperança i en la seva ment imaginen als ocells tornant a volar sense amenaces. Confien en arribar a convertir la protecció de la natura en la nova moda. 

Harriet Hemenway i Minna Hall van aconseguir que unes nou-centes dones s'unissin a la seva causa i van fundar la Societat Audubon de Massachussetts l'any 1896. El nom homenatja a John James Audubon, ornitòleg i pintor d'aus del segle XIX. La seva iniciativa va ser imitada en altres estats i en tan sols dos anys ja s'havien creat societats Audubon a Pennsilvània, Nova York, Nou Hampshire, Illinois, Maine, Wisconsin, Nova Jersey, Rhode Island, Connecticut, el districte de Columbia, Ohio, Indiana, Tennessee, Minnesota, Texas i Califòrnia.  L'any 1905 es creà la National Audubon Society, organització que encara existeix avui dia, sent una de les societats conservacionistes més antigues del món.

L'any 1913 es va aprovar la Llei Weeks-McLean, per la qual es prohibia la caça i la comercialització d'aus migratòries i la importació de plomes d'aus salvatges.

Harriet i Minna, amb el seu esforç i determinació, van aconseguir posar fi a una pràctica destructiva i van plantar la llavor per la creació d'entitats de conservació de la natura.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVflorecimiento

                            ___________________________________________________

Dos mujeres y una nueva moda

Boston, primavera de 1886.

Con la llegada del buen tiempo, los parques y jardines de la ciudad se llenan de colores y de paseantes. Harriet Hemenway y su prima, Minna Hall, están sentadas en un banco en medio del Public Garden, desde donde observan el ir y venir de las mujeres de las clases acomodadas, como si se tratara de una desfilada de moda. El país vive una gran expansión económica, industrial y demográfica, una etapa que años después será conocida como la Gilded Age (Edad Dorada). La vida no es para nada dorada para los millones de inmigrantes que llegan de Europa y de otras zonas de los Estados Unidos para trabajar, pero sí para aquellos que se están enriqueciendo con las nuevas industrias, el sector de la construcción y el ferrocarril. Los elegantes vestidos que lucen para pasear, ir al teatro o a la ópera, son una demostración de su prosperidad económica. En la indumentaria de las mujeres destacan los sombreros extravagantes, adornados con vistosas plumas, a veces incluso con pájaros enteros disecados.  Parece realmente que compitan para ver quien lleva el sombrero más original y que provoque más admiración.

Mujer con un sombrero de plumas.
Fuente: National Audubon Society

 En los ojos de las dos primas, sin embargo, no hay ni pizca de admiración, sino un sentimiento de indignación y de rabia. Miran aquellas plumas y no pueden evitar imaginar los pájaros de los cuales provienen, batiendo las alas y sintiendo el viento y el calor del sol. Ahora las plumas se mueven sobre los sombreros inertes, vacíos de vida y de gracia. Esta moda creciente, impulsada en gran parte por las fábricas de sombreros de Nueva York y de Londres, ha generado un importante negocio y comercio internacional. Se llegan a pagar verdaderas fortunas por plumas de determinadas especies de aves.

Mujer con un sombrero de plumas, hacia 1912.
Fuente: Biblioteca del Congreso de los Estados Unidos.

Portada de la revista Vogue
con la ilustración de cuatro mujeres
con distintos sombreros primaverales.
28 de abril de 1898
Fuente: Vogue

No obstante, Harriet y Minna saben que lucir aquellos sombreros supone la muerte de miles de pájaros, hasta el punto que algunas especies podrían llegar a extingirse. En algunos casos, com el de la garceta nívea (Egretta thula) y otras especies de ardeidos como la garza blanca (Ardea alba) o la garza ceniza  (Ardea herodias), la caza se realiza en la época de apareamiento y de cría, momento en que estas bellas aves habitantes de humedales, presentan unas largas plumas filamentosas, muy preciadas por su aspecto de tul. De este modo, la muerte de las aves adultas supone el abandono de las crías, que acaban muriendo de hambre o en manos de depredadores. 

Garceta nívea (Egretta thula).
Fuente: naturalista.mx

Harriet es naturalista y junto a su prima Minna, está decidida a mover ficha para acabar con esta moda absurda. Ya tienen ideada la estrategia. A partir del registro social del Libro Azul de Boston, contactaran con el mayor nombre de mujeres posible y las invitaran a merendar. Mientras degustan te y pastas, les informaran de todo lo que hay detrás de sus preciosos sombreros. El objetivo es conscienciarlas de la crueldad que supone aquella moda. El siguiente paso será crear una sociedad de protección de las aves y conseguir que las mujeres se afilien a ella.

Estan entusiasmadas con la idea. Delante de ellas siguen desfilando todo tipo de sombreros, pero ahora han convertido la rabia en esperanza y en su mente imaginan a los pájaros volviendo a volar sin amenazas. Confían en llegar a convertir la protección de la naturaleza en la nueva moda. 

Harriet Hemenway y Minna Hall consiguieron que unas novecientas mujeres se uniesen a su causa y fundaron la Sociedad Audubon de Massachussetts en 1896. El nombre homenajea a John James Audubon, ornitólogo y pintor de aves del siglo XIX. Su iniciativa fue imitada en otros estados y en tan solo dos años ya se habían creado sociedades Audubon en Pensilvania, Nueva York, Nuevo Hampshire, Illinois, Maine, Wisconsin, Nueva Jersey, Rhode Island, Connecticut, el distrito de Columbia, Ohio, Indiana, Tennessee, Minnesota, Texas y California.  En 1905 se fundó la National Audubon Society, organización que todavía existe hoy en día, siendo una de las sociedades conservacionistas más antiguas del mundo.

En 1913 se aprovó la Ley Weeks-McLean, por la cual se prohibía la caza y la comercialización de aves migratorias y la importación de plumas de ave salvajes.

Harriet y Minna, con su esfuerzo y determinación, consiguieron poner fin a una práctica destructiva y plantaron la semilla para la creación de entidades de conservación de la naturaleza.

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVflorecimiento

Ciència i art sobre ales

 

Passejo pel jardí quan el sol ja escalfa. M'agrada notar-lo a la cara i pensar que la mateixa calor que jo sento, és la que activa les meves petites muses. De seguida les veig voleiant d'aquí cap allà. Busco un racó des d'on observar-les sense molestar-les i desplego làmines i pintures. Amb els anys he après a captar ràpidament els colors i les formes. Si bé el pinzell no em permet transmetre l'elegància dels moviments ni el delicat perfum de les flors, procuro que el resultat sigui el més fidel a la realitat possible.  D'algunes en tinc exemplars a casa, models que puc contemplar amb calma i perfilar-ne minuciosament cada detall. Hi ha qui diu que dibuixo bèsties del diable, éssers abominables que surten d'allà on la terra es podreix. Però jo només hi veig bellesa i harmonia. 

L'eruga, meravellosa transformació
i estranya alimentació floral.
Maria Sibylla Merian,
Nürnberg i Frankfurt, 1679 

Era una nena quan a la meva ciutat natal, Frankfurt, vaig començar a buscar cucs de seda i tota mena d'erugues. Recollia totes les que podia i me les enduia a casa per observar-ne el comportament i la seva transformació en boniques papallones. Les pintava amb les tècniques que m'havia ensenyat el meu padrastre, Jacob Marrel, artista d'Utrecht, conegut sobretot pels seus quadres de flors. D'aleshores ençà no he parat de perseguir-les, d'estudiar-les, de buscar-ne de noves i de plasmar-les en làmines. Tant de bo els meus dibuixos serveixin per demostrar que aquests éssers no tenen res d'endimoniats i que el seu cicle vital és un dels fenòmens més meravellosos de la natura. Amb aquesta intenció, recentment he publicat el llibre L'eruga, meravellosa transformació i estranya alimentació floral. A través de les il·lustracions, descric com aquests insectes neixen i creixen, de quines plantes s'alimenten, com formen les pupes o crisàlides i com les esquincen i en surten amb les ales magníficament acolorides. 

El meu somni és viatjar a Surinam on podré conèixer de primera mà espècies exòtiques de flora i fauna. Sé que no és gens habitual que una dona viatgi a terres tan llunyanes. Les expedicions naturalistes estan reservades als homes. Una condició realment absurda. Ens parlen dels riscos que suposen les estades a països tropicals, derivats del clima, de les condicions de vida i de les possibles malalties, com si tot això no pogués afectar també als homes! Si jo sola he pogut muntar el meu propi taller artístic a Amsterdam i valer-me per mi mateixa després de divorciar-me del meu marit, també em veig capaç de viatjar a l'altra banda de l'oceà i explorar terres tropicals. Ningú no pot evitar que estengui les ales i voli lliure. 

Làmina 9 del llibre Metamorfosi
dels insectes de Surinam.
Maria Sibylla Merian, Amsterdam, 1705.

Maria Sibylla Merian (Frankfurt, 1647-Amsterdam, 1717), va dedicar la seva vida a estudiar el cicle de les papallones, així com altres insectes, aranyes i també espècies de plantes. En un temps en què l'Església considerava els insectes com a bèsties del diable, que sorgien per generació espontània del fang en putrefacció, ella va convertir-los en la seva passió. Desafiant normes i costums, va viatjar a la colònia holandesa del Surinam acompanyada de la seva filla gran i s'hi van establir durant dos anys. La malària que Maria Sibylla va contraure, les va obligar a tornar a Holanda. Allà va publicar el resultat dels estudis realitzats al país tropical, un gran treball científic recollit en el llibre Metamorfosi dels insectes de Surinam. La seva obra va tenir gran popularitat durant els segles XVIII i XIX i encara avui dia Maria Sibylla Merian és considerada una de les entomòlogues, exploradores i il·lustradores científiques més importants de tots els temps.

Làmines 18, 20 i 29 del llibre Metamorfosi dels insectes de Surinam.
Maria Sibylla Merian, Amsterdam, 1705.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVmujerciencia23

                            ___________________________________________________

Ciencia y arte sobre alas

Paseo por el jardín cuando el sol ya calienta. Me gusta notarlo en la cara y pensar que el mismo calor que yo siento, activa a mis pequeñas musas. Enseguida las veo revoloteando de aquí para allá. Busco un rincón desde donde observarlas sin molestarlas y extiendo láminas y pinturas. Con los años he aprendido a captar rápidamente los colores y las formas. Aunque el pincel no me permite transmitir la elegancia de los movimientos ni el delicado perfume de las flores, intento que el resultado sea lo más fiel a la realidad posible.  De algunas tengo ejemplares en casa, modelos que puedo contemplar con calma y perfilar minuciosamente cada detalle. Hay quien dice que dibujo bestias del diablo, seres abominables que salen de allí donde la tierra se pudre. Pero yo solo veo belleza y harmonía. 

La oruga, maravillosa transformación
y extraña alimentación floral.
Maria Sibylla Merian
Nürnberg y Frankfurt, 1679 

Era una niña cuando en mi ciudad natal, Frankfurt, empecé a buscar gusanos de seda y todo tipo de orugas. Recogía todas las que podía y me las llevaba a casa para observar su comportamiento y su transformación en hermosas mariposas. Las pintaba con las técnicas que me había enseñado mi padrastro, Jacob Marrel, artista de Utrecht, conocido sobre todo por sus cuadros de flores. Desde entonces no he parado de perseguirlas, de estudiarlas, de buscar nuevas especies y de plasmarlas en láminas. Ojalá mis dibujos sirvan para demostrar que estos seres no tienen nada de diabólicos y que su ciclo vital es uno de los fenómenos más maravillosos de la naturaleza. Con esta intención recientemente he publicado el libro La oruga, maravillosa transformación y extraña alimentación floral. A través de las ilustraciones, describo como estos insectos nacen y crecen, de qué plantas se alimentan, como se forman las pupas o crisálidas y como las rasgan y salen con las alas magníficamente coloreadas. 

Mi sueño es viajar a Surinam donde podré conocer de primera mano especies exóticas de flora y fauna. Sé que no és nada habitual que una mujer viaje a tierras tan lejanas. Las expediciones naturalistas estan reservadas a los hombres. Una condición realmente absurda. Nos hablan de los riesgos que suponen las estancias a países tropicales, derivados del clima, de las condiciones de vida y de las posibles enfermedades, ¡como si todo esto no pudiera afectar también a los hombres! Si yo sola he podido montar mi propio taller artístico en Amsterdam y valerme por mi misma tras divorciarme de mi marido, también me veo capaz de viajar al otro lado del océano y explorar tierras tropicales. Nadie puede evitar que despliegue las alas y vuele libre. 

Lámina 9 del libro Metamorfosis
de los insectos de Surinam.
Maria Sibylla Merian, Amsterdam,1705.

Maria Sibylla Merian (Frankfurt, 1647-Amsterdam, 1717), dedicó su vida a estudiar el ciclo de las mariposas, así como otros insectos, arañas y también especies de plantas. En un tiempo en el que la Iglesia consideraba los insectos como bestias del diablo, que surgían por generación espontánea en el lodo en putrefacción, ella los convirtió en su pasión. Desafiando normas y costumbres, viajó a la colonia holandesa de Surinam acompañada de su hija mayor, donde se establecieron durante dos años. La malaria que Maria Sibylla contrajo, les obligó a regresar a Holanda. Allí publicó el resultado de los estudios realizados en el país tropical, un gran trabajo científico recogido en el libro Metamorfosis de los insectos de Surinam. Su obra tuvo gran popularidad durante los siglos XVIII i XIX y todavía hoy en día Maria Sibylla Merian es considerada una de las entomólogas, exploradoras e ilustradoras científicas más importantes de todos los tiempos.

Láminas 18, 20 y 29 del libro Metamorfosis de los insectos de Surinam.
Maria Sibylla Merian, Amsterdam,1705.

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVmujerciencia23

Història esbiaixada

 Instruments i aparells de tota mena, reactius químics, dissolucions, cultius i piles i piles de papers amb esquemes i càlculs conformen el decorat del seu dia a dia. Són tantes les hores que passa dins el laboratori, que gairebé podria anomenar-lo casa. Tots els resultats i els informes derivats dels experiments i investigacions els firma en nom de la seva muller. Ella és qui està al capdavant del laboratori. Que ja se sap que la ciència és cosa de dones, sempre ha estat així. Ja en l'antiga Grècia, eren dones les qui predominaven com a mestres a les grans escoles d'Atenes i d'Alexandria, on un públic majoritàriament femení seguia les seves ensenyances. Algun home que va gosar estudiar i ensenyar com elles, va ser lapidat fins a morir. Al llarg dels segles han existit homes que s'han deixat els cabells llargs i s'han vestit com una dona per poder accedir a estudis superiors i dedicar-se a la ciència. Som a mitjans del segle XX i a ell almenys se li permet treballar al laboratori, encara que la seva figura resti sempre oculta.

Les hores d'esforç i dedicació finalment donen els seus fruits. Un dels seus descobriments suposarà un gir important en el món de la ciència. Una troballa sens dubte mereixedora del Premi Nobel, que se li concedirà poc temps després. El Premi però, portarà el nom de la seva dona i ella, en el moment de rebre el reputat guardó, ni tan sols el mencionarà. Diaris i publicacions aniran plens del seu nom. El d'ell restarà a l'ombra, del tot invisibilitzat. Potser d'aquí uns anys, quan ell ja no hi sigui per veure-ho, algú el rescatarà de l'oblit, com el de tants altres homes que la història ha relegat, pel simple fet de ser homes.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVsesgos

                            __________________________________________________

Historia sesgada

Instrumentos, aparatos de todo tipo, reactivos químicos, disoluciones, cultivos y pilones y pilones de papeles con esquemas y cálculos conforman el decorado de su día a día. Son tantas las horas que pasa dentro del laboratorio que casi podría llamarle hogar. Todos los resultados e informes derivados de los experimentos e investigaciones los firma en nombre de su esposa. Es ella quien está al frente del laboratorio. Que ya se sabe que la ciencia es cosa de mujeres, siempre ha sido así. Ya en la antigua Grecia, las mujeres predominaban como maestras en las grandes escuelas de Atenas y Alejandría,  donde un público mayoritariamente femenino seguía sus enseñanzas. Algun hombre que se atrevió a estudiar y enseñar como ellas, fue lapidado hasta morir. A lo largo de los siglos han existido hombres que se han dejado el pelo largo y se han vestido como mujeres para poder acceder a estudios superiores y dedicarse a la ciencia. Somos a mediados del siglo XX y a él por lo menos se le permite trabajar en el laboratorio, aunque su figura permanezca siempre oculta.

Las horas de esfuerzo y dedicación finalmente dan sus frutos. Uno de sus descubrimientos supondrá un giro importante en el mundo de la ciencia. Un hallazgo sin duda merecedor del Premio Nobel, que se le concederá poco tiempo después. Sin embargo, el Premio llevará el nombre de su mujer y ella, en el momento de recibir el reputado galardón, ni siquiera lo mencionará. Periódicos y publicaciones iran llenos de su nombre. El de él quedará en la sombra, totalmente invisibilizado. Quizás dentro de unos años, cuando él ya no viva para verlo, alguien le rescatará del olvido, como el de tantos otros hombres que la historia ha relegado, solo por el hecho de ser hombres.

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVsesgos