"We are stardust, we are golden..." ("Som pols d'estrelles, som daurats...") cantava Joni Mitchell a la dècada de 1970. La cançó Woodstock de l'artista canadenca ressonava en el moviment contracultural i hippie de l'època, també de la mà de Crosby, Stills, Nash & Young. Des del món científic seria Carl Sagan qui difondria el terme "pols d'estrelles", amb la seva gran habilitat per transmetre el coneixement científic d'una manera poètica i atractiva. Després d'incloure'l per primera vegada en el seu llibre The Cosmic Connection l'any 1973, el cèlebre astrònom i divulgador científic va popularitzar el concepte en el primer episodi de la seva famosa sèrie documental Cosmos l'any 1980.
![]() |
| Carl Sagan en un dels seus programes (Tony Korody) |
“The Cosmos is within us. We are made of star-stuff. We are a way for the Universe to know itself.” ("El cosmos és en el nostre interior. Estem fets de pols d'estrelles. Som el mitjà per al qual l'Univers es coneix a si mateix".).
La idea feia anys que es forjava. Abans que es pogués demostrar físicament, alguns científics i escriptors ja ho havien intuït un segle enrere L'any 1882, el científic francès Jules Janssen va afirmar que les estrelles estan fetes de la mateixa matèria que nosaltres. També l'astrofísic Harlow Shapley, l'any 1929, en una entrevista al New York Times, va assenyalar que els éssers vius estem fets de la mateixa matèria que les estrelles.
Al llarg del segle XX, l'anàlisi de la llum estel·lar (espectroscòpia), els models de física nuclear, així com l'estudi de meteorits i grans presolars, van permetre demostrar que gairebé tots els elements del cos humà, excepte l'hidrogen, es van originar en nuclis estel·lars o en explosions de supernoves abans de formar la Terra.
És poc habitual que una teoria científica prengui un caire poètic i acabi formant part d'una cançó. El més comú és que desperti recel a la població en general i a vegades també dins la pròpia comunitat científica. Una dècada abans de la publicació de The Cosmic Connection, una científica estatunidenca va postular que les nostres cèl·lules són fruit de fusions de bacteris. Lynn Margulis, que justament havia estat esposa de Carl Sagan, va tenir la valentia de contradir la teoria de Darwin amb la seva teoria de l'endosimbiosi.
![]() |
| Lynn Margulis. National Portrait Gallery. (John Feldman) |
Margulis va recuperar les teories de científics oblidats, com Andreas Franz Wilhelm Schimper, Konstantín Merezhkovski, Boris Mihailovich Kozo-Polyansky o Ivan Wallin. Tots ells havien imaginat l'evolució de la vida més enllà de les teories establertes, amb idees que podien semblar extravagants, segons les quals alguns orgànuls cel·lulars, o fins i tot alguns organismes, no serien el fruit del mecanisme gradual de la selecció natural postulada per Darwin, sinó el resultat d'associacions simbiòtiques entre diferents organismes. Tanmateix, sense microscopis prou potents, ni tècniques genètiques, no van poder-ho demostrar i les seves teories van ser descartades. Margulis va aprofundir en aquestes teories, proposant que els mitocondris, les fàbriques d'energia de les cèl·lules animals, i els cloroplasts, responsables de la fotosíntesi en les cèl·lules vegetals, serien descendents d'antics microorganismes, que s'haurien unit a un altre tipus de bacteri donant lloc a l'estructura de les cèl·lules actuals. Una idea revolucionària, que va generar escepticisme i va ser rebutjada per 15 revistes científiques. Gràcies a la seva persistència, va aconseguir publicar-la l'any 1967 a la revista Journal of Theoretical Biology.
Si bé la teoria no es va popularitzar com va passar en el camp de l'astronomia amb la pols d'estrelles, sí que encaixava en l'esperit dels moviments hippies i contraculturals dels anys seixanta. El neodarwinisme clàssic basava el procés evolutiu en la competència individual i la supervivència dels més adaptats , una visió que sovint s'associava al capitalisme i a la Guerra Freda. Margulis, en canvi, parlava de cooperació, d'ajuda mútua i convivència, en lloc de competència, com a motor de l'evolució, ressonant amb els ideals comunitaris i pacifistes de la contracultura. En un moment en què els joves qüestionaven les jerarquies polítiques i acadèmiques, Margulis, una científica jove i dona en un món encara molt masculinitzat, va desafiar el dogma científic oficial.
Posteriorment, durant la dècada de 1970 i 1980, l'avenç de les tècniques de seqüenciació genètica i la microscòpia electrònica van transformar en evidència científica allò que tan recel i rebuig havia generat, fins al punt que la teoria endosimbiòtica va passar a incloure's a tots els llibres de text de biologia.
Si busquem una cançó relacionada amb les teories de Lynn Margulis, també la trobarem. A principis dels setanta, Margulis va col·laborar amb el químic anglès James Lovelock per desenvolupar la hipòtesi Gaia, que entén la Terra com un sistema únic que s'autoregula, com un súper organisme viu, en el qual el conjunt d'éssers vius i l'entorn físic interactuen per mantenir les condicions òptimes per la vida. En aquest cas, la idea es va convertir en una icona filosòfica i espiritual per als moviments alternatius i ecologistes. I és aquí on entra el món de la música amb cançons com Gaia, de James Taylor. "Someone's got to stop us now, save us from us Gaia, no one's gonna stop us now". "Algú ha d'aturar-nos ara, salvar-nos de nosaltres mateixos, Gaia, ningú ens aturarà ara"
La imaginació i la intuïció son, sens dubte, motors per fer avançar la ciència. Allà on les tècniques no arriben, podem formular hipòtesis, que potser amb els anys s'arribaran a demostrar i passaran a considerar-se com a certes. I algunes potser, esdevindran populars en forma de poemes i cançons.
Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVSaberONoSaber
________________________________________________
Hijos de estrellas y bacterias
![]() |
| Carl Sagan en uno de sus programas (Tony Korody) |
![]() |
| Lynn Margulis. National Portrait Gallery. (John Feldman). |




Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada