Aiguaneu

No sabràs mai si l'aiguaneu vol ser aigua o vol ser neu.

Ni perquè a voltes tinc ulls de pluja i a voltes sento fondre'm.

Ni com acaba aquest poema.

Futur

De la neu, en fem rius.
De l'hivern, primavera.
Del quart creixent, lluna plena.
Del silenci, paraules.
De passats obscurs, memòria i futurs de llum.

Tardor

A la tardor dels sentiments, els camins es desdibuixen, coberts per les fulles dels records.
Ens agrada enfonsar-hi els peus i alçar-les a l'aire, en un intent de fer-les reviure.
O qui sap si per veure més clar cap a on avançar.
Ens plouen pensaments i dubtem, però sabem que sempre podem retrobar-nos en aquell pont que un dia vam construir amb paraules i gestos.
I anar junts, potser amb un destí incert, però junts i fent nostre el camí.

25 de novembre

Arriba un dia en què les nenes ens fem grans i ens avergonyim d'aquelles Ventafocs i Blancaneus que somniaven amb prínceps encantadors.

Volem ser caputxetes que caminem de nit sense por, sense llops que ens assetgin a casa o a les cantonades.

Avui, 25 de novembre, dia per a l'eliminació de la violència masclista, recordem que violència no són només els lamentables casos de maltractaments, sinó totes les formes de discriminació de gènere, amagades en forma de desigualtats laborals, rols familiars, anuncis publicitaris, i un conjunt de prejudicis i estereotips encara presents en l'imaginari col·lectiu.

Avui reivindiquem la llibertat de la dona i la igualtat de drets, però cal treballar-ho en el dia a dia, i ja des de la infància, per tal que esdevinguin una realitat.

Revolucions silencioses

Els volcans em captiven d’una manera especial. Jauen com dracs adormits, però la boca mig closa els delata. Sota una aparent calma, preparen revolucions silencioses al seu interior fins que un dia, moguts per les forces de les entranyes de la terra, esclaten i transformen el paisatge al seu voltant.

Pujar muntanyes.

Veure-ho tot des d'una altra perspectiva.

Aprendre a evitar els viaranys que no porten a enlloc. 

Descobrir dreceres. Però també llargs senders per quan ens plagui fer del camí 

una passejada on el temps no existeixi.

Només l'espai i tot el que l'omple: olors, colors, cants i silenci.

El futur que els devem

Es deia Joan. A casa expliquen que l'enviaren a la guerra quan encara era un nen. Als de la seva edat els van anomenar la Lleva del Biberó. Com tants d'altres, en Joan no va tornar.

Les il·lusions, la joventut, la vida... tot es va perdre en l'absurditat de la guerra. Però en queda el record, i des d'ahir, el seu nom figura en una de les plaques del Memorial de les Camposines.

Precisament ahir, al mateix moment que a la Fatarella rendíem homenatge als desapareguts a la Batalla de l'Ebre, més de 900 alcaldes s'aplegaven al Palau de la Generalitat en un dia històric.
Tard o d'hora, és el poble qui escriu la història. I l'escrivim amb el record i l'esperança d'aquells que ja no hi són, i amb la il·lusió dels que vindran. A tots ells els devem la victòria, que ens ha de portar a construir un país més just i més lliure.