I tanmateix, curem.

 I tanmateix, curem. Aquesta frase l'haurien pogut pronunciar moltes dels milers de dones que a l'Edat Mitjana van ser acusades de bruixeria. Com aquell famós Eppur si muove ("I tanmateix, es mou") la frase que, segons la tradició, va formular Galileo Galilei després de veure's obligat a abjurar de la teoria heliocèntrica davant el tribunal de la Inquisició. Ell sabia que era innocent, que la Terra es movia, això havia deduït amb les seves observacions telescòpiques. També elles sabien que eren innocents, que no havien comès cap dels crims de què se les acusava. Pactes amb el diable? Volar per sobre de les cases? Però quina bogeria era aquesta? De poder sobrenatural no en tenien cap. Moltes d'elles però, eren grans coneixedores de les propietats terapèutiques de les plantes i de tot allò que la natura ens pot oferir, un saber que s'havia anat transmetent de generació en generació. Sí bé és cert que alguns d'aquests remeis naturals, en dosis massa altes, poden tenir efectes psicoactius. Per exemple, la belladona (Atropa belladonna) pot alleugerir el mal de cap, però en excés provoca somnis irreals. En altres casos, el desconeixement portava a falses creences. És el cas de la planta anomenada arrel del traïdor (Alkanna tinctorea), una herba a partir de la qual s’elaborava un ungüent per guarir ferides, clivelles, cremades i altres patologies dermatològiques. Degut al seu color vermellós, fou prohibida per la Inquisició pel suposat poder de convertir els líquids en sang. 

Durant molts segles, abans de l'aparició de la ciència i la medicina modernes, aquestes dones van gaudir del respecte de la gent del poble. Gràcies a elles disposaven de remeis, beuratges i ungüents, per alleugerir el dolor, per tractar inflamacions, febres, trastorns digestius i alteracions orgàniques diverses, tant en persones com també en els animals de l'entorn domèstic. Algunes d'elles eren llevadores que ajudaven a portar les criatures al món. 

Il·lustració procedent d'un manuscrit suís que representa
a l'esquerre la celebració d'un akelarre
i, a la dreta, una crema de bruixes a Baden.

Però a l'Edat Mitjana aquesta situació va començar a canviar. L'Església cristiana de l'època infongué la idea que només Déu té el poder per curar el cos i l'ànima. Per tant, tota persona que realitzés pràctiques amb aquesta finalitat era titllada d'heretge i havia de ser empresonada i jutjada. Les receptes guaridores s'havien convertit en pocions prohibides. Paral·lelament, hi havia la necessitat d'explicar les calamitats d'aquells temps, com ara inundacions, sequeres, pedregades, terratrèmols, plagues, epidèmies, i també les desgràcies particulars, com malalties, morts sobtades, avortaments... L'afany per buscar un culpable, sumat a la misogínia de la societat i de l'Església, van fer que recaigués la culpa de tot mal en aquelles dones que s'allunyaven del que s'entenia per normalitat, fossin remeieres, vídues, solteres, pobres o dones que pel motiu que fos, vivien al marge de la societat. 

El rei James VI d'Escòcia presideix un tribunal

per examinar la culpabilitat o innocència

de les presumptes bruixes de Berwick.

Gravat de l'obra Newes from Scotland, 1591.

També l'avenç de la medicina va propiciar el descrèdit d'aquestes dones, vistes com una amenaça pel poder establert, donat que aquest tipus de saviesa i experiència havia d'estar tan sols en mans del poder, o més ben dit, dels homes de poder. En lloc de ser valorades pels seus coneixements, van ser acusades, perseguides, torturades, sentenciades i condemnades, després d'inventar tota mena d'històries al seu voltant. I, per descomtat, sota tortura les dones acabaven confessant el que fos per tal de posar fi a tot aquell sofriment. Fins i tot arribaven a inculpar a altres dones, innocents com elles, per acontentar així als torturadors. 

El Malleus Maleficarum, escrit per dos monjos dominics,
Heinrich Kramer i Jacob Sprenger, i publicat el 1487 a Alemanya,
era una guia teòrica i pràctica pel reconeixement,
examen, tortura, judici i execució de bruixes. 

Es calcula que entre els segles XV i XVIII, desenes de milers de persones, majoritàriament dones, van morir a la forca i a la foguera arreu d'Europa, en el fenomen repressiu conegut com a caça de bruixes. No va ser fins a l'època de la Il·lustració quan els intel·lectuals europeus van arribar a la conclusió que la bruixeria no existia ni havia existit mai. És més, els seus coneixements van ser la base de la incipient farmacologia del segle XIX.

 Els primers medicaments als anys 1920 van ser l'aspirina, el principi actiu del qual és el mateix que durant segles s'havia obtingut de l'escorça del salze, la salicina, d'aquí el nom de l'àcid acetilsalicílic; la morfina i la codeïna, alcaloides presents de manera natural a l'opi que s'obté de les càpsules verdes del cascall (Papaver somniferum), i la digital, un heteròsid cardiotònic contingut a les fulles de les didaleres (Digitalis). Fins i tot la penicil·lina, el descobriment de la qual s'atribueix a Alexander Fleming, la trobem de manera incipient en diverses cultures antigues que coneixien les propietats bactericides de les floridures mitjançant l'observació i l'experiència, des de la  Grècia i l'Índia antigues, així com en les cultures tradicionals de regions tan diferents i distants com Sèrbia, Rússia, la Xina, i també en els pobles nadius nord-americans. 

Papaver somniferum en Köhler's Medicinal Plants, 1887.

Alguns medicaments moderns tenen també una base natural. És el cas de l'artemisinina, la matèria activa de la teràpia antimalària 'Coartem', que prové de la planta Artemisia annua, un gènere de plantes utilitzades des de l'antiguitat amb diferents finalitats.

Així com la ciència va acabar donant la raó a Galileo i va demostrar com la Terra gira al voltant del sol, el temps també ha acabat desacreditant els judicis que van condemnar a tantes dones. En el cas de la caça de bruixes però, el nom de les dones i les paraules que van dir per defensar la seva innocència han quedat esvaïts com el fum de les fogueres on tristament van cremar. Poca gent coneix a Sança de Camins, llevadora de Barcelona, condemnada l'any 1419, acusada de fer rituals per protegir les criatures acabades de néixer. O a Margaret Jones, que utilitzava medicines avançades als seus temps i fou la primera persona executada per bruixeria a la colònia de Massachussets l'any 1648. Tan sols alguns dels seus noms han estat rescatats de l'oblit gràcies al treball d'historiadors estudiosos del tema. 

Malgrat molts dels seus noms no hagin transcendit, sí que ho ha fet el seu coneixement convertit també en part de la cultura popular, a vegades en forma de cançó, com recull Joan Amades a la seva obra Costumari català: 

Alfàbrega i valeriana,

menta i ruda

salven tota criatura.

Ruda i valeriana,

menta i valeriana,

menta i alfàbrega,

tot ho cura i tot ho salva.

Menta i alfàbrega,

ruda i valeriana

salven tota persona nada.

Ruda i valeriana,

Alfàbrega i sàlvia

Tot el món salven.

___________________________________________

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVsalud

_____________________________________________________________

Y sin embargo, curamos

Y sin embargo, curamos. Esta frase la hubieron podido pronunciar muchas de los miles de mujeres que durante la Edad Media fueron acusadas de brujería. Como el famoso Eppur si muove ("Y sin embargo, se mueve") la frase que, según la tradición, formuló Galileo Galilei después de verse obligado a abjurar de la teoría heliocéntrica ante el tribunal de la Inquisición. Él sabía que era inocente, que la Tierra se mueve, así lo había deducido de sus observaciones telescópicas. También ellas sabían que eran inocentes, que no habían cometido ninguno de los crímenes de que se las acusaba. ¿Pactos con el diablo? ¿Volar por encima de las casas? ¡Pero qué locura! Ellas no poseían ningún poder sobrenatural. Lo que sí tenían era un gran conocimiento acerca de las propiedades terapéuticas de las plantas y de todo lo que la naturaleza nos puede ofrecer, un saber que se había ido transmitiendo de generación en generación. Cierto es que algunos de estos remedios naturales, en dosis demasiado altas, pueden tener efectos psicoactivos. Por ejemplo, la belladona (Atropa belladonna) puede aliviar el dolor de cabeza, pero en exceso provoca sueños irreales. En otros casos, el desconocimiento llevaba a falsas creencias. Es el caso de la planta conocida como raíz del traidor (Alkanna tinctorea), a partir de la cual se elaboraba un ungüento para curar heridas, grietas, quemaduras y otras patologías dermatológicas. Debido a su color rojizo, fue prohibida por la Inquisición por el supuesto poder de convertir los líquidos en sangre. 

Durante muchos siglos, antes de la aparición de la ciencia y la medicina modernas, estas mujeres contaban con el respeto del pueblo. Gracias a ellas disponían de remedios, brebajes y ungüentos para aliviar el dolor, tratar inflamaciones, fiebres, trastornos digestivos y diversas alteraciones orgánicas en personas, así com también en los animales del entorno doméstico. Algunas de ellas eran comadronas que ayudaban a traer niños al mundo. 

Ilustración procedente de un manuscrito suizo donde se representa a la izquierda la celebración de un akelarre, y a la derecha una quema de brujas en Baden.

Pero en la Edad Media esta situación empezó a cambiar. La Iglesia cristiana de la época infundió la idea de que sólo Dios tiene el poder de curar el cuerpo y el alma. Por lo tanto, toda persona que realizara cualquier práctica con esta finalidad era tachada de hereje y debía ser encarcelada y juzgada. Las recetas curativas se habían convertido en pócimas prohibidas. Paralelamente, existía la necesidad de explicar las calamidades de aquellos tiempos, como las inundaciones, sequías, terremotos, plagas, epidemias, y también las desgracias particulares, como enfermedades, muertes súbitas, abortos... El afán por buscar un culpable, sumado a la misogínia de la sociedad y de la Iglesia, hizo que recayera la culpa de todos los males en las mujeres que se apartaban de lo que se entendía por normalidad, ya fueran curanderas, víduas, solteras, pobres o mujeres que, por el motivo que fuera, vivían al margen de la sociedad. 

El rey James VI de Escocia preside un tribunal

para examinar la culpabilidad o inocencia

de las presuntas brujas de Berwick.

Grabado de la obra Newes from Scotland, 1591.

También el avance de la medicina propició el descrédito de estas mujeres, vistas com una amenaza al poder establecido, puesto que este tipo de sabiduría y experiencia, debía estar solamente en manos del poder, o mejor dicho, de los hombres de poder. En vez de ser valoradas por sus conocimientos, fueron acusadas, perseguidas, torturadas, sentenciadas y condemnadas, después de inventarse toda clase de historias a su alrededor. Y por supuesto, bajo tortura las mujeres terminaban por confesar lo que fuera con tal de poner fin a tanto sufrimiento. Incluso llegaban a inculpar a otras mujeres, inocentes como ellas, para contentar a los torturadores. 

El Malleus Maleficarum, escrito por dos monjes dominicos, Heinrich Kramer y Jacob Sprenger, y publicado en 1487 en Alemania, es una guía teórica y práctica para el reconocimiento, examen, tortura, juicio y ejecución de brujas.

Se calcula que entre los siglos XV y XVIII, desenas de miles de personas, mayoritariamente mujeres, murieron ahorcadas o quemadas en la hoguera en toda Europa, en el movimiento represivo conocido como caza de brujas. No fue hasta la época de la Ilustración cuando los intelectuales europeos llegaron a la conclusión de que la brujería no existía ni había existido nunca. Es más, sus conocimientos fueron la base de la incipiente farmacología del siglo XIX. 

Los primeros medicamentos utilizados en los años 1920 fueron la aspirina, cuyo principio activo es el mismo que durante siglos se había obtenido de la corteza del sauce (Salix), la salicina, de aquí el nombre del ácido acetilsalicílico; la morfina y la codeína, alcaloides presentes de manera natural en el opio que se obtiene de las cápsulas verdes de la amapola real (Papaver somniferum), y  la digital, un heterósido cardiotónico contenido en las hojas de las dedaleras (Digitalis). Incluso la penicilina, cuyo descubrimento se atribuye a Alexander Fleming, la encontramos de manera incipiente en distintas culturas antiguas que conocían las propiedades bactericidas de los mohos mediante la observación y la experiencia, desde las antiguas Grecia y Índia, así como en las culturas tradicionales de regiones tan diferentes y distantes como Serbia, Rúsia, la China, y también en los pueblos nativos norteamericanos. 

Papaver somniferum en Köhler's Medicinal Plants, 1887.

Algunos medicamentos modernos poseen también una base natural. Es el caso de la artemisinina, la materia activa de la terapia antimalaria 'Coartem', que proviene de la planta Artemisia annua, un género de plantas utilizadas desde la antigüedad con fines distintos.

Igual como la ciencia acabó dando la razón a Galileo y demostró como la Tierra gira alrededor del sol, el tiempo también acabó desacreditando los juicios que condenaron a tantas mujeres. Sin embargo, en el caso de la caza de brujas, el nombre de las mujeres y las palabras que dijeron para defender su inocencia han quedado desvanecidos como el humo de las hogueras en las que tristamente quemaron. Poca gente conoce a Sança de Camins, comadrona de Barcelona, condenada en 1419, acusada de hacer rituales para proteger a los recién nacidos. O a Margaret Jones, que utilizava medicinas adelantadas a su tiempo y fue la primera persona ejecutada por brujería en la colonia de Massachussets en 1648. Solamente algunos de sus nombres se han rescatado del olvido gracias a la labor de historiadores estudiosos del tema. 

A pesar de que sus nombres no hayan transcendido, sí lo han hecho sus conocimientos, convertidos también en parte de la cultura popular, a veces en forma de canción, como recoge el etnólogo catalán Joan Amades en su obra Costumari català: 

Alfàbrega i valeriana,

menta i ruda

salven tota criatura.

Ruda i valeriana,

menta i valeriana,

menta i alfàbrega,

tot ho cura i tot ho salva.

Menta i alfàbrega,

ruda i valeriana

salven tota persona nada.

Ruda i valeriana,

Alfàbrega i sàlvia

Tot el món salven.

(Albahaca y valeriana,

menta y ruda

salvan toda criatura.

Ruda y valeriana,

menta y valeriana,

menta y albahaca,

todo lo cura y todo lo salvan.

Menta y albahaca,

ruda y valeriana

salvan toda persona nacida.

Ruda y valeriana,

Albahaca y salvia

Todo el mundo salvan.)

___________________________________________

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVsalud

Tornar a casa

 

Acaballes de març. La primavera comença a treure el cap donant color als camps, fonent el glaç muntanya avall. Tot ho contempla mentre travessa paisatges familiars, camí de casa. Arriba a ciutat esgotat, però feliç. Ha estat un llarg viatge i, per fi, torna a casa, la casa on va néixer, la casa dels pares. A l'interior, tot està si fa no fa com van deixar-ho quan van marxar-ne el passat setembre, amb més pols acumulada i amb un silenci que ho omple tot. És un habitacle vell i mig atrotinat, però és la seva llar i se sent afortunat de conservar-la. Altres no tindran la mateixa sort. La voràgine constructora ha fet enderrocar moltes construccions antigues i, al seu lloc, s'hi han alçat edificis moderns i freds, pel seu gust, i, el pitjor de tot, inaccessibles per a gent com ell. Passeja per l'estança i l'envaeixen records d'infantesa que guardava en algun racó de la memòria. Allà, entre el bigam, va gaudir d'una vida tranquil·la i va sentir-se créixer.

A través del respirador de les golfes albira el carrer, el seu carrer enyorat. Empès pel desig de recórrer-lo novament, avança fins a l'ampit, desplega les ales i es deixa anar, emetent un xiscle agut ple d'emoció. A l'instant, desenes de falciots provinents de les cases veïnes l'acompanyen amb el seu vol vertiginós.

8 de maig, Dia Mundial de les Aus Migratòries #WorldMigratoryBirdDay

Metamorfosi

Com una llarga nit, les hores i els dies transcorren per ella en la més absoluta foscor. Fruit de l'última muda, vesteix un embolcall que li cobreix tot el cos i la priva de tot moviment, fins i tot d'alimentar-se. És un instint innat a la seva espècie el que l'ha mogut a recloure's, a prendre's aquest temps de repòs, de letargia aparent, després de recórrer camins de terra i herba, de créixer devorant fulles, d'enfilar-se a les branques tot fent equilibris. Ara, mentre resta immòbil, entotsolada, nota com el seu cos es transforma. Els científics parlen de reorganització de teixits i òrgans, d'històlisi, amb enzims digestius que destrueixen les cèl·lules i d'alliberament de nutrients per formar nous teixits en la histogènesi. Però per a ella és l'emoció i el neguit a les entranyes, és una estranya sensació que la recorre de cap a peus, és estremir-se cada cop que percep la presència d'algun animal vora seu, i l'alleujament en comprovar que l'enginyós camuflatge la converteix en un insignificant apèndix d'una tija enmig del bosc.  

De l'exterior li arriba esmorteït un conjunt de sons que li resulten familiars: la remor de les fulles mogudes pel vent, el brunzit de mil insectes, el refilar de les mallerengues, adorades per alguns, temudes per ella. Per tal d'apaivagar el desfici, s'entreté imaginant el que succeeix al voltant de la branca on reposa, aquell petit món que tan bé coneix. Una corrua de formigues traginant menjar cap al niu. Una abella que passa rabent i tot d'una s'atura atreta pel nèctar d'una flor. Coccinèl·lids de diferents mides lluint els seus vistosos cossos de tons vermells, ataronjats i grocs. Els grills preparant-se pel concert nocturn i les lluernes que els acompanyaran com petites estrelles lluminoses en la foscor de la nit.

Frisa per sortir, per deixar la nimfa enrere i començar una nova vida, però sap que ha de ser pacient i esperar el moment precís per fer-ho. Esperar, aferrada a la branca i a l'esperança d'una existència més lliure. Esperar amb impaciència aquell renéixer, que només pot aconseguir per ella mateixa, amb un esforç titànic que serà vital pel seu futur. Esperar fins a sentir-se prou forta per esquinçar la crisàlide, estendre les ales acabades de formar i, agafant tota l'energia del sol, emprendre el vol.

Papallona zebrada (Iphiclides podalirius) a la llacuna de Les Llobateres, Baix Montseny.

___________________________________________

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVinsectos

_____________________________________________________________

Metamorfosis

Como una larga noche, las horas y los días transcurren para ella en la más absoluta oscuridad. Fruto de su última muda, viste un caparazón que le cubre todo el cuerpo y le priva de cualquier movimiento, incluso de alimentarse. Es un instinto innato a su especie lo que le ha llevado a recluirse, a tomarse este tiempo de reposo, de letargo aparente, después de recorrer caminos de tierra y hierba, de crecer devorando hojas, de trepar por las ramas haciendo equilibrios. Ahora, mientras permanece inmóvil, ensimismada, nota como su cuerpo se transforma. Los científicos hablan de reorganización de tejidos y órganos, de histolisis, con enzimas digestivos que destruyen las células y de liberación de nutrientes para formar nuevos tejidos en la histogénesis. Pero para  ella es la emoción y el desazón en las entrañas, es una extraña sensación que le recorre el cuerpo de pies a cabeza, es estremecerse cada vez que percibe la presencia cercana de algun animal, y el alivio en comprobar que el ingenioso camuflaje la convierte en un insignificante apéndice de un tallo en medio del bosque.  

Del exterior le llega amortiguado un conjunto de sonidos que le resultan familiares: el rumor de las hojas movidas por el viento, el zumbido de mil insectos, el gorjear de carboneros y herrerillos, adorados por algunos, temidos por ella. Con el fin de apaciguar la inquietud, se entretiene imaginando lo que sucede alrededor de la rama donde descansa, aquel pequeño mundo que conoce tan bien. Una hilera de hormigas cargando comida hacia el nido. Una abeja que pasa veloz y de repente se detiene atraída por el néctar de una flor. Coccinélidos de distintos tamaños luciendo sus vistosos cuerpos de tonos rojos, naranjas y amarillos. Los grillos preparándose para el concierto nocturno y las luciérnagas que les acompañarán como pequeñas estrellas luminosas en la oscuridad de la noche.

Se inquieta por salir, por dejar atrás la ninfa y empezar una nueva vida, pero sabe que debe ser paciente y esperar el momento preciso de hacerlo. Esperar, agarrada a la rama y a la esperanza de una existencia más libre. Esperar con impaciencia aquel renacer, que solamente conseguirá por sí misma, con un esfuerzo titánico que será vital para su futuro. Esperar hasta sentirse suficientemente fuerte para quebrar la crisálida, estender las alas recién formadas y, tomando toda la energía del sol, emprender el vuelo.

Mariposa podalirio (Iphiclides podalirius) en la laguna de Les Llobateres, Baix Montseny.

___________________________________________

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVinsectos

L'essència de les dones de la muntanya

La primera llum del dia s'escola a través dels porticons de la finestra. S'hi atansa i l'obre de bat a bat. L'aire fred de les acaballes d'octubre li acarona el rostre i l'ajuda a acabar de despertar-se. Avui els seus ulls volen resseguir tots els racons de la vall que s'obre davant seu, en aquesta època esquitxada de tons grocs i rogencs. Amb aquest paisatge gravat a la retina, tanca els ulls i agafa aire, deixant que els pulmons s'omplin de totes les aromes que configuren la seva llar: olor de terra humida, de pins i de bolets, amb delicats tocs de romaní i timó.

Sap que se li farà estrany llevar-se lluny d'aquest racó dels Pirineus. Ella, que no ha anat mai més enllà del Pedraforca ni de la serra del Cadí, avui deixarà enrere les seves estimades muntanyes i passarà vora dos mesos fora de casa, fins els volts de Nadal. Encara no ha marxat i ja comença a enyorar-se. Per sort, el viatge el farà amb la seva àvia. Entre elles sempre hi ha hagut un vincle molt especial. Recorda com de ben petita, li anava al darrere perquè li ensenyés els secrets de totes aquelles herbes que recol·lectava pel bosc i que en el seu cap fantasiós prenien un aire misteriós i màgic. I la veritat és que no anava tan desencaminada. Les herbes no són màgiques, però sí que tenen poders calmants i remeiers que la seva àvia coneix molt bé. Tot el que sap sobre les plantes i les seves propietats ho aprengué de la seva mare i aquesta de la seva i així el coneixement s'ha anat transmetent de generació en generació, tradicionalment a través de les dones de la família. Ara és ella la receptora d'aquesta herència immaterial. A base d'acompanyar la seva àvia al bosc, d'observar-la mentre preparava remeis a casa, de xafardejar discretament quan rebia visites de persones amb tot tipus de mals, ha après a reconèixer les diferents espècies vegetals, saber en quin moment i quina part se n'ha de recollir, els processos d'elaboració de cremes i ungüents i la seva aplicació. Sap, per exemple, que el timó (Thimus vulgaris), aquest subarbust de fulles i flors petites d'olor tan agradable, té poder desinfectant i per això s'aplica sobre ferides i també per calmar la tos. 

Àrnica (Arnica montana)

Sap que l'àrnica (Arnica montana), de flors vistoses d'un groc intens, posseeix propietats antiinflamatòries. Sap que el donzell (Artemisia absinthium) s'utilitza per les molèsties d'estómac, però en la justa mesura, ja que si ens passem pot ser tòxica. Sap que l'herba de l'estramoni (Datura stramonium) s'ha de recollir molt d'hora al matí i millor quan està en floració, amb aquelles flors blanques tan boniques, i que serveix com a analgèsic i sedant. 

Estramoni (Datura stramonium)

Però el que més li agrada és preparar la trementina, a partir de la resina d'avet (Abies alba) o de pi roig (Pinus sylvestris), un producte pel qual a les dones que, com la seva àvia, recorren camins venent herbes i altres productes naturals amb propietats curatives, se les coneix com a trementinaires. Per obtenir la trementina d'avet cal enfilar-se a l'arbre i rebentar una per una les petites butllofes plenes de resina que es formen al tronc en els mesos de calor. Per trencar-les utilitzen el cantell esmolat d'una esquella. És una feina entretinguda perquè de cada butllofa només s'obtenen una o dues gotes de resina. La trementina de pi és més fàcil d'obtenir. Es fan unes incisions al tronc i es penja una cassoleta a sota per recollir la resina que flueix. Posteriorment es purifica deixant-la al sol i després es filtra. A partir de la trementina s'elaboren ungüents i pomades, amb propietats antiinflamatòries, que s'apliquen en forma de pegat sobre ferides, picades o zones afectades pel dolor.

Recreació de la cuina de la casa d'una trementinaire |
Museu de les Trementinaires, Tuixent.

Ja fa dies que la seva àvia i ella fan els preparatius pel viatge. Després de deixar assecar les herbes recollides durant la primavera i l'estiu penjades en feixos de les bigues de casa, les han distribuït en bosses de tela. Per transportar-les, les posaran dins d'un mocador de farcell, que carregaran a l'espatlla. La trementina i alguns olis, com el de ginebró (Juniperus oxycedrus) els han guardat en llaunes que portaran penjades de la cintura. A l'equipatge no hi pot faltar un petit podall per tallar herbes durant el trajecte i una petita romana de ferro per pesar els productes. 

Aniran ben carregades i el camí a peu serà llarg. Potser fins i tot arriben a veure el mar, que diuen que és com un enorme llac, tan gran que amb prou feines es pot abastar amb la vista. 

A mesura que s'apropa l'hora de marxar, nota com li creixen els nevis i l'emoció a la boca de l'estómac. A vegades ha mig envejat les noies de la seva edat que gaudeixen de més comoditats que ella, que viuen en masies més grans i no han de marxar-ne per guanyar diners extres per la família. Però ara que és a punt d'emprendre aquest viatge amb la seva àvia, realment se sent afortunada. Els coneixements que ha après sobre les plantes medicinals i les experiències que viurà recorrent camins, boscos i pobles són un tresor que ningú li podrà prendre.

Trementinaires de la vall de la Vansa i Tuixent. Dècada de 1920 |
Fotografia de Cal Casal d’Ossera.

Es coneix amb el nom de trementinaires a les dones de la Vall de la Vansa i Tuixent (Alt Urgell) que durant el segle XIX i fins mitjans segle XX recorrien camins arreu de Catalunya carregades d'herbes remeieres, bolets, olis i resines per vendre'ls i contribuir a l'economia familiar, que era bàsicament agrària de subsistència. Durant el viatge aprofitaven per comprar coses que no tenien a la vall, com vi, oli, llençols, plats... Viatjaven en parelles, habitualment una dona gran i una més jove que aprenia l'ofici, normalment membres de la mateixa família, i s'allotjaven en masies i cases de pobles a canvi dels seus productes. L'última trementinaire va ser la Sofia Montaner (1908-1996) que va fer el darrer viatge l'any 1984.

___________________________________________

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVvegetal

_____________________________________________________________

La esencia de las mujeres de la montaña

La primera luz del día se filtra a través de los postigos de la ventana. Se acerca a ella y la abre de par en par. El aire frío de finales de octubre le acaricia el rostro y le ayuda a terminar de despertarse. Hoy sus ojos quieren reseguir todos los rincones del valle que se abre delante de ella, en esta época salpicado de tonos amarillos y rojizos. Con este paisaje grabado en la retina, cierra los ojos y coge aire, dejando que sus pulmones se llenen de todos los aromas que configuran su hogar: olor a tierra húmeda, a pinos y setas, con delicados toques de romero y tomillo. 

Sabe que se le hará raro levantarse lejos de este rincón de los Pirineos. Ella, que no ha ido nunca más allá del Pedraforca ni de la sierra del Cadí, hoy dejará atrás sus queridas montañas y pasará casi dos meses fuera de su hogar, hasta los días próximos a Navidad. Todavía no se ha ido y ya empieza a extrañarse. Por suerte, viajará junto a su abuela. Entre ellas siempre ha habido un vínculo muy especial. Recuerda como de pequeña, le iba detrás para que le enseñara los secretos de todas aquellas hierbas que recolectaba en el bosque y que en su cabeza fantasiosa tomaban un aire misterioso y mágico. La verdad es que no iba tan desencaminada. Las hierbas no son mágicas, pero sí que poseen poderes calmantes y curativos que su abuela conoce muy bien. Todo lo que sabe sobre las plantas y sus propiedades lo aprendió de su madre y ésta de la suya y así el conocimiento se ha ido transmitiendo de generación en generación, tradicionalmente a través de las mujeres de la familia. Ahora es ella la receptora de esta herencia inmaterial. A base de acompañar a su abuela al bosque, de observarla mientras preparaba remedios en casa, de cotillear discretamente cuando recibía visitas de personas con varios tipos de dolencias, ha aprendido a reconocer las diferentes especies vegetales, saber en qué momento y qué parte de ellas se debe recoger, los procesos de elaboración de cremas y ungüentos y su aplicación. Sabe, por ejemplo, que el tomillo (Thimus vulgaris), este subarbusto de hojas y flores pequeñas de olor tan agradable, tiene poder desinfectante y por este motivo se aplica sobre heridas y también para calmar la tos. 

Árnica (Arnica montana)

Sabe que el árnica (Arnica montana), de flores vistosas de un amarillo intenso, posee propiedades antiinflamatorias. Sabe que el ajenjo (Artemisia absinthium) se  usa para las molestias del estómago, pero en la justa medida, ya que si nos pasamos puede ser tóxica. Sabe que la hierba del estramonio (Datura stramonium) se debe recoger temprano por la mañana y mejor cuando está en floración, con aquellas flores blancas tan bonitas y que sirve como analgésico y sedante. 

Estramoni (Datura stramonium)

Pero lo que más le gusta es preparar la trementina a partir de la resina del abeto (Abies alba) o del pino silvestre (Pinus sylvestris), un producto por el cual a las mujeres que, como su abuela, recorren caminos vendiendo hierbas y otros productos naturales con propiedades curativas, se las conoce como trementinaires. Para obtener la trementina del abeto es necesario subirse al árbol y rebentar una por una las pequeñas ampollas llenas de resina que se forman en el tronco durante los meses de calor. Para romperlas utilizan el canto afilado de un cencerro. Es un trabajo entretenido puesto que de cada ampolla solamente se obtienen una o dos gotas de resina. La trementina de pino es más fácil de obtener. Se hacen unas pequeñas incisiones en el tronco y se cuelga una pequeña cazuela debajo para recoger la resina que fluye. Posteriormente se purifica dejándola al sol y después se filtra. A partir de la trementina se elaboran ungüentos y pomadas, con propiedades antiinflamatorias, que se aplican en forma de parche sobre heridas, picaduras o zonas afectadas por el dolor.

Recreación de la cocina de la casa de una trementinaire |
Museo de las Trementinaires, Tuixent.

Hace ya unos días que su abuela y ella estan preparándose para el viaje. Después de dejar secar las hierbas recogidas durante la primavera y el verano colgadas en haces de les vigas de casa, las han distribuido en bolsas de tela. Para transportarlas, las pondran dentro de un pañuelo de fardo, que cargaran a la espalda. La trementina y algunos aceites como el de enebro rojo (Juniperus oxycedrus) los  guardan en latas que llevaran colgadas de la cintura. En el equipaje no puede faltar un pequeño podón para cortar hierbas durante el trayecto y una pequeña romana de hierro para pesar los productos. 

Irán bien cargadas y el camino a pie será largo. Puede que incluso lleguen a ver el mar, que dicen que es como un enorme lago, tan grande que apenas se puede abarcar con la vista. 

A medida que se acerca la hora de partir, nota como le crecen los nervios y la emoción en la boca del estómago. A veces ha envidiado a las chicas de su edad que gozan de más comodidades que ella, que viven en masías más grandes y no tienen que marcharse para ganar un dinero extra para la familia. Pero ahora que está a punto de emprender este viaje junto a su abuela, realmente se siente afortunada. Los conocimientos que ha aprendido sobre las plantas medicinales y las experiencias que vivirá recorriendo caminos, bosques y pueblos son un tesoro que nadie le podrá quitar.

Trementinaires del Valle de la Vansa y Tuixent. Década de 1920 |
Fotografia: Cal Casal de Ossera.

Se conoce con el nombre de trementinaires a las mujeres del Valle de la Vansa y Tuixent (Alt Urgell) que durante el siglo XIX y hasta mediados del siglo XX recorrieron caminos por toda Catalunya cargadas con hierbas medicinales, setas, aceites y resinas para venderlos y contribuir a la economía familiar, que era básicamente agraria de subsistencia. Durante el viaje aprovechaban para comprar cosas que no tenían en el valle como vino, aceite, sábanas, platos... Viajaban siempre en parejas, habitualmente una mujer mayor y una más joven que aprendía el oficio, normalmente miembros de la misma familia, y se alojaben en masías y casas de pueblos a cambio de sus productos. La última trementinaire fue Sofia Montaner (1908-1996) que hizo el último viaje en 1984.

___________________________________________

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVvegetal

Dosis d'esperança

Coventry, 8 de desembre de 2020

Hola Sarah,

Avui ha estat un dia molt intens. Ens han arribat a l'hospital les primeres dosis de la vacuna contra el coronavirus! Ha estat un moment de gran expectació i emoció. La Margaret, de 90 anys i en William, de 81, han estat els primers a rebre-la. Amb aquella actitud d'haver-ho viscut tot, però encara amb ganes de seguir sumant dies i experiències, han encarat el moment amb valentia i il·lusió. Amb l'atenta mirada dels mitjans de comunicació, s'intuïa el seu somriure de felicitat sota les mascaretes.

És admirable la rapidesa amb què els científics han aconseguit aquesta vacuna, creada amb un sistema innovador basat en ARN. Sabies que al S.XI a la Xina ja practicaven un sistema d'immunització a partir de preparats provinents de pústules o ferides de persones malaltes? Aquelles pràctiques incipients van donar lloc segles més tard a les vacunes formades per virus atenuats o fragments d'aquests o fins i tot per petits fragments de material genètic del virus, com és el cas de la vacuna que avui hem estrenat. La molècula d'ARN missatger porta la informació per fabricar una de les proteïnes del coronavirus, la glicoproteïna S (de l'anglès spike, de l'espícula de la corona del virus).  Quan el cos detecta la presència de la proteïna S, la reconeix com a estranya, no pròpia, i es desencadena la resposta del sistema immunitari, amb la producció d'anticossos i de limfòcits contra ella. D'aquesta manera, la propera vegada que la persona vacunada entri en contacte amb el coronavirus, el seu sistema immunitari reconeixerà la proteïna S i començarà a produir anticossos i limfòcits contra ella per tal d'inactivar el virus i impedir que la infecció progressi. En totes les tècniques, des de temps antics fins als nostres dies, la base és la mateixa: simular una infecció per tal que el cos reaccioni i generi immunitat. És com si en una guerra, tinguéssim contacte previ amb l'exèrcit enemic i poguéssim veure quina és la seva estratègia. Així, quan ens ataqués, ja sabríem com reaccionar-hi. Bé, amiga, m'he allargat una mica, però és que m'apassiona aquest tema i estic esperançada amb què la vacunació massiva serveixi per posar fi a aquesta pandèmia que ha capgirat el món sencer . 

Edward Jenner injectant la primera vacuna a James Phipps, pintura d'Ernest Board.

Istanbul, 1 d'abril de 1718

Apreciada Sarah,

Avui vull explicar-te un fet sorprenent que he observat a Istanbul i que fa referència a la verola, aquesta temuda malaltia que es va endur al meu germà amb tan sols 21 anys i que jo mateixa vaig patir, però que sortosament vaig superar. La verola, tan fatal y freqüent entre nosaltres, aquí és totalment inofensiva gràcies al descobriment de la inoculació, (així és com l'anomenen). Existeix un grup de dones ancianes especialitzades en aquesta operació. Cada tardor, durant el mes de setembre, que és quan la calor afluixa, les persones es consulten les unes a les altres per tal de saber quina d'elles està disposada a tenir la verola. Amb aquest propòsit formen grups i quan s'han reunit (habitualment uns quinze o setze), l'anciana acudeix amb una closca de nou plena de la millor matèria variolosa. Pregunta quina vena s'ha escollit. Punxa ràpidament amb una agulla gruixuda a la que se li presenta (això no produeix més dolor que una simple esgarrinxada) i introdueix a la vena tant verí com hi cap a la punta de l'agulla i, després tapa la petita ferida amb un tros de la closca buida; punxa de la mateixa manera quatre o cinc venes. Els nens o joves pacients juguen junts durant la resta del dia i es troben en perfecte salut fins al vuitè dia. Aleshores comença a pujar-los la febre i resten al llit durant dos dies, rarament tres… Excepcionalment, els surten vint o trenta pústules a la cara, que mai deixen marques, i en vuit dies estan tan recuperats com abans de patir la malaltia… No es coneix cap exemple de ningú que hagi mort degut a això i pot creure que l'experiència em sembla tan inofensiva, que tinc la intenció d'assajar-la amb el meu estimat fill. (fragment extret del llibre Cartes des de Istanbul de Lady Mary Wortley Montagu).

Lady Mary Wortley Montagu, de soltera Mary Pierrepoint, (1689-1762) va ser una dona intrèpida, viatgera i poeta, que va trencar amb els cànons de l'època. Nascuda en una família de l'aristocràcia anglesa, ja de ben jove va sentir passió per les llengües, la literatura i la poesia. Amb 20 anys va escriure al bisbe de Salisbury per protestar per les limitacions que tenien les dones per accedir a la formació i a la cultura. Quan l'any 1716 el seu marit Edward Wortley Montagu va ser nomenat ambaixador de la cort otomana, se li va obrir tot un nou món. Lluny de quedar-se reclosa en l'ambient de palaus i ambaixades, Lady Montagu es va endinsar en aquella societat rica i desconeguda. Va fer classes d'àrab, es va vestir amb la indumentària típica, va visitar cases turques i s'apropà al món de les dones àrabs amb respecte, admirant la seva cultura sense jutjar-la, com solia fer l'aristocràcia anglesa. Durant els dos anys que va viure a Istanbul, va mantenir correspondència amb familiars i amics d'Anglaterra. En les seves cartes descrivia amb gran detall les costums i l'ambient del país, trencant els prejudicis que sovint es tenien sobre l'Orient. En una de les cartes explicava a una amiga el procediment de la inoculació com a tècnica per immunitzar enfront la verola. Quan va tornar a Anglaterra, es va dedicar a difondre aquesta pràctica, que va aplicar als seus propis fills, i va lluitar per la seva acceptació enfront l'oposició de l'Església i part del col·lectiu mèdic, recelosos davant d'una pràctica oriental introduïda per una dona. Gràcies a la seva insistència, el mètode va començar a estendre's i a salvar vides per tot Europa. 

75 anys més tard, Edward Jenner desenvoluparia la primera vacuna, per la qual avui és considerat com un dels científics que ha ajudat a salvar més vides de la història. Tanmateix, si la humanitat s'ha beneficiat de les propietats de la vacunació és en gran part gràcies a l'herència de Lady Mary Montagu.

Lady Mary Montagu vestida amb indumentària turca.(Hulton Archive / Getty)

____________________________________________

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVHerederas

______________________________________________________________

Dosis de esperanza

Coventry, 8 de diciembre de 2020

Hola Sarah,

Hoy ha sido un día muy intenso. ¡Nos han llegado al hospital las primeras dosis de la vacuna contra el coronavirus! Ha sido un momento de gran expectación y emoción. Margaret, de 90 años y William, de 81, han sido los primeros en recibirla. Con aquella actitud de haberlo vivido todo, pero con ganas todavía de seguir sumando días y experiencias, han encarado el momento con valentía e ilusión. Ante la atenta mirada de los medios de comunicación, se intuía su sonrisa de felicidad por debajo de las mascarillas.

Es admirable la rapidez con la que los científicos han conseguido esta vacuna, creada con un sistema innovador basado en ARN. ¿Sabías que en el S.XI en la China ya se practicaba un sistema de inmunización a partir de preparados provinientes de pústulas o heridas de personas enfermas? Aquellas prácticas incipientes dieron lugar siglos más tarde a las vacunas formadas por virus atenuados o fragmentos de estos o incluso por pequeños fragmentos de material genético del virus, como es el caso de la vacuna que hoy hemos estrenado. La molécula de ARN mensajero lleva la información para fabricar una de las proteínas del coronavirus, la glicoproteína S (del inglés spike, de la espícula de la corona del virus).  Cuando el cuerpo detecta la presencia de la proteína S, la reconoce como extraña, no propia, y desata la respuesta del sistema inmunitario, con la producción de anticuerpos y de linfocitos contra ella. De esta manera, la próxima vez que la persona vacunada entre en contacto con el coronavirus, su sistema inmunitario reconocerá la proteína S y empezará a producir anticuerpos y linfocitos contra ella, con el fin de inactivar al coronavirus e impedir que la infección progrese. En todas las técnicas, desde tiempos antiguos hasta nuestros días, la base es la misma: simular una infección para que el cuerpo reaccione y genere inmunidad. Es como si en una guerra, tuviéramos contacto previo con el ejército enemigo y pudiésemos ver cual es su estrategia. Así, cuando nos atacara, ya sabríamos como reaccionar. Bueno, amiga, me he alargado un poco pero es que me apasiona este tema y estoy esperanzada en que la vacunación masiva sirva para poner fin a esta pandemia que ha transtornado el mundo entero. 

Edward Jenner inyectando la primera vacuna a James Phipps, pintura de Ernest Board.

Estambul, 1 de abril de 1718

Apreciada Sarah,

Hoy quiero explicarte un hecho sorprendente que he observado en Estambul y que hace referencia a la viruela, esta temida enfermedad que se llevó a mi hermano con tan solo 21 años y que yo misma padecí, pero que por suerte pude superar. “La viruela, tan fatal y frecuente entre nosotros, aquí es totalmente inofensiva gracias al descubrimiento de la inoculación, (así es como la llaman). Existe un grupo de mujeres ancianas especializadas en esta operación. Cada otoño, en el mes de septiembre, que es cuando el calor se apacigua, las personas se consultan unas a otras para saber quién de entre ellos está dispuesto a tener la viruela. Con este propósito forman grupos y cuando se han reunido (habitualmente unos quince o dieciséis), la anciana acude con una cáscara de nuez llena de la mejor materia variolosa. Pregunta qué vena se ha elegido. Pincha rápidamente con una aguja gruesa en la que se le presenta (esto no produce más dolor que un vulgar rasguño) e introduce en la vena tanto veneno como cabe en la punta de la aguja y, después tapa la pequeña herida con un pedazo de la cáscara vacía; pincha de la misma manera cuatro o cinco venas. Los niños o jóvenes pacientes juegan juntos durante el resto del día y se encuentran en perfecta salud hasta el octavo día. Entonces comienza a subirles la fiebre y guardan cama durante dos días, rara vez tres… Excepcionalmente, les salen veinte o treinta pústulas en la cara, que nunca dejan marcas, y en ocho días están tan repuestos como antes de padecer la enfermedad… No se conoce ejemplo de alguien que haya muerto por ello y puede creer que la experiencia me parece tan inofensiva, que tengo la intención de ensayarla en mi querido hijo”. (fragmento extraído del libro Cartas desde Estambul de Lady Mary Wortley Montagu).

Lady Mary Wortley Montagu, de soltera Mary Pierrepoint, (1689-1762) fue una mujer intrépida, viajera y poeta, que rompió con los cánones de la época. Nacida en una familia de la aristocracia inglesa, ya de joven sintió pasión por las lenguas, la literatura y la poesía. Con 20 años escribió al obispo de Salisbury para protestar por las limitaciones que tenían las mujeres para acceder a la formación y a la cultura. Cuando en 1716 su marido Edward Wortley Montagu fue nombrado embajador de la corte otomana, se le abrió un nuevo mundo. Lejos de quedarse recluida en el ambiente de palacios y embajadas, Lady Montagu se adentró en aquella sociedad rica y desconocida. Hizo clases de árabe, se vistió con la indumentaria típica, visitó casas turcas y se acercó al mundo de las mujeres árabes con respeto, admirando su cultura sin juzjarla, como solía hacer la aristocracia inglesa. Durante los dos años que vivió en Estambul, mantuvo correspondencia con familiares y amigos de Inglaterra. En sus cartas describía con gran detalle las costumbres y el ambiente del país, rompiendo los prejuicios que a menudo se tenían sobre Oriente. En una de las cartas relataba a una amiga el procedimiento de la inoculación como técnica para inmunizar frente a la viruela. Cuando regresó a Inglaterra, se dedicó a difundir esta práctica, que aplicó a sus propios hijos, y luchó para conseguir su aceptación frente a la oposición de la Iglesia y parte del colectivo médico, recelosos ante una práctica oriental introducida por una mujer. Gracias a su insistencia, el método empezó a extenderse y a salvar vidas por toda Europa. 

75 años más tarde, Edward Jenner desarrollaría la primera vacuna, por la cual hoy es considerado como uno de los científicos que ha ayudado a salvar más vidas de la historia. Sin embargo, si la humanidad se ha beneficiado de las propiedades de la vacunación es en gran medida gracias a la herencia de Lady Mary Montagu.

Lady Mary Montagu vestida con indumentaria turca.

(Hulton Archive / Getty

)

______________________________________________________________

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVHerederas

Un tresor a vista de gegant

Amb les mans arrugades pel pas dels anys, però amb la mateixa convicció que quan era jove, Maria Reiche escombra aquella gran extensió de terra pam a pam. Una terra que estima com a pròpia, malgrat trobar-se a 11.000 km del seu Dresden natal. A ella s'ha dedicat en cos i ànima durant més de 50 anys. Pacientment retira la grava acumulada, deixant al descobert un camí d'argila i calç enmig del desert que sembla no menar enlloc. Aquesta particular activitat l'ha portat a gastar tantes escombres que durant un temps entre la població local havia circulat el rumor que era una bruixa. Quan hi pensa, se li escapa el riure per sota el nas. Potser sí que ha aconseguit coses increïbles al llarg de la seva vida, però no pas per encanteris ni poders sobrenaturals, sinó gràcies al seu esforç i dedicació. Poc s'imaginava quan va arribar a Perú el 1932 per treballar com a cuidadora i mestra, que aquell país la captivaria fins al punt de no voler-ne marxar mai. Malgrat tenir una àmplia formació acadèmica en matemàtiques, física i geografia i parlar cinc idiomes, a Alemanya només havia aconseguit treballs temporals. No eren temps fàcils per a les dones i la situació al seu país no era gens prometedora amb el nazisme incipient. Així que quan va veure un anunci al diari en què precisaven una cuidadora i mestra pels fills del cònsol alemany a Cuzco, no va dubtar a respondre'l, i més tractant-se pel país dels inques, pel qual sempre s'havia sentit atreta.

Però el veritable punt d'inflexió en la seva vida va arribar uns anys més tard, quan va assabentar-se dels estudis que havia iniciat l'arqueòleg Paul Kosok al desert de Nazca. Aquest investigador estatunidenc estava estudiant uns misteriosos dibuixos que, degut a les seves grans dimensions, només s'apreciaven des de l'aire o des del capdamunt dels turons propers. Es tractava dels anomenats geoglifs, línies i figures traçades minuciosament a la terra a còpia d'anar retirant les pedres més fosques, deixant al descobert el fons més clar.  Tan gran va ser l'interès de Reiche per aquell projecte que un any més tard començava a treballar amb ell. 

Recorda clarament la primera vegada que va sobrevolar el desert del sud del Perú, amb el cor bategant-li amb força per l'emoció de veure aquells grans dibuixos en forma d'animals: un colibrí, un còndor, una aranya, una balena, un mono... També figures humanes i formes geomètriques. Tots d'un tamany impressionant, enormes petjades d'una civilització antiga, la cultura Nazca, que va habitar aquelles terres entre els anys 200 a.C. i 600 d.C.  

Geoglif en forma de colibrí.
Entre les dues ales hi ha una distància de 66 metres.

Geoglif en forma d'aranya. Fa 46 metres de llarg.
Fotografia d'Aaron Oberlander.

Per la poca profunditat dels solcs, aviat van deduir que no es tractava d'un sistema de reg com pensaven inicialment, així que van començar a estudiar altres possibilitats. Un repte per ella apassionant, era com llegir un missatge amagat en les línies i figures i intentar entendre els pensaments dels antics pobladors d'aquella àrida terra. Formaven part d'algun tipus de ritual? Potser per demanar pluja a les divinitats?

El seu dia a dia consistia en recórrer part dels 520 km2 de la pampa sense perdre'n cap detall, observant, mesurant, calculant...

Quan el 1949 Kosok va deixar la seva feina i el país, ella va decidir quedar-s'hi, convertint-se en guardiana d'aquell tresor gravat a la terra. Amb escassos recursos econòmics, vivint en una humil casa a la mateixa pampa de Nazca, inicialment sense llum ni aigua, va treballar incansablement per entendre el significat dels geoglifs i també per protegir-los.

Maria Reiche enfilada en una de les escales que utilitzava per estudiar les línies de Nazca.
Fotografia de Bruce Chatwin.

Li vénen a la ment els moments difícils que va viure, com quan havia de fer fora als curiosos que arribaven per la carretera panamericana, situada enmig dels geoglifs, i que posaven en risc la seva conservació. Va costar, però finalment va aconseguir que el govern del Perú restringís l'accés a la zona i construís una torre d'observació al costat de la carretera des d'on poder contemplar els geoglifs sense envair-los. També gràcies a ella, les línies de Nazca van ser declarades Patrimoni Cultural de la Humanitat per la Unesco l'any 1994.

El sol es pon i Maria Reiche mira orgullosa la feina feta. Avui volia deixar-ho especialment net. És 21 de juny i comencen a arribar alguns observadors que volen presenciar un fenomen únic. És el dia del solstici d'hivern a l'hemisferi sud i, tal com van observar ella i Kosok anys enrere, el sol es pon just a l'extrem d'una llarga línia traçada en el sòl. Aquest fenomen, que com ella ha pogut observar, es repeteix també durant el solstici d'estiu, va donar peu a la seva teoria per la qual les línies serien una mena de calendari, el calendari astronòmic més gran del món, apuntant cap a la sortida de diferents astres en dates concretes i assenyalant moments importants de l'any per a l'agricultura.

El capvespre dóna pas a la nit i el cel es comença a omplir d'estrelles. Amb els seus ulls petits les observa, com ha fet tantes vegades, convençuda que és allà dalt on hi ha la resposta al misteri de Nazca.  Lentament entra a casa, cansada i amb els peus plens de pols, però amb la satisfacció de sentir-se part d'aquell immens desert ple d'història, de cultura i de vida bategant sota les pedres.

Una de les últimes imatges de Maria Reiche amb la seva escombra,
abans de començar a patir els efectes del Parkinson.
Fotografia d'Ana María Cogorno.

Maria Reiche va morir l'any 1998, als 94 anys, i va ser enterrada prop de Nazca. La seva vida és tot un exemple de dedicació i de respecte al patrimoni cultural i al llegat del passat. El misteri de les línies de Nazca encara no s'ha resolt, però el seu treball ha permès que un dels tresors més enigmàtics de la humanitat s'hagi conservat i sigui visible com si passegéssim damunt les espatlles d'un gegant.

______________________________________________________________

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVgigantes

______________________________________________________________

Un tesoro a vista de gigante

Con las manos arrugadas por el paso de los años, pero con la misma convicción que cuando era joven, Maria Reiche barre aquella gran extensión de tierra palmo a palmo. Una tierra que ama como propia, a pesar de encontrarse a 11.000 km de su Dresden natal. A ella se ha dedicado en cuerpo y alma durante más de 50 años. Pacientemente retira la grava acumulada, dejando al descubierto un camino de arcilla y cal en medio del desierto que parece no llevar a ningún sitio. Esta particular actividad le ha llevado a gastar tantas escobas que durante un tiempo entre la población local circuló el rumor que era una bruja. Cuando piensa en ello, se le escapa la risa por debajo de la nariz. Quizás haya conseguido cosas increíbles a lo largo de su vida, pero no por ningún hechizo ni por poderes sobrenaturales, sino gracias a su esfuerzo y dedicación. Cuando llegó a Perú en 1932 para trabajar como cuidadora y maestra, no podía imaginar que aquel país la cautivaría hasta el punto de no querer marcharse jamás. A pesar de tener una amplia formación académica en matemáticas, física y geografía y hablar cinco idiomas, en Alemania solo había conseguido trabajos temporales. No eran tiempos fáciles para las mujeres, y la situación en su país no era nada prometedora con el nazismo incipiente. Así que cuando vió un anuncio en el periódico donde precisaban una cuidadora y maestra para los hijos del cónsul alemán en Cuzco, no dudó en responder, y más tratándose del país de los incas, por el que siempre se había sentido atraída.

Pero el veritable punto de inflexión en su vida llegó unos años más tarde, cuando se enteró de los estudios que había iniciado el arqueólogo Paul Kosok en el desierto de Nazca. Este investigador estadounidense estaba estudiando unos misteriosos dibujos que, debido a sus grandes dimensiones, solo se apreciaban desde el aire o desde las colinas cercanas. Se trataba de los llamados geoglifos, líneas y figuras trazadas minuciosamente en la tierra a fuerza de ir retirando las piedras más oscuras, dejando al descubierto el fondo más claro.  El interés de Reiche por aquel proyecto fue tan grande que un año más tarde empezaba a trabajar con él. 

Recuerda claramente la primera vez que sobrevoló el desierto del sur de Perú, con el corazón latiéndole con fuerza por la emoción de ver aquellos grandes dibujos en forma de animales: un colibrí, un cóndor, una araña, una ballena, un mono... También figuras humanas y formas geométricas. Todos de un tamaño impresionante, enormes huellas de una civilización antigua, la cultura Nazca, que habitó aquella tierra entre los años 200 a.C. i 600 d.C.  

Geoglifo en forma de colibrí. 
Entre las dos alas hay una distancia de 66 metros.

Geoglifo en forma de araña. Mide 46 metros de largo.
Fotografia de Aaron Oberlander

Por la poca profundidad de los surcos, enseguida dedujeron que no se trataba de ningún sistema de riego como creían inicialmente, así que empezaron a estudiar otras posibilidades. Un reto para ella apasionante, era com leer un mensaje escondido en las líneas y figuras e intentar entender los pensamientos de los antiguos pobladores de aquella árida tierra. Formaban parte de algun tipo de ritual? Quizá para implorar lluvia a las divinidades? Su día a día consistía en recorrer parte de los 520 km2 de la pampa sin perder ningún detalle, observando, midiendo, calculando...

Cuando en 1949 Kosok dejó el trabajo y el país, ella decidió quedarse, conviertiéndose en guardiana de aquel tesoro grabado en la tierra. Con escasos recursos económicos, viviendo en una humilde casa en la misma pampa de Nazca, inicialmente sin luz ni agua, trabajó incansablemente para entender el significado de los geoglifos i también para protegerlos.

Maria Reiche encima  de una de les escaleras que utilizaba para estudiar las líneas de Nazca. 
Fotografia de Bruce Chatwin.

Le vienen a la mente los momentos difíciles que vivió, como cuando tenía que ahuyentar a los curiosos que llegaban por la carretera panamericana, situada en medio de los geoglifos, y que ponían en riesgo su conservación. Costó, pero finalmente consiguió que el gobierno peruano restringiera el acceso a la zona y construyera una torre de observación al lado de la carretera desde donde poder contemplar los geoglifos sin invadirlos. También gracias a ella, las líneas de Nazca fueron declaradas Patrimonio Cultural de la Humanidad por la Unesco en 1994.

Se pone el sol y Maria Reiche mira orgullosa el trabajo realizado. Hoy quería dejarlo especialmente limpio. Es 21 de junio y empiezan a llegar algunos observadores que quieren presenciar un fenómeno único. Es el día del solsticio de invierno en el hemisferio sur y, tal como habían observado ella y Kosok años atrás, el sol se pone justo al extremo de una larga línea trazada en el suelo. Este fenómeno, que como ella ha podido observar, se repite también durante el solsticio de verano, dio pie a su teoría por la cual las líneas serían una especie de calendario, el calendario astronómico más grande del mundo, apuntando hacia la salida de distintos astros en fechas concretas y señalando momentos importantes del año para la agricultura.

El atardecer da paso a la noche y el cielo empieza a llenarse de estrellas. Con sus ojos pequeños las observa, como ha hecho tantas veces, convencida de que es allí arriba donde se encuentra la respuesta al misterio de Nazca.  Lentamente entra en casa, cansada y con los pies llenos de polvo, pero con la satisfacción de sentirse parte de aquel inmenso desierto lleno de historia, de cultura y de vida latiendo bajo las piedras.

Una de les últimas imágenes de Maria Reiche con su escoba, 
antes de empezar a sufrir los efectos del Parkinson.
Fotografia de Ana María Cogorno.

Maria Reiche murió en 1998, a los 94 años, y fue enterrada cerca de Nazca. Su vida es un ejemplo de dedicación y de respeto al patrimonio cultural y al legado del pasado. El misterio de las líneas de Nazca todavía no se ha resuelto, pero su trabajo ha permitido que uno de los tesoros más enigmáticos de la humanidad se haya conservado y sea visible como si paseásemos sobre los hombros de un gigante. 

______________________________________________________________

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVgigantes