Versos de ciències i dubtes

 La Terra al centre,

heretge qui ho dubti.

Eppur si muove!

De terres turques

ens porta Montagu 

vacuna incipient.

Esquitx de mar,

creacionisme en dubte

a les mans d'Anning.

A bord del Beagle

de preguntes voràgine.

Brota l'origen.

Als ulls de Fleming

halo revelador,

remei i cura.

Selecció en dubte,

som hereus de simbiosis.

Genial Margulis.

La història de la ciència és plena de dubtes. Però és precisament gràcies al fet de dubtar, de fer-se preguntes, d'atrevir-se a contradir les teories existents i les creences religioses, que la ciència ha avançat. Pocs creien a Galileo Galilei (1564-1642) quan defensava que la Terra gira al voltant del sol, enlloc de ser el centre de l'univers. Tampoc ho  tingué gens fàcil Lady Mary Wortley Montagu (1689-1762) en voler difondre la pràctica de la inoculació per immunitzar enfront la verola, tècnica que havia observat en terres turques. En el cas de Mary Anning (1799-1847), les seves troballes de fòssils de l'època juràssica qüestionaven la teoria creacionista dominant, ja que eren una evidència de l'extinció d'espècies. Charles Darwin (1809-1882) va publicar la teoria de l'origen de les espècies dotze anys després de la mort d'Anning, gràcies a les observacions que havia fet a bord del Beagle, enfrontant-se als antievolucionistes i a les seves pròpies creences. El descobriment d'una substància bactericida produïda pel fong Penicillium per Alexander Fleming (1881-1955) va tardar anys a ser estudiada i a ser reconeguda la seva importància. A mitjans del s.XX, Lynn Margulis (1938-2011) també va tenir dificultats per publicar la seva teoria endosimbiòtica, que xocava amb l'acceptada teoria de la selecció natural. Aquests són només alguns exemples que demostren la importància de dubtar i perseverar en idees noves que permeten a la ciència seguir avançant.  

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVdudas

_____________________________________________________________

Versos de ciencias y dudas

 La Tierra al centro,

hereje quien lo dude.

Eppur si muove!

De tierras turcas

lady Montagu vino

con su vacuna.

Rompe la ola,

creacionismo en duda

en manos de Anning.

Navega el Beagle

de preguntas vorágine.

Brota el origen.

Ha visto Fleming

halo revelador,

remedio y cura.

Sin selección,

venimos de simbiosis.

Genial Margulis.

La historia de la ciencia está repleta de dudas. Pero es precisamente gracias al hecho de dudar, de hacerse preguntas, de atreverse a contradecir las teorías existentes y las creencias religiosas, que la ciencia ha avanzado. Eran pocos los que creían a Galileo Galilei (1564-1642) cuando defendía que la Tierra gira alrededor del sol, en vez de ser el centro del universo. Tampoco lo tuvo nada fácil Lady Mary Wortley Montagu (1689-1762) para difundir la práctica de la inoculación para inmunizar contra la viruela, técnica que había observado en tierras turcas. En el caso de Mary Anning (1799-1847), sus hallazgos de fósiles de la época jurásica cuestionaban la teoría creacionista dominante, ya que eran una evidencia de la extinción de especies. Charles Darwin (1809-1882) publicó la teoría del origen de las especies doce años después de la muerte de Anning, gracias a sus observaciones a bordo del Beagle, enfrentándose a los antievolucionistas y a sus propias creencias. El descubrimiento de una sustancia bactericida producida por el hongo Penicillium por Alexander Fleming (1881-1955) tardó años en ser estudiada y a reconocerse su importancia. A mediados del s.XX, Lynn Margulis (1938-2011) también tuvo dificultades para publicar su teoría endosimbiótica, que chocaba con la aceptada teoría de la selección natural. Estos son solo algunos ejemplos que demuestran la importancia de dudar y perseverar en ideas nuevas que permiten a la ciencia seguir avanzando.  

Est texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVdudas

Energia de vida

 Per fi, el sol. Després de varis dies grisos i plujosos, tornar a sentir l'escalfor del gran astre li dóna un impuls d'energia. A vegades pensa que és mig planta i per això persegueix amb ànsia la llum solar. S'estira amb els braços oberts sobre la gespa del jardí i s'imagina que sota la pell hi té cloroplasts, aquests petits orgànuls que contenen la clorofil·la, responsable del color verd de les plantes. Amb el cos exposat a la radiació solar, la clorofil·la fa la seva feina absorbint l'energia lumínica que permetrà realitzar el procés fotosintètic pel qual el diòxid de carboni de l'aire és transformat en compostos orgànics. Podríem dir que les plantes transformen l'energia solar en forma de fotons en energia química. Els compostos resultants, principalment glucosa, seran nutrients i font d'energia pels animals, a l'hora que l'oxigen alliberat com a producte residual a l'atmosfera els permetrà respirar. Quina gran responsabilitat ser planta!- pensa. Elles són la base de l'enorme engranatge de la vida a la Terra.

En altres ocasions, la seva imaginació la porta a sentir-se papallona. També elles depenen de la llum solar. Només sortir de la crisàlide, on ha estat reclosa en metamorfosi, la papallona necessita estar unes hores exposada al sol per tal que se li assequin bé les ales. I durant tota la seva vida adulta segueix depenent del sol, donat que necessita una temperatura corporal d'entre 33 i 38oC per volar. Com que volant la temperatura corporal baixa, s'ha d'aturar periòdicament per tornar-se a escalfar. És així, jugant amb el sol, com la papallona ens ofereix la seva dansa harmònica per camps i boscos.

Però si el que vol és trobar un animal que depengui del sol, en té per triar i remenar dins el grup dels rèptils. És àmpliament sabut que aquests animals de sang freda regulen la temperatura corporal a través de l'ambient, movent-se entre el sol i l'ombra. Si bé pot semblar un desavantatge no tenir una temperatura corporal constant, per altra banda, un rèptil pot sobreviure amb molts menys aliments que els mamífers o les aus de dimensions semblants, els quals destinen bona part dels nutrients a generar calor.

Planta, papallona, sargantana, tortuga. No és cap d'elles i és totes a la vegada. Perquè tots els éssers vius del planeta, des dels més grans mamífers, passant pels humans fins als insectes més petits o fins i tot els microorganismes, provenim d'una mateixa cèl·lula primigènia. La teoria més acceptada sobre l'origen de la vida explica com la Terra de fa vora 4.000 milions d'anys era un planeta inhòspit, amb altes temperatures, tempestes elèctriques i una intensa activitat volcànica. Tanmateix, els oceans contenien els ingredients per desenvolupar la vida, és el que es coneix com a brou primitiu. Els elements presents com l'oxigen, el carboni, el nitrogen, el fòsfor, el ferro, entre d'altres, es van anar combinant formant molècules cada vegada més complexes. Fins que, d'una manera que la ciència encara no ha estat capaç d'explicar ni de reproduir, es va formar la primera cèl·lula.

Totes aquestes reaccions van ser possibles gràcies a l'alta energia provinent de les radiacions solars. El mateix sol que avui l'escalfa i la fa somriure.

Sortida del sol a L'Escala, Alt Empordà.

___________________________________________

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVenergía

_____________________________________________________________

Energía de vida

Por fin, el sol. Después de varios días grises y lluviosos, volver a sentir el calor del gran astro le da un impulso de energía. A veces piensa que es medio planta y por eso persigue con ansia la luz solar. Se tumba con los brazos abiertos sobre el césped del jardín e imagina que debajo de la piel tiene cloroplastos, estos pequeños orgánulos que contienen la clorofila, responsable del color verde de las plantas. Con el cuerpo expuesto a la radiación solar, la clorofila hace su trabajo absorbiendo la energía lumínica que permitirá realizar el proceso fotosintético por el cual el dióxido de carbono del aire es transformado en compuestos orgánicos. Podríamos decir que las plantas transforman la energía solar en forma de fotones en energía química. Los compuestos resultantes, principalmente glucosa, seran nutrientes y fuente de energía para los animales, a la vez que el oxígeno liberado como producto residual a la atmósfera les permitirá respirar. ¡Qué gran responsabilidad ser planta!- piensa. Ellas son la base del enorme engranaje de la vida en la Tierra.

En otras ocasiones, su imaginación le lleva a sentirse mariposa. También ellas dependen de la luz solar. Nada más salir de la crisálida, donde ha estado recluida en metamorfosis, la mariposa necesita estar unas horas expuesta al sol para secarse bien las alas. Y durante tota su vida adulta sigue dependiendo del sol, ya que necesita una temperatura corporal de entre 33 y 38oC para volar. Debido a que al volar la temperatura corporal disminuye, tiene que detenerse periódicamente para volver a calentarse. Es así, jugando con el sol, como la mariposa nos ofrece su danza harmónica por campos y bosques.

Pero si lo que quiere es encontrar un animal que dependa del sol, tiene donde escoger dentro del grupo de los reptiles. Es bien sabido que estos animales de sangre fría regulan la temperatura corporal a través del ambiente, desplazándose entre el sol y la sombra. Aunque puede parecer una desventaja no tener una temperatura corporal constante, por otro lado, un reptil puede sobrevivir con mucho menos alimento que los mamíferos o las aves de dimensiones parecidas, los cuales destinan la mayor parte de los nutrientes a generar calor.

Planta, mariposa, lagartija, tortuga. No es ninguna de ellas y es todas a la vez.  Porque todos los seres vivos del planeta, desde los más grandes mamíferos, pasando por los humanos hasta los insectos más pequeños o incluso los microorganismos, provenimos de una misma célula primigenia. La teoría más aceptada sobre el origen de la vida explica como la Tierra de hace casi 4.000 millones de años era un planeta inhóspito, con altas temperaturas, tormentas eléctricas y una intensa actividad volcánica. Sin embargo, los océanos contenían los ingredientes para desarrollar la vida, es lo que se conoce como caldo primitivo. Los elementos presentes como el oxígeno, el carbono, el nitrógeno, el fósforo, el hierro, entre otros, se fueron combinando formando moléculas cada vez más complejas. Hasta que, de una manera que la ciencia todavía no ha sido capaz de explicar ni de reproducir, se formó la primera célula.

Todas estas reacciones fueron posibles gracias a la alta energía proviniente de las radiaciones solares. El mismo sol que hoy le da calor y le hace sonreir.

Salida del sol en L'Escala, Alt Empordà.

___________________________________________

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVenergía

L'ADN de Morfeu

Deu fer vora 40 anys d'aquell estrany somni, però encara el recorda com si l'hagués tingut aquesta mateixa nit. Tanca els ulls i es veu a ella mateixa enfilant-se per una escala de cargol, on cada un dels graons està marcat a banda i banda amb una d'aquestes quatre lletres: A, T, G i C. Quan a un cantó hi ha la A, a l'altre hi ha la T, i això mateix passa amb la C i la G. És a mig pujar quan una calor sobtada l'envaeix. En mirar avall observa, esgarrifada, com l'escala s'està desenrotllant i obrint en dos, com una cremallera. L'obertura avança ràpidament, sense que tingui temps per reaccionar, fins que una forta sotragada la fa caure. Mentre es precipita a un buit que sembla no tenir fi, li crida l'atenció un conjunt d'esglaons vinguts de no sap on, que s'han col·locat davant l'escala oberta i hi encaixen com peces d'un trencaclosques. A partir d'aquest punt, l'escala comença a regenerar la meitat que li falta, seguint sempre la mateixa correspondència de lletres, la A amb la T i la C amb la G. El mateix passa amb l'altra meitat de l'escala, de manera que l'escala original partida en dos serveix de motlle per crear dues escales idèntiques. Acte seguit, cada una d'elles es torna a dividir i es repeteix el procés. De dues en surten quatre, de quatre, vuit i així successivament, omplint l'espai de multitud de còpies de la mateixa escala. 

Es despertà sobresaltada i a mesura que prenia consciència que tot havia estat un somni, començava a entreveure'n el significat. L'escala de cargol era com una molècula gegantina d'ADN, amb la seva típica estructura helicoïdal, i les lletres dels graons inequívocament corresponien a les quatre bases nitrogenades que el conformen, fidelment aparellades: Adenina amb Timina, i Guanina amb Citosina. Feia poc que, a contracor, havia deixat els estudis de biologia. Si bé ja hi havia unes quantes dones al món que destacaven com a científiques, en el seu entorn no era un camí gens fàcil. Sempre li havia apassionat la biologia i, en concret, la genètica. Si hagués pogut, s'hauria dedicat a estudiar els mecanismes de l'herència. Sens dubte, aquell somni responia a la seva fascinació per aquella molècula que conté la informació pel funcionament dels éssers vius, que ens iguala com a espècie i alhora fa que cadascú de nosaltres sigui únic i irrepetible. El fenomen que hi succeïa li recordava la replicació que té lloc quan una cèl•lula es divideix i copia el seu ADN per passar-lo a la nova cèl·lula. Però quin significat tenia aquella multiplicació de forma exponencial? Hi va estar donant voltes tot el dia sense aconseguir treure'n l'entrellat, i després se n'oblidà, com sol passar amb tot el que somniem.

Però a la vida hi ha somnis que no s'esborren mai del tot. No sabria dir quant temps havia passat, però un bon dia una notícia en una revista científica li va fer reviure aquell episodi oníric. Un científic nord-americà, Kary Mullis, havia ideat un mètode per multiplicar fragments de material genètic al laboratori, basant-se en el procés de replicació de l'ADN que es dona de forma natural a les cèl·lules. 

La tècnica s'anomenà PCR (Reacció en Cadena de la Polimerasa) i mentre en llegia la descripció, li retornaven les imatges del seu somni. Aplicació de calor per desnaturalitzar l'ADN, és a dir, desenrotllar-lo i separar-ne les dues cadenes, addició d'un fragment d'ADN de cadena simple, anomenat encebador, que s'uneix a la seva cadena complementària i la cadena que s'allarga, gràcies a l'enzim polimerasa, fins a obtenir una còpia idèntica d'aquell fragment. Segons el mateix científic afirmava "començant amb una única molècula d'ADN, la PCR pot generar 100.000 milions de molècules iguals en una tarda." El mètode obria tot un ventall d'aplicacions, com el diagnòstic de malalties hereditàries, proves forenses i de paternitat o la detecció de patògens causants de malalties infeccioses.

Quan anys més tard, Kary Mullis va ser guardonat amb el premi Nobel de Química pel disseny d'aquesta tècnica, no va poder evitar preguntar-se què hauria passat si ella hagués seguit estudiant i hagués intuït la genialitat d'aquell procés vist en somnis. 

Encara hi pensa avui quan, asseguda a la sala d'estar de la residència, sent una i altra vegada com es fa referència a la PCR per la televisió i la ràdio. La tècnica està resultant crucial per detectar la presència de material genètic víric i fer front a la pandèmia que ha trastornat el món sencer.

El seu somni revelador no l'ha explicat mai a ningú. Potser ho farà ara, tan bon punt les seves nétes puguin anar a visitar-la, i els parlarà de la importància de no deixar escapar mai els somnis.

___________________________________________

Relat participant al concurs Inspiraciència 2020. 

El 15 de juny de 2021 s'inclou en la recopilació del blog de narrativa científica Café Hypatia sobre el tema #PVvida

_____________________________________________________________

El ADN de Morfeo

Hará cerca de 40 años de aquel extraño sueño, pero todavía se acuerda como si lo hubiera tenido esta misma noche. Cierra los ojos y se ve a sí misma subiendo por una escalera de caracol, donde cada uno de los peldaños está marcado a ambos lados con una de estas cuatro letras: A, T, G y C. Cuando a un lado hay la A, al otro hay la T, y lo mismo ocurre con la C y la G. Está medio subiendo cuando un calor repentino la invade. Al mirar hacia abajo observa, con un escalofrío, como la escalera se está desenrollando y abriendo en dos, como una cremallera. La apertura avanza rápidamente, sin darle tiempo a reaccionar, hasta que una fuerte sacudida la hace caer. Mientras se precipita a un vacío que parece no tenir fin, le llama la atención un conjunto de escalones llegados de no sabe dónde, que se han colocado delante de la escalera abierta y encajan con ella como piezas de un puzzle. A partir de este punto, la escalera empieza a regenerar la mitad que le falta, siguiendo siempre la misma correspondencia de letras, la A con la T y la C con la G. Lo mismo ocurre con la otra mitad de la escalera, de modo que la escalera original partida en dos sirve de molde para crear dos escaleras idénticas. Acto seguido, cada una de ellas se vuelve a dividir y el proceso se repite. De dos salen cuatro, de cuatro, ocho y así sucesivamente, llenando el espacio de multitud de copias de la misma escalera. 

Se despertó sobresaltada y a medida que tomaba consciencia de que todo había sido un sueño, empezaba a entrever su significado. La escalera de caracol era com una molécula gigante de ADN, con su típica estructura helicoidal, y las letras de los peldaños inequívocamente correspondían a las cuatro bases nitrogenadas que lo conforman, fielmente apareadas: Adenina con Timina, y Guanina con Citosina. Hacía poco que, muy a su pesar, había abandonado los estudios de biología. Si bien ya había unas cuantas mujeres en el mundo que destacaban como científicas, a su alrededor seguir este camino no era nada fácil. Siempre le había apasionado la biología y, en concreto, la genética. Si hubiera podido, se habría dedicado a estudiar los mecanismos de la herencia. Sin duda, aquel sueño respondía a su fascinación por aquella molécula que contiene la información para el funcionamiento de los seres vivos, que nos iguala como especie y a la vez hace que cada uno de nosotros sea único e irrepetible. El fenómeno sucedido le recordaba la replicación que tiene lugar cuando una célula se divide y copia su ADN para transmitirlo a la nueva célula. ¿Pero qué significado tenía aquella multiplicación de forma exponencial? Estuvo dándole vueltas todo el día sin conseguir desentrañarlo, y después se olvidó de ello, como suele pasar con todo lo que soñamos.

Pero en la vida hay sueños que nunca se borran del todo. No sabría decir cuánto tiempo pasó, pero un buen día una notícia en una revista científica le llevó a revivir aquel episodio onírico. Un científico norteamericano, Kary Mullis, había ideado un método para multiplicar fragmentos de material genético en el laboratorio, basándose en el proceso de replicación del ADN que tiene lugar de forma natural en las células. 

La técnica fue denominada PCR (Reacción en Cadena de la Polimerasa) y mientras leía su descripción, le venían en la cabeza las imágenes de su sueño. Aplicación de calor para desnaturalizar el ADN, es decir, desenrollarlo y separar las dos cadenas, adición de un fragmento de ADN de cadena simple, llamado cebador, que se une a su cadena complementaria y la cadena que se alarga, gracias a la enzima polimerasa, hasta obtener una copia idéntica de aquel fragmento. Según el mismo científico afirmaba "empezando con una única molécula de ADN, la PCR puede generar 100.000 millones de moléculas iguales en una tarde." El método abría un amplio abanico de aplicaciones, como el diagnóstico de enfermedades hereditarias, pruebas forenses y de paternidad o la detección de patógenos causantes de enfermedades infecciosas.

Cuando años más tarde, Kary Mullis fue guardonado con el premio Nobel de Química por el diseño de esta técnica, no pudo evitar preguntarse qué habría pasado si hubiera seguido estudiando y hubiera intuido la genialidad de aquel proceso visto en sueños.

Todavía hoy lo piensa cuando, sentada en el salón de la residencia, escucha una y otra vez como se hace referencia a la PCR por la televisión y por la radio. La técnica está resultando crucial para detectar la presencia de material genético vírico y hacer frente a la pandemia que ha trastornado el mundo entero.

Nunca ha contado a nadie su sueño revelador. Quizá lo hará ahora, en cuanto sus nietas la visiten, y les hablará de la importancia de no dejar escapar nunca los sueños. 

___________________________________________

Relato participante en el concurso Inspiraciencia 2020. 

El 15 de junio de 2021 se incluye en la recopilación del blog de narrativa científica Café Hypatia sobre el tema #PVvida

I tanmateix, curem.

 I tanmateix, curem. Aquesta frase l'haurien pogut pronunciar moltes dels milers de dones que a l'Edat Mitjana van ser acusades de bruixeria. Com aquell famós Eppur si muove ("I tanmateix, es mou") la frase que, segons la tradició, va formular Galileo Galilei després de veure's obligat a abjurar de la teoria heliocèntrica davant el tribunal de la Inquisició. Ell sabia que era innocent, que la Terra es movia, això havia deduït amb les seves observacions telescòpiques. També elles sabien que eren innocents, que no havien comès cap dels crims de què se les acusava. Pactes amb el diable? Volar per sobre de les cases? Però quina bogeria era aquesta? De poder sobrenatural no en tenien cap. Moltes d'elles però, eren grans coneixedores de les propietats terapèutiques de les plantes i de tot allò que la natura ens pot oferir, un saber que s'havia anat transmetent de generació en generació. Sí bé és cert que alguns d'aquests remeis naturals, en dosis massa altes, poden tenir efectes psicoactius. Per exemple, la belladona (Atropa belladonna) pot alleugerir el mal de cap, però en excés provoca somnis irreals. En altres casos, el desconeixement portava a falses creences. És el cas de la planta anomenada arrel del traïdor (Alkanna tinctorea), una herba a partir de la qual s’elaborava un ungüent per guarir ferides, clivelles, cremades i altres patologies dermatològiques. Degut al seu color vermellós, fou prohibida per la Inquisició pel suposat poder de convertir els líquids en sang. 

Durant molts segles, abans de l'aparició de la ciència i la medicina modernes, aquestes dones van gaudir del respecte de la gent del poble. Gràcies a elles disposaven de remeis, beuratges i ungüents, per alleugerir el dolor, per tractar inflamacions, febres, trastorns digestius i alteracions orgàniques diverses, tant en persones com també en els animals de l'entorn domèstic. Algunes d'elles eren llevadores que ajudaven a portar les criatures al món. 

Il·lustració procedent d'un manuscrit suís que representa
a l'esquerre la celebració d'un akelarre
i, a la dreta, una crema de bruixes a Baden.

Però a l'Edat Mitjana aquesta situació va començar a canviar. L'Església cristiana de l'època infongué la idea que només Déu té el poder per curar el cos i l'ànima. Per tant, tota persona que realitzés pràctiques amb aquesta finalitat era titllada d'heretge i havia de ser empresonada i jutjada. Les receptes guaridores s'havien convertit en pocions prohibides. Paral·lelament, hi havia la necessitat d'explicar les calamitats d'aquells temps, com ara inundacions, sequeres, pedregades, terratrèmols, plagues, epidèmies, i també les desgràcies particulars, com malalties, morts sobtades, avortaments... L'afany per buscar un culpable, sumat a la misogínia de la societat i de l'Església, van fer que recaigués la culpa de tot mal en aquelles dones que s'allunyaven del que s'entenia per normalitat, fossin remeieres, vídues, solteres, pobres o dones que pel motiu que fos, vivien al marge de la societat. 

El rei James VI d'Escòcia presideix un tribunal

per examinar la culpabilitat o innocència

de les presumptes bruixes de Berwick.

Gravat de l'obra Newes from Scotland, 1591.

També l'avenç de la medicina va propiciar el descrèdit d'aquestes dones, vistes com una amenaça pel poder establert, donat que aquest tipus de saviesa i experiència havia d'estar tan sols en mans del poder, o més ben dit, dels homes de poder. En lloc de ser valorades pels seus coneixements, van ser acusades, perseguides, torturades, sentenciades i condemnades, després d'inventar tota mena d'històries al seu voltant. I, per descomtat, sota tortura les dones acabaven confessant el que fos per tal de posar fi a tot aquell sofriment. Fins i tot arribaven a inculpar a altres dones, innocents com elles, per acontentar així als torturadors. 

El Malleus Maleficarum, escrit per dos monjos dominics,
Heinrich Kramer i Jacob Sprenger, i publicat el 1487 a Alemanya,
era una guia teòrica i pràctica pel reconeixement,
examen, tortura, judici i execució de bruixes. 

Es calcula que entre els segles XV i XVIII, desenes de milers de persones, majoritàriament dones, van morir a la forca i a la foguera arreu d'Europa, en el fenomen repressiu conegut com a caça de bruixes. No va ser fins a l'època de la Il·lustració quan els intel·lectuals europeus van arribar a la conclusió que la bruixeria no existia ni havia existit mai. És més, els seus coneixements van ser la base de la incipient farmacologia del segle XIX.

 Els primers medicaments als anys 1920 van ser l'aspirina, el principi actiu del qual és el mateix que durant segles s'havia obtingut de l'escorça del salze, la salicina, d'aquí el nom de l'àcid acetilsalicílic; la morfina i la codeïna, alcaloides presents de manera natural a l'opi que s'obté de les càpsules verdes del cascall (Papaver somniferum), i la digital, un heteròsid cardiotònic contingut a les fulles de les didaleres (Digitalis). Fins i tot la penicil·lina, el descobriment de la qual s'atribueix a Alexander Fleming, la trobem de manera incipient en diverses cultures antigues que coneixien les propietats bactericides de les floridures mitjançant l'observació i l'experiència, des de la  Grècia i l'Índia antigues, així com en les cultures tradicionals de regions tan diferents i distants com Sèrbia, Rússia, la Xina, i també en els pobles nadius nord-americans. 

Papaver somniferum en Köhler's Medicinal Plants, 1887.

Alguns medicaments moderns tenen també una base natural. És el cas de l'artemisinina, la matèria activa de la teràpia antimalària 'Coartem', que prové de la planta Artemisia annua, un gènere de plantes utilitzades des de l'antiguitat amb diferents finalitats.

Així com la ciència va acabar donant la raó a Galileo i va demostrar com la Terra gira al voltant del sol, el temps també ha acabat desacreditant els judicis que van condemnar a tantes dones. En el cas de la caça de bruixes però, el nom de les dones i les paraules que van dir per defensar la seva innocència han quedat esvaïts com el fum de les fogueres on tristament van cremar. Poca gent coneix a Sança de Camins, llevadora de Barcelona, condemnada l'any 1419, acusada de fer rituals per protegir les criatures acabades de néixer. O a Margaret Jones, que utilitzava medicines avançades als seus temps i fou la primera persona executada per bruixeria a la colònia de Massachussets l'any 1648. Tan sols alguns dels seus noms han estat rescatats de l'oblit gràcies al treball d'historiadors estudiosos del tema. 

Malgrat molts dels seus noms no hagin transcendit, sí que ho ha fet el seu coneixement convertit també en part de la cultura popular, a vegades en forma de cançó, com recull Joan Amades a la seva obra Costumari català: 

Alfàbrega i valeriana,

menta i ruda

salven tota criatura.

Ruda i valeriana,

menta i valeriana,

menta i alfàbrega,

tot ho cura i tot ho salva.

Menta i alfàbrega,

ruda i valeriana

salven tota persona nada.

Ruda i valeriana,

Alfàbrega i sàlvia

Tot el món salven.

___________________________________________

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVsalud

_____________________________________________________________

Y sin embargo, curamos

Y sin embargo, curamos. Esta frase la hubieron podido pronunciar muchas de los miles de mujeres que durante la Edad Media fueron acusadas de brujería. Como el famoso Eppur si muove ("Y sin embargo, se mueve") la frase que, según la tradición, formuló Galileo Galilei después de verse obligado a abjurar de la teoría heliocéntrica ante el tribunal de la Inquisición. Él sabía que era inocente, que la Tierra se mueve, así lo había deducido de sus observaciones telescópicas. También ellas sabían que eran inocentes, que no habían cometido ninguno de los crímenes de que se las acusaba. ¿Pactos con el diablo? ¿Volar por encima de las casas? ¡Pero qué locura! Ellas no poseían ningún poder sobrenatural. Lo que sí tenían era un gran conocimiento acerca de las propiedades terapéuticas de las plantas y de todo lo que la naturaleza nos puede ofrecer, un saber que se había ido transmitiendo de generación en generación. Cierto es que algunos de estos remedios naturales, en dosis demasiado altas, pueden tener efectos psicoactivos. Por ejemplo, la belladona (Atropa belladonna) puede aliviar el dolor de cabeza, pero en exceso provoca sueños irreales. En otros casos, el desconocimiento llevaba a falsas creencias. Es el caso de la planta conocida como raíz del traidor (Alkanna tinctorea), a partir de la cual se elaboraba un ungüento para curar heridas, grietas, quemaduras y otras patologías dermatológicas. Debido a su color rojizo, fue prohibida por la Inquisición por el supuesto poder de convertir los líquidos en sangre. 

Durante muchos siglos, antes de la aparición de la ciencia y la medicina modernas, estas mujeres contaban con el respeto del pueblo. Gracias a ellas disponían de remedios, brebajes y ungüentos para aliviar el dolor, tratar inflamaciones, fiebres, trastornos digestivos y diversas alteraciones orgánicas en personas, así com también en los animales del entorno doméstico. Algunas de ellas eran comadronas que ayudaban a traer niños al mundo. 

Ilustración procedente de un manuscrito suizo donde se representa a la izquierda la celebración de un akelarre, y a la derecha una quema de brujas en Baden.

Pero en la Edad Media esta situación empezó a cambiar. La Iglesia cristiana de la época infundió la idea de que sólo Dios tiene el poder de curar el cuerpo y el alma. Por lo tanto, toda persona que realizara cualquier práctica con esta finalidad era tachada de hereje y debía ser encarcelada y juzgada. Las recetas curativas se habían convertido en pócimas prohibidas. Paralelamente, existía la necesidad de explicar las calamidades de aquellos tiempos, como las inundaciones, sequías, terremotos, plagas, epidemias, y también las desgracias particulares, como enfermedades, muertes súbitas, abortos... El afán por buscar un culpable, sumado a la misogínia de la sociedad y de la Iglesia, hizo que recayera la culpa de todos los males en las mujeres que se apartaban de lo que se entendía por normalidad, ya fueran curanderas, víduas, solteras, pobres o mujeres que, por el motivo que fuera, vivían al margen de la sociedad. 

El rey James VI de Escocia preside un tribunal

para examinar la culpabilidad o inocencia

de las presuntas brujas de Berwick.

Grabado de la obra Newes from Scotland, 1591.

También el avance de la medicina propició el descrédito de estas mujeres, vistas com una amenaza al poder establecido, puesto que este tipo de sabiduría y experiencia, debía estar solamente en manos del poder, o mejor dicho, de los hombres de poder. En vez de ser valoradas por sus conocimientos, fueron acusadas, perseguidas, torturadas, sentenciadas y condemnadas, después de inventarse toda clase de historias a su alrededor. Y por supuesto, bajo tortura las mujeres terminaban por confesar lo que fuera con tal de poner fin a tanto sufrimiento. Incluso llegaban a inculpar a otras mujeres, inocentes como ellas, para contentar a los torturadores. 

El Malleus Maleficarum, escrito por dos monjes dominicos, Heinrich Kramer y Jacob Sprenger, y publicado en 1487 en Alemania, es una guía teórica y práctica para el reconocimiento, examen, tortura, juicio y ejecución de brujas.

Se calcula que entre los siglos XV y XVIII, desenas de miles de personas, mayoritariamente mujeres, murieron ahorcadas o quemadas en la hoguera en toda Europa, en el movimiento represivo conocido como caza de brujas. No fue hasta la época de la Ilustración cuando los intelectuales europeos llegaron a la conclusión de que la brujería no existía ni había existido nunca. Es más, sus conocimientos fueron la base de la incipiente farmacología del siglo XIX. 

Los primeros medicamentos utilizados en los años 1920 fueron la aspirina, cuyo principio activo es el mismo que durante siglos se había obtenido de la corteza del sauce (Salix), la salicina, de aquí el nombre del ácido acetilsalicílico; la morfina y la codeína, alcaloides presentes de manera natural en el opio que se obtiene de las cápsulas verdes de la amapola real (Papaver somniferum), y  la digital, un heterósido cardiotónico contenido en las hojas de las dedaleras (Digitalis). Incluso la penicilina, cuyo descubrimento se atribuye a Alexander Fleming, la encontramos de manera incipiente en distintas culturas antiguas que conocían las propiedades bactericidas de los mohos mediante la observación y la experiencia, desde las antiguas Grecia y Índia, así como en las culturas tradicionales de regiones tan diferentes y distantes como Serbia, Rúsia, la China, y también en los pueblos nativos norteamericanos. 

Papaver somniferum en Köhler's Medicinal Plants, 1887.

Algunos medicamentos modernos poseen también una base natural. Es el caso de la artemisinina, la materia activa de la terapia antimalaria 'Coartem', que proviene de la planta Artemisia annua, un género de plantas utilizadas desde la antigüedad con fines distintos.

Igual como la ciencia acabó dando la razón a Galileo y demostró como la Tierra gira alrededor del sol, el tiempo también acabó desacreditando los juicios que condenaron a tantas mujeres. Sin embargo, en el caso de la caza de brujas, el nombre de las mujeres y las palabras que dijeron para defender su inocencia han quedado desvanecidos como el humo de las hogueras en las que tristamente quemaron. Poca gente conoce a Sança de Camins, comadrona de Barcelona, condenada en 1419, acusada de hacer rituales para proteger a los recién nacidos. O a Margaret Jones, que utilizava medicinas adelantadas a su tiempo y fue la primera persona ejecutada por brujería en la colonia de Massachussets en 1648. Solamente algunos de sus nombres se han rescatado del olvido gracias a la labor de historiadores estudiosos del tema. 

A pesar de que sus nombres no hayan transcendido, sí lo han hecho sus conocimientos, convertidos también en parte de la cultura popular, a veces en forma de canción, como recoge el etnólogo catalán Joan Amades en su obra Costumari català: 

Alfàbrega i valeriana,

menta i ruda

salven tota criatura.

Ruda i valeriana,

menta i valeriana,

menta i alfàbrega,

tot ho cura i tot ho salva.

Menta i alfàbrega,

ruda i valeriana

salven tota persona nada.

Ruda i valeriana,

Alfàbrega i sàlvia

Tot el món salven.

(Albahaca y valeriana,

menta y ruda

salvan toda criatura.

Ruda y valeriana,

menta y valeriana,

menta y albahaca,

todo lo cura y todo lo salvan.

Menta y albahaca,

ruda y valeriana

salvan toda persona nacida.

Ruda y valeriana,

Albahaca y salvia

Todo el mundo salvan.)

___________________________________________

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVsalud

Tornar a casa

 

Acaballes de març. La primavera comença a treure el cap donant color als camps, fonent el glaç muntanya avall. Tot ho contempla mentre travessa paisatges familiars, camí de casa. Arriba a ciutat esgotat, però feliç. Ha estat un llarg viatge i, per fi, torna a casa, la casa on va néixer, la casa dels pares. A l'interior, tot està si fa no fa com van deixar-ho quan van marxar-ne el passat setembre, amb més pols acumulada i amb un silenci que ho omple tot. És un habitacle vell i mig atrotinat, però és la seva llar i se sent afortunat de conservar-la. Altres no tindran la mateixa sort. La voràgine constructora ha fet enderrocar moltes construccions antigues i, al seu lloc, s'hi han alçat edificis moderns i freds, pel seu gust, i, el pitjor de tot, inaccessibles per a gent com ell. Passeja per l'estança i l'envaeixen records d'infantesa que guardava en algun racó de la memòria. Allà, entre el bigam, va gaudir d'una vida tranquil·la i va sentir-se créixer.

A través del respirador de les golfes albira el carrer, el seu carrer enyorat. Empès pel desig de recórrer-lo novament, avança fins a l'ampit, desplega les ales i es deixa anar, emetent un xiscle agut ple d'emoció. A l'instant, desenes de falciots provinents de les cases veïnes l'acompanyen amb el seu vol vertiginós.

8 de maig, Dia Mundial de les Aus Migratòries #WorldMigratoryBirdDay

Metamorfosi

Com una llarga nit, les hores i els dies transcorren per ella en la més absoluta foscor. Fruit de l'última muda, vesteix un embolcall que li cobreix tot el cos i la priva de tot moviment, fins i tot d'alimentar-se. És un instint innat a la seva espècie el que l'ha mogut a recloure's, a prendre's aquest temps de repòs, de letargia aparent, després de recórrer camins de terra i herba, de créixer devorant fulles, d'enfilar-se a les branques tot fent equilibris. Ara, mentre resta immòbil, entotsolada, nota com el seu cos es transforma. Els científics parlen de reorganització de teixits i òrgans, d'històlisi, amb enzims digestius que destrueixen les cèl·lules i d'alliberament de nutrients per formar nous teixits en la histogènesi. Però per a ella és l'emoció i el neguit a les entranyes, és una estranya sensació que la recorre de cap a peus, és estremir-se cada cop que percep la presència d'algun animal vora seu, i l'alleujament en comprovar que l'enginyós camuflatge la converteix en un insignificant apèndix d'una tija enmig del bosc.  

De l'exterior li arriba esmorteït un conjunt de sons que li resulten familiars: la remor de les fulles mogudes pel vent, el brunzit de mil insectes, el refilar de les mallerengues, adorades per alguns, temudes per ella. Per tal d'apaivagar el desfici, s'entreté imaginant el que succeeix al voltant de la branca on reposa, aquell petit món que tan bé coneix. Una corrua de formigues traginant menjar cap al niu. Una abella que passa rabent i tot d'una s'atura atreta pel nèctar d'una flor. Coccinèl·lids de diferents mides lluint els seus vistosos cossos de tons vermells, ataronjats i grocs. Els grills preparant-se pel concert nocturn i les lluernes que els acompanyaran com petites estrelles lluminoses en la foscor de la nit.

Frisa per sortir, per deixar la nimfa enrere i començar una nova vida, però sap que ha de ser pacient i esperar el moment precís per fer-ho. Esperar, aferrada a la branca i a l'esperança d'una existència més lliure. Esperar amb impaciència aquell renéixer, que només pot aconseguir per ella mateixa, amb un esforç titànic que serà vital pel seu futur. Esperar fins a sentir-se prou forta per esquinçar la crisàlide, estendre les ales acabades de formar i, agafant tota l'energia del sol, emprendre el vol.

Papallona zebrada (Iphiclides podalirius) a la llacuna de Les Llobateres, Baix Montseny.

___________________________________________

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVinsectos

_____________________________________________________________

Metamorfosis

Como una larga noche, las horas y los días transcurren para ella en la más absoluta oscuridad. Fruto de su última muda, viste un caparazón que le cubre todo el cuerpo y le priva de cualquier movimiento, incluso de alimentarse. Es un instinto innato a su especie lo que le ha llevado a recluirse, a tomarse este tiempo de reposo, de letargo aparente, después de recorrer caminos de tierra y hierba, de crecer devorando hojas, de trepar por las ramas haciendo equilibrios. Ahora, mientras permanece inmóvil, ensimismada, nota como su cuerpo se transforma. Los científicos hablan de reorganización de tejidos y órganos, de histolisis, con enzimas digestivos que destruyen las células y de liberación de nutrientes para formar nuevos tejidos en la histogénesis. Pero para  ella es la emoción y el desazón en las entrañas, es una extraña sensación que le recorre el cuerpo de pies a cabeza, es estremecerse cada vez que percibe la presencia cercana de algun animal, y el alivio en comprobar que el ingenioso camuflaje la convierte en un insignificante apéndice de un tallo en medio del bosque.  

Del exterior le llega amortiguado un conjunto de sonidos que le resultan familiares: el rumor de las hojas movidas por el viento, el zumbido de mil insectos, el gorjear de carboneros y herrerillos, adorados por algunos, temidos por ella. Con el fin de apaciguar la inquietud, se entretiene imaginando lo que sucede alrededor de la rama donde descansa, aquel pequeño mundo que conoce tan bien. Una hilera de hormigas cargando comida hacia el nido. Una abeja que pasa veloz y de repente se detiene atraída por el néctar de una flor. Coccinélidos de distintos tamaños luciendo sus vistosos cuerpos de tonos rojos, naranjas y amarillos. Los grillos preparándose para el concierto nocturno y las luciérnagas que les acompañarán como pequeñas estrellas luminosas en la oscuridad de la noche.

Se inquieta por salir, por dejar atrás la ninfa y empezar una nueva vida, pero sabe que debe ser paciente y esperar el momento preciso de hacerlo. Esperar, agarrada a la rama y a la esperanza de una existencia más libre. Esperar con impaciencia aquel renacer, que solamente conseguirá por sí misma, con un esfuerzo titánico que será vital para su futuro. Esperar hasta sentirse suficientemente fuerte para quebrar la crisálida, estender las alas recién formadas y, tomando toda la energía del sol, emprender el vuelo.

Mariposa podalirio (Iphiclides podalirius) en la laguna de Les Llobateres, Baix Montseny.

___________________________________________

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVinsectos

L'essència de les dones de la muntanya

La primera llum del dia s'escola a través dels porticons de la finestra. S'hi atansa i l'obre de bat a bat. L'aire fred de les acaballes d'octubre li acarona el rostre i l'ajuda a acabar de despertar-se. Avui els seus ulls volen resseguir tots els racons de la vall que s'obre davant seu, en aquesta època esquitxada de tons grocs i rogencs. Amb aquest paisatge gravat a la retina, tanca els ulls i agafa aire, deixant que els pulmons s'omplin de totes les aromes que configuren la seva llar: olor de terra humida, de pins i de bolets, amb delicats tocs de romaní i timó.

Sap que se li farà estrany llevar-se lluny d'aquest racó dels Pirineus. Ella, que no ha anat mai més enllà del Pedraforca ni de la serra del Cadí, avui deixarà enrere les seves estimades muntanyes i passarà vora dos mesos fora de casa, fins els volts de Nadal. Encara no ha marxat i ja comença a enyorar-se. Per sort, el viatge el farà amb la seva àvia. Entre elles sempre hi ha hagut un vincle molt especial. Recorda com de ben petita, li anava al darrere perquè li ensenyés els secrets de totes aquelles herbes que recol·lectava pel bosc i que en el seu cap fantasiós prenien un aire misteriós i màgic. I la veritat és que no anava tan desencaminada. Les herbes no són màgiques, però sí que tenen poders calmants i remeiers que la seva àvia coneix molt bé. Tot el que sap sobre les plantes i les seves propietats ho aprengué de la seva mare i aquesta de la seva i així el coneixement s'ha anat transmetent de generació en generació, tradicionalment a través de les dones de la família. Ara és ella la receptora d'aquesta herència immaterial. A base d'acompanyar la seva àvia al bosc, d'observar-la mentre preparava remeis a casa, de xafardejar discretament quan rebia visites de persones amb tot tipus de mals, ha après a reconèixer les diferents espècies vegetals, saber en quin moment i quina part se n'ha de recollir, els processos d'elaboració de cremes i ungüents i la seva aplicació. Sap, per exemple, que el timó (Thimus vulgaris), aquest subarbust de fulles i flors petites d'olor tan agradable, té poder desinfectant i per això s'aplica sobre ferides i també per calmar la tos. 

Àrnica (Arnica montana)

Sap que l'àrnica (Arnica montana), de flors vistoses d'un groc intens, posseeix propietats antiinflamatòries. Sap que el donzell (Artemisia absinthium) s'utilitza per les molèsties d'estómac, però en la justa mesura, ja que si ens passem pot ser tòxica. Sap que l'herba de l'estramoni (Datura stramonium) s'ha de recollir molt d'hora al matí i millor quan està en floració, amb aquelles flors blanques tan boniques, i que serveix com a analgèsic i sedant. 

Estramoni (Datura stramonium)

Però el que més li agrada és preparar la trementina, a partir de la resina d'avet (Abies alba) o de pi roig (Pinus sylvestris), un producte pel qual a les dones que, com la seva àvia, recorren camins venent herbes i altres productes naturals amb propietats curatives, se les coneix com a trementinaires. Per obtenir la trementina d'avet cal enfilar-se a l'arbre i rebentar una per una les petites butllofes plenes de resina que es formen al tronc en els mesos de calor. Per trencar-les utilitzen el cantell esmolat d'una esquella. És una feina entretinguda perquè de cada butllofa només s'obtenen una o dues gotes de resina. La trementina de pi és més fàcil d'obtenir. Es fan unes incisions al tronc i es penja una cassoleta a sota per recollir la resina que flueix. Posteriorment es purifica deixant-la al sol i després es filtra. A partir de la trementina s'elaboren ungüents i pomades, amb propietats antiinflamatòries, que s'apliquen en forma de pegat sobre ferides, picades o zones afectades pel dolor.

Recreació de la cuina de la casa d'una trementinaire |
Museu de les Trementinaires, Tuixent.

Ja fa dies que la seva àvia i ella fan els preparatius pel viatge. Després de deixar assecar les herbes recollides durant la primavera i l'estiu penjades en feixos de les bigues de casa, les han distribuït en bosses de tela. Per transportar-les, les posaran dins d'un mocador de farcell, que carregaran a l'espatlla. La trementina i alguns olis, com el de ginebró (Juniperus oxycedrus) els han guardat en llaunes que portaran penjades de la cintura. A l'equipatge no hi pot faltar un petit podall per tallar herbes durant el trajecte i una petita romana de ferro per pesar els productes. 

Aniran ben carregades i el camí a peu serà llarg. Potser fins i tot arriben a veure el mar, que diuen que és com un enorme llac, tan gran que amb prou feines es pot abastar amb la vista. 

A mesura que s'apropa l'hora de marxar, nota com li creixen els nevis i l'emoció a la boca de l'estómac. A vegades ha mig envejat les noies de la seva edat que gaudeixen de més comoditats que ella, que viuen en masies més grans i no han de marxar-ne per guanyar diners extres per la família. Però ara que és a punt d'emprendre aquest viatge amb la seva àvia, realment se sent afortunada. Els coneixements que ha après sobre les plantes medicinals i les experiències que viurà recorrent camins, boscos i pobles són un tresor que ningú li podrà prendre.

Trementinaires de la vall de la Vansa i Tuixent. Dècada de 1920 |
Fotografia de Cal Casal d’Ossera.

Es coneix amb el nom de trementinaires a les dones de la Vall de la Vansa i Tuixent (Alt Urgell) que durant el segle XIX i fins mitjans segle XX recorrien camins arreu de Catalunya carregades d'herbes remeieres, bolets, olis i resines per vendre'ls i contribuir a l'economia familiar, que era bàsicament agrària de subsistència. Durant el viatge aprofitaven per comprar coses que no tenien a la vall, com vi, oli, llençols, plats... Viatjaven en parelles, habitualment una dona gran i una més jove que aprenia l'ofici, normalment membres de la mateixa família, i s'allotjaven en masies i cases de pobles a canvi dels seus productes. L'última trementinaire va ser la Sofia Montaner (1908-1996) que va fer el darrer viatge l'any 1984.

___________________________________________

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVvegetal

_____________________________________________________________

La esencia de las mujeres de la montaña

La primera luz del día se filtra a través de los postigos de la ventana. Se acerca a ella y la abre de par en par. El aire frío de finales de octubre le acaricia el rostro y le ayuda a terminar de despertarse. Hoy sus ojos quieren reseguir todos los rincones del valle que se abre delante de ella, en esta época salpicado de tonos amarillos y rojizos. Con este paisaje grabado en la retina, cierra los ojos y coge aire, dejando que sus pulmones se llenen de todos los aromas que configuran su hogar: olor a tierra húmeda, a pinos y setas, con delicados toques de romero y tomillo. 

Sabe que se le hará raro levantarse lejos de este rincón de los Pirineos. Ella, que no ha ido nunca más allá del Pedraforca ni de la sierra del Cadí, hoy dejará atrás sus queridas montañas y pasará casi dos meses fuera de su hogar, hasta los días próximos a Navidad. Todavía no se ha ido y ya empieza a extrañarse. Por suerte, viajará junto a su abuela. Entre ellas siempre ha habido un vínculo muy especial. Recuerda como de pequeña, le iba detrás para que le enseñara los secretos de todas aquellas hierbas que recolectaba en el bosque y que en su cabeza fantasiosa tomaban un aire misterioso y mágico. La verdad es que no iba tan desencaminada. Las hierbas no son mágicas, pero sí que poseen poderes calmantes y curativos que su abuela conoce muy bien. Todo lo que sabe sobre las plantas y sus propiedades lo aprendió de su madre y ésta de la suya y así el conocimiento se ha ido transmitiendo de generación en generación, tradicionalmente a través de las mujeres de la familia. Ahora es ella la receptora de esta herencia inmaterial. A base de acompañar a su abuela al bosque, de observarla mientras preparaba remedios en casa, de cotillear discretamente cuando recibía visitas de personas con varios tipos de dolencias, ha aprendido a reconocer las diferentes especies vegetales, saber en qué momento y qué parte de ellas se debe recoger, los procesos de elaboración de cremas y ungüentos y su aplicación. Sabe, por ejemplo, que el tomillo (Thimus vulgaris), este subarbusto de hojas y flores pequeñas de olor tan agradable, tiene poder desinfectante y por este motivo se aplica sobre heridas y también para calmar la tos. 

Árnica (Arnica montana)

Sabe que el árnica (Arnica montana), de flores vistosas de un amarillo intenso, posee propiedades antiinflamatorias. Sabe que el ajenjo (Artemisia absinthium) se  usa para las molestias del estómago, pero en la justa medida, ya que si nos pasamos puede ser tóxica. Sabe que la hierba del estramonio (Datura stramonium) se debe recoger temprano por la mañana y mejor cuando está en floración, con aquellas flores blancas tan bonitas y que sirve como analgésico y sedante. 

Estramoni (Datura stramonium)

Pero lo que más le gusta es preparar la trementina a partir de la resina del abeto (Abies alba) o del pino silvestre (Pinus sylvestris), un producto por el cual a las mujeres que, como su abuela, recorren caminos vendiendo hierbas y otros productos naturales con propiedades curativas, se las conoce como trementinaires. Para obtener la trementina del abeto es necesario subirse al árbol y rebentar una por una las pequeñas ampollas llenas de resina que se forman en el tronco durante los meses de calor. Para romperlas utilizan el canto afilado de un cencerro. Es un trabajo entretenido puesto que de cada ampolla solamente se obtienen una o dos gotas de resina. La trementina de pino es más fácil de obtener. Se hacen unas pequeñas incisiones en el tronco y se cuelga una pequeña cazuela debajo para recoger la resina que fluye. Posteriormente se purifica dejándola al sol y después se filtra. A partir de la trementina se elaboran ungüentos y pomadas, con propiedades antiinflamatorias, que se aplican en forma de parche sobre heridas, picaduras o zonas afectadas por el dolor.

Recreación de la cocina de la casa de una trementinaire |
Museo de las Trementinaires, Tuixent.

Hace ya unos días que su abuela y ella estan preparándose para el viaje. Después de dejar secar las hierbas recogidas durante la primavera y el verano colgadas en haces de les vigas de casa, las han distribuido en bolsas de tela. Para transportarlas, las pondran dentro de un pañuelo de fardo, que cargaran a la espalda. La trementina y algunos aceites como el de enebro rojo (Juniperus oxycedrus) los  guardan en latas que llevaran colgadas de la cintura. En el equipaje no puede faltar un pequeño podón para cortar hierbas durante el trayecto y una pequeña romana de hierro para pesar los productos. 

Irán bien cargadas y el camino a pie será largo. Puede que incluso lleguen a ver el mar, que dicen que es como un enorme lago, tan grande que apenas se puede abarcar con la vista. 

A medida que se acerca la hora de partir, nota como le crecen los nervios y la emoción en la boca del estómago. A veces ha envidiado a las chicas de su edad que gozan de más comodidades que ella, que viven en masías más grandes y no tienen que marcharse para ganar un dinero extra para la familia. Pero ahora que está a punto de emprender este viaje junto a su abuela, realmente se siente afortunada. Los conocimientos que ha aprendido sobre las plantas medicinales y las experiencias que vivirá recorriendo caminos, bosques y pueblos son un tesoro que nadie le podrá quitar.

Trementinaires del Valle de la Vansa y Tuixent. Década de 1920 |
Fotografia: Cal Casal de Ossera.

Se conoce con el nombre de trementinaires a las mujeres del Valle de la Vansa y Tuixent (Alt Urgell) que durante el siglo XIX y hasta mediados del siglo XX recorrieron caminos por toda Catalunya cargadas con hierbas medicinales, setas, aceites y resinas para venderlos y contribuir a la economía familiar, que era básicamente agraria de subsistencia. Durante el viaje aprovechaban para comprar cosas que no tenían en el valle como vino, aceite, sábanas, platos... Viajaban siempre en parejas, habitualmente una mujer mayor y una más joven que aprendía el oficio, normalmente miembros de la misma familia, y se alojaben en masías y casas de pueblos a cambio de sus productos. La última trementinaire fue Sofia Montaner (1908-1996) que hizo el último viaje en 1984.

___________________________________________

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVvegetal