Ciència i consciència

 

Núvol atòmic sobre Hiroshima, minuts després del llançament de la bomba atòmica.
Foto presa per l'Exèrcit dels Estats Units.
(Hiroshima Peace Memorial Museum via AFP Photo)

El núvol atòmic provocat pel llançament de la bomba atòmica sobre Hiroshima el 6 d'agost de 1945, igual com succeí a Nagasaki tres dies després, és una de les imatges més esfereïdores del segle XX. Una imatge que ens estremeix ara, 76 anys després, i deuria estremir encara més als qui van viure la notícia aquell malaurat dia d'estiu de 1945, inclosos els que van contribuir a què succeís. "Déu meu, què hem fet?", diuen que va exclamar Robert Lewis, el copilot de l'Enola Gay, l'avió que va llançar l'arma  destructiva sobre Hiroshima. "Hauria de cremar-me els dits amb els quals vaig escriure aquella primera carta a Roosevelt", va afirmar per la seva banda Albert Einstein. I és que una carta del famós físic, pare de la teoria de la relativitat, dirigida al president dels Estats Units va esperonar als nord-americans a impulsar la carrera nuclear. Foren tres científics refugiats jueus, Leó Szilárd, Edward Teller i Eugene Wigner, els qui van convèncer a Einstein per escriure-la. La seva motivació venia del temor a què els alemanys de Hitler s'avancessin en la fabricació de bombes nuclears. Un temor sorgit arran de la publicació dels primers experiments científics sobre fissió nuclear, una reacció amb un enorme potencial energètic. Darrere els experiments, el nom d'Otto Hahn, físic alemany que fou guardonat amb el Premi Nobel de Química l'any 1944 pel descobriment de la fissió nuclear dels àtoms. Un descobriment que no hauria estat possible sense la contribució d'una dona, d'origen jueu, perseguida pel règim nazi i forçada a abandonar la feina i exiliar-se, i que mereixia, com Hahn, rebre el Nobel. El seu nom és Lise Meitner. L'única dona amb un element químic a la taula periòdica, el meitneri (Mt). Nascuda a Viena l'any 1878, va ser de les primeres dones del seu país que va cursar estudis universitaris. 

 Lise Meitner i Otto Hahn al laboratori.
(Arxius de l'Institut Smithsonian)

Abans que l'ombra del nazisme irrompés a la seva vida i a la seva carrera professional, ja va patir un altre tipus d'injustícia: la discriminació pel simple fet de ser dona. Fascinada per les classes del físic austríac Ludwig Boltzmann, l'any 1907 es va traslladar a Berlín per tal d'ampliar els seus estudis sobre radioactivitat. A diferència de Boltzmann, partidari d'integrar les dones en les matèries científiques, el reconegut físic alemany Max Planck només acceptava a les seves classes aquelles dones que destaquessin pel seu talent, com fou el cas de Meitner. Assistir a les seves classes doncs, era un privilegi i no pas un dret com en el cas dels homes. La seva vida laboral també va estar marcada per absurdes distincions de gènere. Se li negà l'accés al laboratori i es va haver de conformar treballant al soterrani. A més, als seus inics no rebia cap mena de compensació econòmica i quan més endavant va cobrar, el seu sou sempre va ser inferior al dels seus companys homes. Va ser al laboratori de Berlín on va conèixer a Otto Hahn, amb qui treballaria durant més de 30 anys.

Seguint l'engranatge de la història de la bomba atòmica, hem arribat a ella, la primera científica a explicar i demostrar la fissió nuclear. Va ser Meitner qui va interpretar els resultats dels experiments de Hahn, basant-se en les lleis d'Einstein, per les quals la massa es pot considerar una font d'energia. La física austríaca va demostrar que l'àtom d'urani s'havia separat en dos nuclis menys pesats, el bari i el criptó, expulsant una gran quantitat d'energia. Hahn publicà el descobriment científic el gener de 1939, sense esmentar la col·laboració amb Meitner. Per la seva banda, ella publicà un atre article, un mes després, a la revista Nature, junt amb el seu nebot i col·laborador, Otto Robert Frisch, que fou qui utilitzà per primera vegada el terme de fissió nuclear. Degut al seu paper clau en el desenvolupament de la física nuclear, en algunes ocasions s'ha considerat a Meitner com "la mare de la bomba atòmica", una denominació que ella sempre va defugir. Si bé el disseny de la bomba atòmica va ser possible gràcies al seu descobriment, ella mai va acceptar treballar en cap projecte destinat a la fabricació d'una bomba. 

Bomba atòmica batejada com "Little boy",
 com la que va ser llançada sobre Hiroshima.

(Alamos Scientific Laboratory via AFP Photo)

Després de rebre la carta d'Einstein, els Estats Units van iniciar un pla militar secret, que rebé el nom en clau de Projecte Manhattan, i que reunia a importants científics del moment, la majoria físics, químics i informàtics, disposats a aplicar els seus coneixements i les seves investigacions a favor de la indústria bèl·lica. Entre ells, el físic estatunidenc Robert Oppenheimer com a director, Edward Teller, Hans Bethe, Enrico Fermi, Richard Feynman i  també Otto Frisch, nebot de Meitner. El projecte va comptar amb el suport del Regne Unit i el Canadà i va acabar aplegant prop de 300 científics i un total de més de 125.000 treballadors. Pocs d'ells eren coneixedors de la finalitat real del projecte. L'any 1942 se li oferí a Meitner formar part d'aquest grup d'investigació internacional. I tot i que li hauria suposat un clar ascens professional i la possibilitat de lluitar contra el nazisme que havia patit en primera persona, es va negar a participar-hi. Per ella, la ciència havia de servir per beneficiar a la humanitat i no per destruir-la.

La notícia dels bombardejos sobre Hiroshima i Nagasaki, que provocaren la mort de centenars de milers de persones, deuria remoure la consciència de més d'un dels participants del projecte, responsables de l'explosió més devastadora de la història de la humanitat. Richard Feynman, per exemple, en la seva biografia, relata el seu sentiment de culpabilitat en conèixer la notícia de l'explosió de la primera bomba. Segons alguns testimonis, un grup de científics del projecte havien demanat en una carta que la bomba es llancés en una illa deserta, com a simple demostració de força, però van ser ignorats. Tanmateix, com va dir Lise Meitner: "No s'han de culpar als científics de l'ús que els tècnics de la guerra han fet dels nostres descobriments".

A partir de 1947, Lise Meitner va ser cap de la secció de física nuclear de l'Institut de Física del Politècnic d'Estocolm i se la convidà a impartir classes en diverses universitats dels Estats Units. Quan morí, el 27 d'octubre de 1968,el seu nebot Otto Frisch va voler incloure aquesta inscripció a la seva làpida: «Lise Meitner: una física que mai va perdre la seva humanitat». 

Lise Meitner amb les estudiants
Sue Jones Swisher, Rosalie Hoyt i Danna Pearson McDonough
 a les escales de la Facultat de Química del Bryn Mawr College (Abril de 1959).

(Viquipèdia)

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVImágenes

_____________________________________________________________

Ciencia y consciencia

Nube atómica sobre Hiroshima, minutos después del lanzamiento de la bomba atómica.
Foto tomada por el Ejército de los Estados Unidos.
(Hiroshima Peace Memorial Museum vía AFP Photo)

La nube atómica provocada por el lanzamiento de la bomba atómica sobre Hiroshima el 6 de agosto de 1945, igual como sucedió en Nagasaki tres días después, es una de las imágenes más estremecedoras del siglo XX. Una imagen que nos horroriza ahora, 76 años después, y debió horrorizar aún más a quienes vivieron la noticia aquel desafortunado día de verano de 1945, incluso aquellos que contribuyeron a que sucediera. "¿Dios mío, qué hemos hecho?", dicen que exclamó Robert Lewis, el copiloto del Enola Gay, el avión que lanzó el arma destructiva sobre Hiroshima. "Debería quemarme los dedos con los que escribí aquella primera carta a Roosevelt", afirmó por su parte Albert Einstein. Y es que una carta del famoso físico, padre de la teoría de la relatividad, dirigida al presidente de los Estados Unidos incitó a los norteamericanos a impulsar la carrera nuclear. Fueron tres científicos refugiados judíos, Leó Szilárd, Edward Teller y Eugene Wigner, quienes convencieron a Einstein para escribirla. Su motivación venía por el temor a que los alemanes de Hitler se avanzaran en la fabricación de bombas nucleares. Un temor surgido tras la publicación de los primeros experimentos científicos sobre fisión nuclear, una reacción con un enorme potencial energético. Detrás de los experimentos, el nombre de Otto Hahn, físico alemán galardonado con el Premio Nobel de Química en 1944 por el descubrimiento de la fisión nuclear de los átomos. Un descubrimiento que no hubiera sido posible sin la contribución de una mujer, de origen judío, perseguida por el régimen nazi y forzada a abandonar su trabajo y exiliarse, la cual merecía, como Hahn, recibir el Nobel. Su nombre es Lise Meitner. La única mujer con un elemento químico en la tabla periódica, el meitnerio (Mt). Nacida en Viena en 1878, fue de las primeras mujeres de su  país en cursar estudios universitarios. 

 Lise Meitner y Otto Hahn en el laboratorio.
(Archivos del Instituto Smithsonian)

Antes de que la sombra del nazismo irrumpiera en su vida y en su carrera profesional, ya sufrió otra clase de injustícia: la discriminación por el simple hecho de ser mujer. Fascinada por las clases del físico austríaco Ludwig Boltzmann, en 1907 se trasladó a Berlín para ampliar sus estudios sobre radioactividad. A diferencia de Boltzmann, partidario de integrar las mujeres en materias científicas, el reconocido físico alemán Max Planck solamente aceptava en sus clases a aquellas mujeres que destacaran por su talento, como fue el caso de Meitner. Asistir a sus clases pues, era un privilegio y no un derecho como lo era para los hombres. Su vida laboral estuvo también marcada por absurdas distinciones de género. Se le negó el acceso al laboratorio y se tuvo que conformar trabajando en el sótano. Además, en sus inicios no recibía ningún tipo de compensación económica y cuando más adelante tuvo un sueldo, siempre fue inferior al de sus compañeros hombres. Fue en el laboratorio de Berlín donde conoció a Otto Hahn, con quien trabajaría durante más de 30 años.

Siguiendo el engranaje de la historia de la bomba atómica, hemos llegado a ella, la primera científica a explicar y demostrar la fisión nuclear. Fue Meitner quien interpretó los resultados de los experimentos de Hahn, basándose en las leyes de Einstein, por las cuales la masa puede considerarse como una fuente de energía. La física austríaca demostró que el átomo de uranio se había separado en dos núcleos menos pesados, el bario y el kriptón, expulsando una gran cantidad de energía. Hahn publicó el descubrimiento científico en enero de 1939, sin mencionar la colaboración con Meitner. Ella, por su parte, publicó también un artículo, un mes más tarde, en la revista Nature, junto a su sobrino y colaborador, Otto Robert Frisch, que fue quien utilizó por primera vez el término de fisión nuclear. Debido a su importante papel en el desarrollo de la física nuclear, en algunas ocasiones se ha considerado a Meitner como "la madre de la bomba atómica", una denominación que ella siempre rehusó. Si bien el diseño de la bomba atómica fue possible gracias a su descubrimiento, ella nunca aceptó trabajar en ningún proyecto destinado a la fabricación de una bomba. 

Bomba atómica bautizada como "Little boy",
 como la que se lanzó sobre Hiroshima.

(Alamos Scientific Laboratory via AFP Photo)

Tras recibir la carta de Einstein, los Estados Unidos iniciaron un plan militar secreto, que recibió el nombre en clave de Proyecto Manhattan,  y que reunió a importantes científicos del momento, la mayoría físicos, químicos e informáticos, dispuestos a aplicar sus conocimientos y sus investigaciones en favor de la indústria bélica. Entre ellos, el físico estadounidense Robert Oppenheimer como director, Edward Teller, Hans Bethe, Enrico Fermi, Richard Feynman y también Otto Frisch, sobrino de Meitner. El proyecto contó con el apoyo del Reino Unido y el Canadá y acabó congregando cerca de 300 científicos y un total de más de 125.000 empleados. Sólo unos pocos eran conocedores de la finalidad real del proyecto. En 1942 se le ofreció a Meitner formar parte de este grupo de investigación internacional. Y aunque le habría supuesto un claro ascenso profesional y la posibilidad de combatir el nazismo que había sufrido en primera persona, se negó a participar. Para ella, la ciencia debía servir para beneficiar a la humanidad y no para destruirla. 

La noticia de los bombardeos sobre Hiroshima y Nagasaki, que provocaron la muerte de centenares de miles de personas, debió remover la consciencia de más de uno de los participantes en el proyecto. Richard Feynman, por ejemplo, en su biografía, relata su sentimiento de culpabilidad al conocer la noticia de la explosión de la primera bomba. Según algunos testigos, un grupo de científicos del proyecto habían reclamado en una carta que la bomba se lanzara en una isla desierta, como simple demostración de fuerza, pero fueron ignorados. Sin embargo, como dijo Lise Meitner: "No deben culparnos a los científicos del uso que los técnicos de la guerra han hecho de nuestros descubrimientos".

A partir de 1947, Lise Meitner lideró la sección de física nuclear del Instituto de Física del Politécnico de Estocolmo y se la invitó a impartir clases en distintas universidades de Estados Unidos. Cuando murió, el 27 de octubre de 1968, su sobrino Otto Frisch quiso incluir esta inscripción a su lápida: «Lise Meitner: una física que nunca perdió su humanidad». 

Lise Meitner junto a las estudiantes
Sue Jones Swisher, Rosalie Hoyt y Danna Pearson McDonough
 en las escaleras de la Facultad de Química del Bryn Mawr College (Abril de 1959).

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVImágenes

La trobada

 

Ales de colors,

batecs de primavera,

quan tot desperta.

Podria ser un dia com tants d'altres. De casa a la feina, de la feina a casa. El mateix trajecte, el mateix paisatge. Però en el seu món no hi ha rutines. Per ella, el paisatge és sempre canviant, ple de detalls irrepetibles. Ara, en ple mes d'abril, sent la primavera festejant els camps dels afores de la ciutat. El groc de la ginesta i el seu perfum embriagador l'atrauen com si fos un insecte, mentre els gallarets la saluden des dels prats amb la seva dansa d'onades rogenques. Avui no se n'ha pogut estar i, responent a la crida, s'ha aturat vora les terres que en altres temps van treballar les mans dels seus avis. Plantes arvenses i ruderals han aprofitat els anys d'abandó per fer-se seva aquella terra, amb la complicitat del vent i dels insectes pol·linitzadors. Malgrat que el camp és visiblement diferent a aquell que la va veure créixer, de tant en tant necessita deixar-s'hi caure. D'alguna manera que no sap explicar, sent que en forma part. Allà se sent renéixer, com ho fa la natura després del llarg hivern, i qualsevol racó l'inspira per escriure. És allà on la poesia li surt de més endins.

Entre el brancam d'una olivera vella, la petita Aurora reposa entotsolada. És un d'aquells dies en què voldria tornar a ser crisàlide. Restar immòbil, curosament protegida, sense ser vista ni haver d'interactuar amb ningú. Se sent petita, insignificant i poc bonica en comparació amb altres papallones del seu entorn. Sempre li han dit que el seu paper és imprescindible per mantenir l'equilibri de l'ecosistema, però no s'ho acaba de creure. Algú se n'adonaria si desaparegués? No té la majestuositat de la Macaó ni la bellesa delicada de la Graèllsia. Encara que ara mateix el que voldria és poder-se camuflar com ho fa la Bruixa. Un moviment entre les herbes i l'enlairament sobtat dels estornells l'han posat en alerta. Tan sols pensar en la possible presència humana la fa estremir. Pel seu caparró circulen històries terribles que ha sentit al voltant d'aquella espècie, el depredador més gran del planeta. Ara ja no en té cap dubte. És un d'ells i avança cap a ella, en percep la respiració, l'olor. Presa del pànic, però amb un bri de valor, alça el cap i es troba amb una dona que la mira fixament. Per sorpresa seva, però, en els seus ulls no hi veu cap rastre de maldat. Fins podria dir que l'està observant amb admiració, fins i tot amb afecte. No sap per què, aquella mirada la fa sentir especial. I de sobte, té ganes de deixar d'amagar-se i mostrar-se tal com és. Amb un tímid vol, es desplaça cap a la part assolellada de l'arbre i desplega les ales per captar tota l'energia del sol.

La biòloga, amb un somriure, pren nota de la troballa: Aurora dels guarets (Zegris eupheme). Fa dies que mostreja la zona per tal de determinar la diversitat d'espècies de papallones en conreus de secà de la terra baixa. Aquesta última li fa especial il·lusió, ja que es tracta d'una espècie en perill d'extinció de la qual feia 14 anys que no se n'havia vist cap exemplar. La reducció en l'ús de pesticides fa el seu efecte, pensa. Una ràfega sobtada de vent li roba la màgia del moment i també els papers que tenia a les mans. El camp es converteix en una festa esbojarrada d'informes volant entre falciots i orenetes, fulles seques i ella movent-se enmig del remolí en un intent desesperat de recuperar la feina feta. Minuts després torna la calma. També en el seu pols, mentre intenta posar en ordre la paperassa. Papallona reina o macaó (Papilio machaon), Safranera de l'alfals (Colias crocea), Migradora dels cards (Vanessa cardui)... De sobte, els seus ulls s'aturen en un manuscrit escrit amb una lletra que no és la seva. En lloc de noms d'espècies, poesies en forma de haikus. No entén res, fins que alça la vista i les seves mirades es creuen. Dues mirades sobre un mateix entorn. Ulls de poesia cercant bellesa, ulls de ciència cercant respostes. I se n'adonen que no són tan diferents una de l'altra. Dos camins paral·lels que s'han acabat trobant. I es pregunten per què caminen separades si comparteixen un mateix destí. En les seves ments entrelluquen un horitzó divers d'espècies, de colors, de sons, d'olors...

Des del cimal de l'olivera, l'Aurora aprofita l'embadaliment de les dues dones per estendre les ales i emprendre el vol. Elles la veuen marxar i somriuen, donant-se la mà. I en aquell instant, de la seva unió, feta de haikus i ciència, en neix un sciku:

Espècie nova,

indicador de vida,

dels camps, aurora.

(Relat Finalista del Concurs Inspiraciència 2021 en la categoria adult en català, organitzat pel CSIC).

Estrelles del rock i de la ciència

 

Llum zodiacal sobre el Montsant (Roca Corbatera).
Font: Parc Astronòmic de Prades @parcastroprades.

Si en una nit fosca sense lluna, just després del crepuscle, mirem cap a l'oest en direcció a les constel·lacions del zodíac, potser veurem una llum tènue que s'estén de forma triangular, com una boira difuminada d'estrelles. És el que s'anomena llum o pols zodiacal. Segurament, les cultures ancestrals, que gaudien de cels amb menys contaminació lumínica que els nostres, van intentar explicar l'origen d'aquest fenomen. Ara sabem que és causada per la dispersió de la llum solar en partícules de pols interestel·lar, provinents de cometes i asteroides, presents per tot el sistema solar. Poder explicar-ho científicament no el fa menys bonic. Com tampoc són menys fascinants les aurores boreals quan sabem perquè es formen. Un dels astrofísics especialitzats en pols interplanetària és Brian May. Segurament, el seu nom no us sonarà com a científic, sinó com a músic. 

Brian May (Font: Queenpedia)

Guitarrista i compositor, Brian May és mundialment famós per ser un dels integrants del mític grup de rock Queen. La vida de Brian May és plena de desafiaments. Aficionat a la música des de ben petit, quan va fer set anys li van regalar una guitarra espanyola. Les seves mans de nen però, eren massa petites per aquell instrument, així que amb l'ajuda del seu pare, van serrar-lo fins a enxiquir-lo a la seva mida. També van transformar-ne el so amb fils de coure i imants, per tal d'emular el so d'una guitarra elèctrica. Als setze anys, aquella guitarra no el satisfeia en el seu afany per versionar les cançons que escoltava a la ràdio. Donat que econòmicament no es podia permetre una guitarra elèctrica, va decidir fabricar-se'n una, novament amb l'ajuda del seu pare, que era enginyer electrònic. Un repte que va donar els seus fruits unes setmanes més tard. Batejada com a Red Special, aquella guitarra elèctrica única emetia un so característic, i des de llavors seria l'instrument inseparable de Brian May i tot un símbol del guitarrista i de la banda Queen.

Guitarra Red Special de Brian May

El talent musical del jove May era indiscutible, si bé a l'hora d'escollir els estudis, es va decantar per les ciències, concretament per la Física i les Matemàtiques. Tanmateix, no va abandonar mai la guitarra i l'any 1968, ja llicenciat en ciències a l'Imperial College de Londres, va formar el grup de música Smile, junt amb el bateria Roger Taylor i el vocalista i baixista Tim Staffel. La seva música va captivar el jove Farrokh Bulsara, conegut amb el nom de Freddie Mercury, el qual dos anys més tard va substituir a Staffel com a líder del grup, aportant-hi la seva veu prodigiosa i grans dots de piano. La nova formació, a la qual posteriorment s'hi uní John Deacon com a baixista, va passar a anomenar-se Queen. 

El mateix any en què naixia Queen, May iniciava la seva tesi doctoral en Astronomia, dedicada a l'estudi de la llum reflectida de la pols interplanetària i la velocitat de la pols en el Sistema Solar. May compaginava els estudis astronòmics a l'Observatori del Teide de Tenerife amb els primers èxits de la banda de rock.  

Brian May i Freddie Mercury

El públic vibrava amb les cançons del grup britànic, sense saber que aquell virtuós guitarrista es dedicava a escodrinyar el cel buscant respostes, amb la mateixa passió amb què movia els dits sobre les cordes de la guitarra. Quan l'any 1974, Queen va assolir la fama a nivell internacional, May va abandonar el seu treball de tesi. L'estudiant de la pols de les estrelles s'havia convertit en estrella del rock. Va passar de les nits solitàries estudiant el cel a nits de concerts multitudinaris, de desafiar el coneixement científic a desafiar la sonoritat del rock amb un estil totalment únic i característic. Anys més tard, amb una llarga llista d'èxits acumulats, la banda va viure el desafiament més gran de la seva història: seguir endavant després de la mort de Freddie Mercuri, el 24 de novembre de 1991, víctima de la sida.

La música i l'esperit de Queen van seguir, igual com seguien les ganes de Brian May d'acabar la seva tesi científica. Tot un desafiament personal que va reprendre l'any 2006. Havien passat 36 anys des que l'havia iniciat, així que va haver de revisar els treballs sobre pols zodiacal que s'havien realitzat durant aquells anys. La investigació sobre aquest tema era en realitat escassa, encara que hi havia un interès creixent a la primera dècada del 2000. May investigà la velocitat radial de les partícules de la pols fent ús de les modernes eines d'espectroscòpia d'absorció i espectroscòpia Doppler a l'Observatori del Teide, a Tenerife, on havia començat de jove, i va completar el seu treball a l'Observatori del Roque de los Muchachos, a La Palma.  May va presentar la seva tesi l'any 2007, amb el títol A Survey of Radial Velocities in the Zodiacal Dust Cloud (Velocitat radial en el  núvol de pols zodiacal).

A vegades em pregunto què passaria si els científics fossin tan populars en la societat com ho són personatges del món de la música, del cinema o de l'esport. Potser seguiríem els seus treballs, com qui segueix gires musicals o campionats esportius, i en celebraríem els descobriments com grans victòries. Potser hi hauria més confiança en els avenços científics i, en conseqüència, menys moviments contraris, com ara els antivacunes. Potser el gran desafiament dels qui ens dediquem a la ciència és divulgar-la i fer-la més propera. És cert que la música, el cinema o l'esport ens desperten sentiments especials, però si ho pensem bé, és la ciència la que ens permet seguir gaudint-ne. És la ciència la que ha trobat tractament  a una malaltia incurable als anys 90, que s'endugué un dels artistes més carismàtics i amb una de les millors veus del S.XX.

                        _____________________________________________________________

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVDesafíos

_____________________________________________________________

Estrellas del rock y de la ciencia

Luz zodiacal sobre el Montsant (Roca Corbatera).
Fuente: Parc Astronòmic de Prades @parcastroprades.

Si en una noche oscura sin luna, justo después del crepúsculo, miramos hacia el oeste, en dirección a las constelaciones del zodíaco, quizás veremos una luz tenue que se extiende de forma triangular, como una neblina difuminada de estrellas. Es lo que se conoce como luz o polvo zodiacal. Seguramente, las culturas ancestrales, que gozaban de cielos con menos contaminación lumínica que los nuestros, intentaron explicar el origen de este fenómeno. Ahora sabemos que es causada por la dispersión de la luz solar en partículas de polvo interestelar, provinientes de cometas y asteroides, presentes por todo el sistema solar. Poder explicarlo científicamente no hace que sea menos bonito. Como tampoco son menos fascinantes las auroras boreales cuando sabemos porque se forman. Uno de los astrofísicos especializados en polvo interplanetario es Brian May. Seguramente, su nombre no os va a sonar como científico, sino como músico. 

Brian May (Fuente: Queenpedia)

Guitarrista y compositor, Brian May es mundialmente famoso por ser uno de los integrantes del mítico grupo de rock Queen. La vida de Brian May está llena de desafíos. Aficionado a la música desde que era pequeño, cuando cumplió siete años le regalaron una guitarra española. Sus manos de niño eran demasiado pequeñas para aquel instrumento, así que, con la ayuda de su padre, lo serraron hasta reducirlo a su medida. También transformaron su sonido con hilos de cobre e imanes, con tal de emular el sonido de una guitarra eléctrica. A los dieciséis años, aquella guitarra no satisfacía su afán por versionar las canciones que escuchaba por la radio. Dado que económicamente no podía permitirse una guitarra eléctrica, decidió fabricarse una, nuevamente con la ayuda de su padre, que era ingeniero electrónico. Un reto que dio sus frutos unas semanas más tarde. Bautizada como Red Special, aquella guitarra eléctrica única emetía un sonido característico, y desde entonces sería el instrumento inseparable de Brian May y todo un símbolo del guitarrista y de la banda Queen.

Guitarra Red Special de Brian May
(Fuente: Queenpedia)

El talento musical del joven May era indiscutible, aunque en el momento de escoger los estudios, se decantó por las ciencias, concretamente por la Física y las Matemáticas. Sin embargo, no abandonó nunca su guitarra y en 1968, ya licenciado en ciencias en el Imperial College de Londres, formó el grupo de música Smile, junto con el bateria Roger Taylor y el vocalista y bajista Tim Staffel. Su música cautivó el joven Farrokh Bulsara, conocido con el nombre de Freddie Mercury, el cual  dos años más tarde sustituyó a Staffel como líder del grupo, aportando su voz prodigiosa y grandes  dotes de piano. La nueva formación, a la que posteriormente se unió John Deacon como bajista, pasó a llamarse Queen. 

El mismo año en que nacía Queen, May iniciava su tesis doctoral en Astronomía, dedicada al estudio de la luz reflectida del polvo interplanetario y la velocidad del polvo en el Sistema Solar. May compaginava los estudios astronómicos en el Observatorio del Teide de Tenerife con los primeros éxitos de la banda de rock.  

Brian May y Freddie Mercury

El público vibraba con las canciones del grupo británico, sin saber que aquel virtuós guitarrista se dedicaba a escudriñar el cielo buscando respuestas, con la misma pasión con la que movía los dedos sobre las cuerdas de la guitarra. Cuando en 1974, Queen alcanzó la fama a nivel internacional, May abandonó su trabajo de tesis. El estudiante del polvo de las estrellas se había convertido en estrella del rock. Había pasado de las noches solitarias estudiando el cielo a noches de conciertos multitudinarios, de desafiar el conocimiento científico a desafiar la sonoridad del rock con un estilo totalmente único y característico. Años más tarde, con una larga lista de éxitos acumulados, la banda vivió el mayor desafío de su historia: seguir adelante tras la muerte de Freddie Mercuri, el 24 de noviembre de 1991, víctima de sida.

La música y el espíritu de Queen siguieron, igual como seguían las ganas de Brian May de terminar su tesis científica. Un verdadero desafío personal que retomó en 2006. Habían transcurrido 36 años desde que lo había iniciado, así que tuvo que revisar los trabajos que se habían realizado sobre polvo zodiacal durante aquellos anys. La investigación sobre este tema era en realidad escasa, aunque había un interés creciente en la primera década del 2000. May investigó la velocidad radial de las partículas de  polvo con herramientas de espectroscopía de absorción y espectroscopía Doppler en el Observatorio del Teide, en Tenerife, donde había empezado de joven, y completó su trabajo en el Observatorio del Roque de los Muchachos, en La Palma. May presentó su tesis en 2007, con el título A Survey of Radial Velocities in the Zodiacal Dust Cloud  (Velocidad radial en la nube de polvo zodiacal).

A veces me pregunto qué pasaría si los científicos fuesen tan populares en la sociedad com lo son personajes del mundo de la música, del cine o del deporte. Quizás seguiríamos sus trabajos, como quien sigue giras musicales o campeonatos deportivos, y celebraríamos los descubrimientos como grandes victorias. Quizás habría más confianza en los avances científicos y, en consecuencia, menos movimientos contrarios, como los antivacunas. Quizás el gran desafío de quienes nos dedicamos a la ciencia es divulgarla y hacerla más cercana. Es cierto que la música, el cine o el deporte nos despiertan sentimientos especiales, però si lo pensamos bien, es la ciencia la que nos permite seguir disfrutando de ellos. Es la ciencia la que ha encontrado tratamiento a una enfermedad incurable en los años 90, que se llevó a uno de las artistas más carismáticos y con una de las mejores voces del S.XX.

               _____________________________________________________________

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVDesafíos

Tot un món per explorar

Sofia Luitz a l'interior de la cova,
al costat de les dues gerres neolítiques.
(Foto: Franz Rovira Luitz.
Arxiu històric de Moià-Coves del Toll).

 18 de juliol de 1952. Sofia Luitz no pot creure el que veuen els seus ulls. Ja fa un temps que el seu fill Franz li parla d'aquesta cova, situada als afores de la població on viuen, Moià. Avui, moguda per la curiositat, ha volgut acompanyar-lo. Les ganes de descobrir què amaguen les profunditats de la roca es barregen amb la inquietud pel desconegut. Però què hi ha millor que la passió d'un fill per donar ales a un esperit aventurer? En aquest cas, no són precisament ales el que cal, sinó saber reptar com una serp i esmunyir-se entre les cavitats que la natura capritxosa ha forjat durant anys dins la caverna. Al seu voltant, la recompensa al seu esforç apareix en forma de roques de gran bellesa que recorden troncs i fulles d'arbres, talment com les restes d'un bosc petrificat, com ja havien descrit anteriors exploradors. Tanmateix, ningú s'havia endinsat tant com ells a la galeria subterrània  i el que descobreixen enmig de la foscor i la humitat és realment sorprenent.  Davant seu, dues antigues i enormes gerres de ceràmica reposen alienes a la transcendència del moment. Pensar que en altres temps aquelles parets van acollir éssers humans, els fascina. Estan esgotats i, tot i no poder veure la llum del sol, saben que les hores han anat passant, així que decideixen fer nit dins la cova, com sens dubte deurien fer els avantpassats d'aquelles terres. L'endemà faran tot el possible per endur-se les gerres per tal que siguin estudiades, encara que per les seves grans dimensions no veuen la manera de treure-les de la cova. A contracor, no tindran altre remei que trencar-les i transportar-ne les peces. 

Interior de la Cova del Toll
Font: Museu Municipal de Moià-Coves del Toll

Aquesta prospecció pionera a la Cova del Toll de Moià va suposar l'inici de l'estudi d'aquest jaciment de gran valor arqueològic i paleontològic. A la troballa de les gerres de ceràmica, datades al període neolític, van seguir altres descobriments de restes de la presència humana des del Paleolític Mitjà fins a l'Edat del Bronze. En les excavacions també es van trobar restes de diferents espècies d'animals prehistòrics, que han convertit la Cova del Toll en una de les coves prehistòriques d'Europa més riques en fauna del Quaternari.

El mateix any en què Franz Rovira i Sofia Luitz s'aventuraven a entrar a la Cova del Toll, la jove científica Martha Chase vivia una aventura molecular al laboratori Cold Spring Harbor de Nova York, on treballava des de feia dos anys. Hi havia entrat com a col·laboradora en l'equip d'investigació liderat per Alfred Hershey. El seu grup de treball era conegut com "El grup del fag", donat que treballaven amb bacteriòfags, també anomenats fags, els virus que infecten bacteris. 

D'esquerra a dreta: Niccolo Visconti, Martha Chase, Alfred Hershey,
Constance Chadwick, Neville Symonds, June Dixon i Alan Garen.
Cold Spring Harbor Laboratory Archives.

Un dels grans reptes de la biologia de mitjans del segle passat era descobrir la naturalesa química del material hereditari. L'ADN estava al punt de mira, si bé la majoria de científics apostaven per les proteïnes com a molècules portadores de la informació genètica. En aquest sentit, els fags podien tenir la resposta. Concretament, l'equip de Hershey treballava amb el fag T2, l'estructura molecular del qual consta d'un 50% d'ADN i un 50 % de proteïnes. Se sabia que els fags introdueixen el seu material genètic a l'interior dels bacteris i d'aquesta manera utilitzen la maquinària cel·lular del bacteri per multiplicar-se i produir noves partícules víriques. Només calia marcar d'alguna manera les molècules del fag i observar quines traspassaven al bacteri. L'emoció es palpava a l'ambient en el moment d'observar el resultat del que posteriorment es coneixeria com l'experiment de Hershey i Chase. Després de marcar radioactivament els fags amb fòsfor 32, present en l'ADN, i amb sofre 35, present en les proteïnes, el fag va fer el que feia sempre, ignorant que aquesta vegada, a part de multiplicar-se a sí mateix, també multiplicava les possibilitats de la humanitat d'avançar en coneixement científic. El fòsfor radioactiu va delatar a l'ADN com a molècula portadora de la informació genètica. 

Fag T2. Font: Viquipèdia 

La biologia molecular era com una cova sense explorar, que guardava grans secrets sobre el funcionament dels éssers vius, alguns dels quals encara estan per revelar. També a les Coves del Toll s'hi segueixen fent descobriments. L'any 2016 s'hi trobaren restes d'un homínid corresponent a un neardental. Actualment, les noves tecnologies en biologia molecular també s'apliquen en el camp de la paleontologia, és el que s'anomena paleogenètica, que permet analitzar ADN extret de jaciments i comparar, per exemple, ADN de neardentals amb ADN d'Homo sapiens. Aquesta molècula que, tal i com va demostrar l'experiment de Hershey i Chase, conté la informació genètica, ens pot donar informació sobre la vida dels nostres avantpassats.

Explorar coves i explorar les molècules més petites de la vida forma part del camí incansable de la humanitat per comprendre qui som i d'on venim.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #Exploración

_____________________________________________________________

Un mundo por explorar

Sofia Luitz en el interior de la cueva,
al lado de las dos jarres neolíticas.
(Foto: Franz Rovira Luitz.
Arxiu històric de Moià-Coves del Toll)

18 de julio de 1952. Sofia Luitz no puede creer lo que ven sus ojos. Hace ya un tiempo que su hijo Franz le habla de esta cueva, situada en las afueras de la población donde viven, Moià. Hoy, movida por la curiosidad, ha querido acompañarlo. Las ganas de descubrir qué esconden las profundidades de la roca se mezclan con la inquietud por el desconocido. ¿Pero qué mejor que la pasión de un hijo para dar alas a un espíritu aventurero? En este caso, no son precisamente alas lo que necesitan, sinó saber reptar como una serpiente y escurrirse entre las cavidades que la natura caprichosa ha forjado durante años dentro de la caverna. A su alrededor, la recompensa a su esfuerzo aparece en forma de rocas de gran belleza, que recuerdan a troncos y hojas de árboles, talmente como los restos de un bosque petrificado, como ya habían descrito anteriores exploradores. Sin embargo, nadie se había adentrado tanto com ellos en la galería subterránea, y lo que descubren en medio de la oscuridad y la humedad es realmente sorprendente. Enfrente suyo, dos antiguas y enormes jarras de cerámica yacen ajenas a la trascendencia del momento. Pensar que en otros tiempos aquellas paredes acogieron a seres humanos, les fascina. Estan agotados y, aunque no pueden ver la luz del sol, saben que las horas han ido transcurriendo, así que deciden pasar la noche dentro de la cueva, como sin duda hicieron los antepasados de aquellas tierras. Mañana harán todo lo posible para llevarse las jarras, para que sean estudiadas, aunque por sus grandes dimensiones no ven la manera de sacarlas de la cueva. A regañadientes, no les quedará otro remedio que romperlas y transportar las piezas. 

Interior de la Cova del Toll
Fuente: Museu Municipal de Moià-Coves del Toll

Esta prospección pionera en la Cova del Toll de Moià supuso el inicio del estudio de este yacimiento de gran valor arqueológico y paleontológico. Al hallazgo de las jarras de cerámica, datadas en el período neolítico, siguieron otros descubrimientos de restos de la presencia humana desde el Paleolítico Medio hasta la Edad del Bronce. En las excavaciones también se encontraron numerosos restos de distintas especies de animales prehistóricos, que han convertido la Cova del Toll en una de les cuevas prehistóricas de Europa más ricas en fauna del Cuaternario.

El mismo año en que Franz Rovira y Sofia Luitz se aventuraban a entrar en la Cova del Toll, la joven científica Martha Chase vivía una aventura molecular en el laboratorio Cold Spring Harbor de Nueva York, donde llevaba dos años trabajando. Había entrado como colaboradora en el equip de investigación liderado por Alfred Hershey. Su grupo de trabajo era conocido como "El grupo del fago", dado que trabajaban con bacteriófagos, también llamados fagos, los virus que infectan bacterias. 

De izquierda a derecha: Niccolo Visconti, Martha Chase, Alfred Hershey,
Constance Chadwick, Neville Symonds, June Dixon y Alan Garen.
Cold Spring Harbor Laboratory Archives.

Uno de los grandes retos de la biología de mediados del siglo pasado era descubrir la naturaleza química del material hereditario. El ADN estaba en el punto de mira, aunque la mayoría de científicos apostaban por las proteínas como moléculas portadoras de la información genética. En este sentido, los fagos podían tener la respuesta. Concretamente, el equipo de Hershey trabajaba con el fago T2, cuya estructura molecular consta de un 50% de ADN y un 50% de proteínas. Se sabía que los fagos introducen su material genético al interior de las bacterias y de esta forma utilizan la maquinaria celular de la bacteria para multiplicarse y producir nuevas partículas víricas. Solamente debían marcar de alguna manera las moléculas del fago y observar cuales de ellas eran transferidas a la bacteria. La emoción se palpaba en el ambiente en el momento de observar el resultado de lo que posteriormente se conocería como el experimento de Hershey y Chase. Después de marcar radioactivamente los fagos con fósforo 32, presente en el ADN, y azufre 35, presente en las proteínas, el fago hizo lo que hacía siempre, ignorando que esta vez, a parte de multiplicarse a sí mismo, también multiplicaba las posibilidades de la humanidad de avanzar en conocimiento científico. El fósforo radioactivo delató al ADN como molécula portadora de la información genética. 

Fago T2. Fuente: Wikipedia 

La biología molecular era como una cueva sin explorar, que guardaba grandes secretos sobre el funcionamento de los seres vivos, algunos de los cuales todavía estan por revelar. También en la Cova del Toll se siguen haciendo descubrimientos. En 2016 se encontraron restos de un homínido correspondiente a un neardental. Actualmente, las nuevas tecnologías en biología molecular también se aplican en el campo de la paleontología, lo que se ha denominado paleogenética, que permite analizar ADN extraído de yacimientos, y comparar, por ejemplo, ADN de neardentales con ADN de Homo sapiens. Esta molécula que, tal y como demostró el experimento de Hershey y Chase, contiene la información genética, nos puede dar información sobre la vida de nuestros antepasados.

Explorar cuevas y explorar las moléculas más pequeñas de la vida forma parte del camino incansable de la humanidad para comprender quienes somos y de dónde venimos.

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #Exploración

A l'ombra de la cultura científica

 Es veu que en un bosc situat a tan sols uns 8 km d'on visc, es creà l'any 1975 el primer itinerari de natura amb finalitats pedagògiques de Catalunya i de tot l'Estat espanyol. Inspirant-se en models existents a Anglaterra, l'Itinerari del Bosc de Santiga, a Barberà del Vallès, posava en valor les 36 hectàrees d'espai natural que el conformen, amb alzinars i pinedes, i va marcar l'inici de l'educació ambiental al país. 

Itinerari del Bosc de Santiga en mans de Marina Mir. Font: butlletí Sostenible, Diputació de Barcelona. 

Encuriosida per aquest fet que fins al moment desconeixia, indago sobre la persona que hi havia al darrere de la didàctica del pioner itinerari. Marina Mir, biòloga i professora d'institut amb una llarga trajectòria en educació ambiental, va estar influenciada per dues figures cabdals: l'ecòleg Ramon Margalef i la pedagoga especialitzada en ciències naturals Àngels Ferrer i Sensat. Tal i com sospito, aquesta última era filla de la reconeguda pedagoga Rosa Sensat. Segons segueixo llegint, Àngels Ferrer va ser pionera fomentant l'ensenyament experimental de les ciències naturals, amb una clara influència de la seva mare, creadora de l'Escola del Bosc l'any 1914. 

Rosa Sensat a l'Escola del Bosc. ©AFB

El motiu d'aquest relat és la proposta de Café Hypatia d'escriure entorn el concepte de cultura científica. En el meu àmbit, podria parlar sobre Darwin, Mendel, Pasteur, Koch o Fleming, com a grans noms de la història de la biologia. Però, en lloc d'això, em trobo navegant entre fets i personatges que desconeixia i que em resulten enormement interessants. I és que ja va essent hora que destaquem altres noms, sobretot de dones, que han fet grans aportacions a la ciència, en aquest cas a la biologia. Tant en l'àmbit local, com seria el cas de Marina Mir i Àngels Ferrer i Sensat, com arreu del món. 

Podria parlar sobre Jeanne Baret, que fou la primera dona a circumnavegar la Terra entre 1766 i 1776. Ho va fer vestida com un home i canviant-se el nom per Jean Baret, donat que l'armada francesa no permetia la presència de dones en els seus vaixells. La passió per la botànica la va portar a recórrer el globus a la recerca de noves espècies de plantes. L'any 1776 va retornar a París amb 5.000 espècies recol·lectades, 3.000 de les quals eren desconegudes a Europa.

Jeanne Baret, segons un retrat de 1817, posterior a la seva mort. Autor desconegut.

Un centenar d'anys més tard, a l'Anglaterra victoriana, una altra dona va embarcar-se moguda per la passió per la natura, en el seu cas per les papallones. Margaret Fountaine, il·lustradora científica i entomòloga, viatjà per Europa, Sud-Àfrica, l'Índia, el Tibet, Amèrica, Austràlia i les Índies de l'Oest, buscant i recollint espècies rares de papallones. Fountaine dedicava hores a criar-les, observar-les i il·lustrar-les, i sobre elles va escriure nombrosos articles. 

En altres ocasions, són els descobriments els que han donat la volta al món. 

Ara que la pandèmia ha trasbalsat tot el planeta, tots sentim o hauríem de sentir, agraïment cap als sanitaris i científics que han fet possible la vacunació. Però qui recorda a Mary Wortley Motagu? Aquesta viatgera i escriptora de l'aristocràcia britànica de mitjans del s.XVIII va tenir la valentia  d'introduir la variolització a Europa, una pràctica de vacunació incipient enfront el virus de la verola que havia observat en terres otomanes. (Podeu llegir més sobre ella en el post: Dosis d'esperança).

Us sona el nom de Fanny Hesse? Sovint ni tan sols els qui ens dediquem a la microbiologia la coneixem. Ens passem la jornada laboral rodejats de plaques de Petri de colors vistosos, on fem créixer colònies bacterianes, com qui cultiva plantes en un hort. I seria bo que tinguéssim present que el desenvolupament dels medis de cultiu basats en agar utilitzats avui dia en laboratoris d'arreu del món, va tenir lloc gràcies a la intuïció de Fanny Hesse. Aquesta investigadora nord-americana va idear aquest tipus de cultius l'any 1881 quan el seu marit Walter Hesse treballava al laboratori de Robert Koch, qui es va beneficiar de la troballa per descobrir el bacteri responsable de la tuberculosi. (Podeu llegir més sobre ella en el post: Fer visible l'invisible).

I si ara mateix esteu utilitzant la xarxa Wi-Fi per llegir aquest post, heu de saber que la precursora d'aquesta tecnologia va ser l'enginyera i actriu austríaca Hedy Lamarr. Junt amb el compositor George Antheil, l'any 1941 va crear un sistema de codificació secreta de transmissions de ràdio de màxima seguretat, inspirat en un principi musical amb 88 freqüències, les equivalents a les tecles del piano.

Aquests són només alguns exemples de la multitud de dones que han dedicat la vida a la ciència, malgrat el seus noms no apareguin en els llibres de text ni se'n parli a les escoles i universitats.  Promoure la cultura científica és recordar-les i ser conscients del seu llegat, present en el nostre dia a dia. Ja sigui en la nostra vida laboral, en el nostre benestar i salut o en el coneixement d'algun bosc que tenim a tocar de casa.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #CulturaCientífica

_____________________________________________________________

A la sombra de la cultura científica 

Se ve que en un bosque situado a tan solo unos 8 km de donde vivo, se creó en 1975 el primer itinerario de naturaleza con fines pedagógicos de Catalunya y del conjunto del Estado español. Inspirándose en modelos existentes en Inglaterra, el Itinerario del Bosque de Santiga, en Barberà del Vallès, ponía en valor las 36 hectáreas de espacio natural que lo conforman, con encinares y pinares, y marcó el inicio de la educación ambiental del país. 

Itinerario del Bosque de Santiga en manos de Marina Mir. Font: boletín Sostenible, Diputació de Barcelona. 

La curiosidad sobre este hecho que hasta el momento desconocía, me lleva a indagar sobre la persona que estuvo detrás de la didáctica del itinerario pionero. Marina Mir, bióloga y profesora de instituto con una larga trayectoria en educación ambiental, estuvo influenciada por dos grandes figuras: el ecólogo Ramon Margalef y la pedagoga especializada en ciencias naturales, Àngels Ferrer i Sensat. Tal y como sospecho, esta última era hija de la reconocida pedagoga Rosa Sensat. Según sigo leyendo, Àngels Ferrer fue pionera fomentando la ensenyanza experimental de las ciencias naturales, con una clara influencia de su madre, creadora de l'Escola del Bosc en 1914. 

Rosa Sensat a l'Escola del Bosc. ©AFB

El motivo de este relato es la propuesta de Café Hypatia de escribir entorno al concepto de cultura científica. En mi ámbito, podría hablar sobre Darwin, Mendel, Pasteur, Koch o Fleming, grandes nombres de la historia de la biología. Pero en vez de hacerlo, me encuentro navegando entre hechos y personajes que desconocía y que me resultan enormemente interesantes. Y es que ya va siendo hora de que destaquemos otros nombres, sobretodo de mujeres, que han hecho grandes aportaciones a la ciencia, en este caso a la biología. Tanto en el ámbito local, com sería el caso de Marina Mir y Àngels Ferrer i Sensat, como alrededor del mundo. 

Podría hablar de Jeanne Baret, que fue la primera mujer a circunnavegar la Tierra entre 1766 y 1776. Lo hizo vestida como un hombre y cambiándose el nombre por Jean Baret, ya que que la armada francesa no permetía la presencia de mujeres en sus navíos. La pasión por la botánica la llevó a recorrer el globo en busca de nuevas especies de plantas. En 1776 regresó a París con 5.000 especies recolectadas, 3.000 de ellas desconocidas en Europa.

Jeanne Baret, según un retrato de 1817, posterior a su muerte. Autor desconocido.

Un centenar de años más tarde, en la Inglaterra victoriana, otra mujer se embarcó movida por la pasión por la naturaleza, en su caso por las mariposas. Margaret Fountaine, ilustradora científica y entomóloga, viajó por Europa, Sudáfrica, la Índia, el Tibet, América, Australia y las Índias del Oeste, buscando y recogiendo especies raras de mariposas. Fountaine dedicaba horas a criarlas, observarlas e ilustrarlas, y a raíz de sus trabajos escribió numerosos artículos. 

En otras ocasiones, son los descubrimientos los que han dado la vuelta al mundo. 

Ahora que la pandemia ha trastornado el planeta, todos sentimos o deberíamos sentir, agradecimiento hacia los sanitarios y científicos que han hecho posible la vacunación. ¿Pero quién se acuerda de Mary Wortley Motagu? Esta viajera y escritora de la aristocracia británica de mediados del s.XVIII tuvo la valentía  de introducir la variolización en Europa, una práctica de vacunación incipiente frente al virus de la viruela que había observado en tierras otomanas. (Podéis leer más sobre ella en el post: Dosis de esperanza).

¿Os suena el nombre de Fanny Hesse? A menudo ni siquiera los que nos dedicamos a la microbiología la conocemos. Nos pasamos la jornada laboral rodeados de placas de Petri de colores vistosos, en las que hacemos crecer colonias bacterianas, como quien cultiva plantas en un huerto.  Y deberíamos tener presente que el desarrollo de los medios de cultivo basados en agar usados hoy en día en laboratorios de todo el mundo, tuvo lugar gracias a la intuición de Fanny Hesse. Esta investigadora norteamericana ideó este tipo de cultivos en 1881 cuando su marido Walter Hesse trabajaba en el laboratorio de Robert Koch, quien se benefició del hallazgo para descubrir la bacteria responsable de la tuberculosis. (Podéis leer más sobre ella en el post: Hacer visible lo invisible).

Y si en estos momentos estáis utilizando la red Wi-Fi para leer este post, deberíais saber que la precursora de esta tecnología fue la ingeniera y actriz austríaca Hedy Lamarr.  Junto con el compositor George Antheil, en 1941 creó un sistema de codificación secreta de transmisiones de radio de máxima seguridad, inspirado en un principio musical con 88 frecuencias, las equivalentes a las teclas del piano.

Estos son solo algunos ejemplos de la multitud de mujeres que dedicaron su vida a la ciencia, a pesar de que sus nombres no aparecen en los libros de texto ni se habla de ellas en las escuelas y universidades.  Promover la cultura científica es recordarlas y ser conscientes de su legado, presente en nuestro día a día. Ya sea en nuestra vida laboral, en nuestro bienestar y salud o en el conocimiento de algun bosque que tenemos cerca de casa.

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #CulturaCientífica

_____________________________________________________________

Versos de ciències i dubtes

 La Terra al centre,

heretge qui ho dubti.

Eppur si muove!

De terres turques

ens porta Montagu 

vacuna incipient.

Esquitx de mar,

creacionisme en dubte

a les mans d'Anning.

A bord del Beagle

de preguntes voràgine.

Brota l'origen.

Als ulls de Fleming

halo revelador,

remei i cura.

Selecció en dubte,

som hereus de simbiosis.

Genial Margulis.

La història de la ciència és plena de dubtes. Però és precisament gràcies al fet de dubtar, de fer-se preguntes, d'atrevir-se a contradir les teories existents i les creences religioses, que la ciència ha avançat. Pocs creien a Galileo Galilei (1564-1642) quan defensava que la Terra gira al voltant del sol, enlloc de ser el centre de l'univers. Tampoc ho  tingué gens fàcil Lady Mary Wortley Montagu (1689-1762) en voler difondre la pràctica de la inoculació per immunitzar enfront la verola, tècnica que havia observat en terres turques. En el cas de Mary Anning (1799-1847), les seves troballes de fòssils de l'època juràssica qüestionaven la teoria creacionista dominant, ja que eren una evidència de l'extinció d'espècies. Charles Darwin (1809-1882) va publicar la teoria de l'origen de les espècies dotze anys després de la mort d'Anning, gràcies a les observacions que havia fet a bord del Beagle, enfrontant-se als antievolucionistes i a les seves pròpies creences. El descobriment d'una substància bactericida produïda pel fong Penicillium per Alexander Fleming (1881-1955) va tardar anys a ser estudiada i a ser reconeguda la seva importància. A mitjans del s.XX, Lynn Margulis (1938-2011) també va tenir dificultats per publicar la seva teoria endosimbiòtica, que xocava amb l'acceptada teoria de la selecció natural. Aquests són només alguns exemples que demostren la importància de dubtar i perseverar en idees noves que permeten a la ciència seguir avançant.  

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVdudas

_____________________________________________________________

Versos de ciencias y dudas

 La Tierra al centro,

hereje quien lo dude.

Eppur si muove!

De tierras turcas

lady Montagu vino

con su vacuna.

Rompe la ola,

creacionismo en duda

en manos de Anning.

Navega el Beagle

de preguntas vorágine.

Brota el origen.

Ha visto Fleming

halo revelador,

remedio y cura.

Sin selección,

venimos de simbiosis.

Genial Margulis.

La historia de la ciencia está repleta de dudas. Pero es precisamente gracias al hecho de dudar, de hacerse preguntas, de atreverse a contradecir las teorías existentes y las creencias religiosas, que la ciencia ha avanzado. Eran pocos los que creían a Galileo Galilei (1564-1642) cuando defendía que la Tierra gira alrededor del sol, en vez de ser el centro del universo. Tampoco lo tuvo nada fácil Lady Mary Wortley Montagu (1689-1762) para difundir la práctica de la inoculación para inmunizar contra la viruela, técnica que había observado en tierras turcas. En el caso de Mary Anning (1799-1847), sus hallazgos de fósiles de la época jurásica cuestionaban la teoría creacionista dominante, ya que eran una evidencia de la extinción de especies. Charles Darwin (1809-1882) publicó la teoría del origen de las especies doce años después de la muerte de Anning, gracias a sus observaciones a bordo del Beagle, enfrentándose a los antievolucionistas y a sus propias creencias. El descubrimiento de una sustancia bactericida producida por el hongo Penicillium por Alexander Fleming (1881-1955) tardó años en ser estudiada y a reconocerse su importancia. A mediados del s.XX, Lynn Margulis (1938-2011) también tuvo dificultades para publicar su teoría endosimbiótica, que chocaba con la aceptada teoría de la selección natural. Estos son solo algunos ejemplos que demuestran la importancia de dudar y perseverar en ideas nuevas que permiten a la ciencia seguir avanzando.  

Est texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVdudas

Energia de vida

 Per fi, el sol. Després de varis dies grisos i plujosos, tornar a sentir l'escalfor del gran astre li dóna un impuls d'energia. A vegades pensa que és mig planta i per això persegueix amb ànsia la llum solar. S'estira amb els braços oberts sobre la gespa del jardí i s'imagina que sota la pell hi té cloroplasts, aquests petits orgànuls que contenen la clorofil·la, responsable del color verd de les plantes. Amb el cos exposat a la radiació solar, la clorofil·la fa la seva feina absorbint l'energia lumínica que permetrà realitzar el procés fotosintètic pel qual el diòxid de carboni de l'aire és transformat en compostos orgànics. Podríem dir que les plantes transformen l'energia solar en forma de fotons en energia química. Els compostos resultants, principalment glucosa, seran nutrients i font d'energia pels animals, a l'hora que l'oxigen alliberat com a producte residual a l'atmosfera els permetrà respirar. Quina gran responsabilitat ser planta!- pensa. Elles són la base de l'enorme engranatge de la vida a la Terra.

En altres ocasions, la seva imaginació la porta a sentir-se papallona. També elles depenen de la llum solar. Només sortir de la crisàlide, on ha estat reclosa en metamorfosi, la papallona necessita estar unes hores exposada al sol per tal que se li assequin bé les ales. I durant tota la seva vida adulta segueix depenent del sol, donat que necessita una temperatura corporal d'entre 33 i 38oC per volar. Com que volant la temperatura corporal baixa, s'ha d'aturar periòdicament per tornar-se a escalfar. És així, jugant amb el sol, com la papallona ens ofereix la seva dansa harmònica per camps i boscos.

Però si el que vol és trobar un animal que depengui del sol, en té per triar i remenar dins el grup dels rèptils. És àmpliament sabut que aquests animals de sang freda regulen la temperatura corporal a través de l'ambient, movent-se entre el sol i l'ombra. Si bé pot semblar un desavantatge no tenir una temperatura corporal constant, per altra banda, un rèptil pot sobreviure amb molts menys aliments que els mamífers o les aus de dimensions semblants, els quals destinen bona part dels nutrients a generar calor.

Planta, papallona, sargantana, tortuga. No és cap d'elles i és totes a la vegada. Perquè tots els éssers vius del planeta, des dels més grans mamífers, passant pels humans fins als insectes més petits o fins i tot els microorganismes, provenim d'una mateixa cèl·lula primigènia. La teoria més acceptada sobre l'origen de la vida explica com la Terra de fa vora 4.000 milions d'anys era un planeta inhòspit, amb altes temperatures, tempestes elèctriques i una intensa activitat volcànica. Tanmateix, els oceans contenien els ingredients per desenvolupar la vida, és el que es coneix com a brou primitiu. Els elements presents com l'oxigen, el carboni, el nitrogen, el fòsfor, el ferro, entre d'altres, es van anar combinant formant molècules cada vegada més complexes. Fins que, d'una manera que la ciència encara no ha estat capaç d'explicar ni de reproduir, es va formar la primera cèl·lula.

Totes aquestes reaccions van ser possibles gràcies a l'alta energia provinent de les radiacions solars. El mateix sol que avui l'escalfa i la fa somriure.

Sortida del sol a L'Escala, Alt Empordà.

___________________________________________

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVenergía

_____________________________________________________________

Energía de vida

Por fin, el sol. Después de varios días grises y lluviosos, volver a sentir el calor del gran astro le da un impulso de energía. A veces piensa que es medio planta y por eso persigue con ansia la luz solar. Se tumba con los brazos abiertos sobre el césped del jardín e imagina que debajo de la piel tiene cloroplastos, estos pequeños orgánulos que contienen la clorofila, responsable del color verde de las plantas. Con el cuerpo expuesto a la radiación solar, la clorofila hace su trabajo absorbiendo la energía lumínica que permitirá realizar el proceso fotosintético por el cual el dióxido de carbono del aire es transformado en compuestos orgánicos. Podríamos decir que las plantas transforman la energía solar en forma de fotones en energía química. Los compuestos resultantes, principalmente glucosa, seran nutrientes y fuente de energía para los animales, a la vez que el oxígeno liberado como producto residual a la atmósfera les permitirá respirar. ¡Qué gran responsabilidad ser planta!- piensa. Ellas son la base del enorme engranaje de la vida en la Tierra.

En otras ocasiones, su imaginación le lleva a sentirse mariposa. También ellas dependen de la luz solar. Nada más salir de la crisálida, donde ha estado recluida en metamorfosis, la mariposa necesita estar unas horas expuesta al sol para secarse bien las alas. Y durante tota su vida adulta sigue dependiendo del sol, ya que necesita una temperatura corporal de entre 33 y 38oC para volar. Debido a que al volar la temperatura corporal disminuye, tiene que detenerse periódicamente para volver a calentarse. Es así, jugando con el sol, como la mariposa nos ofrece su danza harmónica por campos y bosques.

Pero si lo que quiere es encontrar un animal que dependa del sol, tiene donde escoger dentro del grupo de los reptiles. Es bien sabido que estos animales de sangre fría regulan la temperatura corporal a través del ambiente, desplazándose entre el sol y la sombra. Aunque puede parecer una desventaja no tener una temperatura corporal constante, por otro lado, un reptil puede sobrevivir con mucho menos alimento que los mamíferos o las aves de dimensiones parecidas, los cuales destinan la mayor parte de los nutrientes a generar calor.

Planta, mariposa, lagartija, tortuga. No es ninguna de ellas y es todas a la vez.  Porque todos los seres vivos del planeta, desde los más grandes mamíferos, pasando por los humanos hasta los insectos más pequeños o incluso los microorganismos, provenimos de una misma célula primigenia. La teoría más aceptada sobre el origen de la vida explica como la Tierra de hace casi 4.000 millones de años era un planeta inhóspito, con altas temperaturas, tormentas eléctricas y una intensa actividad volcánica. Sin embargo, los océanos contenían los ingredientes para desarrollar la vida, es lo que se conoce como caldo primitivo. Los elementos presentes como el oxígeno, el carbono, el nitrógeno, el fósforo, el hierro, entre otros, se fueron combinando formando moléculas cada vez más complejas. Hasta que, de una manera que la ciencia todavía no ha sido capaz de explicar ni de reproducir, se formó la primera célula.

Todas estas reacciones fueron posibles gracias a la alta energía proviniente de las radiaciones solares. El mismo sol que hoy le da calor y le hace sonreir.

Salida del sol en L'Escala, Alt Empordà.

___________________________________________

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVenergía