La revolució que ens salva

 Muntanyes de l'Himàlaia de Garhwal, Índia, estiu de 1973

Dones del moviment Chipko
  (Font: Waging Nonviolence)

Enmig del bosc, una dona s'abraça amb força i determinació al tronc d'un arbre. Al seu costat, una altra dona fa el mateix i uns metres més enllà una altra i una altra. Algunes es lliguen als arbres durant dies o setmanes senceres, omplint el bosc de colors amb els seus saris. El gest no respon a cap moda ni ritual per connectar amb la natura. És un acte polític, de reivindicació i de lluita. Connectades amb la natura ho han estat sempre, des que van néixer. I és precisament per aquesta connexió, per l'arrelament que senten a la terra, pel sentiment de pertinença al bosc, talment com si els corrés saba per les venes, que el defensen amb el propi cos. 

Entre elles hi ha una jove Vandana Shiva. Filla d'una grangera i un guarda forestal, per ella el bosc és casa, és vida. L'afany per entendre la natura la va portar a estudiar Física a la Universitat de Panjab. Ara que està realitzant el doctorat al Canadà, sempre que pot, viatja al seu país i col·labora com a voluntària del moviment de defensa dels boscos. Un moviment creat sobretot per dones, camperoles i petites artesanes, com a resposta a la tala massiva dels boscos de la regió de l'Himàlaia per part de les indústries de la fusta, amb el beneplàcit del govern. El moviment, anomenat Chipko, que en llengua hindi vol dir abraçar, va en sintonia amb la lluita no violenta de Ghandi, basada en la desobediència i en la resistència pacífica, si bé l'origen d'aquesta forma de protesta es remunta a la Índia de fa 300 anys. Diu la història que vers el 1730, el maharajà de Jodhpur, Abhay Singh, va ordenar talar els arbres del desert del Thar, per construir-se un nou palau. L'espècie predominant de la zona és el khejari (Prosopis cineraria), un arbre considerat sagrat per la comunitat bishnoi, que habita aquestes terres. Per tal d'evitar-ne la tala, un grup de més de 300 persones d'aquesta comunitat, liderats per una dona, Amrita Devi, van sortir a protegir els arbres abraçant-los. El resultat va ser un bany de sang sota les armes dels soldats, que assassinaren gran part dels revoltats amb la mateixa manca de pietat amb què talaven els arbres. Tanmateix, la matança va servir perquè el maharajà ordenés aturar la desforestació en els territoris bishnoi. 

No és tan sols el sentiment de pertinença i amor per la terra el que mou aquestes dones, sinó també el coneixement que la protecció del bosc és necessària per mantenir l'equilibri de l'ecosistema i per la sostenibilitat econòmica del seu poble. Els arbres del desert del Thar tenen un paper clau fixant les dunes, alhora que enriqueixen el sòl aportant-li nitrogen. Per la seva banda, els arbres protegits per les dones del moviment Chipko, impedeixen l'erosió del sòl i representen la seva forma tradicional de subsistència, ja que n'extreuen combustible i farratge pels animals.

Foto d'arxiu del Moviment Chipko.

Les dones camperoles són les grans coneixedores de la biodiversitat del seu territori, afirma Vandana Shiva davant un auditori replet de gent, mentre recorda aquells llunyans, però alhora propers, anys 70. Per ella, Chipko va suposar iniciar-se en el món de l'ecologisme i l'ecofeminisme, del qual avui n'és una de les veus més potents. D'aquelles dones també en va aprendre el poder de la solidaritat i de l'autoorganització. Doctorada en física quàntica, també filòsofa i feminista, és autora de més de 20 llibres i centenars d'articles.  La seva tasca com a ecologista i activista climàtica s'ha centrat en la defensa de les pràctiques d'agricultura tradicionals, en contra de la imposició de llavors modificades genèticament als agricultors indis per part de grans multinacionals. L'any 1982 Shiva va crear la Fundació per a la Investigació Científica, Tecnològica i Ecològica, en la qual s'emmarca l'organització Navdanya, la qual promou la conservació de la biodiversitat, l'agricultura orgànica i els drets dels agricultors.

Vandana Shiva (Font:Viquipèdia)

Treballs com els de Vandana Shiva són del tot necessaris en aquest món globalitzat, on les elits econòmiques i de poder mouen els fils d'un sistema cada vegada menys sostenible. 

Avui, 300 anys després de la massacre de la comunitat bishnoi, encara no hem entès que la nostra vida a la Terra va lligada a la conservació dels ecosistemes. La indústria de la fusta segueix destruint boscos nobles i els últims reductes de selva verge. La República Democràtica del Congo, per exemple, alberga una de les principals reserves de la Biosfera del món, però lluny de ser protegida, d'ella se n'extreu fusta per ser comercialitzava a Europa i als Estats Units. 

Com afirmava fa uns dies l'oceanògrafa Sylvia Earle durant la conferència de Nacions Unides dels Oceans que va tenir lloc a Lisboa, segurament ens trobem en el moment més important de la història de la humanitat perquè tenim l'oportunitat, potser la última, de salvar el nostre sistema vital i el nostre futur. Hem de fer les paus amb la natura.

La revolució més important del segle XXI hauria de ser la de l'ecologisme. El futur de la humanitat depèn de la conservació dels ecosistemes. Aquesta és la revolució que ens pot salvar.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVrevolución

_____________________________________________________________

La revolución que nos salva

 Montañas del Himalaya de Garhwal, Índia, verano de 1973

Mujeres del movimiento Chipko
  (Fuente: Waging Nonviolence)

En medio del bosque, una mujer se abraza con fuerza y determinación al tronco de un árbol. A su lado, otra mujer hace lo mismo y unos metros más allá otra y otra. Algunas se atan a los árboles durante días o semanas enteras, llenando el bosque de colores con sus saris. El gesto no responde a ninguna moda ni ritual para conectar con la naturaleza. Es un acto político, de reivindicación y de lucha. Conectadas con la naturaleza lo han estado siempre, des de que nacieron. Y es precisamente por esta conexión, por el arraigo que sienten a la tierra, por el sentimiento de pertenencia al bosque talmente como si les corriera savia por las venas, que lo defienden con el propio cuerpo. 

Entre ellas hay una joven Vandana Shiva. Hija de una granjera y un guardabosques, para ella el bosque es casa, es vida. El afán por entender la naturaleza la llevó a estudiar Física en la Universidad de Panjab. Ahora que está realizando el doctorado en Canadá, siempre que puede, viaja a su país y colabora como voluntaria del movimiento de defensa de los bosques. Un movimiento creado sobre todo por mujeres, campesinas y pequeñas artesanas, como respuesta a la tala masiva de los bosques de la región del Himalaya por parte de las madereras, con el beneplácito del gobierno. El movimiento, llamado Chipko, que en lengua hindi significa abrazar, está en sintonía con la lucha no violenta de Ghandi, basada en la desobediencia y en la resistencia pacífica, aunque el origen de esta forma de protesta lo encontramos en la Índia de hace 300 años. Cuenta la historia que hacia el 1730, el maharajá de Jodhpur, Abhay Singh, ordenó talar los árboles del desierto del Thar, para construirse un nuevo palacio. La especie predominante de esta zona es el khejari (Prosopis cineraria), un árbol considerado sagrado por la comunidad bishnoi, que habita estas tierras.  Con el fin de evitar su tala, un grupo de más de 300 personas de esta comunidad, liderados por una mujer, Amrita Devi, salieron a proteger los árboles abrazándolos. El resultado fue un baño de sangre bajo las armas de los soldados, que asesinaron gran parte de los sublevados con la misma falta de piedad con la que talaban los árboles. Sin embargo, la matanza sirvió para que el maharajá ordenara detener la deforestación en los territorios bishnoi. 

No es solo el sentimiento de pertenencia y el amor por la tierra lo que mueve a estas mujeres, sino también el conocimento de que la protección del bosque es necesaria para mantener el equilibrio del ecosistema y para la sostenibilidad económica de su pueblo. Los árboles del desierto del Thar tienen un paper clave fijando las dunas, a la vez que enriquecen el suelo aportándole nitrógeno. Por su parte, los árboles protegidos por las mujeres del movimiento Chipko, impiden la erosión del suelo y representan su forma tradicional de subsistencia, ya que de ellos extraen combustible y forraje para los animales.

Foto de archivo del Movimiento Chipko.

Las mujeres campesinas son las grandes conocedoras de la biodiversidad de su territorio, afirma Vandana Shiva ante un auditorio repleto de gente, mientras recuerda aquellos lejanos, pero a la vez cercanos, años 70. Para ella, Chipko supuso iniciarse en el mundo del ecologismo y del ecofeminismo, del cual hoy día es una de las voces más potentes. De esas mujeres también aprendió el poder de la solidaridad y de la autoorganización. Doctorada en física cuántica, también filósofa y feminista, es autora de más de 20 libros y centenares de artículos. Su papel como ecologista y activista climática se ha centrado en la defensa de las prácticas de agricultura tradicionales, en contra de la imposición de semillas modificadas genéticamente a los agricultores indios por parte de grandes multinacionales.  En 1982 Shiva creó la Fundación para la Investigación Científica, Tecnológica y Ecológica, la cual comprendre la organización Navdanya, que promueve la conservación de la biodiversidad, la agricultura orgánica y los derechos de los agricultores.

Vandana Shiva (Fuente:Wiquipedia)

Trabajos como los de Vandana Shiva son absolutamente necesarios en este mundo globalizado, donde las élites económicas y de poder mueven los hilos de un sistema cada vez menos sostenible. 

Hoy, 300 años después de la masacre de la comunidad bishnoi, todavía no hemos entendido que nuestra vida en la Tierra va ligada a la conservación de los ecosistemas. La industria de la madera sigue destruyendo bosques nobles y los últimos reductos de selva virgen.  La República Democrática del Congo, por ejemplo, alberga una de las principals reservas de la Biosfera del mundo, pero lejos de ser protegida, de ella se extrae madera para ser comercializada en Europa y Estados Unidos. 

Como afirmaba hace unos días la oceanógrafa Sylvia Earle durante la Conferencia de Naciones Unidas de los Océanos que tuvo lugar en Lisboa, nos encontramos seguramente en el momento más importante de la historia de la humanidad porque tenemos la oportunidad, quizás la última, de salvar nuestro sistema vital y nuestro futuro. Tenemos que hacer las paces con la naturaleza.

La revolución más importante del siglo XXI debería ser la del ecologismo. El futuro de la humanidad depende de la conservación de los ecosistemas. Ésta es la revolución que nos puede salvar.

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVrevolución

A la frontera de la vida

 A la frontera de la vida, formes invisibles lliuren guerres submicroscòpiques. Al camp de batalla, bacteris, fongs i cèl·lules animals i vegetals es defensen de l'embat. Els atacants ocupen tots els ecosistemes de la Terra des de l'inici dels temps i qualsevol espècie en pot ser víctima, des dels grans dinosaures fins als diminuts bacteris. També els humans en pateixen els efectes. Quan la humanitat comença a ser conscient de la seva existència, els anomena virus, que vol dir toxina o verí, en ser considerats responsables de nombroses malalties. Un terme que apareix per primera vegada l'any 1599.

 Avui sabem, més que mai, que la lluita contra els virus passa per la vacunació. Per trobar l'origen d'aquesta pràctica, hem de viatjar a la Xina de fa milers d'anys. Malgrat no conèixer l'existència dels virus ni el funcionament del sistema immunitari, l'experiència i l'observació porta als habitants d'aquestes terres a intuir que l'aplicació de restes de teixits o fluids de pacients malalts de verola en persones sanes, proporciona una defensa enfront la malaltia. 

A principis del s.XVIII, en terres otomanes, l'escriptora i aristòcrata anglesa Mary Wortley Montagu observa una pràctica semblant, anomenada inoculació, i la introdueix a Anglaterra.(Sobre ella, podeu llegir el relat: Dosis d'esperança).  

Edward Jenner injectant la primera vacuna a James Phipps,
pintura d'Ernest Board.

Però la persona a qui s'atribueix el descobriment de la vacuna de la verola és Edward Jenner. L'investigador i metge anglès es basa en la pràctica de Montagu i també en la saviesa popular de la gent del camp. Concretament, entre els ramaders que crien i munyen vaques, hi ha la convicció que no patiran la verola perquè han estat en contacte amb la verola bovina, una malaltia que provoca una erupció al braguer d'aquests animals. Coneixements populars en diferents racons del planeta desemboquen en noves pràctiques en la ciència mèdica incipient. No saben contra qui lluiten, però sospiten de petits elements infecciosos. També Louis Pasteur, a finals del s.XIX, arriba a la conclusió que la malaltia de la ràbia és provocada per un agent infecciós més petit que els bacteris, que no aconsegueix aïllar ni detectar a través del microscopi òptic.

Virus del mosaic del tabac, en forma de nanotubs.
Laval University.

L'aparició del microscopi electrònic, als anys 30 del segle XX, permet trencar la frontera del món invisible. Per fi es pot veure la cara de l'enemic. A la pantalla, en blanc i negre, apareixen formes esfèriques, icosaèdriques, tubulars simples o més complexes. Els primers a visualitzar-se són un virus de la família de la verola que infecta a ratolins i el virus del mosaic del tabac, anomenat així per les taques característiques que genera a les fulles infectades. 

Les tècniques de cristal·lografia de raigs X ajuden a aprofundir en la morfologia dels virus. Als anys 50, la cristal·lògrafa Rosalind Franklin, descobridora de l'estructura de l'ADN, planteja la hipòtesi que el virus del mosaic del tabac és un tub de proteïnes que conté al seu interior una cadena d'ARN. La idea desperta tan interès que rep l'encàrrec de dissenyar i construir un model de més d'un metre d'alçada per a l'Exposició Internacional de Brussel·les, que s'inaugura, malauradament, un dia després de la seva mort.

Model del virus del mosaic del tabac,
construït per l'Exposició Internacional de Brussel·les l'any 1958.

L'avanç científic i tecnològic permet conèixer cada vegada millor aquestes formes, de fins a 100 vegades més petites que els bacteris. No es consideren éssers vius perquè no disposen de metabolisme propi i necessiten sempre una cèl·lula hoste per viure i multiplicar-se. Com diminuts dictadors, imposen les seves lleis en forma d'àcids nucleics i converteixen a la cèl·lula infectada en una fàbrica de virions.

La virologia més recent revela altres papers que els virus interpreten en el gran escenari de la vida. Alguns de tant rellevants com la fabricació d'un enzim per part d'un retrovirus que permet que la placenta s'enganxi a l'úter i es desenvolupi l'embrió. Un fet que converteix a un virus en el responsable del desenvolupament dels mamífers placentaris. Poc a poc, la idea dels virus com a enemics va canviant. Ara sabem que bona part dels milions de partícules víriques que habiten la Terra no són causants de malalties. És més, la seva presència permet mantenir en equilibri les poblacions de bacteris, alhora que els virus són testimonis i actors de l'evolució de la vida a la Terra, intercanviant material genètic entre espècies i proporcionant-ne de nou. Sense anar més lluny, en el nostre propi genoma, trobem un 10% de material genètic d'origen víric. 

Tanmateix, aquesta visió dels virus no és la que preval entre la població. Els virus, que creixen sense fronteres, ocupant ecosistemes terrestres i marins, fins i tot en les condicions més extremes, tenen una frontera encara difícil de creuar. La del pensament antropocèntric, la visió de la humanitat com a espècie dominant del planeta, que els veu tan sols com una amenaça, ignorant el paper que tenen en l'equilibri de la vida al planeta.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVfronteras

_____________________________________________________________

En la frontera de la vida

 En la frontera de la vida, formas invisibles libran guerras submicroscópicas. En el campo de batalla, bacterias, hongos y células animales y vegetales se defienden del embate. Los atacantes ocupan todos los ecosistemas de la Tierra desde el inicio de los tiempos y cualquier especie puede ser víctima, desde los grandes dinosaurios hasta las diminutas bacterias. También los humanos sufren sus efectos. Cuando la humanidad empieza a ser consciente de su existencia, los denomina virus, que significa toxina o veneno, al ser considerados responsables de numerosas enfermedades. Un término que aparece por primera vez en 1599.

 Hoy sabemos, más que nunca, que la lucha contra los virus pasa por la vacunación. Para encontrar el origen de esta práctica, tenemos que viajar a la China de hace miles de años. A pesar de no conocer la existencia de los virus ni el funcionamento del sistema inmunitario, la experiencia y la observación lleva a los habitantes de estas tierras a intuir que la aplicación de restos de tejidos o fluidos de pacientes enfermos de viruela en personas sanas, proporciona una defensa frente a la enfermedad. 

A principios del s.XVIII, en tierras otomanas, la escritora y aristócrata inglesa Mary Wortley Montagu observa una práctica parecida, llamada inoculación, y la introduce en Inglaterra.(Sobre ella, podéis leer el relato: Dosis de esperanza).  

Edward Jenner inyectando la primera vacuna a James Phipps,
pintura de Ernest Board.

Pero la persona a quien se atribuye el descubrimiento de la vacuna frente a la viruela es Edward Jenner. El investigador y médico inglés se basa en la práctica de Montagu y también en la sabiduría popular de la gente del campo. Concretamente, entre los ganaderos que crían y ordeñan vacas, existe la convicción de que no van a sufrir la viruela dado que han estado en contacto con la viruela bovina, una enfermedad que provoca una erupción en las ubres de estos animales. Conocimientos populares en distintos rincones del planeta desembocan en nuevas prácticas en la ciencia médica incipiente. No saben contra quien luchan, pero sospechan de pequeños elementos infecciosos. También Louis Pasteur, a finales del s.XIX, llega a la conclusión de que la enfermedad de la rabia es provocada por un agente infeccioso más pequeño que las bacterias, que no consigue aislar ni detectar a través del microscopio óptico.

Virus del mosaico del tabaco, en forma de nanotubos.
Laval University.

La aparición del microscopio electrónico, en los años 30 del siglo XX, permite romper la frontera del mundo invisible. Por fin se le puede ver la cara al enemigo. En la pantalla, en blanco y negro, aparecen formas esféricas, icosaédricas, tubulares simples o más complejas. Los primeros a visualizarse son un virus de la familia de la viruela que infecta a ratones y el virus del mosaico del tabaco, llamado así por las manchas características que genera en las hojas infectadas. 

Las técnicas de cristalografía de rayos X ayudan a profundizar en la morfología de los virus. En los años 50, la cristalógrafa Rosalind Franklin, descubridora de la estructura del ADN, plantea la hipótesis de que el virus del mosaico del tabaco es un tubo de proteínas que contiene en su interior una hebra de ARN. La idea despierta tal interés que recibe el encargo de diseñar y construir un modelo de más de un metro de alto para la Exposición Internacional de Bruselas, que se inaugura, lamentablemente, un día después de su muerte.

Modelo del virus del mosaico del tabaco,
construído para la Exposición Internacional de Bruselas en 1958.

El avance científico y tecnológico permite conocer cada vez mejor estas formas, de hasta 100 veces más pequeñas que las bacterias. No se consideran seres vivos puesto que no disponen de metabolismo propio y necesitan siempre una célula huésped para vivir y multiplicarse. Como diminutos dictadores, imponen sus leyes en forma de ácidos nucleicos y convierten a la célula infectada en una fábrica de viriones.

La virología más reciente revela otros papeles que los virus interpretan en el gran escenario de la vida. Algunos de tan relevantes como la fabricación de una enzima por parte de un retrovirus que permite que la placenta se ancle al útero y se desarrolle el embrión. Un hecho que convierte a un virus en el responsable del desarrollo de los mamíferos placentarios. Poco a poco, la idea del virus como enemigo va cambiando. Ahora sabemos que la mayor parte de los millones de partículas víricas que habitan la Tierra no son causantes de enfermedades. Es más, su presencia permite mantener en equilibrio las poblaciones de bacterias, a la vez que los virus son testigos y actores de la evolución de la vida en la Tierra, intercambiando material genético entre especies y proporcionando material nuevo. Sin ir más lejos, en nuestro propio genoma, encontramos un 10% de material genético de origen vírico. 

Sin embargo, esta visión de los virus no es la que prevalece entre la población. Los virus, que crecen sin fronteras, ocupando ecosistemas terrestres y marinos, incluso en las condiciones más extremas, tienen una frontera todavía difícil de cruzar. La del pensamiento antropocéntrico, la visión de la humanidad como especie dominante del planeta, que los ve solamente como una amenaza, ignorando el papel que tienen en el equilibrio de la vida en el planeta. 

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVfronteras

El miratge d'Alexandria

 Perquè les estrelles només giren d'est a oest? Pregunta la mestra al grup d'estudiants, atents, que la rodegen. Els alumnes hi pensen, opinen, debaten, però sobretot escolten amb respecte i admiració a aquella dona que obre les portes de casa seva per fer classes de matemàtiques, astronomia i filosofia. Qui millor que ella, que ha cartografiat els cossos celestes, per parlar-los sobre les estrelles? Sobre la taula, reposa l'esbós d'un planisferi celeste. L'acompanya l'esquema d'un astrolabi, que en grec vol dir buscador d'estrelles, un instrument que ella mateixa ha dissenyat i que permet determinar la nostra ubicació segons la posició dels astres. Som a principis del segle V d.C. i no és gens habitual que una dona s'interessi i parli sobre aquests temes. Nascuda a la ciutat egípcia d'Alexandria, ja de ben petita, Hipàtia sent curiositat per la ciència. Un sentiment motivat, sens dubte, pel seu pare, Teó, il·lustre matemàtic i astrònom, que treballa com a professor i és director del Museu d'Alexandria. Gràcies a ell, té accés a uns coneixements que la societat d'aquells temps nega a les dones. L'heretada passió per buscar respostes als grans misteris de la Terra i del cel fan que vulgui dedicar la seva vida a la ciència i a la filosofia. Junt amb el seu pare, estudien les obres dels grans pensadors i científics que els han precedit, els revisen i els milloren amb tractats i comentaris, com és el cas dels Elements de geometria d'Euclides, l'aritmètica de Diofant, o la geometria de les còniques d'Apoloni. 

Hipàtia, representada per Raffaello Sanzio
en la pintura L'Escola d'Atenes.

L'afany per aprendre porta a Hipàtia a viatjar a Roma i a Atenes. Va de port en port, fa camins a peu i en carreta. Estudia a grans centres del coneixement, com l'Acadèmia d'Atenes, alhora que beu de la saviesa popular i dels costums de la gent. De les dones del camp n'aprèn els noms i les propietats de les plantes, dels mariners, la capacitat per orientar-se a alta mar gràcies a les estrelles. Amarada de nous sabers i cultures i amb ganes de compartir-los, s'instal·la novament a la seva ciutat natal. Alexandria és la metròpoli del coneixement i la seva casa esdevé un centre intel·lectual que atrau estudiants egipcis i d'altres indrets de la riba mediterrània, entre els quals hi ha cristians, jueus i pagans. Hipàtia forma part de l'escola neoplatònica, basada en la filosofia pitagòrica, la qual es caracteritza per un esperit integrador del coneixement, sense distincions de creences, de gènere, ni de classe social. A les seves classes, es debaten temes controvertits del moment, com la possibilitat que la Terra no sigui el centre de l'univers, sinó que giri al voltant del sol. Una idea que havia estat formulada per Aristarc de Samos, mestre del Museu d'Alexandria al segle III a.C. 

Si ja és transgressora al segle V d.C. la imatge d'una dona ensenyant ciència i filosofia, encara ho és més si parla sobre la teoria heliocèntrica. Talment com un miratge. Un miratge que s'esvaí pel fanatisme religiós que va posar fi a la seva vida de manera brutal i cruel. Per aquelles ments incapaces d'acceptar qualsevol idea que s'oposés a les seves creences. Incapaços d'admetre que una dona pogués ser pou de saviesa i cultura. Bona part dels seus escrits es van perdre, si bé hi ha referències a ella i als seus treballs en altres autors i en les cartes que s'escrivia amb alguns dels seus deixebles.

Hauran de passar centenars d'anys, concretament fins al s.XVI,  perquè la teoria heliocèntrica sigui represa per Copèrnic. I encara més per tal que les dones siguin tingudes en compte en el món de la ciència i de la cultura en general. 

Model heliocèntric de Copèrnic, 
De revolutionibus orbium coelestium.

Podria ser que existís un patró en la lluminositat i en el període pulsar en les estrelles variables anomenades Cefeides? Es pregunta Henrietta Swan Leavitt, membre del grup de rastrejadores d'estrelles de l'Observatori de Harvard, després d'analitzar infinitat de plaques fotogràfiques. Gràcies a les seves observacions i a la seva capacitat intuïtiva, l'any 1912, Swan Leavitt va trobar un mètode per mesurar la distància entre cossos celestes a partir de la relació període-lluminositat. Tanmateix, no va rebre mai cap tipus de reconeixement pel seu treball i tot el mèrit se l'endugueren els seus superiors, Edward Pickering i Edwin Hubble. (D'aquí a les estrelles). 

Com és que hi ha estrelles que es mouen en òrbites a velocitats vertiginoses, al voltant d'un punt que és completament invisible als telescopis? Es pregunta l'astrònoma estatunidenca Andrea Mia Ghez. Ella i el seu equip van arribar a la conclusió que en el centre de la nostra galàxia, a uns 26.000 anys llum de nosaltres, hi ha un forat negre supermassiu la massa del qual, segons va calcular Ghez, equival a quatre milions de sols. Un punt de gravetat tan extrema que ni tan sols la llum pot escapar-ne. Per aquests estudis, Andrea Mia Ghez va rebre el Premi Nobel de Física l'any 2020. El forat negre predit i imaginat, anomenat Sagitari A*, va ser fotografiat fa escassos dies, confirmant-se així la seva existència. 

Fotografia del forat negre al centre de la Via Làctia.
Font: AEE

Un forat negre és un concepte que Hipàtia ni tan sols podia imaginar, però és la mateixa curiositat pel desconegut, la mateixa passió per buscar respostes, el que ha permès a la humanitat arribar fins aquí. Potser sense ser-se conscients, totes les dones que ara poden dedicar-se a la ciència i ser reconegudes, d'alguna manera són hereves de la tasca d'Hipàtia.

Sempre calen horitzons pe avançar. I per molt que la història sigui injusta i invisibilitzi a les dones i als seus coneixements, sempre podem recuperar el seu llegat, com un miratge que entreveiem a l'horitzó i ens esperona a seguir endavant.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVespejismos

_____________________________________________________________

El espejismo de Alejandría

¿Por qué las estrellas solamente giran de este a oeste? Pregunta la maestra al grupo de estudiantes, atentos, que la rodean. Los alumnos piensan, opinan, debaten, pero sobre todo escuchan con respeto y admiración a aquella mujer que abre las puertas de su casa para dar clases de matemáticas, astronomía y filosofía. ¿Quién mejor que ella, que ha cartografiado los cuerpos celestes, para hablar sobre las estrellas? Encima de la mesa, reposa el boceto de un planisferio celeste. Le acompaña el esquema de un astrolabio, que en griego significa buscador de estrellas, un instrumento que ella misma ha diseñado y que permite determinar nuestra ubicación según la posición de los astros. Somos a principios del siglo V d.C. y no es nada habitual que una mujer se interese y hable sobre estos temas. Nacida en la ciudad egípcia de Alejandría, ya de pequeña, Hypatia siente curiosidad por la ciencia. Un sentimiento motivado, sin duda, por su padre, Teón, ilustro matemático y astrónomo, que trabaja como profesor y es director del Museo de Alejandría. Gracias a él, tiene acceso a unos conocimientos que la sociedad de aquellos tiempos niega a las mujeres. La heredada pasión por buscar respuestas a los grandes misterios de la Tierra y del cielo hacen que quiera dedicar su vida a la ciencia y a la filosofía. Junto a su padre, estudian los trabajos de los grandes pensadores y científicos que los han precedido, los revisan y los mejoran con tratados y comentarios, como es el caso de los Elementos de geometría de Euclides, la aritmética de Diofanto, o la geometría de las cónicas de Apolonio. 

Hypatia, representada por Raffaello Sanzio
en la pintura La Escuela de Atenas.

El afán por aprender lleva a Hypatia a viajar a Roma y a Atenas. Va de puerto en puerto, hace caminos a pie y en carro. Estudia a grandes centros del conocimiento, como la Academia de Atenas, pero también bebe de la sabiduría popular y de las costumbres de la gente. De las mujeres del campo aprendre los nombres y las propiedades de las plantas. De los marineros, la capacidad para orientarse en alta mar gracias a las estrellas. Empapada de nuevos saberes y culturas y con ganas de compartirlos, se instala nuevamente en su ciudad natal. Alejandría es la metrópolis del conocimiento y su casa se convierte en un centro intelectual que atrae a estudiantes egipcios y de otros rincones del Mediterráneo, entre los cuales hay cristianos, judíos y paganos. Hypatia forma parte de la escuela neoplatónica, basada en la filosofía pitagórica, la cual se caracteriza por un espíritu integrador del conocimiento, sin distinciones de creencias, de género, ni de clase social. En sus clases se debaten temas controvertidos del momento, como la posibilidad de que la Tierra no sea el centro del universo, sino que gire alrededor del sol. Una idea que había sido formulada por Aristarco de Samos, maestro del Museo de Alejandría en el siglo III a.C. 

Si ya es transgresora en el siglo V d.C. la imagen de una mujer dando clases de ciencia y filosofía, todavía más si habla sobre la teoría heliocéntrica. Talmente com un espejismo. Un espejismo que se desvaneció por el fanatismo religioso que puso fin a su vida de manera brutal y cruel. Por aquellas mentes incapaces de aceptar cualquier idea que se opusiera a sus creencias. Incapaces de admitir que una mujer pudiera ser un pozo de sabiduría y cultura. La mayor parte de sus escritos se perdieron, si bien hay referencias a ella y a sus trabajos en otros autores y en las cartas que se escribía con algunos de sus discípulos.

Tendrán que pasar centenares de años, concretamente hasta el s.XVI,  para que la teoría heliocéntrica sea retomada por Copérnico. Y todavía más para que las mujeres sean tomadas en consideración en el mundo de la ciencia y de la cultura en general. 

Model heliocéntrico de Copérnico, 
De revolutionibus orbium coelestium.

¿Podría ser que existiera un patrón en la luminosidad y en el período pulsar en las estrellas variables denominadas Cefeidas? Se pregunta Henrietta Swan Leavitt, miembro del grupo de rastreadoras de estrellas del Observatorio de Harvard, después de analizar infinidad de placas fotográficas. Gracias a sus observaciones y a su capacidad intuitiva, en 1912, Swan Leavitt encontró un método para medir la distancia entre cuerpos celestes a partir de la relación período-luminosidad. Sin embargo, nunca recibió ningún tipo de reconocimiento por su trabajo y todo el mérito se lo llevaron sus superiores, Edward Pickering y Edwin Hubble. (De aquí a las estrellas). 

¿Por qué hay estrellas que se mueven en órbitas a velocidades vertiginosas, en torno a un punto que es completamente invisible a los telescopios? Se pregunta la astrónoma estadounidense Andrea Mia Ghez. Ella y su equipo llegaron a la conclusión de que en el centro de nuestra galaxia, a unos 26.000 años luz de nosotros, reside un agujero negro supermasivo cuya masa, según calculó Ghez, equivale a cuatro millones de soles. Un punto de gravedad tan extremo que ni siquiera la luz puede escapar de él.  Por estos estudios, Andrea Mia Ghez recibió el Premio Nobel de Física en 2020. El agujero negro predecido e imaginado, denominado Sagitario A*, fue fotografiado hace unos pocos días, confirmándose así su existencia. 

Fotografía del agujero negro en el centro de la Vía Láctea.
Fuente: AEE

Un agujero negro es un concepto que Hypatia ni siquiera podía imaginar, pero es la misma curiosidad por lo desconocido, la misma pasión por buscar respuestas, lo que ha permitido a la humanidad llegar hasta aquí. Quizás sin ser conscientes de ello, todas las mujeres que ahora pueden dedicarse a la ciencia y ser reconocidas, de alguna forma son herederas del trabajo de Hypatia.

Siempre necesitamos horizontes para avanzar. Y a pesar de que la historia sea injusta e invisibilice a las mujeres y a sus conocimientos, siempre podemos recuperar su legado, como un espejismo que entrevemos en el horizonte y nos espolea a seguir adelante.

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVespejismos

Un mar de vida

 Immersa en un mar inabastable, es desplaça al ritme dels corrents i les onades, a vegades com una dansa suau, altres de manera intensa i ferotge. Una vesícula de gas al seu interior li permet flotar vora la superfície, des d'on capta amb avidesa els raigs solars. Els mateixos raigs que milions d'anys enrere van propiciar la síntesi de matèria orgànica a partir de compostos inorgànics. El metà, l'amoníac, l'hidrogen i el vapor d'aigua que imperaven en la Terra primitiva van donar lloc a les molècules que ara té al seu interior, com hidrats de carboni, proteïnes i àcids nucleics. Peces de l'engranatge metabòlic amb el qual intercanvia matèria i energia amb l'entorn. Aigua i sol és tot el que necessita. El seu dia a dia transcorre absorbint aigua, prenent-ne l'hidrogen i alliberant l'oxigen. No està sola en aquest vaivé d'ones i gasos. Al seu voltant, centenars, milers com ella l'acompanyen i ballen a l'uníson. Si han arribat a ser tantes és per la manera ràpida i senzilla que tenen de multiplicar-se. Ni aparellaments, ni gestacions, ni postes d'ous. En tenen prou dividint el seu cos unicel·lular en dos. Cada una d'elles es divideix en dues i aquestes, en dues més, i així successivament, omplint exponencialment l'espai. S'hi troba bé dins l'aigua salada. D'altres, en canvi, prefereixen aigües dolces i algunes fins i tot viuen en fonts termals a altes temperatures. Creixen en hàbitats diversos de la Terra encara primigènia, sense animals ni plantes. I elles no ho saben, però la seva activitat provoca un canvi en l'atmosfera terrestre, que s'omple d'oxigen i, més endavant, d'ozó. Un canvi que resultarà clau pel desenvolupament de noves formes de vida al planeta.

 I un bon dia, sense saber perquè i ignorant-ne les conseqüències, algunes d'elles entren a l'interior d'un bacteri, com un intrús en una casa. Però si en lloc de robar, aporta un clar benefici, l'intrús es converteix en hoste. La capacitat fotosintètica adquirida agrada al bacteri, que accepta a l'intrús com a endosimbiont, establint-se una relació estable.

Hauran de passar uns 3.600 milions d'anys perquè una espècie intel·ligent es fixi en aquestes formes de vida unicel·lulars i els doni nom. Algues blauverdes, pel seu color, cianofícies (literalment algues blaves) més endavant, i finalment cianobacteris. Hi haurà qui veurà en elles més que simples procariotes i intuirà el seu paper en l'evolució de la vida a la Terra. La dansa als oceans de la Terra primitiva com a bressol de biodiversitat, aiguaneix de vida. També algú observarà els cloroplasts, aquests petits orgànuls responsables de la fotosíntesi, presents a les cèl·lules vegetals de totes les plantes, i entendrà que són descendents d'aquelles formes primitives que un dia van gosar entrar dins un bacteri.

Claus en el passat, en el present i en el futur de la vida, els cianobacteris són la bellesa en la petitesa, que ningú veu, que ningú abraça com als grans arbres, però que a tots ens sosté.

Imatge microscòpica de cianobacteris.
Font: Oklahoma Department of Environmental Quality.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVprincipio

_____________________________________________________________

Un mar de vida

 Inmersa en un mar inabarcable, se desplaza al ritmo de las corrientes y las olas, a veces como una danza suave, otras de manera intensa y feroz. Una vesícula de gas en su interior le permite flotar por debajo de la superfície, desde donde capta con avidez los rayos solares. Los mismos rayos que millones de años atrás propiciaron la síntesis de materia orgánica a partir de compuestos inorgánicos. El metano, el amoníaco, el hidrógeno y el vapor de agua que imperaban en la Tierra primitiva dieron lugar a las moléculas que ahora tiene en su interior, como hidratos de carbono, proteínas y ácidos nucleicos. Piezas del engranaje metabólico con el cual intercambia materia y energía con el entorno. Agua y sol es todo lo que necesita. Su día a día transcurre absorbiendo agua, tomando el hidrógeno y liberando el oxígeno. No está sola en este vaivén de olas y gases. A su alrededor, centenares, miles como ella la acompañan y bailan al unísono. Si han llegado a ser tantas es por la manera rápida y sencilla que tienen de multiplicarse. Ni apareamientos, ni gestaciones, ni puestas de huevos. Les basta con dividir su cuerpo unicelular en dos. Cada una de ellas se divide en dos y éstas en dos más, y así sucesivamente, llenando exponencialmente el espacio. Se siente bien dentro del agua salada. Otras, en cambio, prefieren aguas dulces y algunas incluso viven en fuentes termales a altas temperaturas. Crecen en hábitats diversos de la Tierra todavía primigenia, sin animales ni plantas. Y ellas no lo saben, pero su actividad provoca un cambio en la atmósfera terrestre, que se llena de oxígeno y más adelante de ozono. Un cambio que resultará clave para el desarrollo de nuevas formas de vida en el planeta.

 Y un buen día, sin saber por qué e ignorando las consecuencias que conllevará, algunas de ellas entran en el interior de una bacteria, como un intruso en una casa. Pero si en vez de robar, aporta un claro beneficio, el intruso se convierte en huésped. La capacidad fotosintética adquirida agrada a la bacteria, que acepta al intruso como endosimbionte, estableciendo una relación estable.

Tendrán que pasar unos 3.600 millones de años para que una especie inteligente se fije en estas formas de vida unicelulares y les dé nombre. Algas verde-azules, por su color, cianofíceas (literalmente algas azules), más adelante y finalmente cianobacterias. Habrá quién verá en ellas más que simples procariotas, e intuirá su papel en la evolución de la vida en la Tierra. La danza en los océanos de la Tierra primitiva como cuna de biodiversidad, venero de vida. También alguien observará los cloroplastos, estos pequeños orgánulos responsables de la fotosíntesis, presentes en las células vegetales de todas las plantas, y entenderá que son descendientes de aquellas formas primitivas que un día osaron entrar dentro de una bacteria.

Claves en el pasado, en el presente y en el futuro de la vida, las cianobacterias son la belleza en la pequeñez, que nadie ve, que nadie abraza como a los grandes árboles, pero que a todos sustenta.

Imagen microscópica de cianobacterias.
Fuente: Oklahoma Department of Environmental Quality.

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVprincipio

Contra vents i marees

 Costa de Lyme Regis, sud-oest d'Anglaterra, tardor de 1830.

El cel gris comença a deixar pas a tímides clarianes, però l'ambient encara és fosc i el mar resta agitat amb el record de la tempesta. La pluja i el fort vent han buidat la platja de passejants. Només una figura, amb llargues faldilles onejant i barret ben ajustat, trenca la solitud del paisatge. La sorra s'enfonsa sota els seus peus i els abruptes penya-segats l'acullen amb poca amabilitat. Però ni les ràfegues de vent, ni les onades que li esquitxen la cara, ni la humitat amarant-li el cos, ni les freqüents esllavissades de pedres, aturen a la jove Mary Anning. Sap que ara és el moment idoni. Si s'espera, la marea s'ho pot endur tot i fer-ho desaparèixer per sempre. A una mà, un martell, a l'altra, un cabàs, on pedres plenes d'història s'amunteguen desitjoses de mostrar el secret que guarden en el seu interior. 

Retrat de Mary Anning amb el seu gos Tray,
pintat abans de 1842.
Museu d'Història Natural de Londres.

La badia forma part del que es coneix avui dia com a Costa Juràssica, per la gran quantitat de fòssils d'aquest període que conté. Quan, fa dos-cents anys, Anning recorre incansable el terreny, el  concepte de dinosaure encara no s'ha encunyat i les restes que es troben s'associen a animals desapareguts en el diluvi universal o que s'han desplaçat cap a altres regions. Falten trenta anys perquè Charles Darwin publiqui "L'origen de les espècies" i en la mentalitat dominant creacionista, les espècies no canvien, sinó que van ser creades tal i com les coneixem. Parlar d'espècies d'animals extingides suposa una discordança amb les creences religioses que pocs científics estan disposats a afrontar.

L'afició de Mary Anning, esdevinguda amb el temps professió, li ve del seu pare, Richard, un humil ebenista que va començar a recollir fòssils a la platja per vendre'ls als turistes i guanyar així uns diners extres que ajudessin a l'escassa economia familiar. Després de la mort de Richard, quan Mary té tan sols 11 anys, els fòssils recollits per ella i el seu  germà Joseph, passen a ser l'única font d'ingressos de la família. Per sort, Lyme Regis s'ha convertit en un destí popular de la classe alta anglesa i l'afició per col·leccionar fòssils és cada vegada més comuna.

Anning sap que després d'una tempesta és el millor moment per sortir a la recerca dels seus tresors paleontològics, donat que els moviments de terres deixen al descobert noves restes de fòssils. Sense dubtar-ho, desafia l'ambient agitat i la perillositat dels penya-segats, moguda per l'afany de trobar noves relíquies de temps perduts. S'emociona amb cada troballa, des de petites petxines fossilitzades fins a grans ossos que uneix com peces d'un trencaclosques, per acabar formant esquelets d'éssers vius sorprenents i del tot desconeguts. Malgrat no haver tingut mai accés a una bona formació, la seva curiositat la porta a aprendre contínuament a través de les seves observacions, la seva recerca incessant i la lectura àvida de textos científics. Estudia les roques tan minuciosament que troba sacs de tinta fossilitzada en belemnites i dedueix que els coprolits, en aquella època coneguts com a pedres betzoar, són excrements fossilitzats.

Carta i il·lustració de Mary Anning, l'any 1823,
anunciant el descobriment del fòssil
que seria conegut com a plesiosaure.

Si l'hostilitat del clima i de l'indret no la descoratja, tampoc ho fa el menyspreu de la societat científica. Un món encotillat pel masclisme i el classisme, incapaç d'admetre que una dona de classe obrera pugui ser una experta paleontòloga. Tanmateix, les seves troballes són fonamentals en el descobriment de noves espècies de rèptils marins i voladors. Fou ella qui trobà el primer esquelet complet d'ictiosaure, anomenat així per la seva aparença de peix i a l'hora de llangardaix, i també el primer de plesiosaure, que significa "proper al rèptil". Els esquelets són tan estranys que alguns científics dubten de la seva veracitat, mentre que entre la gent del poble corre el rumor que Anning ha trobat un monstre. Les seves troballes criden l'atenció de col·leccionistes de fòssils, zoòlegs, geòlegs i paleontòlegs. Li compren els exemplars més valuosos, cosa que permet a Mary seguir dedicant-s'hi i obrir un petit magatzem i punt de venda. 

Mentre camina vora el mar i escodrinya amb ulls experts les pedres remogudes, no pot evitar pensar amb cert ressentiment que mentre ella arrisca la pròpia vida, homes acadèmics fan xerrades i publiquen articles basant-se en les seves troballes, sense ni tan sols mencionar-la. El seu mèrit és arrossegat per la marea del masclisme. 

Si bé s'ha guanyat cert respecte i admiració dins el món científic, no és admesa a la Societat Geològica de Londres, que no acceptarà a dones fins a l'any 1904. En morir, l'any 1847, als 47 anys, el president d'aquesta institució va reconèixer que Mary Anning "va contribuir en gran manera amb el seu talent i les seves inesgotables investigacions als nostres coneixements sobre els grans sauris i altres formes fòssils de vida gegantina".

Duria Antiquior. Aquarel·la pintada pel geòleg anglès Henry de la Beche l'any 1830. Fou la primera representació pictòrica d'una escena de vida prehistòrica basada, en gran part, en els fòssils trobats per Mary Anning. Museu Nacional de Cardiff.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVdiscordancia

_____________________________________________________________

Contra vientos y mareas

Costa de Lyme Regis, suroeste de Inglaterra, otoño de 1830.

El cielo gris empieza a despejarse tímidamente, pero el ambiente es todavía oscuro y el mar permanece agitado con el recuerdo de la tormenta. La lluvia y el fuerte viento han vaciado la playa de paseantes. Solamente una figura, con largas faldas ondeando y sombrero bien ajustado, rompe la soledad del paisaje. La arena se hunde bajo sus pies y los abruptos acantilados la acogen con poca amabilidad. Pero ni las ráfagas de viento, ni las olas salpicándole la cara, ni la humedad empapándole el cuerpo, ni los frecuentes deslizamientos de piedras, detienen a la joven Mary Anning. Sabe que ahora es el momento idóneo. Si espera, la marea puede que se lo lleve todo y lo haga desaparecer para siempre. En una mano, un martillo, en la otra, una cesta, en la cual piedras llenas de historia se amontonan deseosas de mostrar el secreto que guardan en su interior. 

Retrato de Mary Anning junto a su perro Tray,
pintado antes de 1842.
Museo de Historia Natural de Londres.

La bahía forma parte de lo que hoy día se conoce como Costa Jurásica, debido a la gran cantidad de fósiles que contiene de este período. Cuando, doscientos años atrás, Anning recorre incansable el terreno, el concepto de dinosaurio todavía no ha sido acuñado y los restos encontrados se asocian a animales desaparecidos en el diluvio universal o que se han desplazado hacia otras regiones. Faltan treinta años para que Charles Darwin publique "El origen de las especies" y en la mentalidad creacionista dominante las especies no cambian, sino que fueron creadas tal y com las conocemos. Hablar de especies de animales extinguidas supone una discordancia con las creencias religiosas que pocos científicos estan dispuestos a afrontar.

La afición de Mary Anning, convertida con el tiempo en profesión, le viene de su padre, Richard, un humil ebanista que empezó a recoger fósiles en la playa para venderlos a los turistas y ganar así un dinero extra que ayudase a la escasa economía familiar. Tras la muerte de Richard, cuando Mary tiene tan solo 11 años, los fósiles recogidos por ella y su hermano Joseph, pasan a ser la única fuente de ingresos de la familia. Por suerte, Lyme Regis se ha convertido en un destino popular de la clase alta inglesa y la afición por coleccionar fósiles es cada vez más común.

Anning sabe que tras una tormenta es el mejor momento para salir en búsqueda de sus tesoros paleontológicos, dado que los movimientos de tierras dejan al descubierto nuevos restos fósiles. Sin dudarlo, desafía el ambiente agitado y la peligrosidad de los acantilados, movida por el afán de encontrar nuevas relíquias de tiempos perdidos. Se emociona con cada hallazgo, desde pequeñas conchas fosilizadas hasta grandes huesos que une como piezas de un puzzle, para acabar formando esqueletos de seres vivos sorprendentes y absolutamente desconocidos. A pesar de no haber tenido nunca acceso a una buena formación, su curiosidad la lleva a aprender contínuamente a través de sus observaciones, su búsqueda incesante y la ávida lectura de textos científicos. Estudia las rocas tan minuciosamente que encuentra sacos de tinta fosilizada en belemnites y deduce que los coprolitos, en aquella época conocidos como piedras bezoar, son heces fosilizadas.

Carta e ilustración de Mary Anning, en1823,
anunciando el descubrimiento del fósil
que sería conocido como plesiosaurio.

Si la hostilidad del clima y del lugar no la desalienta, tampoco lo hace el desprecio de la sociedad científica. Un mundo encorsetado por el machismo y el clasismo, incapaz de admitir que una mujer de clase obrera puede ser una experta paleontóloga. Sin embargo, sus hallazgos son fundamentales en el descubrimiento de nuevas especies de reptiles marinos y voladores. Fue ella quien encontró el primer esqueleto completo de ictiosaurio, llamado así por su apariencia de pez y a la vez de lagarto, y también el primero de plesiosaurio, que significa "cercano al reptil". Los esqueletos son tan raros que algunos científicos dudan de su veracidad, mientras que entre la gente del pueblo corre el rumor de que Anning ha encontrado un monstruo. Sus hallazgos llaman la atención de coleccionistas de fósiles, zoólogos, geólogos y paleontólogos. Le compran los ejemplares más valiosos, lo que permite a Mary seguir dedicándose a ello y abrir un pequeño almacén y punto de venta. 

Mientras anda cerca del mar y escudrinya con ojos expertos las piedras removidas, no puede evitar pensar con cierto resentimiento que mientras ella arriesga su propia vida, hombres académicos dan conferencias y publican artículos basándose en sus hallazgos, sin ni siquiera mencionarla. Su mérito es arrastrado por la marea del machismo.

Aunque se ha ganado cierto respeto y admiración dentro del mundo científico, no es admitida en la Sociedad Geológica de Londres, que no aceptará a mujeres hasta el año 1904. Cuando murió, en 1847, a los 47 años, el presidente de esta institución reconoció que Mary Anning "contribuyó en gran manera con su talento y sus inagotables investigaciones a nuestros conocimientos sobre los grandes saurios y otras formas fósiles de vida gigantesca".

Duria Antiquior. Acuarela pintada por el geólogo inglés Henry de la Beche en 1830. Fue la primera representación pictórica de una escena de vida prehistórica basada, en gran parte, en los fósiles encontrados por Mary Anning. Museo Nacional de Cardiff.

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVdiscordancia

_____________________________________________________________

Lynn Margulis i el Delta de la vida

 Sorra entre llacunes, sorra formant sinuoses dunes, sorra on deixem les nostres petjades, gravat efímer de la nostra presència. I sota els nostres peus, un tapís ple de vida, com una selva microscòpica on multitud d'espècies conviuen, col·laborant o competint. Tot un món que s'escapa dels nostres ulls humans, però sense el qual nosaltres simplement no existiríem. Lynn Margulis ho tenia clar quan recorria i explorava els terrenys humits del Delta de l'Ebre. Era l'any 1999 i la científica estatunidenca, aleshores codirectora del departament de Biologia Planetària de la NASA, havia viatjat fins aquest racó de la Mediterrània atreta per la seva singularitat. Un paratge únic, allà on el riu Ebre acaba el seu llarg recorregut, allí on regala a la terra sediments, llims i argiles que ha recollit al llarg del camí, allà on es fon amb la mar, en una gran abraçada. Centenars d'espècies d'aus ho celebren i hi fan niu. 

Arrossars del Delta de l'Ebre.
(Foto: Salut Vila, octubre de 2018)

Enmig d'arrossars i muscleres, el Delta manté l'equilibri entre la riquesa natural i l'activitat humana gràcies a la declaració com a Parc Natural per la Generalitat de Catalunya l'any 1983. La protecció de la biodiversitat de la zona ha permès alhora la conservació del sòl i les espècies que l'habiten. Va ser aquesta biodiversitat microscòpica, en forma de tapissos microbians, el que va atreure a grups de científics estudiosos de l'origen de la vida, com la biòloga Lynn Margulis. Formacions d'uns mil·límetres a pocs centímetres de gruix per sota de la superfície, els tapissos o mantells microbians són considerades com les primeres formes de vida sobre la Terra. La presència d'aquestes formacions, similars a les que hi deuria haver a la Terra fa uns 3,5 milions d'anys, converteix el Delta en un paradís pels científics, que poden estudiar-los com si fessin un viatge a la Terra primitiva.

Superfície de tapís microbià del Delta de l'Ebre.
(Foto: Mercè Piqueras, octubre de 2000)

Lynn Margulis recorria la zona coneguda com la Punta de la Banya amb entusiasme, després que dos anys enrere, el seu equip, en col·laboració amb investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona, hi descobrissin una nova espècie d'espiroqueta, un tipus de bacteri espiral mòbil gràcies a la presència de flagels, que Margulis va anomenar espiroqueta catalana (Spirosymplokos deltaiberi).

Far del Fangar del Delta de l'Ebre.
(Foto: Pep Puig, octubre de 2018)

El mateix paisatge, el mateix far a l'horitzó, punt lluminós que guia als navegants i destí dels visitants que hi fan cap, deixant una filera de petjades a la sorra. Per Margulis, el far de la seva vida era reescriure la història de l'evolució de les espècies a la Terra, seguint les petjades de científics com Konstantín Merezhkovski, Boris Mihailovich Kozo-Polyansky o Ivan Wallin. Científics que van imaginar l'evolució de la vida més enllà de les teories establertes, amb idees que podien semblar extravagants, segons les quals alguns orgànuls cel·lulars, o fins i tot alguns organismes, no serien el fruit del mecanisme gradual de la selecció natural postulada per Darwin, sinó el resultat d'associacions simbiòtiques entre diferents organismes.

Margulis va recuperar les teories d'aquests científics oblidats, moguda per la seva gran curiositat i convençuda de la importància de rellegir els nostres predecessors en el llarg camí de la ciència, com el riu que recull materials al llarg del seu camí. Amb les seves investigacions, va posar en evidència que els mitocondris, les fàbriques d'energia de les cèl·lules animals, i els cloroplasts, responsables de la fotosíntesi en les cèl·lules vegetals, eren descendents d'antics microorganismes, que s'haurien unit a un altre tipus de bacteri donant lloc a l'estructura de les cèl·lules actuals. Els seus estudis van desembocar l'any 1967 en la  teoria de l'endosimbiosi. La cooperació en lloc de la competència com a motor de l'evolució era una idea revolucionària que no va ser acceptada fins molts anys després.    

Lynn Margulis, fotografiada a Barcelona l'any 1986.
(Foto: Joan Sánchez).

Aquell 1999 la recerca al Delta de l'Ebre també va donar els seus fruits. L'equip de Margulis va descobrir una nova espècie d'espiroqueta sorprenentment gran i altament resistent a condicions extremes: Titanospirillum velox. En ambdós casos, les espiroquetes descobertes donaven ales a les investigacions de Margulis sobre la possible relació entre aquests microorganismes mòbils i algunes cèl·lules també mòbils del nostre cos, presents, per exemple, en el sistema respiratori,  neuronal o reproductiu.

Posar la lupa sobre éssers aparentment insignificants per donar-los el valor que es mereixen. I alhora, rebaixar la supremacia dels humans com a espècie, conscienciant-nos que som tan sols una espècie més, que podem desaparèixer i la vida a la Terra seguirà. La Terra entesa com un súperorganisme, on tots els éssers vius, el clima i la geologia estan interconnectats i en el qual la cooperació dóna millors resultats que no pas la lluita entre espècies. És enorme el llegat de Lynn Margulis, apassionada de la ciència i de la vida, que va deixar petjada no només en el camp de la biologia, sinó també de l'antropologia i la filosofia. Tot un riu de coneixements i pensaments desembocant en un mar on encara queda molt per explorar.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVmujerciencia

_____________________________________________________________

Lynn Margulis y el Delta de la vida

Arena entre lagunas, arena formando sinuosas dunas, arena donde dejamos nuestras huellas, grabado efímero de nuestra presencia. Y bajo nuestros pies, un tapiz lleno de vida, como una selva microscópica donde multitud de especies conviven, colaborando o compitiendo. Todo un mundo que se escapa de nuestros ojos humanos, pero sin el cual nosotros simplemente no existiríamos. Lynn Margulis lo tenía claro cuando recorría y exploraba los terrenos húmedos del Delta del Ebro. Era el 1999 y la científica estadounidense, por aquel entonces codirectora del departamento de Biología Planetaria de la NASA, había viajado hasta este rincón del Mediterráneo atraída por su singularidad. Un paraje único, allá donde el río Ebro termina su largo recorrido, allí donde regala a la tierra sedimentos, limo y arcilla que ha recogido a lo largo del camino, allá donde se funde con el mar, en un gran abrazo. Centenares de especies de aves lo celebran y hacen nido. 

Arrozales del Delta del Ebro.
(Foto: Salut Vila, octubre de 2018)

En medio de arrozales y mejilloneras, el Delta mantiene el equilibrio entre la riqueza natural y la actividad humana gracias a la declaración como Parque Natural por la Generalitat de Catalunya en 1983. La protección de la biodiversidad de la zona ha permitido a la vez la conservación del suelo y las especies que lo habitan. Fue esta biodiversidad microscópica, en forma de tapices microbianos, lo que atrajo a grupos de científicos estudiosos del origen de la vida, como la bióloga Lynn Margulis. Formaciones de unos milímetros a pocos centímetros de grosor por debajo de la superfície, los tapices o mantos microbianos son considerados como las primeras formas de vida sobre la Tierra. La presencia de estas formaciones,  similares a las que debía haber en la Tierra hace unos 3,5 millones de años, convierte el Delta en un paraíso para los científicos, que pueden estudiarlas como si hiciesen un viaje a la Tierra primitiva. 

Superfície de tapiz microbiano del Delta del Ebro.
(Foto: Mercè Piqueras, octubre de 2000)

Lynn Margulis recorría la zona conocida com la Punta de la Banya con entusiasmo, después de que dos años atrás, su equipo, en colaboración con investigadores de la Universitat Autònoma de Barcelona, descubrieran una nueva especie de espiroqueta, un tipo de bacteria espiral móvil gracias a la presencia de flagelos, que Margulis denominó espiroqueta catalana (Spirosymplokos deltaiberi). 

Faro del Fangar del Delta del Ebro.
(Foto: Pep Puig, octubre de 2018)

El mismo paisaje, el mismo faro en el horizonte, punto luminoso que guía a los navegantes y destino de los visitantes que se acercan a él, dejando una hilera de huellas en la arena. Para Margulis, el faro de su vida era reescribir la historia de la evolución de las especies en la Tierra, siguiendo las huellas de científicos como Konstantín Merezhkovski, Boris Mihailovich Kozo-Polyansky o Ivan Wallin. Científicos que imaginaron la evolución de la vida más allá de las teorías establecidas, con ideas que podían parecer extravagantes, según las cuales algunos órganulos celulares, o incluso algunos organismos, no serían fruto del mecanismo gradual  de la selección natural postulada per Darwin, sino el resultado de asociaciones simbióticas entre diferentes organismos.

Margulis recuperó las teorías de estos científicos olvidados, movida por su gran curiosidad y convencida de la importancia de releer a nuestros predecesores en el largo camino de la ciencia, como  el río que recoge materiales a lo largo de su camino. Con sus investigaciones, puso en evidencia que los mitocondrios, las fábricas de energía de las células animales, y los cloroplastos, responsables de la fotosíntesis en las células vegetales, eran descendientes de antiguos microorganismos, que se habrían unido a otro tipo de bacteria dando lugar a la estrucutura de las células actuales. Sus estudios desembocaron en 1967 en la  teoría de la endosimbiosis. La cooperación en vez de la competencia como motor de la evolución era una idea revolucionaria que no fue aceptada hasta muchos años más tarde. 

Lynn Margulis, fotografiada en Barcelona en 1986. 
(Foto: Joan Sánchez).

Aquel 1999 la exploración en el Delta del Ebro también dio sus frutos. El equipo de Margulis descubrió otra nueva especie de espiroqueta sorprenendentemente grande y altamente resistente a condiciones extremas: Titanospirillum velox. En ambos casos, las espiroquetas descubiertas daban alas a las investigaciones de Margulis sobre la posible relación entre estos microorganismos móviles y algunas células también móviles de nuestro cuerpo, presentes por ejemplo en el sistema respiratorio,  neuronal o reproductivo. 

Poner la lupa sobre seres aparentemente insignificantes para darles el valor que se merecen. Y a la vez, rebajar la supremacía de los humanos como especie, concienciándonos que somos solo una especie más, que podemos desaparecer y la vida en la Tierra seguirá. La Tierra entendida como un súperorganismo donde todos los seres vivos, el clima y la geología están interconnectados y en el cual la cooperación da mejores resultados que no la lucha entre especies. Es enorme el legado de Lynn Margulis, apasionada de la ciencia y de la vida, que dejó huella no solamente en el campo de la biología, sino también de la antropología y la filosofía. Todo un río de conocimientos y pensamientos desembocando en un mar donde todavía queda mucho por explorar.

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVmujerciencia