Dues dones i una nova moda

Boston, primavera de 1886.

Amb l'arribada del bon temps, els parcs i jardins de la ciutat s'omplen de colors i de passejants. Harriet Hemenway i la seva cosina, Minna Hall, seuen en un banc enmig del Public Garden, des d'on contemplen l'anar i venir de les dones de les classes benestants, com si es tractés d'una desfilada de moda. El país viu una gran expansió econòmica, industrial i demogràfica, una etapa que anys més tard serà coneguda com la Gilded Age (Edat Daurada). La vida no es pas daurada pels milions d'immigrants que arriben d'Europa i d'altres zones dels Estats Units per treballar, però sí per aquells que s'estan enriquint amb les noves indústries, el sector de la construcció i el ferrocarril. Els elegants vestits que llueixen per passejar, anar a teatre o a l'òpera, són una demostració de la seva prosperitat econòmica. En la indumentària de les dones destaquen els barrets extravagants, adornats amb vistoses plomes, a vegades fins i tot amb ocells sencers dissecats. Sembla talment que competeixin per veure qui porta el barret més original i que causi més admiració. 

Dona amb un barret de plomes.
Font: National Audubon Society

En els ulls de les dues cosines però, no hi ha ni un bri d'admiració, sinó un sentiment d'indignació i de ràbia. Miren aquelles plomes i no poden evitar imaginar els ocells dels quals provenen, batent les ales i sentint el vent i l'escalfor del sol. Ara les plomes es mouen sobre els barrets inerts, buides de vida i de gràcia. Aquesta moda creixent, impulsada en gran part per les fàbriques de barrets de Nova York i de Londres, ha generat un important negoci i comerç internacional. S'arriben a pagar veritables fortunes per plomes de determinades espècies d'aus. 

Dona amb un barret de plomes, pels volts de 1912.
Font: Biblioteca del Congrés dels Estats Units.

Portada de la revista Vogue
amb la il·lustració de quatre dones
amb diferents barrets primaverals.
28 d'abril de 1898
Font: Vogue

                                                             

Tanmateix, Harriet i Minna saben que lluir aquells barrets suposa la mort de milers d'ocells, fins al punt que algunes espècies podrien arribar a extingir-se. En alguns casos, com el del martinet blanc americà (Egretta thula) i altres espècies d'ardeids com l'agró blanc (Ardea alba) o el bernat americà (Ardea herodias), la caça es realitza en l'època d'aparellament i de cria, quan aquestes belles aus habitants d'aiguamolls presenten unes llargues plomes filamentoses, molt preuades pel seu aspecte de tul. D'aquesta manera, la mort de les aus adultes suposa l'abandonament de les cries, que acaben morint de fam o a mans de depredadors. 

Martinet blanc americà  (Egretta thula).
Font: naturalista.mx

Harriet és naturalista i junt amb la seva cosina Minna, està decidida a moure fitxa per tal d'acabar amb aquesta moda absurda. Ja tenen ideada l'estratègia. A partir del registre social del Llibre Blau de Boston, contactaran amb el major nombre de dones possible i les convidaran a berenar. Mentre degusten te i pastes, les informaran de tot el que hi ha darrere els seus preciosos barrets. L'objectiu és conscienciar-les de la crueltat que suposa aquella moda. El següent pas serà crear una societat de protecció de les aus i aconseguir que les dones s'hi afiliïn.

Estan entusiasmades amb la idea. Al seu davant segueixen desfilant tota mena de barrets, però ara han convertit la ràbia en esperança i en la seva ment imaginen als ocells tornant a volar sense amenaces. Confien en arribar a convertir la protecció de la natura en la nova moda. 

Harriet Hemenway i Minna Hall van aconseguir que unes nou-centes dones s'unissin a la seva causa i van fundar la Societat Audubon de Massachussetts l'any 1896. El nom homenatja a John James Audubon, ornitòleg i pintor d'aus del segle XIX. La seva iniciativa va ser imitada en altres estats i en tan sols dos anys ja s'havien creat societats Audubon a Pennsilvània, Nova York, Nou Hampshire, Illinois, Maine, Wisconsin, Nova Jersey, Rhode Island, Connecticut, el districte de Columbia, Ohio, Indiana, Tennessee, Minnesota, Texas i Califòrnia.  L'any 1905 es creà la National Audubon Society, organització que encara existeix avui dia, sent una de les societats conservacionistes més antigues del món.

L'any 1913 es va aprovar la Llei Weeks-McLean, per la qual es prohibia la caça i la comercialització d'aus migratòries i la importació de plomes d'aus salvatges.

Harriet i Minna, amb el seu esforç i determinació, van aconseguir posar fi a una pràctica destructiva i van plantar la llavor per la creació d'entitats de conservació de la natura.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVflorecimiento

                            ___________________________________________________

Dos mujeres y una nueva moda

Boston, primavera de 1886.

Con la llegada del buen tiempo, los parques y jardines de la ciudad se llenan de colores y de paseantes. Harriet Hemenway y su prima, Minna Hall, están sentadas en un banco en medio del Public Garden, desde donde observan el ir y venir de las mujeres de las clases acomodadas, como si se tratara de una desfilada de moda. El país vive una gran expansión económica, industrial y demográfica, una etapa que años después será conocida como la Gilded Age (Edad Dorada). La vida no es para nada dorada para los millones de inmigrantes que llegan de Europa y de otras zonas de los Estados Unidos para trabajar, pero sí para aquellos que se están enriqueciendo con las nuevas industrias, el sector de la construcción y el ferrocarril. Los elegantes vestidos que lucen para pasear, ir al teatro o a la ópera, son una demostración de su prosperidad económica. En la indumentaria de las mujeres destacan los sombreros extravagantes, adornados con vistosas plumas, a veces incluso con pájaros enteros disecados.  Parece realmente que compitan para ver quien lleva el sombrero más original y que provoque más admiración.

Mujer con un sombrero de plumas.
Fuente: National Audubon Society

 En los ojos de las dos primas, sin embargo, no hay ni pizca de admiración, sino un sentimiento de indignación y de rabia. Miran aquellas plumas y no pueden evitar imaginar los pájaros de los cuales provienen, batiendo las alas y sintiendo el viento y el calor del sol. Ahora las plumas se mueven sobre los sombreros inertes, vacíos de vida y de gracia. Esta moda creciente, impulsada en gran parte por las fábricas de sombreros de Nueva York y de Londres, ha generado un importante negocio y comercio internacional. Se llegan a pagar verdaderas fortunas por plumas de determinadas especies de aves.

Mujer con un sombrero de plumas, hacia 1912.
Fuente: Biblioteca del Congreso de los Estados Unidos.

Portada de la revista Vogue
con la ilustración de cuatro mujeres
con distintos sombreros primaverales.
28 de abril de 1898
Fuente: Vogue

No obstante, Harriet y Minna saben que lucir aquellos sombreros supone la muerte de miles de pájaros, hasta el punto que algunas especies podrían llegar a extingirse. En algunos casos, com el de la garceta nívea (Egretta thula) y otras especies de ardeidos como la garza blanca (Ardea alba) o la garza ceniza  (Ardea herodias), la caza se realiza en la época de apareamiento y de cría, momento en que estas bellas aves habitantes de humedales, presentan unas largas plumas filamentosas, muy preciadas por su aspecto de tul. De este modo, la muerte de las aves adultas supone el abandono de las crías, que acaban muriendo de hambre o en manos de depredadores. 

Garceta nívea (Egretta thula).
Fuente: naturalista.mx

Harriet es naturalista y junto a su prima Minna, está decidida a mover ficha para acabar con esta moda absurda. Ya tienen ideada la estrategia. A partir del registro social del Libro Azul de Boston, contactaran con el mayor nombre de mujeres posible y las invitaran a merendar. Mientras degustan te y pastas, les informaran de todo lo que hay detrás de sus preciosos sombreros. El objetivo es conscienciarlas de la crueldad que supone aquella moda. El siguiente paso será crear una sociedad de protección de las aves y conseguir que las mujeres se afilien a ella.

Estan entusiasmadas con la idea. Delante de ellas siguen desfilando todo tipo de sombreros, pero ahora han convertido la rabia en esperanza y en su mente imaginan a los pájaros volviendo a volar sin amenazas. Confían en llegar a convertir la protección de la naturaleza en la nueva moda. 

Harriet Hemenway y Minna Hall consiguieron que unas novecientas mujeres se uniesen a su causa y fundaron la Sociedad Audubon de Massachussetts en 1896. El nombre homenajea a John James Audubon, ornitólogo y pintor de aves del siglo XIX. Su iniciativa fue imitada en otros estados y en tan solo dos años ya se habían creado sociedades Audubon en Pensilvania, Nueva York, Nuevo Hampshire, Illinois, Maine, Wisconsin, Nueva Jersey, Rhode Island, Connecticut, el distrito de Columbia, Ohio, Indiana, Tennessee, Minnesota, Texas y California.  En 1905 se fundó la National Audubon Society, organización que todavía existe hoy en día, siendo una de las sociedades conservacionistas más antiguas del mundo.

En 1913 se aprovó la Ley Weeks-McLean, por la cual se prohibía la caza y la comercialización de aves migratorias y la importación de plumas de ave salvajes.

Harriet y Minna, con su esfuerzo y determinación, consiguieron poner fin a una práctica destructiva y plantaron la semilla para la creación de entidades de conservación de la naturaleza.

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVflorecimiento

Ciència i art sobre ales

 

Passejo pel jardí quan el sol ja escalfa. M'agrada notar-lo a la cara i pensar que la mateixa calor que jo sento, és la que activa les meves petites muses. De seguida les veig voleiant d'aquí cap allà. Busco un racó des d'on observar-les sense molestar-les i desplego làmines i pintures. Amb els anys he après a captar ràpidament els colors i les formes. Si bé el pinzell no em permet transmetre l'elegància dels moviments ni el delicat perfum de les flors, procuro que el resultat sigui el més fidel a la realitat possible.  D'algunes en tinc exemplars a casa, models que puc contemplar amb calma i perfilar-ne minuciosament cada detall. Hi ha qui diu que dibuixo bèsties del diable, éssers abominables que surten d'allà on la terra es podreix. Però jo només hi veig bellesa i harmonia. 

L'eruga, meravellosa transformació
i estranya alimentació floral.
Maria Sibylla Merian,
Nürnberg i Frankfurt, 1679 

Era una nena quan a la meva ciutat natal, Frankfurt, vaig començar a buscar cucs de seda i tota mena d'erugues. Recollia totes les que podia i me les enduia a casa per observar-ne el comportament i la seva transformació en boniques papallones. Les pintava amb les tècniques que m'havia ensenyat el meu padrastre, Jacob Marrel, artista d'Utrecht, conegut sobretot pels seus quadres de flors. D'aleshores ençà no he parat de perseguir-les, d'estudiar-les, de buscar-ne de noves i de plasmar-les en làmines. Tant de bo els meus dibuixos serveixin per demostrar que aquests éssers no tenen res d'endimoniats i que el seu cicle vital és un dels fenòmens més meravellosos de la natura. Amb aquesta intenció, recentment he publicat el llibre L'eruga, meravellosa transformació i estranya alimentació floral. A través de les il·lustracions, descric com aquests insectes neixen i creixen, de quines plantes s'alimenten, com formen les pupes o crisàlides i com les esquincen i en surten amb les ales magníficament acolorides. 

El meu somni és viatjar a Surinam on podré conèixer de primera mà espècies exòtiques de flora i fauna. Sé que no és gens habitual que una dona viatgi a terres tan llunyanes. Les expedicions naturalistes estan reservades als homes. Una condició realment absurda. Ens parlen dels riscos que suposen les estades a països tropicals, derivats del clima, de les condicions de vida i de les possibles malalties, com si tot això no pogués afectar també als homes! Si jo sola he pogut muntar el meu propi taller artístic a Amsterdam i valer-me per mi mateixa després de divorciar-me del meu marit, també em veig capaç de viatjar a l'altra banda de l'oceà i explorar terres tropicals. Ningú no pot evitar que estengui les ales i voli lliure. 

Làmina 9 del llibre Metamorfosi
dels insectes de Surinam.
Maria Sibylla Merian, Amsterdam, 1705.

Maria Sibylla Merian (Frankfurt, 1647-Amsterdam, 1717), va dedicar la seva vida a estudiar el cicle de les papallones, així com altres insectes, aranyes i també espècies de plantes. En un temps en què l'Església considerava els insectes com a bèsties del diable, que sorgien per generació espontània del fang en putrefacció, ella va convertir-los en la seva passió. Desafiant normes i costums, va viatjar a la colònia holandesa del Surinam acompanyada de la seva filla gran i s'hi van establir durant dos anys. La malària que Maria Sibylla va contraure, les va obligar a tornar a Holanda. Allà va publicar el resultat dels estudis realitzats al país tropical, un gran treball científic recollit en el llibre Metamorfosi dels insectes de Surinam. La seva obra va tenir gran popularitat durant els segles XVIII i XIX i encara avui dia Maria Sibylla Merian és considerada una de les entomòlogues, exploradores i il·lustradores científiques més importants de tots els temps.

Làmines 18, 20 i 29 del llibre Metamorfosi dels insectes de Surinam.
Maria Sibylla Merian, Amsterdam, 1705.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVmujerciencia23

                            ___________________________________________________

Ciencia y arte sobre alas

Paseo por el jardín cuando el sol ya calienta. Me gusta notarlo en la cara y pensar que el mismo calor que yo siento, activa a mis pequeñas musas. Enseguida las veo revoloteando de aquí para allá. Busco un rincón desde donde observarlas sin molestarlas y extiendo láminas y pinturas. Con los años he aprendido a captar rápidamente los colores y las formas. Aunque el pincel no me permite transmitir la elegancia de los movimientos ni el delicado perfume de las flores, intento que el resultado sea lo más fiel a la realidad posible.  De algunas tengo ejemplares en casa, modelos que puedo contemplar con calma y perfilar minuciosamente cada detalle. Hay quien dice que dibujo bestias del diablo, seres abominables que salen de allí donde la tierra se pudre. Pero yo solo veo belleza y harmonía. 

La oruga, maravillosa transformación
y extraña alimentación floral.
Maria Sibylla Merian
Nürnberg y Frankfurt, 1679 

Era una niña cuando en mi ciudad natal, Frankfurt, empecé a buscar gusanos de seda y todo tipo de orugas. Recogía todas las que podía y me las llevaba a casa para observar su comportamiento y su transformación en hermosas mariposas. Las pintaba con las técnicas que me había enseñado mi padrastro, Jacob Marrel, artista de Utrecht, conocido sobre todo por sus cuadros de flores. Desde entonces no he parado de perseguirlas, de estudiarlas, de buscar nuevas especies y de plasmarlas en láminas. Ojalá mis dibujos sirvan para demostrar que estos seres no tienen nada de diabólicos y que su ciclo vital es uno de los fenómenos más maravillosos de la naturaleza. Con esta intención recientemente he publicado el libro La oruga, maravillosa transformación y extraña alimentación floral. A través de las ilustraciones, describo como estos insectos nacen y crecen, de qué plantas se alimentan, como se forman las pupas o crisálidas y como las rasgan y salen con las alas magníficamente coloreadas. 

Mi sueño es viajar a Surinam donde podré conocer de primera mano especies exóticas de flora y fauna. Sé que no és nada habitual que una mujer viaje a tierras tan lejanas. Las expediciones naturalistas estan reservadas a los hombres. Una condición realmente absurda. Nos hablan de los riesgos que suponen las estancias a países tropicales, derivados del clima, de las condiciones de vida y de las posibles enfermedades, ¡como si todo esto no pudiera afectar también a los hombres! Si yo sola he podido montar mi propio taller artístico en Amsterdam y valerme por mi misma tras divorciarme de mi marido, también me veo capaz de viajar al otro lado del océano y explorar tierras tropicales. Nadie puede evitar que despliegue las alas y vuele libre. 

Lámina 9 del libro Metamorfosis
de los insectos de Surinam.
Maria Sibylla Merian, Amsterdam,1705.

Maria Sibylla Merian (Frankfurt, 1647-Amsterdam, 1717), dedicó su vida a estudiar el ciclo de las mariposas, así como otros insectos, arañas y también especies de plantas. En un tiempo en el que la Iglesia consideraba los insectos como bestias del diablo, que surgían por generación espontánea en el lodo en putrefacción, ella los convirtió en su pasión. Desafiando normas y costumbres, viajó a la colonia holandesa de Surinam acompañada de su hija mayor, donde se establecieron durante dos años. La malaria que Maria Sibylla contrajo, les obligó a regresar a Holanda. Allí publicó el resultado de los estudios realizados en el país tropical, un gran trabajo científico recogido en el libro Metamorfosis de los insectos de Surinam. Su obra tuvo gran popularidad durante los siglos XVIII i XIX y todavía hoy en día Maria Sibylla Merian es considerada una de las entomólogas, exploradoras e ilustradoras científicas más importantes de todos los tiempos.

Láminas 18, 20 y 29 del libro Metamorfosis de los insectos de Surinam.
Maria Sibylla Merian, Amsterdam,1705.

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVmujerciencia23

Història esbiaixada

 Instruments i aparells de tota mena, reactius químics, dissolucions, cultius i piles i piles de papers amb esquemes i càlculs conformen el decorat del seu dia a dia. Són tantes les hores que passa dins el laboratori, que gairebé podria anomenar-lo casa. Tots els resultats i els informes derivats dels experiments i investigacions els firma en nom de la seva muller. Ella és qui està al capdavant del laboratori. Que ja se sap que la ciència és cosa de dones, sempre ha estat així. Ja en l'antiga Grècia, eren dones les qui predominaven com a mestres a les grans escoles d'Atenes i d'Alexandria, on un públic majoritàriament femení seguia les seves ensenyances. Algun home que va gosar estudiar i ensenyar com elles, va ser lapidat fins a morir. Al llarg dels segles han existit homes que s'han deixat els cabells llargs i s'han vestit com una dona per poder accedir a estudis superiors i dedicar-se a la ciència. Som a mitjans del segle XX i a ell almenys se li permet treballar al laboratori, encara que la seva figura resti sempre oculta.

Les hores d'esforç i dedicació finalment donen els seus fruits. Un dels seus descobriments suposarà un gir important en el món de la ciència. Una troballa sens dubte mereixedora del Premi Nobel, que se li concedirà poc temps després. El Premi però, portarà el nom de la seva dona i ella, en el moment de rebre el reputat guardó, ni tan sols el mencionarà. Diaris i publicacions aniran plens del seu nom. El d'ell restarà a l'ombra, del tot invisibilitzat. Potser d'aquí uns anys, quan ell ja no hi sigui per veure-ho, algú el rescatarà de l'oblit, com el de tants altres homes que la història ha relegat, pel simple fet de ser homes.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVsesgos

                            __________________________________________________

Historia sesgada

Instrumentos, aparatos de todo tipo, reactivos químicos, disoluciones, cultivos y pilones y pilones de papeles con esquemas y cálculos conforman el decorado de su día a día. Son tantas las horas que pasa dentro del laboratorio que casi podría llamarle hogar. Todos los resultados e informes derivados de los experimentos e investigaciones los firma en nombre de su esposa. Es ella quien está al frente del laboratorio. Que ya se sabe que la ciencia es cosa de mujeres, siempre ha sido así. Ya en la antigua Grecia, las mujeres predominaban como maestras en las grandes escuelas de Atenas y Alejandría,  donde un público mayoritariamente femenino seguía sus enseñanzas. Algun hombre que se atrevió a estudiar y enseñar como ellas, fue lapidado hasta morir. A lo largo de los siglos han existido hombres que se han dejado el pelo largo y se han vestido como mujeres para poder acceder a estudios superiores y dedicarse a la ciencia. Somos a mediados del siglo XX y a él por lo menos se le permite trabajar en el laboratorio, aunque su figura permanezca siempre oculta.

Las horas de esfuerzo y dedicación finalmente dan sus frutos. Uno de sus descubrimientos supondrá un giro importante en el mundo de la ciencia. Un hallazgo sin duda merecedor del Premio Nobel, que se le concederá poco tiempo después. Sin embargo, el Premio llevará el nombre de su mujer y ella, en el momento de recibir el reputado galardón, ni siquiera lo mencionará. Periódicos y publicaciones iran llenos de su nombre. El de él quedará en la sombra, totalmente invisibilizado. Quizás dentro de unos años, cuando él ya no viva para verlo, alguien le rescatará del olvido, como el de tantos otros hombres que la historia ha relegado, solo por el hecho de ser hombres.

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVsesgos

L'espurna del canvi

 Asseguda al banc dels acusats, nota al damunt el pes de totes les mirades, sembrades d'enveja i rancor. Amb els cabells curts i vestida com un home, res fa pensar que aquell metge que en els darrers temps ha guanyat popularitat entre cercles femenins, és en realitat una dona. Se l'acusa d'apropar-se massa a les pacients, fins i tot de violar a dues d'elles. Les acusacions provenen majoritàriament d'altres metges, recelosos de veure com les dones prefereixen posar-se a les mans d'aquell jove metge abans que a les seves. En una societat en què es considera un deshonor despullar-se davant d'un home, la notícia de l'existència d'una metgessa no ha tardat a escampar-se secretament entre elles. Un secret que ara es veu obligada a desvelar com a única forma de demostrar la seva innocència. Davant dels ulls atònits del tribunal, s'aixeca la túnica i mostra la seva identitat femenina. La sorpresa inicial dóna pas a la ira més irracional. És una dona, una dona exercint la medicina! La follia del tiranisme es desferma i la condemnen a la pena màxima. L'expressió pena de mort se li enreda al cap com una planta enfiladissa, pessigant-li els records i els somnis. Per més que busqui en ella mateixa alguna culpa, només hi troba el desig d'alleugerir el dolor de les dones, les cures íntimes de les que ningú parla, de cuidar el temple on neix la vida. Entotsolada en els seus pensaments, amb prou feines se n'adona de la revolta generada al seu voltant. La sentència ha fet saltar l'espurna. Les dones a qui ella ha guarit, algunes salvant-les de morir durant el part, les que guardaven el secret que ella amagava sota la túnica, no poden tolerar tal injustícia. Entre les qui s'alcen en la seva defensa hi ha també mullers de metges, de jutges i de polítics responsables de l'acusació. Les protestes arriben a tal magnitud que aconsegueixen no tan sols l'alliberament de la condemnada, sinó també la derogació de la llei que prohibeix a les dones practicar la medicina.

Agnòdice (s. IV a.C.) és considerada una de les primeres ginecòlogues de la història. Si bé la seva vida es difumina entre la realitat i la llegenda, el seu relat podria ser el de tantes dones a les quals al llarg dels segles se'ls ha negat l'accés als estudis i, malgrat tot, han persistit en el somni de dedicar-se a la ciència. Com la botànica francesa Jeanne Baret circumnavegant la Terra vestida d'home a finals del s.XVIII, com la irlandesa Margaret Ann Bulkley, que sota el nom de James Barry va aconseguir ser cirurgiana a principis del s.XIX, o la catalana Dolors Aleu, la primera dona llicenciada en medicina a l'Estat espanyol l'any 1882, que acudia a la universitat amb la protecció de dos escortes. Totes elles víctimes d'un absurd biaix de gènere, del qual anem sortint empeses per la força de les dones valentes que ens han precedit.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVsesgos

                            ___________________________________________________

La chispa del cambio

Sentada en el banquillo de los acusados, siente encima el peso de todas las miradas, sembradas de envidia y rencor. Con el pelo corto y vestida como un hombre, nada hace pensar que aquel médico que en los últimos tiempos ha ganado popularidad entre círculos femeninos, es en realidad una mujer. Se le acusa de acercarse demasiado a las pacientes, incluso de violar a dos de ellas. Las acusaciones provienen mayoritariamente de otros médicos, recelosos de ver como las  mujeres prefieren ponerse en las manos de aquel joven médico antes que a las suyas. En una sociedad en la que se considera un deshonor desnudarse ante un hombre, la noticia de la existencia de una mujer médico no tarda en esparcirse secretamente entre ellas. Un secreto que ahora se ve obligada a desvelar como única forma de demostrar su inocencia. Ante los ojos atónitos del tribunal, se levanta la túnica para mostrar su identidad femenina. La sorpresa inicial da paso a la ira más irracional. ¡Es una mujer, una mujer ejerciendo la medicina! La locura del tiranismo se desata y la condenan a la pena máxima. La expresión pena de muerte se le enreda en la cabeza como una planta trepadora, pellizcándole los recuerdos y los sueños. Por más que busque en ella alguna culpa, solo encuentra el deseo de aliviar el dolor de las mujeres, las curas íntimas de las que nadie habla, de cuidar el templo donde nace la vida. Absorta en sus pensamientos, apenas se percata de la rebelión generada a su alrededor. La sentencia ha hecho saltar la chispa. Las mujeres a quien ella ha sanado, algunas salvándolas de morir durante el parto, las que guardaban el secreto que escondía bajo la túnica, no pueden tolerar semejante injusticia. Entre las que se levantan en su defensa hay también esposas de médicos, de jueces y de políticos responsables de la acusación. Las protestas llegan a tal magnitud que consiguen no solamente la liberación de la condenada, sinó también la derogación de la ley que prohibe a las mujeres practicar la medicina.

Agnódice (s. IV a.C.) es considerada una de las primeras ginecólogas de la historia. Aunque su vida se difumina entre la realidad y la leyenda, su relato podría ser el de tantas mujeres a las cuales a lo largo de los siglos se les ha negado el acceso a los estudios y, a pesar de todo, han persistido en el sueño de dedicarse a la ciencia. Como la botánica francesa Jeanne Baret circunnavegando la Tierra vestida de hombre a finales del s.XVIII, como la irlandesa Margaret Ann Bulkley, que bajo el nombre de James Barry logró ser cirurgiana a principios del s.XIX, o la catalana Dolors Aleu, la primera mujer licenciada en medicina en el Estado español en 1882, que acudía a la universidad con la protección de dos escoltas. Todas ellas víctimas de un absurdo sesgo de género, del cual vamos saliendo empujadas por la fuerza de las mujeres valientes que nos han precedido.

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVsesgos

Entre les cendres

 Alexandria, any 292 d.C. Per ordre de l'emperador romà Dioclecià, tots els tractats d'alquímia han de ser destruïts. Pretendre transformar el plom i altres metalls en or és considerat una amenaça al seu poder hegemònic. El decret de Dioclecià representa la primera vegada que apareix la paraula alquímia, de l'àrab الخيمياء [al-khīmiyā], que podria estar formada per l'article al- i la paraula grega khumeia (χυμεία), que significa fusió o mescla de líquids. En ella hi trobem l'origen etimològic de la paraula química. I és que l'alquímia fou la predecessora d'aquesta branca de la ciència moderna.

Segles de recerca, d'experimentació amb la matèria, de descripcions de noves tècniques i instruments s'esvaeixen entre les flames. Com tristament ja havia passat en altres moments de la història, la gran Biblioteca d'Alexandria, veu desaparèixer bona part del seu valuós fons bibliogràfic.

Granada, 23 de febrer de 1502. Per ordre dels Reis Catòlics, tots els llibres religiosos musulmans han de ser cremats. Incapaços de distingir els textos de fe de la resta d'escrits en àrab, els soldats opten per cremar tots els llibres en aquesta llengua. Centenars de milers de pàgines per les quals passegen segles de poesia, de filosofia, d'art, d'arquitectura, de música i també d'avenços científics i tecnològics, amb tractats de medicina, botànica i agricultura, són devorades pel foc.

I malgrat tot, la ciència i el coneixement persisteixen. L'embat anihilador mai és prou potent per trencar el fil de l'avanç científic i cultural. 

El nom d'una dona perviu entre les cendres de la Biblioteca d'Alexandria i entre les pàgines de la història escrita en masculí. Maria la Jueva, l'Hebrea o Míriam la Profetessa va viure entre el segle I i el s.III dC. Dos segles que ballen. Com balla la història al ritme trist dels conflictes de la humanitat. 

Gravat representant a Maria la Jueva
del llibre de Michael Maier
Symbola Aurea Mensae Duodecim Nationum (1617) 

La seva petjada és difícil d'esborrar. En parla Zoòsim de Panàpolis, alquimista d'Alexandria al s.IV d.C i Jorge Sincelo, cronista bizantí al s.VIII. També fa referència a ella l'enciclopedista àrab Al-Nadim l'any 879 dC. Encara avui dia s'anomena en cuines i laboratoris químics quan es prepara el bany maria. Fou ella qui ideà aquest sistema per escalfar lentament i uniforme una substància líquida o sòlida. 

Balneum Mariae alquímic o bany Maria, 
Coelum philosophorun, Philip Ulstad (1528),
Chemical Heritage Foundation.

Mare de l'alquímia, se li atribueix també la invenció de l'alambí. Aquest aparell, anomenat popularment olla o fassina, permet la destil·lació (del llatí de-stillare, que vol dir gotejar) d'un líquid mitjançant l'evaporació per escalfament i posterior condensació per refredament. El líquid s'escalfa en un recipient, els components més volàtils del líquid s'evaporen i circulen per un serpentí on es condensen per refredament i són recollits en un recipient final. Un procés que serveix per elaborar perfums, medicines o begudes alcohòliques. L'alambí (de l'àrab al-inbiq الأنبيق), va arribar a les nostres terres de la mà dels àrabs.  Al s. XII és descrit per l'agrònom andalusí Ibn al-Awwam en el seu Llibre de l'agricultura, on descriu com destil·lar aigua de roses. 

Aquest és un dels nombrosos invents i avenços que devem a la presència de la cultura àrab a la Península Ibèrica durant prop de vuit segles. 

Alambí de coure del s.XVIII.
Museu de la Farmàcia Catalana,
Font: Museu virtual de la Universitat de Barcelona

Som hereus de tot allò que el foc no va consumir, de la tradició oral, de la valentia d'aquells que van salvar documents d'amagat de les autoritats i dels que no es van conformar amb les teories i creences preestablertes.

Quan destil·lem la història, hi descobrim protagonistes invisibilitzats, com han estat les dones, o pobles sencers, com l'andalusí. La cultura islàmica compilà coneixements del saber antic i en creà de nou, fruit de l'experimentació, lliure de les restriccions del cristianisme de l'època, sent l'alquímia islàmica el més semblant que existia a un laboratori químic.

Malauradament, alguns sabers de l'antiguitat s'evaporaren per sempre amb la calor de l'odi i la confrontació. No hi ha pitjor invent que la guerra.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVdíainventor

___________________________________________________

Entre cenizas

Alejandría, año 292 d.C. Por orden del emperador romano Diocleciano, todos los tratados de alquimia deben ser destruidos. Pretender transformar el plomo y otros metales en oro es considerado una amenaza a su poder hegemónico. El decreto de Diocleciano representa la primera vez que aparece la palabra alquimia, del árabe الخيمياء [al-khīmiyā], que podría estar formada por el artículo al- y la palabra griega khumeia (χυμεία), que significa fusión o mezcla de líquidos. En ella encontramos el origen etimológico de la palabra química. Y es que la alquimia es la predecesora de esta rama de la ciencia moderna.

Siglos de investigación, de experimentación con la materia, de descripciones de nuevas técnicas e instrumentos se desvanecen entre las llamas. Como tristamente  había sucedido ya en otros momentos de la historia, la gran Biblioteca de Alejandría, ve desaparecer gran parte de su valioso fondo bibliográfico.

Granada, 23 de febrero de 1502. Por orden de los Reyes Católicos, todos los libros religiosos musulmanes deben ser quemados. Incapaces de distinguir los textos de fe del resto de escritos en árabe, los soldados deciden quemar todos los libros en esta lengua. Centenares de miles de páginas por las cuales pasean siglos de poesía, de filosofía, de arte, de arquitectura, de música y también de avances científicos y tecnológicos, con tratados de medicina, botánica y agricultura, son devoradas por el fuego.

Y a pesar de todo, la ciencia y el conocimiento persisten. El embate aniquilador nunca es lo suficientemente potente para romper el hilo del avance científico y cultural.

El nombre de una mujer pervive entre las cenizas de la Biblioteca de Alejandría y entre las páginas de la historia escrita en masculino. María la Judía, la Hebrea o Míriam la Profetisa vivió entre el siglo I y el s.III dC. Dos siglos que bailan. Como baila la historia al ritmo triste de los conflictos de la humanidad. 

Grabado representando a María la Judía
del libro de Michael Maier
Symbola Aurea Mensae Duodecim Nationum (1617) 

Su huella es difícil de borrar. Citada por Zoósimo de Panápolis, alquimista de Alejandría en el s.IV d.C y por Jorge Sincelo, cronista bizantino en el s.VIII. También hace referencia a ella el enciclopedista árabe Al-Nadim en el año 879 dC. Todavía hoy en día es nombrada en cocinas y laboratorios químicos cuando se prepara el baño maría. Fue ella quien ideó este sistema para calentar lenta y uniformemente una sustancia líquida o sólida.

Balneum Mariae alquímico o baño maría, 
Coelum philosophorun, Philip Ulstad (1528)
Chemical Heritage Foundation.

 Madre de la alquimia, se le atribuye también la invención del alambique. Este aparato, también llamado alquitara, permite la destilación (del latín de-stillare, que significa gotear) de un líquido mediante evaporación por calentamiento y posterior condensación por enfriamiento. El líquido se calienta en un recipiente, los componentes más volátiles del líquido se evaporan y circulan por un serpentín donde se condensan per enfriamiento y son recogidos en un recipiente final.  Un proceso que sirve para elaborar perfumes, medicamentos o bebidas alcohólicas. El alambique (del árabe al-inbiq الأنبيق), llegó a nuestras tierras de la mano de los árabes.  En el s.XII es descrito por el agrónomo andalusí Ibn al-Awwam en su Libro de la agricultura, en el cual describe como destilar agua de rosas. 

Este es uno de los numerosos inventos y avances que debemos a la presencia de la cultura árabe en la Península Ibérica durante casi ocho siglos. 

Alambique de cobre del s.XVIII.
Museu de la Farmàcia Catalana,
Fuente: Museu virtual de la Universitat de Barcelona

Somos herederos de todo lo que el fuego no consumió, de la tradición oral, de la valentía de aquellos que salvaron documentos a escondidas de las autoridades y de los que no se conformaron con las teorías y creencias preestablecidas.

Cuando destilamos la historia, descubrimos protagonistas invisibilizados, como han sido las mujeres, o pueblos enteros, como el andalusí. La cultura islámica compiló conocimientos del saber antiguo y creó de nuevo, fruto de la experimentación, libre de las restricciones del cristianismo de la época, siendo la alquimia islámica lo más parecido que existía a un laboratorio químico.

Por desgracia, algunos saberes antiguos se evaporaron para siempre con el calor del odio y la confrontación. No hay peor invento que la guerra.

Ese texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVdíainventor

Inventari de records

 

Tanca els ulls i veu aquella nina amb la que va passar tantes hores jugant quan era petita. Miss Illusion, es deia. Per ella però, era l'Annie. Mai li havien agradat els noms comercials i impersonals, trobava que batejar-les al seu gust les feia úniques. Aquesta en concret era una nina especial, podia ser rossa o morena segons el moment gràcies a unes perruques intercanviables, mentre que els ulls  variaven de blau a marró prement un botó. En el seu record, un reguitzell de sons familiars omplen l'espai. El catric-catrac de la màquina de cosir de la mare, moguda pel vaivé acompassat del seu peu, sona en sintonia amb el teclejar enèrgic del pare sobre la màquina d'escriure. A fora, plou a bots i barrals i ja sent la seva germana gran entrant a casa amb el paraigües de colors xop, mentre rondina perquè se li ha fet malbé el pentinat que curosament s'havia modelat amb el corró pels cabells acabat d'estrenar. 

Perquè hi pensa ara? Ah, sí, a la ràdio han comentat una frase que diuen que va pronunciar Voltaire l'any 1764: "hi ha dones lletrades i dones guerreres, però mai hi ha hagut dones inventores". I ara li sembla veure com a la nina se li escapa el riure mentre un nom ressona per tota la casa: Beulah Louise, l'estatunidenca inventora dels ginys que conformen el seu inventari de records.

Patent estatunidenca núm. 2.037.091
(màquina de cosir).
Oficina de Patents i Marques d'EEUU.

Beulah Louise Henry (Raleigh, 28 de setembre de 1887 - Nova York, 26 de febrer de 1973) va ser una inventora estatunidenca que al llarg de la seva vida va arribar a crear un total de 110 invents,  49 dels quals amb patent pròpia. Alguns d'aquests invents, pertanyents a la indústria de les joguines, de l'estètica, de la higiene personal, d'oficina o de la llar, són:

- Congelador per fer gelats (1912)

- Paraigües amb varis colors (1924)

- Corró pels cabells (1925)

- Bossa per a paraigües (1925)

- Aparell per fer esport a l'aigua (1927)

- Cobertura de peus (1927)

- Aparell flotador (1929)

- Vàlvula per a objectes inflables (1929)

- Dolly Dips, esponges infantils amb sabó (1929)

- Protograph, màquina d'escriure que permetia fer quatre còpies d'un document mecanografiat (1932)

- Miss Illusion, nina amb ulls que poden canviar de color i tancar-se (1935) 

- Màquina d'escriure (1936)

- Màquina de cosir sense bobina (1940)

- Dispositiu per produir sons articulats (1941)

- Aparells de costura (1941)

- Sobres contínuament units per enviaments de correu massius (1952)

- Obrellaunes (1956)

Patent estatunidenca núm. 1.565.145
 (ràdio-nina).
Oficina de Patents i Marques d'EEUU.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVdíainventor

                            __________________________________________________

Inventario de recuerdos

Cierra los ojos y ve aquella muñeca con la que pasó tantas horas jugando cuando era niña. Miss Illusion, se llamaba. Para ella, sin embargo, era Annie. Nunca le habían gustado los nombres comerciales e impersonales, le parecía que bautizarlas a su gusto las hacía únicas. Esta en concreto era especial, podía ser rubia o morena según el momento gracias a unas pelucas intercambiables, mientras que los ojos  variaban de azul a marrón apretando un botón. En su recuerdo, una sarta de sonidos familiares llenan el espacio. El traca, traca de la máquina de coser de su madre, movida por el vaivén acompasado de su pie, suena en sintonía con el teclear enérgico de su padre sobre la máquina de escribir. Fuera, llueve a cántaros y ya oye a su hermana mayor entrando en casa con el paraguas de colores xorreando, mientras se queja porque se le ha estropeado el peinado que tan cuidadosamente se había moldeado con el rodillo de pelo recién estrenado.

¿Por qué piensa ahora en todo esto? Ah, sí, por la radio han comentado una frase que dicen que pronunció Voltaire en 1764:  "hay mujeres letradas y mujeres guerreras, pero nunca ha habido mujeres inventoras". Y ahora le parece ver como a la muñeca se le escapa la risa mientras un nombre resuena por toda la casa: Beulah Louise, la mujer estadounidense inventora de los artilugios que conforman su inventario de recuerdos.

Patente estadounidense no. 2.037.091
(máquina de coser).
Oficina de Patentes y Marcas de los Estados Unidos.

Beulah Louise Henry (Raleigh, 28 de septiembre de 1887 - Nueva York, 26 de febrero de 1973) fue una inventora estadounidense que a lo largo de su vida llegó a crear un total de 110 inventos, 49 de los cuales con patente propia. Algunos de estos inventos, pertenecientes a la indústria del juguete, de la estética, de la higiene personal, de oficina o del hogar son:

- Congelador para hacer helados (1912)

- Paraguas con varios colores (1924)

- Rodillo de pelo (1925)

- Bolsa para paraguas (1925)

- Aparato para hacer deporte en el agua (1927)

- Cobertor de pies (1927)

- Aparato flotador (1929)

- Válvula para objectos inflables (1929)

- Dolly Dips, esponjas infantiles rellenas con jabón (1929)

- Protograph, máquina que permitía hacer cuatro copias de un documento mecanografiado (1932)

- Miss Illusion, muñeca con ojos que podían cambiar de color y cerrarse (1935)

- Máquina de escribir (1936)

- Máquina de coser sin bobina (1940)

- Dispositivo para producir sonidos articulados (1941)

- Aparatos de costura (1941)

- Sobres contínuamente unidos para envíos de correo masivos (1952)

- Abrelatas (1956)

Patente estadounidense no. 1.565.145
 (radio-muñeca).
Oficina de Patentes y Marcas de los Estados Unidos.

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVdíainventor

Microrevoltes

 Què passaria si un bon dia tots els microorganismes que treballen per nosaltres es declaressin en vaga? Si cansats de ser explotats, de viure sota la pressió d'haver de mantenir el ritme de producció, aturessin la seva multiplicació i el seu metabolisme? Hi pensa mentre comprova el funcionament del bioreactor, on milions de bacteris creixen i es multipliquen exponencialment. S'imagina a mestres formatgers, iogurters i enòlegs desconcertats en veure formatges que no maduren, llet que no forma iogurt, tines on el most no fermenta. S'imagina a tècnics de laboratori desesperats perquè no obtenen els cultius desitjats, aturant-se la producció d'antibiòtics, de vacunes, de probiòtics, de biofertilitzants i biopesticides. Realment, les conseqüències serien nefastes i la idea, malgrat ser del tot absurda, la fa somriure. No deixa de ser graciós com els humans, aparentment amos i senyors del planeta, depenem d'aquestes formes de vida microscòpica per viure. La humanitat utilitza els llevats, els fongs i els bacteris des de molt abans de conèixer-ne la seva existència. 

Tines de la Vall del Flequer (Bages),
destinades a la producció de vi a mitjans del s.XIX.
Foto: Salut Vila, octubre de 2017

El llevat Saccharomyces cerevisiae ens ha acompanyat des de temps antics, oferint-nos el producte de la seva fermentació per elaborar pa, vi i cervesa. Civilitzacions com l'egípcia consideraven la cervesa com la beguda dels déus. 

Els bacteris làctics, Lactobacillus i Streptococcus, viatjaven dins els sacs de llet fresca dels pobles nòmades de l'antiga Tràcia, actual Bulgària, cap al 4.500 aC. L'escalfor i el contacte de la llet amb la pell del sac mentre recorrien camins, creava un ambient idoni perquè els bacteris transformessin la lactosa de la llet en àcid làctic, donant lloc als primers iogurts de la història.

Colònies de Penicillium
sobre agar SDA. Foto: Salut Vila

Fongs com Penicillium roqueforti permeten l'elaboració de potents formatges dels quals ja en parlava Plini el Vell l'any 76 dC. Curiosament, Penicillium és també el protagonista de la serendipitat de Fleming, de la qual van derivar els primers antibiòtics. Si bé l'ús de floridures provinents d'aliments o del terra per curar ferides ja era present en cultures tant distants com l'antiga Grècia, la Índia, la Xina, Rússia o els nadius nord-americans, va ser a partir de l'aïllament de substàncies antibiòtiques, anomenades penicil·lines pel fong Penicillium, que la medicina va fer un pas de gegant, esdevenint la penicil·lina el medicament que ha salvat més vides de la història. 

Salvar vides. Els mots ressonen al seu cap. La mirada fixa en el bioreactor. A l'interior, un medi de cultiu conté els nutrients necessaris pel creixement de Clostridium botulinum. Els seus ingredients preferits i un estricte control de temperatura i pH, afavoreixen que es multipliqui i produeixi la seva característica toxina. Habitant de sòls i aigües estancades, aquest bacteri té la particularitat de formar espores altament resistents, que li permeten sobreviure a altes temperatures i en absència d'oxigen. La toxina generada per aquest bacil, amagada en conserves mal elaborades, ens pot provocar la mort, però produïda i administrada sota control permet tractar malalties neurològiques associades a hiperactivitat muscular o ser usada en tractaments d'estètica, el famós bòtox. Al laboratori on treballa però, el destí és molt diferent. S'estremeix cada cop que hi pensa. Si visqués com els microorganismes, aliens a les conseqüències de la seva activitat, o com la majoria dels seus companys de feina, que ignoren els objectius reals de l'empresa, no tindria aquest pes a la consciència. Però ella sap la veritat. 

Representació de malalts
de verola (Mèxic, 1538).
Font: Revista chilena de infectología

I mentalment repassa els episodis de la història en què l'afany absurd i incomprensible dels humans per la guerra ha convertit els microorganismes en armes cruels i silencioses. Veu les forces colonials escampant el virus de la verola entre les poblacions indígenes americanes. 

S'esgarrifa pensant que les tropes russes van llençar cadàvers infectats de pesta sobre Tallin l'any 1710. Recorda com el govern alemany va enviar cartes contaminades amb Bacillus anthracis a Finlàndia, Romania, Estats Units i l'Argentina, durant la Primera Guerra Mundial. 

Per no parlar dels esgarrifosos experiments amb agents biològics en éssers humans perpetrats per la Unitat 731 de l'Exèrcit Imperial japonès entre 1937 i 1945. Tristament, la part més fosca de la humanitat segueix fent camí i les toxines generades en el bioreactor que té al davant seran usades amb finalitats bèl·liques.

        

Bioreactor destinat a la producció de biopesticides 
a partir de residus orgànics urbans.
Font: Universitat Autònoma de Barcelona.

Aleshores ho veu clar. Els microorganismes no deixaran de treballar mentre les condicions siguin les òptimes, però ella sí que pot fer que tot s'aturi. Mira al seu voltant, està sola. Amb un rampell, desconnecta el bioreactor. En poques hores, els nutrients s'esgotaran i el cultiu no prosperarà. Ràpidament es treu la bata i abandona el laboratori. A fora, l'inunda una intensa olor de terra mullada. Són els bacteris del bosc fabricant geosmina lliurement, regalant-li el millor bàlsam per a la seva fugida.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVlucesysombras

___________________________________________________

Microrevueltas

¿Qué pasaría si un día todos los microorganismos que trabajan para nosotros se declarasen en huelga? ¿Si cansados de ser explotados, de vivir bajo la presión de tener que mantener el ritmo de producción, detuviesen su multiplicación y su metabolismo? Lo piensa mientras comprueba el funcionamiento del bioreactor, en el cual millones de bacterias crecen y se multiplican exponencialmente. Se imagina a maestros queseros, yogurteros y enólogos desconcertados al ver quesos que no maduran, leche que no forma yogur, tinas donde el mosto no fermenta. Se imagina a técnicos de laboratorio desesperados porque no obtienen los cultivos deseados, deteniéndose la producción de antibióticos, de vacunas, de probióticos, de biofertilizantes y biopesticidas. Realmente, las consecuencias serían nefastas y la idea, a pesar de ser totalmente absurda, la hace sonreir. No deja de ser gracioso como los humanos, aparentemente amos y señores del planeta, dependemos de estas formas de vida microscópica para vivir. La humanidad utiliza las levaduras, los hongos y las bacterias desde mucho antes de conocer su existencia. 

Tinas de la Vall del Flequer (Bages),
destinadas a la producción de vino a mediados del s.XIX.
Foto: Salut Vila, octubre de 2017

La levadura Saccharomyces cerevisiae nos ha acompañado desde tiempos antiguos, ofreciéndonos el producto de su fermentación para elaborar pan, vino y cerveza. Civilizaciones como la egípcia consideraban la cerveza como la bebida de los dioses. 

Las bacterias lácticas, Lactobacillus y Streptococcus, viajaban dentro de los sacos de leche fresca de los pueblos nómadas de la antigua Tracia, actual Bulgaria, en torno al 4.500 aC. El calor y el contacto de la leche con la piel del saco mientras recorrían caminos, creaba un ambiente idóneo para que las bacterias transformasen la lactosa de la leche en ácido láctico, dando lugar a los primeros yogures de la historia.

Colonias de Penicillium 
sobre agar SDA. Foto: Salut Vila

Hongos como Penicillium roqueforti permiten la elaboración de potentes quesos de los cuales ya hablaba Plinio el Viejo en el año 76 dC. Curiosamente, Penicillium es también el protagonista de la serendipia de Fleming, de la cual derivaron los primeros antibióticos. Aunque el uso de mohos provinientes de alimentos o del suelo para curar heridas ya era presente en culturas tan distantes como la antigua Grecia, la Índia, la China, Rusia o los nativos norteamericanos, fue a partir del aislamiento de sustancias antibióticas, denominadas penicilinas por el hongo Penicillium, que la medicina hizo un paso de gigante, conviertiendo la penicilina en el medicamento que ha salvado más vidas de la historia.

 Salvar vidas. Las palabras retumban en su cabeza. La mirada fija en el bioreactor. En su interior, un medio de cultivo contiene los nutrientes necesarios para el crecimiento de Clostridium botulinum. Sus ingredientes favoritos y un estricto control de temperatura y pH, favorecen su multiplicación y la producción de su característica toxina. Habitante de suelos y aguas estancadas, esta bacteria tiene la particularidad de formar esporas altamente resistentes, que le permiten sobrevivir a altas temperaturas y en ausencia de oxígeno. La toxina generada por este bacilo, escondida en conservas mal elaboradas, nos puede provocar la muerte, pero producida y administrada bajo control permite tratar enfermedades neurológicas asociadas a hiperactividad muscular o ser usada en tratamientos de estética, el famoso bótox. Sin embargo, en el laboratorio donde trabaja el destino es muy distinto. Se estremece cada vez que lo piensa. Si viviera como los microorganismos, ajenos a las consecuencias de su actividad, o como la mayoría de sus compañeros de trabajo, que ignoran los objectivos reales de la empresa, no tendría este peso en la consciencia.  Pero ella conoce bien la verdad. 

Representación de enfermos
de viruela (México, 1538).
Fuente: Revista chilena de infectología

Y mentalmente repasa los episodios de la historia en los que el afán absurdo e incomprensible de los humanos por la guerra ha convertido a los microorganismos en armas crueles y silenciosas. Ve las fuerzas coloniales esparciendo el virus de la viruela entre las poblaciones indígenas americanas. Se estremece pensando como las tropas rusas arrojaron cadáveres infectados de peste sobre Tallin en 1710.  Recuerda como el gobierno alemán envió cartas contaminadas con Bacillus anthracis a Finlandia, Rumanía, Estados Unidos y Argentina, durante la Primera Guerra Mundial. Por no hablar de los atroces experimentos con agentes biológicos en seres humanos perpetrados por la Unidad 731 del Ejército Imperial Japonés entre 1937 y 1945. Tristemente, la parte más oscura de la humanidad sigue haciendo camino y las toxinas generadas en el bioreactor que tiene enfrente seran usadas con fines bélicos.

Bioreactor destinado a la producción de biopesticidas 
a partir de residuos orgánicos urbanos.
Fuente: Universitat Autònoma de Barcelona.

Entonces lo ve claro. Los microorganismos no dejaran de trabajar mientras las condiciones sean las óptimas, pero ella sí que puede hacer que todo se detenga. Mira a su alrededor, está sola. En un arrebato, desconecta el bioreactor. En pocas horas, los nutrientes se agotaran y el cultivo no prosperará. Rápidamente se quita la bata y abandona el laboratorio. Fuera, la inunda un intenso olor a tierra mojada. Son las bacterias del bosque fabricando geosmina libremente, regalándole el mejor bálsamo para su fuga.

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVlucesysombras