Entrevista a David Valls, autor del documental ‘Són bojos, aquests catalans!?’
(La Directa, 17-04-13)
Àlex Romaguera
Salut Vila i Ros
El 26 d’abril s’estrena a
Barcelona el documental ‘Són bojos, aquests catalans!?’,
una radiografia sobre l’estat del
català en els diferents àmbits de la vida quotidiana. Rodat a Catalunya, la Franja de Ponent, la Catalunya
Nord i Andorra, el treball neix per iniciativa de David Valls, estudiant de lingüística i diplomat en cinema
i televisió, que a través del format road movie i una mirada crítica no exempta
d’ironia ens apropa
a les contradiccions entre les pautes lingüístiques de les catalanes i el coneixement de
l’idioma en aquesta part del territori. El projecte, realitzat per Zeba Produccions i finançat mitjançant
el micromecenatge a través de la plataforma Verkami, ha comptat amb l’apadrinament de Tallers per la Llengua i la Plataforma
per la Llengua i amb
l’assessorament del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades
(GELA) i del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació (CUSC) de la Universitat de Barcelona. El documental tindrà continuïtat amb una segona part dedicada a la resta del país: el País Valencià,
les Illes i l’Alguer.
Amb què t’inspires per preparar
el documental?
La idea sorgeix de veure un
reportatge en què un parlant de gaèlic volta per Irlanda sense canviar de
llengua en cap moment. En set o vuit
episodis, mostra les dificultats de viure només utilitzant el seu idioma. Vaig
pensar que, a Catalunya i salvant les
distàncies respecte a la situació del gaèlic, calia fer un reportatge similar.
Com a estudiant de lingüística,
ja tenies interès en aquest tipus de treballs?
La sensibilitat lingüística em ve
de petit. Això, sumat als estudis de cinema i televisió, a la creació de la
productora i a la meva labor en el departament
de lingüística de la Universitat de
Barcelona, em van empènyer a realitzar el documental. Fa molts anys que ho
tenia en cap, però tots els factors van
confluir per fer-lo possible.
Sobre quina hipòtesi el
planteges?
La meva teoria és que el català
no està tan bé com ens volen fer creure.
És evident que la situació ha millorat, sobretot si ho comparem amb la dictadura.
Ara bé, 38 anys després de la mort de
Franco, la comparació s’hauria de fer
respecte a l’etapa posterior. I avui, el
catalanoparlant sol canviar de llengua quan s’adreça a un castellanoparlant i, en
àmbits com l’etiquetatge, el cinema o la
justícia, no avancem com caldria. Hem
dipositat la normalització lingüística en la
immersió a les escoles i, amb això, no
n’hi ha prou.
Què revela el documental?
Que, a Catalunya, cal saber el
castellà per viure, però no pas el català. Per
demostrar-ho, vam utilitzar com a element subversiu el cas d’una noia alemanya
que es va instal·lar aquí aprenent el
català d’inici. Entre d’altres situacions, es va trobar que el llibre per
treure’s el carnet de conduir o les instruccions dels
medicaments estaven en castellà. Un fet davant el qual la gent no para atenció.
Estem tan acostumats que sigui així, que,
en lloc de sorprendre’ns, ho veiem com a normal. El testimoni d’aquesta noia és
alliçonador de l’ambient en què ens movem.
Quines conclusions n’has tret?
Que la majoria de la població es
mostra passiva respecte a la salut del
català i que, en contextos on l’ha de
parlar, sovint, ho viu com un conflicte. En sociolingüística, d’això, se’n diu
llengua marcada. Ens han fet creure que,
mentre el castellà no té ideologia i el seu ús no causa cap tipus de problema,
el català té una connotació política
equiparable a ser militant de la causa. Potser per això el català és tan potent
a
Internet, ja que pots escriure el
que vols i ningú no t’interpel·la
quan l’utilitzes. En definitiva: com ens ensenya la noia alemanya, no pots viure en
català en tots els àmbits socials.
Això és especialment colpidor en
algun territori?
Més que l’entorn geogràfic, el
fenomen és preocupant en el camp de
l’etiquetatge o
de la justícia, on hem assimilat
que l’idioma vehicular és el castellà. El conflicte, doncs, no existeix per
l’enfrontament, sinó per la renúncia a evitar-lo, cosa que és símptoma d’un
problema no resolt. És a dir: el coneixement
del català, que segons les estadístiques es
troba en el 93%, contrasta amb l’ús social
dels seus parlants, el 75% dels quals
se solen passar al castellà.
Amb el documental, pretens
apel·lar a la responsabilitat?
Em donaria per satisfet si
serveix perquè siguem coherents i prenguem consciència dels drets que ens
emparen com a catalanoparlants; uns drets
sobre els quals tenim un gran
desconeixement. La indiferència juga contra la nostra llengua.
.JPG)
.jpg)
.jpg)