D'aquí a les estrelles

És mitjanit i, com de costum, surto al balcó a mirar les estrelles abans d'anar a dormir. M'agrada pensar que altres persones estan fent el mateix i converteixo el  gest en una mena de ritual que m'apropa a elles, alhora que em fa sentir part de la humanitat que ens ha precedit. Observo les constel·lacions, aquelles formes que les antigues civilitzacions van imaginar i que utilitzem encara als nostres dies. Les mateixes estrelles han guiat mariners i navegants, han fet somiar enamorats i poetes i han estat objecte d'estudi per part de científics d'arreu del món. Al seu voltant han sorgit sempre moltes preguntes. Com ara, a quina distància estan de nosaltres i entre elles? 

Per increïble que pugui semblar, aquesta qüestió la va resoldre una astrònoma estatunidenca en una època en que a les dones no els era permès accedir als telescopis ni a la resta d'instruments d'investigació. El seu nom és Henrietta Swan Leavitt i formà part del grup de dones conegudes com "les computadores de Harvard". Aquest és el nom que van rebre les científiques que entre 1877 i 1919 van ser contractades per Edward Charles Pickering per processar dades astronòmiques a l'Observatori del Harvard College. Cobrant un sou considerablement menor que el d'un home, es dedicaven a analitzar milers de plaques fotogràfiques del cosmos realitzades en observatoris d'arreu del món, mesurant i catalogant la magnitud (brillantor) de les estrelles. Gràcies a elles es va crear un primer catàleg del cel.

Però Leavitt, igual com van fer altres companyes seves com Cecilia Payne i Annie Jump Cannon, va anar més enllà de la tasca rutinària que se li havia encomanat i va revolucionar el món de l'astronomia amb els seus descobriments. Després d'estudiar sistemàticament centenars d'estrelles variables del Petit Núvol de Magallanes anomenades cefeides, el 1912 va establir una relació entre la brillantor d’una cefeida i el període de la seva pulsació: com més brillantor, més gran era el període. Com que totes les estrelles eren del Petit Núvol de Magallanes, es podien considerar totes a la mateixa distància. Així que, en aquest cas, la diferència de brillantor estava relacionada només amb el període i no amb la major o menor llunyania. Leavitt va determinar aquesta relació i va suposar que es complia per les cefeides de totes les constel·lacions. Aquesta llei de la relació entre la brillantor i el període d’una estrella variable permetia establir relacions de distàncies entre estrelles llunyanes: si observem dues estrelles cefeides, amb el mateix període, però amb diferent lluminositat aparent, voldrà dir que, en realitat, es troben una lluny de l’altra i això fa que les veiem amb diferent lluminositat. Tenint en compte que la lluminositat disminueix en funció inversa del quadrat de la distància, sabent la relació de lluminositats podem deduir la relació de distàncies.

El descobriment d’Henrietta Leavitt va permetre comprendre la grandària de l'univers, i el seu mètode basat en les estrelles cefeides segueix sent avui dia una eina essencial per a la mesura de la distància cosmològica.
Tanmateix, Leavitt no va rebre mai cap tipus de reconeixement pel seu treball i tot el mèrit se l'endugueren els seus superiors Edward Pickering i Edwin Hubble.

Penso en ella mentre miro el cel i els meus ulls s'aturen sobre la Lluna. Un cràter porta el seu nom, com a homenatge pòstum. Un cràter de la cara oculta de la Lluna, com oculta va ser la seva figura dins la comunitat científica. 

Faig una última ullada al cel, mentre penso en l'enorme distància que hi ha hagut durant anys entre els homes i les dones científiques. Gairebé tan gran com d'aquí a les estrelles.

_________________________________________

De aquí a las estrellas

Es medianoche y, como de costumbre, salgo al balcón a mirar las estrellas antes de irme a dormir. Me gusta pensar que otras personas están haciendo lo mismo y  convierto el  gesto en una especie de ritual que me acerca a ellas, a la vez que me hace sentir parte de la humanidad que nos ha precedido.
Observo las constelaciones, aquellas formas que las antiguas civilizaciones imaginaron y que usamos todavía en nuestros días. Las mismas estrellas han guiado marineros y navegantes, han hecho soñar a enamorados y poetas y han sido objeto de estudio por parte de científicos de todo el mundo. A su alrededor han surgido siempre muchas preguntas. Como por ejemplo, ¿a qué distancia están de nosotros y entre ellas?

Por increíble que parezca, esta cuestión fue resuelta por una astrónoma estadounidense en una época en la que a las mujeres no les era permitido acceder a los telescopios ni al resto de instrumentos de investigación. Su nombre es Henrietta Swan Leavitt y formó parte del grupo de mujeres conocidas como "las computadoras de Harvard". Este es el nombre que recibieron las científicas que entre 1877 y 1919 fueron contratadas por Edward Charles Pickering para procesar datos astronómicos en el Observatorio del Harvard College. Cobrando un salario considerablemente menor que el de un hombre, se dedicaban a analizar milllares de placas fotográficas del cosmos realizadas en observatorios de todo el mundo, midiendo y catalogando la magnitud (brillo) de las estrellas. Gracias a ellas se creó un primer catálogo del cielo.

Pero Leavitt, igual que hicieron otras compañeras suyas como Cecilia Payne y Annie Jump Cannon, fue más allá de la tarea rutinaria que se le había encomandado y revolucionó el mundo de la astronomía con sus descubrimientos. Después de estudiar sistemáticamente centenares de estrellas variables de la Pequeña Nube de Magallanes denominadas cefeidas, en 1912 estableció una relación entre el brillo de una cefeida y el período de su pulsación: cuanto más brillo, mayor era el período. Como todas las estrellas eran de la Pequeña Nube de Magallanes se podía considerar que todas estaban a la misma distancia. Así que, en este caso, la diferencia de brillo estaba relacionada solamente con el período y no con una mayor o menor distancia. Leavitt determinó esta relación y supuso que se cumplía para las cefeidas de todas las constelaciones. Esta ley de la relación entre el brillo y el período de una estrella variable permitió establecer relaciones de distancias entre estrellas lejanas: si observamos dos estrellas cefeidas con el mismo período, pero con distinta luminosidad aparente, querrá decir que, en realidad, se encuentran lejos una de la otra y esto hace que las veamos con distinta luminosidad. Teniendo en cuenta que la luminosidad disminuye en función inversa del cuadrado de la distancia, sabiendo la relación de luminosidades podemos deducir la relación de distancias.

El descubrimiento de Henrietta Leavitt permitió comprender la magnitud del universo, y su método basado en las estrellas cefeidas sigue siendo hoy en día una herramienta esencial para medir la distancia cosmológica.

Sin embargo, Leavitt no recibió nunca ningún reconocimiento a su trabajo  y todo el mérito se lo llevaron sus superiores Edward Pickering y Edwin Hubble.

Pienso en ella mientras miro el cielo y mis ojos se detienen sobre la Luna. Un cráter lleva su nombre, como homenaje póstumo. Un cráter de la cara oculta de la Luna, como oculta fue su figura dentro de la comunidad científica. 

Echo un último vistazo al cielo, mientras pienso en la enorme distancia que ha existido durante años entre los hombres y las mujeres científicas. Casi tan grande com de aquí a las estrellas.

     _________________________________________

Aquest relat participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVMedir

Fonts: 
Blog de l'espai de descobriments científics del programa d'Astrobanyoles "Sopa d'estrelles" – Ràdio Banyoles – José Luis Diez_Baldero

Agencia Sinc Henrietta Swan Leavitt, la astrónoma que midio la distancia a las estrellas

La màgia de les roques i els volcans

Última erupció del volcà Hekla, l'any 2000. Foto: Gisli Oskarsson

D'entre totes les muntanyes, o més ben dit, de tots els volcans que trobem a Islàndia, n'hi ha un en particular al qual durant molt de temps ningú no gosava pujar-hi. Se'l coneix amb el nom d'Hekla, que en islandès fa referència a una mena de capa amb caputxa, segurament anomenat així per la nuvolositat que tot sovint cobreix el seu cim. Però no eren els núvols el que frenava exploradors i excursionistes a enfilar-s'hi, sinó la creença que en aquest punt de la Terra hi havia la porta de l'infern. No és d'estranyar aquesta fama, donat que aquest estratovolcà de 1.491 metres d'alçada situat al sud-oest d'Islàndia és un dels més actius del país. Des de l'any 874 s'han registrat més de 20 erupcions. Una de les més violentes va tenir lloc l'any 1104 i va terroritzar a mig Europa. Els mites al seu voltant, propagats al llarg dels segles i encara ben vius entrat el segle XIX, parlaven de trobades de bruixes i fetillers al seu cim i circulava la creença que cada vegada que el volcà es despertava, escopint foc i lava, els habitants hi podien veure les ànimes dels condemnats cridant desesperades.

Aquesta no és l'única llegenda relacionada amb fenòmens geològics d'aquest país de contrastos, considerada la regió volcànica més activa del món. Allà on el magma ha originat formacions rocoses curioses, posteriorment moldejades pel vent i l'aigua, la cultura popular hi veu trols petrificats. Segons la mitologia islandesa, aquests éssers gegants surten de nit evitant la llum del sol que els converteix en pedra.

Hvítserkur

Això és el que succeí a la badia de Húnaflói quan un trol que intentava destruir el monestir de Thingeyrar va ser sorprès pels primers rajos del sol i va quedar paralitzat donant lloc a la famosa roca enmig del mar, coneguda amb el nom de Hvítserkur.
El mateix final va patir un grup de tres trols que pretenien arrossegar un vaixell de tres màstils cap a la riba. En aquest cas van originar les formacions rocoses de Reynisdranger.

Sens dubte, els islandesos tenen una relació especial amb les pedres i les roques. Encara avui, s'aturen obres d'enginyeria i es desplaça el traçat de carreteres i conductes per la creença que en determinades roques hi viuen huldufólk (éssers amagats).

Reynisdranger

Més de 4.000 km al sud, gairebé en línia recta, trobem el volcà del Teide, en llengua guanxe Echeyde, que vol dir infern. Segons les creences dels antics pobladors de l'illa de Tenerife, a l'interior del volcà hi vivia Guayota, el dimoni, el rei del mal. Un dia Guayota va segrestar al déu de la llum i el sol, Magec, i se l'endugué a l'interior d'Echeyde, deixant la terra immersa en la tenebra. Els guanxes van pregar a Achamán, el seu déu suprem, el qual va aconseguir derrotar a Guayota i alliberar a Magec. Achamán va taponar el cràter del Teide amb el que ara es coneix com a Pa de sucre, el con del seu cim, normalment cobert de neu. Tot això succeí, segons les creences, quan les Canàries eren una sola illa. Posteriorment, un terratrèmol va fraccionar-la donant lloc a les set illes que trobem avui dia.
En cada una d'elles la mitologia popular està també estretament lligada a la seva particular geologia.

Parc Natural de Timanfaya, Lanzarote

A Lanzarote, per exemple, existeix una pedra d'origen volcànic anomenada olivina pel seu color verdós que, segons la tradició, correspon a les llàgrimes del volcà Timanfaya que plora per totes les vides que s'ha endut amb les seves erupcions.

Per la seva banda, a Fuerteventura s'atribueix l'aridesa de l'illa a la maledicció de Laurinaga, una anciana que en veure com assassinaven al seu fill va maleir aquella illa amb vents ardents del Sàhara que van marcir-ne tota la vegetació.

Platges de El Cotillo, Fuerteventura

Totes aquestes històries plenes d'éssers màgics i forces sobrenaturals queden enrere quan la ciència, en aquest cas la geologia, permet explicar els fenomens naturals i els processos que han donat forma a la Terra. Ara sabem que a sota d'Islàndia no hi ha l'infern, sinó una zona de contacte entre les plaques Eurasiàtica i la Nordamericana, que explica la seva elevada activitat volcànica. La geologia ens diu que Hvítserkur i Reynisdranger són roques basàltiques d'origen volcànic. I que les Illes Canàries es van formar quan el magma, procedent de l'interior de la Terra ascendí a través d'esquerdes i fractures de l'escorça oceànica i es va anar acumulant en el fons oceànic fins a emergir per sobre el nivell del mar.

Tanmateix, aquelles primeres històries fantasioses responien, igual que la ciència, a la voluntat d'observar l'entorn i al desig d'entendre el món que ens envolta. Un desig que és intrínsec en la humanitat des dels seus orígens i que permet apropar pobles tan allunyats com l'islandès i el canari.
I potser desapareix la màgia si admetem que l'olivina no són llàgrimes d'un volcà, però la realitat pot ser fins i tot més sorprenent quan descobrim que aquest tipus de mineral, present en diferents regions volcàniques de la Terra, s'ha trobat també a la Lluna, al planeta Mart, a la pols del cometa Wild 2 i al nucli del cometa Tempel 1.
Sens dubte, la història de la Terra explicada en termes científics és igualment extraordinària.

                                       _________________________________________

La magia de las rocas y los volcanes

De todas las montañas, o más bien, de todos los volcanes que encontramos en Islandia, hay uno en particular al cual durante mucho tiempo nadie se aventuraba a subir. Se conoce con el nombre de Hekla, que en islandés hace referencia a una especie de capa con capucha, seguramente denominado así por la nubosidad que a menudo cubre su cima. Sin embargo, no eran las nubes lo que frenaba exploradores y excursionistas a ascender a su cima, sino la creencia que en este punto de la Tierra se hallaba la puerta del infierno. No es de extrañar esta fama, dado que este estratovolcán de 1.491 metros de altitud situado al suroeste de Islandia es uno de los más activos del país. Desde el año 874 se han registrado más de 20 erupciones. Una de las más violentas tuvo lugar en 1104 y aterrorizó a medio Europa. Los mitos a su alrededor, propagados a lo largo de los siglos y aún presentes a inicios del siglo XIX, hablaban de encuentros de brujas y hechiceros en su cima y circulava la creencia que cada vez que el volcán se despertaba, escupiendo fuego y lava, los habitantes podían ver las almas de los condenados gritando desesperadas.

Esta no es la única leyenda relacionada con fenómenos geológicos en este país de contrastes, considerada la región volcánica más activa del mundo. Allí donde el magma ha originado formaciones rocosas curiosas, posteriormente moldeadas por el viento y el agua, la cultura popular ve troles petrificados. Según la mitología islandesa, estos seres gigantes salen de noche evitando la luz del sol que los convierte en piedra. Esto es lo que sucedió en la bahía de Húnaflói  cuando un trol que intentava destruir el monasterio de Thingeyrar fue soprendido por los primeros rayos del sol y quedó paralizado dando lugar a la famosa roca en medio del mar conocida como Hvítserkur.
El mismo final sufrió un grupo de tres troles que pretendían arrastrar un barco de tres mástiles hacia la orilla. En este caso originaron las formaciones rocosas de Reynisdranger.
Sin lugar a duda, los islandeses tienen una relación especial con las piedras y las rocas.
Aún hoy, se detienen obras de ingeniería y se desplaza el trazado de carreteras y conductos por la creencia que en determinadas rocas viven los huldufólk (seres escondidos).


Más de 4.000 km al sur, prácticamente en línea recta, encontramos el volcán del Teide, en lengua guanche Echeyde, que significa infierno. Según las creencias de los antiguos pobladores de la isla de Tenerife, al interior del volcán vivía Guayota, el demonio, el rei del mal. Un día Guayota segrestó al dios de la luz y el sol, Magec, y se lo llevó al interior de Echeyde, dejando la tierra inmersa en las tinieblas. Los guanches rogaron a Achamán, su dios supremo, el cual consiguió derrotar a Guayota y rescatar a Magec. Achamán taponó el cráter del Teide con lo que ahora se conoce como Pan de azúcar, el cono de su cima, normalmente cubierto de nieve. Todo esto sucedió, según las creencias, cuando las Canarias eran una sola isla. Posteriormente, un terremoto la fraccionó dando lugar a las siete islas que encontramos hoy en día.
En cada una de ellas la mitología popular está también estrechamente ligada a su particular geología.

En Lanzarote, por ejemplo, existe una piedra de origen volcánico llamada olivina por su color verdoso que, según la tradición, corresponde a las lágrimas del volcán Timanfaya que llora por todas las vidas que se ha llevado con sus erupciones.

Por su parte, en Fuerteventura se atribuye la aridez de la isla a la maldición de Laurinaga, una anciana que en ver como asesinaban a su hijo, maldijo aquella isla con vientos ardientes del Sáhara que marchitaron toda la vegetación.

Todas estas historias llenas de seres mágicos y fuerzas sobrenaturales quedan atrás cuando la ciencia, en este caso la geología, permite explicar los fenómenos naturales y los procesos que han formado la Tierra. Ahora sabemos que debajo de Islandia no hay el infierno, sino una zona de contacto entre las placas Euroasiática y la Norteamericana, que explica su elevada actividad volcánica. La geología nos dice que Hvítserkur y Reynisdranger son rocas basálticas de origen volcánico. Y que las Islas Canarias se formaron cuando el magma, procedente del interior de la Tierra, ascendió a través de grietas y fracturas de la corteza oceánica y se fue acumulando en el fondo oceánico hasta emerger sobre el nivel del mar.

Sin embargo, aquellas primeras historias fantasiosas respondían, igual que la ciencia, a la voluntad de observar el entorno y al deseo de entender el mundo que nos rodea. Un deseo que es intrínseco a la humanidad desde sus orígenes y que permite acercar pueblos tan alejados como el islandés y el canario.
Y quizás desaparezca la magia si admitimos que la olivina no son lágrimas de un volcán, pero la realidad puede ser incluso más sorprendente cuando descubrimos que este tipo de mineral presente en diferentes regiones volcánicas de la Tierra, se ha encontrado también en la Luna, en el planeta Marte, en el polvo del cometa Wild 2 y en el núcleo del cometa Tempel 1.
Sin duda, la historia de la Tierra explicada en términos científicos es igualmente extraordinaria.
                                _________________________________________

Aquest relat participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVGeología

Qui sap

Fotorelat participant en el Concurs de Fotorelats de la Biblioteca d'Argentona.
Sant Jordi 2020

El somni de Leonardo

L'habitació on es troba fa aquella olor de tancat i d'humitat, pròpia de les cases antigues. A jutjar pel desordre i la pols acumulada, dedueix que fa temps que ningú no hi posa els peus. És incapaç de recordar com hi ha anat a espetegar. Pel seu cap circulen imatges estranyes, mig borroses. Una figura amb expressió d'esglai i pànic, amb un embolic de serps al cap en lloc de cabells, el perseguia. Imagina que, tot fugint-ne, ha anat a parar a aquella sala.

La Medusa ha quedat enrere, però ara, des d'un racó de l'estança, l'esguard d'una dona l'intimida.  El seu rostre és plàcid i serè, però igualment enigmàtic. Els seus ulls el miren fixament i el seu tímid somriure, il·luminat per la tènue claror que s'escola per una finestra lateral, pren un aire encara més misteriós.
Quan intenta moure's per escapar de la seva mirada, ensopega una i altra vegada amb el reguitzell d'objectes i ginys que omplen el terra. N'hi ha de ben curiosos, construïts amb fusta, ferro, cuir, lli, alguns proveïts de manetes, engranatges, molles, o fins i tot amb rodes i hèlices.

S'entreté observant-los, encuriosit com un infant en una botiga de joguines.
De seguida es penedeix d'haver abaixat la guàrdia. Davant seu, un home completament nu i inexpressiu com un mur de pedra, avança cap a ell. Té els braços i les cames en creu i els mou lateralment amunt i avall, tot fent l'efecte que en lloc de quatre extremitats en tingui vuit. El millor que pot fer és sortir d'allà. Gira el cap a banda i banda buscant la porta i és aleshores quan s'adona, desconcertat, que no n'hi ha cap. L'única sortida a l'exterior és la finestra, situada a massa alçada per arribar al carrer.


Nerviós, mira al seu voltant cercant algun objecte que li pugui ser útil. Hi ha catapultes, ballestes, canons... Però ell, incapaç de fer mal a cap ésser viu, ni tan sols contempla la possibilitat d'usar un aparell bèl·lic. Veient-se sense escapatòria, opta per arraulir-se i camuflar-se entre andròmines i llibres esgrogueïts.

Mentre resta a la gatzoneta, aguantant-se la respiració, els seus ulls s'aturen sobre un aparell que sembla imitar el cos d'un ocell. L'agafa amb cautela i li'n treu la pols, il·lusionat com qui acaba de trobar un tresor. La idea és bastant forassenyada, però no veu alternativa si vol escapar. Vacil·la uns instants, l'home nu és ja gairebé a tocar. Sense pensar-s'hi més, obre la finestra de bat a bat, s'aferra amb força a l'estructura de fusta proveïda d'una mena d'ales de roba, agafa embranzida i es llança al buit.

La sensació de volar és indescriptible. La ciutat que tan bé coneix i estima, ara sota els seus peus sembla una d'aquelles maquetes amb les quals treballa. Albira el riu Arno creuat pel singular Ponte Vecchio. A un cantó destaca el Duomo amb la cúpula de Brunelleschi i el campanar de Giotto, i una mica al sud la Piazza della Signoria amb el Palazzo Vecchio. A l'altra riba, hi reconeix el gran edifici del Palau Pitti.


De sobte, quelcom en el cel li crida l'atenció. Per sobre d'ell, entre els núvols, hi entreveu una imatge que li resulta familiar. Una taula parada amb tretze homes, o potser hi ha una dona? Un d'ells, situat al centre, clarament presideix l'àpat, mentre la resta se'l miren amb atenció.
Absort per aquell curiós miratge, no s'adona que està perdent alçada, l'aparell ja no sosté més el seu pes i es precipita cap al terra. Es desperta sobresaltat, amb el cor bategant-li amb força. El sol encara no ha sortit, però està massa desvetllat per seguir dormint. Es lleva, trasbalsat encara per les imatges del somni, i mecànicament es dirigeix a l'habitació contigua que utilitza com a taller. Rodejat d'esbossos de dibuixos, esborranys de projectes i maquetes a mig muntar, intenta trobar respostes a les seves dèries, aprofitant aquell moment en què Morfeu i el món real s'abracen.

_________________________________________

El sueño de Leonardo

La habitación donde se encuentra desprende aquel olor a cerrado y humedad, típico de las casas antiguas. A juzgar por el desorden y el polvo acumulado deduce que hace tiempo que nadie la habita. Es incapaz de recordar com ha ido a parar a allí. Por su cabeza circulan imágenes extrañas, medio borrosas. Una figura con expresión de espanto y pánico, con un embrollo de serpientes en la cabeza en lugar de cabellos, le perseguía. Imagina que huyendo de ella, ha entrado en aquella sala.

Medusa ha quedado atrás, pero ahora, desde un rincón de la habitación, la mirada de una mujer le intimida. Su rostro es plácido y sereno, pero igualmente enigmático.  Sus ojos le miran fijamente y su tímida sonrisa, iluminada por la tenue luz que llega a través de una ventana lateral, toma un aire aún más misterioso.

Cuando intenta moverse para escapar de su mirada, tropieza una y otra vez con la sarta de objetos y artilugios que llenan el suelo. Los hay de muy curiosos, construídos con madera, hierro, cuero, lino, algunos provistos de manivelas, engranajes, muelles, o incluso ruedas y hélices.

Se entretiene observándolos con curiosidad, como un niño en una juguetería.

Enseguida se arrepiente de haver bajado la guardia. Un hombre completamente desnudo y inexpresivo como un muro de piedra avanza hacia él. Tiene los brazos y las piernas en cruz y los mueve lateralmente arriba y abajo, dando la impresión de que en vez de cuatro extremidades tenga ocho. Lo mejor que puede hacer es salir de allí. Gira la cabeza de un lado  a otro buscando la puerta y es entonces cuando se da cuenta, desconcertado, que no hay ninguna. La única salida al exterior es la ventana, situada a demasiada altura para alcanzar la calle.
Mira a su alrededor buscando algún objeto que pueda serle útil. Hay catapultas, ballestas, cañones... Pero él, incapaz de hacer daño a ningún ser vivo, ni siquiera contempla la posibilidad de usar un aparato bélico. Viéndose sin escapatoria, opta por acurrucarse y camuflarse entre trastos y libros amarillentos. Mientras permanece en cuclillas, aguantándose la respiración, sus ojos se detienen sobre un aparato que parece imitar el cuerpo de un pájaro. Lo coge con cautela y le saca el polvo, ilusionado como quien acaba de encontrar un tesoro. La idea es bastante descabellada, pero no tiene alternativa. Vacila unos instantes, el hombre es ya a un palmo. Sin pensarlo más, abre la ventana de par en par, se agarra con fuerza a la estructura de madera provista de una especie de alas de ropa, coge impulso y se lanza al vacío.

La sensación de volar es indescriptible. La ciudad que tan bien conoce y ama, ahora bajo sus pies parece una de aquellas maquetas con las que trabaja. Divisa el río Arno, cruzado por el singular Ponte Vecchio. A una lado, destaca el Duomo con la cúpula de Brunelleschi y el campanario de Giotto, y un poco al sud la Piazza della Signoria con el Palazzo Vecchio. Al otro lado, reconoce el gran edificio del Palacio Pitti. 

De repente, algo en el cielo le llama la atención. Por encima suyo, entre las nubes, vislumbra una imagen que le resulta familiar. Una mesa con trece hombres, o quizá hay una mujer? Uno de ellos, situado en el centro, claramente preside la cena.

Absorto por aquel curioso espejismo, no se percata de que está perdiendo altura, el aparato no sostiene más su peso y se precipita hacia el suelo. Se despierta sobresaltado, con el corazón latiéndole con fuerza. El sol todavía no ha salido, pero se ha desvelado demasiado para seguir durmiendo. Se levanta, trastornado aún por las imágenes del sueño, y mecánicamente se dirige a la habitación contigua que utiliza como taller. Rodeado de bocetos de dibujos, borradores de proyectos y maquetas a medias, intenta encontrar respuestas a sus delirios, aprovechando aquel momento en que Morfeo y el mundo real se abrazan.

_________________________________________

Aquest relat participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVLeonardo

Primavera des del balcó

Prat de Cadí, juny del 2019

I diuen que ha començat la primavera. I intentem sentir-la des del nostre tros de cel, de terrat, des dels petits patis i balcons on fem créixer flors de tots colors i a on sortim com sargantanes buscant l'escalfor del sol.
Mallerengues, verdums i merles refilen des dels arbres, mentre els meus ulls busquen impacients l'arribada de falciots i orenetes.
Anhelant el moment de poder volar lluny d'aquestes quatre parets, apaivaguem el desig recordant llocs i moments d'un passat més lliure.           

Vides confinades

I de cop, la vida deixa de ser aquell anar amunt i avall amb presses, sempre pendent de les busques del rellotge, i es converteix en un dia a dia plàcid entre les parets de casa. Amb més temps per llegir, per escriure, per escriure'ns, per sentir-nos paradoxalment més a prop els uns dels altres. I enyorem allò que no podem fer i fem tot allò que un dia enyorarem.

I sortim més al balcó, la nostra particular talaia oberta a un món d'escenes quotidianes. L'home que pinta una barana, les nenes que fan jocs improvisats a la terrassa d'un bloc de pisos, la família que ha muntat un gimnàs al pati de casa. I compartim sons i música, i aplaudiments a les 8 del vespre, i a poc a poc deixem de ser aquells complets desconeguts que habiten un racó de la ciutat.

Retrat alfabètic d'Esther i Joshua Lederberg

ADN: Sigles corresponents a l'àcid desoxiribonucleic, la molècula que conté la informació genètica de tots els éssers vius i d'alguns virus. L'ADN bacterià va ser objecte d'estudi d'Esther i Joshua Lederberg./ Siglas correspondientes al ácido desoxirribonucleico, la molécula que contiene la información genética de todos los seres vivos y de algunos virus. El ADN bacteriano fue objeto de estudio de Esther y Joshua Lederberg.

Bronx: Districte metropolità de la ciutat de Nova York on va néixer Esther Lederberg el 18 de desembre de 1922./ Distrito de la ciudad de Nueva York donde nació Esther Lederberg el 18 de diciembre de 1922.

Colònia bacteriana/Colonia bacteriana: Agrupació de bacteris originats a partir d'una cèl·lula mare que s'estableixen i creixen sobre un determinat medi./ Agrupación de bacterias originadas a partir de una bacteria madre que se establecen y crecen sobre un determinado medio.

Dale Kaisser: Professor emèrit de bioquímica i genetista molecular de la Universitat de Stanford, que posà en valor el treball d'Esther Lederberg: "El descobriment del fag λ per Esther Lederberg ha tingut una profunda influència en genètica molecular i en virologia […]. Ha permès una enorme quantitat de treball a un elevat número de persones, convertint-se en model pels virus animals que tenen cicles semblants, incloent virus tumorals i de l'herpes, o el VIH que provoca la SIDA"./ Profesor emérito de bioquímica y genetista molecular de la Universidad de Stanford, que puso en valor los trabajos de Esther Lederberg: "El descubrimiento del fago λ por Esther Lederberg ha tenido una profunda influencia en genética molecular y en virología […]. Ha permitido una enorme cantidad de trabajo a un elevado número de personas, convirtiéndose en modelo para los virus animales que tienen ciclos semejantes, incluyendo virus tumorales y del herpes, o el VIH que provoca el SIDA".

Escherichia coli: Bacteri que forma part de la flora intestinal humana i que ha estat àmpliament estudiat degut a la facilitat per obtenir-lo i cultivar-lo./ Bacteria que forma parte de la flora intestinal humana y que ha sido ampliamente estudiada debido a la facilidad para obtenerla y cultivarla.       

Fag lambda/Fago lambda: Virus d'ADN que infecta a Escherichia coli. Va ser aïllat per primera vegada per Esther Lederberg l'any 1950. La jove doctora va ser la primera a descobrir que el fag pot invadir un bacteri i integrar el seu ADN en el cromosoma de la cèl·lula infectada, seguint un comportament fins aleshores desconegut./ Virus de ADN que infecta a Escherichia coli. Fue aislado por primera vez por Esther Lederberg en 1950. La joven doctora fue la primera en descubrir que el fago puede invadir una bacteria e integrar su ADN en el cromosoma de la celula infectada, seguiendo un comportamiento hasta el momento desconocido.

Genètica microbiana/Genética microbiana: Ciència que estudia els mecanismes de l'herència en els microorganismes, a la qual es van dedicar Esther i Joshua Lederberg./ Ciencia que estudia los mecanismos de la herencia en los microorganismos, a la cual se dedicaron Esther i Joshua Lederberg.

Hunter College: Universitat integrada en el sistema públic de la Universitat de la Ciutat de Nova York, on Esther es va graduar en bioquímica l'any 1942./ Universidad integrada en el sistema público de la Universidad de la Ciudad de Nueva York, donde Esther se graduó en bioquímica en 1942.

Illinois: El 1956, la Societat de bacteriòlegs d'Illinois (Society of Illinois Bacteriologists) va concedir el Premi Pasteur a Esther i Joshua Lederberg, en "reconeixement a les seves contribucions a la microbiologia, i particularment pels seus estudis fonamentals de genètica bacteriana"./ En 1956, la Sociedad de bacteriólogos de Illinois (Society of Illinois Bacteriologists)  concedió el Premio Pasteur a  Esther y Joshua Lederberg, en "reconocimiento a sus contribuciones a la microbiología, y particularmente por sus estudios fundamentales de genética bacteriana".

Jane Coffin Childs Fund for Medical Research: Fundació creada l'any 1937 que ofereix a científics altament qualificats l'oportunitat de treballar en recerca biomèdica sobre el càncer. Joshua va obtenir una beca durant els anys 1946-1947./ Fundación creada en 1937 que ofrece a científicos altamente cualificados la oportunidad de trabajar en investigación biomédica sobre el cáncer. Joshua obtuvo una beca durante los años 1946-1947.

Kennedy: Laboratoris de medicina molecular dels quals l'any 1962 Joshua va ser nombrat director./ Laboratorios de medicina molecular de los cuales en 1962 Joshua fue nombrado director.

Lisogènic i Lític/ Lisogénico y Lítico: Són els dos cicles de vida del fag lambda descrits per Esther Lederberg: durant el lisogènic el virus incorpora el seu material genètic dins el cromosoma de la cèl·lula infectada i es multiplica com un gen més, mentre que durant el cicle lític el virus es multiplica dins el bacteri fins a provocar la seva mort i l'alliberament de virions./ Son los dos ciclos de vida del fago lambda descritos por Esther Lederberg: durante el lisogénico el virus incorpora su material genético dentro del cromosoma de la célula infectada y se multiplica como un gen más, mientras que durante el ciclo lítico el virus se multiplica dentro de la bacteria hasta provocar su muerte y la liberación de viriones.

Montclair: Població de l'estat de Nova Jersey on va néixer Joshua Lederberg el 23 de maig de 1925./ Población del estado de Nueva Jersey donde nació Joshua Lederberg el 23 de mayo de 1925.

Nobel: L'any 1958 Joshua, amb 33 anys, va ser guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia pels seus descobriments referents a la recombinació genètica i a l'organització del material genètic dels bacteris, junt amb George Wells Beadle i Edward Lawrie Tatum. Malgrat la majoria de les investigacions les feia conjuntament amb la seva companya de feina i esposa, només ell va ser  reconegut amb el Nobel./ En 1958 Joshua, con 33 años, fue guardonado con el Premio Nobel de Medicina o Fisiología por sus descubrimientos referentes a la recombinación genética y a la organización del material genético de las bacterias, junto a George Wells Beadle i Edward Lawrie Tatum. A pesar de que la mayoría de las investigaciones las hacía junto a su compañera de trabajo y esposa, solamente él fue reconocido con el Nobel.

Organisme model/Organismo modelo: En biologia s'anomena així a aquells organismes que s'estudien per entendre determinats fenòmens biològics i que poden servir per entendre con funcionen aquests processos en altres organismes. Quan Esther Lederberg va descobrir el fag lambda, aquest es va convertir en un organisme model per a l'estudi d'altres virus amb comportament semblant/ En biología se denominan así aquellos organismos que se estudian para entender determinados fenómenos biológicos y que pueden servir para entender como funcionan estos procesos en otros organismos. Cuando Esther Lederberg descubrió el fago lambda, éste se convirtió en un organismo modelo para el estudio de otros virus con comportamiento parecido.

Plasmidis/Plásmidos: Molècules d'ADN generalment circular que es repliquen i es transmeten independentment de l'ADN cromosòmic./ Moléculas de ADN generalmente circular que se replican y se transmiten independientemente del ADN cromosómico.

Química: Ciència que estudia la composició, estructura i propietats de la matèria i els canvis que aquesta experimenta durant les reaccions químiques. Els Lederberg van treballar per aplicar els models químics a la biologia./ Ciencia que estudia la composición, estructura y propiedades de la materia y los cambios que ésta experimenta durante las reacciones químicas. Los Lederberg trabajaron para aplicar los modelos químicos a la biología.

Replicació de plaques bacterianes/Replicación de placas bacterianas: Tècnica ideada per la jove investigadora que consisteix en traspassar colònies bacterianes d'una placa original a una placa verge mitjançant un disc cobert de vellut. La innovadora metodologia va ser descrita en un article publicat el 1952 i firmat per Joshua i Esther Lederberg. Malgrat la idea havia estat d'ella, el primer autor de l'article va ser el seu marit i a ell es van atribuir majoritàriament els mèrits./ Técnica ideada por la joven investigadora que consiste en traspasar colonias bacterianas de una placa original a una placa virgen mediante un disco cubierto de terciopelo. La innovadora metodología fue descrita en un artículo publicado en 1952 y firmado por Joshua y Esther Lederberg. Aunque la idea había sido de ella, el primer autor del artículo fue su marido y a él se atribuyeron mayoritáriamente los méritos.

Standford's Plasmid Reference Center: Centre de referència creat a la dècada dels setanta per la universitat californiana, a partir de la rica colecció de plasmidis procedents de tot el món de què disposava. El 1976, Esther Lederberg fou nombrada directora d'aquesta destacada institució./ Centro de referencia creado en la década de los setenta por la universidad californiana, a partir de la rica colección de plásmidos procedentes de todo el mundo de que disponía. En 1976, Esther Lederberg fue nombrada directora de esta destacada institución.

Transferència horitzontal de gens/Transferencia horizontal de genes: Transmissió de material genètic entre organismes de la mateixa generació, demostrada per Esther i Joshua Lederberg./ Transmisión de material genético entre organismos de la misma generación, demostrada por Esther y Joshua Lederberg.

Universitat de Standford/Universidad de Standford: Universitat californiana a on la parella es va traslladar el 1958. Mentre Joshua havia estat contractat com a catedràtic de genètica, a Esther tan sols li van oferir un contracte precari com a professora investigadora associada. La científica no va deixar de lluitar fins aconseguir un contracte digne de la seva formació i amb els anys va arribar a realitzar una excel·lent carrera professional en aquest centre./ Universidad de Standford: Universidad californiana donde la pareja se trasladó en 1958. Mientras Joshua había sido contratado como catedrático de genética, a Esther solo le ofrecieron un contrato precario como profesora investigadora asociada. La científica no dejó de luchar hasta conseguir un contrato digno de su formación y con los años logró realizar una excelente carrera profesional en este centro.

Virus: Agent infecciós submicroscòpic que és incapaç de créixer o reproduir-se si no és dins una cèl·lula hoste. Els virus infecten tots els tipus de vida cel·lular./ Agente infeccioso submicroscópico que es incapaz de crecer o reproduirse si no es dentro de una célula huespéd. Los virus infectan todos los tipos de vida celular.

Wisconsin: Nom de la universitat, situada a la ciutat de Madison, on Joshua treballava com a professor de genètica l'any 1946. El desembre d'aquell any es va casar amb Esther i ella s'hi va traslladar./ Nombre de la universidad, situada en la ciudad de Madison, donde Joshua trabajaba como profesor de genética en 1946. En diciembre de ese año se casó con Esther y ella se traslladó allí.

X: La radiació X designa una part de l'espectre electromagnètic que correspon a una radiació menys energètica que els raigs gamma i més que els raigs ultraviolats. Joshua Lederberg junt amb Edward Tatum van utilitzar raigs X per provocar mutacions en soques d'E.coli, que van contribuir al descobriment de la transferència horitzontal de gens./ La radiación X designa una parte del espectro electromagnético que corresponde a una radiación menos energética que los rayos gamma y más que los rayos ultraviolados. Joshua Lederberg junto a Edward Tatum utilizaron rayos X para provocar mutaciones en cepas de E.coli, que contribuyeron al descubrimiento de la transferencia horizontal de genes.

Yale: Nom de la universitat on Joshua Lederberg va doctorar-se l'any 1947. Es tracta d'una de les institucions educatives privades més reconegudes dels Estats Units i de tot el món. Està situada a la localitat de New Haven, Connecticut, i el seu nom rendeix honor a Elihu Yale, un dels seus primers benefactors./ Nombre de la Universidad donde Joshua Lederberg se doctoró en 1947. Se trata de una de las instituciones educativas privadas más reconocidas de los Estados Unidos y de todo el mundo. Está situada en la localidad de New Haven, Connecticut, y su nombre es un reconocimiento a Elihu Yale, uno de sus primeros benefactores. 

Zimmer: cognom de soltera d'Esther Lederberg/ Apellido de soltera de Esther Lederberg.

______________________________________________________________

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVparejas