Dosis d'esperança

Coventry, 8 de desembre de 2020

Hola Sarah,

Avui ha estat un dia molt intens. Ens han arribat a l'hospital les primeres dosis de la vacuna contra el coronavirus! Ha estat un moment de gran expectació i emoció. La Margaret, de 90 anys i en William, de 81, han estat els primers a rebre-la. Amb aquella actitud d'haver-ho viscut tot, però encara amb ganes de seguir sumant dies i experiències, han encarat el moment amb valentia i il·lusió. Amb l'atenta mirada dels mitjans de comunicació, s'intuïa el seu somriure de felicitat sota les mascaretes.

És admirable la rapidesa amb què els científics han aconseguit aquesta vacuna, creada amb un sistema innovador basat en ARN. Sabies que al S.XI a la Xina ja practicaven un sistema d'immunització a partir de preparats provinents de pústules o ferides de persones malaltes? Aquelles pràctiques incipients van donar lloc segles més tard a les vacunes formades per virus atenuats o fragments d'aquests o fins i tot per petits fragments de material genètic del virus, com és el cas de la vacuna que avui hem estrenat. La molècula d'ARN missatger porta la informació per fabricar una de les proteïnes del coronavirus, la glicoproteïna S (de l'anglès spike, de l'espícula de la corona del virus).  Quan el cos detecta la presència de la proteïna S, la reconeix com a estranya, no pròpia, i es desencadena la resposta del sistema immunitari, amb la producció d'anticossos i de limfòcits contra ella. D'aquesta manera, la propera vegada que la persona vacunada entri en contacte amb el coronavirus, el seu sistema immunitari reconeixerà la proteïna S i començarà a produir anticossos i limfòcits contra ella per tal d'inactivar el virus i impedir que la infecció progressi. En totes les tècniques, des de temps antics fins als nostres dies, la base és la mateixa: simular una infecció per tal que el cos reaccioni i generi immunitat. És com si en una guerra, tinguéssim contacte previ amb l'exèrcit enemic i poguéssim veure quina és la seva estratègia. Així, quan ens ataqués, ja sabríem com reaccionar-hi. Bé, amiga, m'he allargat una mica, però és que m'apassiona aquest tema i estic esperançada amb què la vacunació massiva serveixi per posar fi a aquesta pandèmia que ha capgirat el món sencer . 

Edward Jenner injectant la primera vacuna a James Phipps, pintura d'Ernest Board.

Istanbul, 1 d'abril de 1718

Apreciada Sarah,

Avui vull explicar-te un fet sorprenent que he observat a Istanbul i que fa referència a la verola, aquesta temuda malaltia que es va endur al meu germà amb tan sols 21 anys i que jo mateixa vaig patir, però que sortosament vaig superar. La verola, tan fatal y freqüent entre nosaltres, aquí és totalment inofensiva gràcies al descobriment de la inoculació, (així és com l'anomenen). Existeix un grup de dones ancianes especialitzades en aquesta operació. Cada tardor, durant el mes de setembre, que és quan la calor afluixa, les persones es consulten les unes a les altres per tal de saber quina d'elles està disposada a tenir la verola. Amb aquest propòsit formen grups i quan s'han reunit (habitualment uns quinze o setze), l'anciana acudeix amb una closca de nou plena de la millor matèria variolosa. Pregunta quina vena s'ha escollit. Punxa ràpidament amb una agulla gruixuda a la que se li presenta (això no produeix més dolor que una simple esgarrinxada) i introdueix a la vena tant verí com hi cap a la punta de l'agulla i, després tapa la petita ferida amb un tros de la closca buida; punxa de la mateixa manera quatre o cinc venes. Els nens o joves pacients juguen junts durant la resta del dia i es troben en perfecte salut fins al vuitè dia. Aleshores comença a pujar-los la febre i resten al llit durant dos dies, rarament tres… Excepcionalment, els surten vint o trenta pústules a la cara, que mai deixen marques, i en vuit dies estan tan recuperats com abans de patir la malaltia… No es coneix cap exemple de ningú que hagi mort degut a això i pot creure que l'experiència em sembla tan inofensiva, que tinc la intenció d'assajar-la amb el meu estimat fill. (fragment extret del llibre Cartes des de Istanbul de Lady Mary Wortley Montagu).

Lady Mary Wortley Montagu, de soltera Mary Pierrepoint, (1689-1762) va ser una dona intrèpida, viatgera i poeta, que va trencar amb els cànons de l'època. Nascuda en una família de l'aristocràcia anglesa, ja de ben jove va sentir passió per les llengües, la literatura i la poesia. Amb 20 anys va escriure al bisbe de Salisbury per protestar per les limitacions que tenien les dones per accedir a la formació i a la cultura. Quan l'any 1716 el seu marit Edward Wortley Montagu va ser nomenat ambaixador de la cort otomana, se li va obrir tot un nou món. Lluny de quedar-se reclosa en l'ambient de palaus i ambaixades, Lady Montagu es va endinsar en aquella societat rica i desconeguda. Va fer classes d'àrab, es va vestir amb la indumentària típica, va visitar cases turques i s'apropà al món de les dones àrabs amb respecte, admirant la seva cultura sense jutjar-la, com solia fer l'aristocràcia anglesa. Durant els dos anys que va viure a Istanbul, va mantenir correspondència amb familiars i amics d'Anglaterra. En les seves cartes descrivia amb gran detall les costums i l'ambient del país, trencant els prejudicis que sovint es tenien sobre l'Orient. En una de les cartes explicava a una amiga el procediment de la inoculació com a tècnica per immunitzar enfront la verola. Quan va tornar a Anglaterra, es va dedicar a difondre aquesta pràctica, que va aplicar als seus propis fills, i va lluitar per la seva acceptació enfront l'oposició de l'Església i part del col·lectiu mèdic, recelosos davant d'una pràctica oriental introduïda per una dona. Gràcies a la seva insistència, el mètode va començar a estendre's i a salvar vides per tot Europa. 

75 anys més tard, Edward Jenner desenvoluparia la primera vacuna, per la qual avui és considerat com un dels científics que ha ajudat a salvar més vides de la història. Tanmateix, si la humanitat s'ha beneficiat de les propietats de la vacunació és en gran part gràcies a l'herència de Lady Mary Montagu.

Lady Mary Montagu vestida amb indumentària turca.(Hulton Archive / Getty)

____________________________________________

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVHerederas

______________________________________________________________

Dosis de esperanza

Coventry, 8 de diciembre de 2020

Hola Sarah,

Hoy ha sido un día muy intenso. ¡Nos han llegado al hospital las primeras dosis de la vacuna contra el coronavirus! Ha sido un momento de gran expectación y emoción. Margaret, de 90 años y William, de 81, han sido los primeros en recibirla. Con aquella actitud de haberlo vivido todo, pero con ganas todavía de seguir sumando días y experiencias, han encarado el momento con valentía e ilusión. Ante la atenta mirada de los medios de comunicación, se intuía su sonrisa de felicidad por debajo de las mascarillas.

Es admirable la rapidez con la que los científicos han conseguido esta vacuna, creada con un sistema innovador basado en ARN. ¿Sabías que en el S.XI en la China ya se practicaba un sistema de inmunización a partir de preparados provinientes de pústulas o heridas de personas enfermas? Aquellas prácticas incipientes dieron lugar siglos más tarde a las vacunas formadas por virus atenuados o fragmentos de estos o incluso por pequeños fragmentos de material genético del virus, como es el caso de la vacuna que hoy hemos estrenado. La molécula de ARN mensajero lleva la información para fabricar una de las proteínas del coronavirus, la glicoproteína S (del inglés spike, de la espícula de la corona del virus).  Cuando el cuerpo detecta la presencia de la proteína S, la reconoce como extraña, no propia, y desata la respuesta del sistema inmunitario, con la producción de anticuerpos y de linfocitos contra ella. De esta manera, la próxima vez que la persona vacunada entre en contacto con el coronavirus, su sistema inmunitario reconocerá la proteína S y empezará a producir anticuerpos y linfocitos contra ella, con el fin de inactivar al coronavirus e impedir que la infección progrese. En todas las técnicas, desde tiempos antiguos hasta nuestros días, la base es la misma: simular una infección para que el cuerpo reaccione y genere inmunidad. Es como si en una guerra, tuviéramos contacto previo con el ejército enemigo y pudiésemos ver cual es su estrategia. Así, cuando nos atacara, ya sabríamos como reaccionar. Bueno, amiga, me he alargado un poco pero es que me apasiona este tema y estoy esperanzada en que la vacunación masiva sirva para poner fin a esta pandemia que ha transtornado el mundo entero. 

Edward Jenner inyectando la primera vacuna a James Phipps, pintura de Ernest Board.

Estambul, 1 de abril de 1718

Apreciada Sarah,

Hoy quiero explicarte un hecho sorprendente que he observado en Estambul y que hace referencia a la viruela, esta temida enfermedad que se llevó a mi hermano con tan solo 21 años y que yo misma padecí, pero que por suerte pude superar. “La viruela, tan fatal y frecuente entre nosotros, aquí es totalmente inofensiva gracias al descubrimiento de la inoculación, (así es como la llaman). Existe un grupo de mujeres ancianas especializadas en esta operación. Cada otoño, en el mes de septiembre, que es cuando el calor se apacigua, las personas se consultan unas a otras para saber quién de entre ellos está dispuesto a tener la viruela. Con este propósito forman grupos y cuando se han reunido (habitualmente unos quince o dieciséis), la anciana acude con una cáscara de nuez llena de la mejor materia variolosa. Pregunta qué vena se ha elegido. Pincha rápidamente con una aguja gruesa en la que se le presenta (esto no produce más dolor que un vulgar rasguño) e introduce en la vena tanto veneno como cabe en la punta de la aguja y, después tapa la pequeña herida con un pedazo de la cáscara vacía; pincha de la misma manera cuatro o cinco venas. Los niños o jóvenes pacientes juegan juntos durante el resto del día y se encuentran en perfecta salud hasta el octavo día. Entonces comienza a subirles la fiebre y guardan cama durante dos días, rara vez tres… Excepcionalmente, les salen veinte o treinta pústulas en la cara, que nunca dejan marcas, y en ocho días están tan repuestos como antes de padecer la enfermedad… No se conoce ejemplo de alguien que haya muerto por ello y puede creer que la experiencia me parece tan inofensiva, que tengo la intención de ensayarla en mi querido hijo”. (fragmento extraído del libro Cartas desde Estambul de Lady Mary Wortley Montagu).

Lady Mary Wortley Montagu, de soltera Mary Pierrepoint, (1689-1762) fue una mujer intrépida, viajera y poeta, que rompió con los cánones de la época. Nacida en una familia de la aristocracia inglesa, ya de joven sintió pasión por las lenguas, la literatura y la poesía. Con 20 años escribió al obispo de Salisbury para protestar por las limitaciones que tenían las mujeres para acceder a la formación y a la cultura. Cuando en 1716 su marido Edward Wortley Montagu fue nombrado embajador de la corte otomana, se le abrió un nuevo mundo. Lejos de quedarse recluida en el ambiente de palacios y embajadas, Lady Montagu se adentró en aquella sociedad rica y desconocida. Hizo clases de árabe, se vistió con la indumentaria típica, visitó casas turcas y se acercó al mundo de las mujeres árabes con respeto, admirando su cultura sin juzjarla, como solía hacer la aristocracia inglesa. Durante los dos años que vivió en Estambul, mantuvo correspondencia con familiares y amigos de Inglaterra. En sus cartas describía con gran detalle las costumbres y el ambiente del país, rompiendo los prejuicios que a menudo se tenían sobre Oriente. En una de las cartas relataba a una amiga el procedimiento de la inoculación como técnica para inmunizar frente a la viruela. Cuando regresó a Inglaterra, se dedicó a difundir esta práctica, que aplicó a sus propios hijos, y luchó para conseguir su aceptación frente a la oposición de la Iglesia y parte del colectivo médico, recelosos ante una práctica oriental introducida por una mujer. Gracias a su insistencia, el método empezó a extenderse y a salvar vidas por toda Europa. 

75 años más tarde, Edward Jenner desarrollaría la primera vacuna, por la cual hoy es considerado como uno de los científicos que ha ayudado a salvar más vidas de la historia. Sin embargo, si la humanidad se ha beneficiado de las propiedades de la vacunación es en gran medida gracias a la herencia de Lady Mary Montagu.

Lady Mary Montagu vestida con indumentaria turca.

(Hulton Archive / Getty

)

______________________________________________________________

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVHerederas

Un tresor a vista de gegant

Amb les mans arrugades pel pas dels anys, però amb la mateixa convicció que quan era jove, Maria Reiche escombra aquella gran extensió de terra pam a pam. Una terra que estima com a pròpia, malgrat trobar-se a 11.000 km del seu Dresden natal. A ella s'ha dedicat en cos i ànima durant més de 50 anys. Pacientment retira la grava acumulada, deixant al descobert un camí d'argila i calç enmig del desert que sembla no menar enlloc. Aquesta particular activitat l'ha portat a gastar tantes escombres que durant un temps entre la població local havia circulat el rumor que era una bruixa. Quan hi pensa, se li escapa el riure per sota el nas. Potser sí que ha aconseguit coses increïbles al llarg de la seva vida, però no pas per encanteris ni poders sobrenaturals, sinó gràcies al seu esforç i dedicació. Poc s'imaginava quan va arribar a Perú el 1932 per treballar com a cuidadora i mestra, que aquell país la captivaria fins al punt de no voler-ne marxar mai. Malgrat tenir una àmplia formació acadèmica en matemàtiques, física i geografia i parlar cinc idiomes, a Alemanya només havia aconseguit treballs temporals. No eren temps fàcils per a les dones i la situació al seu país no era gens prometedora amb el nazisme incipient. Així que quan va veure un anunci al diari en què precisaven una cuidadora i mestra pels fills del cònsol alemany a Cuzco, no va dubtar a respondre'l, i més tractant-se pel país dels inques, pel qual sempre s'havia sentit atreta.

Però el veritable punt d'inflexió en la seva vida va arribar uns anys més tard, quan va assabentar-se dels estudis que havia iniciat l'arqueòleg Paul Kosok al desert de Nazca. Aquest investigador estatunidenc estava estudiant uns misteriosos dibuixos que, degut a les seves grans dimensions, només s'apreciaven des de l'aire o des del capdamunt dels turons propers. Es tractava dels anomenats geoglifs, línies i figures traçades minuciosament a la terra a còpia d'anar retirant les pedres més fosques, deixant al descobert el fons més clar.  Tan gran va ser l'interès de Reiche per aquell projecte que un any més tard començava a treballar amb ell. 

Recorda clarament la primera vegada que va sobrevolar el desert del sud del Perú, amb el cor bategant-li amb força per l'emoció de veure aquells grans dibuixos en forma d'animals: un colibrí, un còndor, una aranya, una balena, un mono... També figures humanes i formes geomètriques. Tots d'un tamany impressionant, enormes petjades d'una civilització antiga, la cultura Nazca, que va habitar aquelles terres entre els anys 200 a.C. i 600 d.C.  

Geoglif en forma de colibrí.
Entre les dues ales hi ha una distància de 66 metres.

Geoglif en forma d'aranya. Fa 46 metres de llarg.
Fotografia d'Aaron Oberlander.

Per la poca profunditat dels solcs, aviat van deduir que no es tractava d'un sistema de reg com pensaven inicialment, així que van començar a estudiar altres possibilitats. Un repte per ella apassionant, era com llegir un missatge amagat en les línies i figures i intentar entendre els pensaments dels antics pobladors d'aquella àrida terra. Formaven part d'algun tipus de ritual? Potser per demanar pluja a les divinitats?

El seu dia a dia consistia en recórrer part dels 520 km2 de la pampa sense perdre'n cap detall, observant, mesurant, calculant...

Quan el 1949 Kosok va deixar la seva feina i el país, ella va decidir quedar-s'hi, convertint-se en guardiana d'aquell tresor gravat a la terra. Amb escassos recursos econòmics, vivint en una humil casa a la mateixa pampa de Nazca, inicialment sense llum ni aigua, va treballar incansablement per entendre el significat dels geoglifs i també per protegir-los.

Maria Reiche enfilada en una de les escales que utilitzava per estudiar les línies de Nazca.
Fotografia de Bruce Chatwin.

Li vénen a la ment els moments difícils que va viure, com quan havia de fer fora als curiosos que arribaven per la carretera panamericana, situada enmig dels geoglifs, i que posaven en risc la seva conservació. Va costar, però finalment va aconseguir que el govern del Perú restringís l'accés a la zona i construís una torre d'observació al costat de la carretera des d'on poder contemplar els geoglifs sense envair-los. També gràcies a ella, les línies de Nazca van ser declarades Patrimoni Cultural de la Humanitat per la Unesco l'any 1994.

El sol es pon i Maria Reiche mira orgullosa la feina feta. Avui volia deixar-ho especialment net. És 21 de juny i comencen a arribar alguns observadors que volen presenciar un fenomen únic. És el dia del solstici d'hivern a l'hemisferi sud i, tal com van observar ella i Kosok anys enrere, el sol es pon just a l'extrem d'una llarga línia traçada en el sòl. Aquest fenomen, que com ella ha pogut observar, es repeteix també durant el solstici d'estiu, va donar peu a la seva teoria per la qual les línies serien una mena de calendari, el calendari astronòmic més gran del món, apuntant cap a la sortida de diferents astres en dates concretes i assenyalant moments importants de l'any per a l'agricultura.

El capvespre dóna pas a la nit i el cel es comença a omplir d'estrelles. Amb els seus ulls petits les observa, com ha fet tantes vegades, convençuda que és allà dalt on hi ha la resposta al misteri de Nazca.  Lentament entra a casa, cansada i amb els peus plens de pols, però amb la satisfacció de sentir-se part d'aquell immens desert ple d'història, de cultura i de vida bategant sota les pedres.

Una de les últimes imatges de Maria Reiche amb la seva escombra,
abans de començar a patir els efectes del Parkinson.
Fotografia d'Ana María Cogorno.

Maria Reiche va morir l'any 1998, als 94 anys, i va ser enterrada prop de Nazca. La seva vida és tot un exemple de dedicació i de respecte al patrimoni cultural i al llegat del passat. El misteri de les línies de Nazca encara no s'ha resolt, però el seu treball ha permès que un dels tresors més enigmàtics de la humanitat s'hagi conservat i sigui visible com si passegéssim damunt les espatlles d'un gegant.

______________________________________________________________

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVgigantes

______________________________________________________________

Un tesoro a vista de gigante

Con las manos arrugadas por el paso de los años, pero con la misma convicción que cuando era joven, Maria Reiche barre aquella gran extensión de tierra palmo a palmo. Una tierra que ama como propia, a pesar de encontrarse a 11.000 km de su Dresden natal. A ella se ha dedicado en cuerpo y alma durante más de 50 años. Pacientemente retira la grava acumulada, dejando al descubierto un camino de arcilla y cal en medio del desierto que parece no llevar a ningún sitio. Esta particular actividad le ha llevado a gastar tantas escobas que durante un tiempo entre la población local circuló el rumor que era una bruja. Cuando piensa en ello, se le escapa la risa por debajo de la nariz. Quizás haya conseguido cosas increíbles a lo largo de su vida, pero no por ningún hechizo ni por poderes sobrenaturales, sino gracias a su esfuerzo y dedicación. Cuando llegó a Perú en 1932 para trabajar como cuidadora y maestra, no podía imaginar que aquel país la cautivaría hasta el punto de no querer marcharse jamás. A pesar de tener una amplia formación académica en matemáticas, física y geografía y hablar cinco idiomas, en Alemania solo había conseguido trabajos temporales. No eran tiempos fáciles para las mujeres, y la situación en su país no era nada prometedora con el nazismo incipiente. Así que cuando vió un anuncio en el periódico donde precisaban una cuidadora y maestra para los hijos del cónsul alemán en Cuzco, no dudó en responder, y más tratándose del país de los incas, por el que siempre se había sentido atraída.

Pero el veritable punto de inflexión en su vida llegó unos años más tarde, cuando se enteró de los estudios que había iniciado el arqueólogo Paul Kosok en el desierto de Nazca. Este investigador estadounidense estaba estudiando unos misteriosos dibujos que, debido a sus grandes dimensiones, solo se apreciaban desde el aire o desde las colinas cercanas. Se trataba de los llamados geoglifos, líneas y figuras trazadas minuciosamente en la tierra a fuerza de ir retirando las piedras más oscuras, dejando al descubierto el fondo más claro.  El interés de Reiche por aquel proyecto fue tan grande que un año más tarde empezaba a trabajar con él. 

Recuerda claramente la primera vez que sobrevoló el desierto del sur de Perú, con el corazón latiéndole con fuerza por la emoción de ver aquellos grandes dibujos en forma de animales: un colibrí, un cóndor, una araña, una ballena, un mono... También figuras humanas y formas geométricas. Todos de un tamaño impresionante, enormes huellas de una civilización antigua, la cultura Nazca, que habitó aquella tierra entre los años 200 a.C. i 600 d.C.  

Geoglifo en forma de colibrí. 
Entre las dos alas hay una distancia de 66 metros.

Geoglifo en forma de araña. Mide 46 metros de largo.
Fotografia de Aaron Oberlander

Por la poca profundidad de los surcos, enseguida dedujeron que no se trataba de ningún sistema de riego como creían inicialmente, así que empezaron a estudiar otras posibilidades. Un reto para ella apasionante, era com leer un mensaje escondido en las líneas y figuras e intentar entender los pensamientos de los antiguos pobladores de aquella árida tierra. Formaban parte de algun tipo de ritual? Quizá para implorar lluvia a las divinidades? Su día a día consistía en recorrer parte de los 520 km2 de la pampa sin perder ningún detalle, observando, midiendo, calculando...

Cuando en 1949 Kosok dejó el trabajo y el país, ella decidió quedarse, conviertiéndose en guardiana de aquel tesoro grabado en la tierra. Con escasos recursos económicos, viviendo en una humilde casa en la misma pampa de Nazca, inicialmente sin luz ni agua, trabajó incansablemente para entender el significado de los geoglifos i también para protegerlos.

Maria Reiche encima  de una de les escaleras que utilizaba para estudiar las líneas de Nazca. 
Fotografia de Bruce Chatwin.

Le vienen a la mente los momentos difíciles que vivió, como cuando tenía que ahuyentar a los curiosos que llegaban por la carretera panamericana, situada en medio de los geoglifos, y que ponían en riesgo su conservación. Costó, pero finalmente consiguió que el gobierno peruano restringiera el acceso a la zona y construyera una torre de observación al lado de la carretera desde donde poder contemplar los geoglifos sin invadirlos. También gracias a ella, las líneas de Nazca fueron declaradas Patrimonio Cultural de la Humanidad por la Unesco en 1994.

Se pone el sol y Maria Reiche mira orgullosa el trabajo realizado. Hoy quería dejarlo especialmente limpio. Es 21 de junio y empiezan a llegar algunos observadores que quieren presenciar un fenómeno único. Es el día del solsticio de invierno en el hemisferio sur y, tal como habían observado ella y Kosok años atrás, el sol se pone justo al extremo de una larga línea trazada en el suelo. Este fenómeno, que como ella ha podido observar, se repite también durante el solsticio de verano, dio pie a su teoría por la cual las líneas serían una especie de calendario, el calendario astronómico más grande del mundo, apuntando hacia la salida de distintos astros en fechas concretas y señalando momentos importantes del año para la agricultura.

El atardecer da paso a la noche y el cielo empieza a llenarse de estrellas. Con sus ojos pequeños las observa, como ha hecho tantas veces, convencida de que es allí arriba donde se encuentra la respuesta al misterio de Nazca.  Lentamente entra en casa, cansada y con los pies llenos de polvo, pero con la satisfacción de sentirse parte de aquel inmenso desierto lleno de historia, de cultura y de vida latiendo bajo las piedras.

Una de les últimas imágenes de Maria Reiche con su escoba, 
antes de empezar a sufrir los efectos del Parkinson.
Fotografia de Ana María Cogorno.

Maria Reiche murió en 1998, a los 94 años, y fue enterrada cerca de Nazca. Su vida es un ejemplo de dedicación y de respeto al patrimonio cultural y al legado del pasado. El misterio de las líneas de Nazca todavía no se ha resuelto, pero su trabajo ha permitido que uno de los tesoros más enigmáticos de la humanidad se haya conservado y sea visible como si paseásemos sobre los hombros de un gigante. 

______________________________________________________________

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVgigantes

Retrat alfabètic d'Anna Mani, pionera en física i meteorologia a l'Índia

Anna Modayil Mani va néixer el 23 d'agost de 1918 a Peermade, Índia./ Anna Modayil Mani nació el 23 de agosto de 1918 en Peermade, Índia.    

Bangalore: L'any 1940 va obtenir una beca com a estudiant investigadora a l'Indian Institute of Science a Bangalore./ En 1940 obtuvo una beca como estudiante investigadora en el Indian Institute of Science en Bangalore. 

Cardamom/Cardamomo: El seu pare, enginyer civil, tenia extenses terres de cultiu d'aquesta espècie aromàtica./ Su padre, ingeniero civil, poseía extensas tierras de cultivo de esta especie aromática.

Diamants/Diamantes: Quan va fer els vuit anys, seguint una tradició familiar, va rebre unes arracades de diamants, que ella va rebutjar i al seu lloc va demanar una Enciclopèdia Britànica. Anys més tard, aquest valuós mineral va ser present a la seva vida quan treballava com a investigadora a Bangalore i va analitzar i registrar la fluorescència, l'absorció i els espectres de més de 30 tipus de diamants./ Al cumplir ocho años, siguiendo una tradición familiar, recibió unos pendientes de diamantes, que ella rechazó y en su lugar pidió una Enciclopèdia Britànica. Años más tarde, este valioso mineral estuvo presente en su vida cuando trabajaba como investigadora en Bangalore y analizó y registró la fluorescencia, la absorción y los espectros de más de 30 tipos de diamantes.

Evaporímetre/Evaporímetro: Instrument per a mesurar la intensitat de l'evaporació atmosfèrica. Anna Mani va impulsar la fabricació d'aquest i altres instruments de meteorologia com pluviòmetres, termòmetres, anemòmetres, que fins aleshores s'importaven, amb l'objectiu de convertir la Índia en un país autosuficient en aquest aspecte./ Instrumento para medir la intensidad de la evaporación atmosférica. Anna Mani impulsó la fabricación de este y otros instrumentos de meteorología como pluviómetros, termómetros, anemómetros, que hasta entonces se importaban, con el objetivo de convertir la Índia en un país autosuficiente en este aspecto. 

Física: Estudis que va cursar en el Presidency College de Madrás./ Estudios que cursó en el Presidency College de Madrás.

Gandhi: El líder del moviment d'independència de l'Índia va visitar el seu poble natal quan ella era petita i des d'aleshores sempre va sentir-se atreta per la seva doctrina./ El líder del movimiento de independencia de la Índia visitó su pueblo natal cuando ella era pequeña y desde entonces siempre se sintió atraída por su doctrina.

Handbook for Solar Radiation for India: Manual de la Radiació Solar per a la Índia, llibre que va publicar el 1980 i que esdevingué tot un referent en aquest camp en el seu país./ Manual de la Radiación Solar para la Índia, libro que publicó en 1980 y que se convirtió en referente en este campo en su país.

INSA: Acadèmia Nacional de Ciències Índies, a la qual va pertànyer a partir de 1977./ Academia Nacional de Ciencias Índias, a la cual perteneció a partir de 1977.

Joule: Unitat d'energia, treball i calor utilitzada en el Sistema Internacional d'Unitats, en honor al físic anglès James Prescott Joule. La radiació solar global mitja diària, per exemple, pot expressar-se en J/m2. / Unidad de energía, trabajo y calor utilizada en el Sistema Internacional de Unidades, en honor al físico inglés James Prescott Joule. La radiación solar global media diaria, por ejemplo, puede expresarse en J/m2.

Khadi: Teixit autòcton artesanal de l'Índia, promogut per Gandhi per tal de donar feina i mitjans de subsistència a la població, enfront a la destrucció de la indústria artesanal índia pel colonialisme britànic. Mani vestia amb orgull aquest tipus de tela com a mostra de suport a aquest moviment./ Tejido autóctono artesanal de la Índia, promovido por Gandhi para dar trabajo y medios de subsistencia a la población, frente a la destrucción de la indústria artesanal índia por parte del colonialismo británico. Mani vestía con orgullo este tipo de tela para mostrar su apoyo al movimento. 

Londres: L'any 1945 va traslladar-s'hi per estudiar a l'Imperial College, gràcies a una beca del govern. Allà va especialitzar-se en meteorologia./ En 1945 se trasladó a Londres para estudiar en el Imperial College gracias a una beca del gobierno. Allí se especializó en meteorología.

Madrás: Universitat índia on va estudiar i va presentar la seva tesi doctoral l'agost de 1945, si bé se li negà el títol de doctora per no tenir un màster previ./ Universidad índia donde estudió y presentó su tesis doctoral en agosto de 1945, aunque se le negó el título de doctora por no tener un máster previo.

Nobel: Chandrasekhara Venkata Raman, el científic indi amb qui Anna Mani va treballar a Bangalore, havia estat guardonat amb el Premi Nobel de Física l'any 1930./ Chandrasekhara Venkata Raman, el científico indio con quien Anna Mani trabajó en Bangalore fue guardonado con el Premio Nobel de Física en 1930.

Ozó/Ozono: Als anys 60 va començar a estudiar aquest gas present a l'atmosfera, quan encara no se li donava la importància que adquirí dues dècades després./ En los años 60 comenzó a estudiar este gas presente en la atmósfera, cuando todavía no se le daba la importancia que alcanzaría dos décadas después. 

Pune: L'any 1948 va començar a treballar al Departament de Meteorologia d'aquesta ciutat de l'Índia./ En 1948 empezó a trabajar en el Departamento de Meteorología de esta ciudad de la Índia.

Química: Anna Mani va treballar sobre la composició química de l'atmosfera, en particular sobre l'ozó./ Anna Mani trabajó sobre la composición química de la atmósfera, en particular sobre el ozono.

Raman: Tipus d'espectroscòpia amb la que va treballar per analitzar diamants i que deu el seu nom al científic que la va descobrir./ Tipo de espectroscopia con la que trabajó para analizar diamantes y que debe su nombre al científico que la descubrió. 

Sonda de mesura d'ozó/Sonda de medida de ozono: Aparell que va dissenyar per mesurar l'ozó de l'atmosfera i que va permetre a l'Índia reunir dades molt precises./ Aparato que diseñó para medir el ozono de la atmósfera y que permitió a la Índia reunir datos muy precisos.

Thiruvananthapuram: Capital de l'estat indi de Kerala, on va morir el 16 d'agost de 2001./ Capital del estado indio de Kerala, donde murió el 16 de agosto de 2001.

U per cent/Uno por ciento: O fins i tot inferior era l'índex d'alfabetisme de les dones índies quan Anna Mani va néixer./ O incluso inferior era el índice de alfabetismo de las mujeres índias cuando Anna Mani nació.

Venkiteshwaran: Director de la Divisió d'Instrumentació del Departament de Meteorologia de Pune quan Mani va incorporar-s'hi./ Director de la División de Instrumentación del Departamento de Meteorología de Pune cuando Mani se incorporó.

Wind Energy data for India: Llibre que va publicar l'any 1983 sobre el potencial d'energia eòlica de l'India. / Libro que publicó en 1983 sobre el potencial de energía eólica de la Índia. 

X: Els raigs X  són un tipus de radiació electromagnètica sobre la qual va investigar C.V. Raman. / Los rayos X  son un tipo de radiación electromagnética sobre la cual investigó C.V. Raman.

Yotta:  Prefix del Sistema Internacional utilitzat en física i altres disciplines científiques equivalent a un factor de 10²⁴. / Prefijo del Sistema Internacional utilizado en física y otras disciplinas científicas equivalente a un factor de 10²⁴.

Zetta: Prefix del Sistema Internacional utilitzat en física i altres disciplines científiques equivalent a un factor de 10²¹. / Prefijo del Sistema Internacional utilizado en física y otras disciplinas científicas equivalente a un factor de 10²¹. 

______________________________________________________________

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVatmósfera

Molècules de vida

Nit de Nadal de 1959, Departament de Química de la Universitat de Houston. La barreja d'aigua, àcid cianhídric i amoníac, exposada a calor i llum ultravioleta, comença a reaccionar. El doctor Joan Oró ha posat totes les esperances en aquest experiment i ni tan sols la data assenyalada del calendari suposa un impediment per tirar-lo endavant. 

L'endemà al matí la feina i l'esforç tenen la seva recompensa. El resultat de la cromatografia és el millor regal de Nadal que pot tenir. Ja de petit, somiava en estudiar l'origen de la vida i el paper de la humanitat dins l'univers. Durant els anys de joventut, mentre treballava de forner seguint el negoci familiar del seu pare, aquell desig no va parar de créixer, com creixia la massa del pa per l'acció del llevat. Entre fornada i fornada sortia a observar el cel i les estrelles. Havent cursat la carrera de Química, la seva passió el va portar a deixar-ho tot per anar a treballar als Estats Units. Ara, després d'anys de dedicació, el científic lleidatà no pot evitar emocionar-se veient la substància detectada pel cromatògraf: Adenina.

Oró recorda com sis anys enrere va llegir amb gran atenció els resultats de l'experiment realitzat per Stanley Miller i Harold Urey a la Universitat de Chicago. Aquests dos científics nord-americans van ser els primers en aportar evidències experimentals a les hipòtesis sobre l'origen de la vida formulades feia uns anys per Alexander Oparin i John Haldane. A Oró sempre li havia fascinat imaginar-se com devia ser la Terra de fa vora 4.000 milions d'anys, aquell planeta inhòspit, amb altes temperatures, tempestes elèctriques i una intensa activitat volcànica, en el qual la vida havia començat a fer els primers passos. Seria capaç la ciència d'explicar-ho algun dia? Després de segles de relats mitològics, filosòfics i religiosos, començaven a sorgir les primeres teories científiques. Oró veia amb bons ulls les propostes formulades per Oparin i Haldane, segons les quals els compostos orgànics en què es basa la vida provindrien de les molècules de l'atmosfera primitiva. Les constants erupcions volcàniques haurien creat una atmosfera formada per gasos com diòxid de carboni, metà, amoníac, hidrogen i vapor d'aigua. Aquest s'hauria condensat formant mars i rius, en els quals els gasos s'haurien dissolt donant lloc al que es coneix com a brou primitiu. Gràcies a l'alta energia provinent de les radiacions solars i dels llamps, les molècules haurien començat a reaccionar entre sí formant molècules cada vegada més complexes.  L'experiment de Miller i Urey consistia en reproduir al laboratori les condicions ambientals d'aquesta Terra primitiva. La mescla dels gasos presents en el brou primitiu, mitjançant processos d'evaporació, descàrregues elèctriques i condensacions, va donar com a resultat la síntesi d'aminoàcids. Això demostrava com aquestes molècules bàsiques per a la vida, que conformen les proteïnes, podrien haver-se format a partir de la matèria inorgànica present en aquella Terra primitiva. 

El misteri entorn els mecanismes pels quals la Terra s'havia convertit en un planeta ple de vida començava a desvelar-se i el somni d'Oró era contribuir-hi. Avui, dia de Nadal, és conscient que el seu treball aportarà una mica més de llum. El seu experiment,  inspirat en el de Miller i Urey suposa un pas més, demostrant com una molècula més complexa com és l'adenina també es pot sintetitzar espontàniament. L'adenina és una de les quatre bases nitrogenades que formen part de l'ADN, la molècula responsable de la transmissió genètica. Junt amb la guanina, la citosina i la timina, representades amb les lletres A, G, C i T, conformen el codi genètic, aquesta mena de llenguatge que ens uneix com a espècie i alhora ens fa únics com a individus. L'adenina s'aparella sempre amb la timina, per mitjà de dos ponts d'hidrogen. Una unió fidel, però poc estable, cosa que facilita la desnaturalització. És a dir, en determinades condicions, com altes temperatures, el pont d'hidrogen es trenca. I és precisament aquest trencament el que permet que la cadena d'ADN s'obri i es repliqui. En altres paraules, l'estructura de l'adenina i la timina permet la multiplicació de l'ADN durant la divisió cel·lular. En definitiva, permet que la vida segueixi endavant.

L'adenina és una molècula clau, però no és més que una peça en l'enorme engranatge que és la vida, on cada molècula juga el seu paper. Per Joan Oró però, sempre més va ser una molècula especial. Tant és així que quan anys més tard se li concedí el títol de marquès en reconeixement a la seva tasca científica, el bioquímic va escollir la fórmula de l'adenina per il·lustrar el seu escut d'armes. A la part superior, hi col·locà el sol i les estrelles segurament com a representació dels anys que va treballar per la NASA, o potser com a record del cel que observava en els seus temps de forner i en el qual cercava respostes a les seves inquietuds.

                           _____________________________________

 

Moléculas de vida 

Nochebuena de 1959, Departamento de Química de la Universidad de Houston. La mezcla de agua, ácido cianhídrico y amoníaco, expuesta a calor y luz ultravioleta, empieza a reaccionar. El doctor Joan Oró ha puesto todas sus esperanzas en este experimento y ni siquiera la fecha señalada del calendario supone un impedimento para llevarlo a cabo. 

La mañana siguiente el trabajo y el esfuerzo tienen su recompensa. El resultado de la cromatografía es el mejor regalo de Navidad que puede tener. Siendo un niño, ya soñaba con estudiar el origen de la vida y el papel de la humanidad en el universo. Durante los años de juventud, mientras trabajaba como panadero siguiendo el negocio familiar de su padre, aquel deseo no paró de crecer, com crecía la masa del pan por la acción de la levadura. Entre hornada y hornada salía a observar el cielo y las estrellas. Habiendo cursado la carrera de Química, su pasión le llevó a dejarlo todo para trabajar en Estados Unidos. Ahora, después de años de dedicación, el científico leridano no puede evitar emocionarse viendo la sustancia detectada por el cromatógrafo: Adenina.

Oró recuerda como seis años atrás leyó con gran atención los resultados del experimento realizado por Stanley Miller y Harold Urey en la Universidad de Chicago. Estos dos científicos norteamericanos fueron los primeros en aportar evidencias experimentales a las hipótesis sobre el origen de la vida formuladas años atrás por Alexander Oparin y John Haldane. A Oró siempre le había fascinado imaginarse como debía ser la Tierra de hace casi 4.000 millones de años, aquel planeta inhóspito, con altas temperaturas, tormentas eléctricas y una intensa actividad volcánica, en el cual la vida había empezado a hacer los primeros pasos. ¿Sería capaz la ciencia de explicarlo algun día? Después de siglos de relatos mitológicos, filosóficos y religiosos, empezaban a surgir las primeras teorías científicas. Oró veía con buenos ojos las propuestas formuladas por Oparin y Haldane, según las cuales los compuestos orgánicos en los que se basa la vida provendrían de las moléculas de la atmósfera primitiva. Las constantes erupciones volcánicas habrían creado una atmósfera formada por gases como dióxido de carbono, metano, amoníaco, hidrógeno y vapor de agua. Este se habría condensado formando mares y ríos, en los cuales los gases se habrían disuelto dando lugar a lo que se conoce como caldo primitivo. Gracias a la alta energía proviniente de las radiaciones solares y de los rayos, las moléculas habrían empezado a reaccionar entre sí formando moléculas cada vez más complejas.  El experimento de Miller y Urey consistía en reproducir en el laboratorio las condiciones ambientales de esta Tierra primitiva. La mezcla de los gases presentes en el caldo primitivo, mediante procesos de evaporación, descargas eléctricas y condensaciones, dió como resultado la sintesis de aminoácidos. Esto demostraba como estas moléculas básicas para la vida, que conforman las proteínas, podrían haberse formado a partir de la materia inorgánica presente en aquella Tierra primitiva. 

El misterio alrededor de los mecanismos por los cuales la Tierra se había convertido en un planeta lleno de vida empezaba a desvelarse y el sueño de Oró era contribuir a ello. Hoy, día de Navidad, es consciente de que su trabajo aportará un poco más de luz. Su experimento,  inspirado en el de Miller y Urey supone un paso más, demostrando como una molécula más compleja como es la adenina también se puede sintetizar espontáneamente. La adenina es una de las cuatro bases nitrogenadas que forman parte del ADN, la molécula responsable de la transmisión genética. Junto con la guanina, la citosina y la timina, representadas con las letras A, G, C y T, conforman el código genético, esta especie de lenguaje que nos une como especie y a la vez nos hace únicos como individuos. La adenina se aparea siempre con la timina, mediante dos puentes de hidrógeno. Una unión fiel, pero poco estable, lo que facilita la desnaturalización. Es decir, en determinadas condiciones, como altas temperaturas, el puente de hidrógeno se rompe. Y es precisamente esta rotura lo que permite que la cadena de ADN se abra y se replique. En otras palabras, la estructura de la adenina y la timina permite la multiplicación del ADN durante la división celular. En definitiva, permite que la vida siga adelante.

La adenina es una molécula clave, pero no es más que una pieza en el enorme engranaje que es la vida, donde cada molécula juega su papel. Sin embargo, para Joan Oró siempre más fue una molécula especial. Tanto es así que cuando años más tarde se le concedió el título de marqués en reconocimiento a su labor científica, el bioquímico catalán escogió la fórmula de la adenina para ilustrar su escudo de armas. En la parte superior colocó el sol y las estrellas, seguramente como representación de los años que trabajó en la NASA, o quizás como recuerdo del cielo que observaba en sus tiempos de panadero y en el que buscaba respuestas a sus inquietudes.

    _____________________________________

Aquest relat participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVmoléculas

Referents invisibles

- A veure, digueu-me, quins són els vostres referents en el camp de la biologia? - la mestra comença la classe de ciències naturals amb aquesta pregunta. 

- Charles Darwin!- responen uns quants alumnes a l'uníson. L'autor de l'Origen de les espècies és, sens dubte, un dels personatges més coneguts en l'àmbit de les ciències de la vida. La seva teoria de la selecció natural, basada en les minucioses observacions que va fer durant els 5 anys de travessia a bord del Beagle, va revolucionar la manera d'entendre el món i les espècies que l'habiten, inclosa l'espècie humana.

- Louis Pasteur! -crida un estudiant des del fons de l'aula. - El que va inventar la pasteurització.

- I no només això.- afegeix la professora-. Amb els seus experiments, el científic francès va desmentir la teoria de la generació espontània dels microorganismes, va estudiar els bacteris com agents causants de malalties i va desenvolupar la vacuna contra la ràbia.

- També hi havia aquell monjo que feia experiments cultivant pèsols...com es deia? 

- Gregor Mendel!- responen alguns companys. 

- Correcte- fa la mestra- aquest religiós naturalista va establir les bases de l'herència i per això és considerat com el pare de la genètica.

- I el descobridor de la penicil·lina... Fleming es deia, oi? - diu responent-se a sí mateixa una altra alumna-  Diuen que no era gaire endreçat i que una vegada que havia deixat unes plaques amb cultius bacterians al laboratori, se li van contaminar amb un fong, el Penicillium... Al voltant del fong, es veia clarament una reducció del creixement bacterià, així que va deduir que deuria haver-hi una substància inhibidora. 

L'explicació provoca murmuris i rialles entre alguns companys, potser incrèduls amb la inversemblança de l'anècdota. 

-No rigueu, sembla ser que va anar així- apunta la mestra- És un clar exemple de serendipia, és a dir, de descobriment que té lloc de manera casual. Però tornem al tema que ens ocupa. Els personatges que heu anat dient estan molt bé, tots ells són clars referents per la seva genialitat i la seva valentia a l'hora de contradir les teories establertes. Però no trobeu que aquí passa alguna cosa? 

La classe es queda en silenci, els alumnes pensatius, fins que una noia fa un bot i posant-se les mans al cap, exclama: -No hem dit cap dona!

-Exaaacte!- fa la mestra allargant la a com si experimentés una mena d'alleujament- Però no és estrany que us hagi passat això, tenint en compte que durant molts anys les dones no van tenir accés a estudis científics i, quan hi accedien, la seva feina era menystinguda i invisibilitzada. Tanmateix, les dones hi eren i molt sovint el seu paper ha estat clau en l'avanç científic. Segur que si rumieu una mica, en recordareu alguna. 

- Jane Goodall!- s'afanya a dir una jove. 

-Molt bé, el coneixement sobre els ximpanzés no seria el mateix sense ella que ha dedicat 55 anys de la seva vida a estudiar les interaccions socials i familiars dels ximpanzés salvatges- remarca la mestra.

- Margarita Salas! - recorda una altra estudiant.

- Tot un referent en biologia molecular- explica la professora- Va fer grans aportacions com el mètode de l'ADN polimerasa phi29, que permet amplificar milions de vegades l'ADN per tal de ser analitzat.

- Josefina Castellví!- afegeix un altre- Vaig veure un reportatge sobre ella, on explicava com la seva passió per estudiar els microorganismes en condicions ambientals extremes la va portar a convertir-se en la primera dona a dirigir una base antàrtica.

- Molt bé! I si anem enrere en el temps, en coneixeu alguna? Per exemple, em sabríeu dir qui va descobrir el bacteri causant de la tuberculosi? 

-No va ser Koch? Per això se l'anomenà bacil de Koch... - comenta un jove, mig dubtós.

- Correcte. Però el que potser no sabeu és que aquest microorganisme es va poder aïllar gràcies a l'aportació d'una dona, Angelina Hesse, que va tenir la genial idea d'utilitzar una substància gelatinosa, anomenada agar, que ella feia servir per elaborar postres, com a medi de cultiu. I sabeu qui va descobrir l'estructura de l'ADN? 

- Jo tenia entès que van ser Watson i Crick i per aquest descobriment van rebre el Premi Nobel de Medicina...

- Doncs jo he llegit que va ser una dona, Rosalind Franklin. -contradiu una companya.

- Sí- aclareix la mestra- de fet va ser ella qui va captar la imatge de la molècula amb la tècnica de difracció de raigs X, amb la qual es van basar Watson i Crick per publicar la seva proposta sobre l'estructura de l'ADN.

- Encara podríem citar moltes més dones científiques que han fet grans descobriments. La teoria de l'endosimbiosi de Lynn Margulis, el fag lambda d'Esther Lederberg, els gens saltadors o transposons de Barbara McClintock...

Encara que tard, mica en mica els seus noms van sortint a la llum. Com un tresor que cal desenterrar, anem treient la sorra de la invisibilitat femenina, amb l'esperança que arribi el dia en què la ciència faci camí sense distincions de gènere.

   _______________________________________

Referentes invisibles

- A ver, decidme, ¿cuales son vuestros referentes en el campo de la biología? - la maestra empieza la clase de ciencias naturales con esta pregunta. 

- ¡Charles Darwin!- responden unos cuantos alumnos al unísono. El autor de El origen de las especies es, sin lugar a duda, uno de los personajes más conocidos en el ámbito de las ciencias de la vida. Su teoría de la selección natural, basada en las minuciosas observaciones que hizo durante los 5 años de travesía a bordo del Beagle, revolucionó la forma de entender el mundo y las especies que lo habitan, incluída la especie humana.

- ¡Louis Pasteur! -grita un estudiante desde el fondo del aula. - El que inventó la pasteurización.

- Y no solo eso- añade la profesora-. Con sus experimentos, el científico francés desmintió la teoría de la generación espontánea de los microorganismos, estudió las bacterias como agentes causantes de enfermedades y desarolló la vacuna contra la rabia.

- También hubo aquel fraile que hacía experimentos cultivando guisantes ...¿cómo se llamaba? 

- ¡Gregor Mendel!- responden algunos compañeros. 

- Correcto- dice la maestra- este religioso naturalista estableció las bases de la herencia y de ahí que sea considerado como el padre de la genética.

- Y el descubridor de la penicilina... Fleming se llamaba, ¿verdad? - dice respondiéndose a sí misma otra alumna-  Cuentan que no era demasiado ordenado y que una vez que dejó unas placas con cultivos bacterianos al laboratorio, se le contaminaron con un hongo, Penicillium... Alrededor del hongo, se veía claramente una reducción del crecimiento bacteriano, por lo que dedujo que debía existir una sustancia inhibidora. 

La explicación provoca murmullos y risas entre algunos compañeros, quizá incrédulos ante la inverosimilitud de la anécdota. 

-No os riáis, parece ser que así fue- apunta la maestra- Es un claro ejemplo de serendipia, es decir, de descubrimiento que tiene lugar de forma casual. Pero volvamos al tema que nos ocupa. Los personajes que habéis dicho estan muy bien, todos ellos son grandes referentes por su genialidad y su valentía a la hora de contradecir las teorías del momento. Pero no notáis que aquí pasa algo? 

La clase se queda en silencio, los estudiantes pensativos, hasta que una chica salta y con las manos en la cabeza, exclama: -¡No hemos dicho ninguna mujer!

-Exaaacto!- exclama la maestra alargando la a com si experimentara una especie de alivio - Pero no es extraño lo que ha sucedido, teniendo en cuenta que durante muchos años las mujeres no tuviero acceso a estudios científicos y, cuando lo tenían, su trabajo era menospreciado e invisibilizado. A pesar de todo, las mujeres estaban allí y a menudo su papel fue clave para el avance científico. Seguro que si pensáis un poco, recordaréis alguna. 

- ¡Jane Goodall!- se apresura a decir una joven. 

-Muy bien, nuestro conocimiento sobre los chimpanzés no sería el mismo sin ella,que ha dedicado 55 años de su vida a estudiar las interacciones sociales y familiares de los chimpanzés salvajes- recalca la maestra.

- ¡Margarita Salas! - recuerda otra estudiante.

- Todo un referente en biología molecular.- explica la profesora- Hizo grandes aportaciones como el método de la ADN polimerasa phi29, que permite amplificar miliones de veces el ADN para poderlo analizar.

- ¡Josefina Castellví!- añade otro- Vi un reportaje sobre ella, donde explicaba como su pasión por estudiar los microorganismos en condiciones ambientales extremas la llevó a convertirse en la primera mujer que dirigió una base antártica.

- Fantástico- exclama la profesora-  Y de tiempos pasados, ¿conocéis alguna? Por ejemplo, ¿sabríais decir quien descubrió la bacteria causante de la tuberculosis? 

-¿No fue Koch? Por eso se denominó bacilo de Koch... - comenta un joven, entre dudas.

- Correcto. Pero lo que quizá no sabéis es que este microorganismo fue aislado gracias a la aportación de una mujer, Angelina Hesse, quien tuvo la genial idea de utilizar una sustancia gelatinosa, denominada agar, que ella usaba para elaborar postres, como medio de cultivo. ¿Y sabéis quién descubrió la estructura del ADN? 

- Yo tenía entendido que fueron Watson y Crick y que por este descubrimento recibieron el Premio Nobel de Medicina...

- Pues yo leí que fue una mujer, Rosalind Franklin. -contradice una compañera.

- Sí- aclara la maestra- de hecho fue ella quien captó la imagen de la molécula con la técnica de difracción de rayos X, con la que se basaron Watson y Crick para publicar su propuesta sobre la estructura del ADN.

- Aun podríamos citar muchas más mujeres científicas que hicieron grandes descubrimientos. La teoría de la endosimbiosis de Lynn Margulis, el fago lambda de Esther Lederberg, los genes saltarines o transposones de Barbara McClintock...

Aunque tarde, poco a poco sus nombres van saliendo a la luz. Como un tesoro que debemos desenterrar, vamos sacando la arena de la invisibilidad femenina, con la esperanza que llegue el día en que la ciencia haga su camino sin distinciones de género.

                    _____________________________________

Aquest relat participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVreferentes

Fer visible l'invisible

 

Amb un pinzell fi, la Fanny Hesse fa els últims retocs a l'aquarel·la on ha plasmat el creixement bacterià en forma de colònies. Malgrat no tenir estudis en microbiologia ni en cap altra disciplina científica, el seu interès pel món microscòpic l'ha portat a col·laborar amb el seu marit com a tècnica de laboratori i a il·lustrar meticulosament els seus treballs. Li apassiona reproduir sobre el paper la forma i els colors que apareixen quan els bacteris creixen agrupats i es fan visibles als nostres ulls. 

En Walther Hesse fa un temps que va deixar la seva professió com a metge rural per dedicar-se a estudiar els microorganismes presents a l'aire. En la seva etapa de metge, va tractar diverses patologies pulmonars que li van despertar l'interès per trobar-ne els agents causants. Una tasca que ara realitza al laboratori del metge alemany Robert Koch, conegut pels seus treballs entorn el paper dels microorganismes en certes malalties. Per tal de dur a terme els seus estudis necessiten aïllar bacteris i fer-los créixer en cultius purs. 

Avui la Fanny nota que el seu marit està més nerviós de l'habitual. Després d'intentar cultivar sobre rodanxes de patata, amb l'inconvenient que els nutrients del tubercle són limitats i molts bacteris no hi creixen, ara estan provant amb brous de carn solidificats en forma de gelatines. Però pel que li ha explicat, les altes temperatures en dies d'estiu fan que la gelatina s'acabi liquant. 

Mentre repassa la seva il·lustració, la Fanny pensa en el púding que ha fet aquest matí i que s'està refredant a la nevera. I tot d'una, com un llampec en plena nit, una idea li il·lumina el rostre. Un dels ingredients que utilitza per elaborar les seves postres podria ser la solució als problemes per cultivar microorganismes! No és un ingredient gaire conegut a Europa. Tampoc als Estats Units, si bé ella el va descobrir quan era nena i vivia a Nova York, a través d'uns veïns holandesos. Ells l'havien portat de l'illa de Java, on havien viscut una temporada. Es tracta de l'agar-agar, un polisacàrid provinent de la paret cel·lular de certes algues roges marines, usat des de temps antics pels habitants d'aquelles terres amb finalitats culinàries, com a agent gelificant. La seva mare i després ella el van incorporar per preparar púdings i melmelades. L'agar té la particularitat que quan es dissol en aigua bullint i posteriorment es refreda, es torna gelatinós i es manté sòlid a temperatura ambient i fins i tot a temperaturas més altes.

Sense donar-hi més voltes i amb un somriure d'orella a orella, la Fanny s'apropa al seu marit per compartir amb ell la idea que li balla pel cap.

Walter Hesse va posar en pràctica la idea de la seva dona i, en veure que els resultats eren satisfactoris, va informar de la troballa al Dr. Koch, el qual no va dubtar en aplicar-la en les seves investigacions. Gràcies a l'ús de l'agar com a medi de cultiu, Koch va poder aïllar i identificar el bacteri responsable de la tuberculosi, conegut posteriorment com a bacil de Koch. Pels seus treballs, l'any 1905 va obtenir el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina. En els seus articles, no va fer mai esment al matrimoni Hesse, el qual no van rebre mai cap mena de reconeixement. 

La intuïció de Fanny Hesse va suposar tota una revolució en el món de la microbiologia, permetent superar les limitacions existents en el cultiu de microorganismes amb els medis en base d'agar,  utilitzats encara avui dia. Llàstima que, com tantes altres vegades en la història de la ciència, el seu treball no fos reconegut i el mèrit quedés limitat a un sol home.

 

Colònies de Mycobacterium tuberculosis. Font: George Kubica/CDC ©

              __________________________________________________

Hacer visible lo invisible 

Con un pincel fino, Fanny Hesse da los últimos retoques a la acuarela en la que ha plasmado el crecimiento bacteriano en forma de colonias. A pesar de no tener estudios en microbiología ni en ninguna otra disciplina científica, su interés por el mundo microscópico le ha llevado a colaborar con su marido como técnica de laboratorio y a ilustrar meticulosamente sus trabajos. Le apasiona reproducir sobre el papel la forma y los colores que aparecen cuando las bacterias crecen agrupadas y se hacen visibles a nuestros ojos. 

Walther Hesse hace un tiempo que dejó su profesión como médico rural para dedicarse a estudiar los microorganismos presentes en el aire. En su etapa de médico, trató diversas patologías pulmonares que le despertaron el interés por encontrar sus agentes causantes. Una tarea que ahora realiza en el laboratorio del médico alemán Robert Koch, conocido por sus trabajos alrededor del papel de los microorganismos en ciertas enfermedades. Para llevar a cabo sus estudios necesitan aislar bacterias y hacerlas crecer en cultivos puros. 

Hoy Fanny nota que su marido está más nervioso de lo habitual. Después de intentar cultivar sobre rodajas de patata, con el inconveniente que los nutrientes del tubérculo son limitados y muchas bacterias no crecen en él, ahora estan probando con caldo de carne solidificado en forma de gelatina. Pero por lo que le ha contado, las altas temperaturas en días de verano hacen que la gelatina acabe por licuarse. 

Mientras repasa su ilustración, Fanny piensa en el pudin que ha hecho esta mañana y que se está enfriando en la nevera. I de repente, como un relámpago en plena noche, una idea le ilumina el rostro. Uno de los ingredientes que utiliza para elaborar sus postres podría ser la solución a los problemas para cultivar microorganismos! No es un ingrediente demasiado conocido en Europa. Tampoco en Estados Unidos, aunque ella lo descubrió cuando era niña y vivía en Nueva York, a través de unos vecinos holandeses. Ellos lo trajeron de la isla de Java, donde habían vivido una temporada. Se trata del agar-agar, un polisacárido proveniente de la pared celular de ciertes algas rojas marinas, usado desde tiempos antiguos por los habitantes de aquellas tierras con fines culinarios, como agente gelificante. Su madre y después ella lo incorporaron para preparar pudins y mermeladas. El agar tiene la particularidad que cuando se disuelve en agua hirviendo y posteriormente se enfría, se vuelve gelatinoso y se mantiene sólido a temperatura ambiente e incluso a temperaturas mayores.

Sin darle más vueltas y con una amplia sonrisa, se acerca a su marido para compartir con él la idea que le ronda por la cabeza.

Walter Hesse puso en práctica la idea de la su mujer y, viendo que los resultados eran satisfactorios,  informó del hallazgo al Dr. Koch, el cual no dudó en aplicarlo en sus investigaciones. Gracias al uso del agar como medio de cultivo, Koch pudo aislar e identificar la bacteria responsable de la tuberculosis, conocida posteriormente como bacilo de Koch. Por sus trabajos, en 1905 obtuvo el Premio Nobel de Fisiología o Medicina. En sus artículos, no mencionó nunca al matrimonio Hesse, el cual no recibió nunca ningún tipo de reconocimiento.

La intuición de Fanny Hesse supuso toda una revolución en el mundo de la microbiología, permitiendo superar las limitaciones existentes en el cultivo de microorganismos con los medios en base de agar, utilizados aún hoy en día. Lástima que, como tantas otras veces en la historia de la ciencia, su trabajo no fuera reconocido y el mérito quedara limitado a un solo hombre.

                    _______________________________________

Aquest relat participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVlímites

Paraules contra l'extinció

Abucquid! Abucquid! Sent cridar per tot el poble. Coneix bé aquella paraula, però igualment li fa gràcia buscar-la a l'aplicació del mòbil. A la pantalla hi apareix el dibuix d'una espècie de primat i la traducció d'aquell mot en la llengua dels matsés a l'espanyol (mono lanudo) i a l'anglès (commom woolly monkey).

Infants, joves i no tan joves corren per observar el curiós animal que s'ha apropat al poblat. Alguns repeteixen el seu gest i consulten el mòbil. Per un visitant vingut de fora, pot resultar xocant la presència d'aparells electrònics en un dels pobles indígenes més tradicionals de la selva peruana com és la tribu dels Matsés. Però sí, la tecnologia també ha arribat fins aquí. Malgrat no disposar d'accés a internet, els joves utilitzen el mòbil per escoltar música, jugar, mirar vídeos i fer fotografies. I ara, després d'anys d'un treball incansable en el qual ella ha pogut participar, aquest poble indígena disposa d'una aplicació pensada i creada especialment per a ells. Es tracta d'una enciclopèdia il·lustrada dels animals de la selva amb els noms en la seva llengua nadiua, en espanyol estàndard, en la variant dialectal d'espanyol local (Loreto) i en anglès, així com el nom científic i algunes curiositats de l'espècie en qüestió.

La llengua nadiua dels matsés és una de les prop de 300 llengües que existeixen a la selva amazònica. Una riquesa cultural que es troba tan amenaçada com la diversitat biològica. La pèrdua d'hàbitats tradicionals deguda a incendis, a la deforestació per conreus, sobretot de soja, o a la contaminació derivada de la mineria fa que els indígenes es desplacin i acabin abandonant la seva terra, la seva llengua i la seva cultura. Es calcula que al Perú, en els últims 40 anys, almenys s'han extingit unes 35 llengües.

Cada poble és dipositari d'un coneixement únic de l'entorn, de manera que la desaparició d'una llengua suposa una pèrdua irreversible, un fet sovint oblidat en el món globalitzat en què vivim. I mentre la humanitat busca remeis per antigues i noves malalties, anem perdent coneixements ancestrals de pobles que porten segles vivint rodejats de milers de plantes amb propietats nutritives i medicinals.

Algunes iniciatives, com l'enciclopèdia en la llengua dels matsés, contribueixen a la transmissió del coneixement entre generacions. Tanmateix, els pobles indígenes són reticents a l'hora de compartir els seus coneixements amb el món exterior, després d'haver patit malalties introduïdes o casos de biopirateria. Per aquest motiu, la primera enciclopèdia de medicina tradicional, creada fa 5 anys, es va fer només en llengua nadiua, protegint així les tradicions curatives de les grans farmacèutiques. 

Els xiscles d'una colla de nens que corren mirant cap al cel la rescaten dels seus pensaments. Seguint la seva mirada, albira un cóndor sobrevolant el poble. Edeste ushuid!

No en té cap dubte. Valorar i estimar l'entorn és la millor manera de conservar-lo. I mantenir l'interès per la riquesa local ha de servir per preservar la diversitat biològica i cultural, tan estretament lligades en aquest racó del planeta.


  _______________________________________






Palabras contra la extinción

Abucquid! Abucquid! Oye gritar por todo el pueblo. Conoce bien aquella palabra, pero igualmente le hace gracia buscarla en la aplicación del móvil. En la pantalla aparece el dibujo de una especie de primate y la traducción de aquel vocablo en la lengua de los matsés al español (mono lanudo) y al inglés (commom woolly monkey).

Niños, jóvenes y no tan jóvenes corren para observar al curioso animal que se ha acercado al pueblo. Algunos repiten su gesto y consultan el móvil. Para un visitante que venga de fuera, puede resultar chocante la presencia de aparatos electrónicos en uno de los pueblos indígenas más tradicionales de la selva peruana como es la tribu de los Matsés. Pero sí, la tecnología también ha llegado hasta aquí. A pesar de no disponer de acceso a internet, los jóvenes utilizan el móvil para escuchar música, jugar, mirar vídeos y hacer fotografias. Y ahora, tras años de un trabajo incansable en el que ella ha podido participar, este pueblo indígena dispone de una aplicación pensada y creada especialmente para ellos. Se trata de una enciclopedia ilustrada de los animales de la selva, con los nombres en su lengua nativa, en español estándar, en la variante dialectal del español local (Loreto) y en inglés, así como también el nombre científico y algunas curiosidades de la especie en cuestión.

La lengua nativa de los matsés es una de las cerca de 300 lenguas que existen en la selva amazónica. Una riqueza cultural que se encuentra igual de amenazada que la diversidad biológica. La pérdida de hábitos tradicionales debido a incendios, a la deforestación por cultivos, sobretodo de soja, o a la contaminación derivada de la minería hace que los indígenas se desplacen y acaben abandonando su tierra, su lengua y su cultura.  Se calcula que en Perú en los últimos 40 años se han extinguido por lo menos unas 35 lenguas.

Cada pueblo es depositario de un conocimiento único de su entorno, de modo que la desaparición de una lengua supone una pérdida irreversible, un hecho a menudo olvidado en el mundo globalizado donde vivimos. Y mientras la humanidad busca remedios para antiguas y nuevas enfermedades, vamos perdiendo conocimentos ancestrales de pueblos que llevan siglos viviendo rodeados de millares de plantas con propiedades nutritivas y medicinales.

Algunas iniciativas, como la enciclopedia en la lengua de los matsés, contribuyen a la transmisión del conocimiento entre generaciones. Sin embargo, los pueblos indígenas son reticentes a compartir sus conocimientos con el mundo exterior, después de haber sufrido enfermedades introducidas o casos de biopiratería. Por este motivo, la primera enciclopedia de medicina tradicional, creada hace 5 años, se hizo solo en lengua nativa, protegiendo así las tradiciones curativas de las grandes farmacéuticas. 

Los chillidos de un grupo de niños que corren mirando  al cielo la rescatan de sus pensamientos. Siguiendo su mirada, divisa un cóndor sobrevolando el pueblo. Edeste ushuid!

No cabe duda. Valorar i amar el entorno es la mejor forma de conservarlo. Y mantener el interés por la riqueza local tiene que servir para preservar la diversidad biológica y cultural, tan estrechamente ligadas en este rincón del planeta.


  _______________________________________

Aquest relat participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVextinción


Fonts:

https://acateamazon.org/field-updates/june-2020-field-report/

https://news.mongabay.com/2015/06/amazon-tribe-creates-500-page-traditional-medicine-encyclopedia/

https://es.mongabay.com/2015/10/tribu-amazonica-elabora-una-enciclopedia-de-medicina-tradicional-de-500-paginas/

https://www.eltemps.cat/article/8033/llengues-en-perill-vora-el-foc-de-lamazonia