Un mar de vida

 Immersa en un mar inabastable, es desplaça al ritme dels corrents i les onades, a vegades com una dansa suau, altres de manera intensa i ferotge. Una vesícula de gas al seu interior li permet flotar vora la superfície, des d'on capta amb avidesa els raigs solars. Els mateixos raigs que milions d'anys enrere van propiciar la síntesi de matèria orgànica a partir de compostos inorgànics. El metà, l'amoníac, l'hidrogen i el vapor d'aigua que imperaven en la Terra primitiva van donar lloc a les molècules que ara té al seu interior, com hidrats de carboni, proteïnes i àcids nucleics. Peces de l'engranatge metabòlic amb el qual intercanvia matèria i energia amb l'entorn. Aigua i sol és tot el que necessita. El seu dia a dia transcorre absorbint aigua, prenent-ne l'hidrogen i alliberant l'oxigen. No està sola en aquest vaivé d'ones i gasos. Al seu voltant, centenars, milers com ella l'acompanyen i ballen a l'uníson. Si han arribat a ser tantes és per la manera ràpida i senzilla que tenen de multiplicar-se. Ni aparellaments, ni gestacions, ni postes d'ous. En tenen prou dividint el seu cos unicel·lular en dos. Cada una d'elles es divideix en dues i aquestes, en dues més, i així successivament, omplint exponencialment l'espai. S'hi troba bé dins l'aigua salada. D'altres, en canvi, prefereixen aigües dolces i algunes fins i tot viuen en fonts termals a altes temperatures. Creixen en hàbitats diversos de la Terra encara primigènia, sense animals ni plantes. I elles no ho saben, però la seva activitat provoca un canvi en l'atmosfera terrestre, que s'omple d'oxigen i, més endavant, d'ozó. Un canvi que resultarà clau pel desenvolupament de noves formes de vida al planeta.

 I un bon dia, sense saber perquè i ignorant-ne les conseqüències, algunes d'elles entren a l'interior d'un bacteri, com un intrús en una casa. Però si en lloc de robar, aporta un clar benefici, l'intrús es converteix en hoste. La capacitat fotosintètica adquirida agrada al bacteri, que accepta a l'intrús com a endosimbiont, establint-se una relació estable.

Hauran de passar uns 3.600 milions d'anys perquè una espècie intel·ligent es fixi en aquestes formes de vida unicel·lulars i els doni nom. Algues blauverdes, pel seu color, cianofícies (literalment algues blaves) més endavant, i finalment cianobacteris. Hi haurà qui veurà en elles més que simples procariotes i intuirà el seu paper en l'evolució de la vida a la Terra. La dansa als oceans de la Terra primitiva com a bressol de biodiversitat, aiguaneix de vida. També algú observarà els cloroplasts, aquests petits orgànuls responsables de la fotosíntesi, presents a les cèl·lules vegetals de totes les plantes, i entendrà que són descendents d'aquelles formes primitives que un dia van gosar entrar dins un bacteri.

Claus en el passat, en el present i en el futur de la vida, els cianobacteris són la bellesa en la petitesa, que ningú veu, que ningú abraça com als grans arbres, però que a tots ens sosté.

Imatge microscòpica de cianobacteris.
Font: Oklahoma Department of Environmental Quality.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVprincipio

_____________________________________________________________

Un mar de vida

 Inmersa en un mar inabarcable, se desplaza al ritmo de las corrientes y las olas, a veces como una danza suave, otras de manera intensa y feroz. Una vesícula de gas en su interior le permite flotar por debajo de la superfície, desde donde capta con avidez los rayos solares. Los mismos rayos que millones de años atrás propiciaron la síntesis de materia orgánica a partir de compuestos inorgánicos. El metano, el amoníaco, el hidrógeno y el vapor de agua que imperaban en la Tierra primitiva dieron lugar a las moléculas que ahora tiene en su interior, como hidratos de carbono, proteínas y ácidos nucleicos. Piezas del engranaje metabólico con el cual intercambia materia y energía con el entorno. Agua y sol es todo lo que necesita. Su día a día transcurre absorbiendo agua, tomando el hidrógeno y liberando el oxígeno. No está sola en este vaivén de olas y gases. A su alrededor, centenares, miles como ella la acompañan y bailan al unísono. Si han llegado a ser tantas es por la manera rápida y sencilla que tienen de multiplicarse. Ni apareamientos, ni gestaciones, ni puestas de huevos. Les basta con dividir su cuerpo unicelular en dos. Cada una de ellas se divide en dos y éstas en dos más, y así sucesivamente, llenando exponencialmente el espacio. Se siente bien dentro del agua salada. Otras, en cambio, prefieren aguas dulces y algunas incluso viven en fuentes termales a altas temperaturas. Crecen en hábitats diversos de la Tierra todavía primigenia, sin animales ni plantas. Y ellas no lo saben, pero su actividad provoca un cambio en la atmósfera terrestre, que se llena de oxígeno y más adelante de ozono. Un cambio que resultará clave para el desarrollo de nuevas formas de vida en el planeta.

 Y un buen día, sin saber por qué e ignorando las consecuencias que conllevará, algunas de ellas entran en el interior de una bacteria, como un intruso en una casa. Pero si en vez de robar, aporta un claro beneficio, el intruso se convierte en huésped. La capacidad fotosintética adquirida agrada a la bacteria, que acepta al intruso como endosimbionte, estableciendo una relación estable.

Tendrán que pasar unos 3.600 millones de años para que una especie inteligente se fije en estas formas de vida unicelulares y les dé nombre. Algas verde-azules, por su color, cianofíceas (literalmente algas azules), más adelante y finalmente cianobacterias. Habrá quién verá en ellas más que simples procariotas, e intuirá su papel en la evolución de la vida en la Tierra. La danza en los océanos de la Tierra primitiva como cuna de biodiversidad, venero de vida. También alguien observará los cloroplastos, estos pequeños orgánulos responsables de la fotosíntesis, presentes en las células vegetales de todas las plantas, y entenderá que son descendientes de aquellas formas primitivas que un día osaron entrar dentro de una bacteria.

Claves en el pasado, en el presente y en el futuro de la vida, las cianobacterias son la belleza en la pequeñez, que nadie ve, que nadie abraza como a los grandes árboles, pero que a todos sustenta.

Imagen microscópica de cianobacterias.
Fuente: Oklahoma Department of Environmental Quality.

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVprincipio

Contra vents i marees

 Costa de Lyme Regis, sud-oest d'Anglaterra, tardor de 1830.

El cel gris comença a deixar pas a tímides clarianes, però l'ambient encara és fosc i el mar resta agitat amb el record de la tempesta. La pluja i el fort vent han buidat la platja de passejants. Només una figura, amb llargues faldilles onejant i barret ben ajustat, trenca la solitud del paisatge. La sorra s'enfonsa sota els seus peus i els abruptes penya-segats l'acullen amb poca amabilitat. Però ni les ràfegues de vent, ni les onades que li esquitxen la cara, ni la humitat amarant-li el cos, ni les freqüents esllavissades de pedres, aturen a la jove Mary Anning. Sap que ara és el moment idoni. Si s'espera, la marea s'ho pot endur tot i fer-ho desaparèixer per sempre. A una mà, un martell, a l'altra, un cabàs, on pedres plenes d'història s'amunteguen desitjoses de mostrar el secret que guarden en el seu interior. 

Retrat de Mary Anning amb el seu gos Tray,
pintat abans de 1842.
Museu d'Història Natural de Londres.

La badia forma part del que es coneix avui dia com a Costa Juràssica, per la gran quantitat de fòssils d'aquest període que conté. Quan, fa dos-cents anys, Anning recorre incansable el terreny, el  concepte de dinosaure encara no s'ha encunyat i les restes que es troben s'associen a animals desapareguts en el diluvi universal o que s'han desplaçat cap a altres regions. Falten trenta anys perquè Charles Darwin publiqui "L'origen de les espècies" i en la mentalitat dominant creacionista, les espècies no canvien, sinó que van ser creades tal i com les coneixem. Parlar d'espècies d'animals extingides suposa una discordança amb les creences religioses que pocs científics estan disposats a afrontar.

L'afició de Mary Anning, esdevinguda amb el temps professió, li ve del seu pare, Richard, un humil ebenista que va començar a recollir fòssils a la platja per vendre'ls als turistes i guanyar així uns diners extres que ajudessin a l'escassa economia familiar. Després de la mort de Richard, quan Mary té tan sols 11 anys, els fòssils recollits per ella i el seu  germà Joseph, passen a ser l'única font d'ingressos de la família. Per sort, Lyme Regis s'ha convertit en un destí popular de la classe alta anglesa i l'afició per col·leccionar fòssils és cada vegada més comuna.

Anning sap que després d'una tempesta és el millor moment per sortir a la recerca dels seus tresors paleontològics, donat que els moviments de terres deixen al descobert noves restes de fòssils. Sense dubtar-ho, desafia l'ambient agitat i la perillositat dels penya-segats, moguda per l'afany de trobar noves relíquies de temps perduts. S'emociona amb cada troballa, des de petites petxines fossilitzades fins a grans ossos que uneix com peces d'un trencaclosques, per acabar formant esquelets d'éssers vius sorprenents i del tot desconeguts. Malgrat no haver tingut mai accés a una bona formació, la seva curiositat la porta a aprendre contínuament a través de les seves observacions, la seva recerca incessant i la lectura àvida de textos científics. Estudia les roques tan minuciosament que troba sacs de tinta fossilitzada en belemnites i dedueix que els coprolits, en aquella època coneguts com a pedres betzoar, són excrements fossilitzats.

Carta i il·lustració de Mary Anning, l'any 1823,
anunciant el descobriment del fòssil
que seria conegut com a plesiosaure.

Si l'hostilitat del clima i de l'indret no la descoratja, tampoc ho fa el menyspreu de la societat científica. Un món encotillat pel masclisme i el classisme, incapaç d'admetre que una dona de classe obrera pugui ser una experta paleontòloga. Tanmateix, les seves troballes són fonamentals en el descobriment de noves espècies de rèptils marins i voladors. Fou ella qui trobà el primer esquelet complet d'ictiosaure, anomenat així per la seva aparença de peix i a l'hora de llangardaix, i també el primer de plesiosaure, que significa "proper al rèptil". Els esquelets són tan estranys que alguns científics dubten de la seva veracitat, mentre que entre la gent del poble corre el rumor que Anning ha trobat un monstre. Les seves troballes criden l'atenció de col·leccionistes de fòssils, zoòlegs, geòlegs i paleontòlegs. Li compren els exemplars més valuosos, cosa que permet a Mary seguir dedicant-s'hi i obrir un petit magatzem i punt de venda. 

Mentre camina vora el mar i escodrinya amb ulls experts les pedres remogudes, no pot evitar pensar amb cert ressentiment que mentre ella arrisca la pròpia vida, homes acadèmics fan xerrades i publiquen articles basant-se en les seves troballes, sense ni tan sols mencionar-la. El seu mèrit és arrossegat per la marea del masclisme. 

Si bé s'ha guanyat cert respecte i admiració dins el món científic, no és admesa a la Societat Geològica de Londres, que no acceptarà a dones fins a l'any 1904. En morir, l'any 1847, als 47 anys, el president d'aquesta institució va reconèixer que Mary Anning "va contribuir en gran manera amb el seu talent i les seves inesgotables investigacions als nostres coneixements sobre els grans sauris i altres formes fòssils de vida gegantina".

Duria Antiquior. Aquarel·la pintada pel geòleg anglès Henry de la Beche l'any 1830. Fou la primera representació pictòrica d'una escena de vida prehistòrica basada, en gran part, en els fòssils trobats per Mary Anning. Museu Nacional de Cardiff.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVdiscordancia

_____________________________________________________________

Contra vientos y mareas

Costa de Lyme Regis, suroeste de Inglaterra, otoño de 1830.

El cielo gris empieza a despejarse tímidamente, pero el ambiente es todavía oscuro y el mar permanece agitado con el recuerdo de la tormenta. La lluvia y el fuerte viento han vaciado la playa de paseantes. Solamente una figura, con largas faldas ondeando y sombrero bien ajustado, rompe la soledad del paisaje. La arena se hunde bajo sus pies y los abruptos acantilados la acogen con poca amabilidad. Pero ni las ráfagas de viento, ni las olas salpicándole la cara, ni la humedad empapándole el cuerpo, ni los frecuentes deslizamientos de piedras, detienen a la joven Mary Anning. Sabe que ahora es el momento idóneo. Si espera, la marea puede que se lo lleve todo y lo haga desaparecer para siempre. En una mano, un martillo, en la otra, una cesta, en la cual piedras llenas de historia se amontonan deseosas de mostrar el secreto que guardan en su interior. 

Retrato de Mary Anning junto a su perro Tray,
pintado antes de 1842.
Museo de Historia Natural de Londres.

La bahía forma parte de lo que hoy día se conoce como Costa Jurásica, debido a la gran cantidad de fósiles que contiene de este período. Cuando, doscientos años atrás, Anning recorre incansable el terreno, el concepto de dinosaurio todavía no ha sido acuñado y los restos encontrados se asocian a animales desaparecidos en el diluvio universal o que se han desplazado hacia otras regiones. Faltan treinta años para que Charles Darwin publique "El origen de las especies" y en la mentalidad creacionista dominante las especies no cambian, sino que fueron creadas tal y com las conocemos. Hablar de especies de animales extinguidas supone una discordancia con las creencias religiosas que pocos científicos estan dispuestos a afrontar.

La afición de Mary Anning, convertida con el tiempo en profesión, le viene de su padre, Richard, un humil ebanista que empezó a recoger fósiles en la playa para venderlos a los turistas y ganar así un dinero extra que ayudase a la escasa economía familiar. Tras la muerte de Richard, cuando Mary tiene tan solo 11 años, los fósiles recogidos por ella y su hermano Joseph, pasan a ser la única fuente de ingresos de la familia. Por suerte, Lyme Regis se ha convertido en un destino popular de la clase alta inglesa y la afición por coleccionar fósiles es cada vez más común.

Anning sabe que tras una tormenta es el mejor momento para salir en búsqueda de sus tesoros paleontológicos, dado que los movimientos de tierras dejan al descubierto nuevos restos fósiles. Sin dudarlo, desafía el ambiente agitado y la peligrosidad de los acantilados, movida por el afán de encontrar nuevas relíquias de tiempos perdidos. Se emociona con cada hallazgo, desde pequeñas conchas fosilizadas hasta grandes huesos que une como piezas de un puzzle, para acabar formando esqueletos de seres vivos sorprendentes y absolutamente desconocidos. A pesar de no haber tenido nunca acceso a una buena formación, su curiosidad la lleva a aprender contínuamente a través de sus observaciones, su búsqueda incesante y la ávida lectura de textos científicos. Estudia las rocas tan minuciosamente que encuentra sacos de tinta fosilizada en belemnites y deduce que los coprolitos, en aquella época conocidos como piedras bezoar, son heces fosilizadas.

Carta e ilustración de Mary Anning, en1823,
anunciando el descubrimiento del fósil
que sería conocido como plesiosaurio.

Si la hostilidad del clima y del lugar no la desalienta, tampoco lo hace el desprecio de la sociedad científica. Un mundo encorsetado por el machismo y el clasismo, incapaz de admitir que una mujer de clase obrera puede ser una experta paleontóloga. Sin embargo, sus hallazgos son fundamentales en el descubrimiento de nuevas especies de reptiles marinos y voladores. Fue ella quien encontró el primer esqueleto completo de ictiosaurio, llamado así por su apariencia de pez y a la vez de lagarto, y también el primero de plesiosaurio, que significa "cercano al reptil". Los esqueletos son tan raros que algunos científicos dudan de su veracidad, mientras que entre la gente del pueblo corre el rumor de que Anning ha encontrado un monstruo. Sus hallazgos llaman la atención de coleccionistas de fósiles, zoólogos, geólogos y paleontólogos. Le compran los ejemplares más valiosos, lo que permite a Mary seguir dedicándose a ello y abrir un pequeño almacén y punto de venta. 

Mientras anda cerca del mar y escudrinya con ojos expertos las piedras removidas, no puede evitar pensar con cierto resentimiento que mientras ella arriesga su propia vida, hombres académicos dan conferencias y publican artículos basándose en sus hallazgos, sin ni siquiera mencionarla. Su mérito es arrastrado por la marea del machismo.

Aunque se ha ganado cierto respeto y admiración dentro del mundo científico, no es admitida en la Sociedad Geológica de Londres, que no aceptará a mujeres hasta el año 1904. Cuando murió, en 1847, a los 47 años, el presidente de esta institución reconoció que Mary Anning "contribuyó en gran manera con su talento y sus inagotables investigaciones a nuestros conocimientos sobre los grandes saurios y otras formas fósiles de vida gigantesca".

Duria Antiquior. Acuarela pintada por el geólogo inglés Henry de la Beche en 1830. Fue la primera representación pictórica de una escena de vida prehistórica basada, en gran parte, en los fósiles encontrados por Mary Anning. Museo Nacional de Cardiff.

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVdiscordancia

_____________________________________________________________

Lynn Margulis i el Delta de la vida

 Sorra entre llacunes, sorra formant sinuoses dunes, sorra on deixem les nostres petjades, gravat efímer de la nostra presència. I sota els nostres peus, un tapís ple de vida, com una selva microscòpica on multitud d'espècies conviuen, col·laborant o competint. Tot un món que s'escapa dels nostres ulls humans, però sense el qual nosaltres simplement no existiríem. Lynn Margulis ho tenia clar quan recorria i explorava els terrenys humits del Delta de l'Ebre. Era l'any 1999 i la científica estatunidenca, aleshores codirectora del departament de Biologia Planetària de la NASA, havia viatjat fins aquest racó de la Mediterrània atreta per la seva singularitat. Un paratge únic, allà on el riu Ebre acaba el seu llarg recorregut, allí on regala a la terra sediments, llims i argiles que ha recollit al llarg del camí, allà on es fon amb la mar, en una gran abraçada. Centenars d'espècies d'aus ho celebren i hi fan niu. 

Arrossars del Delta de l'Ebre.
(Foto: Salut Vila, octubre de 2018)

Enmig d'arrossars i muscleres, el Delta manté l'equilibri entre la riquesa natural i l'activitat humana gràcies a la declaració com a Parc Natural per la Generalitat de Catalunya l'any 1983. La protecció de la biodiversitat de la zona ha permès alhora la conservació del sòl i les espècies que l'habiten. Va ser aquesta biodiversitat microscòpica, en forma de tapissos microbians, el que va atreure a grups de científics estudiosos de l'origen de la vida, com la biòloga Lynn Margulis. Formacions d'uns mil·límetres a pocs centímetres de gruix per sota de la superfície, els tapissos o mantells microbians són considerades com les primeres formes de vida sobre la Terra. La presència d'aquestes formacions, similars a les que hi deuria haver a la Terra fa uns 3,5 milions d'anys, converteix el Delta en un paradís pels científics, que poden estudiar-los com si fessin un viatge a la Terra primitiva.

Superfície de tapís microbià del Delta de l'Ebre.
(Foto: Mercè Piqueras, octubre de 2000)

Lynn Margulis recorria la zona coneguda com la Punta de la Banya amb entusiasme, després que dos anys enrere, el seu equip, en col·laboració amb investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona, hi descobrissin una nova espècie d'espiroqueta, un tipus de bacteri espiral mòbil gràcies a la presència de flagels, que Margulis va anomenar espiroqueta catalana (Spirosymplokos deltaiberi).

Far del Fangar del Delta de l'Ebre.
(Foto: Pep Puig, octubre de 2018)

El mateix paisatge, el mateix far a l'horitzó, punt lluminós que guia als navegants i destí dels visitants que hi fan cap, deixant una filera de petjades a la sorra. Per Margulis, el far de la seva vida era reescriure la història de l'evolució de les espècies a la Terra, seguint les petjades de científics com Konstantín Merezhkovski, Boris Mihailovich Kozo-Polyansky o Ivan Wallin. Científics que van imaginar l'evolució de la vida més enllà de les teories establertes, amb idees que podien semblar extravagants, segons les quals alguns orgànuls cel·lulars, o fins i tot alguns organismes, no serien el fruit del mecanisme gradual de la selecció natural postulada per Darwin, sinó el resultat d'associacions simbiòtiques entre diferents organismes.

Margulis va recuperar les teories d'aquests científics oblidats, moguda per la seva gran curiositat i convençuda de la importància de rellegir els nostres predecessors en el llarg camí de la ciència, com el riu que recull materials al llarg del seu camí. Amb les seves investigacions, va posar en evidència que els mitocondris, les fàbriques d'energia de les cèl·lules animals, i els cloroplasts, responsables de la fotosíntesi en les cèl·lules vegetals, eren descendents d'antics microorganismes, que s'haurien unit a un altre tipus de bacteri donant lloc a l'estructura de les cèl·lules actuals. Els seus estudis van desembocar l'any 1967 en la  teoria de l'endosimbiosi. La cooperació en lloc de la competència com a motor de l'evolució era una idea revolucionària que no va ser acceptada fins molts anys després.    

Lynn Margulis, fotografiada a Barcelona l'any 1986.
(Foto: Joan Sánchez).

Aquell 1999 la recerca al Delta de l'Ebre també va donar els seus fruits. L'equip de Margulis va descobrir una nova espècie d'espiroqueta sorprenentment gran i altament resistent a condicions extremes: Titanospirillum velox. En ambdós casos, les espiroquetes descobertes donaven ales a les investigacions de Margulis sobre la possible relació entre aquests microorganismes mòbils i algunes cèl·lules també mòbils del nostre cos, presents, per exemple, en el sistema respiratori,  neuronal o reproductiu.

Posar la lupa sobre éssers aparentment insignificants per donar-los el valor que es mereixen. I alhora, rebaixar la supremacia dels humans com a espècie, conscienciant-nos que som tan sols una espècie més, que podem desaparèixer i la vida a la Terra seguirà. La Terra entesa com un súperorganisme, on tots els éssers vius, el clima i la geologia estan interconnectats i en el qual la cooperació dóna millors resultats que no pas la lluita entre espècies. És enorme el llegat de Lynn Margulis, apassionada de la ciència i de la vida, que va deixar petjada no només en el camp de la biologia, sinó també de l'antropologia i la filosofia. Tot un riu de coneixements i pensaments desembocant en un mar on encara queda molt per explorar.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVmujerciencia

_____________________________________________________________

Lynn Margulis y el Delta de la vida

Arena entre lagunas, arena formando sinuosas dunas, arena donde dejamos nuestras huellas, grabado efímero de nuestra presencia. Y bajo nuestros pies, un tapiz lleno de vida, como una selva microscópica donde multitud de especies conviven, colaborando o compitiendo. Todo un mundo que se escapa de nuestros ojos humanos, pero sin el cual nosotros simplemente no existiríamos. Lynn Margulis lo tenía claro cuando recorría y exploraba los terrenos húmedos del Delta del Ebro. Era el 1999 y la científica estadounidense, por aquel entonces codirectora del departamento de Biología Planetaria de la NASA, había viajado hasta este rincón del Mediterráneo atraída por su singularidad. Un paraje único, allá donde el río Ebro termina su largo recorrido, allí donde regala a la tierra sedimentos, limo y arcilla que ha recogido a lo largo del camino, allá donde se funde con el mar, en un gran abrazo. Centenares de especies de aves lo celebran y hacen nido. 

Arrozales del Delta del Ebro.
(Foto: Salut Vila, octubre de 2018)

En medio de arrozales y mejilloneras, el Delta mantiene el equilibrio entre la riqueza natural y la actividad humana gracias a la declaración como Parque Natural por la Generalitat de Catalunya en 1983. La protección de la biodiversidad de la zona ha permitido a la vez la conservación del suelo y las especies que lo habitan. Fue esta biodiversidad microscópica, en forma de tapices microbianos, lo que atrajo a grupos de científicos estudiosos del origen de la vida, como la bióloga Lynn Margulis. Formaciones de unos milímetros a pocos centímetros de grosor por debajo de la superfície, los tapices o mantos microbianos son considerados como las primeras formas de vida sobre la Tierra. La presencia de estas formaciones,  similares a las que debía haber en la Tierra hace unos 3,5 millones de años, convierte el Delta en un paraíso para los científicos, que pueden estudiarlas como si hiciesen un viaje a la Tierra primitiva. 

Superfície de tapiz microbiano del Delta del Ebro.
(Foto: Mercè Piqueras, octubre de 2000)

Lynn Margulis recorría la zona conocida com la Punta de la Banya con entusiasmo, después de que dos años atrás, su equipo, en colaboración con investigadores de la Universitat Autònoma de Barcelona, descubrieran una nueva especie de espiroqueta, un tipo de bacteria espiral móvil gracias a la presencia de flagelos, que Margulis denominó espiroqueta catalana (Spirosymplokos deltaiberi). 

Faro del Fangar del Delta del Ebro.
(Foto: Pep Puig, octubre de 2018)

El mismo paisaje, el mismo faro en el horizonte, punto luminoso que guía a los navegantes y destino de los visitantes que se acercan a él, dejando una hilera de huellas en la arena. Para Margulis, el faro de su vida era reescribir la historia de la evolución de las especies en la Tierra, siguiendo las huellas de científicos como Konstantín Merezhkovski, Boris Mihailovich Kozo-Polyansky o Ivan Wallin. Científicos que imaginaron la evolución de la vida más allá de las teorías establecidas, con ideas que podían parecer extravagantes, según las cuales algunos órganulos celulares, o incluso algunos organismos, no serían fruto del mecanismo gradual  de la selección natural postulada per Darwin, sino el resultado de asociaciones simbióticas entre diferentes organismos.

Margulis recuperó las teorías de estos científicos olvidados, movida por su gran curiosidad y convencida de la importancia de releer a nuestros predecesores en el largo camino de la ciencia, como  el río que recoge materiales a lo largo de su camino. Con sus investigaciones, puso en evidencia que los mitocondrios, las fábricas de energía de las células animales, y los cloroplastos, responsables de la fotosíntesis en las células vegetales, eran descendientes de antiguos microorganismos, que se habrían unido a otro tipo de bacteria dando lugar a la estrucutura de las células actuales. Sus estudios desembocaron en 1967 en la  teoría de la endosimbiosis. La cooperación en vez de la competencia como motor de la evolución era una idea revolucionaria que no fue aceptada hasta muchos años más tarde. 

Lynn Margulis, fotografiada en Barcelona en 1986. 
(Foto: Joan Sánchez).

Aquel 1999 la exploración en el Delta del Ebro también dio sus frutos. El equipo de Margulis descubrió otra nueva especie de espiroqueta sorprenendentemente grande y altamente resistente a condiciones extremas: Titanospirillum velox. En ambos casos, las espiroquetas descubiertas daban alas a las investigaciones de Margulis sobre la posible relación entre estos microorganismos móviles y algunas células también móviles de nuestro cuerpo, presentes por ejemplo en el sistema respiratorio,  neuronal o reproductivo. 

Poner la lupa sobre seres aparentemente insignificantes para darles el valor que se merecen. Y a la vez, rebajar la supremacía de los humanos como especie, concienciándonos que somos solo una especie más, que podemos desaparecer y la vida en la Tierra seguirá. La Tierra entendida como un súperorganismo donde todos los seres vivos, el clima y la geología están interconnectados y en el cual la cooperación da mejores resultados que no la lucha entre especies. Es enorme el legado de Lynn Margulis, apasionada de la ciencia y de la vida, que dejó huella no solamente en el campo de la biología, sino también de la antropología y la filosofía. Todo un río de conocimientos y pensamientos desembocando en un mar donde todavía queda mucho por explorar.

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVmujerciencia

Ciència i consciència

 

Núvol atòmic sobre Hiroshima, minuts després del llançament de la bomba atòmica.
Foto presa per l'Exèrcit dels Estats Units.
(Hiroshima Peace Memorial Museum via AFP Photo)

El núvol atòmic provocat pel llançament de la bomba atòmica sobre Hiroshima el 6 d'agost de 1945, igual com succeí a Nagasaki tres dies després, és una de les imatges més esfereïdores del segle XX. Una imatge que ens estremeix ara, 76 anys després, i deuria estremir encara més als qui van viure la notícia aquell malaurat dia d'estiu de 1945, inclosos els que van contribuir a què succeís. "Déu meu, què hem fet?", diuen que va exclamar Robert Lewis, el copilot de l'Enola Gay, l'avió que va llançar l'arma  destructiva sobre Hiroshima. "Hauria de cremar-me els dits amb els quals vaig escriure aquella primera carta a Roosevelt", va afirmar per la seva banda Albert Einstein. I és que una carta del famós físic, pare de la teoria de la relativitat, dirigida al president dels Estats Units va esperonar als nord-americans a impulsar la carrera nuclear. Foren tres científics refugiats jueus, Leó Szilárd, Edward Teller i Eugene Wigner, els qui van convèncer a Einstein per escriure-la. La seva motivació venia del temor a què els alemanys de Hitler s'avancessin en la fabricació de bombes nuclears. Un temor sorgit arran de la publicació dels primers experiments científics sobre fissió nuclear, una reacció amb un enorme potencial energètic. Darrere els experiments, el nom d'Otto Hahn, físic alemany que fou guardonat amb el Premi Nobel de Química l'any 1944 pel descobriment de la fissió nuclear dels àtoms. Un descobriment que no hauria estat possible sense la contribució d'una dona, d'origen jueu, perseguida pel règim nazi i forçada a abandonar la feina i exiliar-se, i que mereixia, com Hahn, rebre el Nobel. El seu nom és Lise Meitner. L'única dona amb un element químic a la taula periòdica, el meitneri (Mt). Nascuda a Viena l'any 1878, va ser de les primeres dones del seu país que va cursar estudis universitaris. 

 Lise Meitner i Otto Hahn al laboratori.
(Arxius de l'Institut Smithsonian)

Abans que l'ombra del nazisme irrompés a la seva vida i a la seva carrera professional, ja va patir un altre tipus d'injustícia: la discriminació pel simple fet de ser dona. Fascinada per les classes del físic austríac Ludwig Boltzmann, l'any 1907 es va traslladar a Berlín per tal d'ampliar els seus estudis sobre radioactivitat. A diferència de Boltzmann, partidari d'integrar les dones en les matèries científiques, el reconegut físic alemany Max Planck només acceptava a les seves classes aquelles dones que destaquessin pel seu talent, com fou el cas de Meitner. Assistir a les seves classes doncs, era un privilegi i no pas un dret com en el cas dels homes. La seva vida laboral també va estar marcada per absurdes distincions de gènere. Se li negà l'accés al laboratori i es va haver de conformar treballant al soterrani. A més, als seus inics no rebia cap mena de compensació econòmica i quan més endavant va cobrar, el seu sou sempre va ser inferior al dels seus companys homes. Va ser al laboratori de Berlín on va conèixer a Otto Hahn, amb qui treballaria durant més de 30 anys.

Seguint l'engranatge de la història de la bomba atòmica, hem arribat a ella, la primera científica a explicar i demostrar la fissió nuclear. Va ser Meitner qui va interpretar els resultats dels experiments de Hahn, basant-se en les lleis d'Einstein, per les quals la massa es pot considerar una font d'energia. La física austríaca va demostrar que l'àtom d'urani s'havia separat en dos nuclis menys pesats, el bari i el criptó, expulsant una gran quantitat d'energia. Hahn publicà el descobriment científic el gener de 1939, sense esmentar la col·laboració amb Meitner. Per la seva banda, ella publicà un atre article, un mes després, a la revista Nature, junt amb el seu nebot i col·laborador, Otto Robert Frisch, que fou qui utilitzà per primera vegada el terme de fissió nuclear. Degut al seu paper clau en el desenvolupament de la física nuclear, en algunes ocasions s'ha considerat a Meitner com "la mare de la bomba atòmica", una denominació que ella sempre va defugir. Si bé el disseny de la bomba atòmica va ser possible gràcies al seu descobriment, ella mai va acceptar treballar en cap projecte destinat a la fabricació d'una bomba. 

Bomba atòmica batejada com "Little boy",
 com la que va ser llançada sobre Hiroshima.

(Alamos Scientific Laboratory via AFP Photo)

Després de rebre la carta d'Einstein, els Estats Units van iniciar un pla militar secret, que rebé el nom en clau de Projecte Manhattan, i que reunia a importants científics del moment, la majoria físics, químics i informàtics, disposats a aplicar els seus coneixements i les seves investigacions a favor de la indústria bèl·lica. Entre ells, el físic estatunidenc Robert Oppenheimer com a director, Edward Teller, Hans Bethe, Enrico Fermi, Richard Feynman i  també Otto Frisch, nebot de Meitner. El projecte va comptar amb el suport del Regne Unit i el Canadà i va acabar aplegant prop de 300 científics i un total de més de 125.000 treballadors. Pocs d'ells eren coneixedors de la finalitat real del projecte. L'any 1942 se li oferí a Meitner formar part d'aquest grup d'investigació internacional. I tot i que li hauria suposat un clar ascens professional i la possibilitat de lluitar contra el nazisme que havia patit en primera persona, es va negar a participar-hi. Per ella, la ciència havia de servir per beneficiar a la humanitat i no per destruir-la.

La notícia dels bombardejos sobre Hiroshima i Nagasaki, que provocaren la mort de centenars de milers de persones, deuria remoure la consciència de més d'un dels participants del projecte, responsables de l'explosió més devastadora de la història de la humanitat. Richard Feynman, per exemple, en la seva biografia, relata el seu sentiment de culpabilitat en conèixer la notícia de l'explosió de la primera bomba. Segons alguns testimonis, un grup de científics del projecte havien demanat en una carta que la bomba es llancés en una illa deserta, com a simple demostració de força, però van ser ignorats. Tanmateix, com va dir Lise Meitner: "No s'han de culpar als científics de l'ús que els tècnics de la guerra han fet dels nostres descobriments".

A partir de 1947, Lise Meitner va ser cap de la secció de física nuclear de l'Institut de Física del Politècnic d'Estocolm i se la convidà a impartir classes en diverses universitats dels Estats Units. Quan morí, el 27 d'octubre de 1968,el seu nebot Otto Frisch va voler incloure aquesta inscripció a la seva làpida: «Lise Meitner: una física que mai va perdre la seva humanitat». 

Lise Meitner amb les estudiants
Sue Jones Swisher, Rosalie Hoyt i Danna Pearson McDonough
 a les escales de la Facultat de Química del Bryn Mawr College (Abril de 1959).

(Viquipèdia)

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVImágenes

_____________________________________________________________

Ciencia y consciencia

Nube atómica sobre Hiroshima, minutos después del lanzamiento de la bomba atómica.
Foto tomada por el Ejército de los Estados Unidos.
(Hiroshima Peace Memorial Museum vía AFP Photo)

La nube atómica provocada por el lanzamiento de la bomba atómica sobre Hiroshima el 6 de agosto de 1945, igual como sucedió en Nagasaki tres días después, es una de las imágenes más estremecedoras del siglo XX. Una imagen que nos horroriza ahora, 76 años después, y debió horrorizar aún más a quienes vivieron la noticia aquel desafortunado día de verano de 1945, incluso aquellos que contribuyeron a que sucediera. "¿Dios mío, qué hemos hecho?", dicen que exclamó Robert Lewis, el copiloto del Enola Gay, el avión que lanzó el arma destructiva sobre Hiroshima. "Debería quemarme los dedos con los que escribí aquella primera carta a Roosevelt", afirmó por su parte Albert Einstein. Y es que una carta del famoso físico, padre de la teoría de la relatividad, dirigida al presidente de los Estados Unidos incitó a los norteamericanos a impulsar la carrera nuclear. Fueron tres científicos refugiados judíos, Leó Szilárd, Edward Teller y Eugene Wigner, quienes convencieron a Einstein para escribirla. Su motivación venía por el temor a que los alemanes de Hitler se avanzaran en la fabricación de bombas nucleares. Un temor surgido tras la publicación de los primeros experimentos científicos sobre fisión nuclear, una reacción con un enorme potencial energético. Detrás de los experimentos, el nombre de Otto Hahn, físico alemán galardonado con el Premio Nobel de Química en 1944 por el descubrimiento de la fisión nuclear de los átomos. Un descubrimiento que no hubiera sido posible sin la contribución de una mujer, de origen judío, perseguida por el régimen nazi y forzada a abandonar su trabajo y exiliarse, la cual merecía, como Hahn, recibir el Nobel. Su nombre es Lise Meitner. La única mujer con un elemento químico en la tabla periódica, el meitnerio (Mt). Nacida en Viena en 1878, fue de las primeras mujeres de su  país en cursar estudios universitarios. 

 Lise Meitner y Otto Hahn en el laboratorio.
(Archivos del Instituto Smithsonian)

Antes de que la sombra del nazismo irrumpiera en su vida y en su carrera profesional, ya sufrió otra clase de injustícia: la discriminación por el simple hecho de ser mujer. Fascinada por las clases del físico austríaco Ludwig Boltzmann, en 1907 se trasladó a Berlín para ampliar sus estudios sobre radioactividad. A diferencia de Boltzmann, partidario de integrar las mujeres en materias científicas, el reconocido físico alemán Max Planck solamente aceptava en sus clases a aquellas mujeres que destacaran por su talento, como fue el caso de Meitner. Asistir a sus clases pues, era un privilegio y no un derecho como lo era para los hombres. Su vida laboral estuvo también marcada por absurdas distinciones de género. Se le negó el acceso al laboratorio y se tuvo que conformar trabajando en el sótano. Además, en sus inicios no recibía ningún tipo de compensación económica y cuando más adelante tuvo un sueldo, siempre fue inferior al de sus compañeros hombres. Fue en el laboratorio de Berlín donde conoció a Otto Hahn, con quien trabajaría durante más de 30 años.

Siguiendo el engranaje de la historia de la bomba atómica, hemos llegado a ella, la primera científica a explicar y demostrar la fisión nuclear. Fue Meitner quien interpretó los resultados de los experimentos de Hahn, basándose en las leyes de Einstein, por las cuales la masa puede considerarse como una fuente de energía. La física austríaca demostró que el átomo de uranio se había separado en dos núcleos menos pesados, el bario y el kriptón, expulsando una gran cantidad de energía. Hahn publicó el descubrimiento científico en enero de 1939, sin mencionar la colaboración con Meitner. Ella, por su parte, publicó también un artículo, un mes más tarde, en la revista Nature, junto a su sobrino y colaborador, Otto Robert Frisch, que fue quien utilizó por primera vez el término de fisión nuclear. Debido a su importante papel en el desarrollo de la física nuclear, en algunas ocasiones se ha considerado a Meitner como "la madre de la bomba atómica", una denominación que ella siempre rehusó. Si bien el diseño de la bomba atómica fue possible gracias a su descubrimiento, ella nunca aceptó trabajar en ningún proyecto destinado a la fabricación de una bomba. 

Bomba atómica bautizada como "Little boy",
 como la que se lanzó sobre Hiroshima.

(Alamos Scientific Laboratory via AFP Photo)

Tras recibir la carta de Einstein, los Estados Unidos iniciaron un plan militar secreto, que recibió el nombre en clave de Proyecto Manhattan,  y que reunió a importantes científicos del momento, la mayoría físicos, químicos e informáticos, dispuestos a aplicar sus conocimientos y sus investigaciones en favor de la indústria bélica. Entre ellos, el físico estadounidense Robert Oppenheimer como director, Edward Teller, Hans Bethe, Enrico Fermi, Richard Feynman y también Otto Frisch, sobrino de Meitner. El proyecto contó con el apoyo del Reino Unido y el Canadá y acabó congregando cerca de 300 científicos y un total de más de 125.000 empleados. Sólo unos pocos eran conocedores de la finalidad real del proyecto. En 1942 se le ofreció a Meitner formar parte de este grupo de investigación internacional. Y aunque le habría supuesto un claro ascenso profesional y la posibilidad de combatir el nazismo que había sufrido en primera persona, se negó a participar. Para ella, la ciencia debía servir para beneficiar a la humanidad y no para destruirla. 

La noticia de los bombardeos sobre Hiroshima y Nagasaki, que provocaron la muerte de centenares de miles de personas, debió remover la consciencia de más de uno de los participantes en el proyecto. Richard Feynman, por ejemplo, en su biografía, relata su sentimiento de culpabilidad al conocer la noticia de la explosión de la primera bomba. Según algunos testigos, un grupo de científicos del proyecto habían reclamado en una carta que la bomba se lanzara en una isla desierta, como simple demostración de fuerza, pero fueron ignorados. Sin embargo, como dijo Lise Meitner: "No deben culparnos a los científicos del uso que los técnicos de la guerra han hecho de nuestros descubrimientos".

A partir de 1947, Lise Meitner lideró la sección de física nuclear del Instituto de Física del Politécnico de Estocolmo y se la invitó a impartir clases en distintas universidades de Estados Unidos. Cuando murió, el 27 de octubre de 1968, su sobrino Otto Frisch quiso incluir esta inscripción a su lápida: «Lise Meitner: una física que nunca perdió su humanidad». 

Lise Meitner junto a las estudiantes
Sue Jones Swisher, Rosalie Hoyt y Danna Pearson McDonough
 en las escaleras de la Facultad de Química del Bryn Mawr College (Abril de 1959).

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVImágenes

La trobada

 

Ales de colors,

batecs de primavera,

quan tot desperta.

Podria ser un dia com tants d'altres. De casa a la feina, de la feina a casa. El mateix trajecte, el mateix paisatge. Però en el seu món no hi ha rutines. Per ella, el paisatge és sempre canviant, ple de detalls irrepetibles. Ara, en ple mes d'abril, sent la primavera festejant els camps dels afores de la ciutat. El groc de la ginesta i el seu perfum embriagador l'atrauen com si fos un insecte, mentre els gallarets la saluden des dels prats amb la seva dansa d'onades rogenques. Avui no se n'ha pogut estar i, responent a la crida, s'ha aturat vora les terres que en altres temps van treballar les mans dels seus avis. Plantes arvenses i ruderals han aprofitat els anys d'abandó per fer-se seva aquella terra, amb la complicitat del vent i dels insectes pol·linitzadors. Malgrat que el camp és visiblement diferent a aquell que la va veure créixer, de tant en tant necessita deixar-s'hi caure. D'alguna manera que no sap explicar, sent que en forma part. Allà se sent renéixer, com ho fa la natura després del llarg hivern, i qualsevol racó l'inspira per escriure. És allà on la poesia li surt de més endins.

Entre el brancam d'una olivera vella, la petita Aurora reposa entotsolada. És un d'aquells dies en què voldria tornar a ser crisàlide. Restar immòbil, curosament protegida, sense ser vista ni haver d'interactuar amb ningú. Se sent petita, insignificant i poc bonica en comparació amb altres papallones del seu entorn. Sempre li han dit que el seu paper és imprescindible per mantenir l'equilibri de l'ecosistema, però no s'ho acaba de creure. Algú se n'adonaria si desaparegués? No té la majestuositat de la Macaó ni la bellesa delicada de la Graèllsia. Encara que ara mateix el que voldria és poder-se camuflar com ho fa la Bruixa. Un moviment entre les herbes i l'enlairament sobtat dels estornells l'han posat en alerta. Tan sols pensar en la possible presència humana la fa estremir. Pel seu caparró circulen històries terribles que ha sentit al voltant d'aquella espècie, el depredador més gran del planeta. Ara ja no en té cap dubte. És un d'ells i avança cap a ella, en percep la respiració, l'olor. Presa del pànic, però amb un bri de valor, alça el cap i es troba amb una dona que la mira fixament. Per sorpresa seva, però, en els seus ulls no hi veu cap rastre de maldat. Fins podria dir que l'està observant amb admiració, fins i tot amb afecte. No sap per què, aquella mirada la fa sentir especial. I de sobte, té ganes de deixar d'amagar-se i mostrar-se tal com és. Amb un tímid vol, es desplaça cap a la part assolellada de l'arbre i desplega les ales per captar tota l'energia del sol.

La biòloga, amb un somriure, pren nota de la troballa: Aurora dels guarets (Zegris eupheme). Fa dies que mostreja la zona per tal de determinar la diversitat d'espècies de papallones en conreus de secà de la terra baixa. Aquesta última li fa especial il·lusió, ja que es tracta d'una espècie en perill d'extinció de la qual feia 14 anys que no se n'havia vist cap exemplar. La reducció en l'ús de pesticides fa el seu efecte, pensa. Una ràfega sobtada de vent li roba la màgia del moment i també els papers que tenia a les mans. El camp es converteix en una festa esbojarrada d'informes volant entre falciots i orenetes, fulles seques i ella movent-se enmig del remolí en un intent desesperat de recuperar la feina feta. Minuts després torna la calma. També en el seu pols, mentre intenta posar en ordre la paperassa. Papallona reina o macaó (Papilio machaon), Safranera de l'alfals (Colias crocea), Migradora dels cards (Vanessa cardui)... De sobte, els seus ulls s'aturen en un manuscrit escrit amb una lletra que no és la seva. En lloc de noms d'espècies, poesies en forma de haikus. No entén res, fins que alça la vista i les seves mirades es creuen. Dues mirades sobre un mateix entorn. Ulls de poesia cercant bellesa, ulls de ciència cercant respostes. I se n'adonen que no són tan diferents una de l'altra. Dos camins paral·lels que s'han acabat trobant. I es pregunten per què caminen separades si comparteixen un mateix destí. En les seves ments entrelluquen un horitzó divers d'espècies, de colors, de sons, d'olors...

Des del cimal de l'olivera, l'Aurora aprofita l'embadaliment de les dues dones per estendre les ales i emprendre el vol. Elles la veuen marxar i somriuen, donant-se la mà. I en aquell instant, de la seva unió, feta de haikus i ciència, en neix un sciku:

Espècie nova,

indicador de vida,

dels camps, aurora.

(Relat Finalista del Concurs Inspiraciència 2021 en la categoria adult en català, organitzat pel CSIC).

Estrelles del rock i de la ciència

 

Llum zodiacal sobre el Montsant (Roca Corbatera).
Font: Parc Astronòmic de Prades @parcastroprades.

Si en una nit fosca sense lluna, just després del crepuscle, mirem cap a l'oest en direcció a les constel·lacions del zodíac, potser veurem una llum tènue que s'estén de forma triangular, com una boira difuminada d'estrelles. És el que s'anomena llum o pols zodiacal. Segurament, les cultures ancestrals, que gaudien de cels amb menys contaminació lumínica que els nostres, van intentar explicar l'origen d'aquest fenomen. Ara sabem que és causada per la dispersió de la llum solar en partícules de pols interestel·lar, provinents de cometes i asteroides, presents per tot el sistema solar. Poder explicar-ho científicament no el fa menys bonic. Com tampoc són menys fascinants les aurores boreals quan sabem perquè es formen. Un dels astrofísics especialitzats en pols interplanetària és Brian May. Segurament, el seu nom no us sonarà com a científic, sinó com a músic. 

Brian May (Font: Queenpedia)

Guitarrista i compositor, Brian May és mundialment famós per ser un dels integrants del mític grup de rock Queen. La vida de Brian May és plena de desafiaments. Aficionat a la música des de ben petit, quan va fer set anys li van regalar una guitarra espanyola. Les seves mans de nen però, eren massa petites per aquell instrument, així que amb l'ajuda del seu pare, van serrar-lo fins a enxiquir-lo a la seva mida. També van transformar-ne el so amb fils de coure i imants, per tal d'emular el so d'una guitarra elèctrica. Als setze anys, aquella guitarra no el satisfeia en el seu afany per versionar les cançons que escoltava a la ràdio. Donat que econòmicament no es podia permetre una guitarra elèctrica, va decidir fabricar-se'n una, novament amb l'ajuda del seu pare, que era enginyer electrònic. Un repte que va donar els seus fruits unes setmanes més tard. Batejada com a Red Special, aquella guitarra elèctrica única emetia un so característic, i des de llavors seria l'instrument inseparable de Brian May i tot un símbol del guitarrista i de la banda Queen.

Guitarra Red Special de Brian May

El talent musical del jove May era indiscutible, si bé a l'hora d'escollir els estudis, es va decantar per les ciències, concretament per la Física i les Matemàtiques. Tanmateix, no va abandonar mai la guitarra i l'any 1968, ja llicenciat en ciències a l'Imperial College de Londres, va formar el grup de música Smile, junt amb el bateria Roger Taylor i el vocalista i baixista Tim Staffel. La seva música va captivar el jove Farrokh Bulsara, conegut amb el nom de Freddie Mercury, el qual dos anys més tard va substituir a Staffel com a líder del grup, aportant-hi la seva veu prodigiosa i grans dots de piano. La nova formació, a la qual posteriorment s'hi uní John Deacon com a baixista, va passar a anomenar-se Queen. 

El mateix any en què naixia Queen, May iniciava la seva tesi doctoral en Astronomia, dedicada a l'estudi de la llum reflectida de la pols interplanetària i la velocitat de la pols en el Sistema Solar. May compaginava els estudis astronòmics a l'Observatori del Teide de Tenerife amb els primers èxits de la banda de rock.  

Brian May i Freddie Mercury

El públic vibrava amb les cançons del grup britànic, sense saber que aquell virtuós guitarrista es dedicava a escodrinyar el cel buscant respostes, amb la mateixa passió amb què movia els dits sobre les cordes de la guitarra. Quan l'any 1974, Queen va assolir la fama a nivell internacional, May va abandonar el seu treball de tesi. L'estudiant de la pols de les estrelles s'havia convertit en estrella del rock. Va passar de les nits solitàries estudiant el cel a nits de concerts multitudinaris, de desafiar el coneixement científic a desafiar la sonoritat del rock amb un estil totalment únic i característic. Anys més tard, amb una llarga llista d'èxits acumulats, la banda va viure el desafiament més gran de la seva història: seguir endavant després de la mort de Freddie Mercuri, el 24 de novembre de 1991, víctima de la sida.

La música i l'esperit de Queen van seguir, igual com seguien les ganes de Brian May d'acabar la seva tesi científica. Tot un desafiament personal que va reprendre l'any 2006. Havien passat 36 anys des que l'havia iniciat, així que va haver de revisar els treballs sobre pols zodiacal que s'havien realitzat durant aquells anys. La investigació sobre aquest tema era en realitat escassa, encara que hi havia un interès creixent a la primera dècada del 2000. May investigà la velocitat radial de les partícules de la pols fent ús de les modernes eines d'espectroscòpia d'absorció i espectroscòpia Doppler a l'Observatori del Teide, a Tenerife, on havia començat de jove, i va completar el seu treball a l'Observatori del Roque de los Muchachos, a La Palma.  May va presentar la seva tesi l'any 2007, amb el títol A Survey of Radial Velocities in the Zodiacal Dust Cloud (Velocitat radial en el  núvol de pols zodiacal).

A vegades em pregunto què passaria si els científics fossin tan populars en la societat com ho són personatges del món de la música, del cinema o de l'esport. Potser seguiríem els seus treballs, com qui segueix gires musicals o campionats esportius, i en celebraríem els descobriments com grans victòries. Potser hi hauria més confiança en els avenços científics i, en conseqüència, menys moviments contraris, com ara els antivacunes. Potser el gran desafiament dels qui ens dediquem a la ciència és divulgar-la i fer-la més propera. És cert que la música, el cinema o l'esport ens desperten sentiments especials, però si ho pensem bé, és la ciència la que ens permet seguir gaudint-ne. És la ciència la que ha trobat tractament  a una malaltia incurable als anys 90, que s'endugué un dels artistes més carismàtics i amb una de les millors veus del S.XX.

                        _____________________________________________________________

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVDesafíos

_____________________________________________________________

Estrellas del rock y de la ciencia

Luz zodiacal sobre el Montsant (Roca Corbatera).
Fuente: Parc Astronòmic de Prades @parcastroprades.

Si en una noche oscura sin luna, justo después del crepúsculo, miramos hacia el oeste, en dirección a las constelaciones del zodíaco, quizás veremos una luz tenue que se extiende de forma triangular, como una neblina difuminada de estrellas. Es lo que se conoce como luz o polvo zodiacal. Seguramente, las culturas ancestrales, que gozaban de cielos con menos contaminación lumínica que los nuestros, intentaron explicar el origen de este fenómeno. Ahora sabemos que es causada por la dispersión de la luz solar en partículas de polvo interestelar, provinientes de cometas y asteroides, presentes por todo el sistema solar. Poder explicarlo científicamente no hace que sea menos bonito. Como tampoco son menos fascinantes las auroras boreales cuando sabemos porque se forman. Uno de los astrofísicos especializados en polvo interplanetario es Brian May. Seguramente, su nombre no os va a sonar como científico, sino como músico. 

Brian May (Fuente: Queenpedia)

Guitarrista y compositor, Brian May es mundialmente famoso por ser uno de los integrantes del mítico grupo de rock Queen. La vida de Brian May está llena de desafíos. Aficionado a la música desde que era pequeño, cuando cumplió siete años le regalaron una guitarra española. Sus manos de niño eran demasiado pequeñas para aquel instrumento, así que, con la ayuda de su padre, lo serraron hasta reducirlo a su medida. También transformaron su sonido con hilos de cobre e imanes, con tal de emular el sonido de una guitarra eléctrica. A los dieciséis años, aquella guitarra no satisfacía su afán por versionar las canciones que escuchaba por la radio. Dado que económicamente no podía permitirse una guitarra eléctrica, decidió fabricarse una, nuevamente con la ayuda de su padre, que era ingeniero electrónico. Un reto que dio sus frutos unas semanas más tarde. Bautizada como Red Special, aquella guitarra eléctrica única emetía un sonido característico, y desde entonces sería el instrumento inseparable de Brian May y todo un símbolo del guitarrista y de la banda Queen.

Guitarra Red Special de Brian May
(Fuente: Queenpedia)

El talento musical del joven May era indiscutible, aunque en el momento de escoger los estudios, se decantó por las ciencias, concretamente por la Física y las Matemáticas. Sin embargo, no abandonó nunca su guitarra y en 1968, ya licenciado en ciencias en el Imperial College de Londres, formó el grupo de música Smile, junto con el bateria Roger Taylor y el vocalista y bajista Tim Staffel. Su música cautivó el joven Farrokh Bulsara, conocido con el nombre de Freddie Mercury, el cual  dos años más tarde sustituyó a Staffel como líder del grupo, aportando su voz prodigiosa y grandes  dotes de piano. La nueva formación, a la que posteriormente se unió John Deacon como bajista, pasó a llamarse Queen. 

El mismo año en que nacía Queen, May iniciava su tesis doctoral en Astronomía, dedicada al estudio de la luz reflectida del polvo interplanetario y la velocidad del polvo en el Sistema Solar. May compaginava los estudios astronómicos en el Observatorio del Teide de Tenerife con los primeros éxitos de la banda de rock.  

Brian May y Freddie Mercury

El público vibraba con las canciones del grupo británico, sin saber que aquel virtuós guitarrista se dedicaba a escudriñar el cielo buscando respuestas, con la misma pasión con la que movía los dedos sobre las cuerdas de la guitarra. Cuando en 1974, Queen alcanzó la fama a nivel internacional, May abandonó su trabajo de tesis. El estudiante del polvo de las estrellas se había convertido en estrella del rock. Había pasado de las noches solitarias estudiando el cielo a noches de conciertos multitudinarios, de desafiar el conocimiento científico a desafiar la sonoridad del rock con un estilo totalmente único y característico. Años más tarde, con una larga lista de éxitos acumulados, la banda vivió el mayor desafío de su historia: seguir adelante tras la muerte de Freddie Mercuri, el 24 de noviembre de 1991, víctima de sida.

La música y el espíritu de Queen siguieron, igual como seguían las ganas de Brian May de terminar su tesis científica. Un verdadero desafío personal que retomó en 2006. Habían transcurrido 36 años desde que lo había iniciado, así que tuvo que revisar los trabajos que se habían realizado sobre polvo zodiacal durante aquellos anys. La investigación sobre este tema era en realidad escasa, aunque había un interés creciente en la primera década del 2000. May investigó la velocidad radial de las partículas de  polvo con herramientas de espectroscopía de absorción y espectroscopía Doppler en el Observatorio del Teide, en Tenerife, donde había empezado de joven, y completó su trabajo en el Observatorio del Roque de los Muchachos, en La Palma. May presentó su tesis en 2007, con el título A Survey of Radial Velocities in the Zodiacal Dust Cloud  (Velocidad radial en la nube de polvo zodiacal).

A veces me pregunto qué pasaría si los científicos fuesen tan populares en la sociedad com lo son personajes del mundo de la música, del cine o del deporte. Quizás seguiríamos sus trabajos, como quien sigue giras musicales o campeonatos deportivos, y celebraríamos los descubrimientos como grandes victorias. Quizás habría más confianza en los avances científicos y, en consecuencia, menos movimientos contrarios, como los antivacunas. Quizás el gran desafío de quienes nos dedicamos a la ciencia es divulgarla y hacerla más cercana. Es cierto que la música, el cine o el deporte nos despiertan sentimientos especiales, però si lo pensamos bien, es la ciencia la que nos permite seguir disfrutando de ellos. Es la ciencia la que ha encontrado tratamiento a una enfermedad incurable en los años 90, que se llevó a uno de las artistas más carismáticos y con una de las mejores voces del S.XX.

               _____________________________________________________________

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVDesafíos