L'eclosió de la mirada

 Foren milions els anys de silenci. El silenci de l'absència de paraules per descriure el planeta. Planeta novell, solitari i replet d'energia. Energia bategant, impuls i guspira generadora de vida. Vida minúscula, cèl·lula primitiva que fa els primers passos. Passos microscòpics que s'expandeixen, es fusionen i evolucionen fins a esdevenir grans petjades. Petjades de multitud d'espècies entrellaçades, colonitzant la Terra i, entre elles, la humanitat. Quan la humanitat entra en escena sorgeix la mirada. La mirada que tot ho esguarda, des de la part més minúscula de la matèria fins als grans cossos celestes. La mirada que omple el món de paraules. La mirada que crea la ciència. La ciència que escodrinya cada racó del planeta i, amb afany d'entendre, teoritza sobre els inicis de la Terra, quan tot era silenci.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVmiradas.

           ________________________________________________

La eclosión de la mirada

Fueron millones los años de silencio. El silencio de la ausencia de palabras para describir el planeta. Planeta novel, solitario y lleno de energía. Energía latiendo, impulso y chispa generadora de vida. Vida minúscula, célula primitiva que da los primeros pasos. Pasos microscópicos que se expanden, se fusionan y evolucionan hasta convertirse en grandes huellas. Huellas de multitud de especies entrelazadas, colonizando la Tierra y, entre ellas, la humanidad. Cuando la humanidad entra en escena surge la mirada. La mirada que todo lo contempla, desde la parte más minúscula de la materia hasta los grandes cuerpos celestes. La mirada que llena el mundo de palabras, la mirada que crea la ciencia. La ciencia que escudriña cada rincón del planeta y, con afán de entender, teoriza sobre los inicios de la Tierra, cuando todo era silencio.

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVmiradas.

Icones que reneixen

 

En una de les parets de la sala, l'enorme fresc llueix imponent, captant l'atenció dels visitants, alguns vinguts expressament per contemplar-lo. En la pintura, els grans savis de l'antiguitat coexisteixen compartint un espai inamovible des de fa més de cinc segles. Si bé l'artista renaixentista Raffaello Sanzio no va deixar constància dels noms dels personatges que apareixen en la seva famosa obra L'escola d'Atenes, pintada entre 1509 i 1512, hi ha cert consens entre els estudiosos respecte a qui representen. L'encàrrec de decorar els salons del Palau Apostòlic del Vaticà, en aquest cas l'anomenada Stanza della Segnatura, usada aleshores com a biblioteca, va portar a l'artista italià a plasmar la història de la filosofia i la ciència antigues a través de les seves figures més icòniques. 

Quan mirem l'obra, inevitablement, la nostra mirada es dirigeix cap al centre, on Plató i Aristòtil conversen amb posat majestuós, conscients del seu gran paper en la història del coneixement humà. Avancen rodejats de personatges, entre els quals podem trobar a Sòcrates, Heràclit, Epicur, Averrois, Diògenes, fins a un total de cinquanta-vuit filòsofs, matemàtics i astrònoms. Podem veure a Pitàgores mostrant a Parmènides les relacions que hi ha entre l'harmonia de la música i les lleis matemàtiques amb el diagrama anomenat epogdoon. Un home, que podria ser Euclides o Arquímedes, apareix demostrant un teorema amb un compàs. Darrere seu, Ptolomeu és representat sostenint un globus terraqüi.

Enmig de tots ells, a la part esquerra i sense interactuar amb ningú, hi ha la figura d'una dona. Està mirant cap al públic, com si volgués reclamar atenció, com han hagut de fer les dones al llarg de la història per tal de no ser menystingudes. Aquesta és l'única figura femenina present en la pintura i és bastant clar que es tracta de la cèlebre filòsofa i científica Hipàtia d'Alexandria. Segurament pocs visitants pararan atenció en aquest rostre de mirada profunda i serena. Ni pensaran que una dona pugui ser representada en aquest context, tenint en compte que l'art ens té habituats a la figura de la dona coma a model o musa, destacant-ne la seva bellesa física, o en temps més foscos, ens és presentada com a bruixa o com a font de pecat. Però aquí està Hipàtia, trencant l'uniformitat masculina, com ho va fer en vida, liderant tertúlies filosòfiques i ensenyant matemàtiques i astronomia a l'escola neoplatònica. 

Dona influent i amb gran prestigi social, Hipàtia també va ser malauradament motiu d'enveja. Acusada de bruixa pel bisbe d'Alexandria, Ciril, i de convertir els cristians en ateus, va ser lapidada fins a la mort per part d'un grup de fanàtics cristians.

El seu llegat però, perviu al pas dels segles. La seva vida ha arribat a la literatura i al cinema i amb el seu nom s'anomenen escoles, blogs, premis i projectes científics. Un d'ells és el que recentment ha portat a nou científiques catalanes al desert d'Utah en una estació de la Mars Society, en la qual es reprodueixen les condicions de vida del planeta Mart.

Poc s'imaginava Hipàtia d'Alexandria, quan estudiava el moviment dels astres i defensava la teoria heliocèntrica que, segles després, seguiria sent admirada i  que un grup de dones científiques, seguint la seva passió per l'astronomia, investigaria un d'aquells planetes que ella observava detingudament en el cel.

Les condicions han millorat molt per a les dones en el món de la ciència i del coneixement, però encara queda molt camí per recórrer per tal d'aconseguir que els seus rostres no passin desapercebuts enmig de l'hegemonia masculina.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PViconos

               __________________________________________________

Iconas que renacen

En una de las paredes de la sala, el enorme fresco luce imponente, captando la atención de los visitantes, algunos venidos expresamente con el fin de contemplarlo. En la pintura, los grandes sabios de la antigüedad coexisten compartiendo un espacio inamovible desde hace más de cinco siglos. Aunque el artista renacentista Raffaello Sanzio no dejó constancia de los nombres de los personajes que aparecen en su famosa obra La escuela de Atenas, pintada entre 1509 y 1512, hay cierto consenso entre los estudiosos respeto a quien representan. El encargo de decorar los salones del Palacio Apostólico del Vaticano, en este caso la denominada Stanza della Segnatura, usada entonces como biblioteca, llevó al artista italiano a plasmar la historia de la filosofía y la ciencia antiguas a través de sus figuras más icónicas. 

Cuando miramos la obra, inevitablemente, nuestra mirada se dirige hacia el centro, donde Platón y Aristóteles conversan con semblante majestuoso, conscientes de su gran papel en la historia del conocimiento humano. Avanzan rodeados de personajes, entre los cuales podemos encontrar a Sócrates, Heráclito, Epicuro, Averroes, Diógenes, hasta un total de cincuenta y ocho filósofos, matemáticos y astrónomos. Podemos ver a Pitágoras mostrando a Parménides las relaciones que hay entre la harmonía de la música y las leyes matemáticas con el diagrama denominado epogdoon. Un hombre que podría ser Euclides o Arquímedes aparece demostrando un teorema con un compás. Detrás, Ptolomeo, es representado sosteniendo un globo terráqueo.

En medio de todos ellos, en la parte  izquierda y sin interactuar con nadie, hay la figura de una mujer. Mira hacia el público, como si quisiera reclamar atención, como han tenido que hacer las mujeres a lo largo de la historia para no ser menospreciadas. Esta es la única figura femenina presente en la pintura y es bastante claro que se trata de la célebre filósofa y científica Hipatia de Alejandría. Seguramente pocos visitantes prestaran atención en este rostro de mirada profunda y serena. Ni pensaran que una mujer pueda estar representada en este contexto, teniendo en cuenta que el arte nos tiene acostumbrados a la figura de la mujer como modelo o musa, destacando su belleza física, o en tiempos más oscuros nos es presentada como bruja o como fuente de pecado. Però aquí está Hipatia, rompiendo la uniformidad masculina, como hizo en vida, liderando tertulias filosóficas y enseñando matemáticas y astronomía en la escuela neoplatónica. 

Mujer influyente y con gran prestigio social, Hipatia fue lamentablemente motivo de envidia. Acusada de bruja por el obispo de Alejandría, Cirilo, y de convertir a los cristianos en ateos, fue lapidada hasta la muerte por parte de un grupo de fanáticos cristianos.

Sin embargo, su legado pervive al paso de los siglos. Su vida ha llegado a la literatura y al cine y llevan su nombre escuelas, blogs, premios y proyectos científicos. Uno de ellos es el que recientemente ha llevado a nueve científicas catalanas al desierto de Utah en una estación de la Mars Society, en la cual se reproducen las condiciones de vida del planeta Marte.

Poco se imaginaba Hipatia de Alejandría, cuando estudiaba el movimiento de los astros y defendía la teoría heliocéntrica que, siglos después, seguiría siendo admirada y que un grupo de mujeres científicas, siguiendo su pasión por la astronomía, investigaría uno de aquellos planetas que ella observaba detenidanente en el cielo.

Las condiciones han mejorado mucho para las mujeres en el mundo de la ciencia y dell conocimiento, pero todavía queda mucho camino por recorrer con tal de conseguir que sus rostros no pasen desapercibidos en medio de la hegemonía masculina.

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PViconos

Dues dones i una nova moda

Boston, primavera de 1886.

Amb l'arribada del bon temps, els parcs i jardins de la ciutat s'omplen de colors i de passejants. Harriet Hemenway i la seva cosina, Minna Hall, seuen en un banc enmig del Public Garden, des d'on contemplen l'anar i venir de les dones de les classes benestants, com si es tractés d'una desfilada de moda. El país viu una gran expansió econòmica, industrial i demogràfica, una etapa que anys més tard serà coneguda com la Gilded Age (Edat Daurada). La vida no es pas daurada pels milions d'immigrants que arriben d'Europa i d'altres zones dels Estats Units per treballar, però sí per aquells que s'estan enriquint amb les noves indústries, el sector de la construcció i el ferrocarril. Els elegants vestits que llueixen per passejar, anar a teatre o a l'òpera, són una demostració de la seva prosperitat econòmica. En la indumentària de les dones destaquen els barrets extravagants, adornats amb vistoses plomes, a vegades fins i tot amb ocells sencers dissecats. Sembla talment que competeixin per veure qui porta el barret més original i que causi més admiració. 

Dona amb un barret de plomes.
Font: National Audubon Society

En els ulls de les dues cosines però, no hi ha ni un bri d'admiració, sinó un sentiment d'indignació i de ràbia. Miren aquelles plomes i no poden evitar imaginar els ocells dels quals provenen, batent les ales i sentint el vent i l'escalfor del sol. Ara les plomes es mouen sobre els barrets inerts, buides de vida i de gràcia. Aquesta moda creixent, impulsada en gran part per les fàbriques de barrets de Nova York i de Londres, ha generat un important negoci i comerç internacional. S'arriben a pagar veritables fortunes per plomes de determinades espècies d'aus. 

Dona amb un barret de plomes, pels volts de 1912.
Font: Biblioteca del Congrés dels Estats Units.

Portada de la revista Vogue
amb la il·lustració de quatre dones
amb diferents barrets primaverals.
28 d'abril de 1898
Font: Vogue

                                                             

Tanmateix, Harriet i Minna saben que lluir aquells barrets suposa la mort de milers d'ocells, fins al punt que algunes espècies podrien arribar a extingir-se. En alguns casos, com el del martinet blanc americà (Egretta thula) i altres espècies d'ardeids com l'agró blanc (Ardea alba) o el bernat americà (Ardea herodias), la caça es realitza en l'època d'aparellament i de cria, quan aquestes belles aus habitants d'aiguamolls presenten unes llargues plomes filamentoses, molt preuades pel seu aspecte de tul. D'aquesta manera, la mort de les aus adultes suposa l'abandonament de les cries, que acaben morint de fam o a mans de depredadors. 

Martinet blanc americà  (Egretta thula).
Font: naturalista.mx

Harriet és naturalista i junt amb la seva cosina Minna, està decidida a moure fitxa per tal d'acabar amb aquesta moda absurda. Ja tenen ideada l'estratègia. A partir del registre social del Llibre Blau de Boston, contactaran amb el major nombre de dones possible i les convidaran a berenar. Mentre degusten te i pastes, les informaran de tot el que hi ha darrere els seus preciosos barrets. L'objectiu és conscienciar-les de la crueltat que suposa aquella moda. El següent pas serà crear una societat de protecció de les aus i aconseguir que les dones s'hi afiliïn.

Estan entusiasmades amb la idea. Al seu davant segueixen desfilant tota mena de barrets, però ara han convertit la ràbia en esperança i en la seva ment imaginen als ocells tornant a volar sense amenaces. Confien en arribar a convertir la protecció de la natura en la nova moda. 

Harriet Hemenway i Minna Hall van aconseguir que unes nou-centes dones s'unissin a la seva causa i van fundar la Societat Audubon de Massachussetts l'any 1896. El nom homenatja a John James Audubon, ornitòleg i pintor d'aus del segle XIX. La seva iniciativa va ser imitada en altres estats i en tan sols dos anys ja s'havien creat societats Audubon a Pennsilvània, Nova York, Nou Hampshire, Illinois, Maine, Wisconsin, Nova Jersey, Rhode Island, Connecticut, el districte de Columbia, Ohio, Indiana, Tennessee, Minnesota, Texas i Califòrnia.  L'any 1905 es creà la National Audubon Society, organització que encara existeix avui dia, sent una de les societats conservacionistes més antigues del món.

L'any 1913 es va aprovar la Llei Weeks-McLean, per la qual es prohibia la caça i la comercialització d'aus migratòries i la importació de plomes d'aus salvatges.

Harriet i Minna, amb el seu esforç i determinació, van aconseguir posar fi a una pràctica destructiva i van plantar la llavor per la creació d'entitats de conservació de la natura.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVflorecimiento

                            ___________________________________________________

Dos mujeres y una nueva moda

Boston, primavera de 1886.

Con la llegada del buen tiempo, los parques y jardines de la ciudad se llenan de colores y de paseantes. Harriet Hemenway y su prima, Minna Hall, están sentadas en un banco en medio del Public Garden, desde donde observan el ir y venir de las mujeres de las clases acomodadas, como si se tratara de una desfilada de moda. El país vive una gran expansión económica, industrial y demográfica, una etapa que años después será conocida como la Gilded Age (Edad Dorada). La vida no es para nada dorada para los millones de inmigrantes que llegan de Europa y de otras zonas de los Estados Unidos para trabajar, pero sí para aquellos que se están enriqueciendo con las nuevas industrias, el sector de la construcción y el ferrocarril. Los elegantes vestidos que lucen para pasear, ir al teatro o a la ópera, son una demostración de su prosperidad económica. En la indumentaria de las mujeres destacan los sombreros extravagantes, adornados con vistosas plumas, a veces incluso con pájaros enteros disecados.  Parece realmente que compitan para ver quien lleva el sombrero más original y que provoque más admiración.

Mujer con un sombrero de plumas.
Fuente: National Audubon Society

 En los ojos de las dos primas, sin embargo, no hay ni pizca de admiración, sino un sentimiento de indignación y de rabia. Miran aquellas plumas y no pueden evitar imaginar los pájaros de los cuales provienen, batiendo las alas y sintiendo el viento y el calor del sol. Ahora las plumas se mueven sobre los sombreros inertes, vacíos de vida y de gracia. Esta moda creciente, impulsada en gran parte por las fábricas de sombreros de Nueva York y de Londres, ha generado un importante negocio y comercio internacional. Se llegan a pagar verdaderas fortunas por plumas de determinadas especies de aves.

Mujer con un sombrero de plumas, hacia 1912.
Fuente: Biblioteca del Congreso de los Estados Unidos.

Portada de la revista Vogue
con la ilustración de cuatro mujeres
con distintos sombreros primaverales.
28 de abril de 1898
Fuente: Vogue

No obstante, Harriet y Minna saben que lucir aquellos sombreros supone la muerte de miles de pájaros, hasta el punto que algunas especies podrían llegar a extingirse. En algunos casos, com el de la garceta nívea (Egretta thula) y otras especies de ardeidos como la garza blanca (Ardea alba) o la garza ceniza  (Ardea herodias), la caza se realiza en la época de apareamiento y de cría, momento en que estas bellas aves habitantes de humedales, presentan unas largas plumas filamentosas, muy preciadas por su aspecto de tul. De este modo, la muerte de las aves adultas supone el abandono de las crías, que acaban muriendo de hambre o en manos de depredadores. 

Garceta nívea (Egretta thula).
Fuente: naturalista.mx

Harriet es naturalista y junto a su prima Minna, está decidida a mover ficha para acabar con esta moda absurda. Ya tienen ideada la estrategia. A partir del registro social del Libro Azul de Boston, contactaran con el mayor nombre de mujeres posible y las invitaran a merendar. Mientras degustan te y pastas, les informaran de todo lo que hay detrás de sus preciosos sombreros. El objetivo es conscienciarlas de la crueldad que supone aquella moda. El siguiente paso será crear una sociedad de protección de las aves y conseguir que las mujeres se afilien a ella.

Estan entusiasmadas con la idea. Delante de ellas siguen desfilando todo tipo de sombreros, pero ahora han convertido la rabia en esperanza y en su mente imaginan a los pájaros volviendo a volar sin amenazas. Confían en llegar a convertir la protección de la naturaleza en la nueva moda. 

Harriet Hemenway y Minna Hall consiguieron que unas novecientas mujeres se uniesen a su causa y fundaron la Sociedad Audubon de Massachussetts en 1896. El nombre homenajea a John James Audubon, ornitólogo y pintor de aves del siglo XIX. Su iniciativa fue imitada en otros estados y en tan solo dos años ya se habían creado sociedades Audubon en Pensilvania, Nueva York, Nuevo Hampshire, Illinois, Maine, Wisconsin, Nueva Jersey, Rhode Island, Connecticut, el distrito de Columbia, Ohio, Indiana, Tennessee, Minnesota, Texas y California.  En 1905 se fundó la National Audubon Society, organización que todavía existe hoy en día, siendo una de las sociedades conservacionistas más antiguas del mundo.

En 1913 se aprovó la Ley Weeks-McLean, por la cual se prohibía la caza y la comercialización de aves migratorias y la importación de plumas de ave salvajes.

Harriet y Minna, con su esfuerzo y determinación, consiguieron poner fin a una práctica destructiva y plantaron la semilla para la creación de entidades de conservación de la naturaleza.

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVflorecimiento

Ciència i art sobre ales

 

Passejo pel jardí quan el sol ja escalfa. M'agrada notar-lo a la cara i pensar que la mateixa calor que jo sento, és la que activa les meves petites muses. De seguida les veig voleiant d'aquí cap allà. Busco un racó des d'on observar-les sense molestar-les i desplego làmines i pintures. Amb els anys he après a captar ràpidament els colors i les formes. Si bé el pinzell no em permet transmetre l'elegància dels moviments ni el delicat perfum de les flors, procuro que el resultat sigui el més fidel a la realitat possible.  D'algunes en tinc exemplars a casa, models que puc contemplar amb calma i perfilar-ne minuciosament cada detall. Hi ha qui diu que dibuixo bèsties del diable, éssers abominables que surten d'allà on la terra es podreix. Però jo només hi veig bellesa i harmonia. 

L'eruga, meravellosa transformació
i estranya alimentació floral.
Maria Sibylla Merian,
Nürnberg i Frankfurt, 1679 

Era una nena quan a la meva ciutat natal, Frankfurt, vaig començar a buscar cucs de seda i tota mena d'erugues. Recollia totes les que podia i me les enduia a casa per observar-ne el comportament i la seva transformació en boniques papallones. Les pintava amb les tècniques que m'havia ensenyat el meu padrastre, Jacob Marrel, artista d'Utrecht, conegut sobretot pels seus quadres de flors. D'aleshores ençà no he parat de perseguir-les, d'estudiar-les, de buscar-ne de noves i de plasmar-les en làmines. Tant de bo els meus dibuixos serveixin per demostrar que aquests éssers no tenen res d'endimoniats i que el seu cicle vital és un dels fenòmens més meravellosos de la natura. Amb aquesta intenció, recentment he publicat el llibre L'eruga, meravellosa transformació i estranya alimentació floral. A través de les il·lustracions, descric com aquests insectes neixen i creixen, de quines plantes s'alimenten, com formen les pupes o crisàlides i com les esquincen i en surten amb les ales magníficament acolorides. 

El meu somni és viatjar a Surinam on podré conèixer de primera mà espècies exòtiques de flora i fauna. Sé que no és gens habitual que una dona viatgi a terres tan llunyanes. Les expedicions naturalistes estan reservades als homes. Una condició realment absurda. Ens parlen dels riscos que suposen les estades a països tropicals, derivats del clima, de les condicions de vida i de les possibles malalties, com si tot això no pogués afectar també als homes! Si jo sola he pogut muntar el meu propi taller artístic a Amsterdam i valer-me per mi mateixa després de divorciar-me del meu marit, també em veig capaç de viatjar a l'altra banda de l'oceà i explorar terres tropicals. Ningú no pot evitar que estengui les ales i voli lliure. 

Làmina 9 del llibre Metamorfosi
dels insectes de Surinam.
Maria Sibylla Merian, Amsterdam, 1705.

Maria Sibylla Merian (Frankfurt, 1647-Amsterdam, 1717), va dedicar la seva vida a estudiar el cicle de les papallones, així com altres insectes, aranyes i també espècies de plantes. En un temps en què l'Església considerava els insectes com a bèsties del diable, que sorgien per generació espontània del fang en putrefacció, ella va convertir-los en la seva passió. Desafiant normes i costums, va viatjar a la colònia holandesa del Surinam acompanyada de la seva filla gran i s'hi van establir durant dos anys. La malària que Maria Sibylla va contraure, les va obligar a tornar a Holanda. Allà va publicar el resultat dels estudis realitzats al país tropical, un gran treball científic recollit en el llibre Metamorfosi dels insectes de Surinam. La seva obra va tenir gran popularitat durant els segles XVIII i XIX i encara avui dia Maria Sibylla Merian és considerada una de les entomòlogues, exploradores i il·lustradores científiques més importants de tots els temps.

Làmines 18, 20 i 29 del llibre Metamorfosi dels insectes de Surinam.
Maria Sibylla Merian, Amsterdam, 1705.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVmujerciencia23

                            ___________________________________________________

Ciencia y arte sobre alas

Paseo por el jardín cuando el sol ya calienta. Me gusta notarlo en la cara y pensar que el mismo calor que yo siento, activa a mis pequeñas musas. Enseguida las veo revoloteando de aquí para allá. Busco un rincón desde donde observarlas sin molestarlas y extiendo láminas y pinturas. Con los años he aprendido a captar rápidamente los colores y las formas. Aunque el pincel no me permite transmitir la elegancia de los movimientos ni el delicado perfume de las flores, intento que el resultado sea lo más fiel a la realidad posible.  De algunas tengo ejemplares en casa, modelos que puedo contemplar con calma y perfilar minuciosamente cada detalle. Hay quien dice que dibujo bestias del diablo, seres abominables que salen de allí donde la tierra se pudre. Pero yo solo veo belleza y harmonía. 

La oruga, maravillosa transformación
y extraña alimentación floral.
Maria Sibylla Merian
Nürnberg y Frankfurt, 1679 

Era una niña cuando en mi ciudad natal, Frankfurt, empecé a buscar gusanos de seda y todo tipo de orugas. Recogía todas las que podía y me las llevaba a casa para observar su comportamiento y su transformación en hermosas mariposas. Las pintaba con las técnicas que me había enseñado mi padrastro, Jacob Marrel, artista de Utrecht, conocido sobre todo por sus cuadros de flores. Desde entonces no he parado de perseguirlas, de estudiarlas, de buscar nuevas especies y de plasmarlas en láminas. Ojalá mis dibujos sirvan para demostrar que estos seres no tienen nada de diabólicos y que su ciclo vital es uno de los fenómenos más maravillosos de la naturaleza. Con esta intención recientemente he publicado el libro La oruga, maravillosa transformación y extraña alimentación floral. A través de las ilustraciones, describo como estos insectos nacen y crecen, de qué plantas se alimentan, como se forman las pupas o crisálidas y como las rasgan y salen con las alas magníficamente coloreadas. 

Mi sueño es viajar a Surinam donde podré conocer de primera mano especies exóticas de flora y fauna. Sé que no és nada habitual que una mujer viaje a tierras tan lejanas. Las expediciones naturalistas estan reservadas a los hombres. Una condición realmente absurda. Nos hablan de los riesgos que suponen las estancias a países tropicales, derivados del clima, de las condiciones de vida y de las posibles enfermedades, ¡como si todo esto no pudiera afectar también a los hombres! Si yo sola he podido montar mi propio taller artístico en Amsterdam y valerme por mi misma tras divorciarme de mi marido, también me veo capaz de viajar al otro lado del océano y explorar tierras tropicales. Nadie puede evitar que despliegue las alas y vuele libre. 

Lámina 9 del libro Metamorfosis
de los insectos de Surinam.
Maria Sibylla Merian, Amsterdam,1705.

Maria Sibylla Merian (Frankfurt, 1647-Amsterdam, 1717), dedicó su vida a estudiar el ciclo de las mariposas, así como otros insectos, arañas y también especies de plantas. En un tiempo en el que la Iglesia consideraba los insectos como bestias del diablo, que surgían por generación espontánea en el lodo en putrefacción, ella los convirtió en su pasión. Desafiando normas y costumbres, viajó a la colonia holandesa de Surinam acompañada de su hija mayor, donde se establecieron durante dos años. La malaria que Maria Sibylla contrajo, les obligó a regresar a Holanda. Allí publicó el resultado de los estudios realizados en el país tropical, un gran trabajo científico recogido en el libro Metamorfosis de los insectos de Surinam. Su obra tuvo gran popularidad durante los siglos XVIII i XIX y todavía hoy en día Maria Sibylla Merian es considerada una de las entomólogas, exploradoras e ilustradoras científicas más importantes de todos los tiempos.

Láminas 18, 20 y 29 del libro Metamorfosis de los insectos de Surinam.
Maria Sibylla Merian, Amsterdam,1705.

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVmujerciencia23

Història esbiaixada

 Instruments i aparells de tota mena, reactius químics, dissolucions, cultius i piles i piles de papers amb esquemes i càlculs conformen el decorat del seu dia a dia. Són tantes les hores que passa dins el laboratori, que gairebé podria anomenar-lo casa. Tots els resultats i els informes derivats dels experiments i investigacions els firma en nom de la seva muller. Ella és qui està al capdavant del laboratori. Que ja se sap que la ciència és cosa de dones, sempre ha estat així. Ja en l'antiga Grècia, eren dones les qui predominaven com a mestres a les grans escoles d'Atenes i d'Alexandria, on un públic majoritàriament femení seguia les seves ensenyances. Algun home que va gosar estudiar i ensenyar com elles, va ser lapidat fins a morir. Al llarg dels segles han existit homes que s'han deixat els cabells llargs i s'han vestit com una dona per poder accedir a estudis superiors i dedicar-se a la ciència. Som a mitjans del segle XX i a ell almenys se li permet treballar al laboratori, encara que la seva figura resti sempre oculta.

Les hores d'esforç i dedicació finalment donen els seus fruits. Un dels seus descobriments suposarà un gir important en el món de la ciència. Una troballa sens dubte mereixedora del Premi Nobel, que se li concedirà poc temps després. El Premi però, portarà el nom de la seva dona i ella, en el moment de rebre el reputat guardó, ni tan sols el mencionarà. Diaris i publicacions aniran plens del seu nom. El d'ell restarà a l'ombra, del tot invisibilitzat. Potser d'aquí uns anys, quan ell ja no hi sigui per veure-ho, algú el rescatarà de l'oblit, com el de tants altres homes que la història ha relegat, pel simple fet de ser homes.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVsesgos

                            __________________________________________________

Historia sesgada

Instrumentos, aparatos de todo tipo, reactivos químicos, disoluciones, cultivos y pilones y pilones de papeles con esquemas y cálculos conforman el decorado de su día a día. Son tantas las horas que pasa dentro del laboratorio que casi podría llamarle hogar. Todos los resultados e informes derivados de los experimentos e investigaciones los firma en nombre de su esposa. Es ella quien está al frente del laboratorio. Que ya se sabe que la ciencia es cosa de mujeres, siempre ha sido así. Ya en la antigua Grecia, las mujeres predominaban como maestras en las grandes escuelas de Atenas y Alejandría,  donde un público mayoritariamente femenino seguía sus enseñanzas. Algun hombre que se atrevió a estudiar y enseñar como ellas, fue lapidado hasta morir. A lo largo de los siglos han existido hombres que se han dejado el pelo largo y se han vestido como mujeres para poder acceder a estudios superiores y dedicarse a la ciencia. Somos a mediados del siglo XX y a él por lo menos se le permite trabajar en el laboratorio, aunque su figura permanezca siempre oculta.

Las horas de esfuerzo y dedicación finalmente dan sus frutos. Uno de sus descubrimientos supondrá un giro importante en el mundo de la ciencia. Un hallazgo sin duda merecedor del Premio Nobel, que se le concederá poco tiempo después. Sin embargo, el Premio llevará el nombre de su mujer y ella, en el momento de recibir el reputado galardón, ni siquiera lo mencionará. Periódicos y publicaciones iran llenos de su nombre. El de él quedará en la sombra, totalmente invisibilizado. Quizás dentro de unos años, cuando él ya no viva para verlo, alguien le rescatará del olvido, como el de tantos otros hombres que la historia ha relegado, solo por el hecho de ser hombres.

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVsesgos

L'espurna del canvi

 Asseguda al banc dels acusats, nota al damunt el pes de totes les mirades, sembrades d'enveja i rancor. Amb els cabells curts i vestida com un home, res fa pensar que aquell metge que en els darrers temps ha guanyat popularitat entre cercles femenins, és en realitat una dona. Se l'acusa d'apropar-se massa a les pacients, fins i tot de violar a dues d'elles. Les acusacions provenen majoritàriament d'altres metges, recelosos de veure com les dones prefereixen posar-se a les mans d'aquell jove metge abans que a les seves. En una societat en què es considera un deshonor despullar-se davant d'un home, la notícia de l'existència d'una metgessa no ha tardat a escampar-se secretament entre elles. Un secret que ara es veu obligada a desvelar com a única forma de demostrar la seva innocència. Davant dels ulls atònits del tribunal, s'aixeca la túnica i mostra la seva identitat femenina. La sorpresa inicial dóna pas a la ira més irracional. És una dona, una dona exercint la medicina! La follia del tiranisme es desferma i la condemnen a la pena màxima. L'expressió pena de mort se li enreda al cap com una planta enfiladissa, pessigant-li els records i els somnis. Per més que busqui en ella mateixa alguna culpa, només hi troba el desig d'alleugerir el dolor de les dones, les cures íntimes de les que ningú parla, de cuidar el temple on neix la vida. Entotsolada en els seus pensaments, amb prou feines se n'adona de la revolta generada al seu voltant. La sentència ha fet saltar l'espurna. Les dones a qui ella ha guarit, algunes salvant-les de morir durant el part, les que guardaven el secret que ella amagava sota la túnica, no poden tolerar tal injustícia. Entre les qui s'alcen en la seva defensa hi ha també mullers de metges, de jutges i de polítics responsables de l'acusació. Les protestes arriben a tal magnitud que aconsegueixen no tan sols l'alliberament de la condemnada, sinó també la derogació de la llei que prohibeix a les dones practicar la medicina.

Agnòdice (s. IV a.C.) és considerada una de les primeres ginecòlogues de la història. Si bé la seva vida es difumina entre la realitat i la llegenda, el seu relat podria ser el de tantes dones a les quals al llarg dels segles se'ls ha negat l'accés als estudis i, malgrat tot, han persistit en el somni de dedicar-se a la ciència. Com la botànica francesa Jeanne Baret circumnavegant la Terra vestida d'home a finals del s.XVIII, com la irlandesa Margaret Ann Bulkley, que sota el nom de James Barry va aconseguir ser cirurgiana a principis del s.XIX, o la catalana Dolors Aleu, la primera dona llicenciada en medicina a l'Estat espanyol l'any 1882, que acudia a la universitat amb la protecció de dos escortes. Totes elles víctimes d'un absurd biaix de gènere, del qual anem sortint empeses per la força de les dones valentes que ens han precedit.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVsesgos

                            ___________________________________________________

La chispa del cambio

Sentada en el banquillo de los acusados, siente encima el peso de todas las miradas, sembradas de envidia y rencor. Con el pelo corto y vestida como un hombre, nada hace pensar que aquel médico que en los últimos tiempos ha ganado popularidad entre círculos femeninos, es en realidad una mujer. Se le acusa de acercarse demasiado a las pacientes, incluso de violar a dos de ellas. Las acusaciones provienen mayoritariamente de otros médicos, recelosos de ver como las  mujeres prefieren ponerse en las manos de aquel joven médico antes que a las suyas. En una sociedad en la que se considera un deshonor desnudarse ante un hombre, la noticia de la existencia de una mujer médico no tarda en esparcirse secretamente entre ellas. Un secreto que ahora se ve obligada a desvelar como única forma de demostrar su inocencia. Ante los ojos atónitos del tribunal, se levanta la túnica para mostrar su identidad femenina. La sorpresa inicial da paso a la ira más irracional. ¡Es una mujer, una mujer ejerciendo la medicina! La locura del tiranismo se desata y la condenan a la pena máxima. La expresión pena de muerte se le enreda en la cabeza como una planta trepadora, pellizcándole los recuerdos y los sueños. Por más que busque en ella alguna culpa, solo encuentra el deseo de aliviar el dolor de las mujeres, las curas íntimas de las que nadie habla, de cuidar el templo donde nace la vida. Absorta en sus pensamientos, apenas se percata de la rebelión generada a su alrededor. La sentencia ha hecho saltar la chispa. Las mujeres a quien ella ha sanado, algunas salvándolas de morir durante el parto, las que guardaban el secreto que escondía bajo la túnica, no pueden tolerar semejante injusticia. Entre las que se levantan en su defensa hay también esposas de médicos, de jueces y de políticos responsables de la acusación. Las protestas llegan a tal magnitud que consiguen no solamente la liberación de la condenada, sinó también la derogación de la ley que prohibe a las mujeres practicar la medicina.

Agnódice (s. IV a.C.) es considerada una de las primeras ginecólogas de la historia. Aunque su vida se difumina entre la realidad y la leyenda, su relato podría ser el de tantas mujeres a las cuales a lo largo de los siglos se les ha negado el acceso a los estudios y, a pesar de todo, han persistido en el sueño de dedicarse a la ciencia. Como la botánica francesa Jeanne Baret circunnavegando la Tierra vestida de hombre a finales del s.XVIII, como la irlandesa Margaret Ann Bulkley, que bajo el nombre de James Barry logró ser cirurgiana a principios del s.XIX, o la catalana Dolors Aleu, la primera mujer licenciada en medicina en el Estado español en 1882, que acudía a la universidad con la protección de dos escoltas. Todas ellas víctimas de un absurdo sesgo de género, del cual vamos saliendo empujadas por la fuerza de las mujeres valientes que nos han precedido.

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVsesgos

Entre les cendres

 Alexandria, any 292 d.C. Per ordre de l'emperador romà Dioclecià, tots els tractats d'alquímia han de ser destruïts. Pretendre transformar el plom i altres metalls en or és considerat una amenaça al seu poder hegemònic. El decret de Dioclecià representa la primera vegada que apareix la paraula alquímia, de l'àrab الخيمياء [al-khīmiyā], que podria estar formada per l'article al- i la paraula grega khumeia (χυμεία), que significa fusió o mescla de líquids. En ella hi trobem l'origen etimològic de la paraula química. I és que l'alquímia fou la predecessora d'aquesta branca de la ciència moderna.

Segles de recerca, d'experimentació amb la matèria, de descripcions de noves tècniques i instruments s'esvaeixen entre les flames. Com tristament ja havia passat en altres moments de la història, la gran Biblioteca d'Alexandria, veu desaparèixer bona part del seu valuós fons bibliogràfic.

Granada, 23 de febrer de 1502. Per ordre dels Reis Catòlics, tots els llibres religiosos musulmans han de ser cremats. Incapaços de distingir els textos de fe de la resta d'escrits en àrab, els soldats opten per cremar tots els llibres en aquesta llengua. Centenars de milers de pàgines per les quals passegen segles de poesia, de filosofia, d'art, d'arquitectura, de música i també d'avenços científics i tecnològics, amb tractats de medicina, botànica i agricultura, són devorades pel foc.

I malgrat tot, la ciència i el coneixement persisteixen. L'embat anihilador mai és prou potent per trencar el fil de l'avanç científic i cultural. 

El nom d'una dona perviu entre les cendres de la Biblioteca d'Alexandria i entre les pàgines de la història escrita en masculí. Maria la Jueva, l'Hebrea o Míriam la Profetessa va viure entre el segle I i el s.III dC. Dos segles que ballen. Com balla la història al ritme trist dels conflictes de la humanitat. 

Gravat representant a Maria la Jueva
del llibre de Michael Maier
Symbola Aurea Mensae Duodecim Nationum (1617) 

La seva petjada és difícil d'esborrar. En parla Zoòsim de Panàpolis, alquimista d'Alexandria al s.IV d.C i Jorge Sincelo, cronista bizantí al s.VIII. També fa referència a ella l'enciclopedista àrab Al-Nadim l'any 879 dC. Encara avui dia s'anomena en cuines i laboratoris químics quan es prepara el bany maria. Fou ella qui ideà aquest sistema per escalfar lentament i uniforme una substància líquida o sòlida. 

Balneum Mariae alquímic o bany Maria, 
Coelum philosophorun, Philip Ulstad (1528),
Chemical Heritage Foundation.

Mare de l'alquímia, se li atribueix també la invenció de l'alambí. Aquest aparell, anomenat popularment olla o fassina, permet la destil·lació (del llatí de-stillare, que vol dir gotejar) d'un líquid mitjançant l'evaporació per escalfament i posterior condensació per refredament. El líquid s'escalfa en un recipient, els components més volàtils del líquid s'evaporen i circulen per un serpentí on es condensen per refredament i són recollits en un recipient final. Un procés que serveix per elaborar perfums, medicines o begudes alcohòliques. L'alambí (de l'àrab al-inbiq الأنبيق), va arribar a les nostres terres de la mà dels àrabs.  Al s. XII és descrit per l'agrònom andalusí Ibn al-Awwam en el seu Llibre de l'agricultura, on descriu com destil·lar aigua de roses. 

Aquest és un dels nombrosos invents i avenços que devem a la presència de la cultura àrab a la Península Ibèrica durant prop de vuit segles. 

Alambí de coure del s.XVIII.
Museu de la Farmàcia Catalana,
Font: Museu virtual de la Universitat de Barcelona

Som hereus de tot allò que el foc no va consumir, de la tradició oral, de la valentia d'aquells que van salvar documents d'amagat de les autoritats i dels que no es van conformar amb les teories i creences preestablertes.

Quan destil·lem la història, hi descobrim protagonistes invisibilitzats, com han estat les dones, o pobles sencers, com l'andalusí. La cultura islàmica compilà coneixements del saber antic i en creà de nou, fruit de l'experimentació, lliure de les restriccions del cristianisme de l'època, sent l'alquímia islàmica el més semblant que existia a un laboratori químic.

Malauradament, alguns sabers de l'antiguitat s'evaporaren per sempre amb la calor de l'odi i la confrontació. No hi ha pitjor invent que la guerra.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVdíainventor

___________________________________________________

Entre cenizas

Alejandría, año 292 d.C. Por orden del emperador romano Diocleciano, todos los tratados de alquimia deben ser destruidos. Pretender transformar el plomo y otros metales en oro es considerado una amenaza a su poder hegemónico. El decreto de Diocleciano representa la primera vez que aparece la palabra alquimia, del árabe الخيمياء [al-khīmiyā], que podría estar formada por el artículo al- y la palabra griega khumeia (χυμεία), que significa fusión o mezcla de líquidos. En ella encontramos el origen etimológico de la palabra química. Y es que la alquimia es la predecesora de esta rama de la ciencia moderna.

Siglos de investigación, de experimentación con la materia, de descripciones de nuevas técnicas e instrumentos se desvanecen entre las llamas. Como tristamente  había sucedido ya en otros momentos de la historia, la gran Biblioteca de Alejandría, ve desaparecer gran parte de su valioso fondo bibliográfico.

Granada, 23 de febrero de 1502. Por orden de los Reyes Católicos, todos los libros religiosos musulmanes deben ser quemados. Incapaces de distinguir los textos de fe del resto de escritos en árabe, los soldados deciden quemar todos los libros en esta lengua. Centenares de miles de páginas por las cuales pasean siglos de poesía, de filosofía, de arte, de arquitectura, de música y también de avances científicos y tecnológicos, con tratados de medicina, botánica y agricultura, son devoradas por el fuego.

Y a pesar de todo, la ciencia y el conocimiento persisten. El embate aniquilador nunca es lo suficientemente potente para romper el hilo del avance científico y cultural.

El nombre de una mujer pervive entre las cenizas de la Biblioteca de Alejandría y entre las páginas de la historia escrita en masculino. María la Judía, la Hebrea o Míriam la Profetisa vivió entre el siglo I y el s.III dC. Dos siglos que bailan. Como baila la historia al ritmo triste de los conflictos de la humanidad. 

Grabado representando a María la Judía
del libro de Michael Maier
Symbola Aurea Mensae Duodecim Nationum (1617) 

Su huella es difícil de borrar. Citada por Zoósimo de Panápolis, alquimista de Alejandría en el s.IV d.C y por Jorge Sincelo, cronista bizantino en el s.VIII. También hace referencia a ella el enciclopedista árabe Al-Nadim en el año 879 dC. Todavía hoy en día es nombrada en cocinas y laboratorios químicos cuando se prepara el baño maría. Fue ella quien ideó este sistema para calentar lenta y uniformemente una sustancia líquida o sólida.

Balneum Mariae alquímico o baño maría, 
Coelum philosophorun, Philip Ulstad (1528)
Chemical Heritage Foundation.

 Madre de la alquimia, se le atribuye también la invención del alambique. Este aparato, también llamado alquitara, permite la destilación (del latín de-stillare, que significa gotear) de un líquido mediante evaporación por calentamiento y posterior condensación por enfriamiento. El líquido se calienta en un recipiente, los componentes más volátiles del líquido se evaporan y circulan por un serpentín donde se condensan per enfriamiento y son recogidos en un recipiente final.  Un proceso que sirve para elaborar perfumes, medicamentos o bebidas alcohólicas. El alambique (del árabe al-inbiq الأنبيق), llegó a nuestras tierras de la mano de los árabes.  En el s.XII es descrito por el agrónomo andalusí Ibn al-Awwam en su Libro de la agricultura, en el cual describe como destilar agua de rosas. 

Este es uno de los numerosos inventos y avances que debemos a la presencia de la cultura árabe en la Península Ibérica durante casi ocho siglos. 

Alambique de cobre del s.XVIII.
Museu de la Farmàcia Catalana,
Fuente: Museu virtual de la Universitat de Barcelona

Somos herederos de todo lo que el fuego no consumió, de la tradición oral, de la valentía de aquellos que salvaron documentos a escondidas de las autoridades y de los que no se conformaron con las teorías y creencias preestablecidas.

Cuando destilamos la historia, descubrimos protagonistas invisibilizados, como han sido las mujeres, o pueblos enteros, como el andalusí. La cultura islámica compiló conocimientos del saber antiguo y creó de nuevo, fruto de la experimentación, libre de las restricciones del cristianismo de la época, siendo la alquimia islámica lo más parecido que existía a un laboratorio químico.

Por desgracia, algunos saberes antiguos se evaporaron para siempre con el calor del odio y la confrontación. No hay peor invento que la guerra.

Ese texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVdíainventor