Ciència i poesia dels sentits

Em parles de compostos químics volàtils, de glàndules olfactives, de sinapsis neuronals, d'hipocamp i de sistema límbic, però jo et puc dir que hi ha olors que em transporten a indrets i moments concrets, com un viatge fugaç al passat. Que l'olor de llibre antic no és només la degradació de la cel·lulosa alliberant lignina, és un grapat de records d'infantesa amb un remolí de rondalles al cap. Em descrius l'olor del bosc després de la pluja amb el petricor, la geosmina i els Streptomyces, però per mi és la calma omplint-me cada porus, com una llarga abraçada.

Em parles de papil·les gustatives, de cèl·lules ciliades i de transducció sensorial, però hi ha menjars impossibles de descriure, fruit de receptes plenes d'història i amb l'amor i la passió per la cuina com a ingredients principals. Que la vida pot ser dolça, i a voltes amarga, però sempre la podem condimentar al nostre gust.

Em parles d'ones sonores, de vibracions i de freqüències, però jo et puc dir que la música em fa vibrar i emocionar. Que em captiva el cant de la merla els capvespres de primavera, que a l'hivern enyoro els xiscles dels falciots i el ric-ric de les cigales. Em pots explicar tots els detalls de l'aparell fonador dels humans,  però el que realment compta és saber que hi ha veus i rialles que em recomforten quan més ho necessito.

Em parles de fotoreceptors, de nervis òptics i de lòbul occipital, però jo et puc dir que he vist  paisatges que m'han deixat sense alè i obres d'art que m'han commogut. On tu veus verd de clorofil·la, de pigment fotosintètic, jo hi veig conreus omplint bancals, boscos de ribera replets de vida, alzinars i fagedes vestint la muntanya. Tu dius pelargonidina i jo dic la màgia de veure els camps tenyir-se de vermell de badabadocs quan esclata la primavera.

Em parles de receptors sensorials, de corpuscles i d'estímuls, però jo conec el poder d'una abraçada i la tendresa de la mà d'un infant entre les meves. Em dius que és gràcies als corpuscles de Krause que detectem el fred i que amb els corpuscles de Ruffini detectem la calor. I jo et parlo de la sensació d'una suau brisa a la cara i de la calidesa d'una llar de foc. 

I sí, sé que tot el que m'expliques és el que fa possible el que jo sento. Potser és per això que penso que també de tu, ciència, en podem fer poesia.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVsentidos

___________________________________________________

Ciencia y poesía de los sentidos

Me hablas de compuestos químicos volátiles, de glándulas olfativas, de sinapsis neuronales, de hipocampo y de sistema límbico, pero yo te puedo decir que hay olores que me transportan a lugares y momentos concretos, como un viaje fugaz al pasado. Que el olor a libro antiguo no es solamente la degradación de la celulosa liberando lignina, es un puñado de recuerdos de infancia con un torbellino de fábulas en mi cabeza. Me describes el olor a bosque tras la lluvia con el petricor, la geosmina y los Streptomyces, pero para mi es la calma llenándome cada poro, como un largo abrazo.

Me hablas de papilas gustativas, de células ciliadas y de transducción sensorial, pero hay comidas imposibles de describir, fruto de recetas llenas de historia y con el amor y la pasión por la cocina como ingredientes principales. Que la vida puede ser dulce y a veces amarga, pero siempre la podemos sazonar a nuestro gusto.

Me hablas de ondas sonoras, de vibraciones y de frecuencias, pero yo te puedo decir que la música me hace vibrar y emocionar. Que me cautiva el canto del mirlo los atardeceres de primavera, que en invierno añoro los chillidos de los vencejos y el chirrido de las cigarras. Me puedes explicar todos los detalles del aparato fonador de los humanos, pero lo que realmente cuenta es saber que hay voces y risas que me reconfortan cuando más lo necesito.

Me hablas de fotoreceptores, de nervios ópticos y de lóbulo occipital, pero yo te puedo decir que he visto  paisajes que me han dejado sin aliento y obras de arte que me han conmovido. Donde tu ves verde de clorofila, de pigmento fotosintético, yo veo cultivos llenando bancales, bosques de ribera repletos de vida, encinares y hayedos vistiendo la montaña. Tu dices pelargonidina y yo digo la magia de ver los campos teñirse de rojo de amapolas cuando estalla la primavera.

Me hablas de receptores sensoriales, de corpúsculos y de estímulos, pero yo conozco el poder de un abrazo y la ternura de la mano de un niño entre las mías. Me dices que es gracias a los corpúsculos de Krause que detectamos el frío y que con los corpúsculos de Ruffini detectamos el calor. Y yo te hablo de la sensación de una suave brisa en la cara y de la calidez de un fuego a tierra. 

I sí, sé que todo lo que me cuentas es lo que hace posible lo que yo siento. Quizás es por esto que pienso que también de ti, ciencia, podemos hacer poesía.

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVsentidos