Somnis de guerra i de pau

Et desvetlles a mitjanit. Pel cap encara et volten imatges de bombardejos, violència i camins desesperats per escapar de l'horror. Respires alleujada, només era un malson.

En un altre racó del món, algú somia que viu una vida tranquil·la, a casa, amb els seus. Que pot simplement viure, enlloc de maldar per sobreviure. Es desperta enmig de camins de neu i tremola de fred i de por. Quan surti el sol, seguirà el malson de la guerra.

Memòria

Avui fa 77 anys de l'entrada de les tropes franquistes a Sabadell. Civils i militars fidels a la República van sortir en massa de la ciutat, van creuar el pont de la Salut i van emprendre el camí de l'exili cap a França.

Diuen que la memòria serveix perquè la història no es repeteixi. Però la història es repeteix, i avui Europa s'omple de camins de refugiats.

Diuen que la memòria serveix per fer justícia, però els crims del franquisme encara no han estat jutjats. I, sense anar més lluny, a Sabadell tenim una gran plaça dedicada a l'alcalde falangista Marcet.

Diuen que la memòria serveix per dignificar a les víctimes, però molts dels qui no van tornar a casa després de la guerra, reposen en fosses comunes que el govern no es digna a exhumar.

Cal fer de la memòria, lluita, i de la lluita, camí per construir un futur més just i més lliure.

Un cel de plom

Anar a veure l'obra "Un cel de plom" sobre la vida de la Neus Català i prendre (encara més) consciència de l'absurditat de les guerres. Veure com passen els anys i la humanitat no canvia. Que la pau no és possible mentre tornem odi per odi i violència per violència.

I malgrat tot, tenir esperança. La que transmeten les persones que han sobreviscut a l'horror i lluiten contra el silenci i l'oblit perquè res del que van patir no es torni a repetir.

Navegar sense barques

Cauen les busques del rellotge a l'embarcador sense barques.

El sol davallant i enrogint el cel és l'únic indici que el temps segueix avançant.

Agraeixes la calma, mentre algú justifica la quietud dient que som fora de temporada. Com si calgués justificar la solitud. Com si hi hagués una època concreta per gaudir dels llocs. Com si hi haguessin dies marcats al calendari per estimar.

Avui no et calen barques, ni recorreguts turístics per descobrir(-te) nous paisatges.

Fent camí

Algú, avui, no sabrà on portar flors. Potser en una cuneta, potser en algun racó bosc endins, on diuen que el veieren per darrer cop.

Algú, avui, remenarà fotografies i cartes desgastades, aferrant-se al record, com s'aferrà en va a l'esperança de tornar a veure els seus ulls.

Algú, avui, no plorarà sols l'absència, també els anys de silenci i el dolor d'una ferida mal tancada. Perquè hi ha quelcom pitjor que la mort, i és l'oblit. Per això es nega a esborrar el seu nom i el sent bategar en cada lluita, en els somnis i anhels que encara perviuen. I avui, entre llàgrimes, mig dibuixarà un somriure, sabent que, sense ell, tot el camí que hem fet, no hauria estat possible.

Prou

I als seus despatxos s'hi acumula la vergonya, com una pols que simulen no veure.

Les paraules vida i esperança no figuren a l'ordre del dia de les seves reunions. Reunions d'urgència...urgència? Urgència és actuar, no fer reunions, ni debats, ni propostes. Que ja n'hi ha prou. Que al mar de naufragis ja no hi caben més llàgrimes, ni a la terra més petjades de dol i desesperació.

Hereves de l'ahir, somiadores del demà

Un dia qualsevol, puges a les golfes de la memòria i et retrobes amb tot allò que et fa ser qui ets. Et veus ballant a la llum de la lluna, remullant-te nua en estanys i gorges, rient a l’escalf d’un foc encès a mitjanit. I t’arriben aromes de farigola i romaní, restes de pocions i ungüents, polsim de falguera, flors de calèndula, arrels de belladona. I el record obscur de la dona que acaba a la forca. Si pares bé l’orella, pots sentir les veus de les companyes entonant cançons d’esperança, mentre els ulls de la condemnada fiten per últim cop l’horitzó. És en va l’intent d’eliminar una forma de viure, penses, i amb el temps la forca es transforma en força. La força de les tradicions que perduren, com perdura l’afany per ser tu mateixa.

Ets tu quan deixes la vall, amb un grapat d’herbes remeieres a l’equipatge, i recorres camins i pobles guarint mals.  

Ets tu quan, sense infància i sense escola, llegeixes llibres en acabar la jornada, vencent la son i la ignorància dels qui et volen veure submisa.

Ets tu quan matines per fer camí cap a la fàbrica, i entretens les hores feixugues cantant sota el so eixordador dels telers.

Ets tu quan vesteixes amb pantalons per estudiar a la universitat quan només ho fan els homes.

Ara arreplegues els records de vides passades i en fas un farcell de paraules: bruixes d’ahir, trementinaires de somnis i de llibertat, teixidores de la veritat i la vida.

Et sents hereva de la lluita i la perseverança. I veus com el passat teixeix xarxa amb el present, cada cop que ens revoltem per la mort d’una dona en mans d’un home, cada cop que caminem soles per tirar endavant la família, cada cop que alcem la veu per damunt les injustícies i per fer valdre els nostres drets, menyspreats en lleis dictades per homes tancats en despatxos.

Baixes al carrer i comences a caminar, amb les butxaques plenes de somnis que et permetin resistir tots els embats. I, enmig del bullici de la ciutat, entones cançons d’esperança i de revolta.