Microrevoltes

 Què passaria si un bon dia tots els microorganismes que treballen per nosaltres es declaressin en vaga? Si cansats de ser explotats, de viure sota la pressió d'haver de mantenir el ritme de producció, aturessin la seva multiplicació i el seu metabolisme? Hi pensa mentre comprova el funcionament del bioreactor, on milions de bacteris creixen i es multipliquen exponencialment. S'imagina a mestres formatgers, iogurters i enòlegs desconcertats en veure formatges que no maduren, llet que no forma iogurt, tines on el most no fermenta. S'imagina a tècnics de laboratori desesperats perquè no obtenen els cultius desitjats, aturant-se la producció d'antibiòtics, de vacunes, de probiòtics, de biofertilitzants i biopesticides. Realment, les conseqüències serien nefastes i la idea, malgrat ser del tot absurda, la fa somriure. No deixa de ser graciós com els humans, aparentment amos i senyors del planeta, depenem d'aquestes formes de vida microscòpica per viure. La humanitat utilitza els llevats, els fongs i els bacteris des de molt abans de conèixer-ne la seva existència. 

Tines de la Vall del Flequer (Bages),
destinades a la producció de vi a mitjans del s.XIX.
Foto: Salut Vila, octubre de 2017

El llevat Saccharomyces cerevisiae ens ha acompanyat des de temps antics, oferint-nos el producte de la seva fermentació per elaborar pa, vi i cervesa. Civilitzacions com l'egípcia consideraven la cervesa com la beguda dels déus. 

Els bacteris làctics, Lactobacillus i Streptococcus, viatjaven dins els sacs de llet fresca dels pobles nòmades de l'antiga Tràcia, actual Bulgària, cap al 4.500 aC. L'escalfor i el contacte de la llet amb la pell del sac mentre recorrien camins, creava un ambient idoni perquè els bacteris transformessin la lactosa de la llet en àcid làctic, donant lloc als primers iogurts de la història.

Colònies de Penicillium
sobre agar SDA. Foto: Salut Vila

Fongs com Penicillium roqueforti permeten l'elaboració de potents formatges dels quals ja en parlava Plini el Vell l'any 76 dC. Curiosament, Penicillium és també el protagonista de la serendipitat de Fleming, de la qual van derivar els primers antibiòtics. Si bé l'ús de floridures provinents d'aliments o del terra per curar ferides ja era present en cultures tant distants com l'antiga Grècia, la Índia, la Xina, Rússia o els nadius nord-americans, va ser a partir de l'aïllament de substàncies antibiòtiques, anomenades penicil·lines pel fong Penicillium, que la medicina va fer un pas de gegant, esdevenint la penicil·lina el medicament que ha salvat més vides de la història. 

Salvar vides. Els mots ressonen al seu cap. La mirada fixa en el bioreactor. A l'interior, un medi de cultiu conté els nutrients necessaris pel creixement de Clostridium botulinum. Els seus ingredients preferits i un estricte control de temperatura i pH, afavoreixen que es multipliqui i produeixi la seva característica toxina. Habitant de sòls i aigües estancades, aquest bacteri té la particularitat de formar espores altament resistents, que li permeten sobreviure a altes temperatures i en absència d'oxigen. La toxina generada per aquest bacil, amagada en conserves mal elaborades, ens pot provocar la mort, però produïda i administrada sota control permet tractar malalties neurològiques associades a hiperactivitat muscular o ser usada en tractaments d'estètica, el famós bòtox. Al laboratori on treballa però, el destí és molt diferent. S'estremeix cada cop que hi pensa. Si visqués com els microorganismes, aliens a les conseqüències de la seva activitat, o com la majoria dels seus companys de feina, que ignoren els objectius reals de l'empresa, no tindria aquest pes a la consciència. Però ella sap la veritat. 

Representació de malalts
de verola (Mèxic, 1538).
Font: Revista chilena de infectología

I mentalment repassa els episodis de la història en què l'afany absurd i incomprensible dels humans per la guerra ha convertit els microorganismes en armes cruels i silencioses. Veu les forces colonials escampant el virus de la verola entre les poblacions indígenes americanes. 

S'esgarrifa pensant que les tropes russes van llençar cadàvers infectats de pesta sobre Tallin l'any 1710. Recorda com el govern alemany va enviar cartes contaminades amb Bacillus anthracis a Finlàndia, Romania, Estats Units i l'Argentina, durant la Primera Guerra Mundial. 

Per no parlar dels esgarrifosos experiments amb agents biològics en éssers humans perpetrats per la Unitat 731 de l'Exèrcit Imperial japonès entre 1937 i 1945. Tristament, la part més fosca de la humanitat segueix fent camí i les toxines generades en el bioreactor que té al davant seran usades amb finalitats bèl·liques.

        

Bioreactor destinat a la producció de biopesticides 
a partir de residus orgànics urbans.
Font: Universitat Autònoma de Barcelona.

Aleshores ho veu clar. Els microorganismes no deixaran de treballar mentre les condicions siguin les òptimes, però ella sí que pot fer que tot s'aturi. Mira al seu voltant, està sola. Amb un rampell, desconnecta el bioreactor. En poques hores, els nutrients s'esgotaran i el cultiu no prosperarà. Ràpidament es treu la bata i abandona el laboratori. A fora, l'inunda una intensa olor de terra mullada. Són els bacteris del bosc fabricant geosmina lliurement, regalant-li el millor bàlsam per a la seva fugida.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVlucesysombras

___________________________________________________

Microrevueltas

¿Qué pasaría si un día todos los microorganismos que trabajan para nosotros se declarasen en huelga? ¿Si cansados de ser explotados, de vivir bajo la presión de tener que mantener el ritmo de producción, detuviesen su multiplicación y su metabolismo? Lo piensa mientras comprueba el funcionamiento del bioreactor, en el cual millones de bacterias crecen y se multiplican exponencialmente. Se imagina a maestros queseros, yogurteros y enólogos desconcertados al ver quesos que no maduran, leche que no forma yogur, tinas donde el mosto no fermenta. Se imagina a técnicos de laboratorio desesperados porque no obtienen los cultivos deseados, deteniéndose la producción de antibióticos, de vacunas, de probióticos, de biofertilizantes y biopesticidas. Realmente, las consecuencias serían nefastas y la idea, a pesar de ser totalmente absurda, la hace sonreir. No deja de ser gracioso como los humanos, aparentemente amos y señores del planeta, dependemos de estas formas de vida microscópica para vivir. La humanidad utiliza las levaduras, los hongos y las bacterias desde mucho antes de conocer su existencia. 

Tinas de la Vall del Flequer (Bages),
destinadas a la producción de vino a mediados del s.XIX.
Foto: Salut Vila, octubre de 2017

La levadura Saccharomyces cerevisiae nos ha acompañado desde tiempos antiguos, ofreciéndonos el producto de su fermentación para elaborar pan, vino y cerveza. Civilizaciones como la egípcia consideraban la cerveza como la bebida de los dioses. 

Las bacterias lácticas, Lactobacillus y Streptococcus, viajaban dentro de los sacos de leche fresca de los pueblos nómadas de la antigua Tracia, actual Bulgaria, en torno al 4.500 aC. El calor y el contacto de la leche con la piel del saco mientras recorrían caminos, creaba un ambiente idóneo para que las bacterias transformasen la lactosa de la leche en ácido láctico, dando lugar a los primeros yogures de la historia.

Colonias de Penicillium 
sobre agar SDA. Foto: Salut Vila

Hongos como Penicillium roqueforti permiten la elaboración de potentes quesos de los cuales ya hablaba Plinio el Viejo en el año 76 dC. Curiosamente, Penicillium es también el protagonista de la serendipia de Fleming, de la cual derivaron los primeros antibióticos. Aunque el uso de mohos provinientes de alimentos o del suelo para curar heridas ya era presente en culturas tan distantes como la antigua Grecia, la Índia, la China, Rusia o los nativos norteamericanos, fue a partir del aislamiento de sustancias antibióticas, denominadas penicilinas por el hongo Penicillium, que la medicina hizo un paso de gigante, conviertiendo la penicilina en el medicamento que ha salvado más vidas de la historia.

 Salvar vidas. Las palabras retumban en su cabeza. La mirada fija en el bioreactor. En su interior, un medio de cultivo contiene los nutrientes necesarios para el crecimiento de Clostridium botulinum. Sus ingredientes favoritos y un estricto control de temperatura y pH, favorecen su multiplicación y la producción de su característica toxina. Habitante de suelos y aguas estancadas, esta bacteria tiene la particularidad de formar esporas altamente resistentes, que le permiten sobrevivir a altas temperaturas y en ausencia de oxígeno. La toxina generada por este bacilo, escondida en conservas mal elaboradas, nos puede provocar la muerte, pero producida y administrada bajo control permite tratar enfermedades neurológicas asociadas a hiperactividad muscular o ser usada en tratamientos de estética, el famoso bótox. Sin embargo, en el laboratorio donde trabaja el destino es muy distinto. Se estremece cada vez que lo piensa. Si viviera como los microorganismos, ajenos a las consecuencias de su actividad, o como la mayoría de sus compañeros de trabajo, que ignoran los objectivos reales de la empresa, no tendría este peso en la consciencia.  Pero ella conoce bien la verdad. 

Representación de enfermos
de viruela (México, 1538).
Fuente: Revista chilena de infectología

Y mentalmente repasa los episodios de la historia en los que el afán absurdo e incomprensible de los humanos por la guerra ha convertido a los microorganismos en armas crueles y silenciosas. Ve las fuerzas coloniales esparciendo el virus de la viruela entre las poblaciones indígenas americanas. Se estremece pensando como las tropas rusas arrojaron cadáveres infectados de peste sobre Tallin en 1710.  Recuerda como el gobierno alemán envió cartas contaminadas con Bacillus anthracis a Finlandia, Rumanía, Estados Unidos y Argentina, durante la Primera Guerra Mundial. Por no hablar de los atroces experimentos con agentes biológicos en seres humanos perpetrados por la Unidad 731 del Ejército Imperial Japonés entre 1937 y 1945. Tristemente, la parte más oscura de la humanidad sigue haciendo camino y las toxinas generadas en el bioreactor que tiene enfrente seran usadas con fines bélicos.

Bioreactor destinado a la producción de biopesticidas 
a partir de residuos orgánicos urbanos.
Fuente: Universitat Autònoma de Barcelona.

Entonces lo ve claro. Los microorganismos no dejaran de trabajar mientras las condiciones sean las óptimas, pero ella sí que puede hacer que todo se detenga. Mira a su alrededor, está sola. En un arrebato, desconecta el bioreactor. En pocas horas, los nutrientes se agotaran y el cultivo no prosperará. Rápidamente se quita la bata y abandona el laboratorio. Fuera, la inunda un intenso olor a tierra mojada. Son las bacterias del bosque fabricando geosmina libremente, regalándole el mejor bálsamo para su fuga.

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVlucesysombras

Veus abissals

 Si no fos perquè no en resistiríeu les dures condicions, de bon grat us convidaria a casa meva. Però la nostra és una llar abissal, situada a tanta profunditat que fins i tot la llum es cansa abans d'arribar-hi. La temperatura en aquestes serralades submarines no arriba als 4°C, si bé a casa ens escalfem amb energia geotèrmica. De lluny, es poden apreciar les fumaroles, sortint de xemeneies que connecten directament amb l'interior de la Terra i que transformen la freda aigua de l'oceà en banys hidrotermals mineralitzants. 

Xemeneia mineralitzant (The Brothers)
(Font: National Oceanic and Atmospheric
Administration-NOAA)

Si vosaltres us reuniu entorn a llars de foc a l'hivern, nosaltres ens reunim allà on la Terra escup magma, dissolent les roques i alliberant minerals a l'aigua. L'aigua en contacte amb el magma pot superar els 300°C de temperatura. Som pocs els qui podem viure en aquest entorn, en el qual, a més de l'alta temperatura, existeix una elevada pressió hidrostàtica. Als més valents de la nostra família els anomenem supertermòfils, donat que són capaços d'aguantar temperatures d'entre 115°C i 150°C. Aquells que també són resistents, si bé no tant, els coneixem com hipertermòfils, i suporten entre 80°C i 115°C de temperatura. Mentre que els que viuen entre 50°C i 80°C són els termòfils. Som una gran família, de milions d'individus, ocupant un espai aparentment solitari i fosc. El fons de l'oceà, el gran desconegut, font de misteris i llegendes, és en realitat un món ple de vida. Nosaltres l'habitem des de temps immemorials. Des de molt abans que els humans féssiu els primers passos, abans que qualsevol de les espècies de peixos, crustacis o equinoderms amb qui compartim les aigües aparegués, abans que la Terra s'omplís de verd. Fins i tot hi ha qui diu que foren els nostres ancestres, fa milions d'anys, els qui iniciaren la vida al planeta. 

Malgrat pugui semblar que estem aïllats de tot el que succeeix metres amunt, som l'origen i som la base sobre la qual tot es sosté. Diuen que hi ha hagut èpoques en què tot era gèlid fora de l'oceà. Però nosaltres vam seguir aquí, guardant la vida com el tresor més preuat de la Terra. Al llarg dels anys, hem vist com la vida s'obria camí i evolucionava. I ara la foscor ja no és tan negra, ja que guarda la màgia de veure aparèixer animals luminescents, com el diable negre (Melanocetus johnsonii), el peix escurçó (Chauliodus macouni),  o el peix drac abissal (Stomias boa), movent-se entre les aigües com lluernes enmig de la nit. I potser em direu que aquests peixos fan més por que gràcia, amb les seves llargues dents i les seves potents mandíbules. 

Diable negre (Melanocetus johnsonii)

Potser sí, però nosaltres no els temem. Aquests grans animals, que han desenvolupat apèndix i òrgans luminescents per atraure les preses, el que volen és carn i mai es fixarien en éssers microscòpics com nosaltres. A més, encara que ells no ho saben, ens necessiten per sobreviure. En aquest ambient hostil, a més de 4.000 metres de profunditat, on la fotosíntesi no és possible i, per tant, no hi ha algues ni vegetals, els nutrients escassegen. Per això la nostra feina, la quimiosíntesi, resulta de vital importància. El nostre dia a dia transcorre produint matèria orgànica a partir de l'oxidació de molècules inorgàniques, com el ferro i el sofre que trobem dissolts en l'aigua de les fumaroles. Dediquem la nostra vida a una tasca imprescindible per a la comunitat: la fabricació d'aliments. A vegades treballem associats amb altres éssers vius. Un de molt especial és Riftia pachyptila, una espècie de cuc tubular gegant que té un òrgan especialment creat per allotjar-nos al seu interior. Aquest curiós animal, que no té boca ni sistema digestiu, ens proporciona diòxid de carboni, oxigen i sulfur d'hidrogen, mentre que nosaltres li aportem matèria orgànica que li serveix com a nutrient.

Cuc tubular gegant (Riftia pachyptila).
(Font: planeterde.de)

 L'evolució ens ha fet complementaris, ens ha unit com a simbionts. Com cada un de vosaltres, de fet. Sí, potser ningú no us ho ha dit mai, però els éssers humans també sou simbionts. Necessiteu els bacteris per viure tant com necessiteu un cor que batega. Els microorganismes formem part dels vostres intestins, del vostre sistema immunitari, de la vostra pell. Configurem les vostres defenses, la vostra digestió, la vostra olor, podem fins i tot modelar el vostre caràcter. Sense nosaltres, simplement no seríeu. Convivim en simbiosi, com conviuen totes les espècies en el gran organisme que és la Terra. Malgrat us considereu independents i dominants, necessiteu a la resta d'espècies per sobreviure. Necessiteu l'oxigen produït per les plantes i pels cianobacteris. Aquests parents nostres van ser els primers en fabricar oxigen quan la Terra era un planera inhòspit i gràcies a ells va ser possible la vida. 

Les espècies modelem l'atmosfera, el sòl, els oceans, modelem la Terra i ella ens modela a nosaltres. El dia que mireu a la Terra com un tot, en què cada ésser viu és imprescindible, fins i tot els més diminuts que vivim en indrets remots, entendreu la importància de protegir-la. 

Stencil de Lynn Margulis, defensora de la Hipòtesi Gaia.
Font: Exposició "Ciència Fricció. Vida entre espècies companyes", CCCB

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVgaia

___________________________________________________

Voces abisales

Si no fuera porque no resistiríais las duras condiciones, con mucho gusto os invitaría a mi casa. Pero nuestro hogar es abisal, situado a tanta profundidad que incluso la luz se cansa antes de llegar. La temperatura en estas cordilleras submarinas no supera los 4°C, aunque en casa nos calentamos con energía geotérmica. Desde lejos, se pueden apreciar las fumarolas, saliendo de chimeneas que conectan directamente con el interior de la Tierra y que transforman el agua fría del océano en baños hidrotermales mineralizantes. 

Chimenea mineralizante (The Brothers)
(Fuente: National Oceanic and Atmospheric
Administration-NOAA)

Si vosotros os reunís junto al fuego a tierra en invierno, nosotros nos reunimos allá donde la Tierra escupe magma, disolviendo las rocas y liberando minerales al agua. El agua en contacto con el magma puede superar los 300°C de temperatura. Somos pocos los que podemos vivir en este ambiente donde, además de la alta temperatura, existe una elevada presión hidrostática. A los más valientes de nuestra familia los llamamos supertermófilos, puesto que son capaces de aguantar temperaturas de entre 115°C y 150°C. Aquellos que también son resistentes, aunque no tanto, los conocemos como hipertermófilos, y soportan entre 80°C y 115°C de temperatura. Mientras que los que viven entre 50°C y 80°C son los termófilos. Somos una gran familia, de millones de individuos, ocupando un espacio aparentemente solitario y oscuro. El fondo del océano, el gran desconocido, fuente de misterios y leyendas, es en realidad un mundo lleno de vida. Nosotros lo habitamos desde tiempos inmemoriales. Desde mucho antes de que los humanos hiciérais los primeros pasos, antes de que cualquiera de las especies de peces, crustáceos o equinodermos con quienes compartimos las aguas apareciese, antes de que la Tierra se llenara de verde. Incluso hay quien dice que fueron nuestros ancestros, hace millones de años, quienes iniciaron la vida al planeta. 

Aunque pueda parecer que estamos aislados de todo lo que sucede metros arriba, somos el origen y somos la base sobre la cual todo se sostiene. Dicen que ha habido épocas en las cuales todo era gélido fuera del océano. Pero nosostros seguimos aquí, guardando la vida como el tesoro más preciado de la Tierra. A lo largo de los años, hemos visto como la vida se abría camino y evolucionaba.  Y ahora la oscuridad ya no es tan negra, ya que guarda la magia de ver aparecer animales luminiscentes, como el diablo negro (Melanocetus johnsonii), el pez víbora (Chauliodus macouni),  o el pez dragón (Stomias boa), moviéndose entre las aguas como luciérnagas en medio de la noche. Y quizás me diréis que estos peces dan más miedo que nada, con sus largos dientes y sus potentes mandíbulas. 

Diablo negro (Melanocetus johnsonii)

Quizás sí, pero nosotros no los tememos. Estos grandes animales, que han desarollado apéndices y órganos luminiscentes para atraer a sus presas, lo que quieren es carne y nunca se fijarían en seres microscópicos como nosotros. Además, aunque ellos no lo saben, nos necesitan para sobrevivir. En este ambiente hostil, a más de 4.000 metros de profundidad, donde la fotosíntesis no es posible y por lo tanto no hay algas ni vegetales, los nutrientes escasean. Por eso nuestro trabajo, la quimiosíntesis, resulta de vital importancia. Nuestro día a día transcurre produciendo materia orgánica a partir de la oxidación de moléculas inorgánicas, como el hierro y el azufre que encontramos disueltos en el agua de las fumarolas. Dedicamos nuestra vida a una labor imprescindible para la comunidad: la fabricación de alimentos. A veces trabajamos asociados con otros seres vivos. Uno de muy especial es Riftia pachyptila, una especie de gusano de tubo gigante que tiene un órgano especialmente creado para alojarnos en su interior. Este curioso animal, que no tiene boca ni sistema digestivo, nos proporciona dióxido de carbono, oxígeno y sulfuro de hidrógeno, mientras que nosotros le aportamos materia orgánica que le sirve como nutriente.

Gusano de tubo gigante (Riftia pachyptila).
(Fuente: planeterde.de)

 La evolución nos ha hecho complementarios, nos ha unido como simbiontes. Como cada uno de vosotros, de hecho. Sí, quizás nadie os lo ha dicho nunca, pero los seres humanos también sois simbiontes. Necesitáis a las bacterias para vivir igual como necesitáis un corazón que late. Los microorganismos forman parte de vuestros intestinos, de vuestro sistema inmunitario, de vuestra piel. Configuramos vuestras defensas, vuestra digestión, vuestro olor, podemos incluso modelar vuestro carácter. Sin nosotros, simplemente no seríais. Convivimos en simbiosis, como conviven todas las especies en el gran organismo que es la Tierra. Aunque os consideréis independientes y dominantes, necesitáis al resto de especies para sobrevivir. Necesitáis el oxígeno producido por las plantas y por las cianobacterias. Estos parientes nuestros fueron los primeros en fabricar oxígeno cuando la Tierra era un planera inhóspito y gracias a ellos fue posible la vida. 

Las especies modelamos la atmósfera, el suelo, los océanos, modelamos la Tierra  y ella nos modela a nosotros. El día que miremos a la Tierra como un todo, donde cada ser vivo es imprescindible, hasta los más diminutos que vivimos en lugares remotos, entenderéis la importancia de protegerla. 

Stencil de Lynn Margulis, defensora de la hipótesis Gaia.
Fuente: Exposición "Ciencia fricción. Vida entre especies compañeras", CCCB

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVgaia

Ciència i poesia dels sentits

Em parles de compostos químics volàtils, de glàndules olfactives, de sinapsis neuronals, d'hipocamp i de sistema límbic, però jo et puc dir que hi ha olors que em transporten a indrets i moments concrets, com un viatge fugaç al passat. Que l'olor de llibre antic no és només la degradació de la cel·lulosa alliberant lignina, és un grapat de records d'infantesa amb un remolí de rondalles al cap. Em descrius l'olor del bosc després de la pluja amb el petricor, la geosmina i els Streptomyces, però per mi és la calma omplint-me cada porus, com una llarga abraçada.

Em parles de papil·les gustatives, de cèl·lules ciliades i de transducció sensorial, però hi ha menjars impossibles de descriure, fruit de receptes plenes d'història i amb l'amor i la passió per la cuina com a ingredients principals. Que la vida pot ser dolça, i a voltes amarga, però sempre la podem condimentar al nostre gust.

Em parles d'ones sonores, de vibracions i de freqüències, però jo et puc dir que la música em fa vibrar i emocionar. Que em captiva el cant de la merla els capvespres de primavera, que a l'hivern enyoro els xiscles dels falciots i el ric-ric de les cigales. Em pots explicar tots els detalls de l'aparell fonador dels humans,  però el que realment compta és saber que hi ha veus i rialles que em recomforten quan més ho necessito.

Em parles de fotoreceptors, de nervis òptics i de lòbul occipital, però jo et puc dir que he vist  paisatges que m'han deixat sense alè i obres d'art que m'han commogut. On tu veus verd de clorofil·la, de pigment fotosintètic, jo hi veig conreus omplint bancals, boscos de ribera replets de vida, alzinars i fagedes vestint la muntanya. Tu dius pelargonidina i jo dic la màgia de veure els camps tenyir-se de vermell de badabadocs quan esclata la primavera.

Em parles de receptors sensorials, de corpuscles i d'estímuls, però jo conec el poder d'una abraçada i la tendresa de la mà d'un infant entre les meves. Em dius que és gràcies als corpuscles de Krause que detectem el fred i que amb els corpuscles de Ruffini detectem la calor. I jo et parlo de la sensació d'una suau brisa a la cara i de la calidesa d'una llar de foc. 

I sí, sé que tot el que m'expliques és el que fa possible el que jo sento. Potser és per això que penso que també de tu, ciència, en podem fer poesia.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVsentidos

___________________________________________________

Ciencia y poesía de los sentidos

Me hablas de compuestos químicos volátiles, de glándulas olfativas, de sinapsis neuronales, de hipocampo y de sistema límbico, pero yo te puedo decir que hay olores que me transportan a lugares y momentos concretos, como un viaje fugaz al pasado. Que el olor a libro antiguo no es solamente la degradación de la celulosa liberando lignina, es un puñado de recuerdos de infancia con un torbellino de fábulas en mi cabeza. Me describes el olor a bosque tras la lluvia con el petricor, la geosmina y los Streptomyces, pero para mi es la calma llenándome cada poro, como un largo abrazo.

Me hablas de papilas gustativas, de células ciliadas y de transducción sensorial, pero hay comidas imposibles de describir, fruto de recetas llenas de historia y con el amor y la pasión por la cocina como ingredientes principales. Que la vida puede ser dulce y a veces amarga, pero siempre la podemos sazonar a nuestro gusto.

Me hablas de ondas sonoras, de vibraciones y de frecuencias, pero yo te puedo decir que la música me hace vibrar y emocionar. Que me cautiva el canto del mirlo los atardeceres de primavera, que en invierno añoro los chillidos de los vencejos y el chirrido de las cigarras. Me puedes explicar todos los detalles del aparato fonador de los humanos, pero lo que realmente cuenta es saber que hay voces y risas que me reconfortan cuando más lo necesito.

Me hablas de fotoreceptores, de nervios ópticos y de lóbulo occipital, pero yo te puedo decir que he visto  paisajes que me han dejado sin aliento y obras de arte que me han conmovido. Donde tu ves verde de clorofila, de pigmento fotosintético, yo veo cultivos llenando bancales, bosques de ribera repletos de vida, encinares y hayedos vistiendo la montaña. Tu dices pelargonidina y yo digo la magia de ver los campos teñirse de rojo de amapolas cuando estalla la primavera.

Me hablas de receptores sensoriales, de corpúsculos y de estímulos, pero yo conozco el poder de un abrazo y la ternura de la mano de un niño entre las mías. Me dices que es gracias a los corpúsculos de Krause que detectamos el frío y que con los corpúsculos de Ruffini detectamos el calor. Y yo te hablo de la sensación de una suave brisa en la cara y de la calidez de un fuego a tierra. 

I sí, sé que todo lo que me cuentas es lo que hace posible lo que yo siento. Quizás es por esto que pienso que también de ti, ciencia, podemos hacer poesía.

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVsentidos

La revolució que ens salva

 Muntanyes de l'Himàlaia de Garhwal, Índia, estiu de 1973

Dones del moviment Chipko
  (Font: Waging Nonviolence)

Enmig del bosc, una dona s'abraça amb força i determinació al tronc d'un arbre. Al seu costat, una altra dona fa el mateix i uns metres més enllà una altra i una altra. Algunes es lliguen als arbres durant dies o setmanes senceres, omplint el bosc de colors amb els seus saris. El gest no respon a cap moda ni ritual per connectar amb la natura. És un acte polític, de reivindicació i de lluita. Connectades amb la natura ho han estat sempre, des que van néixer. I és precisament per aquesta connexió, per l'arrelament que senten a la terra, pel sentiment de pertinença al bosc, talment com si els corrés saba per les venes, que el defensen amb el propi cos. 

Entre elles hi ha una jove Vandana Shiva. Filla d'una grangera i un guarda forestal, per ella el bosc és casa, és vida. L'afany per entendre la natura la va portar a estudiar Física a la Universitat de Panjab. Ara que està realitzant el doctorat al Canadà, sempre que pot, viatja al seu país i col·labora com a voluntària del moviment de defensa dels boscos. Un moviment creat sobretot per dones, camperoles i petites artesanes, com a resposta a la tala massiva dels boscos de la regió de l'Himàlaia per part de les indústries de la fusta, amb el beneplàcit del govern. El moviment, anomenat Chipko, que en llengua hindi vol dir abraçar, va en sintonia amb la lluita no violenta de Ghandi, basada en la desobediència i en la resistència pacífica, si bé l'origen d'aquesta forma de protesta es remunta a la Índia de fa 300 anys. Diu la història que vers el 1730, el maharajà de Jodhpur, Abhay Singh, va ordenar talar els arbres del desert del Thar, per construir-se un nou palau. L'espècie predominant de la zona és el khejari (Prosopis cineraria), un arbre considerat sagrat per la comunitat bishnoi, que habita aquestes terres. Per tal d'evitar-ne la tala, un grup de més de 300 persones d'aquesta comunitat, liderats per una dona, Amrita Devi, van sortir a protegir els arbres abraçant-los. El resultat va ser un bany de sang sota les armes dels soldats, que assassinaren gran part dels revoltats amb la mateixa manca de pietat amb què talaven els arbres. Tanmateix, la matança va servir perquè el maharajà ordenés aturar la desforestació en els territoris bishnoi. 

No és tan sols el sentiment de pertinença i amor per la terra el que mou aquestes dones, sinó també el coneixement que la protecció del bosc és necessària per mantenir l'equilibri de l'ecosistema i per la sostenibilitat econòmica del seu poble. Els arbres del desert del Thar tenen un paper clau fixant les dunes, alhora que enriqueixen el sòl aportant-li nitrogen. Per la seva banda, els arbres protegits per les dones del moviment Chipko, impedeixen l'erosió del sòl i representen la seva forma tradicional de subsistència, ja que n'extreuen combustible i farratge pels animals.

Foto d'arxiu del Moviment Chipko.

Les dones camperoles són les grans coneixedores de la biodiversitat del seu territori, afirma Vandana Shiva davant un auditori replet de gent, mentre recorda aquells llunyans, però alhora propers, anys 70. Per ella, Chipko va suposar iniciar-se en el món de l'ecologisme i l'ecofeminisme, del qual avui n'és una de les veus més potents. D'aquelles dones també en va aprendre el poder de la solidaritat i de l'autoorganització. Doctorada en física quàntica, també filòsofa i feminista, és autora de més de 20 llibres i centenars d'articles.  La seva tasca com a ecologista i activista climàtica s'ha centrat en la defensa de les pràctiques d'agricultura tradicionals, en contra de la imposició de llavors modificades genèticament als agricultors indis per part de grans multinacionals. L'any 1982 Shiva va crear la Fundació per a la Investigació Científica, Tecnològica i Ecològica, en la qual s'emmarca l'organització Navdanya, la qual promou la conservació de la biodiversitat, l'agricultura orgànica i els drets dels agricultors.

Vandana Shiva (Font:Viquipèdia)

Treballs com els de Vandana Shiva són del tot necessaris en aquest món globalitzat, on les elits econòmiques i de poder mouen els fils d'un sistema cada vegada menys sostenible. 

Avui, 300 anys després de la massacre de la comunitat bishnoi, encara no hem entès que la nostra vida a la Terra va lligada a la conservació dels ecosistemes. La indústria de la fusta segueix destruint boscos nobles i els últims reductes de selva verge. La República Democràtica del Congo, per exemple, alberga una de les principals reserves de la Biosfera del món, però lluny de ser protegida, d'ella se n'extreu fusta per ser comercialitzava a Europa i als Estats Units. 

Com afirmava fa uns dies l'oceanògrafa Sylvia Earle durant la conferència de Nacions Unides dels Oceans que va tenir lloc a Lisboa, segurament ens trobem en el moment més important de la història de la humanitat perquè tenim l'oportunitat, potser la última, de salvar el nostre sistema vital i el nostre futur. Hem de fer les paus amb la natura.

La revolució més important del segle XXI hauria de ser la de l'ecologisme. El futur de la humanitat depèn de la conservació dels ecosistemes. Aquesta és la revolució que ens pot salvar.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVrevolución

_____________________________________________________________

La revolución que nos salva

 Montañas del Himalaya de Garhwal, Índia, verano de 1973

Mujeres del movimiento Chipko
  (Fuente: Waging Nonviolence)

En medio del bosque, una mujer se abraza con fuerza y determinación al tronco de un árbol. A su lado, otra mujer hace lo mismo y unos metros más allá otra y otra. Algunas se atan a los árboles durante días o semanas enteras, llenando el bosque de colores con sus saris. El gesto no responde a ninguna moda ni ritual para conectar con la naturaleza. Es un acto político, de reivindicación y de lucha. Conectadas con la naturaleza lo han estado siempre, des de que nacieron. Y es precisamente por esta conexión, por el arraigo que sienten a la tierra, por el sentimiento de pertenencia al bosque talmente como si les corriera savia por las venas, que lo defienden con el propio cuerpo. 

Entre ellas hay una joven Vandana Shiva. Hija de una granjera y un guardabosques, para ella el bosque es casa, es vida. El afán por entender la naturaleza la llevó a estudiar Física en la Universidad de Panjab. Ahora que está realizando el doctorado en Canadá, siempre que puede, viaja a su país y colabora como voluntaria del movimiento de defensa de los bosques. Un movimiento creado sobre todo por mujeres, campesinas y pequeñas artesanas, como respuesta a la tala masiva de los bosques de la región del Himalaya por parte de las madereras, con el beneplácito del gobierno. El movimiento, llamado Chipko, que en lengua hindi significa abrazar, está en sintonía con la lucha no violenta de Ghandi, basada en la desobediencia y en la resistencia pacífica, aunque el origen de esta forma de protesta lo encontramos en la Índia de hace 300 años. Cuenta la historia que hacia el 1730, el maharajá de Jodhpur, Abhay Singh, ordenó talar los árboles del desierto del Thar, para construirse un nuevo palacio. La especie predominante de esta zona es el khejari (Prosopis cineraria), un árbol considerado sagrado por la comunidad bishnoi, que habita estas tierras.  Con el fin de evitar su tala, un grupo de más de 300 personas de esta comunidad, liderados por una mujer, Amrita Devi, salieron a proteger los árboles abrazándolos. El resultado fue un baño de sangre bajo las armas de los soldados, que asesinaron gran parte de los sublevados con la misma falta de piedad con la que talaban los árboles. Sin embargo, la matanza sirvió para que el maharajá ordenara detener la deforestación en los territorios bishnoi. 

No es solo el sentimiento de pertenencia y el amor por la tierra lo que mueve a estas mujeres, sino también el conocimento de que la protección del bosque es necesaria para mantener el equilibrio del ecosistema y para la sostenibilidad económica de su pueblo. Los árboles del desierto del Thar tienen un paper clave fijando las dunas, a la vez que enriquecen el suelo aportándole nitrógeno. Por su parte, los árboles protegidos por las mujeres del movimiento Chipko, impiden la erosión del suelo y representan su forma tradicional de subsistencia, ya que de ellos extraen combustible y forraje para los animales.

Foto de archivo del Movimiento Chipko.

Las mujeres campesinas son las grandes conocedoras de la biodiversidad de su territorio, afirma Vandana Shiva ante un auditorio repleto de gente, mientras recuerda aquellos lejanos, pero a la vez cercanos, años 70. Para ella, Chipko supuso iniciarse en el mundo del ecologismo y del ecofeminismo, del cual hoy día es una de las voces más potentes. De esas mujeres también aprendió el poder de la solidaridad y de la autoorganización. Doctorada en física cuántica, también filósofa y feminista, es autora de más de 20 libros y centenares de artículos. Su papel como ecologista y activista climática se ha centrado en la defensa de las prácticas de agricultura tradicionales, en contra de la imposición de semillas modificadas genéticamente a los agricultores indios por parte de grandes multinacionales.  En 1982 Shiva creó la Fundación para la Investigación Científica, Tecnológica y Ecológica, la cual comprendre la organización Navdanya, que promueve la conservación de la biodiversidad, la agricultura orgánica y los derechos de los agricultores.

Vandana Shiva (Fuente:Wiquipedia)

Trabajos como los de Vandana Shiva son absolutamente necesarios en este mundo globalizado, donde las élites económicas y de poder mueven los hilos de un sistema cada vez menos sostenible. 

Hoy, 300 años después de la masacre de la comunidad bishnoi, todavía no hemos entendido que nuestra vida en la Tierra va ligada a la conservación de los ecosistemas. La industria de la madera sigue destruyendo bosques nobles y los últimos reductos de selva virgen.  La República Democrática del Congo, por ejemplo, alberga una de las principals reservas de la Biosfera del mundo, pero lejos de ser protegida, de ella se extrae madera para ser comercializada en Europa y Estados Unidos. 

Como afirmaba hace unos días la oceanógrafa Sylvia Earle durante la Conferencia de Naciones Unidas de los Océanos que tuvo lugar en Lisboa, nos encontramos seguramente en el momento más importante de la historia de la humanidad porque tenemos la oportunidad, quizás la última, de salvar nuestro sistema vital y nuestro futuro. Tenemos que hacer las paces con la naturaleza.

La revolución más importante del siglo XXI debería ser la del ecologismo. El futuro de la humanidad depende de la conservación de los ecosistemas. Ésta es la revolución que nos puede salvar.

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVrevolución

A la frontera de la vida

 A la frontera de la vida, formes invisibles lliuren guerres submicroscòpiques. Al camp de batalla, bacteris, fongs i cèl·lules animals i vegetals es defensen de l'embat. Els atacants ocupen tots els ecosistemes de la Terra des de l'inici dels temps i qualsevol espècie en pot ser víctima, des dels grans dinosaures fins als diminuts bacteris. També els humans en pateixen els efectes. Quan la humanitat comença a ser conscient de la seva existència, els anomena virus, que vol dir toxina o verí, en ser considerats responsables de nombroses malalties. Un terme que apareix per primera vegada l'any 1599.

 Avui sabem, més que mai, que la lluita contra els virus passa per la vacunació. Per trobar l'origen d'aquesta pràctica, hem de viatjar a la Xina de fa milers d'anys. Malgrat no conèixer l'existència dels virus ni el funcionament del sistema immunitari, l'experiència i l'observació porta als habitants d'aquestes terres a intuir que l'aplicació de restes de teixits o fluids de pacients malalts de verola en persones sanes, proporciona una defensa enfront la malaltia. 

A principis del s.XVIII, en terres otomanes, l'escriptora i aristòcrata anglesa Mary Wortley Montagu observa una pràctica semblant, anomenada inoculació, i la introdueix a Anglaterra.(Sobre ella, podeu llegir el relat: Dosis d'esperança).  

Edward Jenner injectant la primera vacuna a James Phipps,
pintura d'Ernest Board.

Però la persona a qui s'atribueix el descobriment de la vacuna de la verola és Edward Jenner. L'investigador i metge anglès es basa en la pràctica de Montagu i també en la saviesa popular de la gent del camp. Concretament, entre els ramaders que crien i munyen vaques, hi ha la convicció que no patiran la verola perquè han estat en contacte amb la verola bovina, una malaltia que provoca una erupció al braguer d'aquests animals. Coneixements populars en diferents racons del planeta desemboquen en noves pràctiques en la ciència mèdica incipient. No saben contra qui lluiten, però sospiten de petits elements infecciosos. També Louis Pasteur, a finals del s.XIX, arriba a la conclusió que la malaltia de la ràbia és provocada per un agent infecciós més petit que els bacteris, que no aconsegueix aïllar ni detectar a través del microscopi òptic.

Virus del mosaic del tabac, en forma de nanotubs.
Laval University.

L'aparició del microscopi electrònic, als anys 30 del segle XX, permet trencar la frontera del món invisible. Per fi es pot veure la cara de l'enemic. A la pantalla, en blanc i negre, apareixen formes esfèriques, icosaèdriques, tubulars simples o més complexes. Els primers a visualitzar-se són un virus de la família de la verola que infecta a ratolins i el virus del mosaic del tabac, anomenat així per les taques característiques que genera a les fulles infectades. 

Les tècniques de cristal·lografia de raigs X ajuden a aprofundir en la morfologia dels virus. Als anys 50, la cristal·lògrafa Rosalind Franklin, descobridora de l'estructura de l'ADN, planteja la hipòtesi que el virus del mosaic del tabac és un tub de proteïnes que conté al seu interior una cadena d'ARN. La idea desperta tan interès que rep l'encàrrec de dissenyar i construir un model de més d'un metre d'alçada per a l'Exposició Internacional de Brussel·les, que s'inaugura, malauradament, un dia després de la seva mort.

Model del virus del mosaic del tabac,
construït per l'Exposició Internacional de Brussel·les l'any 1958.

L'avanç científic i tecnològic permet conèixer cada vegada millor aquestes formes, de fins a 100 vegades més petites que els bacteris. No es consideren éssers vius perquè no disposen de metabolisme propi i necessiten sempre una cèl·lula hoste per viure i multiplicar-se. Com diminuts dictadors, imposen les seves lleis en forma d'àcids nucleics i converteixen a la cèl·lula infectada en una fàbrica de virions.

La virologia més recent revela altres papers que els virus interpreten en el gran escenari de la vida. Alguns de tant rellevants com la fabricació d'un enzim per part d'un retrovirus que permet que la placenta s'enganxi a l'úter i es desenvolupi l'embrió. Un fet que converteix a un virus en el responsable del desenvolupament dels mamífers placentaris. Poc a poc, la idea dels virus com a enemics va canviant. Ara sabem que bona part dels milions de partícules víriques que habiten la Terra no són causants de malalties. És més, la seva presència permet mantenir en equilibri les poblacions de bacteris, alhora que els virus són testimonis i actors de l'evolució de la vida a la Terra, intercanviant material genètic entre espècies i proporcionant-ne de nou. Sense anar més lluny, en el nostre propi genoma, trobem un 10% de material genètic d'origen víric. 

Tanmateix, aquesta visió dels virus no és la que preval entre la població. Els virus, que creixen sense fronteres, ocupant ecosistemes terrestres i marins, fins i tot en les condicions més extremes, tenen una frontera encara difícil de creuar. La del pensament antropocèntric, la visió de la humanitat com a espècie dominant del planeta, que els veu tan sols com una amenaça, ignorant el paper que tenen en l'equilibri de la vida al planeta.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVfronteras

_____________________________________________________________

En la frontera de la vida

 En la frontera de la vida, formas invisibles libran guerras submicroscópicas. En el campo de batalla, bacterias, hongos y células animales y vegetales se defienden del embate. Los atacantes ocupan todos los ecosistemas de la Tierra desde el inicio de los tiempos y cualquier especie puede ser víctima, desde los grandes dinosaurios hasta las diminutas bacterias. También los humanos sufren sus efectos. Cuando la humanidad empieza a ser consciente de su existencia, los denomina virus, que significa toxina o veneno, al ser considerados responsables de numerosas enfermedades. Un término que aparece por primera vez en 1599.

 Hoy sabemos, más que nunca, que la lucha contra los virus pasa por la vacunación. Para encontrar el origen de esta práctica, tenemos que viajar a la China de hace miles de años. A pesar de no conocer la existencia de los virus ni el funcionamento del sistema inmunitario, la experiencia y la observación lleva a los habitantes de estas tierras a intuir que la aplicación de restos de tejidos o fluidos de pacientes enfermos de viruela en personas sanas, proporciona una defensa frente a la enfermedad. 

A principios del s.XVIII, en tierras otomanas, la escritora y aristócrata inglesa Mary Wortley Montagu observa una práctica parecida, llamada inoculación, y la introduce en Inglaterra.(Sobre ella, podéis leer el relato: Dosis de esperanza).  

Edward Jenner inyectando la primera vacuna a James Phipps,
pintura de Ernest Board.

Pero la persona a quien se atribuye el descubrimiento de la vacuna frente a la viruela es Edward Jenner. El investigador y médico inglés se basa en la práctica de Montagu y también en la sabiduría popular de la gente del campo. Concretamente, entre los ganaderos que crían y ordeñan vacas, existe la convicción de que no van a sufrir la viruela dado que han estado en contacto con la viruela bovina, una enfermedad que provoca una erupción en las ubres de estos animales. Conocimientos populares en distintos rincones del planeta desembocan en nuevas prácticas en la ciencia médica incipiente. No saben contra quien luchan, pero sospechan de pequeños elementos infecciosos. También Louis Pasteur, a finales del s.XIX, llega a la conclusión de que la enfermedad de la rabia es provocada por un agente infeccioso más pequeño que las bacterias, que no consigue aislar ni detectar a través del microscopio óptico.

Virus del mosaico del tabaco, en forma de nanotubos.
Laval University.

La aparición del microscopio electrónico, en los años 30 del siglo XX, permite romper la frontera del mundo invisible. Por fin se le puede ver la cara al enemigo. En la pantalla, en blanco y negro, aparecen formas esféricas, icosaédricas, tubulares simples o más complejas. Los primeros a visualizarse son un virus de la familia de la viruela que infecta a ratones y el virus del mosaico del tabaco, llamado así por las manchas características que genera en las hojas infectadas. 

Las técnicas de cristalografía de rayos X ayudan a profundizar en la morfología de los virus. En los años 50, la cristalógrafa Rosalind Franklin, descubridora de la estructura del ADN, plantea la hipótesis de que el virus del mosaico del tabaco es un tubo de proteínas que contiene en su interior una hebra de ARN. La idea despierta tal interés que recibe el encargo de diseñar y construir un modelo de más de un metro de alto para la Exposición Internacional de Bruselas, que se inaugura, lamentablemente, un día después de su muerte.

Modelo del virus del mosaico del tabaco,
construído para la Exposición Internacional de Bruselas en 1958.

El avance científico y tecnológico permite conocer cada vez mejor estas formas, de hasta 100 veces más pequeñas que las bacterias. No se consideran seres vivos puesto que no disponen de metabolismo propio y necesitan siempre una célula huésped para vivir y multiplicarse. Como diminutos dictadores, imponen sus leyes en forma de ácidos nucleicos y convierten a la célula infectada en una fábrica de viriones.

La virología más reciente revela otros papeles que los virus interpretan en el gran escenario de la vida. Algunos de tan relevantes como la fabricación de una enzima por parte de un retrovirus que permite que la placenta se ancle al útero y se desarrolle el embrión. Un hecho que convierte a un virus en el responsable del desarrollo de los mamíferos placentarios. Poco a poco, la idea del virus como enemigo va cambiando. Ahora sabemos que la mayor parte de los millones de partículas víricas que habitan la Tierra no son causantes de enfermedades. Es más, su presencia permite mantener en equilibrio las poblaciones de bacterias, a la vez que los virus son testigos y actores de la evolución de la vida en la Tierra, intercambiando material genético entre especies y proporcionando material nuevo. Sin ir más lejos, en nuestro propio genoma, encontramos un 10% de material genético de origen vírico. 

Sin embargo, esta visión de los virus no es la que prevalece entre la población. Los virus, que crecen sin fronteras, ocupando ecosistemas terrestres y marinos, incluso en las condiciones más extremas, tienen una frontera todavía difícil de cruzar. La del pensamiento antropocéntrico, la visión de la humanidad como especie dominante del planeta, que los ve solamente como una amenaza, ignorando el papel que tienen en el equilibrio de la vida en el planeta. 

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVfronteras

El miratge d'Alexandria

 Perquè les estrelles només giren d'est a oest? Pregunta la mestra al grup d'estudiants, atents, que la rodegen. Els alumnes hi pensen, opinen, debaten, però sobretot escolten amb respecte i admiració a aquella dona que obre les portes de casa seva per fer classes de matemàtiques, astronomia i filosofia. Qui millor que ella, que ha cartografiat els cossos celestes, per parlar-los sobre les estrelles? Sobre la taula, reposa l'esbós d'un planisferi celeste. L'acompanya l'esquema d'un astrolabi, que en grec vol dir buscador d'estrelles, un instrument que ella mateixa ha dissenyat i que permet determinar la nostra ubicació segons la posició dels astres. Som a principis del segle V d.C. i no és gens habitual que una dona s'interessi i parli sobre aquests temes. Nascuda a la ciutat egípcia d'Alexandria, ja de ben petita, Hipàtia sent curiositat per la ciència. Un sentiment motivat, sens dubte, pel seu pare, Teó, il·lustre matemàtic i astrònom, que treballa com a professor i és director del Museu d'Alexandria. Gràcies a ell, té accés a uns coneixements que la societat d'aquells temps nega a les dones. L'heretada passió per buscar respostes als grans misteris de la Terra i del cel fan que vulgui dedicar la seva vida a la ciència i a la filosofia. Junt amb el seu pare, estudien les obres dels grans pensadors i científics que els han precedit, els revisen i els milloren amb tractats i comentaris, com és el cas dels Elements de geometria d'Euclides, l'aritmètica de Diofant, o la geometria de les còniques d'Apoloni. 

Hipàtia, representada per Raffaello Sanzio
en la pintura L'Escola d'Atenes.

L'afany per aprendre porta a Hipàtia a viatjar a Roma i a Atenes. Va de port en port, fa camins a peu i en carreta. Estudia a grans centres del coneixement, com l'Acadèmia d'Atenes, alhora que beu de la saviesa popular i dels costums de la gent. De les dones del camp n'aprèn els noms i les propietats de les plantes, dels mariners, la capacitat per orientar-se a alta mar gràcies a les estrelles. Amarada de nous sabers i cultures i amb ganes de compartir-los, s'instal·la novament a la seva ciutat natal. Alexandria és la metròpoli del coneixement i la seva casa esdevé un centre intel·lectual que atrau estudiants egipcis i d'altres indrets de la riba mediterrània, entre els quals hi ha cristians, jueus i pagans. Hipàtia forma part de l'escola neoplatònica, basada en la filosofia pitagòrica, la qual es caracteritza per un esperit integrador del coneixement, sense distincions de creences, de gènere, ni de classe social. A les seves classes, es debaten temes controvertits del moment, com la possibilitat que la Terra no sigui el centre de l'univers, sinó que giri al voltant del sol. Una idea que havia estat formulada per Aristarc de Samos, mestre del Museu d'Alexandria al segle III a.C. 

Si ja és transgressora al segle V d.C. la imatge d'una dona ensenyant ciència i filosofia, encara ho és més si parla sobre la teoria heliocèntrica. Talment com un miratge. Un miratge que s'esvaí pel fanatisme religiós que va posar fi a la seva vida de manera brutal i cruel. Per aquelles ments incapaces d'acceptar qualsevol idea que s'oposés a les seves creences. Incapaços d'admetre que una dona pogués ser pou de saviesa i cultura. Bona part dels seus escrits es van perdre, si bé hi ha referències a ella i als seus treballs en altres autors i en les cartes que s'escrivia amb alguns dels seus deixebles.

Hauran de passar centenars d'anys, concretament fins al s.XVI,  perquè la teoria heliocèntrica sigui represa per Copèrnic. I encara més per tal que les dones siguin tingudes en compte en el món de la ciència i de la cultura en general. 

Model heliocèntric de Copèrnic, 
De revolutionibus orbium coelestium.

Podria ser que existís un patró en la lluminositat i en el període pulsar en les estrelles variables anomenades Cefeides? Es pregunta Henrietta Swan Leavitt, membre del grup de rastrejadores d'estrelles de l'Observatori de Harvard, després d'analitzar infinitat de plaques fotogràfiques. Gràcies a les seves observacions i a la seva capacitat intuïtiva, l'any 1912, Swan Leavitt va trobar un mètode per mesurar la distància entre cossos celestes a partir de la relació període-lluminositat. Tanmateix, no va rebre mai cap tipus de reconeixement pel seu treball i tot el mèrit se l'endugueren els seus superiors, Edward Pickering i Edwin Hubble. (D'aquí a les estrelles). 

Com és que hi ha estrelles que es mouen en òrbites a velocitats vertiginoses, al voltant d'un punt que és completament invisible als telescopis? Es pregunta l'astrònoma estatunidenca Andrea Mia Ghez. Ella i el seu equip van arribar a la conclusió que en el centre de la nostra galàxia, a uns 26.000 anys llum de nosaltres, hi ha un forat negre supermassiu la massa del qual, segons va calcular Ghez, equival a quatre milions de sols. Un punt de gravetat tan extrema que ni tan sols la llum pot escapar-ne. Per aquests estudis, Andrea Mia Ghez va rebre el Premi Nobel de Física l'any 2020. El forat negre predit i imaginat, anomenat Sagitari A*, va ser fotografiat fa escassos dies, confirmant-se així la seva existència. 

Fotografia del forat negre al centre de la Via Làctia.
Font: AEE

Un forat negre és un concepte que Hipàtia ni tan sols podia imaginar, però és la mateixa curiositat pel desconegut, la mateixa passió per buscar respostes, el que ha permès a la humanitat arribar fins aquí. Potser sense ser-se conscients, totes les dones que ara poden dedicar-se a la ciència i ser reconegudes, d'alguna manera són hereves de la tasca d'Hipàtia.

Sempre calen horitzons pe avançar. I per molt que la història sigui injusta i invisibilitzi a les dones i als seus coneixements, sempre podem recuperar el seu llegat, com un miratge que entreveiem a l'horitzó i ens esperona a seguir endavant.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVespejismos

_____________________________________________________________

El espejismo de Alejandría

¿Por qué las estrellas solamente giran de este a oeste? Pregunta la maestra al grupo de estudiantes, atentos, que la rodean. Los alumnos piensan, opinan, debaten, pero sobre todo escuchan con respeto y admiración a aquella mujer que abre las puertas de su casa para dar clases de matemáticas, astronomía y filosofía. ¿Quién mejor que ella, que ha cartografiado los cuerpos celestes, para hablar sobre las estrellas? Encima de la mesa, reposa el boceto de un planisferio celeste. Le acompaña el esquema de un astrolabio, que en griego significa buscador de estrellas, un instrumento que ella misma ha diseñado y que permite determinar nuestra ubicación según la posición de los astros. Somos a principios del siglo V d.C. y no es nada habitual que una mujer se interese y hable sobre estos temas. Nacida en la ciudad egípcia de Alejandría, ya de pequeña, Hypatia siente curiosidad por la ciencia. Un sentimiento motivado, sin duda, por su padre, Teón, ilustro matemático y astrónomo, que trabaja como profesor y es director del Museo de Alejandría. Gracias a él, tiene acceso a unos conocimientos que la sociedad de aquellos tiempos niega a las mujeres. La heredada pasión por buscar respuestas a los grandes misterios de la Tierra y del cielo hacen que quiera dedicar su vida a la ciencia y a la filosofía. Junto a su padre, estudian los trabajos de los grandes pensadores y científicos que los han precedido, los revisan y los mejoran con tratados y comentarios, como es el caso de los Elementos de geometría de Euclides, la aritmética de Diofanto, o la geometría de las cónicas de Apolonio. 

Hypatia, representada por Raffaello Sanzio
en la pintura La Escuela de Atenas.

El afán por aprender lleva a Hypatia a viajar a Roma y a Atenas. Va de puerto en puerto, hace caminos a pie y en carro. Estudia a grandes centros del conocimiento, como la Academia de Atenas, pero también bebe de la sabiduría popular y de las costumbres de la gente. De las mujeres del campo aprendre los nombres y las propiedades de las plantas. De los marineros, la capacidad para orientarse en alta mar gracias a las estrellas. Empapada de nuevos saberes y culturas y con ganas de compartirlos, se instala nuevamente en su ciudad natal. Alejandría es la metrópolis del conocimiento y su casa se convierte en un centro intelectual que atrae a estudiantes egipcios y de otros rincones del Mediterráneo, entre los cuales hay cristianos, judíos y paganos. Hypatia forma parte de la escuela neoplatónica, basada en la filosofía pitagórica, la cual se caracteriza por un espíritu integrador del conocimiento, sin distinciones de creencias, de género, ni de clase social. En sus clases se debaten temas controvertidos del momento, como la posibilidad de que la Tierra no sea el centro del universo, sino que gire alrededor del sol. Una idea que había sido formulada por Aristarco de Samos, maestro del Museo de Alejandría en el siglo III a.C. 

Si ya es transgresora en el siglo V d.C. la imagen de una mujer dando clases de ciencia y filosofía, todavía más si habla sobre la teoría heliocéntrica. Talmente com un espejismo. Un espejismo que se desvaneció por el fanatismo religioso que puso fin a su vida de manera brutal y cruel. Por aquellas mentes incapaces de aceptar cualquier idea que se opusiera a sus creencias. Incapaces de admitir que una mujer pudiera ser un pozo de sabiduría y cultura. La mayor parte de sus escritos se perdieron, si bien hay referencias a ella y a sus trabajos en otros autores y en las cartas que se escribía con algunos de sus discípulos.

Tendrán que pasar centenares de años, concretamente hasta el s.XVI,  para que la teoría heliocéntrica sea retomada por Copérnico. Y todavía más para que las mujeres sean tomadas en consideración en el mundo de la ciencia y de la cultura en general. 

Model heliocéntrico de Copérnico, 
De revolutionibus orbium coelestium.

¿Podría ser que existiera un patrón en la luminosidad y en el período pulsar en las estrellas variables denominadas Cefeidas? Se pregunta Henrietta Swan Leavitt, miembro del grupo de rastreadoras de estrellas del Observatorio de Harvard, después de analizar infinidad de placas fotográficas. Gracias a sus observaciones y a su capacidad intuitiva, en 1912, Swan Leavitt encontró un método para medir la distancia entre cuerpos celestes a partir de la relación período-luminosidad. Sin embargo, nunca recibió ningún tipo de reconocimiento por su trabajo y todo el mérito se lo llevaron sus superiores, Edward Pickering y Edwin Hubble. (De aquí a las estrellas). 

¿Por qué hay estrellas que se mueven en órbitas a velocidades vertiginosas, en torno a un punto que es completamente invisible a los telescopios? Se pregunta la astrónoma estadounidense Andrea Mia Ghez. Ella y su equipo llegaron a la conclusión de que en el centro de nuestra galaxia, a unos 26.000 años luz de nosotros, reside un agujero negro supermasivo cuya masa, según calculó Ghez, equivale a cuatro millones de soles. Un punto de gravedad tan extremo que ni siquiera la luz puede escapar de él.  Por estos estudios, Andrea Mia Ghez recibió el Premio Nobel de Física en 2020. El agujero negro predecido e imaginado, denominado Sagitario A*, fue fotografiado hace unos pocos días, confirmándose así su existencia. 

Fotografía del agujero negro en el centro de la Vía Láctea.
Fuente: AEE

Un agujero negro es un concepto que Hypatia ni siquiera podía imaginar, pero es la misma curiosidad por lo desconocido, la misma pasión por buscar respuestas, lo que ha permitido a la humanidad llegar hasta aquí. Quizás sin ser conscientes de ello, todas las mujeres que ahora pueden dedicarse a la ciencia y ser reconocidas, de alguna forma son herederas del trabajo de Hypatia.

Siempre necesitamos horizontes para avanzar. Y a pesar de que la historia sea injusta e invisibilice a las mujeres y a sus conocimientos, siempre podemos recuperar su legado, como un espejismo que entrevemos en el horizonte y nos espolea a seguir adelante.

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVespejismos