Un
dia qualsevol, puges a les golfes de la memòria i et retrobes amb tot allò que
et fa ser qui ets. Et veus ballant a la llum de la lluna, remullant-te nua en
estanys i gorges, rient a l’escalf d’un foc encès a mitjanit. I t’arriben
aromes de farigola i romaní, restes de pocions i ungüents, polsim de falguera, flors
de calèndula, arrels de belladona. I el record obscur de la dona que acaba a la
forca. Si pares bé l’orella, pots sentir les veus de les companyes entonant
cançons d’esperança, mentre els ulls de la condemnada fiten per últim cop
l’horitzó. És en va l’intent d’eliminar una forma de viure, penses, i amb el
temps la forca es transforma en força. La força de les tradicions que perduren,
com perdura l’afany per ser tu mateixa.
Ets
tu quan deixes la vall, amb un grapat d’herbes remeieres a l’equipatge, i
recorres camins i pobles guarint mals.
Ets
tu quan, sense infància i sense escola, llegeixes llibres en acabar la jornada,
vencent la son i la ignorància dels qui et volen veure submisa.
Ets
tu quan matines per fer camí cap a la fàbrica, i entretens les hores feixugues cantant
sota el so eixordador dels telers.
Ets
tu quan vesteixes amb pantalons per estudiar a la universitat quan només ho fan
els homes.
Ara
arreplegues els records de vides passades i en fas un farcell de paraules: bruixes
d’ahir, trementinaires de somnis i de llibertat, teixidores de la veritat i la
vida.
Et
sents hereva de la lluita i la perseverança. I veus com el passat teixeix xarxa
amb el present, cada cop que ens revoltem per la mort d’una dona en mans d’un
home, cada cop que caminem soles per tirar endavant la família, cada cop que
alcem la veu per damunt les injustícies i per fer valdre els nostres drets, menyspreats
en lleis dictades per homes tancats en despatxos.
Baixes al carrer i comences a caminar, amb les butxaques plenes de
somnis que et permetin resistir tots els embats. I, enmig del bullici de la
ciutat, entones cançons d’esperança i de revolta.
