Poemes a les butxaques

Cada dia, a mig matí, dues dones amb gairebé cent anys a les espatlles es troben davant del port i s'asseuen en un banc guaitant les barques. Parlen poc, en tenen prou intercanviant mirades i, amb mans tremoloses, allò que duen a les butxaques. Poc s'imaginen els vianants de l'atrafegada ciutat mexicana de Veracruz que en aquell banc el temps s'atura.O més ben dit, retrocedeix al passat  i viatja a milers de quilòmetres de distància. Per uns instants, les ancianes tornen a ser aquelles joves que passaven hores entre el so eixordador dels telers. A les butxaques, hi guardaven poemes que havien trobat remenant la biblioteca del poble. Cada dia, s'intercanviaven discretament aquells papers mig rebregats plens de versos. I els seus pensaments volaven lluny de la fàbrica, i ordien i tramaven somnis i il·lusions. Però els poemes d'amors i esperances es convertiren tot d'una en poemes de guerra, d'absències i d'exili. 

Avui, malgrat el futur esquinçat, hi ha un fil que les uneix amb la seva enyorada terra. I somriuen sabent que els poemes en la llengua que tant estimen segueixen corrent, que la cultura perviu i que la llibertat és aquell estel que brilla en un horitzó cada cop més proper.

Accèssit al Concurs de microrelats del 20è aniversari de la CAL http://www.cal.cat/la-celebracio-del-20e-aniversari-de-la-cal-reuneix-mes-de-250-persones-a-lateneu-barcelones/

Somnis de guerra i de pau

Et desvetlles a mitjanit. Pel cap encara et volten imatges de bombardejos, violència i camins desesperats per escapar de l'horror. Respires alleujada, només era un malson.

En un altre racó del món, algú somia que viu una vida tranquil·la, a casa, amb els seus. Que pot simplement viure, enlloc de maldar per sobreviure. Es desperta enmig de camins de neu i tremola de fred i de por. Quan surti el sol, seguirà el malson de la guerra.

Memòria

Avui fa 77 anys de l'entrada de les tropes franquistes a Sabadell. Civils i militars fidels a la República van sortir en massa de la ciutat, van creuar el pont de la Salut i van emprendre el camí de l'exili cap a França.

Diuen que la memòria serveix perquè la història no es repeteixi. Però la història es repeteix, i avui Europa s'omple de camins de refugiats.

Diuen que la memòria serveix per fer justícia, però els crims del franquisme encara no han estat jutjats. I, sense anar més lluny, a Sabadell tenim una gran plaça dedicada a l'alcalde falangista Marcet.

Diuen que la memòria serveix per dignificar a les víctimes, però molts dels qui no van tornar a casa després de la guerra, reposen en fosses comunes que el govern no es digna a exhumar.

Cal fer de la memòria, lluita, i de la lluita, camí per construir un futur més just i més lliure.

Un cel de plom

Anar a veure l'obra "Un cel de plom" sobre la vida de la Neus Català i prendre (encara més) consciència de l'absurditat de les guerres. Veure com passen els anys i la humanitat no canvia. Que la pau no és possible mentre tornem odi per odi i violència per violència.

I malgrat tot, tenir esperança. La que transmeten les persones que han sobreviscut a l'horror i lluiten contra el silenci i l'oblit perquè res del que van patir no es torni a repetir.

Navegar sense barques

Cauen les busques del rellotge a l'embarcador sense barques.

El sol davallant i enrogint el cel és l'únic indici que el temps segueix avançant.

Agraeixes la calma, mentre algú justifica la quietud dient que som fora de temporada. Com si calgués justificar la solitud. Com si hi hagués una època concreta per gaudir dels llocs. Com si hi haguessin dies marcats al calendari per estimar.

Avui no et calen barques, ni recorreguts turístics per descobrir(-te) nous paisatges.

Fent camí

Algú, avui, no sabrà on portar flors. Potser en una cuneta, potser en algun racó bosc endins, on diuen que el veieren per darrer cop.

Algú, avui, remenarà fotografies i cartes desgastades, aferrant-se al record, com s'aferrà en va a l'esperança de tornar a veure els seus ulls.

Algú, avui, no plorarà sols l'absència, també els anys de silenci i el dolor d'una ferida mal tancada. Perquè hi ha quelcom pitjor que la mort, i és l'oblit. Per això es nega a esborrar el seu nom i el sent bategar en cada lluita, en els somnis i anhels que encara perviuen. I avui, entre llàgrimes, mig dibuixarà un somriure, sabent que, sense ell, tot el camí que hem fet, no hauria estat possible.

Prou

I als seus despatxos s'hi acumula la vergonya, com una pols que simulen no veure.

Les paraules vida i esperança no figuren a l'ordre del dia de les seves reunions. Reunions d'urgència...urgència? Urgència és actuar, no fer reunions, ni debats, ni propostes. Que ja n'hi ha prou. Que al mar de naufragis ja no hi caben més llàgrimes, ni a la terra més petjades de dol i desesperació.