Pouant els somnis

Em desvetllaré a mitjanit i perseguiré ansiosa imatges i records abans no caiguin en el pou de l'oblit. Mentre la raó pretén ofegar-los, inundant la ment de pensaments i preocupacions, jo em capbusso en l'inconscient i hi nedo contracorrent, amb l'anhel desesperat de tornar allà on era fa uns instants,  trobar-t'hi novament, i recuperar allò que m'has dit en somnis.

Lluna plena

Serà nit de lluna plena.

Ja puja la marea i amb ella afloren sentiments que semblaven oblidats. 

Buscaràs estrelles per guiar-los, per guiar-te, però avui serà en va.

Hauràs d'esperar, pacient, que la lluna decreixi i torni la foscor que permet als estels brillar amb força. 

I potser aleshores, trobaràs el nord que avui has perdut.

Màrtirs del segle XX

Fa uns mesos, vaig tenir ocasió de visitar alguns dels espais de la Batalla de l'Ebre, com la Serra de Pàndols, el municipi de Corbera d’Ebre i el Memorial de les Camposines. En aquest conjunt, situat als peus de l'Ermita de Sant Bartomeu, a la Fatarella, s’hi dipositen els ossos dels soldats que encara avui apareixen per la zona, alhora que serveix com a monument a tots els qui van perdre la vida en la fatídica Batalla. Unes plaques amb centenars de noms omplen les parets del recinte. Corresponen als soldats morts que han pogut ser identificats.  Hi busco noms familiars, en va. Els dos germans del meu avi, que hi van lluitar i no van tornar, no hi figuren. No sabem on, ni com van morir, i probablement no ho sabrem mai. Ells formen part d’una llista massa llarga de vides que es van perdre al camp de batalla i de noms que, amb el pas del temps, cauran en l’oblit.

Diumenge passat, els noms d’una altra llista rebien tots els honors i passaven a ser reconeguts com a màrtirs del segle XX. Un total de 522 persones, assassinades per motius religiosos durant la Guerra Civil, van ser beatificades per l’Església, en una celebració que va transcórrer sense fer la més mínima menció a les víctimes del bàndol republicà. Evidentment, no necessitem que ningú ens santifiqui a aquells que hem perdut, però la beatificació massiva celebrada a Tarragona em sembla terriblement injusta. Mentre uns són elevats a l’altar, els altres jeuen en fosses comunes sense identificar. No volem la seva beatificació, però sí el retorn de les cartes i documents que encara resten retinguts als arxius dels vencedors, així com la nul·litat dels judicis sumaríssims que van condemnar a mort a tants innocents, com el mateix President de la Generalitat, Lluís Companys, afusellat avui fa 73 anys.

Si la definició de màrtir, fugint de l’estrictament religiosa, ens diu que és la persona que pateix per restar fidel a una causa, em sembla que en trobaríem uns quants entre totes les persones anònimes que van lluitar pels valors democràtics i per la llibertat.

Diuen que la història posa cadascú al lloc que li pertoca. Potser serà així el dia que aconseguim que la història la deixi d’escriure el poder.