Estrelles del rock i de la ciència

 

Llum zodiacal sobre el Montsant (Roca Corbatera).
Font: Parc Astronòmic de Prades @parcastroprades.

Si en una nit fosca sense lluna, just després del crepuscle, mirem cap a l'oest en direcció a les constel·lacions del zodíac, potser veurem una llum tènue que s'estén de forma triangular, com una boira difuminada d'estrelles. És el que s'anomena llum o pols zodiacal. Segurament, les cultures ancestrals, que gaudien de cels amb menys contaminació lumínica que els nostres, van intentar explicar l'origen d'aquest fenomen. Ara sabem que és causada per la dispersió de la llum solar en partícules de pols interestel·lar, provinents de cometes i asteroides, presents per tot el sistema solar. Poder explicar-ho científicament no el fa menys bonic. Com tampoc són menys fascinants les aurores boreals quan sabem perquè es formen. Un dels astrofísics especialitzats en pols interplanetària és Brian May. Segurament, el seu nom no us sonarà com a científic, sinó com a músic. 

Brian May (Font: Queenpedia)

Guitarrista i compositor, Brian May és mundialment famós per ser un dels integrants del mític grup de rock Queen. La vida de Brian May és plena de desafiaments. Aficionat a la música des de ben petit, quan va fer set anys li van regalar una guitarra espanyola. Les seves mans de nen però, eren massa petites per aquell instrument, així que amb l'ajuda del seu pare, van serrar-lo fins a enxiquir-lo a la seva mida. També van transformar-ne el so amb fils de coure i imants, per tal d'emular el so d'una guitarra elèctrica. Als setze anys, aquella guitarra no el satisfeia en el seu afany per versionar les cançons que escoltava a la ràdio. Donat que econòmicament no es podia permetre una guitarra elèctrica, va decidir fabricar-se'n una, novament amb l'ajuda del seu pare, que era enginyer electrònic. Un repte que va donar els seus fruits unes setmanes més tard. Batejada com a Red Special, aquella guitarra elèctrica única emetia un so característic, i des de llavors seria l'instrument inseparable de Brian May i tot un símbol del guitarrista i de la banda Queen.

Guitarra Red Special de Brian May

El talent musical del jove May era indiscutible, si bé a l'hora d'escollir els estudis, es va decantar per les ciències, concretament per la Física i les Matemàtiques. Tanmateix, no va abandonar mai la guitarra i l'any 1968, ja llicenciat en ciències a l'Imperial College de Londres, va formar el grup de música Smile, junt amb el bateria Roger Taylor i el vocalista i baixista Tim Staffel. La seva música va captivar el jove Farrokh Bulsara, conegut amb el nom de Freddie Mercury, el qual dos anys més tard va substituir a Staffel com a líder del grup, aportant-hi la seva veu prodigiosa i grans dots de piano. La nova formació, a la qual posteriorment s'hi uní John Deacon com a baixista, va passar a anomenar-se Queen. 

El mateix any en què naixia Queen, May iniciava la seva tesi doctoral en Astronomia, dedicada a l'estudi de la llum reflectida de la pols interplanetària i la velocitat de la pols en el Sistema Solar. May compaginava els estudis astronòmics a l'Observatori del Teide de Tenerife amb els primers èxits de la banda de rock.  

Brian May i Freddie Mercury

El públic vibrava amb les cançons del grup britànic, sense saber que aquell virtuós guitarrista es dedicava a escodrinyar el cel buscant respostes, amb la mateixa passió amb què movia els dits sobre les cordes de la guitarra. Quan l'any 1974, Queen va assolir la fama a nivell internacional, May va abandonar el seu treball de tesi. L'estudiant de la pols de les estrelles s'havia convertit en estrella del rock. Va passar de les nits solitàries estudiant el cel a nits de concerts multitudinaris, de desafiar el coneixement científic a desafiar la sonoritat del rock amb un estil totalment únic i característic. Anys més tard, amb una llarga llista d'èxits acumulats, la banda va viure el desafiament més gran de la seva història: seguir endavant després de la mort de Freddie Mercuri, el 24 de novembre de 1991, víctima de la sida.

La música i l'esperit de Queen van seguir, igual com seguien les ganes de Brian May d'acabar la seva tesi científica. Tot un desafiament personal que va reprendre l'any 2006. Havien passat 36 anys des que l'havia iniciat, així que va haver de revisar els treballs sobre pols zodiacal que s'havien realitzat durant aquells anys. La investigació sobre aquest tema era en realitat escassa, encara que hi havia un interès creixent a la primera dècada del 2000. May investigà la velocitat radial de les partícules de la pols fent ús de les modernes eines d'espectroscòpia d'absorció i espectroscòpia Doppler a l'Observatori del Teide, a Tenerife, on havia començat de jove, i va completar el seu treball a l'Observatori del Roque de los Muchachos, a La Palma.  May va presentar la seva tesi l'any 2007, amb el títol A Survey of Radial Velocities in the Zodiacal Dust Cloud (Velocitat radial en el  núvol de pols zodiacal).

A vegades em pregunto què passaria si els científics fossin tan populars en la societat com ho són personatges del món de la música, del cinema o de l'esport. Potser seguiríem els seus treballs, com qui segueix gires musicals o campionats esportius, i en celebraríem els descobriments com grans victòries. Potser hi hauria més confiança en els avenços científics i, en conseqüència, menys moviments contraris, com ara els antivacunes. Potser el gran desafiament dels qui ens dediquem a la ciència és divulgar-la i fer-la més propera. És cert que la música, el cinema o l'esport ens desperten sentiments especials, però si ho pensem bé, és la ciència la que ens permet seguir gaudint-ne. És la ciència la que ha trobat tractament  a una malaltia incurable als anys 90, que s'endugué un dels artistes més carismàtics i amb una de les millors veus del S.XX.

                        _____________________________________________________________

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVDesafíos

_____________________________________________________________

Estrellas del rock y de la ciencia

Luz zodiacal sobre el Montsant (Roca Corbatera).
Fuente: Parc Astronòmic de Prades @parcastroprades.

Si en una noche oscura sin luna, justo después del crepúsculo, miramos hacia el oeste, en dirección a las constelaciones del zodíaco, quizás veremos una luz tenue que se extiende de forma triangular, como una neblina difuminada de estrellas. Es lo que se conoce como luz o polvo zodiacal. Seguramente, las culturas ancestrales, que gozaban de cielos con menos contaminación lumínica que los nuestros, intentaron explicar el origen de este fenómeno. Ahora sabemos que es causada por la dispersión de la luz solar en partículas de polvo interestelar, provinientes de cometas y asteroides, presentes por todo el sistema solar. Poder explicarlo científicamente no hace que sea menos bonito. Como tampoco son menos fascinantes las auroras boreales cuando sabemos porque se forman. Uno de los astrofísicos especializados en polvo interplanetario es Brian May. Seguramente, su nombre no os va a sonar como científico, sino como músico. 

Brian May (Fuente: Queenpedia)

Guitarrista y compositor, Brian May es mundialmente famoso por ser uno de los integrantes del mítico grupo de rock Queen. La vida de Brian May está llena de desafíos. Aficionado a la música desde que era pequeño, cuando cumplió siete años le regalaron una guitarra española. Sus manos de niño eran demasiado pequeñas para aquel instrumento, así que, con la ayuda de su padre, lo serraron hasta reducirlo a su medida. También transformaron su sonido con hilos de cobre e imanes, con tal de emular el sonido de una guitarra eléctrica. A los dieciséis años, aquella guitarra no satisfacía su afán por versionar las canciones que escuchaba por la radio. Dado que económicamente no podía permitirse una guitarra eléctrica, decidió fabricarse una, nuevamente con la ayuda de su padre, que era ingeniero electrónico. Un reto que dio sus frutos unas semanas más tarde. Bautizada como Red Special, aquella guitarra eléctrica única emetía un sonido característico, y desde entonces sería el instrumento inseparable de Brian May y todo un símbolo del guitarrista y de la banda Queen.

Guitarra Red Special de Brian May
(Fuente: Queenpedia)

El talento musical del joven May era indiscutible, aunque en el momento de escoger los estudios, se decantó por las ciencias, concretamente por la Física y las Matemáticas. Sin embargo, no abandonó nunca su guitarra y en 1968, ya licenciado en ciencias en el Imperial College de Londres, formó el grupo de música Smile, junto con el bateria Roger Taylor y el vocalista y bajista Tim Staffel. Su música cautivó el joven Farrokh Bulsara, conocido con el nombre de Freddie Mercury, el cual  dos años más tarde sustituyó a Staffel como líder del grupo, aportando su voz prodigiosa y grandes  dotes de piano. La nueva formación, a la que posteriormente se unió John Deacon como bajista, pasó a llamarse Queen. 

El mismo año en que nacía Queen, May iniciava su tesis doctoral en Astronomía, dedicada al estudio de la luz reflectida del polvo interplanetario y la velocidad del polvo en el Sistema Solar. May compaginava los estudios astronómicos en el Observatorio del Teide de Tenerife con los primeros éxitos de la banda de rock.  

Brian May y Freddie Mercury

El público vibraba con las canciones del grupo británico, sin saber que aquel virtuós guitarrista se dedicaba a escudriñar el cielo buscando respuestas, con la misma pasión con la que movía los dedos sobre las cuerdas de la guitarra. Cuando en 1974, Queen alcanzó la fama a nivel internacional, May abandonó su trabajo de tesis. El estudiante del polvo de las estrellas se había convertido en estrella del rock. Había pasado de las noches solitarias estudiando el cielo a noches de conciertos multitudinarios, de desafiar el conocimiento científico a desafiar la sonoridad del rock con un estilo totalmente único y característico. Años más tarde, con una larga lista de éxitos acumulados, la banda vivió el mayor desafío de su historia: seguir adelante tras la muerte de Freddie Mercuri, el 24 de noviembre de 1991, víctima de sida.

La música y el espíritu de Queen siguieron, igual como seguían las ganas de Brian May de terminar su tesis científica. Un verdadero desafío personal que retomó en 2006. Habían transcurrido 36 años desde que lo había iniciado, así que tuvo que revisar los trabajos que se habían realizado sobre polvo zodiacal durante aquellos anys. La investigación sobre este tema era en realidad escasa, aunque había un interés creciente en la primera década del 2000. May investigó la velocidad radial de las partículas de  polvo con herramientas de espectroscopía de absorción y espectroscopía Doppler en el Observatorio del Teide, en Tenerife, donde había empezado de joven, y completó su trabajo en el Observatorio del Roque de los Muchachos, en La Palma. May presentó su tesis en 2007, con el título A Survey of Radial Velocities in the Zodiacal Dust Cloud  (Velocidad radial en la nube de polvo zodiacal).

A veces me pregunto qué pasaría si los científicos fuesen tan populares en la sociedad com lo son personajes del mundo de la música, del cine o del deporte. Quizás seguiríamos sus trabajos, como quien sigue giras musicales o campeonatos deportivos, y celebraríamos los descubrimientos como grandes victorias. Quizás habría más confianza en los avances científicos y, en consecuencia, menos movimientos contrarios, como los antivacunas. Quizás el gran desafío de quienes nos dedicamos a la ciencia es divulgarla y hacerla más cercana. Es cierto que la música, el cine o el deporte nos despiertan sentimientos especiales, però si lo pensamos bien, es la ciencia la que nos permite seguir disfrutando de ellos. Es la ciencia la que ha encontrado tratamiento a una enfermedad incurable en los años 90, que se llevó a uno de las artistas más carismáticos y con una de las mejores voces del S.XX.

               _____________________________________________________________

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVDesafíos

Tot un món per explorar

Sofia Luitz a l'interior de la cova,
al costat de les dues gerres neolítiques.
(Foto: Franz Rovira Luitz.
Arxiu històric de Moià-Coves del Toll).

 18 de juliol de 1952. Sofia Luitz no pot creure el que veuen els seus ulls. Ja fa un temps que el seu fill Franz li parla d'aquesta cova, situada als afores de la població on viuen, Moià. Avui, moguda per la curiositat, ha volgut acompanyar-lo. Les ganes de descobrir què amaguen les profunditats de la roca es barregen amb la inquietud pel desconegut. Però què hi ha millor que la passió d'un fill per donar ales a un esperit aventurer? En aquest cas, no són precisament ales el que cal, sinó saber reptar com una serp i esmunyir-se entre les cavitats que la natura capritxosa ha forjat durant anys dins la caverna. Al seu voltant, la recompensa al seu esforç apareix en forma de roques de gran bellesa que recorden troncs i fulles d'arbres, talment com les restes d'un bosc petrificat, com ja havien descrit anteriors exploradors. Tanmateix, ningú s'havia endinsat tant com ells a la galeria subterrània  i el que descobreixen enmig de la foscor i la humitat és realment sorprenent.  Davant seu, dues antigues i enormes gerres de ceràmica reposen alienes a la transcendència del moment. Pensar que en altres temps aquelles parets van acollir éssers humans, els fascina. Estan esgotats i, tot i no poder veure la llum del sol, saben que les hores han anat passant, així que decideixen fer nit dins la cova, com sens dubte deurien fer els avantpassats d'aquelles terres. L'endemà faran tot el possible per endur-se les gerres per tal que siguin estudiades, encara que per les seves grans dimensions no veuen la manera de treure-les de la cova. A contracor, no tindran altre remei que trencar-les i transportar-ne les peces. 

Interior de la Cova del Toll
Font: Museu Municipal de Moià-Coves del Toll

Aquesta prospecció pionera a la Cova del Toll de Moià va suposar l'inici de l'estudi d'aquest jaciment de gran valor arqueològic i paleontològic. A la troballa de les gerres de ceràmica, datades al període neolític, van seguir altres descobriments de restes de la presència humana des del Paleolític Mitjà fins a l'Edat del Bronze. En les excavacions també es van trobar restes de diferents espècies d'animals prehistòrics, que han convertit la Cova del Toll en una de les coves prehistòriques d'Europa més riques en fauna del Quaternari.

El mateix any en què Franz Rovira i Sofia Luitz s'aventuraven a entrar a la Cova del Toll, la jove científica Martha Chase vivia una aventura molecular al laboratori Cold Spring Harbor de Nova York, on treballava des de feia dos anys. Hi havia entrat com a col·laboradora en l'equip d'investigació liderat per Alfred Hershey. El seu grup de treball era conegut com "El grup del fag", donat que treballaven amb bacteriòfags, també anomenats fags, els virus que infecten bacteris. 

D'esquerra a dreta: Niccolo Visconti, Martha Chase, Alfred Hershey,
Constance Chadwick, Neville Symonds, June Dixon i Alan Garen.
Cold Spring Harbor Laboratory Archives.

Un dels grans reptes de la biologia de mitjans del segle passat era descobrir la naturalesa química del material hereditari. L'ADN estava al punt de mira, si bé la majoria de científics apostaven per les proteïnes com a molècules portadores de la informació genètica. En aquest sentit, els fags podien tenir la resposta. Concretament, l'equip de Hershey treballava amb el fag T2, l'estructura molecular del qual consta d'un 50% d'ADN i un 50 % de proteïnes. Se sabia que els fags introdueixen el seu material genètic a l'interior dels bacteris i d'aquesta manera utilitzen la maquinària cel·lular del bacteri per multiplicar-se i produir noves partícules víriques. Només calia marcar d'alguna manera les molècules del fag i observar quines traspassaven al bacteri. L'emoció es palpava a l'ambient en el moment d'observar el resultat del que posteriorment es coneixeria com l'experiment de Hershey i Chase. Després de marcar radioactivament els fags amb fòsfor 32, present en l'ADN, i amb sofre 35, present en les proteïnes, el fag va fer el que feia sempre, ignorant que aquesta vegada, a part de multiplicar-se a sí mateix, també multiplicava les possibilitats de la humanitat d'avançar en coneixement científic. El fòsfor radioactiu va delatar a l'ADN com a molècula portadora de la informació genètica. 

Fag T2. Font: Viquipèdia 

La biologia molecular era com una cova sense explorar, que guardava grans secrets sobre el funcionament dels éssers vius, alguns dels quals encara estan per revelar. També a les Coves del Toll s'hi segueixen fent descobriments. L'any 2016 s'hi trobaren restes d'un homínid corresponent a un neardental. Actualment, les noves tecnologies en biologia molecular també s'apliquen en el camp de la paleontologia, és el que s'anomena paleogenètica, que permet analitzar ADN extret de jaciments i comparar, per exemple, ADN de neardentals amb ADN d'Homo sapiens. Aquesta molècula que, tal i com va demostrar l'experiment de Hershey i Chase, conté la informació genètica, ens pot donar informació sobre la vida dels nostres avantpassats.

Explorar coves i explorar les molècules més petites de la vida forma part del camí incansable de la humanitat per comprendre qui som i d'on venim.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #Exploración

_____________________________________________________________

Un mundo por explorar

Sofia Luitz en el interior de la cueva,
al lado de las dos jarres neolíticas.
(Foto: Franz Rovira Luitz.
Arxiu històric de Moià-Coves del Toll)

18 de julio de 1952. Sofia Luitz no puede creer lo que ven sus ojos. Hace ya un tiempo que su hijo Franz le habla de esta cueva, situada en las afueras de la población donde viven, Moià. Hoy, movida por la curiosidad, ha querido acompañarlo. Las ganas de descubrir qué esconden las profundidades de la roca se mezclan con la inquietud por el desconocido. ¿Pero qué mejor que la pasión de un hijo para dar alas a un espíritu aventurero? En este caso, no son precisamente alas lo que necesitan, sinó saber reptar como una serpiente y escurrirse entre las cavidades que la natura caprichosa ha forjado durante años dentro de la caverna. A su alrededor, la recompensa a su esfuerzo aparece en forma de rocas de gran belleza, que recuerdan a troncos y hojas de árboles, talmente como los restos de un bosque petrificado, como ya habían descrito anteriores exploradores. Sin embargo, nadie se había adentrado tanto com ellos en la galería subterránea, y lo que descubren en medio de la oscuridad y la humedad es realmente sorprendente. Enfrente suyo, dos antiguas y enormes jarras de cerámica yacen ajenas a la trascendencia del momento. Pensar que en otros tiempos aquellas paredes acogieron a seres humanos, les fascina. Estan agotados y, aunque no pueden ver la luz del sol, saben que las horas han ido transcurriendo, así que deciden pasar la noche dentro de la cueva, como sin duda hicieron los antepasados de aquellas tierras. Mañana harán todo lo posible para llevarse las jarras, para que sean estudiadas, aunque por sus grandes dimensiones no ven la manera de sacarlas de la cueva. A regañadientes, no les quedará otro remedio que romperlas y transportar las piezas. 

Interior de la Cova del Toll
Fuente: Museu Municipal de Moià-Coves del Toll

Esta prospección pionera en la Cova del Toll de Moià supuso el inicio del estudio de este yacimiento de gran valor arqueológico y paleontológico. Al hallazgo de las jarras de cerámica, datadas en el período neolítico, siguieron otros descubrimientos de restos de la presencia humana desde el Paleolítico Medio hasta la Edad del Bronce. En las excavaciones también se encontraron numerosos restos de distintas especies de animales prehistóricos, que han convertido la Cova del Toll en una de les cuevas prehistóricas de Europa más ricas en fauna del Cuaternario.

El mismo año en que Franz Rovira y Sofia Luitz se aventuraban a entrar en la Cova del Toll, la joven científica Martha Chase vivía una aventura molecular en el laboratorio Cold Spring Harbor de Nueva York, donde llevaba dos años trabajando. Había entrado como colaboradora en el equip de investigación liderado por Alfred Hershey. Su grupo de trabajo era conocido como "El grupo del fago", dado que trabajaban con bacteriófagos, también llamados fagos, los virus que infectan bacterias. 

De izquierda a derecha: Niccolo Visconti, Martha Chase, Alfred Hershey,
Constance Chadwick, Neville Symonds, June Dixon y Alan Garen.
Cold Spring Harbor Laboratory Archives.

Uno de los grandes retos de la biología de mediados del siglo pasado era descubrir la naturaleza química del material hereditario. El ADN estaba en el punto de mira, aunque la mayoría de científicos apostaban por las proteínas como moléculas portadoras de la información genética. En este sentido, los fagos podían tener la respuesta. Concretamente, el equipo de Hershey trabajaba con el fago T2, cuya estructura molecular consta de un 50% de ADN y un 50% de proteínas. Se sabía que los fagos introducen su material genético al interior de las bacterias y de esta forma utilizan la maquinaria celular de la bacteria para multiplicarse y producir nuevas partículas víricas. Solamente debían marcar de alguna manera las moléculas del fago y observar cuales de ellas eran transferidas a la bacteria. La emoción se palpaba en el ambiente en el momento de observar el resultado de lo que posteriormente se conocería como el experimento de Hershey y Chase. Después de marcar radioactivamente los fagos con fósforo 32, presente en el ADN, y azufre 35, presente en las proteínas, el fago hizo lo que hacía siempre, ignorando que esta vez, a parte de multiplicarse a sí mismo, también multiplicaba las posibilidades de la humanidad de avanzar en conocimiento científico. El fósforo radioactivo delató al ADN como molécula portadora de la información genética. 

Fago T2. Fuente: Wikipedia 

La biología molecular era como una cueva sin explorar, que guardaba grandes secretos sobre el funcionamento de los seres vivos, algunos de los cuales todavía estan por revelar. También en la Cova del Toll se siguen haciendo descubrimientos. En 2016 se encontraron restos de un homínido correspondiente a un neardental. Actualmente, las nuevas tecnologías en biología molecular también se aplican en el campo de la paleontología, lo que se ha denominado paleogenética, que permite analizar ADN extraído de yacimientos, y comparar, por ejemplo, ADN de neardentales con ADN de Homo sapiens. Esta molécula que, tal y como demostró el experimento de Hershey y Chase, contiene la información genética, nos puede dar información sobre la vida de nuestros antepasados.

Explorar cuevas y explorar las moléculas más pequeñas de la vida forma parte del camino incansable de la humanidad para comprender quienes somos y de dónde venimos.

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #Exploración

A l'ombra de la cultura científica

 Es veu que en un bosc situat a tan sols uns 8 km d'on visc, es creà l'any 1975 el primer itinerari de natura amb finalitats pedagògiques de Catalunya i de tot l'Estat espanyol. Inspirant-se en models existents a Anglaterra, l'Itinerari del Bosc de Santiga, a Barberà del Vallès, posava en valor les 36 hectàrees d'espai natural que el conformen, amb alzinars i pinedes, i va marcar l'inici de l'educació ambiental al país. 

Itinerari del Bosc de Santiga en mans de Marina Mir. Font: butlletí Sostenible, Diputació de Barcelona. 

Encuriosida per aquest fet que fins al moment desconeixia, indago sobre la persona que hi havia al darrere de la didàctica del pioner itinerari. Marina Mir, biòloga i professora d'institut amb una llarga trajectòria en educació ambiental, va estar influenciada per dues figures cabdals: l'ecòleg Ramon Margalef i la pedagoga especialitzada en ciències naturals Àngels Ferrer i Sensat. Tal i com sospito, aquesta última era filla de la reconeguda pedagoga Rosa Sensat. Segons segueixo llegint, Àngels Ferrer va ser pionera fomentant l'ensenyament experimental de les ciències naturals, amb una clara influència de la seva mare, creadora de l'Escola del Bosc l'any 1914. 

Rosa Sensat a l'Escola del Bosc. ©AFB

El motiu d'aquest relat és la proposta de Café Hypatia d'escriure entorn el concepte de cultura científica. En el meu àmbit, podria parlar sobre Darwin, Mendel, Pasteur, Koch o Fleming, com a grans noms de la història de la biologia. Però, en lloc d'això, em trobo navegant entre fets i personatges que desconeixia i que em resulten enormement interessants. I és que ja va essent hora que destaquem altres noms, sobretot de dones, que han fet grans aportacions a la ciència, en aquest cas a la biologia. Tant en l'àmbit local, com seria el cas de Marina Mir i Àngels Ferrer i Sensat, com arreu del món. 

Podria parlar sobre Jeanne Baret, que fou la primera dona a circumnavegar la Terra entre 1766 i 1776. Ho va fer vestida com un home i canviant-se el nom per Jean Baret, donat que l'armada francesa no permetia la presència de dones en els seus vaixells. La passió per la botànica la va portar a recórrer el globus a la recerca de noves espècies de plantes. L'any 1776 va retornar a París amb 5.000 espècies recol·lectades, 3.000 de les quals eren desconegudes a Europa.

Jeanne Baret, segons un retrat de 1817, posterior a la seva mort. Autor desconegut.

Un centenar d'anys més tard, a l'Anglaterra victoriana, una altra dona va embarcar-se moguda per la passió per la natura, en el seu cas per les papallones. Margaret Fountaine, il·lustradora científica i entomòloga, viatjà per Europa, Sud-Àfrica, l'Índia, el Tibet, Amèrica, Austràlia i les Índies de l'Oest, buscant i recollint espècies rares de papallones. Fountaine dedicava hores a criar-les, observar-les i il·lustrar-les, i sobre elles va escriure nombrosos articles. 

En altres ocasions, són els descobriments els que han donat la volta al món. 

Ara que la pandèmia ha trasbalsat tot el planeta, tots sentim o hauríem de sentir, agraïment cap als sanitaris i científics que han fet possible la vacunació. Però qui recorda a Mary Wortley Motagu? Aquesta viatgera i escriptora de l'aristocràcia britànica de mitjans del s.XVIII va tenir la valentia  d'introduir la variolització a Europa, una pràctica de vacunació incipient enfront el virus de la verola que havia observat en terres otomanes. (Podeu llegir més sobre ella en el post: Dosis d'esperança).

Us sona el nom de Fanny Hesse? Sovint ni tan sols els qui ens dediquem a la microbiologia la coneixem. Ens passem la jornada laboral rodejats de plaques de Petri de colors vistosos, on fem créixer colònies bacterianes, com qui cultiva plantes en un hort. I seria bo que tinguéssim present que el desenvolupament dels medis de cultiu basats en agar utilitzats avui dia en laboratoris d'arreu del món, va tenir lloc gràcies a la intuïció de Fanny Hesse. Aquesta investigadora nord-americana va idear aquest tipus de cultius l'any 1881 quan el seu marit Walter Hesse treballava al laboratori de Robert Koch, qui es va beneficiar de la troballa per descobrir el bacteri responsable de la tuberculosi. (Podeu llegir més sobre ella en el post: Fer visible l'invisible).

I si ara mateix esteu utilitzant la xarxa Wi-Fi per llegir aquest post, heu de saber que la precursora d'aquesta tecnologia va ser l'enginyera i actriu austríaca Hedy Lamarr. Junt amb el compositor George Antheil, l'any 1941 va crear un sistema de codificació secreta de transmissions de ràdio de màxima seguretat, inspirat en un principi musical amb 88 freqüències, les equivalents a les tecles del piano.

Aquests són només alguns exemples de la multitud de dones que han dedicat la vida a la ciència, malgrat el seus noms no apareguin en els llibres de text ni se'n parli a les escoles i universitats.  Promoure la cultura científica és recordar-les i ser conscients del seu llegat, present en el nostre dia a dia. Ja sigui en la nostra vida laboral, en el nostre benestar i salut o en el coneixement d'algun bosc que tenim a tocar de casa.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #CulturaCientífica

_____________________________________________________________

A la sombra de la cultura científica 

Se ve que en un bosque situado a tan solo unos 8 km de donde vivo, se creó en 1975 el primer itinerario de naturaleza con fines pedagógicos de Catalunya y del conjunto del Estado español. Inspirándose en modelos existentes en Inglaterra, el Itinerario del Bosque de Santiga, en Barberà del Vallès, ponía en valor las 36 hectáreas de espacio natural que lo conforman, con encinares y pinares, y marcó el inicio de la educación ambiental del país. 

Itinerario del Bosque de Santiga en manos de Marina Mir. Font: boletín Sostenible, Diputació de Barcelona. 

La curiosidad sobre este hecho que hasta el momento desconocía, me lleva a indagar sobre la persona que estuvo detrás de la didáctica del itinerario pionero. Marina Mir, bióloga y profesora de instituto con una larga trayectoria en educación ambiental, estuvo influenciada por dos grandes figuras: el ecólogo Ramon Margalef y la pedagoga especializada en ciencias naturales, Àngels Ferrer i Sensat. Tal y como sospecho, esta última era hija de la reconocida pedagoga Rosa Sensat. Según sigo leyendo, Àngels Ferrer fue pionera fomentando la ensenyanza experimental de las ciencias naturales, con una clara influencia de su madre, creadora de l'Escola del Bosc en 1914. 

Rosa Sensat a l'Escola del Bosc. ©AFB

El motivo de este relato es la propuesta de Café Hypatia de escribir entorno al concepto de cultura científica. En mi ámbito, podría hablar sobre Darwin, Mendel, Pasteur, Koch o Fleming, grandes nombres de la historia de la biología. Pero en vez de hacerlo, me encuentro navegando entre hechos y personajes que desconocía y que me resultan enormemente interesantes. Y es que ya va siendo hora de que destaquemos otros nombres, sobretodo de mujeres, que han hecho grandes aportaciones a la ciencia, en este caso a la biología. Tanto en el ámbito local, com sería el caso de Marina Mir y Àngels Ferrer i Sensat, como alrededor del mundo. 

Podría hablar de Jeanne Baret, que fue la primera mujer a circunnavegar la Tierra entre 1766 y 1776. Lo hizo vestida como un hombre y cambiándose el nombre por Jean Baret, ya que que la armada francesa no permetía la presencia de mujeres en sus navíos. La pasión por la botánica la llevó a recorrer el globo en busca de nuevas especies de plantas. En 1776 regresó a París con 5.000 especies recolectadas, 3.000 de ellas desconocidas en Europa.

Jeanne Baret, según un retrato de 1817, posterior a su muerte. Autor desconocido.

Un centenar de años más tarde, en la Inglaterra victoriana, otra mujer se embarcó movida por la pasión por la naturaleza, en su caso por las mariposas. Margaret Fountaine, ilustradora científica y entomóloga, viajó por Europa, Sudáfrica, la Índia, el Tibet, América, Australia y las Índias del Oeste, buscando y recogiendo especies raras de mariposas. Fountaine dedicaba horas a criarlas, observarlas e ilustrarlas, y a raíz de sus trabajos escribió numerosos artículos. 

En otras ocasiones, son los descubrimientos los que han dado la vuelta al mundo. 

Ahora que la pandemia ha trastornado el planeta, todos sentimos o deberíamos sentir, agradecimiento hacia los sanitarios y científicos que han hecho posible la vacunación. ¿Pero quién se acuerda de Mary Wortley Motagu? Esta viajera y escritora de la aristocracia británica de mediados del s.XVIII tuvo la valentía  de introducir la variolización en Europa, una práctica de vacunación incipiente frente al virus de la viruela que había observado en tierras otomanas. (Podéis leer más sobre ella en el post: Dosis de esperanza).

¿Os suena el nombre de Fanny Hesse? A menudo ni siquiera los que nos dedicamos a la microbiología la conocemos. Nos pasamos la jornada laboral rodeados de placas de Petri de colores vistosos, en las que hacemos crecer colonias bacterianas, como quien cultiva plantas en un huerto.  Y deberíamos tener presente que el desarrollo de los medios de cultivo basados en agar usados hoy en día en laboratorios de todo el mundo, tuvo lugar gracias a la intuición de Fanny Hesse. Esta investigadora norteamericana ideó este tipo de cultivos en 1881 cuando su marido Walter Hesse trabajaba en el laboratorio de Robert Koch, quien se benefició del hallazgo para descubrir la bacteria responsable de la tuberculosis. (Podéis leer más sobre ella en el post: Hacer visible lo invisible).

Y si en estos momentos estáis utilizando la red Wi-Fi para leer este post, deberíais saber que la precursora de esta tecnología fue la ingeniera y actriz austríaca Hedy Lamarr.  Junto con el compositor George Antheil, en 1941 creó un sistema de codificación secreta de transmisiones de radio de máxima seguridad, inspirado en un principio musical con 88 frecuencias, las equivalentes a las teclas del piano.

Estos son solo algunos ejemplos de la multitud de mujeres que dedicaron su vida a la ciencia, a pesar de que sus nombres no aparecen en los libros de texto ni se habla de ellas en las escuelas y universidades.  Promover la cultura científica es recordarlas y ser conscientes de su legado, presente en nuestro día a día. Ya sea en nuestra vida laboral, en nuestro bienestar y salud o en el conocimiento de algun bosque que tenemos cerca de casa.

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #CulturaCientífica

_____________________________________________________________

Versos de ciències i dubtes

 La Terra al centre,

heretge qui ho dubti.

Eppur si muove!

De terres turques

ens porta Montagu 

vacuna incipient.

Esquitx de mar,

creacionisme en dubte

a les mans d'Anning.

A bord del Beagle

de preguntes voràgine.

Brota l'origen.

Als ulls de Fleming

halo revelador,

remei i cura.

Selecció en dubte,

som hereus de simbiosis.

Genial Margulis.

La història de la ciència és plena de dubtes. Però és precisament gràcies al fet de dubtar, de fer-se preguntes, d'atrevir-se a contradir les teories existents i les creences religioses, que la ciència ha avançat. Pocs creien a Galileo Galilei (1564-1642) quan defensava que la Terra gira al voltant del sol, enlloc de ser el centre de l'univers. Tampoc ho  tingué gens fàcil Lady Mary Wortley Montagu (1689-1762) en voler difondre la pràctica de la inoculació per immunitzar enfront la verola, tècnica que havia observat en terres turques. En el cas de Mary Anning (1799-1847), les seves troballes de fòssils de l'època juràssica qüestionaven la teoria creacionista dominant, ja que eren una evidència de l'extinció d'espècies. Charles Darwin (1809-1882) va publicar la teoria de l'origen de les espècies dotze anys després de la mort d'Anning, gràcies a les observacions que havia fet a bord del Beagle, enfrontant-se als antievolucionistes i a les seves pròpies creences. El descobriment d'una substància bactericida produïda pel fong Penicillium per Alexander Fleming (1881-1955) va tardar anys a ser estudiada i a ser reconeguda la seva importància. A mitjans del s.XX, Lynn Margulis (1938-2011) també va tenir dificultats per publicar la seva teoria endosimbiòtica, que xocava amb l'acceptada teoria de la selecció natural. Aquests són només alguns exemples que demostren la importància de dubtar i perseverar en idees noves que permeten a la ciència seguir avançant.  

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVdudas

_____________________________________________________________

Versos de ciencias y dudas

 La Tierra al centro,

hereje quien lo dude.

Eppur si muove!

De tierras turcas

lady Montagu vino

con su vacuna.

Rompe la ola,

creacionismo en duda

en manos de Anning.

Navega el Beagle

de preguntas vorágine.

Brota el origen.

Ha visto Fleming

halo revelador,

remedio y cura.

Sin selección,

venimos de simbiosis.

Genial Margulis.

La historia de la ciencia está repleta de dudas. Pero es precisamente gracias al hecho de dudar, de hacerse preguntas, de atreverse a contradecir las teorías existentes y las creencias religiosas, que la ciencia ha avanzado. Eran pocos los que creían a Galileo Galilei (1564-1642) cuando defendía que la Tierra gira alrededor del sol, en vez de ser el centro del universo. Tampoco lo tuvo nada fácil Lady Mary Wortley Montagu (1689-1762) para difundir la práctica de la inoculación para inmunizar contra la viruela, técnica que había observado en tierras turcas. En el caso de Mary Anning (1799-1847), sus hallazgos de fósiles de la época jurásica cuestionaban la teoría creacionista dominante, ya que eran una evidencia de la extinción de especies. Charles Darwin (1809-1882) publicó la teoría del origen de las especies doce años después de la muerte de Anning, gracias a sus observaciones a bordo del Beagle, enfrentándose a los antievolucionistas y a sus propias creencias. El descubrimiento de una sustancia bactericida producida por el hongo Penicillium por Alexander Fleming (1881-1955) tardó años en ser estudiada y a reconocerse su importancia. A mediados del s.XX, Lynn Margulis (1938-2011) también tuvo dificultades para publicar su teoría endosimbiótica, que chocaba con la aceptada teoría de la selección natural. Estos son solo algunos ejemplos que demuestran la importancia de dudar y perseverar en ideas nuevas que permiten a la ciencia seguir avanzando.  

Est texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVdudas

Energia de vida

 Per fi, el sol. Després de varis dies grisos i plujosos, tornar a sentir l'escalfor del gran astre li dóna un impuls d'energia. A vegades pensa que és mig planta i per això persegueix amb ànsia la llum solar. S'estira amb els braços oberts sobre la gespa del jardí i s'imagina que sota la pell hi té cloroplasts, aquests petits orgànuls que contenen la clorofil·la, responsable del color verd de les plantes. Amb el cos exposat a la radiació solar, la clorofil·la fa la seva feina absorbint l'energia lumínica que permetrà realitzar el procés fotosintètic pel qual el diòxid de carboni de l'aire és transformat en compostos orgànics. Podríem dir que les plantes transformen l'energia solar en forma de fotons en energia química. Els compostos resultants, principalment glucosa, seran nutrients i font d'energia pels animals, a l'hora que l'oxigen alliberat com a producte residual a l'atmosfera els permetrà respirar. Quina gran responsabilitat ser planta!- pensa. Elles són la base de l'enorme engranatge de la vida a la Terra.

En altres ocasions, la seva imaginació la porta a sentir-se papallona. També elles depenen de la llum solar. Només sortir de la crisàlide, on ha estat reclosa en metamorfosi, la papallona necessita estar unes hores exposada al sol per tal que se li assequin bé les ales. I durant tota la seva vida adulta segueix depenent del sol, donat que necessita una temperatura corporal d'entre 33 i 38oC per volar. Com que volant la temperatura corporal baixa, s'ha d'aturar periòdicament per tornar-se a escalfar. És així, jugant amb el sol, com la papallona ens ofereix la seva dansa harmònica per camps i boscos.

Però si el que vol és trobar un animal que depengui del sol, en té per triar i remenar dins el grup dels rèptils. És àmpliament sabut que aquests animals de sang freda regulen la temperatura corporal a través de l'ambient, movent-se entre el sol i l'ombra. Si bé pot semblar un desavantatge no tenir una temperatura corporal constant, per altra banda, un rèptil pot sobreviure amb molts menys aliments que els mamífers o les aus de dimensions semblants, els quals destinen bona part dels nutrients a generar calor.

Planta, papallona, sargantana, tortuga. No és cap d'elles i és totes a la vegada. Perquè tots els éssers vius del planeta, des dels més grans mamífers, passant pels humans fins als insectes més petits o fins i tot els microorganismes, provenim d'una mateixa cèl·lula primigènia. La teoria més acceptada sobre l'origen de la vida explica com la Terra de fa vora 4.000 milions d'anys era un planeta inhòspit, amb altes temperatures, tempestes elèctriques i una intensa activitat volcànica. Tanmateix, els oceans contenien els ingredients per desenvolupar la vida, és el que es coneix com a brou primitiu. Els elements presents com l'oxigen, el carboni, el nitrogen, el fòsfor, el ferro, entre d'altres, es van anar combinant formant molècules cada vegada més complexes. Fins que, d'una manera que la ciència encara no ha estat capaç d'explicar ni de reproduir, es va formar la primera cèl·lula.

Totes aquestes reaccions van ser possibles gràcies a l'alta energia provinent de les radiacions solars. El mateix sol que avui l'escalfa i la fa somriure.

Sortida del sol a L'Escala, Alt Empordà.

___________________________________________

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVenergía

_____________________________________________________________

Energía de vida

Por fin, el sol. Después de varios días grises y lluviosos, volver a sentir el calor del gran astro le da un impulso de energía. A veces piensa que es medio planta y por eso persigue con ansia la luz solar. Se tumba con los brazos abiertos sobre el césped del jardín e imagina que debajo de la piel tiene cloroplastos, estos pequeños orgánulos que contienen la clorofila, responsable del color verde de las plantas. Con el cuerpo expuesto a la radiación solar, la clorofila hace su trabajo absorbiendo la energía lumínica que permitirá realizar el proceso fotosintético por el cual el dióxido de carbono del aire es transformado en compuestos orgánicos. Podríamos decir que las plantas transforman la energía solar en forma de fotones en energía química. Los compuestos resultantes, principalmente glucosa, seran nutrientes y fuente de energía para los animales, a la vez que el oxígeno liberado como producto residual a la atmósfera les permitirá respirar. ¡Qué gran responsabilidad ser planta!- piensa. Ellas son la base del enorme engranaje de la vida en la Tierra.

En otras ocasiones, su imaginación le lleva a sentirse mariposa. También ellas dependen de la luz solar. Nada más salir de la crisálida, donde ha estado recluida en metamorfosis, la mariposa necesita estar unas horas expuesta al sol para secarse bien las alas. Y durante tota su vida adulta sigue dependiendo del sol, ya que necesita una temperatura corporal de entre 33 y 38oC para volar. Debido a que al volar la temperatura corporal disminuye, tiene que detenerse periódicamente para volver a calentarse. Es así, jugando con el sol, como la mariposa nos ofrece su danza harmónica por campos y bosques.

Pero si lo que quiere es encontrar un animal que dependa del sol, tiene donde escoger dentro del grupo de los reptiles. Es bien sabido que estos animales de sangre fría regulan la temperatura corporal a través del ambiente, desplazándose entre el sol y la sombra. Aunque puede parecer una desventaja no tener una temperatura corporal constante, por otro lado, un reptil puede sobrevivir con mucho menos alimento que los mamíferos o las aves de dimensiones parecidas, los cuales destinan la mayor parte de los nutrientes a generar calor.

Planta, mariposa, lagartija, tortuga. No es ninguna de ellas y es todas a la vez.  Porque todos los seres vivos del planeta, desde los más grandes mamíferos, pasando por los humanos hasta los insectos más pequeños o incluso los microorganismos, provenimos de una misma célula primigenia. La teoría más aceptada sobre el origen de la vida explica como la Tierra de hace casi 4.000 millones de años era un planeta inhóspito, con altas temperaturas, tormentas eléctricas y una intensa actividad volcánica. Sin embargo, los océanos contenían los ingredientes para desarrollar la vida, es lo que se conoce como caldo primitivo. Los elementos presentes como el oxígeno, el carbono, el nitrógeno, el fósforo, el hierro, entre otros, se fueron combinando formando moléculas cada vez más complejas. Hasta que, de una manera que la ciencia todavía no ha sido capaz de explicar ni de reproducir, se formó la primera célula.

Todas estas reacciones fueron posibles gracias a la alta energía proviniente de las radiaciones solares. El mismo sol que hoy le da calor y le hace sonreir.

Salida del sol en L'Escala, Alt Empordà.

___________________________________________

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVenergía

L'ADN de Morfeu

Deu fer vora 40 anys d'aquell estrany somni, però encara el recorda com si l'hagués tingut aquesta mateixa nit. Tanca els ulls i es veu a ella mateixa enfilant-se per una escala de cargol, on cada un dels graons està marcat a banda i banda amb una d'aquestes quatre lletres: A, T, G i C. Quan a un cantó hi ha la A, a l'altre hi ha la T, i això mateix passa amb la C i la G. És a mig pujar quan una calor sobtada l'envaeix. En mirar avall observa, esgarrifada, com l'escala s'està desenrotllant i obrint en dos, com una cremallera. L'obertura avança ràpidament, sense que tingui temps per reaccionar, fins que una forta sotragada la fa caure. Mentre es precipita a un buit que sembla no tenir fi, li crida l'atenció un conjunt d'esglaons vinguts de no sap on, que s'han col·locat davant l'escala oberta i hi encaixen com peces d'un trencaclosques. A partir d'aquest punt, l'escala comença a regenerar la meitat que li falta, seguint sempre la mateixa correspondència de lletres, la A amb la T i la C amb la G. El mateix passa amb l'altra meitat de l'escala, de manera que l'escala original partida en dos serveix de motlle per crear dues escales idèntiques. Acte seguit, cada una d'elles es torna a dividir i es repeteix el procés. De dues en surten quatre, de quatre, vuit i així successivament, omplint l'espai de multitud de còpies de la mateixa escala. 

Es despertà sobresaltada i a mesura que prenia consciència que tot havia estat un somni, començava a entreveure'n el significat. L'escala de cargol era com una molècula gegantina d'ADN, amb la seva típica estructura helicoïdal, i les lletres dels graons inequívocament corresponien a les quatre bases nitrogenades que el conformen, fidelment aparellades: Adenina amb Timina, i Guanina amb Citosina. Feia poc que, a contracor, havia deixat els estudis de biologia. Si bé ja hi havia unes quantes dones al món que destacaven com a científiques, en el seu entorn no era un camí gens fàcil. Sempre li havia apassionat la biologia i, en concret, la genètica. Si hagués pogut, s'hauria dedicat a estudiar els mecanismes de l'herència. Sens dubte, aquell somni responia a la seva fascinació per aquella molècula que conté la informació pel funcionament dels éssers vius, que ens iguala com a espècie i alhora fa que cadascú de nosaltres sigui únic i irrepetible. El fenomen que hi succeïa li recordava la replicació que té lloc quan una cèl•lula es divideix i copia el seu ADN per passar-lo a la nova cèl·lula. Però quin significat tenia aquella multiplicació de forma exponencial? Hi va estar donant voltes tot el dia sense aconseguir treure'n l'entrellat, i després se n'oblidà, com sol passar amb tot el que somniem.

Però a la vida hi ha somnis que no s'esborren mai del tot. No sabria dir quant temps havia passat, però un bon dia una notícia en una revista científica li va fer reviure aquell episodi oníric. Un científic nord-americà, Kary Mullis, havia ideat un mètode per multiplicar fragments de material genètic al laboratori, basant-se en el procés de replicació de l'ADN que es dona de forma natural a les cèl·lules. 

La tècnica s'anomenà PCR (Reacció en Cadena de la Polimerasa) i mentre en llegia la descripció, li retornaven les imatges del seu somni. Aplicació de calor per desnaturalitzar l'ADN, és a dir, desenrotllar-lo i separar-ne les dues cadenes, addició d'un fragment d'ADN de cadena simple, anomenat encebador, que s'uneix a la seva cadena complementària i la cadena que s'allarga, gràcies a l'enzim polimerasa, fins a obtenir una còpia idèntica d'aquell fragment. Segons el mateix científic afirmava "començant amb una única molècula d'ADN, la PCR pot generar 100.000 milions de molècules iguals en una tarda." El mètode obria tot un ventall d'aplicacions, com el diagnòstic de malalties hereditàries, proves forenses i de paternitat o la detecció de patògens causants de malalties infeccioses.

Quan anys més tard, Kary Mullis va ser guardonat amb el premi Nobel de Química pel disseny d'aquesta tècnica, no va poder evitar preguntar-se què hauria passat si ella hagués seguit estudiant i hagués intuït la genialitat d'aquell procés vist en somnis. 

Encara hi pensa avui quan, asseguda a la sala d'estar de la residència, sent una i altra vegada com es fa referència a la PCR per la televisió i la ràdio. La tècnica està resultant crucial per detectar la presència de material genètic víric i fer front a la pandèmia que ha trastornat el món sencer.

El seu somni revelador no l'ha explicat mai a ningú. Potser ho farà ara, tan bon punt les seves nétes puguin anar a visitar-la, i els parlarà de la importància de no deixar escapar mai els somnis.

___________________________________________

Relat participant al concurs Inspiraciència 2020. 

El 15 de juny de 2021 s'inclou en la recopilació del blog de narrativa científica Café Hypatia sobre el tema #PVvida

_____________________________________________________________

El ADN de Morfeo

Hará cerca de 40 años de aquel extraño sueño, pero todavía se acuerda como si lo hubiera tenido esta misma noche. Cierra los ojos y se ve a sí misma subiendo por una escalera de caracol, donde cada uno de los peldaños está marcado a ambos lados con una de estas cuatro letras: A, T, G y C. Cuando a un lado hay la A, al otro hay la T, y lo mismo ocurre con la C y la G. Está medio subiendo cuando un calor repentino la invade. Al mirar hacia abajo observa, con un escalofrío, como la escalera se está desenrollando y abriendo en dos, como una cremallera. La apertura avanza rápidamente, sin darle tiempo a reaccionar, hasta que una fuerte sacudida la hace caer. Mientras se precipita a un vacío que parece no tenir fin, le llama la atención un conjunto de escalones llegados de no sabe dónde, que se han colocado delante de la escalera abierta y encajan con ella como piezas de un puzzle. A partir de este punto, la escalera empieza a regenerar la mitad que le falta, siguiendo siempre la misma correspondencia de letras, la A con la T y la C con la G. Lo mismo ocurre con la otra mitad de la escalera, de modo que la escalera original partida en dos sirve de molde para crear dos escaleras idénticas. Acto seguido, cada una de ellas se vuelve a dividir y el proceso se repite. De dos salen cuatro, de cuatro, ocho y así sucesivamente, llenando el espacio de multitud de copias de la misma escalera. 

Se despertó sobresaltada y a medida que tomaba consciencia de que todo había sido un sueño, empezaba a entrever su significado. La escalera de caracol era com una molécula gigante de ADN, con su típica estructura helicoidal, y las letras de los peldaños inequívocamente correspondían a las cuatro bases nitrogenadas que lo conforman, fielmente apareadas: Adenina con Timina, y Guanina con Citosina. Hacía poco que, muy a su pesar, había abandonado los estudios de biología. Si bien ya había unas cuantas mujeres en el mundo que destacaban como científicas, a su alrededor seguir este camino no era nada fácil. Siempre le había apasionado la biología y, en concreto, la genética. Si hubiera podido, se habría dedicado a estudiar los mecanismos de la herencia. Sin duda, aquel sueño respondía a su fascinación por aquella molécula que contiene la información para el funcionamiento de los seres vivos, que nos iguala como especie y a la vez hace que cada uno de nosotros sea único e irrepetible. El fenómeno sucedido le recordaba la replicación que tiene lugar cuando una célula se divide y copia su ADN para transmitirlo a la nueva célula. ¿Pero qué significado tenía aquella multiplicación de forma exponencial? Estuvo dándole vueltas todo el día sin conseguir desentrañarlo, y después se olvidó de ello, como suele pasar con todo lo que soñamos.

Pero en la vida hay sueños que nunca se borran del todo. No sabría decir cuánto tiempo pasó, pero un buen día una notícia en una revista científica le llevó a revivir aquel episodio onírico. Un científico norteamericano, Kary Mullis, había ideado un método para multiplicar fragmentos de material genético en el laboratorio, basándose en el proceso de replicación del ADN que tiene lugar de forma natural en las células. 

La técnica fue denominada PCR (Reacción en Cadena de la Polimerasa) y mientras leía su descripción, le venían en la cabeza las imágenes de su sueño. Aplicación de calor para desnaturalizar el ADN, es decir, desenrollarlo y separar las dos cadenas, adición de un fragmento de ADN de cadena simple, llamado cebador, que se une a su cadena complementaria y la cadena que se alarga, gracias a la enzima polimerasa, hasta obtener una copia idéntica de aquel fragmento. Según el mismo científico afirmaba "empezando con una única molécula de ADN, la PCR puede generar 100.000 millones de moléculas iguales en una tarde." El método abría un amplio abanico de aplicaciones, como el diagnóstico de enfermedades hereditarias, pruebas forenses y de paternidad o la detección de patógenos causantes de enfermedades infecciosas.

Cuando años más tarde, Kary Mullis fue guardonado con el premio Nobel de Química por el diseño de esta técnica, no pudo evitar preguntarse qué habría pasado si hubiera seguido estudiando y hubiera intuido la genialidad de aquel proceso visto en sueños.

Todavía hoy lo piensa cuando, sentada en el salón de la residencia, escucha una y otra vez como se hace referencia a la PCR por la televisión y por la radio. La técnica está resultando crucial para detectar la presencia de material genético vírico y hacer frente a la pandemia que ha trastornado el mundo entero.

Nunca ha contado a nadie su sueño revelador. Quizá lo hará ahora, en cuanto sus nietas la visiten, y les hablará de la importancia de no dejar escapar nunca los sueños. 

___________________________________________

Relato participante en el concurso Inspiraciencia 2020. 

El 15 de junio de 2021 se incluye en la recopilación del blog de narrativa científica Café Hypatia sobre el tema #PVvida

I tanmateix, curem.

 I tanmateix, curem. Aquesta frase l'haurien pogut pronunciar moltes dels milers de dones que a l'Edat Mitjana van ser acusades de bruixeria. Com aquell famós Eppur si muove ("I tanmateix, es mou") la frase que, segons la tradició, va formular Galileo Galilei després de veure's obligat a abjurar de la teoria heliocèntrica davant el tribunal de la Inquisició. Ell sabia que era innocent, que la Terra es movia, això havia deduït amb les seves observacions telescòpiques. També elles sabien que eren innocents, que no havien comès cap dels crims de què se les acusava. Pactes amb el diable? Volar per sobre de les cases? Però quina bogeria era aquesta? De poder sobrenatural no en tenien cap. Moltes d'elles però, eren grans coneixedores de les propietats terapèutiques de les plantes i de tot allò que la natura ens pot oferir, un saber que s'havia anat transmetent de generació en generació. Sí bé és cert que alguns d'aquests remeis naturals, en dosis massa altes, poden tenir efectes psicoactius. Per exemple, la belladona (Atropa belladonna) pot alleugerir el mal de cap, però en excés provoca somnis irreals. En altres casos, el desconeixement portava a falses creences. És el cas de la planta anomenada arrel del traïdor (Alkanna tinctorea), una herba a partir de la qual s’elaborava un ungüent per guarir ferides, clivelles, cremades i altres patologies dermatològiques. Degut al seu color vermellós, fou prohibida per la Inquisició pel suposat poder de convertir els líquids en sang. 

Durant molts segles, abans de l'aparició de la ciència i la medicina modernes, aquestes dones van gaudir del respecte de la gent del poble. Gràcies a elles disposaven de remeis, beuratges i ungüents, per alleugerir el dolor, per tractar inflamacions, febres, trastorns digestius i alteracions orgàniques diverses, tant en persones com també en els animals de l'entorn domèstic. Algunes d'elles eren llevadores que ajudaven a portar les criatures al món. 

Il·lustració procedent d'un manuscrit suís que representa
a l'esquerre la celebració d'un akelarre
i, a la dreta, una crema de bruixes a Baden.

Però a l'Edat Mitjana aquesta situació va començar a canviar. L'Església cristiana de l'època infongué la idea que només Déu té el poder per curar el cos i l'ànima. Per tant, tota persona que realitzés pràctiques amb aquesta finalitat era titllada d'heretge i havia de ser empresonada i jutjada. Les receptes guaridores s'havien convertit en pocions prohibides. Paral·lelament, hi havia la necessitat d'explicar les calamitats d'aquells temps, com ara inundacions, sequeres, pedregades, terratrèmols, plagues, epidèmies, i també les desgràcies particulars, com malalties, morts sobtades, avortaments... L'afany per buscar un culpable, sumat a la misogínia de la societat i de l'Església, van fer que recaigués la culpa de tot mal en aquelles dones que s'allunyaven del que s'entenia per normalitat, fossin remeieres, vídues, solteres, pobres o dones que pel motiu que fos, vivien al marge de la societat. 

El rei James VI d'Escòcia presideix un tribunal

per examinar la culpabilitat o innocència

de les presumptes bruixes de Berwick.

Gravat de l'obra Newes from Scotland, 1591.

També l'avenç de la medicina va propiciar el descrèdit d'aquestes dones, vistes com una amenaça pel poder establert, donat que aquest tipus de saviesa i experiència havia d'estar tan sols en mans del poder, o més ben dit, dels homes de poder. En lloc de ser valorades pels seus coneixements, van ser acusades, perseguides, torturades, sentenciades i condemnades, després d'inventar tota mena d'històries al seu voltant. I, per descomtat, sota tortura les dones acabaven confessant el que fos per tal de posar fi a tot aquell sofriment. Fins i tot arribaven a inculpar a altres dones, innocents com elles, per acontentar així als torturadors. 

El Malleus Maleficarum, escrit per dos monjos dominics,
Heinrich Kramer i Jacob Sprenger, i publicat el 1487 a Alemanya,
era una guia teòrica i pràctica pel reconeixement,
examen, tortura, judici i execució de bruixes. 

Es calcula que entre els segles XV i XVIII, desenes de milers de persones, majoritàriament dones, van morir a la forca i a la foguera arreu d'Europa, en el fenomen repressiu conegut com a caça de bruixes. No va ser fins a l'època de la Il·lustració quan els intel·lectuals europeus van arribar a la conclusió que la bruixeria no existia ni havia existit mai. És més, els seus coneixements van ser la base de la incipient farmacologia del segle XIX.

 Els primers medicaments als anys 1920 van ser l'aspirina, el principi actiu del qual és el mateix que durant segles s'havia obtingut de l'escorça del salze, la salicina, d'aquí el nom de l'àcid acetilsalicílic; la morfina i la codeïna, alcaloides presents de manera natural a l'opi que s'obté de les càpsules verdes del cascall (Papaver somniferum), i la digital, un heteròsid cardiotònic contingut a les fulles de les didaleres (Digitalis). Fins i tot la penicil·lina, el descobriment de la qual s'atribueix a Alexander Fleming, la trobem de manera incipient en diverses cultures antigues que coneixien les propietats bactericides de les floridures mitjançant l'observació i l'experiència, des de la  Grècia i l'Índia antigues, així com en les cultures tradicionals de regions tan diferents i distants com Sèrbia, Rússia, la Xina, i també en els pobles nadius nord-americans. 

Papaver somniferum en Köhler's Medicinal Plants, 1887.

Alguns medicaments moderns tenen també una base natural. És el cas de l'artemisinina, la matèria activa de la teràpia antimalària 'Coartem', que prové de la planta Artemisia annua, un gènere de plantes utilitzades des de l'antiguitat amb diferents finalitats.

Així com la ciència va acabar donant la raó a Galileo i va demostrar com la Terra gira al voltant del sol, el temps també ha acabat desacreditant els judicis que van condemnar a tantes dones. En el cas de la caça de bruixes però, el nom de les dones i les paraules que van dir per defensar la seva innocència han quedat esvaïts com el fum de les fogueres on tristament van cremar. Poca gent coneix a Sança de Camins, llevadora de Barcelona, condemnada l'any 1419, acusada de fer rituals per protegir les criatures acabades de néixer. O a Margaret Jones, que utilitzava medicines avançades als seus temps i fou la primera persona executada per bruixeria a la colònia de Massachussets l'any 1648. Tan sols alguns dels seus noms han estat rescatats de l'oblit gràcies al treball d'historiadors estudiosos del tema. 

Malgrat molts dels seus noms no hagin transcendit, sí que ho ha fet el seu coneixement convertit també en part de la cultura popular, a vegades en forma de cançó, com recull Joan Amades a la seva obra Costumari català: 

Alfàbrega i valeriana,

menta i ruda

salven tota criatura.

Ruda i valeriana,

menta i valeriana,

menta i alfàbrega,

tot ho cura i tot ho salva.

Menta i alfàbrega,

ruda i valeriana

salven tota persona nada.

Ruda i valeriana,

Alfàbrega i sàlvia

Tot el món salven.

___________________________________________

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVsalud

_____________________________________________________________

Y sin embargo, curamos

Y sin embargo, curamos. Esta frase la hubieron podido pronunciar muchas de los miles de mujeres que durante la Edad Media fueron acusadas de brujería. Como el famoso Eppur si muove ("Y sin embargo, se mueve") la frase que, según la tradición, formuló Galileo Galilei después de verse obligado a abjurar de la teoría heliocéntrica ante el tribunal de la Inquisición. Él sabía que era inocente, que la Tierra se mueve, así lo había deducido de sus observaciones telescópicas. También ellas sabían que eran inocentes, que no habían cometido ninguno de los crímenes de que se las acusaba. ¿Pactos con el diablo? ¿Volar por encima de las casas? ¡Pero qué locura! Ellas no poseían ningún poder sobrenatural. Lo que sí tenían era un gran conocimiento acerca de las propiedades terapéuticas de las plantas y de todo lo que la naturaleza nos puede ofrecer, un saber que se había ido transmitiendo de generación en generación. Cierto es que algunos de estos remedios naturales, en dosis demasiado altas, pueden tener efectos psicoactivos. Por ejemplo, la belladona (Atropa belladonna) puede aliviar el dolor de cabeza, pero en exceso provoca sueños irreales. En otros casos, el desconocimiento llevaba a falsas creencias. Es el caso de la planta conocida como raíz del traidor (Alkanna tinctorea), a partir de la cual se elaboraba un ungüento para curar heridas, grietas, quemaduras y otras patologías dermatológicas. Debido a su color rojizo, fue prohibida por la Inquisición por el supuesto poder de convertir los líquidos en sangre. 

Durante muchos siglos, antes de la aparición de la ciencia y la medicina modernas, estas mujeres contaban con el respeto del pueblo. Gracias a ellas disponían de remedios, brebajes y ungüentos para aliviar el dolor, tratar inflamaciones, fiebres, trastornos digestivos y diversas alteraciones orgánicas en personas, así com también en los animales del entorno doméstico. Algunas de ellas eran comadronas que ayudaban a traer niños al mundo. 

Ilustración procedente de un manuscrito suizo donde se representa a la izquierda la celebración de un akelarre, y a la derecha una quema de brujas en Baden.

Pero en la Edad Media esta situación empezó a cambiar. La Iglesia cristiana de la época infundió la idea de que sólo Dios tiene el poder de curar el cuerpo y el alma. Por lo tanto, toda persona que realizara cualquier práctica con esta finalidad era tachada de hereje y debía ser encarcelada y juzgada. Las recetas curativas se habían convertido en pócimas prohibidas. Paralelamente, existía la necesidad de explicar las calamidades de aquellos tiempos, como las inundaciones, sequías, terremotos, plagas, epidemias, y también las desgracias particulares, como enfermedades, muertes súbitas, abortos... El afán por buscar un culpable, sumado a la misogínia de la sociedad y de la Iglesia, hizo que recayera la culpa de todos los males en las mujeres que se apartaban de lo que se entendía por normalidad, ya fueran curanderas, víduas, solteras, pobres o mujeres que, por el motivo que fuera, vivían al margen de la sociedad. 

El rey James VI de Escocia preside un tribunal

para examinar la culpabilidad o inocencia

de las presuntas brujas de Berwick.

Grabado de la obra Newes from Scotland, 1591.

También el avance de la medicina propició el descrédito de estas mujeres, vistas com una amenaza al poder establecido, puesto que este tipo de sabiduría y experiencia, debía estar solamente en manos del poder, o mejor dicho, de los hombres de poder. En vez de ser valoradas por sus conocimientos, fueron acusadas, perseguidas, torturadas, sentenciadas y condemnadas, después de inventarse toda clase de historias a su alrededor. Y por supuesto, bajo tortura las mujeres terminaban por confesar lo que fuera con tal de poner fin a tanto sufrimiento. Incluso llegaban a inculpar a otras mujeres, inocentes como ellas, para contentar a los torturadores. 

El Malleus Maleficarum, escrito por dos monjes dominicos, Heinrich Kramer y Jacob Sprenger, y publicado en 1487 en Alemania, es una guía teórica y práctica para el reconocimiento, examen, tortura, juicio y ejecución de brujas.

Se calcula que entre los siglos XV y XVIII, desenas de miles de personas, mayoritariamente mujeres, murieron ahorcadas o quemadas en la hoguera en toda Europa, en el movimiento represivo conocido como caza de brujas. No fue hasta la época de la Ilustración cuando los intelectuales europeos llegaron a la conclusión de que la brujería no existía ni había existido nunca. Es más, sus conocimientos fueron la base de la incipiente farmacología del siglo XIX. 

Los primeros medicamentos utilizados en los años 1920 fueron la aspirina, cuyo principio activo es el mismo que durante siglos se había obtenido de la corteza del sauce (Salix), la salicina, de aquí el nombre del ácido acetilsalicílico; la morfina y la codeína, alcaloides presentes de manera natural en el opio que se obtiene de las cápsulas verdes de la amapola real (Papaver somniferum), y  la digital, un heterósido cardiotónico contenido en las hojas de las dedaleras (Digitalis). Incluso la penicilina, cuyo descubrimento se atribuye a Alexander Fleming, la encontramos de manera incipiente en distintas culturas antiguas que conocían las propiedades bactericidas de los mohos mediante la observación y la experiencia, desde las antiguas Grecia y Índia, así como en las culturas tradicionales de regiones tan diferentes y distantes como Serbia, Rúsia, la China, y también en los pueblos nativos norteamericanos. 

Papaver somniferum en Köhler's Medicinal Plants, 1887.

Algunos medicamentos modernos poseen también una base natural. Es el caso de la artemisinina, la materia activa de la terapia antimalaria 'Coartem', que proviene de la planta Artemisia annua, un género de plantas utilizadas desde la antigüedad con fines distintos.

Igual como la ciencia acabó dando la razón a Galileo y demostró como la Tierra gira alrededor del sol, el tiempo también acabó desacreditando los juicios que condenaron a tantas mujeres. Sin embargo, en el caso de la caza de brujas, el nombre de las mujeres y las palabras que dijeron para defender su inocencia han quedado desvanecidos como el humo de las hogueras en las que tristamente quemaron. Poca gente conoce a Sança de Camins, comadrona de Barcelona, condenada en 1419, acusada de hacer rituales para proteger a los recién nacidos. O a Margaret Jones, que utilizava medicinas adelantadas a su tiempo y fue la primera persona ejecutada por brujería en la colonia de Massachussets en 1648. Solamente algunos de sus nombres se han rescatado del olvido gracias a la labor de historiadores estudiosos del tema. 

A pesar de que sus nombres no hayan transcendido, sí lo han hecho sus conocimientos, convertidos también en parte de la cultura popular, a veces en forma de canción, como recoge el etnólogo catalán Joan Amades en su obra Costumari català: 

Alfàbrega i valeriana,

menta i ruda

salven tota criatura.

Ruda i valeriana,

menta i valeriana,

menta i alfàbrega,

tot ho cura i tot ho salva.

Menta i alfàbrega,

ruda i valeriana

salven tota persona nada.

Ruda i valeriana,

Alfàbrega i sàlvia

Tot el món salven.

(Albahaca y valeriana,

menta y ruda

salvan toda criatura.

Ruda y valeriana,

menta y valeriana,

menta y albahaca,

todo lo cura y todo lo salvan.

Menta y albahaca,

ruda y valeriana

salvan toda persona nacida.

Ruda y valeriana,

Albahaca y salvia

Todo el mundo salvan.)

___________________________________________

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVsalud