Retrat alfabètic d'Anna Mani, pionera en física i meteorologia a l'Índia

Anna Modayil Mani va néixer el 23 d'agost de 1918 a Peermade, Índia./ Anna Modayil Mani nació el 23 de agosto de 1918 en Peermade, Índia.    

Bangalore: L'any 1940 va obtenir una beca com a estudiant investigadora a l'Indian Institute of Science a Bangalore./ En 1940 obtuvo una beca como estudiante investigadora en el Indian Institute of Science en Bangalore. 

Cardamom/Cardamomo: El seu pare, enginyer civil, tenia extenses terres de cultiu d'aquesta espècie aromàtica./ Su padre, ingeniero civil, poseía extensas tierras de cultivo de esta especie aromática.

Diamants/Diamantes: Quan va fer els vuit anys, seguint una tradició familiar, va rebre unes arracades de diamants, que ella va rebutjar i al seu lloc va demanar una Enciclopèdia Britànica. Anys més tard, aquest valuós mineral va ser present a la seva vida quan treballava com a investigadora a Bangalore i va analitzar i registrar la fluorescència, l'absorció i els espectres de més de 30 tipus de diamants./ Al cumplir ocho años, siguiendo una tradición familiar, recibió unos pendientes de diamantes, que ella rechazó y en su lugar pidió una Enciclopèdia Britànica. Años más tarde, este valioso mineral estuvo presente en su vida cuando trabajaba como investigadora en Bangalore y analizó y registró la fluorescencia, la absorción y los espectros de más de 30 tipos de diamantes.

Evaporímetre/Evaporímetro: Instrument per a mesurar la intensitat de l'evaporació atmosfèrica. Anna Mani va impulsar la fabricació d'aquest i altres instruments de meteorologia com pluviòmetres, termòmetres, anemòmetres, que fins aleshores s'importaven, amb l'objectiu de convertir la Índia en un país autosuficient en aquest aspecte./ Instrumento para medir la intensidad de la evaporación atmosférica. Anna Mani impulsó la fabricación de este y otros instrumentos de meteorología como pluviómetros, termómetros, anemómetros, que hasta entonces se importaban, con el objetivo de convertir la Índia en un país autosuficiente en este aspecto. 

Física: Estudis que va cursar en el Presidency College de Madrás./ Estudios que cursó en el Presidency College de Madrás.

Gandhi: El líder del moviment d'independència de l'Índia va visitar el seu poble natal quan ella era petita i des d'aleshores sempre va sentir-se atreta per la seva doctrina./ El líder del movimiento de independencia de la Índia visitó su pueblo natal cuando ella era pequeña y desde entonces siempre se sintió atraída por su doctrina.

Handbook for Solar Radiation for India: Manual de la Radiació Solar per a la Índia, llibre que va publicar el 1980 i que esdevingué tot un referent en aquest camp en el seu país./ Manual de la Radiación Solar para la Índia, libro que publicó en 1980 y que se convirtió en referente en este campo en su país.

INSA: Acadèmia Nacional de Ciències Índies, a la qual va pertànyer a partir de 1977./ Academia Nacional de Ciencias Índias, a la cual perteneció a partir de 1977.

Joule: Unitat d'energia, treball i calor utilitzada en el Sistema Internacional d'Unitats, en honor al físic anglès James Prescott Joule. La radiació solar global mitja diària, per exemple, pot expressar-se en J/m2. / Unidad de energía, trabajo y calor utilizada en el Sistema Internacional de Unidades, en honor al físico inglés James Prescott Joule. La radiación solar global media diaria, por ejemplo, puede expresarse en J/m2.

Khadi: Teixit autòcton artesanal de l'Índia, promogut per Gandhi per tal de donar feina i mitjans de subsistència a la població, enfront a la destrucció de la indústria artesanal índia pel colonialisme britànic. Mani vestia amb orgull aquest tipus de tela com a mostra de suport a aquest moviment./ Tejido autóctono artesanal de la Índia, promovido por Gandhi para dar trabajo y medios de subsistencia a la población, frente a la destrucción de la indústria artesanal índia por parte del colonialismo británico. Mani vestía con orgullo este tipo de tela para mostrar su apoyo al movimento. 

Londres: L'any 1945 va traslladar-s'hi per estudiar a l'Imperial College, gràcies a una beca del govern. Allà va especialitzar-se en meteorologia./ En 1945 se trasladó a Londres para estudiar en el Imperial College gracias a una beca del gobierno. Allí se especializó en meteorología.

Madrás: Universitat índia on va estudiar i va presentar la seva tesi doctoral l'agost de 1945, si bé se li negà el títol de doctora per no tenir un màster previ./ Universidad índia donde estudió y presentó su tesis doctoral en agosto de 1945, aunque se le negó el título de doctora por no tener un máster previo.

Nobel: Chandrasekhara Venkata Raman, el científic indi amb qui Anna Mani va treballar a Bangalore, havia estat guardonat amb el Premi Nobel de Física l'any 1930./ Chandrasekhara Venkata Raman, el científico indio con quien Anna Mani trabajó en Bangalore fue guardonado con el Premio Nobel de Física en 1930.

Ozó/Ozono: Als anys 60 va començar a estudiar aquest gas present a l'atmosfera, quan encara no se li donava la importància que adquirí dues dècades després./ En los años 60 comenzó a estudiar este gas presente en la atmósfera, cuando todavía no se le daba la importancia que alcanzaría dos décadas después. 

Pune: L'any 1948 va començar a treballar al Departament de Meteorologia d'aquesta ciutat de l'Índia./ En 1948 empezó a trabajar en el Departamento de Meteorología de esta ciudad de la Índia.

Química: Anna Mani va treballar sobre la composició química de l'atmosfera, en particular sobre l'ozó./ Anna Mani trabajó sobre la composición química de la atmósfera, en particular sobre el ozono.

Raman: Tipus d'espectroscòpia amb la que va treballar per analitzar diamants i que deu el seu nom al científic que la va descobrir./ Tipo de espectroscopia con la que trabajó para analizar diamantes y que debe su nombre al científico que la descubrió. 

Sonda de mesura d'ozó/Sonda de medida de ozono: Aparell que va dissenyar per mesurar l'ozó de l'atmosfera i que va permetre a l'Índia reunir dades molt precises./ Aparato que diseñó para medir el ozono de la atmósfera y que permitió a la Índia reunir datos muy precisos.

Thiruvananthapuram: Capital de l'estat indi de Kerala, on va morir el 16 d'agost de 2001./ Capital del estado indio de Kerala, donde murió el 16 de agosto de 2001.

U per cent/Uno por ciento: O fins i tot inferior era l'índex d'alfabetisme de les dones índies quan Anna Mani va néixer./ O incluso inferior era el índice de alfabetismo de las mujeres índias cuando Anna Mani nació.

Venkiteshwaran: Director de la Divisió d'Instrumentació del Departament de Meteorologia de Pune quan Mani va incorporar-s'hi./ Director de la División de Instrumentación del Departamento de Meteorología de Pune cuando Mani se incorporó.

Wind Energy data for India: Llibre que va publicar l'any 1983 sobre el potencial d'energia eòlica de l'India. / Libro que publicó en 1983 sobre el potencial de energía eólica de la Índia. 

X: Els raigs X  són un tipus de radiació electromagnètica sobre la qual va investigar C.V. Raman. / Los rayos X  son un tipo de radiación electromagnética sobre la cual investigó C.V. Raman.

Yotta:  Prefix del Sistema Internacional utilitzat en física i altres disciplines científiques equivalent a un factor de 10²⁴. / Prefijo del Sistema Internacional utilizado en física y otras disciplinas científicas equivalente a un factor de 10²⁴.

Zetta: Prefix del Sistema Internacional utilitzat en física i altres disciplines científiques equivalent a un factor de 10²¹. / Prefijo del Sistema Internacional utilizado en física y otras disciplinas científicas equivalente a un factor de 10²¹. 

______________________________________________________________

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVatmósfera

Molècules de vida

Nit de Nadal de 1959, Departament de Química de la Universitat de Houston. La barreja d'aigua, àcid cianhídric i amoníac, exposada a calor i llum ultravioleta, comença a reaccionar. El doctor Joan Oró ha posat totes les esperances en aquest experiment i ni tan sols la data assenyalada del calendari suposa un impediment per tirar-lo endavant. 

L'endemà al matí la feina i l'esforç tenen la seva recompensa. El resultat de la cromatografia és el millor regal de Nadal que pot tenir. Ja de petit, somiava en estudiar l'origen de la vida i el paper de la humanitat dins l'univers. Durant els anys de joventut, mentre treballava de forner seguint el negoci familiar del seu pare, aquell desig no va parar de créixer, com creixia la massa del pa per l'acció del llevat. Entre fornada i fornada sortia a observar el cel i les estrelles. Havent cursat la carrera de Química, la seva passió el va portar a deixar-ho tot per anar a treballar als Estats Units. Ara, després d'anys de dedicació, el científic lleidatà no pot evitar emocionar-se veient la substància detectada pel cromatògraf: Adenina.

Oró recorda com sis anys enrere va llegir amb gran atenció els resultats de l'experiment realitzat per Stanley Miller i Harold Urey a la Universitat de Chicago. Aquests dos científics nord-americans van ser els primers en aportar evidències experimentals a les hipòtesis sobre l'origen de la vida formulades feia uns anys per Alexander Oparin i John Haldane. A Oró sempre li havia fascinat imaginar-se com devia ser la Terra de fa vora 4.000 milions d'anys, aquell planeta inhòspit, amb altes temperatures, tempestes elèctriques i una intensa activitat volcànica, en el qual la vida havia començat a fer els primers passos. Seria capaç la ciència d'explicar-ho algun dia? Després de segles de relats mitològics, filosòfics i religiosos, començaven a sorgir les primeres teories científiques. Oró veia amb bons ulls les propostes formulades per Oparin i Haldane, segons les quals els compostos orgànics en què es basa la vida provindrien de les molècules de l'atmosfera primitiva. Les constants erupcions volcàniques haurien creat una atmosfera formada per gasos com diòxid de carboni, metà, amoníac, hidrogen i vapor d'aigua. Aquest s'hauria condensat formant mars i rius, en els quals els gasos s'haurien dissolt donant lloc al que es coneix com a brou primitiu. Gràcies a l'alta energia provinent de les radiacions solars i dels llamps, les molècules haurien començat a reaccionar entre sí formant molècules cada vegada més complexes.  L'experiment de Miller i Urey consistia en reproduir al laboratori les condicions ambientals d'aquesta Terra primitiva. La mescla dels gasos presents en el brou primitiu, mitjançant processos d'evaporació, descàrregues elèctriques i condensacions, va donar com a resultat la síntesi d'aminoàcids. Això demostrava com aquestes molècules bàsiques per a la vida, que conformen les proteïnes, podrien haver-se format a partir de la matèria inorgànica present en aquella Terra primitiva. 

El misteri entorn els mecanismes pels quals la Terra s'havia convertit en un planeta ple de vida començava a desvelar-se i el somni d'Oró era contribuir-hi. Avui, dia de Nadal, és conscient que el seu treball aportarà una mica més de llum. El seu experiment,  inspirat en el de Miller i Urey suposa un pas més, demostrant com una molècula més complexa com és l'adenina també es pot sintetitzar espontàniament. L'adenina és una de les quatre bases nitrogenades que formen part de l'ADN, la molècula responsable de la transmissió genètica. Junt amb la guanina, la citosina i la timina, representades amb les lletres A, G, C i T, conformen el codi genètic, aquesta mena de llenguatge que ens uneix com a espècie i alhora ens fa únics com a individus. L'adenina s'aparella sempre amb la timina, per mitjà de dos ponts d'hidrogen. Una unió fidel, però poc estable, cosa que facilita la desnaturalització. És a dir, en determinades condicions, com altes temperatures, el pont d'hidrogen es trenca. I és precisament aquest trencament el que permet que la cadena d'ADN s'obri i es repliqui. En altres paraules, l'estructura de l'adenina i la timina permet la multiplicació de l'ADN durant la divisió cel·lular. En definitiva, permet que la vida segueixi endavant.

L'adenina és una molècula clau, però no és més que una peça en l'enorme engranatge que és la vida, on cada molècula juga el seu paper. Per Joan Oró però, sempre més va ser una molècula especial. Tant és així que quan anys més tard se li concedí el títol de marquès en reconeixement a la seva tasca científica, el bioquímic va escollir la fórmula de l'adenina per il·lustrar el seu escut d'armes. A la part superior, hi col·locà el sol i les estrelles segurament com a representació dels anys que va treballar per la NASA, o potser com a record del cel que observava en els seus temps de forner i en el qual cercava respostes a les seves inquietuds.

                           _____________________________________

 

Moléculas de vida 

Nochebuena de 1959, Departamento de Química de la Universidad de Houston. La mezcla de agua, ácido cianhídrico y amoníaco, expuesta a calor y luz ultravioleta, empieza a reaccionar. El doctor Joan Oró ha puesto todas sus esperanzas en este experimento y ni siquiera la fecha señalada del calendario supone un impedimento para llevarlo a cabo. 

La mañana siguiente el trabajo y el esfuerzo tienen su recompensa. El resultado de la cromatografía es el mejor regalo de Navidad que puede tener. Siendo un niño, ya soñaba con estudiar el origen de la vida y el papel de la humanidad en el universo. Durante los años de juventud, mientras trabajaba como panadero siguiendo el negocio familiar de su padre, aquel deseo no paró de crecer, com crecía la masa del pan por la acción de la levadura. Entre hornada y hornada salía a observar el cielo y las estrellas. Habiendo cursado la carrera de Química, su pasión le llevó a dejarlo todo para trabajar en Estados Unidos. Ahora, después de años de dedicación, el científico leridano no puede evitar emocionarse viendo la sustancia detectada por el cromatógrafo: Adenina.

Oró recuerda como seis años atrás leyó con gran atención los resultados del experimento realizado por Stanley Miller y Harold Urey en la Universidad de Chicago. Estos dos científicos norteamericanos fueron los primeros en aportar evidencias experimentales a las hipótesis sobre el origen de la vida formuladas años atrás por Alexander Oparin y John Haldane. A Oró siempre le había fascinado imaginarse como debía ser la Tierra de hace casi 4.000 millones de años, aquel planeta inhóspito, con altas temperaturas, tormentas eléctricas y una intensa actividad volcánica, en el cual la vida había empezado a hacer los primeros pasos. ¿Sería capaz la ciencia de explicarlo algun día? Después de siglos de relatos mitológicos, filosóficos y religiosos, empezaban a surgir las primeras teorías científicas. Oró veía con buenos ojos las propuestas formuladas por Oparin y Haldane, según las cuales los compuestos orgánicos en los que se basa la vida provendrían de las moléculas de la atmósfera primitiva. Las constantes erupciones volcánicas habrían creado una atmósfera formada por gases como dióxido de carbono, metano, amoníaco, hidrógeno y vapor de agua. Este se habría condensado formando mares y ríos, en los cuales los gases se habrían disuelto dando lugar a lo que se conoce como caldo primitivo. Gracias a la alta energía proviniente de las radiaciones solares y de los rayos, las moléculas habrían empezado a reaccionar entre sí formando moléculas cada vez más complejas.  El experimento de Miller y Urey consistía en reproducir en el laboratorio las condiciones ambientales de esta Tierra primitiva. La mezcla de los gases presentes en el caldo primitivo, mediante procesos de evaporación, descargas eléctricas y condensaciones, dió como resultado la sintesis de aminoácidos. Esto demostraba como estas moléculas básicas para la vida, que conforman las proteínas, podrían haberse formado a partir de la materia inorgánica presente en aquella Tierra primitiva. 

El misterio alrededor de los mecanismos por los cuales la Tierra se había convertido en un planeta lleno de vida empezaba a desvelarse y el sueño de Oró era contribuir a ello. Hoy, día de Navidad, es consciente de que su trabajo aportará un poco más de luz. Su experimento,  inspirado en el de Miller y Urey supone un paso más, demostrando como una molécula más compleja como es la adenina también se puede sintetizar espontáneamente. La adenina es una de las cuatro bases nitrogenadas que forman parte del ADN, la molécula responsable de la transmisión genética. Junto con la guanina, la citosina y la timina, representadas con las letras A, G, C y T, conforman el código genético, esta especie de lenguaje que nos une como especie y a la vez nos hace únicos como individuos. La adenina se aparea siempre con la timina, mediante dos puentes de hidrógeno. Una unión fiel, pero poco estable, lo que facilita la desnaturalización. Es decir, en determinadas condiciones, como altas temperaturas, el puente de hidrógeno se rompe. Y es precisamente esta rotura lo que permite que la cadena de ADN se abra y se replique. En otras palabras, la estructura de la adenina y la timina permite la multiplicación del ADN durante la división celular. En definitiva, permite que la vida siga adelante.

La adenina es una molécula clave, pero no es más que una pieza en el enorme engranaje que es la vida, donde cada molécula juega su papel. Sin embargo, para Joan Oró siempre más fue una molécula especial. Tanto es así que cuando años más tarde se le concedió el título de marqués en reconocimiento a su labor científica, el bioquímico catalán escogió la fórmula de la adenina para ilustrar su escudo de armas. En la parte superior colocó el sol y las estrellas, seguramente como representación de los años que trabajó en la NASA, o quizás como recuerdo del cielo que observaba en sus tiempos de panadero y en el que buscaba respuestas a sus inquietudes.

    _____________________________________

Aquest relat participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVmoléculas

Referents invisibles

- A veure, digueu-me, quins són els vostres referents en el camp de la biologia? - la mestra comença la classe de ciències naturals amb aquesta pregunta. 

- Charles Darwin!- responen uns quants alumnes a l'uníson. L'autor de l'Origen de les espècies és, sens dubte, un dels personatges més coneguts en l'àmbit de les ciències de la vida. La seva teoria de la selecció natural, basada en les minucioses observacions que va fer durant els 5 anys de travessia a bord del Beagle, va revolucionar la manera d'entendre el món i les espècies que l'habiten, inclosa l'espècie humana.

- Louis Pasteur! -crida un estudiant des del fons de l'aula. - El que va inventar la pasteurització.

- I no només això.- afegeix la professora-. Amb els seus experiments, el científic francès va desmentir la teoria de la generació espontània dels microorganismes, va estudiar els bacteris com agents causants de malalties i va desenvolupar la vacuna contra la ràbia.

- També hi havia aquell monjo que feia experiments cultivant pèsols...com es deia? 

- Gregor Mendel!- responen alguns companys. 

- Correcte- fa la mestra- aquest religiós naturalista va establir les bases de l'herència i per això és considerat com el pare de la genètica.

- I el descobridor de la penicil·lina... Fleming es deia, oi? - diu responent-se a sí mateixa una altra alumna-  Diuen que no era gaire endreçat i que una vegada que havia deixat unes plaques amb cultius bacterians al laboratori, se li van contaminar amb un fong, el Penicillium... Al voltant del fong, es veia clarament una reducció del creixement bacterià, així que va deduir que deuria haver-hi una substància inhibidora. 

L'explicació provoca murmuris i rialles entre alguns companys, potser incrèduls amb la inversemblança de l'anècdota. 

-No rigueu, sembla ser que va anar així- apunta la mestra- És un clar exemple de serendipia, és a dir, de descobriment que té lloc de manera casual. Però tornem al tema que ens ocupa. Els personatges que heu anat dient estan molt bé, tots ells són clars referents per la seva genialitat i la seva valentia a l'hora de contradir les teories establertes. Però no trobeu que aquí passa alguna cosa? 

La classe es queda en silenci, els alumnes pensatius, fins que una noia fa un bot i posant-se les mans al cap, exclama: -No hem dit cap dona!

-Exaaacte!- fa la mestra allargant la a com si experimentés una mena d'alleujament- Però no és estrany que us hagi passat això, tenint en compte que durant molts anys les dones no van tenir accés a estudis científics i, quan hi accedien, la seva feina era menystinguda i invisibilitzada. Tanmateix, les dones hi eren i molt sovint el seu paper ha estat clau en l'avanç científic. Segur que si rumieu una mica, en recordareu alguna. 

- Jane Goodall!- s'afanya a dir una jove. 

-Molt bé, el coneixement sobre els ximpanzés no seria el mateix sense ella que ha dedicat 55 anys de la seva vida a estudiar les interaccions socials i familiars dels ximpanzés salvatges- remarca la mestra.

- Margarita Salas! - recorda una altra estudiant.

- Tot un referent en biologia molecular- explica la professora- Va fer grans aportacions com el mètode de l'ADN polimerasa phi29, que permet amplificar milions de vegades l'ADN per tal de ser analitzat.

- Josefina Castellví!- afegeix un altre- Vaig veure un reportatge sobre ella, on explicava com la seva passió per estudiar els microorganismes en condicions ambientals extremes la va portar a convertir-se en la primera dona a dirigir una base antàrtica.

- Molt bé! I si anem enrere en el temps, en coneixeu alguna? Per exemple, em sabríeu dir qui va descobrir el bacteri causant de la tuberculosi? 

-No va ser Koch? Per això se l'anomenà bacil de Koch... - comenta un jove, mig dubtós.

- Correcte. Però el que potser no sabeu és que aquest microorganisme es va poder aïllar gràcies a l'aportació d'una dona, Angelina Hesse, que va tenir la genial idea d'utilitzar una substància gelatinosa, anomenada agar, que ella feia servir per elaborar postres, com a medi de cultiu. I sabeu qui va descobrir l'estructura de l'ADN? 

- Jo tenia entès que van ser Watson i Crick i per aquest descobriment van rebre el Premi Nobel de Medicina...

- Doncs jo he llegit que va ser una dona, Rosalind Franklin. -contradiu una companya.

- Sí- aclareix la mestra- de fet va ser ella qui va captar la imatge de la molècula amb la tècnica de difracció de raigs X, amb la qual es van basar Watson i Crick per publicar la seva proposta sobre l'estructura de l'ADN.

- Encara podríem citar moltes més dones científiques que han fet grans descobriments. La teoria de l'endosimbiosi de Lynn Margulis, el fag lambda d'Esther Lederberg, els gens saltadors o transposons de Barbara McClintock...

Encara que tard, mica en mica els seus noms van sortint a la llum. Com un tresor que cal desenterrar, anem treient la sorra de la invisibilitat femenina, amb l'esperança que arribi el dia en què la ciència faci camí sense distincions de gènere.

   _______________________________________

Referentes invisibles

- A ver, decidme, ¿cuales son vuestros referentes en el campo de la biología? - la maestra empieza la clase de ciencias naturales con esta pregunta. 

- ¡Charles Darwin!- responden unos cuantos alumnos al unísono. El autor de El origen de las especies es, sin lugar a duda, uno de los personajes más conocidos en el ámbito de las ciencias de la vida. Su teoría de la selección natural, basada en las minuciosas observaciones que hizo durante los 5 años de travesía a bordo del Beagle, revolucionó la forma de entender el mundo y las especies que lo habitan, incluída la especie humana.

- ¡Louis Pasteur! -grita un estudiante desde el fondo del aula. - El que inventó la pasteurización.

- Y no solo eso- añade la profesora-. Con sus experimentos, el científico francés desmintió la teoría de la generación espontánea de los microorganismos, estudió las bacterias como agentes causantes de enfermedades y desarolló la vacuna contra la rabia.

- También hubo aquel fraile que hacía experimentos cultivando guisantes ...¿cómo se llamaba? 

- ¡Gregor Mendel!- responden algunos compañeros. 

- Correcto- dice la maestra- este religioso naturalista estableció las bases de la herencia y de ahí que sea considerado como el padre de la genética.

- Y el descubridor de la penicilina... Fleming se llamaba, ¿verdad? - dice respondiéndose a sí misma otra alumna-  Cuentan que no era demasiado ordenado y que una vez que dejó unas placas con cultivos bacterianos al laboratorio, se le contaminaron con un hongo, Penicillium... Alrededor del hongo, se veía claramente una reducción del crecimiento bacteriano, por lo que dedujo que debía existir una sustancia inhibidora. 

La explicación provoca murmullos y risas entre algunos compañeros, quizá incrédulos ante la inverosimilitud de la anécdota. 

-No os riáis, parece ser que así fue- apunta la maestra- Es un claro ejemplo de serendipia, es decir, de descubrimiento que tiene lugar de forma casual. Pero volvamos al tema que nos ocupa. Los personajes que habéis dicho estan muy bien, todos ellos son grandes referentes por su genialidad y su valentía a la hora de contradecir las teorías del momento. Pero no notáis que aquí pasa algo? 

La clase se queda en silencio, los estudiantes pensativos, hasta que una chica salta y con las manos en la cabeza, exclama: -¡No hemos dicho ninguna mujer!

-Exaaacto!- exclama la maestra alargando la a com si experimentara una especie de alivio - Pero no es extraño lo que ha sucedido, teniendo en cuenta que durante muchos años las mujeres no tuviero acceso a estudios científicos y, cuando lo tenían, su trabajo era menospreciado e invisibilizado. A pesar de todo, las mujeres estaban allí y a menudo su papel fue clave para el avance científico. Seguro que si pensáis un poco, recordaréis alguna. 

- ¡Jane Goodall!- se apresura a decir una joven. 

-Muy bien, nuestro conocimiento sobre los chimpanzés no sería el mismo sin ella,que ha dedicado 55 años de su vida a estudiar las interacciones sociales y familiares de los chimpanzés salvajes- recalca la maestra.

- ¡Margarita Salas! - recuerda otra estudiante.

- Todo un referente en biología molecular.- explica la profesora- Hizo grandes aportaciones como el método de la ADN polimerasa phi29, que permite amplificar miliones de veces el ADN para poderlo analizar.

- ¡Josefina Castellví!- añade otro- Vi un reportaje sobre ella, donde explicaba como su pasión por estudiar los microorganismos en condiciones ambientales extremas la llevó a convertirse en la primera mujer que dirigió una base antártica.

- Fantástico- exclama la profesora-  Y de tiempos pasados, ¿conocéis alguna? Por ejemplo, ¿sabríais decir quien descubrió la bacteria causante de la tuberculosis? 

-¿No fue Koch? Por eso se denominó bacilo de Koch... - comenta un joven, entre dudas.

- Correcto. Pero lo que quizá no sabéis es que este microorganismo fue aislado gracias a la aportación de una mujer, Angelina Hesse, quien tuvo la genial idea de utilizar una sustancia gelatinosa, denominada agar, que ella usaba para elaborar postres, como medio de cultivo. ¿Y sabéis quién descubrió la estructura del ADN? 

- Yo tenía entendido que fueron Watson y Crick y que por este descubrimento recibieron el Premio Nobel de Medicina...

- Pues yo leí que fue una mujer, Rosalind Franklin. -contradice una compañera.

- Sí- aclara la maestra- de hecho fue ella quien captó la imagen de la molécula con la técnica de difracción de rayos X, con la que se basaron Watson y Crick para publicar su propuesta sobre la estructura del ADN.

- Aun podríamos citar muchas más mujeres científicas que hicieron grandes descubrimientos. La teoría de la endosimbiosis de Lynn Margulis, el fago lambda de Esther Lederberg, los genes saltarines o transposones de Barbara McClintock...

Aunque tarde, poco a poco sus nombres van saliendo a la luz. Como un tesoro que debemos desenterrar, vamos sacando la arena de la invisibilidad femenina, con la esperanza que llegue el día en que la ciencia haga su camino sin distinciones de género.

                    _____________________________________

Aquest relat participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVreferentes

Fer visible l'invisible

 

Amb un pinzell fi, la Fanny Hesse fa els últims retocs a l'aquarel·la on ha plasmat el creixement bacterià en forma de colònies. Malgrat no tenir estudis en microbiologia ni en cap altra disciplina científica, el seu interès pel món microscòpic l'ha portat a col·laborar amb el seu marit com a tècnica de laboratori i a il·lustrar meticulosament els seus treballs. Li apassiona reproduir sobre el paper la forma i els colors que apareixen quan els bacteris creixen agrupats i es fan visibles als nostres ulls. 

En Walther Hesse fa un temps que va deixar la seva professió com a metge rural per dedicar-se a estudiar els microorganismes presents a l'aire. En la seva etapa de metge, va tractar diverses patologies pulmonars que li van despertar l'interès per trobar-ne els agents causants. Una tasca que ara realitza al laboratori del metge alemany Robert Koch, conegut pels seus treballs entorn el paper dels microorganismes en certes malalties. Per tal de dur a terme els seus estudis necessiten aïllar bacteris i fer-los créixer en cultius purs. 

Avui la Fanny nota que el seu marit està més nerviós de l'habitual. Després d'intentar cultivar sobre rodanxes de patata, amb l'inconvenient que els nutrients del tubercle són limitats i molts bacteris no hi creixen, ara estan provant amb brous de carn solidificats en forma de gelatines. Però pel que li ha explicat, les altes temperatures en dies d'estiu fan que la gelatina s'acabi liquant. 

Mentre repassa la seva il·lustració, la Fanny pensa en el púding que ha fet aquest matí i que s'està refredant a la nevera. I tot d'una, com un llampec en plena nit, una idea li il·lumina el rostre. Un dels ingredients que utilitza per elaborar les seves postres podria ser la solució als problemes per cultivar microorganismes! No és un ingredient gaire conegut a Europa. Tampoc als Estats Units, si bé ella el va descobrir quan era nena i vivia a Nova York, a través d'uns veïns holandesos. Ells l'havien portat de l'illa de Java, on havien viscut una temporada. Es tracta de l'agar-agar, un polisacàrid provinent de la paret cel·lular de certes algues roges marines, usat des de temps antics pels habitants d'aquelles terres amb finalitats culinàries, com a agent gelificant. La seva mare i després ella el van incorporar per preparar púdings i melmelades. L'agar té la particularitat que quan es dissol en aigua bullint i posteriorment es refreda, es torna gelatinós i es manté sòlid a temperatura ambient i fins i tot a temperaturas més altes.

Sense donar-hi més voltes i amb un somriure d'orella a orella, la Fanny s'apropa al seu marit per compartir amb ell la idea que li balla pel cap.

Walter Hesse va posar en pràctica la idea de la seva dona i, en veure que els resultats eren satisfactoris, va informar de la troballa al Dr. Koch, el qual no va dubtar en aplicar-la en les seves investigacions. Gràcies a l'ús de l'agar com a medi de cultiu, Koch va poder aïllar i identificar el bacteri responsable de la tuberculosi, conegut posteriorment com a bacil de Koch. Pels seus treballs, l'any 1905 va obtenir el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina. En els seus articles, no va fer mai esment al matrimoni Hesse, el qual no van rebre mai cap mena de reconeixement. 

La intuïció de Fanny Hesse va suposar tota una revolució en el món de la microbiologia, permetent superar les limitacions existents en el cultiu de microorganismes amb els medis en base d'agar,  utilitzats encara avui dia. Llàstima que, com tantes altres vegades en la història de la ciència, el seu treball no fos reconegut i el mèrit quedés limitat a un sol home.

 

Colònies de Mycobacterium tuberculosis. Font: George Kubica/CDC ©

              __________________________________________________

Hacer visible lo invisible 

Con un pincel fino, Fanny Hesse da los últimos retoques a la acuarela en la que ha plasmado el crecimiento bacteriano en forma de colonias. A pesar de no tener estudios en microbiología ni en ninguna otra disciplina científica, su interés por el mundo microscópico le ha llevado a colaborar con su marido como técnica de laboratorio y a ilustrar meticulosamente sus trabajos. Le apasiona reproducir sobre el papel la forma y los colores que aparecen cuando las bacterias crecen agrupadas y se hacen visibles a nuestros ojos. 

Walther Hesse hace un tiempo que dejó su profesión como médico rural para dedicarse a estudiar los microorganismos presentes en el aire. En su etapa de médico, trató diversas patologías pulmonares que le despertaron el interés por encontrar sus agentes causantes. Una tarea que ahora realiza en el laboratorio del médico alemán Robert Koch, conocido por sus trabajos alrededor del papel de los microorganismos en ciertas enfermedades. Para llevar a cabo sus estudios necesitan aislar bacterias y hacerlas crecer en cultivos puros. 

Hoy Fanny nota que su marido está más nervioso de lo habitual. Después de intentar cultivar sobre rodajas de patata, con el inconveniente que los nutrientes del tubérculo son limitados y muchas bacterias no crecen en él, ahora estan probando con caldo de carne solidificado en forma de gelatina. Pero por lo que le ha contado, las altas temperaturas en días de verano hacen que la gelatina acabe por licuarse. 

Mientras repasa su ilustración, Fanny piensa en el pudin que ha hecho esta mañana y que se está enfriando en la nevera. I de repente, como un relámpago en plena noche, una idea le ilumina el rostro. Uno de los ingredientes que utiliza para elaborar sus postres podría ser la solución a los problemas para cultivar microorganismos! No es un ingrediente demasiado conocido en Europa. Tampoco en Estados Unidos, aunque ella lo descubrió cuando era niña y vivía en Nueva York, a través de unos vecinos holandeses. Ellos lo trajeron de la isla de Java, donde habían vivido una temporada. Se trata del agar-agar, un polisacárido proveniente de la pared celular de ciertes algas rojas marinas, usado desde tiempos antiguos por los habitantes de aquellas tierras con fines culinarios, como agente gelificante. Su madre y después ella lo incorporaron para preparar pudins y mermeladas. El agar tiene la particularidad que cuando se disuelve en agua hirviendo y posteriormente se enfría, se vuelve gelatinoso y se mantiene sólido a temperatura ambiente e incluso a temperaturas mayores.

Sin darle más vueltas y con una amplia sonrisa, se acerca a su marido para compartir con él la idea que le ronda por la cabeza.

Walter Hesse puso en práctica la idea de la su mujer y, viendo que los resultados eran satisfactorios,  informó del hallazgo al Dr. Koch, el cual no dudó en aplicarlo en sus investigaciones. Gracias al uso del agar como medio de cultivo, Koch pudo aislar e identificar la bacteria responsable de la tuberculosis, conocida posteriormente como bacilo de Koch. Por sus trabajos, en 1905 obtuvo el Premio Nobel de Fisiología o Medicina. En sus artículos, no mencionó nunca al matrimonio Hesse, el cual no recibió nunca ningún tipo de reconocimiento.

La intuición de Fanny Hesse supuso toda una revolución en el mundo de la microbiología, permitiendo superar las limitaciones existentes en el cultivo de microorganismos con los medios en base de agar, utilizados aún hoy en día. Lástima que, como tantas otras veces en la historia de la ciencia, su trabajo no fuera reconocido y el mérito quedara limitado a un solo hombre.

                    _______________________________________

Aquest relat participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVlímites

Paraules contra l'extinció

Abucquid! Abucquid! Sent cridar per tot el poble. Coneix bé aquella paraula, però igualment li fa gràcia buscar-la a l'aplicació del mòbil. A la pantalla hi apareix el dibuix d'una espècie de primat i la traducció d'aquell mot en la llengua dels matsés a l'espanyol (mono lanudo) i a l'anglès (commom woolly monkey).

Infants, joves i no tan joves corren per observar el curiós animal que s'ha apropat al poblat. Alguns repeteixen el seu gest i consulten el mòbil. Per un visitant vingut de fora, pot resultar xocant la presència d'aparells electrònics en un dels pobles indígenes més tradicionals de la selva peruana com és la tribu dels Matsés. Però sí, la tecnologia també ha arribat fins aquí. Malgrat no disposar d'accés a internet, els joves utilitzen el mòbil per escoltar música, jugar, mirar vídeos i fer fotografies. I ara, després d'anys d'un treball incansable en el qual ella ha pogut participar, aquest poble indígena disposa d'una aplicació pensada i creada especialment per a ells. Es tracta d'una enciclopèdia il·lustrada dels animals de la selva amb els noms en la seva llengua nadiua, en espanyol estàndard, en la variant dialectal d'espanyol local (Loreto) i en anglès, així com el nom científic i algunes curiositats de l'espècie en qüestió.

La llengua nadiua dels matsés és una de les prop de 300 llengües que existeixen a la selva amazònica. Una riquesa cultural que es troba tan amenaçada com la diversitat biològica. La pèrdua d'hàbitats tradicionals deguda a incendis, a la deforestació per conreus, sobretot de soja, o a la contaminació derivada de la mineria fa que els indígenes es desplacin i acabin abandonant la seva terra, la seva llengua i la seva cultura. Es calcula que al Perú, en els últims 40 anys, almenys s'han extingit unes 35 llengües.

Cada poble és dipositari d'un coneixement únic de l'entorn, de manera que la desaparició d'una llengua suposa una pèrdua irreversible, un fet sovint oblidat en el món globalitzat en què vivim. I mentre la humanitat busca remeis per antigues i noves malalties, anem perdent coneixements ancestrals de pobles que porten segles vivint rodejats de milers de plantes amb propietats nutritives i medicinals.

Algunes iniciatives, com l'enciclopèdia en la llengua dels matsés, contribueixen a la transmissió del coneixement entre generacions. Tanmateix, els pobles indígenes són reticents a l'hora de compartir els seus coneixements amb el món exterior, després d'haver patit malalties introduïdes o casos de biopirateria. Per aquest motiu, la primera enciclopèdia de medicina tradicional, creada fa 5 anys, es va fer només en llengua nadiua, protegint així les tradicions curatives de les grans farmacèutiques. 

Els xiscles d'una colla de nens que corren mirant cap al cel la rescaten dels seus pensaments. Seguint la seva mirada, albira un cóndor sobrevolant el poble. Edeste ushuid!

No en té cap dubte. Valorar i estimar l'entorn és la millor manera de conservar-lo. I mantenir l'interès per la riquesa local ha de servir per preservar la diversitat biològica i cultural, tan estretament lligades en aquest racó del planeta.


  _______________________________________






Palabras contra la extinción

Abucquid! Abucquid! Oye gritar por todo el pueblo. Conoce bien aquella palabra, pero igualmente le hace gracia buscarla en la aplicación del móvil. En la pantalla aparece el dibujo de una especie de primate y la traducción de aquel vocablo en la lengua de los matsés al español (mono lanudo) y al inglés (commom woolly monkey).

Niños, jóvenes y no tan jóvenes corren para observar al curioso animal que se ha acercado al pueblo. Algunos repiten su gesto y consultan el móvil. Para un visitante que venga de fuera, puede resultar chocante la presencia de aparatos electrónicos en uno de los pueblos indígenas más tradicionales de la selva peruana como es la tribu de los Matsés. Pero sí, la tecnología también ha llegado hasta aquí. A pesar de no disponer de acceso a internet, los jóvenes utilizan el móvil para escuchar música, jugar, mirar vídeos y hacer fotografias. Y ahora, tras años de un trabajo incansable en el que ella ha podido participar, este pueblo indígena dispone de una aplicación pensada y creada especialmente para ellos. Se trata de una enciclopedia ilustrada de los animales de la selva, con los nombres en su lengua nativa, en español estándar, en la variante dialectal del español local (Loreto) y en inglés, así como también el nombre científico y algunas curiosidades de la especie en cuestión.

La lengua nativa de los matsés es una de las cerca de 300 lenguas que existen en la selva amazónica. Una riqueza cultural que se encuentra igual de amenazada que la diversidad biológica. La pérdida de hábitos tradicionales debido a incendios, a la deforestación por cultivos, sobretodo de soja, o a la contaminación derivada de la minería hace que los indígenas se desplacen y acaben abandonando su tierra, su lengua y su cultura.  Se calcula que en Perú en los últimos 40 años se han extinguido por lo menos unas 35 lenguas.

Cada pueblo es depositario de un conocimiento único de su entorno, de modo que la desaparición de una lengua supone una pérdida irreversible, un hecho a menudo olvidado en el mundo globalizado donde vivimos. Y mientras la humanidad busca remedios para antiguas y nuevas enfermedades, vamos perdiendo conocimentos ancestrales de pueblos que llevan siglos viviendo rodeados de millares de plantas con propiedades nutritivas y medicinales.

Algunas iniciativas, como la enciclopedia en la lengua de los matsés, contribuyen a la transmisión del conocimiento entre generaciones. Sin embargo, los pueblos indígenas son reticentes a compartir sus conocimientos con el mundo exterior, después de haber sufrido enfermedades introducidas o casos de biopiratería. Por este motivo, la primera enciclopedia de medicina tradicional, creada hace 5 años, se hizo solo en lengua nativa, protegiendo así las tradiciones curativas de las grandes farmacéuticas. 

Los chillidos de un grupo de niños que corren mirando  al cielo la rescatan de sus pensamientos. Siguiendo su mirada, divisa un cóndor sobrevolando el pueblo. Edeste ushuid!

No cabe duda. Valorar i amar el entorno es la mejor forma de conservarlo. Y mantener el interés por la riqueza local tiene que servir para preservar la diversidad biológica y cultural, tan estrechamente ligadas en este rincón del planeta.


  _______________________________________

Aquest relat participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVextinción


Fonts:

https://acateamazon.org/field-updates/june-2020-field-report/

https://news.mongabay.com/2015/06/amazon-tribe-creates-500-page-traditional-medicine-encyclopedia/

https://es.mongabay.com/2015/10/tribu-amazonica-elabora-una-enciclopedia-de-medicina-tradicional-de-500-paginas/

https://www.eltemps.cat/article/8033/llengues-en-perill-vora-el-foc-de-lamazonia

Enyor

Amb el pas dels dies hem après
a llegir-nos les mirades,
a endevinar somriures sota les mascaretes,
a abraçar-nos sense tocar-nos.
I de tot l'enyor acumulat,
en fem poesia.

D'aquí a les estrelles

És mitjanit i, com de costum, surto al balcó a mirar les estrelles abans d'anar a dormir. M'agrada pensar que altres persones estan fent el mateix i converteixo el  gest en una mena de ritual que m'apropa a elles, alhora que em fa sentir part de la humanitat que ens ha precedit. Observo les constel·lacions, aquelles formes que les antigues civilitzacions van imaginar i que utilitzem encara als nostres dies. Les mateixes estrelles han guiat mariners i navegants, han fet somiar enamorats i poetes i han estat objecte d'estudi per part de científics d'arreu del món. Al seu voltant han sorgit sempre moltes preguntes. Com ara, a quina distància estan de nosaltres i entre elles? 

Per increïble que pugui semblar, aquesta qüestió la va resoldre una astrònoma estatunidenca en una època en que a les dones no els era permès accedir als telescopis ni a la resta d'instruments d'investigació. El seu nom és Henrietta Swan Leavitt i formà part del grup de dones conegudes com "les computadores de Harvard". Aquest és el nom que van rebre les científiques que entre 1877 i 1919 van ser contractades per Edward Charles Pickering per processar dades astronòmiques a l'Observatori del Harvard College. Cobrant un sou considerablement menor que el d'un home, es dedicaven a analitzar milers de plaques fotogràfiques del cosmos realitzades en observatoris d'arreu del món, mesurant i catalogant la magnitud (brillantor) de les estrelles. Gràcies a elles es va crear un primer catàleg del cel.

Però Leavitt, igual com van fer altres companyes seves com Cecilia Payne i Annie Jump Cannon, va anar més enllà de la tasca rutinària que se li havia encomanat i va revolucionar el món de l'astronomia amb els seus descobriments. Després d'estudiar sistemàticament centenars d'estrelles variables del Petit Núvol de Magallanes anomenades cefeides, el 1912 va establir una relació entre la brillantor d’una cefeida i el període de la seva pulsació: com més brillantor, més gran era el període. Com que totes les estrelles eren del Petit Núvol de Magallanes, es podien considerar totes a la mateixa distància. Així que, en aquest cas, la diferència de brillantor estava relacionada només amb el període i no amb la major o menor llunyania. Leavitt va determinar aquesta relació i va suposar que es complia per les cefeides de totes les constel·lacions. Aquesta llei de la relació entre la brillantor i el període d’una estrella variable permetia establir relacions de distàncies entre estrelles llunyanes: si observem dues estrelles cefeides, amb el mateix període, però amb diferent lluminositat aparent, voldrà dir que, en realitat, es troben una lluny de l’altra i això fa que les veiem amb diferent lluminositat. Tenint en compte que la lluminositat disminueix en funció inversa del quadrat de la distància, sabent la relació de lluminositats podem deduir la relació de distàncies.

El descobriment d’Henrietta Leavitt va permetre comprendre la grandària de l'univers, i el seu mètode basat en les estrelles cefeides segueix sent avui dia una eina essencial per a la mesura de la distància cosmològica.
Tanmateix, Leavitt no va rebre mai cap tipus de reconeixement pel seu treball i tot el mèrit se l'endugueren els seus superiors Edward Pickering i Edwin Hubble.

Penso en ella mentre miro el cel i els meus ulls s'aturen sobre la Lluna. Un cràter porta el seu nom, com a homenatge pòstum. Un cràter de la cara oculta de la Lluna, com oculta va ser la seva figura dins la comunitat científica. 

Faig una última ullada al cel, mentre penso en l'enorme distància que hi ha hagut durant anys entre els homes i les dones científiques. Gairebé tan gran com d'aquí a les estrelles.

_________________________________________

De aquí a las estrellas

Es medianoche y, como de costumbre, salgo al balcón a mirar las estrellas antes de irme a dormir. Me gusta pensar que otras personas están haciendo lo mismo y  convierto el  gesto en una especie de ritual que me acerca a ellas, a la vez que me hace sentir parte de la humanidad que nos ha precedido.
Observo las constelaciones, aquellas formas que las antiguas civilizaciones imaginaron y que usamos todavía en nuestros días. Las mismas estrellas han guiado marineros y navegantes, han hecho soñar a enamorados y poetas y han sido objeto de estudio por parte de científicos de todo el mundo. A su alrededor han surgido siempre muchas preguntas. Como por ejemplo, ¿a qué distancia están de nosotros y entre ellas?

Por increíble que parezca, esta cuestión fue resuelta por una astrónoma estadounidense en una época en la que a las mujeres no les era permitido acceder a los telescopios ni al resto de instrumentos de investigación. Su nombre es Henrietta Swan Leavitt y formó parte del grupo de mujeres conocidas como "las computadoras de Harvard". Este es el nombre que recibieron las científicas que entre 1877 y 1919 fueron contratadas por Edward Charles Pickering para procesar datos astronómicos en el Observatorio del Harvard College. Cobrando un salario considerablemente menor que el de un hombre, se dedicaban a analizar milllares de placas fotográficas del cosmos realizadas en observatorios de todo el mundo, midiendo y catalogando la magnitud (brillo) de las estrellas. Gracias a ellas se creó un primer catálogo del cielo.

Pero Leavitt, igual que hicieron otras compañeras suyas como Cecilia Payne y Annie Jump Cannon, fue más allá de la tarea rutinaria que se le había encomandado y revolucionó el mundo de la astronomía con sus descubrimientos. Después de estudiar sistemáticamente centenares de estrellas variables de la Pequeña Nube de Magallanes denominadas cefeidas, en 1912 estableció una relación entre el brillo de una cefeida y el período de su pulsación: cuanto más brillo, mayor era el período. Como todas las estrellas eran de la Pequeña Nube de Magallanes se podía considerar que todas estaban a la misma distancia. Así que, en este caso, la diferencia de brillo estaba relacionada solamente con el período y no con una mayor o menor distancia. Leavitt determinó esta relación y supuso que se cumplía para las cefeidas de todas las constelaciones. Esta ley de la relación entre el brillo y el período de una estrella variable permitió establecer relaciones de distancias entre estrellas lejanas: si observamos dos estrellas cefeidas con el mismo período, pero con distinta luminosidad aparente, querrá decir que, en realidad, se encuentran lejos una de la otra y esto hace que las veamos con distinta luminosidad. Teniendo en cuenta que la luminosidad disminuye en función inversa del cuadrado de la distancia, sabiendo la relación de luminosidades podemos deducir la relación de distancias.

El descubrimiento de Henrietta Leavitt permitió comprender la magnitud del universo, y su método basado en las estrellas cefeidas sigue siendo hoy en día una herramienta esencial para medir la distancia cosmológica.

Sin embargo, Leavitt no recibió nunca ningún reconocimiento a su trabajo  y todo el mérito se lo llevaron sus superiores Edward Pickering y Edwin Hubble.

Pienso en ella mientras miro el cielo y mis ojos se detienen sobre la Luna. Un cráter lleva su nombre, como homenaje póstumo. Un cráter de la cara oculta de la Luna, como oculta fue su figura dentro de la comunidad científica. 

Echo un último vistazo al cielo, mientras pienso en la enorme distancia que ha existido durante años entre los hombres y las mujeres científicas. Casi tan grande com de aquí a las estrellas.

     _________________________________________

Aquest relat participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVMedir

Fonts: 
Blog de l'espai de descobriments científics del programa d'Astrobanyoles "Sopa d'estrelles" – Ràdio Banyoles – José Luis Diez_Baldero

Agencia Sinc Henrietta Swan Leavitt, la astrónoma que midio la distancia a las estrellas

La màgia de les roques i els volcans

Última erupció del volcà Hekla, l'any 2000. Foto: Gisli Oskarsson

D'entre totes les muntanyes, o més ben dit, de tots els volcans que trobem a Islàndia, n'hi ha un en particular al qual durant molt de temps ningú no gosava pujar-hi. Se'l coneix amb el nom d'Hekla, que en islandès fa referència a una mena de capa amb caputxa, segurament anomenat així per la nuvolositat que tot sovint cobreix el seu cim. Però no eren els núvols el que frenava exploradors i excursionistes a enfilar-s'hi, sinó la creença que en aquest punt de la Terra hi havia la porta de l'infern. No és d'estranyar aquesta fama, donat que aquest estratovolcà de 1.491 metres d'alçada situat al sud-oest d'Islàndia és un dels més actius del país. Des de l'any 874 s'han registrat més de 20 erupcions. Una de les més violentes va tenir lloc l'any 1104 i va terroritzar a mig Europa. Els mites al seu voltant, propagats al llarg dels segles i encara ben vius entrat el segle XIX, parlaven de trobades de bruixes i fetillers al seu cim i circulava la creença que cada vegada que el volcà es despertava, escopint foc i lava, els habitants hi podien veure les ànimes dels condemnats cridant desesperades.

Aquesta no és l'única llegenda relacionada amb fenòmens geològics d'aquest país de contrastos, considerada la regió volcànica més activa del món. Allà on el magma ha originat formacions rocoses curioses, posteriorment moldejades pel vent i l'aigua, la cultura popular hi veu trols petrificats. Segons la mitologia islandesa, aquests éssers gegants surten de nit evitant la llum del sol que els converteix en pedra.

Hvítserkur

Això és el que succeí a la badia de Húnaflói quan un trol que intentava destruir el monestir de Thingeyrar va ser sorprès pels primers rajos del sol i va quedar paralitzat donant lloc a la famosa roca enmig del mar, coneguda amb el nom de Hvítserkur.
El mateix final va patir un grup de tres trols que pretenien arrossegar un vaixell de tres màstils cap a la riba. En aquest cas van originar les formacions rocoses de Reynisdranger.

Sens dubte, els islandesos tenen una relació especial amb les pedres i les roques. Encara avui, s'aturen obres d'enginyeria i es desplaça el traçat de carreteres i conductes per la creença que en determinades roques hi viuen huldufólk (éssers amagats).

Reynisdranger

Més de 4.000 km al sud, gairebé en línia recta, trobem el volcà del Teide, en llengua guanxe Echeyde, que vol dir infern. Segons les creences dels antics pobladors de l'illa de Tenerife, a l'interior del volcà hi vivia Guayota, el dimoni, el rei del mal. Un dia Guayota va segrestar al déu de la llum i el sol, Magec, i se l'endugué a l'interior d'Echeyde, deixant la terra immersa en la tenebra. Els guanxes van pregar a Achamán, el seu déu suprem, el qual va aconseguir derrotar a Guayota i alliberar a Magec. Achamán va taponar el cràter del Teide amb el que ara es coneix com a Pa de sucre, el con del seu cim, normalment cobert de neu. Tot això succeí, segons les creences, quan les Canàries eren una sola illa. Posteriorment, un terratrèmol va fraccionar-la donant lloc a les set illes que trobem avui dia.
En cada una d'elles la mitologia popular està també estretament lligada a la seva particular geologia.

Parc Natural de Timanfaya, Lanzarote

A Lanzarote, per exemple, existeix una pedra d'origen volcànic anomenada olivina pel seu color verdós que, segons la tradició, correspon a les llàgrimes del volcà Timanfaya que plora per totes les vides que s'ha endut amb les seves erupcions.

Per la seva banda, a Fuerteventura s'atribueix l'aridesa de l'illa a la maledicció de Laurinaga, una anciana que en veure com assassinaven al seu fill va maleir aquella illa amb vents ardents del Sàhara que van marcir-ne tota la vegetació.

Platges de El Cotillo, Fuerteventura

Totes aquestes històries plenes d'éssers màgics i forces sobrenaturals queden enrere quan la ciència, en aquest cas la geologia, permet explicar els fenomens naturals i els processos que han donat forma a la Terra. Ara sabem que a sota d'Islàndia no hi ha l'infern, sinó una zona de contacte entre les plaques Eurasiàtica i la Nordamericana, que explica la seva elevada activitat volcànica. La geologia ens diu que Hvítserkur i Reynisdranger són roques basàltiques d'origen volcànic. I que les Illes Canàries es van formar quan el magma, procedent de l'interior de la Terra ascendí a través d'esquerdes i fractures de l'escorça oceànica i es va anar acumulant en el fons oceànic fins a emergir per sobre el nivell del mar.

Tanmateix, aquelles primeres històries fantasioses responien, igual que la ciència, a la voluntat d'observar l'entorn i al desig d'entendre el món que ens envolta. Un desig que és intrínsec en la humanitat des dels seus orígens i que permet apropar pobles tan allunyats com l'islandès i el canari.
I potser desapareix la màgia si admetem que l'olivina no són llàgrimes d'un volcà, però la realitat pot ser fins i tot més sorprenent quan descobrim que aquest tipus de mineral, present en diferents regions volcàniques de la Terra, s'ha trobat també a la Lluna, al planeta Mart, a la pols del cometa Wild 2 i al nucli del cometa Tempel 1.
Sens dubte, la història de la Terra explicada en termes científics és igualment extraordinària.

                                       _________________________________________

La magia de las rocas y los volcanes

De todas las montañas, o más bien, de todos los volcanes que encontramos en Islandia, hay uno en particular al cual durante mucho tiempo nadie se aventuraba a subir. Se conoce con el nombre de Hekla, que en islandés hace referencia a una especie de capa con capucha, seguramente denominado así por la nubosidad que a menudo cubre su cima. Sin embargo, no eran las nubes lo que frenaba exploradores y excursionistas a ascender a su cima, sino la creencia que en este punto de la Tierra se hallaba la puerta del infierno. No es de extrañar esta fama, dado que este estratovolcán de 1.491 metros de altitud situado al suroeste de Islandia es uno de los más activos del país. Desde el año 874 se han registrado más de 20 erupciones. Una de las más violentas tuvo lugar en 1104 y aterrorizó a medio Europa. Los mitos a su alrededor, propagados a lo largo de los siglos y aún presentes a inicios del siglo XIX, hablaban de encuentros de brujas y hechiceros en su cima y circulava la creencia que cada vez que el volcán se despertaba, escupiendo fuego y lava, los habitantes podían ver las almas de los condenados gritando desesperadas.

Esta no es la única leyenda relacionada con fenómenos geológicos en este país de contrastes, considerada la región volcánica más activa del mundo. Allí donde el magma ha originado formaciones rocosas curiosas, posteriormente moldeadas por el viento y el agua, la cultura popular ve troles petrificados. Según la mitología islandesa, estos seres gigantes salen de noche evitando la luz del sol que los convierte en piedra. Esto es lo que sucedió en la bahía de Húnaflói  cuando un trol que intentava destruir el monasterio de Thingeyrar fue soprendido por los primeros rayos del sol y quedó paralizado dando lugar a la famosa roca en medio del mar conocida como Hvítserkur.
El mismo final sufrió un grupo de tres troles que pretendían arrastrar un barco de tres mástiles hacia la orilla. En este caso originaron las formaciones rocosas de Reynisdranger.
Sin lugar a duda, los islandeses tienen una relación especial con las piedras y las rocas.
Aún hoy, se detienen obras de ingeniería y se desplaza el trazado de carreteras y conductos por la creencia que en determinadas rocas viven los huldufólk (seres escondidos).


Más de 4.000 km al sur, prácticamente en línea recta, encontramos el volcán del Teide, en lengua guanche Echeyde, que significa infierno. Según las creencias de los antiguos pobladores de la isla de Tenerife, al interior del volcán vivía Guayota, el demonio, el rei del mal. Un día Guayota segrestó al dios de la luz y el sol, Magec, y se lo llevó al interior de Echeyde, dejando la tierra inmersa en las tinieblas. Los guanches rogaron a Achamán, su dios supremo, el cual consiguió derrotar a Guayota y rescatar a Magec. Achamán taponó el cráter del Teide con lo que ahora se conoce como Pan de azúcar, el cono de su cima, normalmente cubierto de nieve. Todo esto sucedió, según las creencias, cuando las Canarias eran una sola isla. Posteriormente, un terremoto la fraccionó dando lugar a las siete islas que encontramos hoy en día.
En cada una de ellas la mitología popular está también estrechamente ligada a su particular geología.

En Lanzarote, por ejemplo, existe una piedra de origen volcánico llamada olivina por su color verdoso que, según la tradición, corresponde a las lágrimas del volcán Timanfaya que llora por todas las vidas que se ha llevado con sus erupciones.

Por su parte, en Fuerteventura se atribuye la aridez de la isla a la maldición de Laurinaga, una anciana que en ver como asesinaban a su hijo, maldijo aquella isla con vientos ardientes del Sáhara que marchitaron toda la vegetación.

Todas estas historias llenas de seres mágicos y fuerzas sobrenaturales quedan atrás cuando la ciencia, en este caso la geología, permite explicar los fenómenos naturales y los procesos que han formado la Tierra. Ahora sabemos que debajo de Islandia no hay el infierno, sino una zona de contacto entre las placas Euroasiática y la Norteamericana, que explica su elevada actividad volcánica. La geología nos dice que Hvítserkur y Reynisdranger son rocas basálticas de origen volcánico. Y que las Islas Canarias se formaron cuando el magma, procedente del interior de la Tierra, ascendió a través de grietas y fracturas de la corteza oceánica y se fue acumulando en el fondo oceánico hasta emerger sobre el nivel del mar.

Sin embargo, aquellas primeras historias fantasiosas respondían, igual que la ciencia, a la voluntad de observar el entorno y al deseo de entender el mundo que nos rodea. Un deseo que es intrínseco a la humanidad desde sus orígenes y que permite acercar pueblos tan alejados como el islandés y el canario.
Y quizás desaparezca la magia si admitimos que la olivina no son lágrimas de un volcán, pero la realidad puede ser incluso más sorprendente cuando descubrimos que este tipo de mineral presente en diferentes regiones volcánicas de la Tierra, se ha encontrado también en la Luna, en el planeta Marte, en el polvo del cometa Wild 2 y en el núcleo del cometa Tempel 1.
Sin duda, la historia de la Tierra explicada en términos científicos es igualmente extraordinaria.
                                _________________________________________

Aquest relat participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVGeología

Qui sap

Fotorelat participant en el Concurs de Fotorelats de la Biblioteca d'Argentona.
Sant Jordi 2020

El somni de Leonardo

L'habitació on es troba fa aquella olor de tancat i d'humitat, pròpia de les cases antigues. A jutjar pel desordre i la pols acumulada, dedueix que fa temps que ningú no hi posa els peus. És incapaç de recordar com hi ha anat a espetegar. Pel seu cap circulen imatges estranyes, mig borroses. Una figura amb expressió d'esglai i pànic, amb un embolic de serps al cap en lloc de cabells, el perseguia. Imagina que, tot fugint-ne, ha anat a parar a aquella sala.

La Medusa ha quedat enrere, però ara, des d'un racó de l'estança, l'esguard d'una dona l'intimida.  El seu rostre és plàcid i serè, però igualment enigmàtic. Els seus ulls el miren fixament i el seu tímid somriure, il·luminat per la tènue claror que s'escola per una finestra lateral, pren un aire encara més misteriós.
Quan intenta moure's per escapar de la seva mirada, ensopega una i altra vegada amb el reguitzell d'objectes i ginys que omplen el terra. N'hi ha de ben curiosos, construïts amb fusta, ferro, cuir, lli, alguns proveïts de manetes, engranatges, molles, o fins i tot amb rodes i hèlices.

S'entreté observant-los, encuriosit com un infant en una botiga de joguines.
De seguida es penedeix d'haver abaixat la guàrdia. Davant seu, un home completament nu i inexpressiu com un mur de pedra, avança cap a ell. Té els braços i les cames en creu i els mou lateralment amunt i avall, tot fent l'efecte que en lloc de quatre extremitats en tingui vuit. El millor que pot fer és sortir d'allà. Gira el cap a banda i banda buscant la porta i és aleshores quan s'adona, desconcertat, que no n'hi ha cap. L'única sortida a l'exterior és la finestra, situada a massa alçada per arribar al carrer.


Nerviós, mira al seu voltant cercant algun objecte que li pugui ser útil. Hi ha catapultes, ballestes, canons... Però ell, incapaç de fer mal a cap ésser viu, ni tan sols contempla la possibilitat d'usar un aparell bèl·lic. Veient-se sense escapatòria, opta per arraulir-se i camuflar-se entre andròmines i llibres esgrogueïts.

Mentre resta a la gatzoneta, aguantant-se la respiració, els seus ulls s'aturen sobre un aparell que sembla imitar el cos d'un ocell. L'agafa amb cautela i li'n treu la pols, il·lusionat com qui acaba de trobar un tresor. La idea és bastant forassenyada, però no veu alternativa si vol escapar. Vacil·la uns instants, l'home nu és ja gairebé a tocar. Sense pensar-s'hi més, obre la finestra de bat a bat, s'aferra amb força a l'estructura de fusta proveïda d'una mena d'ales de roba, agafa embranzida i es llança al buit.

La sensació de volar és indescriptible. La ciutat que tan bé coneix i estima, ara sota els seus peus sembla una d'aquelles maquetes amb les quals treballa. Albira el riu Arno creuat pel singular Ponte Vecchio. A un cantó destaca el Duomo amb la cúpula de Brunelleschi i el campanar de Giotto, i una mica al sud la Piazza della Signoria amb el Palazzo Vecchio. A l'altra riba, hi reconeix el gran edifici del Palau Pitti.


De sobte, quelcom en el cel li crida l'atenció. Per sobre d'ell, entre els núvols, hi entreveu una imatge que li resulta familiar. Una taula parada amb tretze homes, o potser hi ha una dona? Un d'ells, situat al centre, clarament presideix l'àpat, mentre la resta se'l miren amb atenció.
Absort per aquell curiós miratge, no s'adona que està perdent alçada, l'aparell ja no sosté més el seu pes i es precipita cap al terra. Es desperta sobresaltat, amb el cor bategant-li amb força. El sol encara no ha sortit, però està massa desvetllat per seguir dormint. Es lleva, trasbalsat encara per les imatges del somni, i mecànicament es dirigeix a l'habitació contigua que utilitza com a taller. Rodejat d'esbossos de dibuixos, esborranys de projectes i maquetes a mig muntar, intenta trobar respostes a les seves dèries, aprofitant aquell moment en què Morfeu i el món real s'abracen.

_________________________________________

El sueño de Leonardo

La habitación donde se encuentra desprende aquel olor a cerrado y humedad, típico de las casas antiguas. A juzgar por el desorden y el polvo acumulado deduce que hace tiempo que nadie la habita. Es incapaz de recordar com ha ido a parar a allí. Por su cabeza circulan imágenes extrañas, medio borrosas. Una figura con expresión de espanto y pánico, con un embrollo de serpientes en la cabeza en lugar de cabellos, le perseguía. Imagina que huyendo de ella, ha entrado en aquella sala.

Medusa ha quedado atrás, pero ahora, desde un rincón de la habitación, la mirada de una mujer le intimida. Su rostro es plácido y sereno, pero igualmente enigmático.  Sus ojos le miran fijamente y su tímida sonrisa, iluminada por la tenue luz que llega a través de una ventana lateral, toma un aire aún más misterioso.

Cuando intenta moverse para escapar de su mirada, tropieza una y otra vez con la sarta de objetos y artilugios que llenan el suelo. Los hay de muy curiosos, construídos con madera, hierro, cuero, lino, algunos provistos de manivelas, engranajes, muelles, o incluso ruedas y hélices.

Se entretiene observándolos con curiosidad, como un niño en una juguetería.

Enseguida se arrepiente de haver bajado la guardia. Un hombre completamente desnudo y inexpresivo como un muro de piedra avanza hacia él. Tiene los brazos y las piernas en cruz y los mueve lateralmente arriba y abajo, dando la impresión de que en vez de cuatro extremidades tenga ocho. Lo mejor que puede hacer es salir de allí. Gira la cabeza de un lado  a otro buscando la puerta y es entonces cuando se da cuenta, desconcertado, que no hay ninguna. La única salida al exterior es la ventana, situada a demasiada altura para alcanzar la calle.
Mira a su alrededor buscando algún objeto que pueda serle útil. Hay catapultas, ballestas, cañones... Pero él, incapaz de hacer daño a ningún ser vivo, ni siquiera contempla la posibilidad de usar un aparato bélico. Viéndose sin escapatoria, opta por acurrucarse y camuflarse entre trastos y libros amarillentos. Mientras permanece en cuclillas, aguantándose la respiración, sus ojos se detienen sobre un aparato que parece imitar el cuerpo de un pájaro. Lo coge con cautela y le saca el polvo, ilusionado como quien acaba de encontrar un tesoro. La idea es bastante descabellada, pero no tiene alternativa. Vacila unos instantes, el hombre es ya a un palmo. Sin pensarlo más, abre la ventana de par en par, se agarra con fuerza a la estructura de madera provista de una especie de alas de ropa, coge impulso y se lanza al vacío.

La sensación de volar es indescriptible. La ciudad que tan bien conoce y ama, ahora bajo sus pies parece una de aquellas maquetas con las que trabaja. Divisa el río Arno, cruzado por el singular Ponte Vecchio. A una lado, destaca el Duomo con la cúpula de Brunelleschi y el campanario de Giotto, y un poco al sud la Piazza della Signoria con el Palazzo Vecchio. Al otro lado, reconoce el gran edificio del Palacio Pitti. 

De repente, algo en el cielo le llama la atención. Por encima suyo, entre las nubes, vislumbra una imagen que le resulta familiar. Una mesa con trece hombres, o quizá hay una mujer? Uno de ellos, situado en el centro, claramente preside la cena.

Absorto por aquel curioso espejismo, no se percata de que está perdiendo altura, el aparato no sostiene más su peso y se precipita hacia el suelo. Se despierta sobresaltado, con el corazón latiéndole con fuerza. El sol todavía no ha salido, pero se ha desvelado demasiado para seguir durmiendo. Se levanta, trastornado aún por las imágenes del sueño, y mecánicamente se dirige a la habitación contigua que utiliza como taller. Rodeado de bocetos de dibujos, borradores de proyectos y maquetas a medias, intenta encontrar respuestas a sus delirios, aprovechando aquel momento en que Morfeo y el mundo real se abrazan.

_________________________________________

Aquest relat participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVLeonardo