dijous, 29 de febrer del 2024

Dones llum

 Un nou batec, una nova vida creix dins teu. Primer de manera imperceptible, després com un suau bombolleig i a mesura que passen els dies, com fortes onades xocant contra les parets del teu ventre. Emanes il·lusió, però també temor; tot allò t'és nou i desconegut. I et sents infinitament afortunada de viure en aquest temps i en aquest racó de món. Tens a l'abast informació a mansalva. I el cap se t'omple de conceptes que fins ara t'eren llunyans o fins i tot desconeguts: contraccions de Braxton Hicks, línia alba, preeclàmpsia, calostre,... I no pots evitar pensar en totes les dones que en un passat no pas llunyà o encara avui dia en tants indrets del món, no han tingut accés a aquests coneixements. I tanmateix, pareixen des d'aquell instint animal que connecta a totes les dones del món. I per descomptat, amb l'ajuda d'unes mans expertes, les d'aquelles que exerceixen la professió femenina més antiga que existeix, les llevadores. A diferència de la resta de mamífers, l'espècie humana necessita ajuda per donar a llum, degut al gran tamany del crani, al bipedisme i a la forma corbada del canal del part. Tradicionalment, han estat sempre dones les que assisteixen el naixement d'un infant. 

Sents curiositat i comences a buscar informació sobre les llevadores al llarg de la història. Sembla ser que hi ha referències a elles en textos de les cultures grega i romana, així com en la Bíblia.

A l'antiga Grècia, es creu que Fenàreta, mare de Sòcrates, a part de donar llum a un dels principals filòsofs de la història, treballava com a comadrona. Això es dedueix de les paraules del filòsof que compara la seva feina amb la de la seva mare: així com ella ajuda a les dones a parir, ell ajuda als homes a donar llum a coneixements que ja tenen per endavant. La figura de Fenàreta es difon entre la realitat i el mite. Si bé no se sap del cert si realment exercia com a llevadora, és força probable, donat que era pràcticament la única professió que podien tenir les dones en la civilització grega. En qualsevol cas, podem dir que la figura de dona llevadora és inspiradora del mètode socràtic.

A l'Edat Mitjana, l'ofici de comadrona segueix sent l'única pràctica mèdica exercida per dones. Si bé el part és assistit per familiars, amigues i veïnes, també hi acudeixen llevadores, amb coneixements d'herbes i ungüents, per facilitar l'infantament i vetllar per la salut de la mare i del nadó.  

Dona donant a llum en una il·lustració del llibre sobre el part del metge germànic Eucharius Rösslin Der Rosengarten (1513).

Són figures respectades, però alhora estan rodejades d'un cert misteri, fruit del desconeixement. Un misteri que es vesteix de desconfiança a l'Europa dels segles XV al XVII sota la tètrica ombra de la caça de bruixes. Les seves pràctiques i el seu rol com expertes remeieres, les posen al punt de mira, sobretot en aquells casos en què l'embaràs i el part no tenen un bon desenllaç. El llibre Malleus Maleficarum publicat l'any 1484 i considerat el tractat més important sobre la persecució de la bruixeria, titlla les llevadores com el tipus de bruixa més perillós que existeix pel mal que poden provocar a les noves famílies.

El segle XVIII deixa enrere la Inquisició, però queda un masclisme imperant i els metges homes, que comencen a estar presents en els parts i a practicar cesàrees, tendeixen a menystenir el paper de les llevadores. El domini masculí de les ciències mèdiques al llarg dels segles s'ha traduït en un gran desconeixement del cos de la dona i de la salut femenina. Afortunadament, les llevadores atresoren el saber entorn la salut reproductiva i són gestants d'un coneixement creixent, que transmeten com una herència preuada de generació en generació. Gràcies al seu esperit incansable, esdevenen les primeres dones a cursar estudis universitaris, donant llum a la professió d'infermera llevadora.


És el cas, per exemple, d'Angélique Marguerite du Coudray. Nascuda el 1714 a la localitat francesa de Clermont-Ferrand, és pionera en formar-se en l'àmbit sanitari, especialitzant-se com a llevadora. La seva gran aportació són els cursos gratuïts que imparteix per ciutats i zones rurals d'arreu del país.  Muntada en un carruatge, arriba a formar a més de 5.000 dones, les quals transmeten els coneixements apresos a milers de dones més. D'aquesta manera aconsegueix millorar les condicions del part i reduir la mortalitat infantil i de les mares, en un temps en què una de cada 10 dones embarassades perdia la vida donant a llum. El Musée Flaubert de Rouen conserva un artilugi que du Coudray va inventar per a les seves classes. Es tracta d'un model anatòmic de tela i pell que reprodueix la pelvis de la dona i el fetus i permet explicar els gestos i moviments adequats durant el part. El model és motiu de burla per part d'alguns metges, però el cert és que resulta de gran ajuda fer més entenedores les classes en un entorn on la majoria de dones no sap llegir ni escriure.  Du Coudray marca un abans i un després en la salut reproductiva, alhora que lluita pel reconeixement de la gran tasca exercida per les llevadores.

Maniquí dissenyat per du Coudray,
conservat al Musée Flaubert de Rouen.
   .

Dos segles després i a l'altra banda de l'oceà, una altra dona revoluciona el món de la llevadoria. El seu nom és Mary Breckinridge. Nascuda a Memphis l'any 1881, cursa estudis d'infermeria, malgrat l'oposició materna. Després de patir la mort prematura dels seus dos fills i de constatar que les dones de l'entorn pobre i rural de Kentucky on resideix amb prou feines tenen accés a la sanitat, decideix dedicar la seva vida a millorar la salut dels infants i les famílies. L'ofici de llevadora està poc professionalitzat al seu país, així que viatja a França i a Anglaterra per formar-se. L'any 1921 tornar als Estats Units i funda el Comitè per les Mares i els Nadons de Kentucky, que poc després es converteix en el Servei d'Infermeria de la Frontera (Frontera Nursing Service). L'acompanyen dues llevadores que ha conegut a Londres i junt amb altres infermeres, recorren a cavall les terres rurals mancades de carreretes i tren, fins a les zones més remotes. La comitiva sanitària arriba a més de 1000 famílies i aconsegueixen reduir notablement les taxes de mortalitat de dones i nadons. Uns anys després, funda l'Escola de Llevadores i d'Infermeria Familiar de la Frontera, la primera amb aquest tipus de formació dels Estats Units. 


Mary Breckinridge i el seu grup d'infermeres.

A casa nostra, a finals del s.XIX i principis del s.XX, les primeres dones trenquen la barrera de l'exclusivitat masculina al món universitari, bona part d'elles formant-se en l'àmbit sanitari. Algunes s'especialitzen com a llevadores. L'arribada del règim franquista estronca la labor d'aquelles que s'involucren en moviments sindicals i polítics. És el cas de Quitèria Tarragó. Titulada a la Universitat de Barcelona, defensa el dret de les dones a parir en hospitals i clíniques en bones condicions higièniques i sanitàries. Perseguida pel règim, és condemnada a 12 anys de presó. Posteriorment és desterrada i desapareix de la vida pública. Una altra llevadora perseguida pel franquisme és Cinta Font. Exiliada a França, no aconsegueix treballar com a llevadora ni infermera, malgrat tenir-ne el títol. Amb l'entrada de les tropes nazis a França durant la Segona Guerra Mundial, s'exilia amb la família a Mèxic. Allà aconsegueix obrir una consulta pròpia de ginecologia i obstetrícia i imparteix classes en una escola de comadrones. També dirigeix un consultori psicològic en una revista adreçada a dones i escriu articles sobre salut sexual i reproductiva. Com ella, altres llevadores, infermeres i metgesses van patir exili i van aportar els seus coneixements als països d'acollida.

Llevadores, comadrones, comares... Diferents noms per designar unes dones poc reconegudes, que al llarg de la història han fet el seu camí, malgrat els obstacles, com fan camí els nadons que elles ajuden a portar al món. Als pocs noms que han transcendit, hauríem de sumar-hi infinitat de llevadores anònimes que juguen un paper crucial en el moment del part, així com en la lactància, la salut sexual i reproductiva, i també en la lluita contra la mutilació genital femenina.  Cada dona que ha sigut mare, té una llevadora a qui agrair l'acompanyament en un moment tan vital de la seva vida. 

Mentre uns ulls menuts acabats d'obrir al món et miren de fit a fit i una boca ansiosa de vida se t'aferra al pit, penses que has de recordar els noms de Maria del Mar i de Yaiza. Elles t'han acompanyat durant les llargues hores de part i la primera nit en vetlla amb la criatura en braços, seguint el fil mare-llevadora que ens uneix a la vida des de l'inici dels temps.


Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVmujerciencia24.

      ________________________________________________


Mujeres que alumbran

 Un nuevo latido, una nueva vida crece en tu interior. Primero de forma imperceptible, después como un suave burbujeo y a medida que pasan los días, como fuertes olas rompiendo contra las paredes de tu vientre. Emanas ilusión, pero también temor; todo aquello es nuevo y  desconocido para ti. I te sientes infinitamente afortunada de vivir en este tiempo y en este rincón del mundo. Tienes a tu alcance información a mansalva. Y la cabeza se te llena de conceptos que hasta ahora te eran lejanos o incluso desconocidos: contracciones de Braxton Hicks, línea alba, preeclampsia, calostro... Y no puedes evitar pensar en todas las mujeres que en un pasado no muy lejano  o  todavía hoy en día en tantos lugares del mundo, no han tenido acceso a estos conocimientos. Y sin embargo, parieron desde aquel instinto animal que conecta a todas las mujeres del mundo. Y por supuesto, con la ayuda de unas manos expertas, las de aquellas que ejercen la profesión femenina más antigua que existe, las matronas. A diferencia del resto de mamíferos, la especie humana necesita ayuda para dar a luz, debido al gran tamaño del cráneo, al bipedismo y a la forma curvada del canal del parto. Tradicionalmente, han sido siempre mujeres las que asisten a los nacimientos. 

Sientes curiosidad y empiezas a buscar información sobre las matronas a lo largo de la historia. Parece ser que hay referencias a ellas en textos de las culturas griega y romana, así como en la Biblia.

En la antigua Grecia, se cree que Fenáreta, madre de Sócrates, a parte de dar a luz a uno de los principales filósofos de la historia, trabajaba como matrona. Esto se deduce de las palabras del filósofo que compara su trabajo con el de la su madre: así como ella ayuda a las mujeres a parir, él ayuda a los hombres a dar a luz a conocimientos que ya tienen de antemano. Aunque no se sabe a ciencia cierta si realmente ejercía como comadrona, es bastante probable, dado que era prácticamente la única profesión que podían tener las mujeres en la civilización griega. En cualquier caso, podemos decir que la figura de mujer partera es inspiradora del método socrático.

En la Edad Media, el oficio de matrona sigue siendo la única práctica médica ejercida por mujeres. El parto es asistido por familiares, amigas y vecinas, pero también acuden matronas, con conocimientos de hierbas y ungüentos, para facilitar el alumbramiento y velar por la salud de la madre y del bebé.

Mujer dando a luz en una ilustración del libro sobre el parto del médico germano Eucharius Rösslin Der Rosengarten (1513).

Son figuras respetadas que a la vez estan rodeadas de misterio, fruto del desconocimiento.  Un misterio que se viste de desconfianza en la Europa de los siglos XV al XVII bajo  la tétrica sombra de la caza de brujas. Sus prácticas y su rol como expertas curanderas, las ponen en el punto de mira, sobre todo en aquellos casos en los que el embarazo y el parto no tienen un buen desenlace. El libro Malleus Maleficarum publicado en 1484 y considerado el tratado más importante sobre la persecución de la brujería, considera a las matronas como la clase de bruja más peligrosa que hay, por el dolor que pueden provocar a las nuevas familias.

El siglo XVIII deja atrás la Inquisición, pero queda un masclismo imperante y los hombres, que empiezan a estar presentes en los partos y a practicar cesáreas, tienden a menospreciar el papel de las matronas. El dominio masculino de las ciencias médicas a lo largo de los siglos se ha traducido en un gran desconocimiento del cuerpo de la mujer y de la salud femenina. Afortunadamente, las comadronas han atesorado el saber entorno a la salud reproductiva y son gestantes de un conocimiento creciente, que transmiten como una herencia preciada de generación en generación. Gracias a su espíritu incansable, se convierten en las primeras mujeres a cursar estudios universitarios, dando a luz a la profesión de enfermera matrona.

Es el caso, por ejemplo, de Angélique Marguerite du Coudray. Nacida en 1714 en la localidad francesa de Clermont-Ferrand, es pionera en formarse en el ámbito sanitario, especializándose como comadrona. Su gran aportación son los cursos gratuitos que imparte por ciudades y zonas rurales de todo el país. Montada en un carruaje, llega a formar a más de 5.000 mujeres, las cuales transmiten los conocimientos aprendidos a millares de mujeres más. De este modo, consigue mejorar las condiciones del parto y reducir la mortalidad infantil y de las madres, en un tiempo en el que una de cada 10 mujeres embarazadas perdía la vida dando a luz. El Musée Flaubert de Rouen conserva un artilugio que du Coudray inventó para sus clases. Se trata de un modelo anatómico de tela y piel que reproduce la pelvis de la mujer y el fetus y permite explicar los gestos y movimientos adecuados durante el parto. El modelo es motivo de burla por parte de algunos médicos, pero lo cierto es que resulta de gran ayuda para hacer más entendedoras las clases en un entorno donde la mayoría de mujeres no sabe leer ni escribir. Du Coudray marca un antes y un después en la salud reproductiva, a la vez que lucha por el reconocimiento de la gran labor ejercida por las matronas.

Maniquí diseñado por du Coudray,
conservado al Musée Flaubert de Rouen.

Dos siglos después y al otro lado del oceáno, otra mujer revoluciona el mundo de la partería. Su nombre es Mary Breckinridge. Nacida en Memphis en 1881, cursa estudios de enfermería, a pesar de la oposición materna. Después de sufrir la muerte prematura de sus dos hijos y de constatar que las mujeres del entorno pobre y rural de Kentucky donde reside apenas tienen acceso a la sanidad, decide dedicar su vida a mejorar la salud de los niños y las familias. El oficio de matrona está poco profesionalizado a su país, así que viaja a Francia y a Inglaterra para formarse. En 1921 regresa a los Estados Unidos y funda el Comité para las Madres y los Bebés de Kentucky, que poco después se convierte en el Servicio de Enfermería de la Frontera (Frontera Nursing Service). La acompañan dos comadronas que ha conocido en Londres y junto con otras enfermeras, recorren a caballo las tierras rurales desprovistas de carreretas y de tren, hasta las zonas más remotas. La comitiva sanitaria llega a más de 1.000 familias y consigue reducir notablemente la tasa de mortalidad de mujeres y bebés. Unos años después, funda la Escuela de Matronas y de Enfermería Familiar de la Frontera, la primera con este tipo de formación de los Estados Unidos. 

Mary Breckinridge y su grupo de enfermeras.

En nuestro país, a finales del s.XIX y principios del s.XX, las primeras mujeres rompen la barrera de la exclusividad masculina en el mundo universitario, gran parte de ellas formándose en el ámbito sanitario. Algunas se especializan como comadronas. La llegada del régimen franquista interrumpe la labor de aquellas que se involucran en movimentos sindicales y políticos. Es el caso de Quitèria Tarragó. Titulada en la Universitat de Barcelona, defiende el derecho de las mujeres a parir en hospitales y clínicas en buenas condiciones higiénicas y sanitarias. Perseguida por el régimen, es condenada a 12 años de prisión. Posteriormente es desterrada y desaparece de la vida pública. Otra matrona perseguida por el franquismo es Cinta Font. Exiliada en Francia, no consigue trabajar como comadrona ni enfermera, a pesar de tener el título. Tras la entrada de las tropas nazis en Francia durante la Segunda Guerra Mundial, se exilia con la familia a México. Allá logra abrir una consulta propia de ginecología y obstetricia e imparte clases en una escuela de parteras. También dirige un consultorio psicológico en una revista dirigida a mujeres y escribe artículos sobre salud sexual y reproductiva. Como ella, otras matronas, enfermeras y médicas sufrieron exilio y aportaron sus conocimientos a los países de acogida.

Matronas, parteras, comadronas, comadres... Distintos nombres para designar a unas mujeres poco reconocidas, que a lo largo de la historia han hecho su camino, a pesar de los obstáculos, como hacen camino los bebés que ellas ayudan a llevar al mundo. A los pocos nombres que han trascendido, tendríamos que sumar la infinidad de matronas anónimas que juegan un papel crucial en el momento del parto, así como en la lactancia, la salud sexual y reproductiva, y también en la lucha contra la mutilación genital femenina. Cada mujer que ha sido madre tiene una matrona a quien agradecer el acompañamiento en un momento tan vital de su vida. 

Mientras unos diminutos ojos recien abiertos al mundo te miran fijamente y una boca ansiosa de vida se te agarra al pecho, piensas que deberás recordar los nombres de Maria del Mar y de Yaiza. Ellas te han acompañado durante las largas horas de parto y la primera noche en vela con el bebé en brazos, siguiendo el hilo madre-matrona que nos une a la vida desde el inicio de los tiempos.


Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVmujerciencia24.