dilluns, 15 de gener de 2018

Revolta de tardor

Fotografia: Elemaye

Hi ha qui espera primaveres per esclatar en mil colors i deixar anar perfums embriagadors a l'aire. 
Nosaltres esperem la tardor, el temps de mudar-se, de desprendre's de vells vestits i tenyir-ho tot de roig i de groc.
El temps de saber que no és en va que les fulles cauen, car són elles que alimenten la terra. A les seves entranyes teixim xarxes. Imperceptiblement tracem camins, abraçant arrels i sentint palpitar la vida, perquè és allà on tot mor i tot reneix.
Fins que arriba el dia en què esquerdem el sòl i creixem amunt, amb l'únic desig d'estimar un present daurat i ple d'esperança.

dissabte, 6 de gener de 2018

Dia de Reis


Els Tres Reis en un carreró de Friburg, Suïssa.

Avui voldria despertar i sentir la màgia d'aquells dies 
en què la vida era un present d'il·lusions i somriures.
Poder tancar els monstres i les pors dins les pàgines d'un conte.
I sentir que hi som tots.
I que res ni ningú ens destruirà els somnis.

dimecres, 8 de març de 2017

8 de març


Recordar on va començar tot.
I seguir fins que no calguin vuits de març reivindicatius.

dijous, 5 de gener de 2017

Gebrada


Fotografia: Elemaye


Un matí et sorprèn la gebrada.
Sense avisar i amb la complicitat de la nit fosca i silenciosa, s'ha fet present emblanquinant tota la vall.
L'observes a recer dels vidres de la finestra, entelats i plorosos, i penses que és més fàcil estimar els camps quan són verd esperança, vermell passió.
Qui voldria creuar-los ara?
Qui gosaria abraçar-los?
I tanmateix, la terra et crida.
La sents udolar per sota el mantell glaçat de fulles seques, convidant-te a desitjar-la com un dia de primavera.
I de sobte, s'esvaeix tot allò que et retenia. Una força vinguda de qui sap on t'empeny a sortir i camines amb els peus nus palpant la terra, sentint cada bri d'herba escolar-se entre els dits. Un calfred et recorre tota. T'atures al bell mig del prat, com un espantaocells que no espanta a ningú, i esperes que els primers rajos de sol desfacin tot el glaç que duus a dins.

Fulles caigudes





El desig secret de les fulles caigudes és alçar-se, remoure's, capgirar-se, sentir-se lliures ara que no els lliga cap branca.

Ens ho diem mentre hi enfonsem els peus i, com criatures, les fem enlairar.
Potser som nosaltres els qui necessitem que ens remoguin, ens capgirin, ens deslliurin.

dimarts, 1 de novembre de 2016

Sense rostre i sense flors

Tots Sants. Dia per recordar els morts, diuen.
Els nostres, els de casa, cadascú els seus.
I dur-los flors.
Qui sàpiga on.
Hi ha qui les durà en una cuneta.
Hi ha qui sospirarà mirant el mar.
Pels sense rostre, pels sense flors.
També en la mort hi ha distincions.

"Rosa SOS" d'Àngel Sanchez Anglès, 
dins l'exposició "Rostres de la Mediterrània", de la plataforma Stop Mare Mortum. 

dimecres, 11 de maig de 2016

Poemes a les butxaques

Cada dia, a mig matí, dues dones amb gairebé cent anys a les espatlles es troben davant del port i s'asseuen en un banc guaitant les barques. Parlen poc, en tenen prou intercanviant mirades i, amb mans tremoloses, allò que duen a les butxaques. Poc s'imaginen els vianants de l'atrafegada ciutat mexicana de Veracruz que en aquell banc el temps s'atura.O més ben dit, retrocedeix al passat  i viatja a milers de quilòmetres de distància. Per uns instants, les ancianes tornen a ser aquelles joves que passaven hores entre el so eixordador dels telers. A les butxaques, hi guardaven poemes que havien trobat remenant la biblioteca del poble. Cada dia, s'intercanviaven discretament aquells papers mig rebregats plens de versos. I els seus pensaments volaven lluny de la fàbrica, i ordien i tramaven somnis i il·lusions. Però els poemes d'amors i esperances es convertiren tot d'una en poemes de guerra, d'absències i d'exili. 
Avui, malgrat el futur esquinçat, hi ha un fil que les uneix amb la seva enyorada terra. I somriuen sabent que els poemes en la llengua que tant estimen segueixen corrent, que la cultura perviu i que la llibertat és aquell estel que brilla en un horitzó cada cop més proper.