L'eclosió de la mirada

 Foren milions els anys de silenci. El silenci de l'absència de paraules per descriure el planeta. Planeta novell, solitari i replet d'energia. Energia bategant, impuls i guspira generadora de vida. Vida minúscula, cèl·lula primitiva que fa els primers passos. Passos microscòpics que s'expandeixen, es fusionen i evolucionen fins a esdevenir grans petjades. Petjades de multitud d'espècies entrellaçades, colonitzant la Terra i, entre elles, la humanitat. Quan la humanitat entra en escena sorgeix la mirada. La mirada que tot ho esguarda, des de la part més minúscula de la matèria fins als grans cossos celestes. La mirada que omple el món de paraules. La mirada que crea la ciència. La ciència que escodrinya cada racó del planeta i, amb afany d'entendre, teoritza sobre els inicis de la Terra, quan tot era silenci.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVmiradas.

           ________________________________________________

La eclosión de la mirada

Fueron millones los años de silencio. El silencio de la ausencia de palabras para describir el planeta. Planeta novel, solitario y lleno de energía. Energía latiendo, impulso y chispa generadora de vida. Vida minúscula, célula primitiva que da los primeros pasos. Pasos microscópicos que se expanden, se fusionan y evolucionan hasta convertirse en grandes huellas. Huellas de multitud de especies entrelazadas, colonizando la Tierra y, entre ellas, la humanidad. Cuando la humanidad entra en escena surge la mirada. La mirada que todo lo contempla, desde la parte más minúscula de la materia hasta los grandes cuerpos celestes. La mirada que llena el mundo de palabras, la mirada que crea la ciencia. La ciencia que escudriña cada rincón del planeta y, con afán de entender, teoriza sobre los inicios de la Tierra, cuando todo era silencio.

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVmiradas.

Icones que reneixen

 

En una de les parets de la sala, l'enorme fresc llueix imponent, captant l'atenció dels visitants, alguns vinguts expressament per contemplar-lo. En la pintura, els grans savis de l'antiguitat coexisteixen compartint un espai inamovible des de fa més de cinc segles. Si bé l'artista renaixentista Raffaello Sanzio no va deixar constància dels noms dels personatges que apareixen en la seva famosa obra L'escola d'Atenes, pintada entre 1509 i 1512, hi ha cert consens entre els estudiosos respecte a qui representen. L'encàrrec de decorar els salons del Palau Apostòlic del Vaticà, en aquest cas l'anomenada Stanza della Segnatura, usada aleshores com a biblioteca, va portar a l'artista italià a plasmar la història de la filosofia i la ciència antigues a través de les seves figures més icòniques. 

Quan mirem l'obra, inevitablement, la nostra mirada es dirigeix cap al centre, on Plató i Aristòtil conversen amb posat majestuós, conscients del seu gran paper en la història del coneixement humà. Avancen rodejats de personatges, entre els quals podem trobar a Sòcrates, Heràclit, Epicur, Averrois, Diògenes, fins a un total de cinquanta-vuit filòsofs, matemàtics i astrònoms. Podem veure a Pitàgores mostrant a Parmènides les relacions que hi ha entre l'harmonia de la música i les lleis matemàtiques amb el diagrama anomenat epogdoon. Un home, que podria ser Euclides o Arquímedes, apareix demostrant un teorema amb un compàs. Darrere seu, Ptolomeu és representat sostenint un globus terraqüi.

Enmig de tots ells, a la part esquerra i sense interactuar amb ningú, hi ha la figura d'una dona. Està mirant cap al públic, com si volgués reclamar atenció, com han hagut de fer les dones al llarg de la història per tal de no ser menystingudes. Aquesta és l'única figura femenina present en la pintura i és bastant clar que es tracta de la cèlebre filòsofa i científica Hipàtia d'Alexandria. Segurament pocs visitants pararan atenció en aquest rostre de mirada profunda i serena. Ni pensaran que una dona pugui ser representada en aquest context, tenint en compte que l'art ens té habituats a la figura de la dona coma a model o musa, destacant-ne la seva bellesa física, o en temps més foscos, ens és presentada com a bruixa o com a font de pecat. Però aquí està Hipàtia, trencant l'uniformitat masculina, com ho va fer en vida, liderant tertúlies filosòfiques i ensenyant matemàtiques i astronomia a l'escola neoplatònica. 

Dona influent i amb gran prestigi social, Hipàtia també va ser malauradament motiu d'enveja. Acusada de bruixa pel bisbe d'Alexandria, Ciril, i de convertir els cristians en ateus, va ser lapidada fins a la mort per part d'un grup de fanàtics cristians.

El seu llegat però, perviu al pas dels segles. La seva vida ha arribat a la literatura i al cinema i amb el seu nom s'anomenen escoles, blogs, premis i projectes científics. Un d'ells és el que recentment ha portat a nou científiques catalanes al desert d'Utah en una estació de la Mars Society, en la qual es reprodueixen les condicions de vida del planeta Mart.

Poc s'imaginava Hipàtia d'Alexandria, quan estudiava el moviment dels astres i defensava la teoria heliocèntrica que, segles després, seguiria sent admirada i  que un grup de dones científiques, seguint la seva passió per l'astronomia, investigaria un d'aquells planetes que ella observava detingudament en el cel.

Les condicions han millorat molt per a les dones en el món de la ciència i del coneixement, però encara queda molt camí per recórrer per tal d'aconseguir que els seus rostres no passin desapercebuts enmig de l'hegemonia masculina.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PViconos

               __________________________________________________

Iconas que renacen

En una de las paredes de la sala, el enorme fresco luce imponente, captando la atención de los visitantes, algunos venidos expresamente con el fin de contemplarlo. En la pintura, los grandes sabios de la antigüedad coexisten compartiendo un espacio inamovible desde hace más de cinco siglos. Aunque el artista renacentista Raffaello Sanzio no dejó constancia de los nombres de los personajes que aparecen en su famosa obra La escuela de Atenas, pintada entre 1509 y 1512, hay cierto consenso entre los estudiosos respeto a quien representan. El encargo de decorar los salones del Palacio Apostólico del Vaticano, en este caso la denominada Stanza della Segnatura, usada entonces como biblioteca, llevó al artista italiano a plasmar la historia de la filosofía y la ciencia antiguas a través de sus figuras más icónicas. 

Cuando miramos la obra, inevitablemente, nuestra mirada se dirige hacia el centro, donde Platón y Aristóteles conversan con semblante majestuoso, conscientes de su gran papel en la historia del conocimiento humano. Avanzan rodeados de personajes, entre los cuales podemos encontrar a Sócrates, Heráclito, Epicuro, Averroes, Diógenes, hasta un total de cincuenta y ocho filósofos, matemáticos y astrónomos. Podemos ver a Pitágoras mostrando a Parménides las relaciones que hay entre la harmonía de la música y las leyes matemáticas con el diagrama denominado epogdoon. Un hombre que podría ser Euclides o Arquímedes aparece demostrando un teorema con un compás. Detrás, Ptolomeo, es representado sosteniendo un globo terráqueo.

En medio de todos ellos, en la parte  izquierda y sin interactuar con nadie, hay la figura de una mujer. Mira hacia el público, como si quisiera reclamar atención, como han tenido que hacer las mujeres a lo largo de la historia para no ser menospreciadas. Esta es la única figura femenina presente en la pintura y es bastante claro que se trata de la célebre filósofa y científica Hipatia de Alejandría. Seguramente pocos visitantes prestaran atención en este rostro de mirada profunda y serena. Ni pensaran que una mujer pueda estar representada en este contexto, teniendo en cuenta que el arte nos tiene acostumbrados a la figura de la mujer como modelo o musa, destacando su belleza física, o en tiempos más oscuros nos es presentada como bruja o como fuente de pecado. Però aquí está Hipatia, rompiendo la uniformidad masculina, como hizo en vida, liderando tertulias filosóficas y enseñando matemáticas y astronomía en la escuela neoplatónica. 

Mujer influyente y con gran prestigio social, Hipatia fue lamentablemente motivo de envidia. Acusada de bruja por el obispo de Alejandría, Cirilo, y de convertir a los cristianos en ateos, fue lapidada hasta la muerte por parte de un grupo de fanáticos cristianos.

Sin embargo, su legado pervive al paso de los siglos. Su vida ha llegado a la literatura y al cine y llevan su nombre escuelas, blogs, premios y proyectos científicos. Uno de ellos es el que recientemente ha llevado a nueve científicas catalanas al desierto de Utah en una estación de la Mars Society, en la cual se reproducen las condiciones de vida del planeta Marte.

Poco se imaginaba Hipatia de Alejandría, cuando estudiaba el movimiento de los astros y defendía la teoría heliocéntrica que, siglos después, seguiría siendo admirada y que un grupo de mujeres científicas, siguiendo su pasión por la astronomía, investigaría uno de aquellos planetas que ella observaba detenidanente en el cielo.

Las condiciones han mejorado mucho para las mujeres en el mundo de la ciencia y dell conocimiento, pero todavía queda mucho camino por recorrer con tal de conseguir que sus rostros no pasen desapercibidos en medio de la hegemonía masculina.

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PViconos

Dues dones i una nova moda

Boston, primavera de 1886.

Amb l'arribada del bon temps, els parcs i jardins de la ciutat s'omplen de colors i de passejants. Harriet Hemenway i la seva cosina, Minna Hall, seuen en un banc enmig del Public Garden, des d'on contemplen l'anar i venir de les dones de les classes benestants, com si es tractés d'una desfilada de moda. El país viu una gran expansió econòmica, industrial i demogràfica, una etapa que anys més tard serà coneguda com la Gilded Age (Edat Daurada). La vida no es pas daurada pels milions d'immigrants que arriben d'Europa i d'altres zones dels Estats Units per treballar, però sí per aquells que s'estan enriquint amb les noves indústries, el sector de la construcció i el ferrocarril. Els elegants vestits que llueixen per passejar, anar a teatre o a l'òpera, són una demostració de la seva prosperitat econòmica. En la indumentària de les dones destaquen els barrets extravagants, adornats amb vistoses plomes, a vegades fins i tot amb ocells sencers dissecats. Sembla talment que competeixin per veure qui porta el barret més original i que causi més admiració. 

Dona amb un barret de plomes.
Font: National Audubon Society

En els ulls de les dues cosines però, no hi ha ni un bri d'admiració, sinó un sentiment d'indignació i de ràbia. Miren aquelles plomes i no poden evitar imaginar els ocells dels quals provenen, batent les ales i sentint el vent i l'escalfor del sol. Ara les plomes es mouen sobre els barrets inerts, buides de vida i de gràcia. Aquesta moda creixent, impulsada en gran part per les fàbriques de barrets de Nova York i de Londres, ha generat un important negoci i comerç internacional. S'arriben a pagar veritables fortunes per plomes de determinades espècies d'aus. 

Dona amb un barret de plomes, pels volts de 1912.
Font: Biblioteca del Congrés dels Estats Units.

Portada de la revista Vogue
amb la il·lustració de quatre dones
amb diferents barrets primaverals.
28 d'abril de 1898
Font: Vogue

                                                             

Tanmateix, Harriet i Minna saben que lluir aquells barrets suposa la mort de milers d'ocells, fins al punt que algunes espècies podrien arribar a extingir-se. En alguns casos, com el del martinet blanc americà (Egretta thula) i altres espècies d'ardeids com l'agró blanc (Ardea alba) o el bernat americà (Ardea herodias), la caça es realitza en l'època d'aparellament i de cria, quan aquestes belles aus habitants d'aiguamolls presenten unes llargues plomes filamentoses, molt preuades pel seu aspecte de tul. D'aquesta manera, la mort de les aus adultes suposa l'abandonament de les cries, que acaben morint de fam o a mans de depredadors. 

Martinet blanc americà  (Egretta thula).
Font: naturalista.mx

Harriet és naturalista i junt amb la seva cosina Minna, està decidida a moure fitxa per tal d'acabar amb aquesta moda absurda. Ja tenen ideada l'estratègia. A partir del registre social del Llibre Blau de Boston, contactaran amb el major nombre de dones possible i les convidaran a berenar. Mentre degusten te i pastes, les informaran de tot el que hi ha darrere els seus preciosos barrets. L'objectiu és conscienciar-les de la crueltat que suposa aquella moda. El següent pas serà crear una societat de protecció de les aus i aconseguir que les dones s'hi afiliïn.

Estan entusiasmades amb la idea. Al seu davant segueixen desfilant tota mena de barrets, però ara han convertit la ràbia en esperança i en la seva ment imaginen als ocells tornant a volar sense amenaces. Confien en arribar a convertir la protecció de la natura en la nova moda. 

Harriet Hemenway i Minna Hall van aconseguir que unes nou-centes dones s'unissin a la seva causa i van fundar la Societat Audubon de Massachussetts l'any 1896. El nom homenatja a John James Audubon, ornitòleg i pintor d'aus del segle XIX. La seva iniciativa va ser imitada en altres estats i en tan sols dos anys ja s'havien creat societats Audubon a Pennsilvània, Nova York, Nou Hampshire, Illinois, Maine, Wisconsin, Nova Jersey, Rhode Island, Connecticut, el districte de Columbia, Ohio, Indiana, Tennessee, Minnesota, Texas i Califòrnia.  L'any 1905 es creà la National Audubon Society, organització que encara existeix avui dia, sent una de les societats conservacionistes més antigues del món.

L'any 1913 es va aprovar la Llei Weeks-McLean, per la qual es prohibia la caça i la comercialització d'aus migratòries i la importació de plomes d'aus salvatges.

Harriet i Minna, amb el seu esforç i determinació, van aconseguir posar fi a una pràctica destructiva i van plantar la llavor per la creació d'entitats de conservació de la natura.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVflorecimiento

                            ___________________________________________________

Dos mujeres y una nueva moda

Boston, primavera de 1886.

Con la llegada del buen tiempo, los parques y jardines de la ciudad se llenan de colores y de paseantes. Harriet Hemenway y su prima, Minna Hall, están sentadas en un banco en medio del Public Garden, desde donde observan el ir y venir de las mujeres de las clases acomodadas, como si se tratara de una desfilada de moda. El país vive una gran expansión económica, industrial y demográfica, una etapa que años después será conocida como la Gilded Age (Edad Dorada). La vida no es para nada dorada para los millones de inmigrantes que llegan de Europa y de otras zonas de los Estados Unidos para trabajar, pero sí para aquellos que se están enriqueciendo con las nuevas industrias, el sector de la construcción y el ferrocarril. Los elegantes vestidos que lucen para pasear, ir al teatro o a la ópera, son una demostración de su prosperidad económica. En la indumentaria de las mujeres destacan los sombreros extravagantes, adornados con vistosas plumas, a veces incluso con pájaros enteros disecados.  Parece realmente que compitan para ver quien lleva el sombrero más original y que provoque más admiración.

Mujer con un sombrero de plumas.
Fuente: National Audubon Society

 En los ojos de las dos primas, sin embargo, no hay ni pizca de admiración, sino un sentimiento de indignación y de rabia. Miran aquellas plumas y no pueden evitar imaginar los pájaros de los cuales provienen, batiendo las alas y sintiendo el viento y el calor del sol. Ahora las plumas se mueven sobre los sombreros inertes, vacíos de vida y de gracia. Esta moda creciente, impulsada en gran parte por las fábricas de sombreros de Nueva York y de Londres, ha generado un importante negocio y comercio internacional. Se llegan a pagar verdaderas fortunas por plumas de determinadas especies de aves.

Mujer con un sombrero de plumas, hacia 1912.
Fuente: Biblioteca del Congreso de los Estados Unidos.

Portada de la revista Vogue
con la ilustración de cuatro mujeres
con distintos sombreros primaverales.
28 de abril de 1898
Fuente: Vogue

No obstante, Harriet y Minna saben que lucir aquellos sombreros supone la muerte de miles de pájaros, hasta el punto que algunas especies podrían llegar a extingirse. En algunos casos, com el de la garceta nívea (Egretta thula) y otras especies de ardeidos como la garza blanca (Ardea alba) o la garza ceniza  (Ardea herodias), la caza se realiza en la época de apareamiento y de cría, momento en que estas bellas aves habitantes de humedales, presentan unas largas plumas filamentosas, muy preciadas por su aspecto de tul. De este modo, la muerte de las aves adultas supone el abandono de las crías, que acaban muriendo de hambre o en manos de depredadores. 

Garceta nívea (Egretta thula).
Fuente: naturalista.mx

Harriet es naturalista y junto a su prima Minna, está decidida a mover ficha para acabar con esta moda absurda. Ya tienen ideada la estrategia. A partir del registro social del Libro Azul de Boston, contactaran con el mayor nombre de mujeres posible y las invitaran a merendar. Mientras degustan te y pastas, les informaran de todo lo que hay detrás de sus preciosos sombreros. El objetivo es conscienciarlas de la crueldad que supone aquella moda. El siguiente paso será crear una sociedad de protección de las aves y conseguir que las mujeres se afilien a ella.

Estan entusiasmadas con la idea. Delante de ellas siguen desfilando todo tipo de sombreros, pero ahora han convertido la rabia en esperanza y en su mente imaginan a los pájaros volviendo a volar sin amenazas. Confían en llegar a convertir la protección de la naturaleza en la nueva moda. 

Harriet Hemenway y Minna Hall consiguieron que unas novecientas mujeres se uniesen a su causa y fundaron la Sociedad Audubon de Massachussetts en 1896. El nombre homenajea a John James Audubon, ornitólogo y pintor de aves del siglo XIX. Su iniciativa fue imitada en otros estados y en tan solo dos años ya se habían creado sociedades Audubon en Pensilvania, Nueva York, Nuevo Hampshire, Illinois, Maine, Wisconsin, Nueva Jersey, Rhode Island, Connecticut, el distrito de Columbia, Ohio, Indiana, Tennessee, Minnesota, Texas y California.  En 1905 se fundó la National Audubon Society, organización que todavía existe hoy en día, siendo una de las sociedades conservacionistas más antiguas del mundo.

En 1913 se aprovó la Ley Weeks-McLean, por la cual se prohibía la caza y la comercialización de aves migratorias y la importación de plumas de ave salvajes.

Harriet y Minna, con su esfuerzo y determinación, consiguieron poner fin a una práctica destructiva y plantaron la semilla para la creación de entidades de conservación de la naturaleza.

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVflorecimiento

Ciència i art sobre ales

 

Passejo pel jardí quan el sol ja escalfa. M'agrada notar-lo a la cara i pensar que la mateixa calor que jo sento, és la que activa les meves petites muses. De seguida les veig voleiant d'aquí cap allà. Busco un racó des d'on observar-les sense molestar-les i desplego làmines i pintures. Amb els anys he après a captar ràpidament els colors i les formes. Si bé el pinzell no em permet transmetre l'elegància dels moviments ni el delicat perfum de les flors, procuro que el resultat sigui el més fidel a la realitat possible.  D'algunes en tinc exemplars a casa, models que puc contemplar amb calma i perfilar-ne minuciosament cada detall. Hi ha qui diu que dibuixo bèsties del diable, éssers abominables que surten d'allà on la terra es podreix. Però jo només hi veig bellesa i harmonia. 

L'eruga, meravellosa transformació
i estranya alimentació floral.
Maria Sibylla Merian,
Nürnberg i Frankfurt, 1679 

Era una nena quan a la meva ciutat natal, Frankfurt, vaig començar a buscar cucs de seda i tota mena d'erugues. Recollia totes les que podia i me les enduia a casa per observar-ne el comportament i la seva transformació en boniques papallones. Les pintava amb les tècniques que m'havia ensenyat el meu padrastre, Jacob Marrel, artista d'Utrecht, conegut sobretot pels seus quadres de flors. D'aleshores ençà no he parat de perseguir-les, d'estudiar-les, de buscar-ne de noves i de plasmar-les en làmines. Tant de bo els meus dibuixos serveixin per demostrar que aquests éssers no tenen res d'endimoniats i que el seu cicle vital és un dels fenòmens més meravellosos de la natura. Amb aquesta intenció, recentment he publicat el llibre L'eruga, meravellosa transformació i estranya alimentació floral. A través de les il·lustracions, descric com aquests insectes neixen i creixen, de quines plantes s'alimenten, com formen les pupes o crisàlides i com les esquincen i en surten amb les ales magníficament acolorides. 

El meu somni és viatjar a Surinam on podré conèixer de primera mà espècies exòtiques de flora i fauna. Sé que no és gens habitual que una dona viatgi a terres tan llunyanes. Les expedicions naturalistes estan reservades als homes. Una condició realment absurda. Ens parlen dels riscos que suposen les estades a països tropicals, derivats del clima, de les condicions de vida i de les possibles malalties, com si tot això no pogués afectar també als homes! Si jo sola he pogut muntar el meu propi taller artístic a Amsterdam i valer-me per mi mateixa després de divorciar-me del meu marit, també em veig capaç de viatjar a l'altra banda de l'oceà i explorar terres tropicals. Ningú no pot evitar que estengui les ales i voli lliure. 

Làmina 9 del llibre Metamorfosi
dels insectes de Surinam.
Maria Sibylla Merian, Amsterdam, 1705.

Maria Sibylla Merian (Frankfurt, 1647-Amsterdam, 1717), va dedicar la seva vida a estudiar el cicle de les papallones, així com altres insectes, aranyes i també espècies de plantes. En un temps en què l'Església considerava els insectes com a bèsties del diable, que sorgien per generació espontània del fang en putrefacció, ella va convertir-los en la seva passió. Desafiant normes i costums, va viatjar a la colònia holandesa del Surinam acompanyada de la seva filla gran i s'hi van establir durant dos anys. La malària que Maria Sibylla va contraure, les va obligar a tornar a Holanda. Allà va publicar el resultat dels estudis realitzats al país tropical, un gran treball científic recollit en el llibre Metamorfosi dels insectes de Surinam. La seva obra va tenir gran popularitat durant els segles XVIII i XIX i encara avui dia Maria Sibylla Merian és considerada una de les entomòlogues, exploradores i il·lustradores científiques més importants de tots els temps.

Làmines 18, 20 i 29 del llibre Metamorfosi dels insectes de Surinam.
Maria Sibylla Merian, Amsterdam, 1705.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVmujerciencia23

                            ___________________________________________________

Ciencia y arte sobre alas

Paseo por el jardín cuando el sol ya calienta. Me gusta notarlo en la cara y pensar que el mismo calor que yo siento, activa a mis pequeñas musas. Enseguida las veo revoloteando de aquí para allá. Busco un rincón desde donde observarlas sin molestarlas y extiendo láminas y pinturas. Con los años he aprendido a captar rápidamente los colores y las formas. Aunque el pincel no me permite transmitir la elegancia de los movimientos ni el delicado perfume de las flores, intento que el resultado sea lo más fiel a la realidad posible.  De algunas tengo ejemplares en casa, modelos que puedo contemplar con calma y perfilar minuciosamente cada detalle. Hay quien dice que dibujo bestias del diablo, seres abominables que salen de allí donde la tierra se pudre. Pero yo solo veo belleza y harmonía. 

La oruga, maravillosa transformación
y extraña alimentación floral.
Maria Sibylla Merian
Nürnberg y Frankfurt, 1679 

Era una niña cuando en mi ciudad natal, Frankfurt, empecé a buscar gusanos de seda y todo tipo de orugas. Recogía todas las que podía y me las llevaba a casa para observar su comportamiento y su transformación en hermosas mariposas. Las pintaba con las técnicas que me había enseñado mi padrastro, Jacob Marrel, artista de Utrecht, conocido sobre todo por sus cuadros de flores. Desde entonces no he parado de perseguirlas, de estudiarlas, de buscar nuevas especies y de plasmarlas en láminas. Ojalá mis dibujos sirvan para demostrar que estos seres no tienen nada de diabólicos y que su ciclo vital es uno de los fenómenos más maravillosos de la naturaleza. Con esta intención recientemente he publicado el libro La oruga, maravillosa transformación y extraña alimentación floral. A través de las ilustraciones, describo como estos insectos nacen y crecen, de qué plantas se alimentan, como se forman las pupas o crisálidas y como las rasgan y salen con las alas magníficamente coloreadas. 

Mi sueño es viajar a Surinam donde podré conocer de primera mano especies exóticas de flora y fauna. Sé que no és nada habitual que una mujer viaje a tierras tan lejanas. Las expediciones naturalistas estan reservadas a los hombres. Una condición realmente absurda. Nos hablan de los riesgos que suponen las estancias a países tropicales, derivados del clima, de las condiciones de vida y de las posibles enfermedades, ¡como si todo esto no pudiera afectar también a los hombres! Si yo sola he podido montar mi propio taller artístico en Amsterdam y valerme por mi misma tras divorciarme de mi marido, también me veo capaz de viajar al otro lado del océano y explorar tierras tropicales. Nadie puede evitar que despliegue las alas y vuele libre. 

Lámina 9 del libro Metamorfosis
de los insectos de Surinam.
Maria Sibylla Merian, Amsterdam,1705.

Maria Sibylla Merian (Frankfurt, 1647-Amsterdam, 1717), dedicó su vida a estudiar el ciclo de las mariposas, así como otros insectos, arañas y también especies de plantas. En un tiempo en el que la Iglesia consideraba los insectos como bestias del diablo, que surgían por generación espontánea en el lodo en putrefacción, ella los convirtió en su pasión. Desafiando normas y costumbres, viajó a la colonia holandesa de Surinam acompañada de su hija mayor, donde se establecieron durante dos años. La malaria que Maria Sibylla contrajo, les obligó a regresar a Holanda. Allí publicó el resultado de los estudios realizados en el país tropical, un gran trabajo científico recogido en el libro Metamorfosis de los insectos de Surinam. Su obra tuvo gran popularidad durante los siglos XVIII i XIX y todavía hoy en día Maria Sibylla Merian es considerada una de las entomólogas, exploradoras e ilustradoras científicas más importantes de todos los tiempos.

Láminas 18, 20 y 29 del libro Metamorfosis de los insectos de Surinam.
Maria Sibylla Merian, Amsterdam,1705.

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVmujerciencia23