diumenge, 14 de juny del 2020

D'aquí a les estrelles


Detrás de las Cefeidas, Henrietta Leavitt (1868-1921)
És mitjanit i, com de costum, surto al balcó a mirar les estrelles abans d'anar a dormir. M'agrada pensar que altres persones estan fent el mateix i converteixo el  gest en una mena de ritual que m'apropa a elles, alhora que em fa sentir part de la humanitat que ens ha precedit. Observo les constel·lacions, aquelles formes que les antigues civilitzacions van imaginar i que utilitzem encara als nostres dies. Les mateixes estrelles han guiat mariners i navegants, han fet somiar enamorats i poetes i han estat objecte d'estudi per part de científics d'arreu del món. Al seu voltant han sorgit sempre moltes preguntes. Com ara, a quina distància estan de nosaltres i entre elles? 

Per increïble que pugui semblar, aquesta qüestió la va resoldre una astrònoma estatunidenca en una època en que a les dones no els era permès accedir als telescopis ni a la resta d'instruments d'investigació. El seu nom és Henrietta Swan Leavitt i formà part del grup de dones conegudes com "les computadores de Harvard". Aquest és el nom que van rebre les científiques que entre 1877 i 1919 van ser contractades per Edward Charles Pickering per processar dades astronòmiques a l'Observatori del Harvard College. Cobrant un sou considerablement menor que el d'un home, es dedicaven a analitzar milers de plaques fotogràfiques del cosmos realitzades en observatoris d'arreu del món, mesurant i catalogant la magnitud (brillantor) de les estrelles. Gràcies a elles es va crear un primer catàleg del cel.

Però Leavitt, igual com van fer altres companyes seves com Cecilia Payne i Annie Jump Cannon, va anar més enllà de la tasca rutinària que se li havia encomanat i va revolucionar el món de l'astronomia amb els seus descobriments. Després d'estudiar sistemàticament centenars d'estrelles variables del Petit Núvol de Magallanes anomenades cefeides, el 1912 va establir una relació entre la brillantor d’una cefeida i el període de la seva pulsació: com més brillantor, més gran era el període. Com que totes les estrelles eren del Petit Núvol de Magallanes, es podien considerar totes a la mateixa distància. Així que, en aquest cas, la diferència de brillantor estava relacionada només amb el període i no amb la major o menor llunyania. Leavitt va determinar aquesta relació i va suposar que es complia per les cefeides de totes les constel·lacions. Aquesta llei de la relació entre la brillantor i el període d’una estrella variable permetia establir relacions de distàncies entre estrelles llunyanes: si observem dues estrelles cefeides, amb el mateix període, però amb diferent lluminositat aparent, voldrà dir que, en realitat, es troben una lluny de l’altra i això fa que les veiem amb diferent lluminositat. Tenint en compte que la lluminositat disminueix en funció inversa del quadrat de la distància, sabent la relació de lluminositats podem deduir la relació de distàncies.

El descobriment d’Henrietta Leavitt va permetre comprendre la grandària de l'univers, i el seu mètode basat en les estrelles cefeides segueix sent avui dia una eina essencial per a la mesura de la distància cosmològica.
Tanmateix, Leavitt no va rebre mai cap tipus de reconeixement pel seu treball i tot el mèrit se l'endugueren els seus superiors Edward Pickering i Edwin Hubble.

Penso en ella mentre miro el cel i els meus ulls s'aturen sobre la Lluna. Un cràter porta el seu nom, com a homenatge pòstum. Un cràter de la cara oculta de la Lluna, com oculta va ser la seva figura dins la comunitat científica. 

Faig una última ullada al cel, mentre penso en l'enorme distància que hi ha hagut durant anys entre els homes i les dones científiques. Gairebé tan gran com d'aquí a les estrelles.

_________________________________________

De aquí a las estrellas

Es medianoche y, como de costumbre, salgo al balcón a mirar las estrellas antes de irme a dormir. Me gusta pensar que otras personas están haciendo lo mismo y  convierto el  gesto en una especie de ritual que me acerca a ellas, a la vez que me hace sentir parte de la humanidad que nos ha precedido.
Observo las constelaciones, aquellas formas que las antiguas civilizaciones imaginaron y que usamos todavía en nuestros días. Las mismas estrellas han guiado marineros y navegantes, han hecho soñar a enamorados y poetas y han sido objeto de estudio por parte de científicos de todo el mundo. A su alrededor han surgido siempre muchas preguntas. Como por ejemplo, ¿a qué distancia están de nosotros y entre ellas?

Por increíble que parezca, esta cuestión fue resuelta por una astrónoma estadounidense en una época en la que a las mujeres no les era permitido acceder a los telescopios ni al resto de instrumentos de investigación. Su nombre es Henrietta Swan Leavitt y formó parte del grupo de mujeres conocidas como "las computadoras de Harvard". Este es el nombre que recibieron las científicas que entre 1877 y 1919 fueron contratadas por Edward Charles Pickering para procesar datos astronómicos en el Observatorio del Harvard College. Cobrando un salario considerablemente menor que el de un hombre, se dedicaban a analizar milllares de placas fotográficas del cosmos realizadas en observatorios de todo el mundo, midiendo y catalogando la magnitud (brillo) de las estrellas. Gracias a ellas se creó un primer catálogo del cielo.

Pero Leavitt, igual que hicieron otras compañeras suyas como Cecilia Payne y Annie Jump Cannon, fue más allá de la tarea rutinaria que se le había encomandado y revolucionó el mundo de la astronomía con sus descubrimientos. Después de estudiar sistemáticamente centenares de estrellas variables de la Pequeña Nube de Magallanes denominadas cefeidas, en 1912 estableció una relación entre el brillo de una cefeida y el período de su pulsación: cuanto más brillo, mayor era el período. Como todas las estrellas eran de la Pequeña Nube de Magallanes se podía considerar que todas estaban a la misma distancia. Así que, en este caso, la diferencia de brillo estaba relacionada solamente con el período y no con una mayor o menor distancia. Leavitt determinó esta relación y supuso que se cumplía para las cefeidas de todas las constelaciones. Esta ley de la relación entre el brillo y el período de una estrella variable permitió establecer relaciones de distancias entre estrellas lejanas: si observamos dos estrellas cefeidas con el mismo período, pero con distinta luminosidad aparente, querrá decir que, en realidad, se encuentran lejos una de la otra y esto hace que las veamos con distinta luminosidad. Teniendo en cuenta que la luminosidad disminuye en función inversa del cuadrado de la distancia, sabiendo la relación de luminosidades podemos deducir la relación de distancias.

El descubrimiento de Henrietta Leavitt permitió comprender la magnitud del universo, y su método basado en las estrellas cefeidas sigue siendo hoy en día una herramienta esencial para medir la distancia cosmológica.

Sin embargo, Leavitt no recibió nunca ningún reconocimiento a su trabajo  y todo el mérito se lo llevaron sus superiores Edward Pickering y Edwin Hubble.

Pienso en ella mientras miro el cielo y mis ojos se detienen sobre la Luna. Un cráter lleva su nombre, como homenaje póstumo. Un cráter de la cara oculta de la Luna, como oculta fue su figura dentro de la comunidad científica. 

Echo un último vistazo al cielo, mientras pienso en la enorme distancia que ha existido durante años entre los hombres y las mujeres científicas. Casi tan grande com de aquí a las estrellas.


     _________________________________________

Aquest relat participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVMedir

Fonts: 
Blog de l'espai de descobriments científics del programa d'Astrobanyoles "Sopa d'estrelles" – Ràdio Banyoles – José Luis Diez_Baldero

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada