La màgia de les roques i els volcans

Última erupció del volcà Hekla, l'any 2000. Foto: Gisli Oskarsson

D'entre totes les muntanyes, o més ben dit, de tots els volcans que trobem a Islàndia, n'hi ha un en particular al qual durant molt de temps ningú no gosava pujar-hi. Se'l coneix amb el nom d'Hekla, que en islandès fa referència a una mena de capa amb caputxa, segurament anomenat així per la nuvolositat que tot sovint cobreix el seu cim. Però no eren els núvols el que frenava exploradors i excursionistes a enfilar-s'hi, sinó la creença que en aquest punt de la Terra hi havia la porta de l'infern. No és d'estranyar aquesta fama, donat que aquest estratovolcà de 1.491 metres d'alçada situat al sud-oest d'Islàndia és un dels més actius del país. Des de l'any 874 s'han registrat més de 20 erupcions. Una de les més violentes va tenir lloc l'any 1104 i va terroritzar a mig Europa. Els mites al seu voltant, propagats al llarg dels segles i encara ben vius entrat el segle XIX, parlaven de trobades de bruixes i fetillers al seu cim i circulava la creença que cada vegada que el volcà es despertava, escopint foc i lava, els habitants hi podien veure les ànimes dels condemnats cridant desesperades.

Aquesta no és l'única llegenda relacionada amb fenòmens geològics d'aquest país de contrastos, considerada la regió volcànica més activa del món. Allà on el magma ha originat formacions rocoses curioses, posteriorment moldejades pel vent i l'aigua, la cultura popular hi veu trols petrificats. Segons la mitologia islandesa, aquests éssers gegants surten de nit evitant la llum del sol que els converteix en pedra.

Hvítserkur

Això és el que succeí a la badia de Húnaflói quan un trol que intentava destruir el monestir de Thingeyrar va ser sorprès pels primers rajos del sol i va quedar paralitzat donant lloc a la famosa roca enmig del mar, coneguda amb el nom de Hvítserkur.
El mateix final va patir un grup de tres trols que pretenien arrossegar un vaixell de tres màstils cap a la riba. En aquest cas van originar les formacions rocoses de Reynisdranger.

Sens dubte, els islandesos tenen una relació especial amb les pedres i les roques. Encara avui, s'aturen obres d'enginyeria i es desplaça el traçat de carreteres i conductes per la creença que en determinades roques hi viuen huldufólk (éssers amagats).

Reynisdranger

Més de 4.000 km al sud, gairebé en línia recta, trobem el volcà del Teide, en llengua guanxe Echeyde, que vol dir infern. Segons les creences dels antics pobladors de l'illa de Tenerife, a l'interior del volcà hi vivia Guayota, el dimoni, el rei del mal. Un dia Guayota va segrestar al déu de la llum i el sol, Magec, i se l'endugué a l'interior d'Echeyde, deixant la terra immersa en la tenebra. Els guanxes van pregar a Achamán, el seu déu suprem, el qual va aconseguir derrotar a Guayota i alliberar a Magec. Achamán va taponar el cràter del Teide amb el que ara es coneix com a Pa de sucre, el con del seu cim, normalment cobert de neu. Tot això succeí, segons les creences, quan les Canàries eren una sola illa. Posteriorment, un terratrèmol va fraccionar-la donant lloc a les set illes que trobem avui dia.
En cada una d'elles la mitologia popular està també estretament lligada a la seva particular geologia.

Parc Natural de Timanfaya, Lanzarote

A Lanzarote, per exemple, existeix una pedra d'origen volcànic anomenada olivina pel seu color verdós que, segons la tradició, correspon a les llàgrimes del volcà Timanfaya que plora per totes les vides que s'ha endut amb les seves erupcions.

Per la seva banda, a Fuerteventura s'atribueix l'aridesa de l'illa a la maledicció de Laurinaga, una anciana que en veure com assassinaven al seu fill va maleir aquella illa amb vents ardents del Sàhara que van marcir-ne tota la vegetació.

Platges de El Cotillo, Fuerteventura

Totes aquestes històries plenes d'éssers màgics i forces sobrenaturals queden enrere quan la ciència, en aquest cas la geologia, permet explicar els fenomens naturals i els processos que han donat forma a la Terra. Ara sabem que a sota d'Islàndia no hi ha l'infern, sinó una zona de contacte entre les plaques Eurasiàtica i la Nordamericana, que explica la seva elevada activitat volcànica. La geologia ens diu que Hvítserkur i Reynisdranger són roques basàltiques d'origen volcànic. I que les Illes Canàries es van formar quan el magma, procedent de l'interior de la Terra ascendí a través d'esquerdes i fractures de l'escorça oceànica i es va anar acumulant en el fons oceànic fins a emergir per sobre el nivell del mar.

Tanmateix, aquelles primeres històries fantasioses responien, igual que la ciència, a la voluntat d'observar l'entorn i al desig d'entendre el món que ens envolta. Un desig que és intrínsec en la humanitat des dels seus orígens i que permet apropar pobles tan allunyats com l'islandès i el canari.
I potser desapareix la màgia si admetem que l'olivina no són llàgrimes d'un volcà, però la realitat pot ser fins i tot més sorprenent quan descobrim que aquest tipus de mineral, present en diferents regions volcàniques de la Terra, s'ha trobat també a la Lluna, al planeta Mart, a la pols del cometa Wild 2 i al nucli del cometa Tempel 1.
Sens dubte, la història de la Terra explicada en termes científics és igualment extraordinària.

                                       _________________________________________

La magia de las rocas y los volcanes

De todas las montañas, o más bien, de todos los volcanes que encontramos en Islandia, hay uno en particular al cual durante mucho tiempo nadie se aventuraba a subir. Se conoce con el nombre de Hekla, que en islandés hace referencia a una especie de capa con capucha, seguramente denominado así por la nubosidad que a menudo cubre su cima. Sin embargo, no eran las nubes lo que frenaba exploradores y excursionistas a ascender a su cima, sino la creencia que en este punto de la Tierra se hallaba la puerta del infierno. No es de extrañar esta fama, dado que este estratovolcán de 1.491 metros de altitud situado al suroeste de Islandia es uno de los más activos del país. Desde el año 874 se han registrado más de 20 erupciones. Una de las más violentas tuvo lugar en 1104 y aterrorizó a medio Europa. Los mitos a su alrededor, propagados a lo largo de los siglos y aún presentes a inicios del siglo XIX, hablaban de encuentros de brujas y hechiceros en su cima y circulava la creencia que cada vez que el volcán se despertaba, escupiendo fuego y lava, los habitantes podían ver las almas de los condenados gritando desesperadas.

Esta no es la única leyenda relacionada con fenómenos geológicos en este país de contrastes, considerada la región volcánica más activa del mundo. Allí donde el magma ha originado formaciones rocosas curiosas, posteriormente moldeadas por el viento y el agua, la cultura popular ve troles petrificados. Según la mitología islandesa, estos seres gigantes salen de noche evitando la luz del sol que los convierte en piedra. Esto es lo que sucedió en la bahía de Húnaflói  cuando un trol que intentava destruir el monasterio de Thingeyrar fue soprendido por los primeros rayos del sol y quedó paralizado dando lugar a la famosa roca en medio del mar conocida como Hvítserkur.
El mismo final sufrió un grupo de tres troles que pretendían arrastrar un barco de tres mástiles hacia la orilla. En este caso originaron las formaciones rocosas de Reynisdranger.
Sin lugar a duda, los islandeses tienen una relación especial con las piedras y las rocas.
Aún hoy, se detienen obras de ingeniería y se desplaza el trazado de carreteras y conductos por la creencia que en determinadas rocas viven los huldufólk (seres escondidos).


Más de 4.000 km al sur, prácticamente en línea recta, encontramos el volcán del Teide, en lengua guanche Echeyde, que significa infierno. Según las creencias de los antiguos pobladores de la isla de Tenerife, al interior del volcán vivía Guayota, el demonio, el rei del mal. Un día Guayota segrestó al dios de la luz y el sol, Magec, y se lo llevó al interior de Echeyde, dejando la tierra inmersa en las tinieblas. Los guanches rogaron a Achamán, su dios supremo, el cual consiguió derrotar a Guayota y rescatar a Magec. Achamán taponó el cráter del Teide con lo que ahora se conoce como Pan de azúcar, el cono de su cima, normalmente cubierto de nieve. Todo esto sucedió, según las creencias, cuando las Canarias eran una sola isla. Posteriormente, un terremoto la fraccionó dando lugar a las siete islas que encontramos hoy en día.
En cada una de ellas la mitología popular está también estrechamente ligada a su particular geología.

En Lanzarote, por ejemplo, existe una piedra de origen volcánico llamada olivina por su color verdoso que, según la tradición, corresponde a las lágrimas del volcán Timanfaya que llora por todas las vidas que se ha llevado con sus erupciones.

Por su parte, en Fuerteventura se atribuye la aridez de la isla a la maldición de Laurinaga, una anciana que en ver como asesinaban a su hijo, maldijo aquella isla con vientos ardientes del Sáhara que marchitaron toda la vegetación.

Todas estas historias llenas de seres mágicos y fuerzas sobrenaturales quedan atrás cuando la ciencia, en este caso la geología, permite explicar los fenómenos naturales y los procesos que han formado la Tierra. Ahora sabemos que debajo de Islandia no hay el infierno, sino una zona de contacto entre las placas Euroasiática y la Norteamericana, que explica su elevada actividad volcánica. La geología nos dice que Hvítserkur y Reynisdranger son rocas basálticas de origen volcánico. Y que las Islas Canarias se formaron cuando el magma, procedente del interior de la Tierra, ascendió a través de grietas y fracturas de la corteza oceánica y se fue acumulando en el fondo oceánico hasta emerger sobre el nivel del mar.

Sin embargo, aquellas primeras historias fantasiosas respondían, igual que la ciencia, a la voluntad de observar el entorno y al deseo de entender el mundo que nos rodea. Un deseo que es intrínseco a la humanidad desde sus orígenes y que permite acercar pueblos tan alejados como el islandés y el canario.
Y quizás desaparezca la magia si admitimos que la olivina no son lágrimas de un volcán, pero la realidad puede ser incluso más sorprendente cuando descubrimos que este tipo de mineral presente en diferentes regiones volcánicas de la Tierra, se ha encontrado también en la Luna, en el planeta Marte, en el polvo del cometa Wild 2 y en el núcleo del cometa Tempel 1.
Sin duda, la historia de la Tierra explicada en términos científicos es igualmente extraordinaria.
                                _________________________________________

Aquest relat participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVGeología