dissabte, 15 de maig del 2021

I tanmateix, curem.

 I tanmateix, curem. Aquesta frase l'haurien pogut pronunciar moltes dels milers de dones que a l'Edat Mitjana van ser acusades de bruixeria. Com aquell famós Eppur si muove ("I tanmateix, es mou") la frase que, segons la tradició, va formular Galileo Galilei després de veure's obligat a abjurar de la teoria heliocèntrica davant el tribunal de la Inquisició. Ell sabia que era innocent, que la Terra es movia, això havia deduït amb les seves observacions telescòpiques. També elles sabien que eren innocents, que no havien comès cap dels crims de què se les acusava. Pactes amb el diable? Volar per sobre de les cases? Però quina bogeria era aquesta? De poder sobrenatural no en tenien cap. Moltes d'elles però, eren grans coneixedores de les propietats terapèutiques de les plantes i de tot allò que la natura ens pot oferir, un saber que s'havia anat transmetent de generació en generació. Sí bé és cert que alguns d'aquests remeis naturals, en dosis massa altes, poden tenir efectes psicoactius. Per exemple, la belladona (Atropa belladonna) pot alleugerir el mal de cap, però en excés provoca somnis irreals. En altres casos, el desconeixement portava a falses creences. És el cas de la planta anomenada arrel del traïdor (Alkanna tinctorea), una herba a partir de la qual s’elaborava un ungüent per guarir ferides, clivelles, cremades i altres patologies dermatològiques. Degut al seu color vermellós, fou prohibida per la Inquisició pel suposat poder de convertir els líquids en sang. 

Durant molts segles, abans de l'aparició de la ciència i la medicina modernes, aquestes dones van gaudir del respecte de la gent del poble. Gràcies a elles disposaven de remeis, beuratges i ungüents, per alleugerir el dolor, per tractar inflamacions, febres, trastorns digestius i alteracions orgàniques diverses, tant en persones com també en els animals de l'entorn domèstic. Algunes d'elles eren llevadores que ajudaven a portar les criatures al món. 

Il·lustració procedent d'un manuscrit suís que representa
a l'esquerre la celebració d'un akelarre
i, a la dreta, una crema de bruixes a Baden.

Però a l'Edat Mitjana aquesta situació va començar a canviar. L'Església cristiana de l'època infongué la idea que només Déu té el poder per curar el cos i l'ànima. Per tant, tota persona que realitzés pràctiques amb aquesta finalitat era titllada d'heretge i havia de ser empresonada i jutjada. Les receptes guaridores s'havien convertit en pocions prohibides. Paral·lelament, hi havia la necessitat d'explicar les calamitats d'aquells temps, com ara inundacions, sequeres, pedregades, terratrèmols, plagues, epidèmies, i també les desgràcies particulars, com malalties, morts sobtades, avortaments... L'afany per buscar un culpable, sumat a la misogínia de la societat i de l'Església, van fer que recaigués la culpa de tot mal en aquelles dones que s'allunyaven del que s'entenia per normalitat, fossin remeieres, vídues, solteres, pobres o dones que pel motiu que fos, vivien al marge de la societat. 

El rei James VI d'Escòcia presideix un tribunal
per examinar la culpabilitat o innocència
de les presumptes bruixes de Berwick.
Gravat de l'obra Newes from Scotland, 1591.


També l'avenç de la medicina va propiciar el descrèdit d'aquestes dones, vistes com una amenaça pel poder establert, donat que aquest tipus de saviesa i experiència havia d'estar tan sols en mans del poder, o més ben dit, dels homes de poder. En lloc de ser valorades pels seus coneixements, van ser acusades, perseguides, torturades, sentenciades i condemnades, després d'inventar tota mena d'històries al seu voltant. I, per descomtat, sota tortura les dones acabaven confessant el que fos per tal de posar fi a tot aquell sofriment. Fins i tot arribaven a inculpar a altres dones, innocents com elles, per acontentar així als torturadors. 

El Malleus Maleficarum, escrit per dos monjos dominics,
Heinrich Kramer i Jacob Sprenger, i publicat el 1487 a Alemanya,
era una guia teòrica i pràctica pel reconeixement,
examen, tortura, judici i execució de bruixes. 



















Es calcula que entre els segles XV i XVIII, desenes de milers de persones, majoritàriament dones, van morir a la forca i a la foguera arreu d'Europa, en el fenomen repressiu conegut com a caça de bruixes. No va ser fins a l'època de la Il·lustració quan els intel·lectuals europeus van arribar a la conclusió que la bruixeria no existia ni havia existit mai. És més, els seus coneixements van ser la base de la incipient farmacologia del segle XIX.

 Els primers medicaments als anys 1920 van ser l'aspirina, el principi actiu del qual és el mateix que durant segles s'havia obtingut de l'escorça del salze, la salicina, d'aquí el nom de l'àcid acetilsalicílic; la morfina i la codeïna, alcaloides presents de manera natural a l'opi que s'obté de les càpsules verdes del cascall (Papaver somniferum), i la digital, un heteròsid cardiotònic contingut a les fulles de les didaleres (Digitalis). Fins i tot la penicil·lina, el descobriment de la qual s'atribueix a Alexander Fleming, la trobem de manera incipient en diverses cultures antigues que coneixien les propietats bactericides de les floridures mitjançant l'observació i l'experiència, des de la  Grècia i l'Índia antigues, així com en les cultures tradicionals de regions tan diferents i distants com Sèrbia, Rússia, la Xina, i també en els pobles nadius nord-americans. 


Papaver somniferum en Köhler's Medicinal Plants, 1887.


Alguns medicaments moderns tenen també una base natural. És el cas de l'artemisinina, la matèria activa de la teràpia antimalària 'Coartem', que prové de la planta Artemisia annua, un gènere de plantes utilitzades des de l'antiguitat amb diferents finalitats.

Així com la ciència va acabar donant la raó a Galileo i va demostrar com la Terra gira al voltant del sol, el temps també ha acabat desacreditant els judicis que van condemnar a tantes dones. En el cas de la caça de bruixes però, el nom de les dones i les paraules que van dir per defensar la seva innocència han quedat esvaïts com el fum de les fogueres on tristament van cremar. Poca gent coneix a Sança de Camins, llevadora de Barcelona, condemnada l'any 1419, acusada de fer rituals per protegir les criatures acabades de néixer. O a Margaret Jones, que utilitzava medicines avançades als seus temps i fou la primera persona executada per bruixeria a la colònia de Massachussets l'any 1648. Tan sols alguns dels seus noms han estat rescatats de l'oblit gràcies al treball d'historiadors estudiosos del tema. 

Malgrat molts dels seus noms no hagin transcendit, sí que ho ha fet el seu coneixement convertit també en part de la cultura popular, a vegades en forma de cançó, com recull Joan Amades a la seva obra Costumari català

Alfàbrega i valeriana,

menta i ruda

salven tota criatura.

Ruda i valeriana,

menta i valeriana,

menta i alfàbrega,

tot ho cura i tot ho salva.

Menta i alfàbrega,

ruda i valeriana

salven tota persona nada.

Ruda i valeriana,

Alfàbrega i sàlvia

Tot el món salven.

___________________________________________

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVsalud


_____________________________________________________________

Y sin embargo, curamos

Y sin embargo, curamos. Esta frase la hubieron podido pronunciar muchas de los miles de mujeres que durante la Edad Media fueron acusadas de brujería. Como el famoso Eppur si muove ("Y sin embargo, se mueve") la frase que, según la tradición, formuló Galileo Galilei después de verse obligado a abjurar de la teoría heliocéntrica ante el tribunal de la Inquisición. Él sabía que era inocente, que la Tierra se mueve, así lo había deducido de sus observaciones telescópicas. También ellas sabían que eran inocentes, que no habían cometido ninguno de los crímenes de que se las acusaba. ¿Pactos con el diablo? ¿Volar por encima de las casas? ¡Pero qué locura! Ellas no poseían ningún poder sobrenatural. Lo que sí tenían era un gran conocimiento acerca de las propiedades terapéuticas de las plantas y de todo lo que la naturaleza nos puede ofrecer, un saber que se había ido transmitiendo de generación en generación. Cierto es que algunos de estos remedios naturales, en dosis demasiado altas, pueden tener efectos psicoactivos. Por ejemplo, la belladona (Atropa belladonna) puede aliviar el dolor de cabeza, pero en exceso provoca sueños irreales. En otros casos, el desconocimiento llevaba a falsas creencias. Es el caso de la planta conocida como raíz del traidor (Alkanna tinctorea), a partir de la cual se elaboraba un ungüento para curar heridas, grietas, quemaduras y otras patologías dermatológicas. Debido a su color rojizo, fue prohibida por la Inquisición por el supuesto poder de convertir los líquidos en sangre. 

Durante muchos siglos, antes de la aparición de la ciencia y la medicina modernas, estas mujeres contaban con el respeto del pueblo. Gracias a ellas disponían de remedios, brebajes y ungüentos para aliviar el dolor, tratar inflamaciones, fiebres, trastornos digestivos y diversas alteraciones orgánicas en personas, así com también en los animales del entorno doméstico. Algunas de ellas eran comadronas que ayudaban a traer niños al mundo. 

Ilustración procedente de un manuscrito suizo donde se representa a la izquierda la celebración de un akelarre, y a la derecha una quema de brujas en Baden.

Pero en la Edad Media esta situación empezó a cambiar. La Iglesia cristiana de la época infundió la idea de que sólo Dios tiene el poder de curar el cuerpo y el alma. Por lo tanto, toda persona que realizara cualquier práctica con esta finalidad era tachada de hereje y debía ser encarcelada y juzgada. Las recetas curativas se habían convertido en pócimas prohibidas. Paralelamente, existía la necesidad de explicar las calamidades de aquellos tiempos, como las inundaciones, sequías, terremotos, plagas, epidemias, y también las desgracias particulares, como enfermedades, muertes súbitas, abortos... El afán por buscar un culpable, sumado a la misogínia de la sociedad y de la Iglesia, hizo que recayera la culpa de todos los males en las mujeres que se apartaban de lo que se entendía por normalidad, ya fueran curanderas, víduas, solteras, pobres o mujeres que, por el motivo que fuera, vivían al margen de la sociedad. 

El rey James VI de Escocia preside un tribunal
para examinar la culpabilidad o inocencia
de las presuntas brujas de Berwick.
Grabado de la obra Newes from Scotland, 1591.

También el avance de la medicina propició el descrédito de estas mujeres, vistas com una amenaza al poder establecido, puesto que este tipo de sabiduría y experiencia, debía estar solamente en manos del poder, o mejor dicho, de los hombres de poder. En vez de ser valoradas por sus conocimientos, fueron acusadas, perseguidas, torturadas, sentenciadas y condemnadas, después de inventarse toda clase de historias a su alrededor. Y por supuesto, bajo tortura las mujeres terminaban por confesar lo que fuera con tal de poner fin a tanto sufrimiento. Incluso llegaban a inculpar a otras mujeres, inocentes como ellas, para contentar a los torturadores. 

El Malleus Maleficarum, escrito por dos monjes dominicos, Heinrich Kramer y Jacob Sprenger, y publicado en 1487 en Alemania, es una guía teórica y práctica para el reconocimiento, examen, tortura, juicio y ejecución de brujas.







Se calcula que entre los siglos XV y XVIII, desenas de miles de personas, mayoritariamente mujeres, murieron ahorcadas o quemadas en la hoguera en toda Europa, en el movimiento represivo conocido como caza de brujas. No fue hasta la época de la Ilustración cuando los intelectuales europeos llegaron a la conclusión de que la brujería no existía ni había existido nunca. Es más, sus conocimientos fueron la base de la incipiente farmacología del siglo XIX. 

Los primeros medicamentos utilizados en los años 1920 fueron la aspirina, cuyo principio activo es el mismo que durante siglos se había obtenido de la corteza del sauce (Salix), la salicina, de aquí el nombre del ácido acetilsalicílico; la morfina y la codeína, alcaloides presentes de manera natural en el opio que se obtiene de las cápsulas verdes de la amapola real (Papaver somniferum), y  la digital, un heterósido cardiotónico contenido en las hojas de las dedaleras (Digitalis). Incluso la penicilina, cuyo descubrimento se atribuye a Alexander Fleming, la encontramos de manera incipiente en distintas culturas antiguas que conocían las propiedades bactericidas de los mohos mediante la observación y la experiencia, desde las antiguas Grecia y Índia, así como en las culturas tradicionales de regiones tan diferentes y distantes como Serbia, Rúsia, la China, y también en los pueblos nativos norteamericanos. 

Papaver somniferum en Köhler's Medicinal Plants, 1887.

Algunos medicamentos modernos poseen también una base natural. Es el caso de la artemisinina, la materia activa de la terapia antimalaria 'Coartem', que proviene de la planta Artemisia annua, un género de plantas utilizadas desde la antigüedad con fines distintos.

Igual como la ciencia acabó dando la razón a Galileo y demostró como la Tierra gira alrededor del sol, el tiempo también acabó desacreditando los juicios que condenaron a tantas mujeres. Sin embargo, en el caso de la caza de brujas, el nombre de las mujeres y las palabras que dijeron para defender su inocencia han quedado desvanecidos como el humo de las hogueras en las que tristamente quemaron. Poca gente conoce a Sança de Camins, comadrona de Barcelona, condenada en 1419, acusada de hacer rituales para proteger a los recién nacidos. O a Margaret Jones, que utilizava medicinas adelantadas a su tiempo y fue la primera persona ejecutada por brujería en la colonia de Massachussets en 1648. Solamente algunos de sus nombres se han rescatado del olvido gracias a la labor de historiadores estudiosos del tema. 

A pesar de que sus nombres no hayan transcendido, sí lo han hecho sus conocimientos, convertidos también en parte de la cultura popular, a veces en forma de canción, como recoge el etnólogo catalán Joan Amades en su obra Costumari català

Alfàbrega i valeriana,

menta i ruda

salven tota criatura.

Ruda i valeriana,

menta i valeriana,

menta i alfàbrega,

tot ho cura i tot ho salva.

Menta i alfàbrega,

ruda i valeriana

salven tota persona nada.

Ruda i valeriana,

Alfàbrega i sàlvia

Tot el món salven.


(Albahaca y valeriana,

menta y ruda

salvan toda criatura.

Ruda y valeriana,

menta y valeriana,

menta y albahaca,

todo lo cura y todo lo salvan.

Menta y albahaca,

ruda y valeriana

salvan toda persona nacida.

Ruda y valeriana,

Albahaca y salvia

Todo el mundo salvan.)

___________________________________________

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVsalud

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada