Acaballes de març. La primavera comença a treure el cap donant color als camps, fonent el glaç muntanya avall. Tot ho contempla mentre travessa paisatges familiars, camí de casa. Arriba a ciutat esgotat, però feliç. Ha estat un llarg viatge i, per fi, torna a casa, la casa on va néixer, la casa dels pares. A l'interior, tot està si fa no fa com van deixar-ho quan van marxar-ne el passat setembre, amb més pols acumulada i amb un silenci que ho omple tot. És un habitacle vell i mig atrotinat, però és la seva llar i se sent afortunat de conservar-la. Altres no tindran la mateixa sort. La voràgine constructora ha fet enderrocar moltes construccions antigues i, al seu lloc, s'hi han alçat edificis moderns i freds, pel seu gust, i, el pitjor de tot, inaccessibles per a gent com ell. Passeja per l'estança i l'envaeixen records d'infantesa que guardava en algun racó de la memòria. Allà, entre el bigam, va gaudir d'una vida tranquil·la i va sentir-se créixer.
A través del respirador de les golfes albira el carrer, el seu carrer enyorat. Empès pel desig de recórrer-lo novament, avança fins a l'ampit, desplega les ales i es deixa anar, emetent un xiscle agut ple d'emoció. A l'instant, desenes de falciots provinents de les cases veïnes l'acompanyen amb el seu vol vertiginós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada