Metamorfosi

Com una llarga nit, les hores i els dies transcorren per ella en la més absoluta foscor. Fruit de l'última muda, vesteix un embolcall que li cobreix tot el cos i la priva de tot moviment, fins i tot d'alimentar-se. És un instint innat a la seva espècie el que l'ha mogut a recloure's, a prendre's aquest temps de repòs, de letargia aparent, després de recórrer camins de terra i herba, de créixer devorant fulles, d'enfilar-se a les branques tot fent equilibris. Ara, mentre resta immòbil, entotsolada, nota com el seu cos es transforma. Els científics parlen de reorganització de teixits i òrgans, d'històlisi, amb enzims digestius que destrueixen les cèl·lules i d'alliberament de nutrients per formar nous teixits en la histogènesi. Però per a ella és l'emoció i el neguit a les entranyes, és una estranya sensació que la recorre de cap a peus, és estremir-se cada cop que percep la presència d'algun animal vora seu, i l'alleujament en comprovar que l'enginyós camuflatge la converteix en un insignificant apèndix d'una tija enmig del bosc.  

De l'exterior li arriba esmorteït un conjunt de sons que li resulten familiars: la remor de les fulles mogudes pel vent, el brunzit de mil insectes, el refilar de les mallerengues, adorades per alguns, temudes per ella. Per tal d'apaivagar el desfici, s'entreté imaginant el que succeeix al voltant de la branca on reposa, aquell petit món que tan bé coneix. Una corrua de formigues traginant menjar cap al niu. Una abella que passa rabent i tot d'una s'atura atreta pel nèctar d'una flor. Coccinèl·lids de diferents mides lluint els seus vistosos cossos de tons vermells, ataronjats i grocs. Els grills preparant-se pel concert nocturn i les lluernes que els acompanyaran com petites estrelles lluminoses en la foscor de la nit.

Frisa per sortir, per deixar la nimfa enrere i començar una nova vida, però sap que ha de ser pacient i esperar el moment precís per fer-ho. Esperar, aferrada a la branca i a l'esperança d'una existència més lliure. Esperar amb impaciència aquell renéixer, que només pot aconseguir per ella mateixa, amb un esforç titànic que serà vital pel seu futur. Esperar fins a sentir-se prou forta per esquinçar la crisàlide, estendre les ales acabades de formar i, agafant tota l'energia del sol, emprendre el vol.

Papallona zebrada (Iphiclides podalirius) a la llacuna de Les Llobateres, Baix Montseny.

___________________________________________

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVinsectos

_____________________________________________________________

Metamorfosis

Como una larga noche, las horas y los días transcurren para ella en la más absoluta oscuridad. Fruto de su última muda, viste un caparazón que le cubre todo el cuerpo y le priva de cualquier movimiento, incluso de alimentarse. Es un instinto innato a su especie lo que le ha llevado a recluirse, a tomarse este tiempo de reposo, de letargo aparente, después de recorrer caminos de tierra y hierba, de crecer devorando hojas, de trepar por las ramas haciendo equilibrios. Ahora, mientras permanece inmóvil, ensimismada, nota como su cuerpo se transforma. Los científicos hablan de reorganización de tejidos y órganos, de histolisis, con enzimas digestivos que destruyen las células y de liberación de nutrientes para formar nuevos tejidos en la histogénesis. Pero para  ella es la emoción y el desazón en las entrañas, es una extraña sensación que le recorre el cuerpo de pies a cabeza, es estremecerse cada vez que percibe la presencia cercana de algun animal, y el alivio en comprobar que el ingenioso camuflaje la convierte en un insignificante apéndice de un tallo en medio del bosque.  

Del exterior le llega amortiguado un conjunto de sonidos que le resultan familiares: el rumor de las hojas movidas por el viento, el zumbido de mil insectos, el gorjear de carboneros y herrerillos, adorados por algunos, temidos por ella. Con el fin de apaciguar la inquietud, se entretiene imaginando lo que sucede alrededor de la rama donde descansa, aquel pequeño mundo que conoce tan bien. Una hilera de hormigas cargando comida hacia el nido. Una abeja que pasa veloz y de repente se detiene atraída por el néctar de una flor. Coccinélidos de distintos tamaños luciendo sus vistosos cuerpos de tonos rojos, naranjas y amarillos. Los grillos preparándose para el concierto nocturno y las luciérnagas que les acompañarán como pequeñas estrellas luminosas en la oscuridad de la noche.

Se inquieta por salir, por dejar atrás la ninfa y empezar una nueva vida, pero sabe que debe ser paciente y esperar el momento preciso de hacerlo. Esperar, agarrada a la rama y a la esperanza de una existencia más libre. Esperar con impaciencia aquel renacer, que solamente conseguirá por sí misma, con un esfuerzo titánico que será vital para su futuro. Esperar hasta sentirse suficientemente fuerte para quebrar la crisálida, estender las alas recién formadas y, tomando toda la energía del sol, emprender el vuelo.

Mariposa podalirio (Iphiclides podalirius) en la laguna de Les Llobateres, Baix Montseny.

___________________________________________

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVinsectos