(Quaderns d'Illacrua 172, Directa 20-11-13)
Enguany es
commemora el 75è aniversari de la 'Lleva del biberó', que va cridar gairebé
30.000 joves a combatre al costat de les tropes republicanes durant la Guerra Civil, la majoria a la fatídica Batalla de l’Ebre. Més de la meitat
no va tornar mai.
A mitjans
d’abril de 1938, prop de 27.000 nois d’entre disset i divuit anys van ser reclutats per
ordre del president de la Segona República espanyola, Manuel Azaña, i van passar
a formar part del que seria coneguda com la Lleva del biberó, per la seva
joveníssima edat. Si bé en un inici aquests joves nascuts entre 1920 i 1921 van
ser destinats a cobrir tasques auxiliars, com ara missatgeria, serveis d’infermeria i de menjadors, pocs mesos després ja van incorporats a primera línia de batalla.
La Lleva del biberó és coneguda
per la seva participació a la Batalla de l’Ebre, iniciada el juliol de 1938, la més llarga
i sagnant de tota la Guerra Civil. Tanmateix,
el primer combat en foc real per als biberons va ser el front del Segre, al cap
de pont de Balaguer i a la poc coneguda batalla de Baladredo, durant la
primavera i estiu de 1938. Al cap de pont de Balaguer, molts van perdre la vida durant l’assalt a la posició del Merengue (situada entre Balaguer i Camarasa).
Adolescents a la línia de foc
Com relata
el periodista i expert en la Batalla de l’Ebre, Andreu Caralt, la decisió de
cridar a files aquests joves va venir després de la derrota de l’exèrcit
republicà durant l’ofensiva d’Aragó, on va patir nombroses baixes. “La
República necessitava nous soldats per suplir les baixes i reforçar el front de
guerra que de manera definitiva arribava a Catalunya, principalment als rius
Segre i Ebre. L’única bossa existent de soldats es trobava a Catalunya, ja que
el país estava incomunicat de la resta de l’Estat. Així doncs, es va decidir
cridar a files les lleves situades a la part alta i baixa de la franja edat. Eren set lleves i un
total de 60.000 soldats. La lleva del 41, cridada el mes d’abril, corresponia a
l’anomenada Lleva del biberó”, explica Caralt.
A la Batalla de l’Ebre, alguns
dels biberons van ser destinats a encapçalar l’ofensiva, mentre que d’altres ho
van fer en posicions de segona fila. Els joves soldats van sostenir el combat
durant dies, malgrat les terribles condicions climàtiques, de material i la
manca de menjar i aigua. Les memòries d'alguns dels seus superiors remarquen la valentia dels biberons, tot i la seva joventut i la poca implicació
ideològica de bona part d’ells.
Il·lustració: Raul Soria
Causes
de la derrota
La Batalla de l’Ebre finalitzà el
16 de novembre de 1938 i va suposar la derrota republicana i l’avanç definitiu
de les tropes franquistes per tot el territori. No es pot atribuir aquesta
derrota, però, a la inexperiència dels biberons. Tal com apunta Caralt,
l’esforç principal de la batalla de l’Ebre el van dur a terme soldats
experimentats, tant de les Brigades Internacionals com de diverses Divisions integrades
per soldats comunistes (11a Divisió de Líster i 3a Divisió de Tagueña). La
majoria de veterans coincideixen en què l’ajuda estrangera a Franco, sobretot
per part de la Itàlia de Mussolini i l’Alemanya de Hitler, va ser determinant per la desfeta. Així, mentre
l’exèrcit franquista rebia soldats i armament pesat (sobretot aviació i
artilleria), el republicà patia l’aturada de subministrament per part del
govern francès. Molts dels supervivents recorden que només duien espardenyes i
no comptaven amb prou armament per aturar l’ofensiva feixista.
Ferides
a tota una generació
La Lleva del biberó va quedar
marcada per aquell esdeveniment. No sols pel fet de lluitar a la guerra; també pel
que va deparar-los la repressió franquista: molts d’ells van ser empresonats i
enviats a camps de concentració de l’Estat espanyol i francès i, posteriorment,
a batallons de treballadors. Allà, van servir de mà d’obra forçada o esclava
per a construir infraestructures –canals, carreteres– o per fer tasques de neteja i
arranjament d’espais destruïts per la guerra. A més, tots van ser obligats
a fer el servei militar amb el règim franquista durant dos anys. Com recorda
Andreu Caralt, molts d’aquests joves van ser mobilitzats el 1938 i no van
tornar a la vida civil fins els 1942 o 1943. D’altres, en canvi, van optar per
exiliar-se.
Un cop van
reprendre les seves vides, la gran majoria no van prendre part en la lluita antifranquista. “Els
biberons reneguen dels dos bàndols, en el sentit de revolució
anarcosindicalista/comunista versus règim feixista i nacional-catòlic. No eren
joves de forta ideologia d’esquerres, sinó joves que vivien a casa dels seus
pares i que van ser cridats a files quan encara eren adolescents”, assenyala
Caralt. Segons l’historiador ebrenc, “l’únic que volien era tornar a casa i
viure en pau. Lamentaven haver perdut la joventut per culpa de la guerra i
les seves conseqüències.”
El
testimoni, antídot contra l’oblit
L’any 1983, 307 supervivents i
412 familiars de combatents van fundar l’Agrupació de supervivents de la Lleva
del Biberó-41. A través d’aquesta i altres entitats, han organitzat actes on recorden un periple sobre el qual encara hi ha força
desconeixement entre
la població. Als punts on la majoria van deixar la vida, s’han erigit
monuments d’homenatge. És el cas del turó del Merengue (entre Balaguer i
Camarasa), l’Alt dels Aüts (entre Faió i Mequinensa) o la Cota 705 de la Serra de Pàndols, a Pinell del Brai. En
aquest últim indret, hi trobem el Monument per la Pau, als peus del qual es va celebrar el passat mes
de juliol una jornada commemorativa dels 75 anys de l’inici de la
Batalla de l’Ebre, on van acudir una quinzena de biberons.
El testimoni dels supervivents és
fonamental per entendre la tragèdia que va suposar la Guerra Civil, alhora que
la seva experiència en camps de concentració i en batallons de treballadors
resulta vital per recuperar aquesta història amagada pel franquisme i oblidada
per la democràcia. Avui dia, la Lleva del biberó, juntament amb les Brigades
Internacionals, són els grups de combatents republicans més recordats i
homenatjats a Catalunya i una
altaveu en defensa de la pau i les llibertats.
Monument al turó del Merengue
Recerca
de desapareguts
Molts dels biberons morts durant la
Guerra Civil es troben encara en fosses sense identificar. En el cas dels cementiris
de Tarragona i de Lleida s’ha treballat per dignificar-les, però les restes
continuen sent majoritàriament anònimes. Cal recordar
que moltes de les restes van ser exhumades pel règim franquista i transportades
al Valle de los Caídos sense identificar. El Memorial de les Camposines, situat
al municipi de la Fatarella, alberga les restes dels soldats que, encara
avui, apareixen pel territori, mentre una placa recull els noms dels
desapareguts identificats fins el moment.
La identificació passaria per una anàlisi genètica que permetés comparar l’ADN de les restes amb l’ADN d’algun
familiar. Un objectiu pel qual treballa una iniciativa particular engegada per
dos familiars de desapareguts, de la mà de la Universitat de Barcelona.
Per tal que el projecte tiri
endavant, han reclamat el suport de la Generalitat de Catalunya, que a hores
d’ara encara no ha arribat. A part de la manca d’ajudes de l’administració, el sector historiador també destaca que molts dels supervivents no han parlat fins al
final de les seves vides, mentre que els seus fills han restat importància al
testimoni del pare. “La majoria han preferit mirar endavant i oblidar el
passat”, diu Andreu Caralt. "Som la generació dels néts la que avui fa
aquesta gran tasca de recuperació de la memòria. Malauradament, en alguns
casos, ja és massa tard”, afegeix.
Marc Antoni Malagarriga i Roger
Heredia han impulsat el primer banc d’ADN de Catalunya per identificar els desapareguts
durant la Guerra Civil.
Per a més informació, podeu
adreçar-vos a: www.dom.cat/5br i al
Twitter: @OnEtsOncleGuill
