I seguir fins que no calguin vuits de març reivindicatius.
dimecres, 8 de març del 2017
dijous, 5 de gener del 2017
Gebrada
Fotografia: Elemaye
Un matí et sorprèn la gebrada.
Sense avisar i amb la complicitat de la nit fosca i silenciosa, s'ha fet present emblanquinant tota la vall.
L'observes a recer dels vidres de la finestra, entelats i plorosos, i penses que és més fàcil estimar els camps quan són verd esperança, vermell passió.
Qui voldria creuar-los ara?
Qui gosaria abraçar-los?
I tanmateix, la terra et crida.
La sents udolar per sota el mantell glaçat de fulles seques, convidant-te a desitjar-la com un dia de primavera.
I de sobte, s'esvaeix tot allò que et retenia. Una força vinguda de qui sap on t'empeny a sortir i camines amb els peus nus palpant la terra, sentint cada bri d'herba escolar-se entre els dits. Un calfred et recorre tota. T'atures al bell mig del prat, com un espantaocells que no espanta a ningú, i esperes que els primers rajos de sol desfacin tot el glaç que duus a dins.
Fulles caigudes
El desig secret de les fulles caigudes és alçar-se, remoure's, capgirar-se, sentir-se lliures ara que no els lliga cap branca.
Ens ho diem mentre hi enfonsem els peus i, com criatures, les fem enlairar.
Potser som nosaltres els qui necessitem que ens remoguin, ens capgirin, ens deslliurin.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)