Fotografia: Elemaye
Un matí et sorprèn la gebrada.
Sense avisar i amb la complicitat de la nit fosca i silenciosa, s'ha fet present emblanquinant tota la vall.
L'observes a recer dels vidres de la finestra, entelats i plorosos, i penses que és més fàcil estimar els camps quan són verd esperança, vermell passió.
Qui voldria creuar-los ara?
Qui gosaria abraçar-los?
I tanmateix, la terra et crida.
La sents udolar per sota el mantell glaçat de fulles seques, convidant-te a desitjar-la com un dia de primavera.
I de sobte, s'esvaeix tot allò que et retenia. Una força vinguda de qui sap on t'empeny a sortir i camines amb els peus nus palpant la terra, sentint cada bri d'herba escolar-se entre els dits. Un calfred et recorre tota. T'atures al bell mig del prat, com un espantaocells que no espanta a ningú, i esperes que els primers rajos de sol desfacin tot el glaç que duus a dins.
