L'essència de les dones de la muntanya

La primera llum del dia s'escola a través dels porticons de la finestra. S'hi atansa i l'obre de bat a bat. L'aire fred de les acaballes d'octubre li acarona el rostre i l'ajuda a acabar de despertar-se. Avui els seus ulls volen resseguir tots els racons de la vall que s'obre davant seu, en aquesta època esquitxada de tons grocs i rogencs. Amb aquest paisatge gravat a la retina, tanca els ulls i agafa aire, deixant que els pulmons s'omplin de totes les aromes que configuren la seva llar: olor de terra humida, de pins i de bolets, amb delicats tocs de romaní i timó.

Sap que se li farà estrany llevar-se lluny d'aquest racó dels Pirineus. Ella, que no ha anat mai més enllà del Pedraforca ni de la serra del Cadí, avui deixarà enrere les seves estimades muntanyes i passarà vora dos mesos fora de casa, fins els volts de Nadal. Encara no ha marxat i ja comença a enyorar-se. Per sort, el viatge el farà amb la seva àvia. Entre elles sempre hi ha hagut un vincle molt especial. Recorda com de ben petita, li anava al darrere perquè li ensenyés els secrets de totes aquelles herbes que recol·lectava pel bosc i que en el seu cap fantasiós prenien un aire misteriós i màgic. I la veritat és que no anava tan desencaminada. Les herbes no són màgiques, però sí que tenen poders calmants i remeiers que la seva àvia coneix molt bé. Tot el que sap sobre les plantes i les seves propietats ho aprengué de la seva mare i aquesta de la seva i així el coneixement s'ha anat transmetent de generació en generació, tradicionalment a través de les dones de la família. Ara és ella la receptora d'aquesta herència immaterial. A base d'acompanyar la seva àvia al bosc, d'observar-la mentre preparava remeis a casa, de xafardejar discretament quan rebia visites de persones amb tot tipus de mals, ha après a reconèixer les diferents espècies vegetals, saber en quin moment i quina part se n'ha de recollir, els processos d'elaboració de cremes i ungüents i la seva aplicació. Sap, per exemple, que el timó (Thimus vulgaris), aquest subarbust de fulles i flors petites d'olor tan agradable, té poder desinfectant i per això s'aplica sobre ferides i també per calmar la tos. 

Àrnica (Arnica montana)

Sap que l'àrnica (Arnica montana), de flors vistoses d'un groc intens, posseeix propietats antiinflamatòries. Sap que el donzell (Artemisia absinthium) s'utilitza per les molèsties d'estómac, però en la justa mesura, ja que si ens passem pot ser tòxica. Sap que l'herba de l'estramoni (Datura stramonium) s'ha de recollir molt d'hora al matí i millor quan està en floració, amb aquelles flors blanques tan boniques, i que serveix com a analgèsic i sedant. 

Estramoni (Datura stramonium)

Però el que més li agrada és preparar la trementina, a partir de la resina d'avet (Abies alba) o de pi roig (Pinus sylvestris), un producte pel qual a les dones que, com la seva àvia, recorren camins venent herbes i altres productes naturals amb propietats curatives, se les coneix com a trementinaires. Per obtenir la trementina d'avet cal enfilar-se a l'arbre i rebentar una per una les petites butllofes plenes de resina que es formen al tronc en els mesos de calor. Per trencar-les utilitzen el cantell esmolat d'una esquella. És una feina entretinguda perquè de cada butllofa només s'obtenen una o dues gotes de resina. La trementina de pi és més fàcil d'obtenir. Es fan unes incisions al tronc i es penja una cassoleta a sota per recollir la resina que flueix. Posteriorment es purifica deixant-la al sol i després es filtra. A partir de la trementina s'elaboren ungüents i pomades, amb propietats antiinflamatòries, que s'apliquen en forma de pegat sobre ferides, picades o zones afectades pel dolor.

Recreació de la cuina de la casa d'una trementinaire |
Museu de les Trementinaires, Tuixent.

Ja fa dies que la seva àvia i ella fan els preparatius pel viatge. Després de deixar assecar les herbes recollides durant la primavera i l'estiu penjades en feixos de les bigues de casa, les han distribuït en bosses de tela. Per transportar-les, les posaran dins d'un mocador de farcell, que carregaran a l'espatlla. La trementina i alguns olis, com el de ginebró (Juniperus oxycedrus) els han guardat en llaunes que portaran penjades de la cintura. A l'equipatge no hi pot faltar un petit podall per tallar herbes durant el trajecte i una petita romana de ferro per pesar els productes. 

Aniran ben carregades i el camí a peu serà llarg. Potser fins i tot arriben a veure el mar, que diuen que és com un enorme llac, tan gran que amb prou feines es pot abastar amb la vista. 

A mesura que s'apropa l'hora de marxar, nota com li creixen els nevis i l'emoció a la boca de l'estómac. A vegades ha mig envejat les noies de la seva edat que gaudeixen de més comoditats que ella, que viuen en masies més grans i no han de marxar-ne per guanyar diners extres per la família. Però ara que és a punt d'emprendre aquest viatge amb la seva àvia, realment se sent afortunada. Els coneixements que ha après sobre les plantes medicinals i les experiències que viurà recorrent camins, boscos i pobles són un tresor que ningú li podrà prendre.

Trementinaires de la vall de la Vansa i Tuixent. Dècada de 1920 |
Fotografia de Cal Casal d’Ossera.

Es coneix amb el nom de trementinaires a les dones de la Vall de la Vansa i Tuixent (Alt Urgell) que durant el segle XIX i fins mitjans segle XX recorrien camins arreu de Catalunya carregades d'herbes remeieres, bolets, olis i resines per vendre'ls i contribuir a l'economia familiar, que era bàsicament agrària de subsistència. Durant el viatge aprofitaven per comprar coses que no tenien a la vall, com vi, oli, llençols, plats... Viatjaven en parelles, habitualment una dona gran i una més jove que aprenia l'ofici, normalment membres de la mateixa família, i s'allotjaven en masies i cases de pobles a canvi dels seus productes. L'última trementinaire va ser la Sofia Montaner (1908-1996) que va fer el darrer viatge l'any 1984.

___________________________________________

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVvegetal

_____________________________________________________________

La esencia de las mujeres de la montaña

La primera luz del día se filtra a través de los postigos de la ventana. Se acerca a ella y la abre de par en par. El aire frío de finales de octubre le acaricia el rostro y le ayuda a terminar de despertarse. Hoy sus ojos quieren reseguir todos los rincones del valle que se abre delante de ella, en esta época salpicado de tonos amarillos y rojizos. Con este paisaje grabado en la retina, cierra los ojos y coge aire, dejando que sus pulmones se llenen de todos los aromas que configuran su hogar: olor a tierra húmeda, a pinos y setas, con delicados toques de romero y tomillo. 

Sabe que se le hará raro levantarse lejos de este rincón de los Pirineos. Ella, que no ha ido nunca más allá del Pedraforca ni de la sierra del Cadí, hoy dejará atrás sus queridas montañas y pasará casi dos meses fuera de su hogar, hasta los días próximos a Navidad. Todavía no se ha ido y ya empieza a extrañarse. Por suerte, viajará junto a su abuela. Entre ellas siempre ha habido un vínculo muy especial. Recuerda como de pequeña, le iba detrás para que le enseñara los secretos de todas aquellas hierbas que recolectaba en el bosque y que en su cabeza fantasiosa tomaban un aire misterioso y mágico. La verdad es que no iba tan desencaminada. Las hierbas no son mágicas, pero sí que poseen poderes calmantes y curativos que su abuela conoce muy bien. Todo lo que sabe sobre las plantas y sus propiedades lo aprendió de su madre y ésta de la suya y así el conocimiento se ha ido transmitiendo de generación en generación, tradicionalmente a través de las mujeres de la familia. Ahora es ella la receptora de esta herencia inmaterial. A base de acompañar a su abuela al bosque, de observarla mientras preparaba remedios en casa, de cotillear discretamente cuando recibía visitas de personas con varios tipos de dolencias, ha aprendido a reconocer las diferentes especies vegetales, saber en qué momento y qué parte de ellas se debe recoger, los procesos de elaboración de cremas y ungüentos y su aplicación. Sabe, por ejemplo, que el tomillo (Thimus vulgaris), este subarbusto de hojas y flores pequeñas de olor tan agradable, tiene poder desinfectante y por este motivo se aplica sobre heridas y también para calmar la tos. 

Árnica (Arnica montana)

Sabe que el árnica (Arnica montana), de flores vistosas de un amarillo intenso, posee propiedades antiinflamatorias. Sabe que el ajenjo (Artemisia absinthium) se  usa para las molestias del estómago, pero en la justa medida, ya que si nos pasamos puede ser tóxica. Sabe que la hierba del estramonio (Datura stramonium) se debe recoger temprano por la mañana y mejor cuando está en floración, con aquellas flores blancas tan bonitas y que sirve como analgésico y sedante. 

Estramoni (Datura stramonium)

Pero lo que más le gusta es preparar la trementina a partir de la resina del abeto (Abies alba) o del pino silvestre (Pinus sylvestris), un producto por el cual a las mujeres que, como su abuela, recorren caminos vendiendo hierbas y otros productos naturales con propiedades curativas, se las conoce como trementinaires. Para obtener la trementina del abeto es necesario subirse al árbol y rebentar una por una las pequeñas ampollas llenas de resina que se forman en el tronco durante los meses de calor. Para romperlas utilizan el canto afilado de un cencerro. Es un trabajo entretenido puesto que de cada ampolla solamente se obtienen una o dos gotas de resina. La trementina de pino es más fácil de obtener. Se hacen unas pequeñas incisiones en el tronco y se cuelga una pequeña cazuela debajo para recoger la resina que fluye. Posteriormente se purifica dejándola al sol y después se filtra. A partir de la trementina se elaboran ungüentos y pomadas, con propiedades antiinflamatorias, que se aplican en forma de parche sobre heridas, picaduras o zonas afectadas por el dolor.

Recreación de la cocina de la casa de una trementinaire |
Museo de las Trementinaires, Tuixent.

Hace ya unos días que su abuela y ella estan preparándose para el viaje. Después de dejar secar las hierbas recogidas durante la primavera y el verano colgadas en haces de les vigas de casa, las han distribuido en bolsas de tela. Para transportarlas, las pondran dentro de un pañuelo de fardo, que cargaran a la espalda. La trementina y algunos aceites como el de enebro rojo (Juniperus oxycedrus) los  guardan en latas que llevaran colgadas de la cintura. En el equipaje no puede faltar un pequeño podón para cortar hierbas durante el trayecto y una pequeña romana de hierro para pesar los productos. 

Irán bien cargadas y el camino a pie será largo. Puede que incluso lleguen a ver el mar, que dicen que es como un enorme lago, tan grande que apenas se puede abarcar con la vista. 

A medida que se acerca la hora de partir, nota como le crecen los nervios y la emoción en la boca del estómago. A veces ha envidiado a las chicas de su edad que gozan de más comodidades que ella, que viven en masías más grandes y no tienen que marcharse para ganar un dinero extra para la familia. Pero ahora que está a punto de emprender este viaje junto a su abuela, realmente se siente afortunada. Los conocimientos que ha aprendido sobre las plantas medicinales y las experiencias que vivirá recorriendo caminos, bosques y pueblos son un tesoro que nadie le podrá quitar.

Trementinaires del Valle de la Vansa y Tuixent. Década de 1920 |
Fotografia: Cal Casal de Ossera.

Se conoce con el nombre de trementinaires a las mujeres del Valle de la Vansa y Tuixent (Alt Urgell) que durante el siglo XIX y hasta mediados del siglo XX recorrieron caminos por toda Catalunya cargadas con hierbas medicinales, setas, aceites y resinas para venderlos y contribuir a la economía familiar, que era básicamente agraria de subsistencia. Durante el viaje aprovechaban para comprar cosas que no tenían en el valle como vino, aceite, sábanas, platos... Viajaban siempre en parejas, habitualmente una mujer mayor y una más joven que aprendía el oficio, normalmente miembros de la misma familia, y se alojaben en masías y casas de pueblos a cambio de sus productos. La última trementinaire fue Sofia Montaner (1908-1996) que hizo el último viaje en 1984.

___________________________________________

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVvegetal