Cada dia, a mig matí, dues dones amb gairebé cent anys a les espatlles es troben davant del port i s'asseuen en un banc guaitant les barques. Parlen poc, en tenen prou intercanviant mirades i, amb mans tremoloses, allò que duen a les butxaques. Poc s'imaginen els vianants de l'atrafegada ciutat mexicana de Veracruz que en aquell banc el temps s'atura.O més ben dit, retrocedeix al passat i viatja a milers de quilòmetres de distància. Per uns instants, les ancianes tornen a ser aquelles joves que passaven hores entre el so eixordador dels telers. A les butxaques, hi guardaven poemes que havien trobat remenant la biblioteca del poble. Cada dia, s'intercanviaven discretament aquells papers mig rebregats plens de versos. I els seus pensaments volaven lluny de la fàbrica, i ordien i tramaven somnis i il·lusions. Però els poemes d'amors i esperances es convertiren tot d'una en poemes de guerra, d'absències i d'exili.
Avui, malgrat el futur esquinçat, hi ha un fil que les uneix amb la seva enyorada terra. I somriuen sabent que els poemes en la llengua que tant estimen segueixen corrent, que la cultura perviu i que la llibertat és aquell estel que brilla en un horitzó cada cop més proper.
Accèssit al Concurs de microrelats del 20è aniversari de la CAL http://www.cal.cat/la-celebracio-del-20e-aniversari-de-la-cal-reuneix-mes-de-250-persones-a-lateneu-barcelones/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada