dissabte, 15 de febrer del 2020

Dolors Aleu, ciència i vida sense cotilles


Un dia més, la consulta situada a la Rambla de Catalunya de Barcelona és un anar i venir de dones mogudes pel desig de ser visitades per aquella doctora especialitzada en Ginecologia i Pediatria. Dolors Aleu treballa de manera incansable, orgullosa de ser la primera dona en exercir la medicina no tan sols a Barcelona i Catalunya, sinó a tot l'Estat espanyol. Avui ha atès a vàries senyores pertanyents a la burgesia barcelonina, que presentaven uns símptomes força freqüents entre les dones de classe alta: marejos, sensació de manca d'aire i, en ocasions, fins i tot pèrdua de coneixement. La doctora Aleu està convençuda que es tracta d'una síndrome provocada per l'ús de la cotilla que oprimeix el tòrax i dificulta la respiració i la circulació sanguínia. Desafiant modes i costums, els prescriu deixar de fer ús d'aquesta peça femenina. Inevitablement, la seva ment vola anys enrere, quan va defensar la seva tesi doctoral titulada De la necesidad de encaminar por nueva senda la educación higiénico-moral de la mujer, davant dels ulls atònits d'un jurat format exclusivament per homes. Una part del treball el va dedicar precisament a tractar els efectes perjudicials de la cotilla. Encara avui podria recitar de memòria algunes de les frases que va escriure: "mujeres sometidas al afán de lujo por aburrimiento intelectual, cautivas de los corsés que deforman sus cuerpos y ponen en peligro sus vidas."

Una dona a la universitat ja era un fet inèdit. Ella, juntament amb Elena Maseras i Martina Castells, van ser les primeres dones a llicenciar-se en medicina a l'Estat espanyol. El camí fins arribar-hi no va ser gens fàcil. A la seva oïda ressonen els insults i al seu cos les pedrades rebudes a les portes de la facultat. També recorda els nervis durant els tres anys d'espera abans que el Ministeri d'Educació li concedís el permís per poder presentar-se als exàmens finals, malgrat els seus brillants resultats. Però el temps és generós amb els records i en els seus pensaments rememora els aplaudiments i la complicitat dels seus companys universitaris. 
Després de tant d'esforç i perseverança, quan finalment va arribar el moment de presentar la seva tesi, aprofità per denunciar el tracte social injust al qual està sotmesa la dona i per llançar un missatge a favor de la seva educació i empoderament. Té gravat a la ment aquell paràgraf que llegí amb passió i convicció: "Hemos sumido sus músculos en la inacción; hemos apagado el fuego de su inteligencia; hemos extremado su sensibilidad física; hemos fanatizado sus sentimientos; la hemos segregado del comercio social; hémosla despojado de todo derecho político; la hemos encerrado en el hogar; la hemos desposeído de aptitudes para el trabajo y la hemos incapacitado para ganarse el sustento, inutilizándola para vivir sin tutela...”. 
L'arribada d'una nova pacient la fa retornar a la realitat. Pel seu aspecte senzill pot intuir que no ve per un problema derivat de l'ús de cotilla. A la seva consulta, hi acudeixen tant dones de classe alta com dones de famílies humils del barri del Raval, entre elles algunes prostitutes. Malgrat les diferències socials, les uneix el mateix desig de ser visitades per una metge dona, amb qui poder parlar en confiança de les seves molèsties íntimes. Ella les atén a totes per igual, com sol dir les malalties no entenen de classes socials. Sovint les convida a passar per l'Acadèmia de Ciències, Arts i Oficis per a la Dona. En aquesta escola, que va fundar junt amb la concertista d'arpa Clotilde Cerdà, imparteix classes d'higiene domèstica, convençuda de la importància dels hàbits higiènics per millorar la salut i en conseqüència també la situació dels fills. 
Cap allà es dirigeix quan acaba la seva jornada de visites mèdiques. Avui fa un dia radiant de primavera. El sol es filtra entre les fulles dels arbres i, en observar-lo, divisa una cadernera amb els seus alegres colors saltant de branca en branca. A pocs metres, canaris, periquitos, verdums, pinsans i també alguna cadernera canten i refilen dins de les gàbies de les parades de la Rambla. Els seus escassos moviments, confinats al limitat espai entre reixes, contrasten amb els àgils salts dels ocells lliures.
La doctora s'atura a contemplar-los, mentre pensa que, sens dubte, ella prefereix els ocells sense gàbia, així com les dones sense cotilles ni lligams socials que els impedeixen moure's amb llibertat.


Dolors Aleu, ciencia y vida sin corsés

Un día más, la consulta situada en la Rambla de Catalunya de Barcelona es un ir y venir de mujeres deseosas de ser visitadas por aquella doctora especializada en Ginecología y Pediatría. Dolors Aleu trabaja de forma incansable, orgullosa de ser la primera mujer en ejercer la medicina no solo en Barcelona y Catalunya, sino en todo el Estado español. Hoy ha atendido a varias señoras pertenecientes a la burguesía barcelonesa, que presentaban unos síntomas bastante frecuentes entre las mujeres de clase alta: mareos, sensación de falta de aire y, en ocasiones, incluso pérdida de conocimiento. La doctora Aleu está convencida de que se trata de un síndrome provocado por el uso de corsés que oprimen el tórax y dificultan la respiración y la circulación sanguínea. Desafiando las modas y las costumbres, les prescribe dejar de utilizar esta prenda femenina. Inevitablemente, su mente vuela unos años atrás, cuando defendió su tesis doctoral titulada De la necesidad de encaminar por nueva senda la educación higiénico-moral de la mujer, delante de los ojos atónitos de un jurado formado exclusivamente por hombres. Una parte del trabajo lo dedicó precisamente a tratar los efectos perjudiciales del corsé. Todavía hoy podría recitar de memoria algunas de las frases que escribió: "mujeres sometidas al afán de lujo por aburrimiento intelectual, cautivas de los corsés que deforman sus cuerpos y ponen en peligro sus vidas." 

Una mujer en la universidad ya era un hecho inédito. Ella, junto a Elena Maseras y Martina Castells, fueron las primeras mujeres en licenciarse en medicina al Estado español. El camino hasta llegar allí no fue nada fácil. En sus oídos retumban los insultos y en su cuerpo las pedradas recibidas en las puertas de la facultad. También recuerda los nervios durante los tres años de espera antes que el Ministerio de Educación le concediera el permiso para poder presentarse a los exámenes finales, a pesar de sus brillantes resultados. Pero el tiempo es generoso con los recuerdos y en sus pensamientos rememora los aplausos y la complicidad de sus compañeros universitarios. 
Después de tanto esfuerzo y perseverancia, cuando finalmente llegó el momento de presentar su tesis, aprovechó para denunciar el trato social injusto al que está sometida la mujer y para lanzar un mensaje a favor de su educación y empoderamiento. Aún tiene grabado en la mente aquél párrafo que leyó con pasión y convicción: “Hemos sumido sus músculos en la inacción; hemos apagado el fuego de su inteligencia; hemos extremado su sensibilidad física; hemos fanatizado sus sentimientos; la hemos segregado del comercio social; hémosla despojado de todo derecho político; la hemos encerrado en el hogar; la hemos desposeído de aptitudes para el trabajo y la hemos incapacitado para ganarse el sustento, inutilizándola para vivir sin tutela...”. 
La llegada de una nueva paciente la hace volver a la realidad. Por su aspecto sencillo puede intuir que no viene por un problema derivado del uso de corsé. En su consulta, acuden tanto mujeres de clase alta como mujeres de familias humildes del barrio del Raval, entre ellas algunas prostitutas. A pesar de las diferencias sociales, las une el mismo deseo de acudir a una médico mujer, con quien poder hablar en confianza de sus dolencias íntimas. Ella las atiende a todas por igual, como suele decir las enfermedades no entienden de clases sociales. A menudo, las invita a pasar por la Academia de Ciencias, Artes y Oficios para la Mujer. En esta escuela, que fundó junto a la concertista de arpa Clotilde Cerdà, imparte clases de higiene doméstica, convencida de la importancia de los hábitos higiénicos para mejorar la salud y en consecuencia también la situación de los hijos. 
Hacia allí se dirige cuando termina su jornada de visitas médicas. Hoy hace un día radiante de primavera. El sol se filtra entre las hojas de los árboles y al observarlo divisa un jilguero con su alegres colores saltando de rama en rama. A pocos metros, canarios, periquitos, verderones, pinzones y también algún jilguero cantan y gorjean dentro de las jaulas de las paradas de la Rambla. Sus escasos movimientos, confinados al limitado espacio entre rejas, contrastan con los ágiles saltos de los pájaros libres.
La doctora se para a contemplarlos, mientras piensa que, indudablemente, ella prefiere los pájaros sin jaula, igual que las mujeres sin corsé ni ataduras sociales que les impidan moverse con libertad.

__________________________________________________________
Relat en motiu del Dia de la Dona i la Nena a la Ciència, participant en la iniciativa del blog de narrativa científica Café Hypatia  #PVMujerEnCiencia


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada