I de cop, la vida deixa de ser aquell anar amunt i avall amb presses, sempre pendent de les busques del rellotge, i es converteix en un dia a dia plàcid entre les parets de casa. Amb més temps per llegir, per escriure, per escriure'ns, per sentir-nos paradoxalment més a prop els uns dels altres. I enyorem allò que no podem fer i fem tot allò que un dia enyorarem.
I sortim més al balcó, la nostra particular talaia oberta a un món d'escenes quotidianes. L'home que pinta una barana, les nenes que fan jocs improvisats a la terrassa d'un bloc de pisos, la família que ha muntat un gimnàs al pati de casa. I compartim sons i música, i aplaudiments a les 8 del vespre, i a poc a poc deixem de ser aquells complets desconeguts que habiten un racó de la ciutat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada