La revolució que ens salva

 Muntanyes de l'Himàlaia de Garhwal, Índia, estiu de 1973

Dones del moviment Chipko
  (Font: Waging Nonviolence)

Enmig del bosc, una dona s'abraça amb força i determinació al tronc d'un arbre. Al seu costat, una altra dona fa el mateix i uns metres més enllà una altra i una altra. Algunes es lliguen als arbres durant dies o setmanes senceres, omplint el bosc de colors amb els seus saris. El gest no respon a cap moda ni ritual per connectar amb la natura. És un acte polític, de reivindicació i de lluita. Connectades amb la natura ho han estat sempre, des que van néixer. I és precisament per aquesta connexió, per l'arrelament que senten a la terra, pel sentiment de pertinença al bosc, talment com si els corrés saba per les venes, que el defensen amb el propi cos. 

Entre elles hi ha una jove Vandana Shiva. Filla d'una grangera i un guarda forestal, per ella el bosc és casa, és vida. L'afany per entendre la natura la va portar a estudiar Física a la Universitat de Panjab. Ara que està realitzant el doctorat al Canadà, sempre que pot, viatja al seu país i col·labora com a voluntària del moviment de defensa dels boscos. Un moviment creat sobretot per dones, camperoles i petites artesanes, com a resposta a la tala massiva dels boscos de la regió de l'Himàlaia per part de les indústries de la fusta, amb el beneplàcit del govern. El moviment, anomenat Chipko, que en llengua hindi vol dir abraçar, va en sintonia amb la lluita no violenta de Ghandi, basada en la desobediència i en la resistència pacífica, si bé l'origen d'aquesta forma de protesta es remunta a la Índia de fa 300 anys. Diu la història que vers el 1730, el maharajà de Jodhpur, Abhay Singh, va ordenar talar els arbres del desert del Thar, per construir-se un nou palau. L'espècie predominant de la zona és el khejari (Prosopis cineraria), un arbre considerat sagrat per la comunitat bishnoi, que habita aquestes terres. Per tal d'evitar-ne la tala, un grup de més de 300 persones d'aquesta comunitat, liderats per una dona, Amrita Devi, van sortir a protegir els arbres abraçant-los. El resultat va ser un bany de sang sota les armes dels soldats, que assassinaren gran part dels revoltats amb la mateixa manca de pietat amb què talaven els arbres. Tanmateix, la matança va servir perquè el maharajà ordenés aturar la desforestació en els territoris bishnoi. 

No és tan sols el sentiment de pertinença i amor per la terra el que mou aquestes dones, sinó també el coneixement que la protecció del bosc és necessària per mantenir l'equilibri de l'ecosistema i per la sostenibilitat econòmica del seu poble. Els arbres del desert del Thar tenen un paper clau fixant les dunes, alhora que enriqueixen el sòl aportant-li nitrogen. Per la seva banda, els arbres protegits per les dones del moviment Chipko, impedeixen l'erosió del sòl i representen la seva forma tradicional de subsistència, ja que n'extreuen combustible i farratge pels animals.

Foto d'arxiu del Moviment Chipko.

Les dones camperoles són les grans coneixedores de la biodiversitat del seu territori, afirma Vandana Shiva davant un auditori replet de gent, mentre recorda aquells llunyans, però alhora propers, anys 70. Per ella, Chipko va suposar iniciar-se en el món de l'ecologisme i l'ecofeminisme, del qual avui n'és una de les veus més potents. D'aquelles dones també en va aprendre el poder de la solidaritat i de l'autoorganització. Doctorada en física quàntica, també filòsofa i feminista, és autora de més de 20 llibres i centenars d'articles.  La seva tasca com a ecologista i activista climàtica s'ha centrat en la defensa de les pràctiques d'agricultura tradicionals, en contra de la imposició de llavors modificades genèticament als agricultors indis per part de grans multinacionals. L'any 1982 Shiva va crear la Fundació per a la Investigació Científica, Tecnològica i Ecològica, en la qual s'emmarca l'organització Navdanya, la qual promou la conservació de la biodiversitat, l'agricultura orgànica i els drets dels agricultors.

Vandana Shiva (Font:Viquipèdia)

Treballs com els de Vandana Shiva són del tot necessaris en aquest món globalitzat, on les elits econòmiques i de poder mouen els fils d'un sistema cada vegada menys sostenible. 

Avui, 300 anys després de la massacre de la comunitat bishnoi, encara no hem entès que la nostra vida a la Terra va lligada a la conservació dels ecosistemes. La indústria de la fusta segueix destruint boscos nobles i els últims reductes de selva verge. La República Democràtica del Congo, per exemple, alberga una de les principals reserves de la Biosfera del món, però lluny de ser protegida, d'ella se n'extreu fusta per ser comercialitzava a Europa i als Estats Units. 

Com afirmava fa uns dies l'oceanògrafa Sylvia Earle durant la conferència de Nacions Unides dels Oceans que va tenir lloc a Lisboa, segurament ens trobem en el moment més important de la història de la humanitat perquè tenim l'oportunitat, potser la última, de salvar el nostre sistema vital i el nostre futur. Hem de fer les paus amb la natura.

La revolució més important del segle XXI hauria de ser la de l'ecologisme. El futur de la humanitat depèn de la conservació dels ecosistemes. Aquesta és la revolució que ens pot salvar.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVrevolución

_____________________________________________________________

La revolución que nos salva

 Montañas del Himalaya de Garhwal, Índia, verano de 1973

Mujeres del movimiento Chipko
  (Fuente: Waging Nonviolence)

En medio del bosque, una mujer se abraza con fuerza y determinación al tronco de un árbol. A su lado, otra mujer hace lo mismo y unos metros más allá otra y otra. Algunas se atan a los árboles durante días o semanas enteras, llenando el bosque de colores con sus saris. El gesto no responde a ninguna moda ni ritual para conectar con la naturaleza. Es un acto político, de reivindicación y de lucha. Conectadas con la naturaleza lo han estado siempre, des de que nacieron. Y es precisamente por esta conexión, por el arraigo que sienten a la tierra, por el sentimiento de pertenencia al bosque talmente como si les corriera savia por las venas, que lo defienden con el propio cuerpo. 

Entre ellas hay una joven Vandana Shiva. Hija de una granjera y un guardabosques, para ella el bosque es casa, es vida. El afán por entender la naturaleza la llevó a estudiar Física en la Universidad de Panjab. Ahora que está realizando el doctorado en Canadá, siempre que puede, viaja a su país y colabora como voluntaria del movimiento de defensa de los bosques. Un movimiento creado sobre todo por mujeres, campesinas y pequeñas artesanas, como respuesta a la tala masiva de los bosques de la región del Himalaya por parte de las madereras, con el beneplácito del gobierno. El movimiento, llamado Chipko, que en lengua hindi significa abrazar, está en sintonía con la lucha no violenta de Ghandi, basada en la desobediencia y en la resistencia pacífica, aunque el origen de esta forma de protesta lo encontramos en la Índia de hace 300 años. Cuenta la historia que hacia el 1730, el maharajá de Jodhpur, Abhay Singh, ordenó talar los árboles del desierto del Thar, para construirse un nuevo palacio. La especie predominante de esta zona es el khejari (Prosopis cineraria), un árbol considerado sagrado por la comunidad bishnoi, que habita estas tierras.  Con el fin de evitar su tala, un grupo de más de 300 personas de esta comunidad, liderados por una mujer, Amrita Devi, salieron a proteger los árboles abrazándolos. El resultado fue un baño de sangre bajo las armas de los soldados, que asesinaron gran parte de los sublevados con la misma falta de piedad con la que talaban los árboles. Sin embargo, la matanza sirvió para que el maharajá ordenara detener la deforestación en los territorios bishnoi. 

No es solo el sentimiento de pertenencia y el amor por la tierra lo que mueve a estas mujeres, sino también el conocimento de que la protección del bosque es necesaria para mantener el equilibrio del ecosistema y para la sostenibilidad económica de su pueblo. Los árboles del desierto del Thar tienen un paper clave fijando las dunas, a la vez que enriquecen el suelo aportándole nitrógeno. Por su parte, los árboles protegidos por las mujeres del movimiento Chipko, impiden la erosión del suelo y representan su forma tradicional de subsistencia, ya que de ellos extraen combustible y forraje para los animales.

Foto de archivo del Movimiento Chipko.

Las mujeres campesinas son las grandes conocedoras de la biodiversidad de su territorio, afirma Vandana Shiva ante un auditorio repleto de gente, mientras recuerda aquellos lejanos, pero a la vez cercanos, años 70. Para ella, Chipko supuso iniciarse en el mundo del ecologismo y del ecofeminismo, del cual hoy día es una de las voces más potentes. De esas mujeres también aprendió el poder de la solidaridad y de la autoorganización. Doctorada en física cuántica, también filósofa y feminista, es autora de más de 20 libros y centenares de artículos. Su papel como ecologista y activista climática se ha centrado en la defensa de las prácticas de agricultura tradicionales, en contra de la imposición de semillas modificadas genéticamente a los agricultores indios por parte de grandes multinacionales.  En 1982 Shiva creó la Fundación para la Investigación Científica, Tecnológica y Ecológica, la cual comprendre la organización Navdanya, que promueve la conservación de la biodiversidad, la agricultura orgánica y los derechos de los agricultores.

Vandana Shiva (Fuente:Wiquipedia)

Trabajos como los de Vandana Shiva son absolutamente necesarios en este mundo globalizado, donde las élites económicas y de poder mueven los hilos de un sistema cada vez menos sostenible. 

Hoy, 300 años después de la masacre de la comunidad bishnoi, todavía no hemos entendido que nuestra vida en la Tierra va ligada a la conservación de los ecosistemas. La industria de la madera sigue destruyendo bosques nobles y los últimos reductos de selva virgen.  La República Democrática del Congo, por ejemplo, alberga una de las principals reservas de la Biosfera del mundo, pero lejos de ser protegida, de ella se extrae madera para ser comercializada en Europa y Estados Unidos. 

Como afirmaba hace unos días la oceanógrafa Sylvia Earle durante la Conferencia de Naciones Unidas de los Océanos que tuvo lugar en Lisboa, nos encontramos seguramente en el momento más importante de la historia de la humanidad porque tenemos la oportunidad, quizás la última, de salvar nuestro sistema vital y nuestro futuro. Tenemos que hacer las paces con la naturaleza.

La revolución más importante del siglo XXI debería ser la del ecologismo. El futuro de la humanidad depende de la conservación de los ecosistemas. Ésta es la revolución que nos puede salvar.

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVrevolución