dijous, 15 de setembre del 2022

Veus abissals

 Si no fos perquè no en resistiríeu les dures condicions, de bon grat us convidaria a casa meva. Però la nostra és una llar abissal, situada a tanta profunditat que fins i tot la llum es cansa abans d'arribar-hi. La temperatura en aquestes serralades submarines no arriba als 4°C, si bé a casa ens escalfem amb energia geotèrmica. De lluny, es poden apreciar les fumaroles, sortint de xemeneies que connecten directament amb l'interior de la Terra i que transformen la freda aigua de l'oceà en banys hidrotermals mineralitzants. 

Xemeneia mineralitzant (The Brothers)
(Font: National Oceanic and Atmospheric
Administration-NOAA)

Si vosaltres us reuniu entorn a llars de foc a l'hivern, nosaltres ens reunim allà on la Terra escup magma, dissolent les roques i alliberant minerals a l'aigua. L'aigua en contacte amb el magma pot superar els 300°C de temperatura. Som pocs els qui podem viure en aquest entorn, en el qual, a més de l'alta temperatura, existeix una elevada pressió hidrostàtica. Als més valents de la nostra família els anomenem supertermòfils, donat que són capaços d'aguantar temperatures d'entre 115°C i 150°C. Aquells que també són resistents, si bé no tant, els coneixem com hipertermòfils, i suporten entre 80°C i 115°C de temperatura. Mentre que els que viuen entre 50°C i 80°C són els termòfils. Som una gran família, de milions d'individus, ocupant un espai aparentment solitari i fosc. El fons de l'oceà, el gran desconegut, font de misteris i llegendes, és en realitat un món ple de vida. Nosaltres l'habitem des de temps immemorials. Des de molt abans que els humans féssiu els primers passos, abans que qualsevol de les espècies de peixos, crustacis o equinoderms amb qui compartim les aigües aparegués, abans que la Terra s'omplís de verd. Fins i tot hi ha qui diu que foren els nostres ancestres, fa milions d'anys, els qui iniciaren la vida al planeta. 

Malgrat pugui semblar que estem aïllats de tot el que succeeix metres amunt, som l'origen i som la base sobre la qual tot es sosté. Diuen que hi ha hagut èpoques en què tot era gèlid fora de l'oceà. Però nosaltres vam seguir aquí, guardant la vida com el tresor més preuat de la Terra. Al llarg dels anys, hem vist com la vida s'obria camí i evolucionava. I ara la foscor ja no és tan negra, ja que guarda la màgia de veure aparèixer animals luminescents, com el diable negre (Melanocetus johnsonii), el peix escurçó (Chauliodus macouni),  o el peix drac abissal (Stomias boa), movent-se entre les aigües com lluernes enmig de la nit. I potser em direu que aquests peixos fan més por que gràcia, amb les seves llargues dents i les seves potents mandíbules. 

Diable negre (Melanocetus johnsonii)

Potser sí, però nosaltres no els temem. Aquests grans animals, que han desenvolupat apèndix i òrgans luminescents per atraure les preses, el que volen és carn i mai es fixarien en éssers microscòpics com nosaltres. A més, encara que ells no ho saben, ens necessiten per sobreviure. En aquest ambient hostil, a més de 4.000 metres de profunditat, on la fotosíntesi no és possible i, per tant, no hi ha algues ni vegetals, els nutrients escassegen. Per això la nostra feina, la quimiosíntesi, resulta de vital importància. El nostre dia a dia transcorre produint matèria orgànica a partir de l'oxidació de molècules inorgàniques, com el ferro i el sofre que trobem dissolts en l'aigua de les fumaroles. Dediquem la nostra vida a una tasca imprescindible per a la comunitat: la fabricació d'aliments. A vegades treballem associats amb altres éssers vius. Un de molt especial és Riftia pachyptila, una espècie de cuc tubular gegant que té un òrgan especialment creat per allotjar-nos al seu interior. Aquest curiós animal, que no té boca ni sistema digestiu, ens proporciona diòxid de carboni, oxigen i sulfur d'hidrogen, mentre que nosaltres li aportem matèria orgànica que li serveix com a nutrient.

Cuc tubular gegant (Riftia pachyptila).
(Font: planeterde.de)

 L'evolució ens ha fet complementaris, ens ha unit com a simbionts. Com cada un de vosaltres, de fet. Sí, potser ningú no us ho ha dit mai, però els éssers humans també sou simbionts. Necessiteu els bacteris per viure tant com necessiteu un cor que batega. Els microorganismes formem part dels vostres intestins, del vostre sistema immunitari, de la vostra pell. Configurem les vostres defenses, la vostra digestió, la vostra olor, podem fins i tot modelar el vostre caràcter. Sense nosaltres, simplement no seríeu. Convivim en simbiosi, com conviuen totes les espècies en el gran organisme que és la Terra. Malgrat us considereu independents i dominants, necessiteu a la resta d'espècies per sobreviure. Necessiteu l'oxigen produït per les plantes i pels cianobacteris. Aquests parents nostres van ser els primers en fabricar oxigen quan la Terra era un planera inhòspit i gràcies a ells va ser possible la vida. 

Les espècies modelem l'atmosfera, el sòl, els oceans, modelem la Terra i ella ens modela a nosaltres. El dia que mireu a la Terra com un tot, en què cada ésser viu és imprescindible, fins i tot els més diminuts que vivim en indrets remots, entendreu la importància de protegir-la. 

Stencil de Lynn Margulis, defensora de la Hipòtesi Gaia.
Font: Exposició "Ciència Fricció. Vida entre espècies companyes", CCCB

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVgaia


___________________________________________________

Voces abisales

Si no fuera porque no resistiríais las duras condiciones, con mucho gusto os invitaría a mi casa. Pero nuestro hogar es abisal, situado a tanta profundidad que incluso la luz se cansa antes de llegar. La temperatura en estas cordilleras submarinas no supera los 4°C, aunque en casa nos calentamos con energía geotérmica. Desde lejos, se pueden apreciar las fumarolas, saliendo de chimeneas que conectan directamente con el interior de la Tierra y que transforman el agua fría del océano en baños hidrotermales mineralizantes. 

Chimenea mineralizante (The Brothers)
(Fuente: National Oceanic and Atmospheric
Administration-NOAA)

Si vosotros os reunís junto al fuego a tierra en invierno, nosotros nos reunimos allá donde la Tierra escupe magma, disolviendo las rocas y liberando minerales al agua. El agua en contacto con el magma puede superar los 300°C de temperatura. Somos pocos los que podemos vivir en este ambiente donde, además de la alta temperatura, existe una elevada presión hidrostática. A los más valientes de nuestra familia los llamamos supertermófilos, puesto que son capaces de aguantar temperaturas de entre 115°C y 150°C. Aquellos que también son resistentes, aunque no tanto, los conocemos como hipertermófilos, y soportan entre 80°C y 115°C de temperatura. Mientras que los que viven entre 50°C y 80°C son los termófilos. Somos una gran familia, de millones de individuos, ocupando un espacio aparentemente solitario y oscuro. El fondo del océano, el gran desconocido, fuente de misterios y leyendas, es en realidad un mundo lleno de vida. Nosotros lo habitamos desde tiempos inmemoriales. Desde mucho antes de que los humanos hiciérais los primeros pasos, antes de que cualquiera de las especies de peces, crustáceos o equinodermos con quienes compartimos las aguas apareciese, antes de que la Tierra se llenara de verde. Incluso hay quien dice que fueron nuestros ancestros, hace millones de años, quienes iniciaron la vida al planeta. 

Aunque pueda parecer que estamos aislados de todo lo que sucede metros arriba, somos el origen y somos la base sobre la cual todo se sostiene. Dicen que ha habido épocas en las cuales todo era gélido fuera del océano. Pero nosostros seguimos aquí, guardando la vida como el tesoro más preciado de la Tierra. A lo largo de los años, hemos visto como la vida se abría camino y evolucionaba.  Y ahora la oscuridad ya no es tan negra, ya que guarda la magia de ver aparecer animales luminiscentes, como el diablo negro (Melanocetus johnsonii), el pez víbora (Chauliodus macouni),  o el pez dragón (Stomias boa), moviéndose entre las aguas como luciérnagas en medio de la noche. Y quizás me diréis que estos peces dan más miedo que nada, con sus largos dientes y sus potentes mandíbulas. 

Diablo negro (Melanocetus johnsonii)


Quizás sí, pero nosotros no los tememos. Estos grandes animales, que han desarollado apéndices y órganos luminiscentes para atraer a sus presas, lo que quieren es carne y nunca se fijarían en seres microscópicos como nosotros. Además, aunque ellos no lo saben, nos necesitan para sobrevivir. En este ambiente hostil, a más de 4.000 metros de profundidad, donde la fotosíntesis no es posible y por lo tanto no hay algas ni vegetales, los nutrientes escasean. Por eso nuestro trabajo, la quimiosíntesis, resulta de vital importancia. Nuestro día a día transcurre produciendo materia orgánica a partir de la oxidación de moléculas inorgánicas, como el hierro y el azufre que encontramos disueltos en el agua de las fumarolas. Dedicamos nuestra vida a una labor imprescindible para la comunidad: la fabricación de alimentos. A veces trabajamos asociados con otros seres vivos. Uno de muy especial es Riftia pachyptila, una especie de gusano de tubo gigante que tiene un órgano especialmente creado para alojarnos en su interior. Este curioso animal, que no tiene boca ni sistema digestivo, nos proporciona dióxido de carbono, oxígeno y sulfuro de hidrógeno, mientras que nosotros le aportamos materia orgánica que le sirve como nutriente.

Gusano de tubo gigante (Riftia pachyptila).
(Fuente: planeterde.de)

 La evolución nos ha hecho complementarios, nos ha unido como simbiontes. Como cada uno de vosotros, de hecho. Sí, quizás nadie os lo ha dicho nunca, pero los seres humanos también sois simbiontes. Necesitáis a las bacterias para vivir igual como necesitáis un corazón que late. Los microorganismos forman parte de vuestros intestinos, de vuestro sistema inmunitario, de vuestra piel. Configuramos vuestras defensas, vuestra digestión, vuestro olor, podemos incluso modelar vuestro carácter. Sin nosotros, simplemente no seríais. Convivimos en simbiosis, como conviven todas las especies en el gran organismo que es la Tierra. Aunque os consideréis independientes y dominantes, necesitáis al resto de especies para sobrevivir. Necesitáis el oxígeno producido por las plantas y por las cianobacterias. Estos parientes nuestros fueron los primeros en fabricar oxígeno cuando la Tierra era un planera inhóspito y gracias a ellos fue posible la vida. 

Las especies modelamos la atmósfera, el suelo, los océanos, modelamos la Tierra  y ella nos modela a nosotros. El día que miremos a la Tierra como un todo, donde cada ser vivo es imprescindible, hasta los más diminutos que vivimos en lugares remotos, entenderéis la importancia de protegerla. 

Stencil de Lynn Margulis, defensora de la hipótesis Gaia.
Fuente: Exposición "Ciencia fricción. Vida entre especies compañeras", CCCB



Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVgaia


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada