Hi ha segons que
són eterns,
hi ha silencis
que diuen molt,
hi ha horitzons
que es palpen amb els dits,
hi ha sentiments
sense sentit,
hi ha mirades que
parlen,
hi ha nits plenes
de llum
i dies sense
albada.
El camí de la raó
és massa estret
i esdevenim
funàmbuls de la vida.
Avancem fent
acrobàcies,
resistint els
embats dels sentiments, les pors i els anhels.
Sempre amb l’esperança
de trobar aquell equilibri, lleuger, potser
sí, però equilibri després de tot,
que ens permeti
gronxar-nos lliurement, com infants que
no pensen en el passat ni temen el futur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada