dijous, 29 de novembre de 2018

40 minuts


Un vidre. Un vidre fred ens separa. Instintivament hi posem les mans, fent-les coincidir, com una manera de substituir l'abraçada que no ens podem fer. 
Agafes l'auricular i per fi et sentim la veu, la teva veu enyorada! Parlem intensament, apressadament, esprement cada minut, cada segon de conversa. Amb cada paraula, s'afluixa una mica aquell nus que fa més d'un any que tinc permanentment instal·lat a la boca de l'estómac.
Els meus ulls són un riu a punt de desbordar-se, però es neguen a negar-se. I en lloc de plorar, riem. El teu sentit de l'humor és tan fort com les teves conviccions. Cada somriure és una victòria davant tots aquells que et volen veure tancat.
Una veu per megafonia anuncia que ens queden 5 minuts. Fas broma d'aquest parlar a contrarellotge i quan la comunicació s'interromp bruscament, a mitja conversa, encara seguim parlant, alçant la veu, llegint-nos els llavis i les mirades.
És hora de separar-nos, sense saber fins quan. 
Ens allunyem i et veiem alçar el puny, un puny clos, on guardes tota la força i tota l'esperança.

Presó de Lledoners, 24 de novembre de 2018

2 comentaris: