dilluns, 15 de febrer del 2021

Dosis d'esperança

Coventry, 8 de desembre de 2020

Hola Sarah,

Avui ha estat un dia molt intens. Ens han arribat a l'hospital les primeres dosis de la vacuna contra el coronavirus! Ha estat un moment de gran expectació i emoció. La Margaret, de 90 anys i en William, de 81, han estat els primers a rebre-la. Amb aquella actitud d'haver-ho viscut tot, però encara amb ganes de seguir sumant dies i experiències, han encarat el moment amb valentia i il·lusió. Amb l'atenta mirada dels mitjans de comunicació, s'intuïa el seu somriure de felicitat sota les mascaretes.

És admirable la rapidesa amb què els científics han aconseguit aquesta vacuna, creada amb un sistema innovador basat en ARN. Sabies que al S.XI a la Xina ja practicaven un sistema d'immunització a partir de preparats provinents de pústules o ferides de persones malaltes? Aquelles pràctiques incipients van donar lloc segles més tard a les vacunes formades per virus atenuats o fragments d'aquests o fins i tot per petits fragments de material genètic del virus, com és el cas de la vacuna que avui hem estrenat. La molècula d'ARN missatger porta la informació per fabricar una de les proteïnes del coronavirus, la glicoproteïna S (de l'anglès spike, de l'espícula de la corona del virus).  Quan el cos detecta la presència de la proteïna S, la reconeix com a estranya, no pròpia, i es desencadena la resposta del sistema immunitari, amb la producció d'anticossos i de limfòcits contra ella. D'aquesta manera, la propera vegada que la persona vacunada entri en contacte amb el coronavirus, el seu sistema immunitari reconeixerà la proteïna S i començarà a produir anticossos i limfòcits contra ella per tal d'inactivar el virus i impedir que la infecció progressi. En totes les tècniques, des de temps antics fins als nostres dies, la base és la mateixa: simular una infecció per tal que el cos reaccioni i generi immunitat. És com si en una guerra, tinguéssim contacte previ amb l'exèrcit enemic i poguéssim veure quina és la seva estratègia. Així, quan ens ataqués, ja sabríem com reaccionar-hi. Bé, amiga, m'he allargat una mica, però és que m'apassiona aquest tema i estic esperançada amb què la vacunació massiva serveixi per posar fi a aquesta pandèmia que ha capgirat el món sencer . 


Edward Jenner injectant la primera vacuna a James Phipps, pintura d'Ernest Board.



Istanbul, 1 d'abril de 1718

Apreciada Sarah,

Avui vull explicar-te un fet sorprenent que he observat a Istanbul i que fa referència a la verola, aquesta temuda malaltia que es va endur al meu germà amb tan sols 21 anys i que jo mateixa vaig patir, però que sortosament vaig superar. La verola, tan fatal y freqüent entre nosaltres, aquí és totalment inofensiva gràcies al descobriment de la inoculació, (així és com l'anomenen). Existeix un grup de dones ancianes especialitzades en aquesta operació. Cada tardor, durant el mes de setembre, que és quan la calor afluixa, les persones es consulten les unes a les altres per tal de saber quina d'elles està disposada a tenir la verola. Amb aquest propòsit formen grups i quan s'han reunit (habitualment uns quinze o setze), l'anciana acudeix amb una closca de nou plena de la millor matèria variolosa. Pregunta quina vena s'ha escollit. Punxa ràpidament amb una agulla gruixuda a la que se li presenta (això no produeix més dolor que una simple esgarrinxada) i introdueix a la vena tant verí com hi cap a la punta de l'agulla i, després tapa la petita ferida amb un tros de la closca buida; punxa de la mateixa manera quatre o cinc venes. Els nens o joves pacients juguen junts durant la resta del dia i es troben en perfecte salut fins al vuitè dia. Aleshores comença a pujar-los la febre i resten al llit durant dos dies, rarament tres… Excepcionalment, els surten vint o trenta pústules a la cara, que mai deixen marques, i en vuit dies estan tan recuperats com abans de patir la malaltia… No es coneix cap exemple de ningú que hagi mort degut a això i pot creure que l'experiència em sembla tan inofensiva, que tinc la intenció d'assajar-la amb el meu estimat fill. (fragment extret del llibre Cartes des de Istanbul de Lady Mary Wortley Montagu).



Lady Mary Wortley Montagu, de soltera Mary Pierrepoint, (1689-1762) va ser una dona intrèpida, viatgera i poeta, que va trencar amb els cànons de l'època. Nascuda en una família de l'aristocràcia anglesa, ja de ben jove va sentir passió per les llengües, la literatura i la poesia. Amb 20 anys va escriure al bisbe de Salisbury per protestar per les limitacions que tenien les dones per accedir a la formació i a la cultura. Quan l'any 1716 el seu marit Edward Wortley Montagu va ser nomenat ambaixador de la cort otomana, se li va obrir tot un nou món. Lluny de quedar-se reclosa en l'ambient de palaus i ambaixades, Lady Montagu es va endinsar en aquella societat rica i desconeguda. Va fer classes d'àrab, es va vestir amb la indumentària típica, va visitar cases turques i s'apropà al món de les dones àrabs amb respecte, admirant la seva cultura sense jutjar-la, com solia fer l'aristocràcia anglesa. Durant els dos anys que va viure a Istanbul, va mantenir correspondència amb familiars i amics d'Anglaterra. En les seves cartes descrivia amb gran detall les costums i l'ambient del país, trencant els prejudicis que sovint es tenien sobre l'Orient. En una de les cartes explicava a una amiga el procediment de la inoculació com a tècnica per immunitzar enfront la verola. Quan va tornar a Anglaterra, es va dedicar a difondre aquesta pràctica, que va aplicar als seus propis fills, i va lluitar per la seva acceptació enfront l'oposició de l'Església i part del col·lectiu mèdic, recelosos davant d'una pràctica oriental introduïda per una dona. Gràcies a la seva insistència, el mètode va començar a estendre's i a salvar vides per tot Europa. 
75 anys més tard, Edward Jenner desenvoluparia la primera vacuna, per la qual avui és considerat com un dels científics que ha ajudat a salvar més vides de la història. Tanmateix, si la humanitat s'ha beneficiat de les propietats de la vacunació és en gran part gràcies a l'herència de Lady Mary Montagu.




Lady Mary Montagu vestida amb indumentària turca.(Hulton Archive / Getty)


____________________________________________

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVHerederas


______________________________________________________________

Dosis de esperanza


Coventry, 8 de diciembre de 2020

Hola Sarah,

Hoy ha sido un día muy intenso. ¡Nos han llegado al hospital las primeras dosis de la vacuna contra el coronavirus! Ha sido un momento de gran expectación y emoción. Margaret, de 90 años y William, de 81, han sido los primeros en recibirla. Con aquella actitud de haberlo vivido todo, pero con ganas todavía de seguir sumando días y experiencias, han encarado el momento con valentía e ilusión. Ante la atenta mirada de los medios de comunicación, se intuía su sonrisa de felicidad por debajo de las mascarillas.

Es admirable la rapidez con la que los científicos han conseguido esta vacuna, creada con un sistema innovador basado en ARN. ¿Sabías que en el S.XI en la China ya se practicaba un sistema de inmunización a partir de preparados provinientes de pústulas o heridas de personas enfermas? Aquellas prácticas incipientes dieron lugar siglos más tarde a las vacunas formadas por virus atenuados o fragmentos de estos o incluso por pequeños fragmentos de material genético del virus, como es el caso de la vacuna que hoy hemos estrenado. La molécula de ARN mensajero lleva la información para fabricar una de las proteínas del coronavirus, la glicoproteína S (del inglés spike, de la espícula de la corona del virus).  Cuando el cuerpo detecta la presencia de la proteína S, la reconoce como extraña, no propia, y desata la respuesta del sistema inmunitario, con la producción de anticuerpos y de linfocitos contra ella. De esta manera, la próxima vez que la persona vacunada entre en contacto con el coronavirus, su sistema inmunitario reconocerá la proteína S y empezará a producir anticuerpos y linfocitos contra ella, con el fin de inactivar al coronavirus e impedir que la infección progrese. En todas las técnicas, desde tiempos antiguos hasta nuestros días, la base es la misma: simular una infección para que el cuerpo reaccione y genere inmunidad. Es como si en una guerra, tuviéramos contacto previo con el ejército enemigo y pudiésemos ver cual es su estrategia. Así, cuando nos atacara, ya sabríamos como reaccionar. Bueno, amiga, me he alargado un poco pero es que me apasiona este tema y estoy esperanzada en que la vacunación masiva sirva para poner fin a esta pandemia que ha transtornado el mundo entero. 


Edward Jenner inyectando la primera vacuna a James Phipps, pintura de Ernest Board.


Estambul, 1 de abril de 1718

Apreciada Sarah,

Hoy quiero explicarte un hecho sorprendente que he observado en Estambul y que hace referencia a la viruela, esta temida enfermedad que se llevó a mi hermano con tan solo 21 años y que yo misma padecí, pero que por suerte pude superar. “La viruela, tan fatal y frecuente entre nosotros, aquí es totalmente inofensiva gracias al descubrimiento de la inoculación, (así es como la llaman). Existe un grupo de mujeres ancianas especializadas en esta operación. Cada otoño, en el mes de septiembre, que es cuando el calor se apacigua, las personas se consultan unas a otras para saber quién de entre ellos está dispuesto a tener la viruela. Con este propósito forman grupos y cuando se han reunido (habitualmente unos quince o dieciséis), la anciana acude con una cáscara de nuez llena de la mejor materia variolosa. Pregunta qué vena se ha elegido. Pincha rápidamente con una aguja gruesa en la que se le presenta (esto no produce más dolor que un vulgar rasguño) e introduce en la vena tanto veneno como cabe en la punta de la aguja y, después tapa la pequeña herida con un pedazo de la cáscara vacía; pincha de la misma manera cuatro o cinco venas. Los niños o jóvenes pacientes juegan juntos durante el resto del día y se encuentran en perfecta salud hasta el octavo día. Entonces comienza a subirles la fiebre y guardan cama durante dos días, rara vez tres… Excepcionalmente, les salen veinte o treinta pústulas en la cara, que nunca dejan marcas, y en ocho días están tan repuestos como antes de padecer la enfermedad… No se conoce ejemplo de alguien que haya muerto por ello y puede creer que la experiencia me parece tan inofensiva, que tengo la intención de ensayarla en mi querido hijo”. (fragmento extraído del libro Cartas desde Estambul de Lady Mary Wortley Montagu).


Lady Mary Wortley Montagu, de soltera Mary Pierrepoint, (1689-1762) fue una mujer intrépida, viajera y poeta, que rompió con los cánones de la época. Nacida en una familia de la aristocracia inglesa, ya de joven sintió pasión por las lenguas, la literatura y la poesía. Con 20 años escribió al obispo de Salisbury para protestar por las limitaciones que tenían las mujeres para acceder a la formación y a la cultura. Cuando en 1716 su marido Edward Wortley Montagu fue nombrado embajador de la corte otomana, se le abrió un nuevo mundo. Lejos de quedarse recluida en el ambiente de palacios y embajadas, Lady Montagu se adentró en aquella sociedad rica y desconocida. Hizo clases de árabe, se vistió con la indumentaria típica, visitó casas turcas y se acercó al mundo de las mujeres árabes con respeto, admirando su cultura sin juzjarla, como solía hacer la aristocracia inglesa. Durante los dos años que vivió en Estambul, mantuvo correspondencia con familiares y amigos de Inglaterra. En sus cartas describía con gran detalle las costumbres y el ambiente del país, rompiendo los prejuicios que a menudo se tenían sobre Oriente. En una de las cartas relataba a una amiga el procedimiento de la inoculación como técnica para inmunizar frente a la viruela. Cuando regresó a Inglaterra, se dedicó a difundir esta práctica, que aplicó a sus propios hijos, y luchó para conseguir su aceptación frente a la oposición de la Iglesia y parte del colectivo médico, recelosos ante una práctica oriental introducida por una mujer. Gracias a su insistencia, el método empezó a extenderse y a salvar vidas por toda Europa. 

75 años más tarde, Edward Jenner desarrollaría la primera vacuna, por la cual hoy es considerado como uno de los científicos que ha ayudado a salvar más vidas de la historia. Sin embargo, si la humanidad se ha beneficiado de las propiedades de la vacunación es en gran medida gracias a la herencia de Lady Mary Montagu.


Lady Mary Montagu vestida con indumentaria turca.(Hulton Archive / Getty)

______________________________________________________________

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVHerederas

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada