dijous, 14 de gener del 2021

Un tresor a vista de gegant

Amb les mans arrugades pel pas dels anys, però amb la mateixa convicció que quan era jove, Maria Reiche escombra aquella gran extensió de terra pam a pam. Una terra que estima com a pròpia, malgrat trobar-se a 11.000 km del seu Dresden natal. A ella s'ha dedicat en cos i ànima durant més de 50 anys. Pacientment retira la grava acumulada, deixant al descobert un camí d'argila i calç enmig del desert que sembla no menar enlloc. Aquesta particular activitat l'ha portat a gastar tantes escombres que durant un temps entre la població local havia circulat el rumor que era una bruixa. Quan hi pensa, se li escapa el riure per sota el nas. Potser sí que ha aconseguit coses increïbles al llarg de la seva vida, però no pas per encanteris ni poders sobrenaturals, sinó gràcies al seu esforç i dedicació. Poc s'imaginava quan va arribar a Perú el 1932 per treballar com a cuidadora i mestra, que aquell país la captivaria fins al punt de no voler-ne marxar mai. Malgrat tenir una àmplia formació acadèmica en matemàtiques, física i geografia i parlar cinc idiomes, a Alemanya només havia aconseguit treballs temporals. No eren temps fàcils per a les dones i la situació al seu país no era gens prometedora amb el nazisme incipient. Així que quan va veure un anunci al diari en què precisaven una cuidadora i mestra pels fills del cònsol alemany a Cuzco, no va dubtar a respondre'l, i més tractant-se pel país dels inques, pel qual sempre s'havia sentit atreta.

Però el veritable punt d'inflexió en la seva vida va arribar uns anys més tard, quan va assabentar-se dels estudis que havia iniciat l'arqueòleg Paul Kosok al desert de Nazca. Aquest investigador estatunidenc estava estudiant uns misteriosos dibuixos que, degut a les seves grans dimensions, només s'apreciaven des de l'aire o des del capdamunt dels turons propers. Es tractava dels anomenats geoglifs, línies i figures traçades minuciosament a la terra a còpia d'anar retirant les pedres més fosques, deixant al descobert el fons més clar.  Tan gran va ser l'interès de Reiche per aquell projecte que un any més tard començava a treballar amb ell. 

Recorda clarament la primera vegada que va sobrevolar el desert del sud del Perú, amb el cor bategant-li amb força per l'emoció de veure aquells grans dibuixos en forma d'animals: un colibrí, un còndor, una aranya, una balena, un mono... També figures humanes i formes geomètriques. Tots d'un tamany impressionant, enormes petjades d'una civilització antiga, la cultura Nazca, que va habitar aquelles terres entre els anys 200 a.C. i 600 d.C.  


Geoglif en forma de colibrí.
Entre les dues ales hi ha una distància de 66 metres.










Geoglif en forma d'aranya. Fa 46 metres de llarg.
Fotografia d'Aaron Oberlander.










Per la poca profunditat dels solcs, aviat van deduir que no es tractava d'un sistema de reg com pensaven inicialment, així que van començar a estudiar altres possibilitats. Un repte per ella apassionant, era com llegir un missatge amagat en les línies i figures i intentar entendre els pensaments dels antics pobladors d'aquella àrida terra. Formaven part d'algun tipus de ritual? Potser per demanar pluja a les divinitats?

El seu dia a dia consistia en recórrer part dels 520 kmde la pampa sense perdre'n cap detall, observant, mesurant, calculant...

Quan el 1949 Kosok va deixar la seva feina i el país, ella va decidir quedar-s'hi, convertint-se en guardiana d'aquell tresor gravat a la terra. Amb escassos recursos econòmics, vivint en una humil casa a la mateixa pampa de Nazca, inicialment sense llum ni aigua, va treballar incansablement per entendre el significat dels geoglifs i també per protegir-los.

Maria Reiche enfilada en una de les escales que utilitzava per estudiar les línies de Nazca.
Fotografia de Bruce Chatwin.

Li vénen a la ment els moments difícils que va viure, com quan havia de fer fora als curiosos que arribaven per la carretera panamericana, situada enmig dels geoglifs, i que posaven en risc la seva conservació. Va costar, però finalment va aconseguir que el govern del Perú restringís l'accés a la zona i construís una torre d'observació al costat de la carretera des d'on poder contemplar els geoglifs sense envair-los. També gràcies a ella, les línies de Nazca van ser declarades Patrimoni Cultural de la Humanitat per la Unesco l'any 1994.

El sol es pon i Maria Reiche mira orgullosa la feina feta. Avui volia deixar-ho especialment net. És 21 de juny i comencen a arribar alguns observadors que volen presenciar un fenomen únic. És el dia del solstici d'hivern a l'hemisferi sud i, tal com van observar ella i Kosok anys enrere, el sol es pon just a l'extrem d'una llarga línia traçada en el sòl. Aquest fenomen, que com ella ha pogut observar, es repeteix també durant el solstici d'estiu, va donar peu a la seva teoria per la qual les línies serien una mena de calendari, el calendari astronòmic més gran del món, apuntant cap a la sortida de diferents astres en dates concretes i assenyalant moments importants de l'any per a l'agricultura.

El capvespre dóna pas a la nit i el cel es comença a omplir d'estrelles. Amb els seus ulls petits les observa, com ha fet tantes vegades, convençuda que és allà dalt on hi ha la resposta al misteri de Nazca.  Lentament entra a casa, cansada i amb els peus plens de pols, però amb la satisfacció de sentir-se part d'aquell immens desert ple d'història, de cultura i de vida bategant sota les pedres.


Una de les últimes imatges de Maria Reiche amb la seva escombra,
abans de començar a patir els efectes del Parkinson.
Fotografia d'Ana María Cogorno.


Maria Reiche va morir l'any 1998, als 94 anys, i va ser enterrada prop de Nazca. La seva vida és tot un exemple de dedicació i de respecte al patrimoni cultural i al llegat del passat. El misteri de les línies de Nazca encara no s'ha resolt, però el seu treball ha permès que un dels tresors més enigmàtics de la humanitat s'hagi conservat i sigui visible com si passegéssim damunt les espatlles d'un gegant.

______________________________________________________________

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVgigantes


______________________________________________________________

Un tesoro a vista de gigante

Con las manos arrugadas por el paso de los años, pero con la misma convicción que cuando era joven, Maria Reiche barre aquella gran extensión de tierra palmo a palmo. Una tierra que ama como propia, a pesar de encontrarse a 11.000 km de su Dresden natal. A ella se ha dedicado en cuerpo y alma durante más de 50 años. Pacientemente retira la grava acumulada, dejando al descubierto un camino de arcilla y cal en medio del desierto que parece no llevar a ningún sitio. Esta particular actividad le ha llevado a gastar tantas escobas que durante un tiempo entre la población local circuló el rumor que era una bruja. Cuando piensa en ello, se le escapa la risa por debajo de la nariz. Quizás haya conseguido cosas increíbles a lo largo de su vida, pero no por ningún hechizo ni por poderes sobrenaturales, sino gracias a su esfuerzo y dedicación. Cuando llegó a Perú en 1932 para trabajar como cuidadora y maestra, no podía imaginar que aquel país la cautivaría hasta el punto de no querer marcharse jamás. A pesar de tener una amplia formación académica en matemáticas, física y geografía y hablar cinco idiomas, en Alemania solo había conseguido trabajos temporales. No eran tiempos fáciles para las mujeres, y la situación en su país no era nada prometedora con el nazismo incipiente. Así que cuando vió un anuncio en el periódico donde precisaban una cuidadora y maestra para los hijos del cónsul alemán en Cuzco, no dudó en responder, y más tratándose del país de los incas, por el que siempre se había sentido atraída.

Pero el veritable punto de inflexión en su vida llegó unos años más tarde, cuando se enteró de los estudios que había iniciado el arqueólogo Paul Kosok en el desierto de Nazca. Este investigador estadounidense estaba estudiando unos misteriosos dibujos que, debido a sus grandes dimensiones, solo se apreciaban desde el aire o desde las colinas cercanas. Se trataba de los llamados geoglifos, líneas y figuras trazadas minuciosamente en la tierra a fuerza de ir retirando las piedras más oscuras, dejando al descubierto el fondo más claro.  El interés de Reiche por aquel proyecto fue tan grande que un año más tarde empezaba a trabajar con él. 

Recuerda claramente la primera vez que sobrevoló el desierto del sur de Perú, con el corazón latiéndole con fuerza por la emoción de ver aquellos grandes dibujos en forma de animales: un colibrí, un cóndor, una araña, una ballena, un mono... También figuras humanas y formas geométricas. Todos de un tamaño impresionante, enormes huellas de una civilización antigua, la cultura Nazca, que habitó aquella tierra entre los años 200 a.C. i 600 d.C.  


Geoglifo en forma de colibrí. 
Entre las dos alas hay una distancia de 66 metros.










Geoglifo en forma de araña. Mide 46 metros de largo.
Fotografia de Aaron Oberlander











Por la poca profundidad de los surcos, enseguida dedujeron que no se trataba de ningún sistema de riego como creían inicialmente, así que empezaron a estudiar otras posibilidades. Un reto para ella apasionante, era com leer un mensaje escondido en las líneas y figuras e intentar entender los pensamientos de los antiguos pobladores de aquella árida tierra. Formaban parte de algun tipo de ritual? Quizá para implorar lluvia a las divinidades? Su día a día consistía en recorrer parte de los 520 kmde la pampa sin perder ningún detalle, observando, midiendo, calculando...

Cuando en 1949 Kosok dejó el trabajo y el país, ella decidió quedarse, conviertiéndose en guardiana de aquel tesoro grabado en la tierra. Con escasos recursos económicos, viviendo en una humilde casa en la misma pampa de Nazca, inicialmente sin luz ni agua, trabajó incansablemente para entender el significado de los geoglifos i también para protegerlos.

Maria Reiche encima  de una de les escaleras que utilizaba para estudiar las líneas de Nazca. 
Fotografia de Bruce Chatwin.


Le vienen a la mente los momentos difíciles que vivió, como cuando tenía que ahuyentar a los curiosos que llegaban por la carretera panamericana, situada en medio de los geoglifos, y que ponían en riesgo su conservación. Costó, pero finalmente consiguió que el gobierno peruano restringiera el acceso a la zona y construyera una torre de observación al lado de la carretera desde donde poder contemplar los geoglifos sin invadirlos. También gracias a ella, las líneas de Nazca fueron declaradas Patrimonio Cultural de la Humanidad por la Unesco en 1994.

Se pone el sol y Maria Reiche mira orgullosa el trabajo realizado. Hoy quería dejarlo especialmente limpio. Es 21 de junio y empiezan a llegar algunos observadores que quieren presenciar un fenómeno único. Es el día del solsticio de invierno en el hemisferio sur y, tal como habían observado ella y Kosok años atrás, el sol se pone justo al extremo de una larga línea trazada en el suelo. Este fenómeno, que como ella ha podido observar, se repite también durante el solsticio de verano, dio pie a su teoría por la cual las líneas serían una especie de calendario, el calendario astronómico más grande del mundo, apuntando hacia la salida de distintos astros en fechas concretas y señalando momentos importantes del año para la agricultura.

El atardecer da paso a la noche y el cielo empieza a llenarse de estrellas. Con sus ojos pequeños las observa, como ha hecho tantas veces, convencida de que es allí arriba donde se encuentra la respuesta al misterio de Nazca.  Lentamente entra en casa, cansada y con los pies llenos de polvo, pero con la satisfacción de sentirse parte de aquel inmenso desierto lleno de historia, de cultura y de vida latiendo bajo las piedras.


Una de les últimas imágenes de Maria Reiche con su escoba, 
antes de empezar a sufrir los efectos del Parkinson.
Fotografia de Ana María Cogorno.


Maria Reiche murió en 1998, a los 94 años, y fue enterrada cerca de Nazca. Su vida es un ejemplo de dedicación y de respeto al patrimonio cultural y al legado del pasado. El misterio de las líneas de Nazca todavía no se ha resuelto, pero su trabajo ha permitido que uno de los tesoros más enigmáticos de la humanidad se haya conservado y sea visible como si paseásemos sobre los hombros de un gigante. 

______________________________________________________________

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVgigantes





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada