diumenge, 15 de maig del 2022

El miratge d'Alexandria

 Perquè les estrelles només giren d'est a oest? Pregunta la mestra al grup d'estudiants, atents, que la rodegen. Els alumnes hi pensen, opinen, debaten, però sobretot escolten amb respecte i admiració a aquella dona que obre les portes de casa seva per fer classes de matemàtiques, astronomia i filosofia. Qui millor que ella, que ha cartografiat els cossos celestes, per parlar-los sobre les estrelles? Sobre la taula, reposa l'esbós d'un planisferi celeste. L'acompanya l'esquema d'un astrolabi, que en grec vol dir buscador d'estrelles, un instrument que ella mateixa ha dissenyat i que permet determinar la nostra ubicació segons la posició dels astres. Som a principis del segle V d.C. i no és gens habitual que una dona s'interessi i parli sobre aquests temes. Nascuda a la ciutat egípcia d'Alexandria, ja de ben petita, Hipàtia sent curiositat per la ciència. Un sentiment motivat, sens dubte, pel seu pare, Teó, il·lustre matemàtic i astrònom, que treballa com a professor i és director del Museu d'Alexandria. Gràcies a ell, té accés a uns coneixements que la societat d'aquells temps nega a les dones. L'heretada passió per buscar respostes als grans misteris de la Terra i del cel fan que vulgui dedicar la seva vida a la ciència i a la filosofia. Junt amb el seu pare, estudien les obres dels grans pensadors i científics que els han precedit, els revisen i els milloren amb tractats i comentaris, com és el cas dels Elements de geometria d'Euclides, l'aritmètica de Diofant, o la geometria de les còniques d'Apoloni. 

Hipàtia, representada per Raffaello Sanzio
en la pintura L'Escola d'Atenes.

L'afany per aprendre porta a Hipàtia a viatjar a Roma i a Atenes. Va de port en port, fa camins a peu i en carreta. Estudia a grans centres del coneixement, com l'Acadèmia d'Atenes, alhora que beu de la saviesa popular i dels costums de la gent. De les dones del camp n'aprèn els noms i les propietats de les plantes, dels mariners, la capacitat per orientar-se a alta mar gràcies a les estrelles. Amarada de nous sabers i cultures i amb ganes de compartir-los, s'instal·la novament a la seva ciutat natal. Alexandria és la metròpoli del coneixement i la seva casa esdevé un centre intel·lectual que atrau estudiants egipcis i d'altres indrets de la riba mediterrània, entre els quals hi ha cristians, jueus i pagans. Hipàtia forma part de l'escola neoplatònica, basada en la filosofia pitagòrica, la qual es caracteritza per un esperit integrador del coneixement, sense distincions de creences, de gènere, ni de classe social. A les seves classes, es debaten temes controvertits del moment, com la possibilitat que la Terra no sigui el centre de l'univers, sinó que giri al voltant del sol. Una idea que havia estat formulada per Aristarc de Samos, mestre del Museu d'Alexandria al segle III a.C. 

Si ja és transgressora al segle V d.C. la imatge d'una dona ensenyant ciència i filosofia, encara ho és més si parla sobre la teoria heliocèntrica. Talment com un miratge. Un miratge que s'esvaí pel fanatisme religiós que va posar fi a la seva vida de manera brutal i cruel. Per aquelles ments incapaces d'acceptar qualsevol idea que s'oposés a les seves creences. Incapaços d'admetre que una dona pogués ser pou de saviesa i cultura. Bona part dels seus escrits es van perdre, si bé hi ha referències a ella i als seus treballs en altres autors i en les cartes que s'escrivia amb alguns dels seus deixebles.

Hauran de passar centenars d'anys, concretament fins al s.XVI,  perquè la teoria heliocèntrica sigui represa per Copèrnic. I encara més per tal que les dones siguin tingudes en compte en el món de la ciència i de la cultura en general. 

Model heliocèntric de Copèrnic, 
De revolutionibus orbium coelestium.

Podria ser que existís un patró en la lluminositat i en el període pulsar en les estrelles variables anomenades Cefeides? Es pregunta Henrietta Swan Leavitt, membre del grup de rastrejadores d'estrelles de l'Observatori de Harvard, després d'analitzar infinitat de plaques fotogràfiques. Gràcies a les seves observacions i a la seva capacitat intuïtiva, l'any 1912, Swan Leavitt va trobar un mètode per mesurar la distància entre cossos celestes a partir de la relació període-lluminositat. Tanmateix, no va rebre mai cap tipus de reconeixement pel seu treball i tot el mèrit se l'endugueren els seus superiors, Edward Pickering i Edwin Hubble. (D'aquí a les estrelles). 

Com és que hi ha estrelles que es mouen en òrbites a velocitats vertiginoses, al voltant d'un punt que és completament invisible als telescopis? Es pregunta l'astrònoma estatunidenca Andrea Mia Ghez. Ella i el seu equip van arribar a la conclusió que en el centre de la nostra galàxia, a uns 26.000 anys llum de nosaltres, hi ha un forat negre supermassiu la massa del qual, segons va calcular Ghez, equival a quatre milions de sols. Un punt de gravetat tan extrema que ni tan sols la llum pot escapar-ne. Per aquests estudis, Andrea Mia Ghez va rebre el Premi Nobel de Física l'any 2020. El forat negre predit i imaginat, anomenat Sagitari A*, va ser fotografiat fa escassos dies, confirmant-se així la seva existència. 

Fotografia del forat negre al centre de la Via Làctia.
Font: AEE

Un forat negre és un concepte que Hipàtia ni tan sols podia imaginar, però és la mateixa curiositat pel desconegut, la mateixa passió per buscar respostes, el que ha permès a la humanitat arribar fins aquí. Potser sense ser-se conscients, totes les dones que ara poden dedicar-se a la ciència i ser reconegudes, d'alguna manera són hereves de la tasca d'Hipàtia.

Sempre calen horitzons pe avançar. I per molt que la història sigui injusta i invisibilitzi a les dones i als seus coneixements, sempre podem recuperar el seu llegat, com un miratge que entreveiem a l'horitzó i ens esperona a seguir endavant.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVespejismos


_____________________________________________________________

El espejismo de Alejandría

¿Por qué las estrellas solamente giran de este a oeste? Pregunta la maestra al grupo de estudiantes, atentos, que la rodean. Los alumnos piensan, opinan, debaten, pero sobre todo escuchan con respeto y admiración a aquella mujer que abre las puertas de su casa para dar clases de matemáticas, astronomía y filosofía. ¿Quién mejor que ella, que ha cartografiado los cuerpos celestes, para hablar sobre las estrellas? Encima de la mesa, reposa el boceto de un planisferio celeste. Le acompaña el esquema de un astrolabio, que en griego significa buscador de estrellas, un instrumento que ella misma ha diseñado y que permite determinar nuestra ubicación según la posición de los astros. Somos a principios del siglo V d.C. y no es nada habitual que una mujer se interese y hable sobre estos temas. Nacida en la ciudad egípcia de Alejandría, ya de pequeña, Hypatia siente curiosidad por la ciencia. Un sentimiento motivado, sin duda, por su padre, Teón, ilustro matemático y astrónomo, que trabaja como profesor y es director del Museo de Alejandría. Gracias a él, tiene acceso a unos conocimientos que la sociedad de aquellos tiempos niega a las mujeres. La heredada pasión por buscar respuestas a los grandes misterios de la Tierra y del cielo hacen que quiera dedicar su vida a la ciencia y a la filosofía. Junto a su padre, estudian los trabajos de los grandes pensadores y científicos que los han precedido, los revisan y los mejoran con tratados y comentarios, como es el caso de los Elementos de geometría de Euclides, la aritmética de Diofanto, o la geometría de las cónicas de Apolonio. 

Hypatia, representada por Raffaello Sanzio
en la pintura La Escuela de Atenas.

El afán por aprender lleva a Hypatia a viajar a Roma y a Atenas. Va de puerto en puerto, hace caminos a pie y en carro. Estudia a grandes centros del conocimiento, como la Academia de Atenas, pero también bebe de la sabiduría popular y de las costumbres de la gente. De las mujeres del campo aprendre los nombres y las propiedades de las plantas. De los marineros, la capacidad para orientarse en alta mar gracias a las estrellas. Empapada de nuevos saberes y culturas y con ganas de compartirlos, se instala nuevamente en su ciudad natal. Alejandría es la metrópolis del conocimiento y su casa se convierte en un centro intelectual que atrae a estudiantes egipcios y de otros rincones del Mediterráneo, entre los cuales hay cristianos, judíos y paganos. Hypatia forma parte de la escuela neoplatónica, basada en la filosofía pitagórica, la cual se caracteriza por un espíritu integrador del conocimiento, sin distinciones de creencias, de género, ni de clase social. En sus clases se debaten temas controvertidos del momento, como la posibilidad de que la Tierra no sea el centro del universo, sino que gire alrededor del sol. Una idea que había sido formulada por Aristarco de Samos, maestro del Museo de Alejandría en el siglo III a.C. 

Si ya es transgresora en el siglo V d.C. la imagen de una mujer dando clases de ciencia y filosofía, todavía más si habla sobre la teoría heliocéntrica. Talmente com un espejismo. Un espejismo que se desvaneció por el fanatismo religioso que puso fin a su vida de manera brutal y cruel. Por aquellas mentes incapaces de aceptar cualquier idea que se opusiera a sus creencias. Incapaces de admitir que una mujer pudiera ser un pozo de sabiduría y cultura. La mayor parte de sus escritos se perdieron, si bien hay referencias a ella y a sus trabajos en otros autores y en las cartas que se escribía con algunos de sus discípulos.

Tendrán que pasar centenares de años, concretamente hasta el s.XVI,  para que la teoría heliocéntrica sea retomada por Copérnico. Y todavía más para que las mujeres sean tomadas en consideración en el mundo de la ciencia y de la cultura en general. 

Model heliocéntrico de Copérnico, 
De revolutionibus orbium coelestium.


¿Podría ser que existiera un patrón en la luminosidad y en el período pulsar en las estrellas variables denominadas Cefeidas? Se pregunta Henrietta Swan Leavitt, miembro del grupo de rastreadoras de estrellas del Observatorio de Harvard, después de analizar infinidad de placas fotográficas. Gracias a sus observaciones y a su capacidad intuitiva, en 1912, Swan Leavitt encontró un método para medir la distancia entre cuerpos celestes a partir de la relación período-luminosidad. Sin embargo, nunca recibió ningún tipo de reconocimiento por su trabajo y todo el mérito se lo llevaron sus superiores, Edward Pickering y Edwin Hubble. (De aquí a las estrellas). 

¿Por qué hay estrellas que se mueven en órbitas a velocidades vertiginosas, en torno a un punto que es completamente invisible a los telescopios? Se pregunta la astrónoma estadounidense Andrea Mia Ghez. Ella y su equipo llegaron a la conclusión de que en el centro de nuestra galaxia, a unos 26.000 años luz de nosotros, reside un agujero negro supermasivo cuya masa, según calculó Ghez, equivale a cuatro millones de soles. Un punto de gravedad tan extremo que ni siquiera la luz puede escapar de él.  Por estos estudios, Andrea Mia Ghez recibió el Premio Nobel de Física en 2020. El agujero negro predecido e imaginado, denominado Sagitario A*, fue fotografiado hace unos pocos días, confirmándose así su existencia. 

Fotografía del agujero negro en el centro de la Vía Láctea.
Fuente: AEE

Un agujero negro es un concepto que Hypatia ni siquiera podía imaginar, pero es la misma curiosidad por lo desconocido, la misma pasión por buscar respuestas, lo que ha permitido a la humanidad llegar hasta aquí. Quizás sin ser conscientes de ello, todas las mujeres que ahora pueden dedicarse a la ciencia y ser reconocidas, de alguna forma son herederas del trabajo de Hypatia.

Siempre necesitamos horizontes para avanzar. Y a pesar de que la historia sea injusta e invisibilice a las mujeres y a sus conocimientos, siempre podemos recuperar su legado, como un espejismo que entrevemos en el horizonte y nos espolea a seguir adelante.

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVespejismos

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada