Un mar de vida

 Immersa en un mar inabastable, es desplaça al ritme dels corrents i les onades, a vegades com una dansa suau, altres de manera intensa i ferotge. Una vesícula de gas al seu interior li permet flotar vora la superfície, des d'on capta amb avidesa els raigs solars. Els mateixos raigs que milions d'anys enrere van propiciar la síntesi de matèria orgànica a partir de compostos inorgànics. El metà, l'amoníac, l'hidrogen i el vapor d'aigua que imperaven en la Terra primitiva van donar lloc a les molècules que ara té al seu interior, com hidrats de carboni, proteïnes i àcids nucleics. Peces de l'engranatge metabòlic amb el qual intercanvia matèria i energia amb l'entorn. Aigua i sol és tot el que necessita. El seu dia a dia transcorre absorbint aigua, prenent-ne l'hidrogen i alliberant l'oxigen. No està sola en aquest vaivé d'ones i gasos. Al seu voltant, centenars, milers com ella l'acompanyen i ballen a l'uníson. Si han arribat a ser tantes és per la manera ràpida i senzilla que tenen de multiplicar-se. Ni aparellaments, ni gestacions, ni postes d'ous. En tenen prou dividint el seu cos unicel·lular en dos. Cada una d'elles es divideix en dues i aquestes, en dues més, i així successivament, omplint exponencialment l'espai. S'hi troba bé dins l'aigua salada. D'altres, en canvi, prefereixen aigües dolces i algunes fins i tot viuen en fonts termals a altes temperatures. Creixen en hàbitats diversos de la Terra encara primigènia, sense animals ni plantes. I elles no ho saben, però la seva activitat provoca un canvi en l'atmosfera terrestre, que s'omple d'oxigen i, més endavant, d'ozó. Un canvi que resultarà clau pel desenvolupament de noves formes de vida al planeta.

 I un bon dia, sense saber perquè i ignorant-ne les conseqüències, algunes d'elles entren a l'interior d'un bacteri, com un intrús en una casa. Però si en lloc de robar, aporta un clar benefici, l'intrús es converteix en hoste. La capacitat fotosintètica adquirida agrada al bacteri, que accepta a l'intrús com a endosimbiont, establint-se una relació estable.

Hauran de passar uns 3.600 milions d'anys perquè una espècie intel·ligent es fixi en aquestes formes de vida unicel·lulars i els doni nom. Algues blauverdes, pel seu color, cianofícies (literalment algues blaves) més endavant, i finalment cianobacteris. Hi haurà qui veurà en elles més que simples procariotes i intuirà el seu paper en l'evolució de la vida a la Terra. La dansa als oceans de la Terra primitiva com a bressol de biodiversitat, aiguaneix de vida. També algú observarà els cloroplasts, aquests petits orgànuls responsables de la fotosíntesi, presents a les cèl·lules vegetals de totes les plantes, i entendrà que són descendents d'aquelles formes primitives que un dia van gosar entrar dins un bacteri.

Claus en el passat, en el present i en el futur de la vida, els cianobacteris són la bellesa en la petitesa, que ningú veu, que ningú abraça com als grans arbres, però que a tots ens sosté.

Imatge microscòpica de cianobacteris.
Font: Oklahoma Department of Environmental Quality.

Aquest text participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia amb el tema #PVprincipio

_____________________________________________________________

Un mar de vida

 Inmersa en un mar inabarcable, se desplaza al ritmo de las corrientes y las olas, a veces como una danza suave, otras de manera intensa y feroz. Una vesícula de gas en su interior le permite flotar por debajo de la superfície, desde donde capta con avidez los rayos solares. Los mismos rayos que millones de años atrás propiciaron la síntesis de materia orgánica a partir de compuestos inorgánicos. El metano, el amoníaco, el hidrógeno y el vapor de agua que imperaban en la Tierra primitiva dieron lugar a las moléculas que ahora tiene en su interior, como hidratos de carbono, proteínas y ácidos nucleicos. Piezas del engranaje metabólico con el cual intercambia materia y energía con el entorno. Agua y sol es todo lo que necesita. Su día a día transcurre absorbiendo agua, tomando el hidrógeno y liberando el oxígeno. No está sola en este vaivén de olas y gases. A su alrededor, centenares, miles como ella la acompañan y bailan al unísono. Si han llegado a ser tantas es por la manera rápida y sencilla que tienen de multiplicarse. Ni apareamientos, ni gestaciones, ni puestas de huevos. Les basta con dividir su cuerpo unicelular en dos. Cada una de ellas se divide en dos y éstas en dos más, y así sucesivamente, llenando exponencialmente el espacio. Se siente bien dentro del agua salada. Otras, en cambio, prefieren aguas dulces y algunas incluso viven en fuentes termales a altas temperaturas. Crecen en hábitats diversos de la Tierra todavía primigenia, sin animales ni plantas. Y ellas no lo saben, pero su actividad provoca un cambio en la atmósfera terrestre, que se llena de oxígeno y más adelante de ozono. Un cambio que resultará clave para el desarrollo de nuevas formas de vida en el planeta.

 Y un buen día, sin saber por qué e ignorando las consecuencias que conllevará, algunas de ellas entran en el interior de una bacteria, como un intruso en una casa. Pero si en vez de robar, aporta un claro beneficio, el intruso se convierte en huésped. La capacidad fotosintética adquirida agrada a la bacteria, que acepta al intruso como endosimbionte, estableciendo una relación estable.

Tendrán que pasar unos 3.600 millones de años para que una especie inteligente se fije en estas formas de vida unicelulares y les dé nombre. Algas verde-azules, por su color, cianofíceas (literalmente algas azules), más adelante y finalmente cianobacterias. Habrá quién verá en ellas más que simples procariotas, e intuirá su papel en la evolución de la vida en la Tierra. La danza en los océanos de la Tierra primitiva como cuna de biodiversidad, venero de vida. También alguien observará los cloroplastos, estos pequeños orgánulos responsables de la fotosíntesis, presentes en las células vegetales de todas las plantas, y entenderá que son descendientes de aquellas formas primitivas que un día osaron entrar dentro de una bacteria.

Claves en el pasado, en el presente y en el futuro de la vida, las cianobacterias son la belleza en la pequeñez, que nadie ve, que nadie abraza como a los grandes árboles, pero que a todos sustenta.

Imagen microscópica de cianobacterias.
Fuente: Oklahoma Department of Environmental Quality.

Este texto participa en el blog de narrativa científica Café Hypatia con el tema #PVprincipio